16 d’agost 2012

Retorn a Atenes... via Meteora

7:30 dempeus per agafar el ferry de les 9h que ens tornés al continent. Restava un llarg recorregut fins a Atenes, però el dia abans descobríem que teníem quelcom per veure.
La primera part del trajecte ens portava entre les grans muntanyes del nord de Grècia, imponents pics de més de 2.500m i un port de muntanya aquest cop alpí de debò.
Després de més de dues hores conduint i la pausa per dinar en un poblet de carretera, arribem als monestirs de Meteora, una de les grans atraccions de Grècia. Es tracta d'un massís que recorda Montserrat, però amb turons separats, al cim dels quals es troben alguns monestirs que els monjos van construir per refugiar-se d'atacs turcs i albanesos a l'Edat Mitjana. Desgraciadament molts no van sobreviure als bombardejos alemanys de la segona Guerra Mundial, però encara se'n conserven sis en bon estat on hi viuen encara monjos. Fer-los tots no és imprescindible (nosaltres tampoc teníem temps), però les vistes i l'entorn sí valen la visita.
La resta més quilòmetres de cotxe entremig de paisatges cada cop més sosos i amenitzats per la música i els podcasts de La competència habituals en el viatge. Cansats de tants km a 5, tornem el cotxe last minute 10 minuts abans del tancament.
Amb un vol a les 4:10, sempre queda l'últim dilema, trencat pel fet que el Ferri sí tenia hotel al tornar un dia més tard a Zurich. Un breu i estrany primer contacte amb l'oblidada Atenes en aquest viatge. Estrany perquè el barri de l'hotel no oferia cap oferta on sopar a unes hores on l'ambient fosc i heroinòman no resultava gens acollidor. Estrany perquè tanquem el viatge sopant a la terrassa d'un 5 estrelles amb l'Acropolis i el Partenon de fons.

Corfu II

D'Acharavi ens movíem doncs cap a Pelekas, amb la intenció de veure la costa nordoest i acabar en una zona més propera a Corfu. Pel camí és recomenable fer el port de Lakonas i pujar al castell (un més) d'Angellokastro, des d'on s'obtenen magnífiques vistes sobre les platges de Palaiokastros, un entorn magnífic però excessivament turistitzat.
A Pelekas ens decidíem finalment per un allotjament al poble de muntanya, amb vistes sobre tota la vall i una major sensació de poble que la zona apartamental de la platja. Decisió encertada per poder fer grans sopars i gaudir del millor gyros de Grècia. Però Pelekas ens acabava donant una gran sorpresa més. Quan les expectatives de festa ja eren nul.les, per casualitat ens enteràvem d'una rave a la platja aquella mateixa nit. Res massa espectacular però el tipus de festa que en tot el viatge volíem trobar, provocant l'emoció de tots els membres. Per rematar el bar Zanzibar davant les nostres habitacions ens rebia encara despert per fer una última amb un grup d'italians.
Ambdos dies servien per gaudir d'unes quantes platges més, algunes amb ones per fer bodysurf sense taula. El turístic Agios Gordis ens donava l'últim bany i cervesa davant el mar, i per sort Pelekas no ens tornava a oferir cap gran ambient nocturn l'última nit. El trajecte que ens esperava al dia següent era llarg i analitzant la ruta encara podíem intentar visitar algun highlight més no planificat d'inici.

Corfu I

L'arribada en ferry a l'illa més nòrdica de Grècia és espectacular. Les dues fortaleses de la seva capital destaquen imponentment a l'arribada del port, flanquejant el bonic casc antic que queda entremig. Perdre's pel seus carrers laberíntics, barreja de cases colorides que recorden el seu antic esplendor i edificacions atrotinades que recorden la Havana (salvant les distàncies) és una de les activitats imprescindibles a fer. Seria però el plan del segon dia, doncs primer tocava anar al ressort que havia reservat el ferry davant la platja d'Acharavi, al nord de l'illa. Un lloc tranquil i idilic, amb la costa albanesa sorprenentment a prop, però on no encaixàvem massa ni per filosofia ni per la resta de públic exclusivament familiar. Pel camí se'ns interposaven novament muntanyes, molt més poblades vegetalment que la resta d'illes, recordant en certs moments paisatges quasi tropicals. El camí doncs era una oportunitat per gaudir de les grans vistes des del Pantokrator (cim de l'illa), menjar a alguna de les tavernes costeres d'Agni o relaxar-se en una terrassa al poble de Spartilas amb el golf de Corfu a sota, en canvi resultava un martiri (fins i tot donant la volta per la costa) per tornar de festa des de la turística zona de Dassia i Ipsos. Una festa per cert, un tant decepcionant per falta de gent, malgrat tenir gratuitament a Carina Fayes com a DJ en l'acollidor Edem Beach Club.
Després de la migdiada postesmorzar a la piscina del ressort, el segon dia venia marcat per poder veure el gran hit de les Olimpiades, la final de basquet que aquest cop, a diferència de a Pekin, sí vam poder gaudir en directe. Era doncs el dia de Corfu, on vam gaudir dels atractius esmentats i plaers culinaris de l'illa, i on decidíem que dues nits al ressort havien estat suficient i tocava canviar d'aires i ubicació al dia següent.

14 d’agost 2012

Lefkada

L'arribada a l'illa de Lefkada al capvespre portava les primeres situacions de cert estrés per trobar allotjament, però després d'una batuda en equip i novament amb l'acció del Charly, aconseguíem tres habitacions amb vistes al mar de la pensió Ostria a la part alta d'Agia Nikitas, una espècie de Calella de Palafrugell a la grega. Dormir amb la remor de les ones del mar com a únic soroll (roncs puntuals del Marcel a part, segur recíprocs) no té preu... Llevar-se i des del balcó contemplar el mar un nou plaer.
Lefkada és una illa tranquila, les nits es van resumir en unes copes al bar del carrer principal, on com sempre l'ultim dia ja teníem confiança amb els propietaris. Per contra, el fet de poder arribar-hi en cotxe (nosaltres en vam sortir) feia que estés molt concurreguda per turisme local, sent impossible accedir a certes platges.
Sense voler repetir les quilometrades muntanyoses de Kefalonia i tenint en compte que la costa est no semblava oferir gaires alicients excepte per qui vulgui veure l'illa d'Onassis o fer surf, ens vam concentrar en la costa oest on estàvem. Només diré, que no ja jo, sino un volta al món com el Charly, parlàvem de potser les millors platges on havíem estat.
La primera, Mylos, accessible a peu després d'uns 20 minuts durillos amb la solana des d'Agias Nikitas, o vaixell quan no hi ha mala mar, com quan vam anar. Aigües color Blue Tropic com Myrtos de Kefalonia, però sense xiringos ni cotxes i amb la muntanya arribant al mar.
La segona, Egrimni, estressant arribar i aparcar abans de fer les 365 escales que hi porten i on val la pena caminar per allunyar-se de la zona més concurreguda.
L'excursió fins el salt de Lefkada val la pena per aquells a qui, com a mi, els hi agradi els fars a la fi del món, acompanyat en aquest cas de penyasegats espectaculars, des d'on saltaven els monjos del temple d'Apolo per curar-se del "mal d'amors".
Després de dos dies i tres nits molt agradables, tocava agafar el cotxe i fer el trajecte fins Iogumenitsa des d'on agafar el ferry cap a Corfu.

10 d’agost 2012

Kefallonia

La marxa cap a la primera de les verdaderament illes jòniques portava els millors moments d'inspiració del Charly: primer percebent l'error en el billet del ferry a les 5 del matí amb tots dormits... i sobretot aconseguint un magnífic allotjament (apartament per 5 amb vistes) a Aristoli, capital de l'illa, on ampliàvem el grup amb l'arribada del Ferri.
El ritme a les illes és fàcil de resumir: copes per la nit (a falta de verdadera festa en els primers dies de la setmana) i ruta de platges durant la tarda. En la primera part destacar descobrir com a mínim els dos bars rockeros del poble i la festa l'ultim dia al Bass Club, aquesta última marcada per un localisme musical, que per una banda s'agraeix, per l'altra et deixa fora de joc.
Parlant ja sobre l'illa, novament destaquen les muntanyes i els canvis de paisatge entre desèrtics i amb més vegetació al nord. Platges de sorra a Lixouri (amb xiringuitos de dubtós gust però) i al sud de l'illa prop de Skala. Platja rocallosa a la resta, però amb la platja de Myrtos com a grand hit, tant pels seus tons turquesa blue tropic de l'aigua (malgrat no ser transparent), com per la seva privilegiada ubicació... Estem parlant de la platja més fotografiada de Grècia, que es pot fer des de la carretera, per gaudir-la ja millor cap al capvespre.
Com a pobles l'estrella és Assos, ubicat a la part baixa d'un isrme. Al nord Fiskardo demostra com en un poble hi pot arribar més gent en iot que en cotxe.
D'allà surt el ferry que ens portava a Lefkada, segona illa jònica que prometia el plan illenc més tranquil del viatge.

07 d’agost 2012

Un passeig per la història: d'Esparta a Olimpia

No havia comentat per aquí que una de les coses que ens van sorprendre des del primer dia era el bon veure de les gregues, país que cap membre del viatge tenia en ment com a especial en aquest sentit. De totes maneres res del què havíem vist era comparable a Esparta, on resultava molt fàcil enamorar-se cada 5 minuts mentre sopàvem de la majoria d'espartanes que passaven per la plaça major (deixant ja com a amor platònic el 10 de cambrera que ens servia). Per sort o per desgràcia, però, descobríem que la festa espartana era molt a l'italiana, tot de gent sentada en terrasses en grups tancats, per la qual cosa la matinada del dia següent no va ser tan dura.
A les 8:30 començava la nostra visita a Mystra, runes d'una ciutat bizantina medieval construida sota una fortalesa originària de l'imperi franc. Ràpidament el Marcel s'adonava de la seva infravaloració del complex que el dia anterior volia visitar en una hora. Sota un sol demolidor durant tres hores ens vam endinsar en les restes d'aquesta influent ciutat en el seu temps, de la qual desgraciadament es conserven majoritariament només esglesies.
De nou les muntanyes feien acte de presència en la ruta Esparta-Megalopolis-Andritsena-Olimpia, al.lentint la marxa el suficient com per haver de descartar el temple d'Apol.lo a Vasses, el més remot de Grècia.
Sí arribàvem en canvi a Olimpia, runes no especialment ben conservades, però amb bones explicacions que ajuden a fer-se la idea. Trepitjar l'estadi olímpic de l'antiguitat (una pista de 200 m rodejada de gespa-grada que podia acollir fins a 45.000 persones), especialment en aquests dies d'esperit d'Olimpiades, també té la seva gràcia. La cursa de 200m la v postposar per èpoques on la temperatura baixés de 30 graus.
El llarg dia concloïa amb la posta de sol des del castell de Castro (un més) i un sopar a Kylini previ al pitjor allotjament on he estat mai a Europa. Per sort només podíem dormir quatre hores abans d'agafar el ferry de matinada cap a Kefalonia, on el cinquè integrant ens estaria esperant per incorporar-se.

05 d’agost 2012

Descobrint el Peloponès més alternatiu: El Mani

El següent destí després dels dos dies de relax de Khitira era la península central sud del Peloponès, el Mani, on els espartans més radicals van baixar quan no volien formar part de Grècia i van seguir convivint amb les seves regles i conflictes tribals. Malgrat formar part actualment òbviament de país, el Mani segueix respirant cert aroma d'irreductible.
Les primeres sensacions però passat el bonic poble coster de Githion van ser més sensorials. Vius colors i aromes intensos a palla i olivers encenien els nostres sentits mentre recorríem la revirada carretera del holf de Kostronas. El nostre destí final el rural poble de Flomochori, en la platja del qual es poden trobar habitacions que permeten establir contacte amb la un tant rude població local (que no implica antipatia com un pot pensar al principi). Tranquila nit amb bon sopar de peix abans d'iniciar la llarga ruta del dia següent.
El Mani es caracteritza per les seves construccions de casa-torre fortalesa, herència de les disputes tribals de no fa més que dos segles. El temps a passar-hi en cada poble pot ser discutible si no es comparteix la passió per pobles semiabandonats i la fotogerontofilia del Charly, però val la pena fer la volta a la península i para en un parell de pobles enmig del paisatge muntanyós i semidesèrtic marcat per incendis relativament recents.
Passada Aeropolis (capital mani on no val la pena parar) enfilàvem la carretera costera (novament revirada) que pitta fins a Calamata. Pel camí es troben interessants pobles híbrids entre arquitectura mani i poble modern coster modern. A Kardamili paràvem per fer un banyet i aconseguíem menjar la primera pita del viatge (no tan trivial de trobar com un pot pensar).
El port de Langada de 1.900 m ens tornava a portar paisatges alpins, amb espectaculars canons en el descens cap a Esparta. Precisament d'aquests penyasegats era des d'on els espartans sacrificaven els nens que consideraven com a no vàlids.
Al final del descens trobàvem les runes de Mystra, massa tard però per visitar-les el mateix dia, per la qual cosa decidíem fer nit a una Esparta que presentaria més atractius dels esperats.

03 d’agost 2012

Citera (Khitira)

Les prèvies recomenacions rebudes des de Barcelona ens decidien a canviar la ruta i anar cap a Citera, illa jònica completament apartada de la resta i destí turístic local. La decisió implicava sacrificar Zakhintos de la ruta, però després de passar-hi dos dies i dues nits, i dels comentaris rebuts de Zante (turistitzada a base del malt gust british low cost), crec que podem dir que la decisió ha estat plenament encertada.
Citera és una illa esquitxada de petits poblets on la vida transcorre tranquilament. Només la capital Chora i Kapsali (port 2km al sud, on ens allotjàvem) presenten cert ambient nocturn, sense que això impliqui grans poblacions o construccions que destrossin el paisatge i l'harmonia de l'illa.
Solventat l'allotjament el primer dia ens el regalàvem com a premi després del tute dels anteriors dies... Això si com a regal es pot considerar tot un dia de platja a 39 graus i on finalment l'ombra de la terrassa era tan necessària com benvinguda. Un bon sopar, unes copes al Koukos (curiós bar musical en un revolt entre Choras i Kapsali) i cervesa final innecesaria a Kapsali, on malgrat les promeses descobríem que l'ambient no durava massa.
El segon dia començàvem l'exploració dels racons de l'illa. Recomenable l'excursió fins al nord, on als voltajts d'Agia Pelagia, i seguint dos quilòmetres de pista per la costa s'arriba a la bonica platja amb xiringuito de Laggada. Acostumats a mars piscina fins el moment, ens sorprenia la mar picada del mar.Com les grans ones no es poden disfrutar tant en una platja de pedres, proseguíem la ruta buscant el refugi del mar de Creta, en la preciosa platja verge de Kaladi. Quan el sol començava a caure vam tancar la visita al bonic poble de Mylopotamos, on unes cascades i tranquiles terrasses complementaven perfectament el capvespre.
Si alguna cosa bona té la routard són les recomenacions gastromiques, repetint magnífic sopar aquest cop al Pierros de Livadi, un must si algú visita l'illa.
L'1 d'agost ens obsequiava amb un Koukos més ple, i les ganes de practicar espanyol d'una, ens va obrir la porta a tot un grup d'artistes atenencs amb les què passar una divertida nit.
La preciosa platja perduda de Kobonada, recomenada la nit anterior, ens ocupava els últims moments de Khitira abans d'agafar el ferry que ens tornava a Grècia continental. En total dos dies i dos nits, d'un destí que però dona per més si es busca relax autèntic.

De Poulithra a Neapolis

El tercer dia ens portava les primeres grans maravelles del Peloponès. Passat Poulithra la carretera ascendeix sense compassió pel nostre limitat Nissan Note i en un breu lapse de temps deixem els arbustos mediterranis pels avets alpins... Això sense deixar de veure el mar en cap moment. El dia ve marcat pels contrastos: de paisatge segons la vessant, de pujades i baixades de ports, de carretera asfaltada a pista segons disponibilitat de pressupost (aneu prenent nota)... Com a conductor aquell dia crec que vaig fer més ports que a Suïssa, però sempre sota rerefons de costa mediterrània (cabres monteses a part).
La primera parada era l'aillada i espectacular platja de Felekanos, a la qual s'arriba després d'un llarg descens. Platja de pedres poc concurreguda amb un xiringuito, aigua transparent i un veler de fons per fer més bucòlica la imatge.
La ruta de pujades i baixades ens portava per pobles perduts enmig del no res, fins retrobar l'espectaccular coll que ens baixava fins a Kiparissi, on una simpàtica cambrera ens oferia un berenar de luxe en una terrassa del port, a l'hora que una connexió de wifi amb la qual podíem donar els primers senyals de vida.
Tornava a fer-se tard, així que malgeat sentir-nos com a casa, posàvem rumb cap a Monemvasia, ciutat amurallada bizantina situada en un "peñón" coronat per... sí efectivament unes noves restes de castell.
Banyet de capvespre, cerveseta i de nit enfilem novament per ports de muntanya en direcció a Neapolis, ciutat que malgrat l'hora ens oferia sense problemes allotjament i un bon sopar, en el qual per fi podia provar la moussaka. Al dia següent tocava agafar un ferry cap a l'illa de Citera.

01 d’agost 2012

Nafplio a Poulithra

Mig matí, sol espatarrant i malestar general, però som conscients que el Peloponès requerirà certs sacrificis.
Amb motivació pròpia del viatger, ens adentrem pels florits carrers recorreguts la nit anterior i pugem sl castell d'Acronauplio a base de quantitats indecents d'aigua que compensin la forta deshidratació. Val la pena anar i pagar també per la fortalesa de Palamedes amb espectaculars vistes a tot l'entorn... Di pujant els 857 graons o en cotxe ja ho deixem a gust del lector.
Següent parada, l'espectacular teatre d'Epidauro, sonoritat increïble, entorn natural magnífic i tota la glòria del passat grec davantels teus ulls. Els sucs de taronja natural ens acabaven de recuperar per tornar enrere i enfilar el roadtrip per la costa sudest del Peloponès, en la preciosa ruta d'Argos a Leonidion. A partir de Paralio Astros les muntanyes comencen a envair la costa, convertint la carretera en un seguit de revolts de bellesa creixent.
Les 19h i encara no havíem probat el mar, hora doncs de parar a una de les diverses platges de la ruta. La sensació gratificant de submergir-se es complementa amb el magnífic sopar grec amb peix fresc que decidim fer al xiringuito... Marcel agafa la guitarra, sona bona música i estem davant d'Al mar!!
Comença a enfosquir, agafem el cotxe i arribem fins a Poulithra, un tranquil i familiar poblet de costa, on en una terrassa veiem les primeres imatges de les Olimpiades fent la cervesa de bona nit.

D'Atenes a Nafplio

Aterratge a Atenes, primera impressió esperada, molta calor, no és Damasc però ho recorda. La gent preguntava, aprofiteu per veure com estarem en uns mesos. Primera sorpresa, gasolina a 1,76, l'hem arribat a veure ja a 1,96, encara queda marge doncs per apretar les femelles...
Canvi de tema, després d'una quants quilòmetres d'autopista i carretera d'amplis arcens (per cert també de peatge) on la gent condueix de forma molt pràctica, arribem a Corintos. Les runes es poden veure i fotografiar des de fora, especialment per qui vulgui estalviar-se 8 euros i ja n'ha vist d'altres. Més recomenable és pujar fins al castell des d'on divisar tot el vall i el Golf de Corintos. L'arribada in extremis ens va fer fer la visita corrents a costa d'una bona suada però val la pena. Un calçat més adequat que les abarques són recomenables per pujar i baixar les irregulars i relliscoses llambordes.
El capvespre ens conduia per paisatge precios mediterrani d'oliveres, vèiem des de la distància i descartàvem pel dia següent les runes de Mycenes i arribàvem ja de nit a la bonica població costera de Nafplio.
Deixades les motxilles al recomenat Dimitris Bekas rooms, les 11 de la nit no evitaven els 35 graus de xafogor infernal. Unes cerveses, un bon sopar a terrassa (descobrint que la moussaka s'acaba, bé li deixarem la restant al Charly) i una primera nit de copes en un poble animat. En aquest sentit sembla que el viatge promet més que Tanzània.
Els temps canvien, curiosament les societats modernes posem més difícil la crònica de Cibercafè... Grècia estrena les cròniques de viatge des de l'app blogger per iphone. Perdoneu les faltes que hi trobeu.