22 de gener 2008

Heroes

L'espera de Lost s'ha fet molt llarga i per sort està a punt d'acabar. Després de tornar-me a empassar el DVD de la primera en anglès i alemany i repetint la tercera per la televisió alemanya, finalment em vaig enganxar a una nova sèrie: Heroes. Dic finalment tot i que sincerament tampoc ho he buscat massa, de totes les sèries actualment àmpliament seguides, només havia intentat House, que però em semblava sempre el mateix. El desencadenant de Heroes va ser descobrir que també l'estaven fent per la RTL II alemanya, que el company de departament hi estava enganxat i que hi ha un amic que n'és fan.
Al començar pel capítol 9 directament, em vaig veure obligat a baixar-me els episodis anteriors per seguir el fil (amb les dificultats d'idioma ja en tenia prou), i clar, el què passa amb aquestes sèries és que si enganxes un ritme trepidant de capítols ja no hi ha qui el pari. Així que la setmana passada em vaig acabar ja la primera temporada sencera, i a partir d'ara repassaré els últims capítols en alemany sabent ja què passarà.
A pesar de què el tema no m'atreia massa (persones del carrer amb poders de superherois), he de reconèixer que la sèrie m'ha enganxat bastant i que sap buscar elements d'intriga a través de l'organització secreta que un no sap molt bé què busca. Hi ha girs radicals de certs personatges i un parell de capítols flashback i "flashforward" que són per mi dels millors de la temporada. Els nexes que es van creant entre els protagonistes també són interessants. En quant als personatges hi ha de tot, però coincideixo bastant amb l'expert en sèries del grup. El millor per mi és Noah Bennet, una mica anàlog al meu personatge preferit de Lost (la gran Juliet): persona intel.ligent amb un objectiu clar que passa per damunt de tot i tothom. I en canvi tampoc suporto el suposat toc d'humor que aporta en teoria en Hiro Nakamura. Tampoc m'agraden els títols del capítol que ja et revel.len de què anirà, i sobretot el què em posa més nerviós és l'abús en la repetició d'escenes entre capítols (no fos cas que ens perdéssim): quan un mira la sèrie quasi del tirón es nota molt. El pitjor, però és sens dubte el final, que sense ser dolent, és força previsible. Tenint en compte que en aquest cas tota la temporada gira entorn a aquest final, doncs esperava quelcom més.
De totes maneres la sèrie és força entretinguda i suposo que seguiré veient la segona temporada en les pròximes setmanes... sempre que Lost m'ho permeti (veient el trailer tinc moltes ganes que comenci).

21 de gener 2008

Què cal fer en el Barça de bàsquet?

Hem arribat a la meitat de la competició nacional i els dubtes de principi de temporada no s'han esvaït, ans el contrari. Durant molts mesos l'equip ha ofert una imatge no especialment brillant, però excepte un parell d'ensopegades sonades, els resultats no eren del tot criticables. A més, tenint en compte que els que haurien de ser jugadors franquícia no havien rendit gens, el potencial de millora era molt gran. Però passen els mesos i amb la ratxa negativa de l'últim mes de competició, ara ja es pot dir que els resultats tampoc acompanyen.
Josep Cubells (el nou directiu responsable de la secció, que almenys està sortint més a la premsa que els seus antecessors, tot i que per no dir res en especial) restava avui trascendència a les últimes derrotes. No hi estic d'acord. Amb les últimes quatre derrotes a domicili en les últimes quatre jornades s'ha quasi tirat per terra la possibilitat més fàcil (i realista) d'aconseguir una de les dues úniques places que queden lliures aquest any per a poder jugar l'Eurolliga l'any que ve (objectiu que hauria de ser prioritari si no ens volen tornar a vendre una altra temporada de transició, i ja en van...). Tres victòries de diferència ja són moltes i malgrat que remontar no és impossible, no queda ja marge per a cap error més. A més, com les derrotes són sempre tan abultades, el basket average general (important en cas d'un no gens descabellat triple empat) és paupèrrim, i els particulars contra possibles rivals no són massa esperançadors (-21 contra DKV, +3 contra Pamesa a casa, + 4 contra TAU a casa, + 7 contra el sorprenent Iurbentia, -15 contra Unicaja i només contra el Madrid +19 estem realment bé).
Té raó Cubells, la part important ve ara, però realment val més que ho bordin: o guanyen l'Eurolliga (no impossible, però amb Panathinaikos i CSKA una mica quimera) o queden campions de lliga (o que ho sigui TAU i Unicaja i nosaltres quedem just darrere). Queda clar que si ho aconsegueixen l'equip s'haurà guanyat una credibilitat inesperada. Però i si passa el què la majoria es tem? Una copa del rei (fins i tot dues si guanyessin aquest any) en 3 anys no és precisament per tirar cohets.
Motius per ser positius: l'equip ha demostrat poder competir contra els millors rivals. Acker, Ilysova, Fran i Kasun no han explotat encara tot el potencial que tenen. Grimau ha demostrat que si el respecten les lesions pot ser el jugador que s'esperava quan se'l va fitxar.
Motius per ser negatius: dóna la sensació que es repeteixen els mateixos errors que cada any. La irregularitat. La baixada de rendiment fora de casa, sobretot en la posició d'alers (segona millor defensa a casa, pitjor fora). Realment acabaran explotant els qui ho haurien de fer?
El problema és que no sembla que hi hagi cap opció millor que confiar en l'equip i el projecte, i esperar que si no guanyen res, almenys s'obtingui plaça per l'Eurolliga i s'hagi treballat per tenir un projecte guanyador (amb nou GM i entrenador) l'any que ve.

20 de gener 2008

Un funeral de muerte

A pesar del seu títol (especialment l'original: Death at a funeral), Un funeral de muerte és una de les comèdies de l'any (passat en realitat). Dirigida per l'anglès Frank Oz (The score i la també existosa comèdia In & Out), aquesta producció ens demostra que l'humor anglès també pot ser hilarant en situacions a priori tristes com podria ser un enterrament.
En l'enterrament del pare de Daniel (Matthew McFayden), un home intenta extorsionar a la familia a canvi de no revel.lar unes fotos comprometedores per l'honor del difunt. Per si no fos suficient, unes pastilles al.lucinògenes són introduides per error en la cerimònia. Aquest parell de factors desencadenaran un caos de situacions de tensió, còmiques i retrets familiars.
Bon treball dels actors anglesos, i riquesa de subtrames divertides per fer passar una bona estona als espectadors que desitgin veure una comèdia negra d'estil britànic i per tant amb un humor diferent al típicament americà.

Irina Palm

Participant a la Berlinale de l'any passat i nominada a alguns dels premis del cinema europeu, Irina Palm és el segon llargmetrage de Sam Garbarski (Le tango des Rashevski), director belga nascut a Alemanya, que ens presenta però una obra amb tints realistes de la societat britànica.
Pocs detalls es poden donar de la pel.lícula sense caure amb el perill d'espatllar el punt més interessant o sorprenent de l'obra: la majoria de sinopsis i crítiques però semblen obviar aquest fet, per la qual cosa un servidor aconsella als possibles interessats en llegir el mínim sobre ella. És d'aquestes obres que es disfruten més si un va al cinema disposat a sorprendre's i sense saber massa de què va. A mode d'introducció direm només que Maggie és una àvia de mitjana edat, que per tal de guanyar diners per pagar un tractament mèdic novedós per al seu net, decidirà entrar en una activitat diguem-ne que cop comuna i imaginable (i censurable per certa part de la societat) en una dona així.
La idea d'aquesta tragicomèdia romàntica sens dubte és bona i atraient, però a mesura que passen els minuts un s'adona que no hi ha gaires més detalls que exploti el director, per la qual cosa junt amb el seu ritme lent, fa que a pesar que la durada no sigui excessivament llarga (103 min) en aquests temps que corren, finalment s'acaba fent una mica pesada. Hi ha moments divertits (penis elbow), ben combinats amb altres escenes més dramàtiques, però hi ha escenes que no aconsegueixen assolir les mínimes dosis de credibilitat (la relació de l'empresari amb la protagonista per exemple), d'altres que queden incompletes (la relació de la protagonista amb la seva mentora i companya de feina) i d'altres excessivament exagerades (la reacció del fill en conèixer l'activitat de la seva mare).
Tot plegat fa que el millor d'Irina Palm, junt amb la idea general esmentada, sigui probablement l'actuació dels protagonistes, Marianne Faithfull i Miki Manojlovic, i l'anàlisi interior que es fa la protagonista, qui un cop aconseguits els diners, s'adona que en realitat per primera vegada a la seva vida (fins llavors havia estat una no especialment feliç mestressa de casa) se sent útil de cara a la societat... ni que sigui fent activitats reprobables pels sectors conservadors d'aquesta.

18 de gener 2008

Coses a fer quan estàs a punt de morir...

No, no cal que sigui Denver, però tampoc serà Ingolstadt; recolliré el teu meme i no serà ni avui, ni demà, ni dintre de tres setmanes, si m'ho permets serà dintre d'uns mesos, vivint de nou a Barcelona (compartint pis? posem que sí). Posarem que és un dia entre setmana amb temps estiuenc. Em llevo i sé que a les 12 de la nit la meva vida s'acabarà.

7:00: em llevaria a la mateixa hora que cada dia, com si anés a currar (a SEAT?).
7:40: a pesar de les restriccions d'aigua gaudiria d'un dels meus plaers, dormir-me sota la dutxa amb aigua molt calenta. Em vestiria ràpidament i sortiria de casa, ipod amb cançons cinc estrelles a l'oïda i mòbil desconnectat. Agafaria un autobús (no aniria a treballar clar) i contemplaria la gent i la ciutat amb un somriure (trist?) a la boca.
8:10: arribo a Plaça Catalunya. Passejo sense pressa pel Raval, Barrri Gòtic, Les Rambles... Arribo al Port de Barcelona. Em dirigeixo al barri de la Barceloneta, esmorzo un entrepà amb una clara en un bar front de la platja... Contemplo el mar en un dia assolellat.
11:20: entro als cinemes Icària i em fico en una sala d'alguna pel.lícula que m'atregui, no massa llarga, per despedir-me del setè art. Abans de començar el film, connecto un moment el mòbil i truco a ma mare. Avui he demanat festa per fer gestions de bancs i vinc a dinar.
13:30: després de pujar pel carrer Marina, arribo a casa i dino amb ma mare. No li dic res sobre el meu final, però disimuladament li expresso aquells sentiments que de vegades als fills (i més a mi) ens costa expressar.
15:00: surto de casa i agafo el metro cap a la universitat. Recorro alguns dels seus racons, demano si per fi ha arribat el meu títol, saludo a algun professor i el venedor de la llibreria (li compro una novel.la), contemplo a les noves generacions... Vaig a la sala d'ordinadors, escric unes línies i les guardo en un word al pendrive. Faig una cervesa al bar i aconsegueixo un peta, pagant el què calgui. Envio un sms a tots els contactes del mòbil: a les 19h al Galway.
17:30: vaig a casa i agafo el cotxe. Pujo al castell de Montjuïc i miro la ciutat des de la seva magnífica perspectiva. Deixo la novel.la comprada en algun racó.
19:00: arribo al Galway aparcant malament el cotxe. Invito a totes les begudes als què hagin vingut i comparteixo els últims riures. No dic res, només que he decidit deixar el curro per fer una volta al món...
21:00: agafo el cotxe i aparcant malament em dirigeixo a algun restaurant de luxe de la ciutat. Demano el millor plat i una ampolla del millor vi.
22:30: Torno a agafar el cotxe i em dirigeixo a alguna sortida sud de la ciutat. Ja fora d'ella i amb poc trànsit dono gas a fons i saludo a alguns radars de la zona 80. De pas exploro per primera vegada el límit de velocitat del Peugeot.
23:00: entro de nou a Barcelona, m'aturo un moment en un cafè d'internet conegut, copio el text del pendrive al blog i publico el meu últim missatge. Envio un mail a tots els meus contactes amb el link a aquest post.
23:30: descapoto el cotxe i pujo per la carretera de Vallvidrera. M'aturo a l'aparcament des d'on es contempla la ciutat il.luminada de nit. Encenc el pur i lentament, contemplant la meva estimada Barcelona, recordant amb llàgrimes als ulls els meus éssers estimats i repassant la meva vida...
a les 24h em despedeixo dels meus quasi 27 anys d'existència.

17 de gener 2008

L'educació en aquest país

Cada cop que llegeixo notícies sobre reformes educatives a l'estat espanyol o a Catalunya m'alegro més d'haver format part de l'última generació que va cursar el BUP i el COU. Des de llavors tota reforma m'ha semblat un pas enrere com m'han confirmat companys d'universitat de fora de Barcelona que van començar amb la ESO o amics amb germans més petits. Em sorprenia de la ESO que algú pogués arribar a enginyeria sense haver vist mai i tan sols què era un element químic (llavors ja em direu quan li parlaven d'entalpies i entropies).
Però sembla que les Conselleries de la Generalitat encara volen anar més enllà arran de la notícia publicada avui. Ja m'explicaran com un alumne de ciències pot prescindir de les matemàtiques en els seus dos anys previs a la universitat. M'agradaria saber quantes carreres científiques prescindeixen de les matemàtiques en el seu primer any i sobretot quantes realment no les necessitarien. Si no recordo malament en els dos últims anys apreníem a derivar i integrar, dues operacions complexes però imprescindibles en el món científic, base de la física i la química, i per tant també d'enginyeries, biologies, etc. Però és que a més les matemàtiques (que reconec que en el meu món laboral he necessitat utilitzar molt poc de moment i amb nivells de principi de batxillerat hauria tingut prou) són bàsiques per al desenvolupament de la capacitat d'abstracció humana. Sortint del titular també es redueixen (encara més) les hores de les nostres llengües, suposo que afavorir encara més el nivell d'analfabestime existent (només cal veure com escriu la majoria de gent). Sense llegir que es reforcin idiomes estrangers (que era el gran dèficit de la nostra època). Història (que ben ensenyada, no com en els nostres temps on la prehistòria es feia cada any i el segle XX es va fer un únic any i de passada, és bàsica per saber d'on venim i no repetir errors del passat) i filosofia (base del pensament humà) també redueixen, com no, el seu nombre d'hores.
Tot per potenciar les assignatures "especialitzades". El batxillerat és el camí a una especialització (universitària o de moduls professionals superiors) i precisament el què ha de fer és reforçar i aprofundir en les matèries troncals per arribar a la següent etapa amb una base consolidada, no només en el camp que un vol treballar sinó com a persona, el què inclou encara que un vulgui ser tècnic, saber expressar-se i saber pensar. Serà casualitat que la majoria de companys d'enginyeria havien tret grans notes de filosofia a la selectivitat? Suposo que avui en dia en el batxillerat tècnic ja ni s'imparteix... tot per poder estudiar suposo models simplicats (per la fluixa base matemàtica) de la dinàmica d'un vehicle (lògicament molt més motivant, però que ja es veurà a la carrera... si passen els càlculs i àlgebres de primer).

14 de gener 2008

Sempre hi ha lloc per sorpreses en el reglament

Després de tants anys mirant bàsquet és difícil trobar accions que et sorprenguin. Aquesta passada jornada però el base de l'Iurbentia Bilbao (vaja temporada que estan fet per cert) Marcelinho Huertas ha demostrat que un s'ha de llegir completament el reglament, per veure quina innovació pot treure's un de la màniga. Pel què es veu en Ricky Rubio (casualitat que siguin ex-companys?) ja ho havia intentat en un europeu cadet, però la taula va fallar i lògicament tampoc hauria tingut la mateixa trascendència. Segur que a partir d'ara ho veurem més sovint.

13 de gener 2008

Un àtom en l'univers observable... o ni això?

La majoria de persones pensen que la nostra existència té a la força un sentit que va més enllà de la pròpia existència com puguin tenir la resta d'éssers del nostre planeta. Nosaltres, única espècie intel.ligent i racional que ens hem trobat, no podem estar aquí fruit de la casualitat o ser un element més sense importància dins de l'univers conegut.
La Terra va començar essent el centre de tot i en aquest context aquest pensament tenia ple sentit. Però els cosmòlegs al llarg de la història s'han convertit en els grans enemics d'aquesta il.lusió humana. Primer va ser la teoria heliocèntrica que situava al Sol com a centre de l'univers i provocava un gran terrabastall a l'orgull humà. Es van anar descobrint més i més astres i ens vam adonar que cada cop erem una cosa més petita dins l'univers. El segle XX però va comportar un estudi molt més acurat del nostre sistema solar i vam descobrir que probablement la vida no és un element tan comú i fàcil d'aconseguir. Tot i que en els alguns satèl.lits com Europa o Titan no es pot descartar completament, sembla probable que en aquest sistema siguem els únics i segur els més desenvolupats amb diferència.
Però el mateix segle XX que ens tranquilitzava per una banda, també descobria que l'univers és molt antic (13.700 milions d'anys) i en conseqüència gran, format per milions de galaxies com la nostra i ja no parlem d'estrelles i planetes. Els cosmòlegs han volgut demostrar-nos que no deixem de ser un àtom dins l'univers.
I sembla que el segle XXI encara incrementarà més la nostra insignificància. No només s'estan descobrint a gran ritme nous planetes extrasolars, sinó que hem descobert que degut a l'energia obscura l'univers s'està expandint a un ritme accelerat. L'univers observable es podria descriure com una esfera de 92.000 milions d'anys llum (8.7*10^23 km) i sabem que l'univers és encara molt més gran perquè té regions que encara no hem observat (perquè encara no ha arribat la llum) i d'altres que mai podrem observar ja que la llum (a pesar dels seus 300.000 km/s) no viatja suficientment ràpid com per arribar al nostre planeta compensant l'expansió universal. Però no contents amb això, la teoria de cordes i especialment algunes conseqüències que se'n dedueixen poden fer-nos replantejar encara més la nostra visió de l'univers i la nostra existència.
La teoria de cordes és actualment la principal candidata a convertir-se en la teoria fonamental de la natura o Teoria del tot, és a dir la què finalment unifiqui la teoria de la relativitat (que explica la força de la gravetat i prediu les observacions de fets a gran escala) amb la teoria quàntica (que explica les altres tres interaccions naturals observades: força nuclear forta, força nuclear dèbil i força electromagnètica i que prediu molt bé les observacions de fets a petita escala i baixes energies). A nivell cosmològic, aquesta teoria ha de saber explicar no només l'energia obscura, sinó també la matèria obscura (matèria de composició desconeguda que no emet una radiació suficient per ser detectada, però l'existència de la qual s'infereix indirectament pels seus efectes sobre la matèria visible) i sobretot el període d'inflació posterior al Big Bang (fase de creixement exponencial de l'univers durants els primers 10^-35s i que explicaria la sorprenent homogeneïtat de l'univers observable).
Molt resumidament la teoria de cordes descriu tot element o partícula de l'univers com una petita corda (d'uns 10^-35 m), que pot tancar-se sobre sí mateixa o tenir els caps "lliures". Segons la vibració de la corda cada element adquiriria les seves propietats (massa, càrrega elèctrica, energia, etc.).
Si la teoria de cordes fos certa la predicció diu que l'espai tindria 9 dimensions en comptes de les tres que coneixem (en ambdos casos es sumaria el temps com a dimensió adicional). La forma que prenen aquestes 6 dimensions adicionals s'anomena espai Calabi-Yau, del qual però hi ha infinites formes possibles i cada una d'elles representaria un possible univers diferent. Univers si s'accepta que les 6 dimensions adicionals en realitat són molt petites i enrotllades sobre sí, tant que no podem percebre-les. Hi ha però també altres possibilitats que explicarien certs fenòmens observats i que implicarien que aquest espai Calabi-Yau fos en realitat un "multivers", format per molts universos paral.lels de diferents dimensions. A aquests objectes se'ls anomena branes de Dirichlet o D-branes, i segons alguns físics tèorics, el nostre univers (observable i no observable) seria només una D-brana de 3 dimensions (més el temps), flotant en un espai de 9 dimensions (més el temps), on hi hauria altres universos d'entre 1 i 7 dimensions. Més encara, en aquest multivers podrien existir antibranes, que equivalentment a la parella matèria-antimàteria, aniquilarien a la brana corresponent en cas de col.lisió entre elles (de forma progressiva, fragmentant-se en trossos o branes de 2 dimensions menys, el què explicaria que en aquest multivers les branes de poques dimensions com la nostra serien les més freqüents). En aquest multivers nosaltres ens veuríem "atrapats" dins de la nostra brana 3D (entre cometes doncs ja he posat abans com de gran n'és), però les interaccions de branes i antibranes en aquest multivers influirien en el nostre univers i podrien ser l'explicació a molts dels nostres interrogants.
Lògicament un model semblant implica molts més dubtes filosòfics. La pregunta ja no és si existeix vida en el nostre univers, si aquesta ha d'estar basada en les condicions semblants a la terrestre o pot estar basada en una altra química. Aquí parlem d'universos paral.lels on poden existir formes de vida idèntiques o éssers de dimensions diferents. També la pregunta sobre el nostre orígen canvia de sentit: el Big Bang podria ser la desmembració d'una D-brana 5 amb la seva antibrana, el nostre univers naixeria de la desmembració d'un altre. O pensant en un creador, havent-hi universos paral.lels, el nostre podria ser un experiment més en paral.lel amb la resta, sense que poguem saber què es busca en cada un d'ells.
Per suposat estem parlant d'una possible lectura d'una teoria que ni molt menys està contrastada (la gran crítica és que fins ara no ha pogut trobar cap manera experimental de comprovar-se), però el què sembla cert és els físics i cosmòlegs seguiran fent la vida impossible a qui intenti entendre el sentit de la nostra existència, i més que contestar preguntes, al més pur estil Lost, ens en crearan de noves.