Los infieles

Aprofitant el tiron de The artist arriba a les nostres pantalles aquesta cinta francesa que versa sobre la infidelitat des del punt de vista de la comèdia. El projecte el lideren Jean Dujardin (protagonista de l'esmentada pel.lícula i guanyador de l'Oscar a Millor Actor) i Gilles Lellouche, un altre conegut actor francès i amics entre ells. Ambdos actors es converteixen no només en protagonistes de la pel.lícula posant-se en la pell de diversos personatges, sino que també dirigeixen i escriuen el guió d'aquesta obra, que en realitat consta de sis històries curtes, i per a les quals compten amb la col.laboració de cinc directors francesos més (entre els quals es troba Michel Hazavinius, Oscar al Millor director). La certa continuitat que existeix entre els diferents episodis, dona una major sensació de pel.lícula completa, analitzant en cada història diferents relacions i situacions pròpies de la infidelitat: des de la necessitat pròpiament a Le Séminaire (de Hazavinius), les dificultats de les relacions amb joves a Lolita (Eric Lartigau), el reconeixement de la infidelitat a La Question (Emmanuelle Bercot), la voluntat de canvi a Les infidèles anonymes (Alexandre Courtès) o el desenllaç final de Las Vegas (dirigit pels propis protagonistes). Entremig dels episodis s'intercalen una sèrie de curts brevíssims força surrealistes, propis de la comèdia francesa. I és que si amb Intocable comentàvem que ens trobàvem davant d'una gran comèdia amb un estil més neutre i adaptat al públic internacionales, Los infieles és un producte amb l'aire extravagant que sol acompanyar les comèdies del nostre país veí. 

Una comèdia que té escenes divertides que arrancaran el riure de l'espeactador, però que li manca regularitat en el ritme i una certa coherència general com a pel.lícula. Dona la sensació de ser un projecte en el què s'ho han passat molt bé els dos protagonistes i amics fent la cinta, sense preocupar-se massa per l'espectador final. En resum, una pel.lícula acceptable per passar una bona estona, però gens imprescindible.

¿Y ahora adónde vamos?

Després del seu prometedor debut amb Caramel, aplaudit per la crítica internacional, la realitzadora libanesa Nadine Labaki ha tornat a les nostres pantalles amb ¿Y ahora adónde vamos?, una història arriscada sobre l'estupidesa i els dolors de la guerra.
Una processó de dones en dol recorren el camí cap al cementiri, un pròleg del drama continuat que viu un petit poble perdut en les muntanyes del Líban (malgrat que en cap moment es desvetlla explícitament per remarcar l'universalitat dels conflictes entre religions, segons confessa la pròpia autora).En un país en permanent conflicte degut a una societat dividida entre cristians i musulmans, les disputes en aquest petit poble poden sorgir per qualsevol futesa... però les conseqüències poden acabar sent fortament tràgiques per culpa el fonamentalisme imperant.
Fartes de lluir el dol pels seus homes i fills, les dones d'aquest poble imaginari decidiran revolucionar-se contra el seu destí, ideant les estratègies més rocambolesques per tal d'obrir els ulls al gènere masculí respecte a l'absurd de la guerra.
Obria aquesta crítica qualificant la història d'arriscada, en referència especialment al seu format que combina el pur drama amb la comèdia musical, una rara barreja que pot ser de difícil digestió per a alguns, però que no hauria d'espantar a l'espectador més obert de mires. Explicar una tragèdia com l'holocaust mitjançant una obra mestra de la comèdia com va fer Roberto Begnini a La vida es bella probablement sigui un art a l'abast de molt pocs, per això la directora libanesa ens proposa una alternativa gens menyspreable. En contra del què es pugui deduir d'un trailer fet per atraure a un major públic, ens trobem principalment davant una obra dramàtica amb un missatge crític sobre els horrors de la guerra i reflexiu sobre l'absurditat d'aquesta. Però Labaki l'amenitza intercalant escenes i subtrames còmiques que provocaran el riure de l'espectador. La comèdia però no és un mer entreteniment, sino que té la virtud d'aportar, dins del seu irrealisme, un missatge i una reflexió propies a la pel.lícula: un missatge d'esperança i una reflexió sobre fins on s'està disposat a sacrificar els valors propis per aconseguir objectius superiors.
Probablement la barreja poc homogènia entre ambdos enfocs de la pel.lícula pugui ser la major crítica que se li pugui fer, i sigui la frontera entre una bona i una gran pel.lícula, però això no ha de menystenir el gran treball realitzat per la directora libanesa, qui a més es guionista i actriu protagonista d'una obra amb un gran nombre d'actors no professionals que no desentonen gens. La música, element necessari per marcar els tempos d'aquesta pel.lícula de girs, la posa el seu marit Khaled Mouzanar.
¿Y ahora adónde vamos? és una proposta original i atrevida, on un conte s'explica dins el drama real diari de la guerra. Aquest conte, com tot conte, és irreal però conté un missatge, i qui el sàpiga llegir i tingui ganes de veure cinema des d'una perspectiva diferent a la què estem acostumats, disfrutarà sens dubte de la pel.lícula. Qui busqui una comèdia o un documental sobre la situació al Líban, sens dubte s'està equivocant de sala.