EL RACÓ DEL KUS

The yellow sea

2012-01-31T21:20:00.003+01:00

Si la possibilitat de veure cinema asiàtic en les grans pantalles es ja força reduïda en una cartellera dominada pel producte americà i en menor part europeu, més rar encara és tenir l'oportunitat de (re)descobrir cinema coreà. Després de la seva prometedora òpera primera Chaser, el director Hong-jin Na ens porta el seu segon thriller, aval.lat pel premi aconseguit en el passat festival de Sitges.
"The yellow sea" acosta a l'espectador a la dura realitat dels xinocoreans que viuen a la regió xinesa de Yanbian, compresa entre Corea del Nord i Rússia. El protagonista és un conductor de taxis a la ciutat de Yanji, qui malviu apostant al mah-jong (una espècie de dòmino) mentre es martiritza pensant en la seva dona qui va emigrar temporalment a Corea del Sud per guanyar diners, però de la què ha perdut la pista completament. Els deutes el consumeixen fins que li arriba la oportunitat de saldar-los, a l'hora que buscar la seva dona convertint-se en un assassí a sou d'un professor sudcoreà. Aquesta primera part del film presenta un estil bastant pròxim al documental, explicant-nos la història del protagonista, a la vegada que ens mostra imatges de les condicions de via de Yanji i de les màfies que gobernen la regió. També el seu trasllat com a immigrant il.legal fins a Corea del sud mostra la crua realitat de les penúries d'aquells que busquen la seva salvació a l'estranger, podent trobar la mort en el seu lloc pel camí, drama que cada dia assetja a moltes parts del món.
Passada aquesta primera part de rerefons social, l'entrada del protagonista a Seül dóna pas al thriller asiàtic, centrant en un principi l'acció en els preparatius del protagonista que s'ha de convertir en un assassí que encara no ha estat mai, i a l'hora seguir a la recerca de la seva dona en elm poc temps que li han donat per cumplir la missió. El ritme lent, fidel al cinema asiàtic, va desenvolupant una trama que es va enrevessant mica en mica i en la qual apareixen diferents protagonistes de negocis tèrbols que lluitaran entre ells, enmig de les pesquises de la policia pels assassinats que es van produint. I aquí és un probablement la pel.lícula començarà a relliscar una mica per al públic europeu: les escenes d'acció van acompanyades d'inutilitats esperpèntiques d'alguns policies i mafiosos, a l'hora que alguns protagonistes es converteixen en éssers de resistència i habilitats sobrenaturals, que superen qualsevol punt de credibilitat, fins i tot comparant-ho amb James Bond.
La pel.lícula té el mèrit de mantenir l'atenció de l'espectador, malgrat la seva clarament excessiva durada (2h 37 min), i tot i que el final està prou aconseguit, l'espectador probablement es quedarà amb la sensació de què amb menys estona i un ritme una mica més viu en alguns moments es podia haver explicat el mateix.
En tot cas, The yellow sea és una obra recomenable per aquells amants del cinema d'acció que tinguin ganes d'un producte diferent, un acostament a la visió del thriller d'una altra banda del món bastant allunyada de la què estem acostumats. No és una obra mestra, però és un producte perfectament passable i molt ben realitzat, al qual un guió una mica més curt i cuidat en alguns aspectes l'hauria fet molt més apta per a un major públic.

La dama de hierro

2012-01-30T22:44:00.000+01:00

Independentment de l'afinitat que l'espectador pugui tenir amb el personatge, queda clar que Margaret Thatcher és un personatge clau en la història de la segona meitat del segle passat. Filla del propietari d'una botiga de queviures, s'acaba convertint en la primera dona primera ministra del Regne Unit (mantenint-se durant tres mandats entre 1979 i 1990), reforma l'economia del país enfrontant-se als sindicats i els funcionaris sota els seus ideals lliberals i ordena la guerra de les Malvines per recuperar-les de la invasió argentina.
Un biopic d'una personatge polític d'aquestes característiques podia caure en l'error de convertir-se en una mera successió d'events històrics enaltint la figura de la protagonista. La directora britànica Phyllida Floyd, provinent del món del teatre, ofereix per contra un enfoc interessant mostrant-nos a l'actual Margaret Thatcher, vidua i jubilada en plena decadència senil, qui va recordant fets històrics de la seva trajectòria personal i política a partir de les visions que té del seu marit mort.
Però curiosament el què sembla un encert d'aquesta obra, s'acaba convertint a la vegada amb un dels seus principals defectes, sobretot pel punt que la pel.lícula conté un temps excessiu d'aquest personatge actual. I és que si la vida d'un personatge com aquest s'ha d'explicar en 90 mins, dels quals una bona part corresponen a la dona vella actual, queda clar que el repàs històric que un podria esperar d'una obra així es veu amb excessiva celeritat, sense situar a l'espectador menys il.lustrat en el context necessari per entendre el què s'està narrant i per suposat, sense cap mena de pretensió d'anàlisi de la història des d'un punt de vista més o menys crític.
Estem doncs davant d'una obra que permet el lluiment personal de Meryl Streep que lluitarà per obtenir el seu tercer Oscar (segon com a actriu principal) en una excel.lent interpretació que combina la Dama de ferro política amb l'actual àvia amb demència senil... Però que probablement decebrà parcialment a bastants espectadors per la brevetat i poca profunditat en la narració dels fets històrics.
Una llàstima en una obra per la resta magníficament realitzada i que partint d'una idea interessant no l'acaba explotant probablement com deuria... quedant-nos un regust final una mica amarg per la sensació que amb poc més es podia tenir una obra molt millor.

Drive

2012-01-01T22:27:00.004+01:00

Poema de violència i amor, així podríem ressumir en poques paraules Drive, sens dubte una de les pel.lícules revel.lació de l'any. Conduir és una de les principals aptituts de l'antiheroi protagonista, com descobrim ben aviat en uns primers 8 minuts espectaculars d'escenes de persecució, on el conductor burla pels carrers de L.A. a la policia d'uns atracants que l'han contractat. Posada en escena directa i magnífica, que no només introdueix el protagonista, sino l'atmosfera noir especialíssima que destil.la tota la pel.lícula. Passats els crèdits rosa sota música electropop amb la metròpoli de fons, es van descobrint més detalls de la vida d'aquest jove misteriós, actor especialista en pel.lícules d'acció, mecànic de taller i com coneix a la seva guapa veïna Irene i el seu fill Benicio. Fins que la tornada de la preso del marit d'aquesta canviarà el transcurs de la vida de tots ells, al veure's enredats en una intriga amb mafiosos sobre la qual no cal entrar en gaires detalls i que l'espectador ja descobrirà.
Drive és l'adaptació a la gran pantalla d'una curta novel.la de James Sallis, amb un guió adaptat de Hossein Amini magnífic que aconsegueix centrar-se en els personatges, clau de tota una història que sino tampoc presenta res especialment original en la seva trama. El conductor, excel.lentment interpretat pel jove de moda Ryan Gosling, és un d'aquells personatges singulars que atrau fortament a l'espectador per la soledat, misteri, seguretat i fidelitat a les seves conviccions que trasmet. Un personatge amb una moralitat independent de la resta del món i capaç de deixar descol.locat a qualsevol amb les seves actuacions i reaccions. Igualment important és el paper d'Irene, interpretat per la jove britànica Carey Mulligan, qui torna a brillar després del paper a Una educación que la va portar a la nominació a l'Oscar. La química, tendresa amorosa que generen ambdos protagonistes és preciosa, en una pel.lícula que però és una comèdia negra plena d'acció i escenes violentes.
Destacar també el treball del director danès Nicolas Winding Refn, amb àmplia experiència en pel.lícules versades en la violència, i que fora de les escenes pures d'acció, imprimeix un ritme lent necessari per donar força a escenes de poques paraules però molta expressivitat, i amb un treball remarcable en la fotografia. Si a això li sumem una interessant banda sonora de Cliff Martínez, que pren el protagonisme necessari per completar el poema visual que pretèn ser l'obra, ens trobem davant d'una petita obra mestra, recomenable per a tot amant de la comèdia negra i del cinema en general.

El topo

2011-12-31T14:06:00.003+01:00

Basada en la novel.la homònima de John Le carré de 1974, El topo (o Tinker Tailor Soldier Spy) ens acosta al món de l'espionatge des d'una perspectiva més real que la majoria de les moltíssimes pel.lícules d'espies que s'han portat a la gran pantalla. Ens situem al 1973, en plena Guerra Freda i per tant moment àlgid de l'espionatge en temps de teòrica pau. Una missió fracassada en la encara comunista Hongria costa el cap del responsable del Circus (Serveis Secrets Britànics), i amb ell cau també la seva mà dreta George Smiley. Aquest però és ràpidament reclutat de nou pel Govern per investigar des de l'ombra l'identitat d'un talp (agent doble) que es sospita està infiltrat en el mateix Circus treballant pels soviètics.
George Smiley (excel.lent Gary Oldman) és un agent retirat, molt allunyat dels clàssics James Bond, o fins i tot el més modern Jason Bourne. Però ens porta una visió molt real i poc coneguda de la gent que es dedica a aquest món, no en va John Le Carré és un expert del gènere amb nombroses obres basades en experiències autèntiques. El topo es podria qualificar quasi més un drama que un thiller d'espionatge pròpiament dit, un film marcat per un ritme lent i pausat que va avançant inexorablement per una trama que en certs moments es fa difícil de seguir, probablement per l'intent d'adaptació d'una novel.la complexa en poc més de dues hores (l'anterior adaptació fa 32 anys havia estat una telenovel.la de 7 capítols). Entremig la pel.lícula dóna pinzellades de les conseqüències que aquesta feina té en la vida personal dels agents, una vida gens personal marcada per les necessitats professionals.
Malgrat que la història enganxa i està acompanyada d'una imatge d'estil retro que ens acosta més a l'època representada, a El Topo li manquen probablement escenes per aconseguir una major connexió de l'espectador amb el film. No precisament més escenes d'acció, doncs no és la intenció de la pel.lícula, i les poques que hi ha són necessàries i estan ben resoltes, sino probablement escenes que permetin aprofundir majorment amb la resta de personatges. Curiosament, malgrat seguir la trama amb cert interés, arribat el moment de descobrir qui és el talp, l'espectador es sentirà amb una tensió mínima degut a la poca sintonia que s'ha establert entre aquest i tots els possibles sospitosos... Tampoc ajuda l'excessiva previsibilitat de les verdaderes intencions dels russos en aquesta història, que fa sentir a un servidor com un superdotat (sense ser-ho, senzillament per les excessives pistes que es van donant pel camí), capaç de donar una lliçó als responsables de la intel.ligència britànica.
Pel.lícula doncs correcta però no excel.lent del director suec Tomas Alfredson (Déjame entrar), que malgrat l'excel.lent realització, peca per un guió que dóna un paper massa secundari a personatges necessaris i amb actors capaços i clarament infrautilitzats com Colin Firth, Mark Strong o John Hurt. La sorpresa positiva, el més desconegut Benedict Cumberbatch en el paper d'ajudant d'Oldman.
Estem doncs més davant d'un drama que d'un thiller d'espionatge, però que sabent el què es va veure i sense esperar una obra mestra, entreté i acosta el veritable món dels espies al públic general, portant al cinema una novel.la d'un expert del gènere com és Le Carré.

Nader y Simin: una separación

2011-11-01T19:44:00.004+01:00

Pel.lícula iraniana guanyadora de tres ossos en la darrera Berlinale, convertint-se en la primera pel.lícula de la història en aconseguir-ho.
Asghar Farhadi, director de A propósito de Elly, escriu i dirigeix aquesta melodrama realista sobre la responsabilitat, l'amor paternofilial, l'orgull, el sacrifici, l'honestedat o la religiositat.
Nader (Peyman Moaadi) i Simin (Leila Hatami) són un matrimoni en crisi, especialment per la intenció d'ella d'emigrar a l'extranger per viure en un món suposadament més lliure que l'actual estat islamista iranià i poder donar a la seva filla Termeh (Sarina Farhadi, filla del director) la millor educació possible. Ell es nega, entre d'altres coses, per poder cuidar el seu pare malalt d'Alzheimer, i Termeh decideix quedar-se amb ells quan Simin decideix deixar la casa. Aquest fet obligarà a Nader a contractar a Razieh (Sareh Bayat) per cuidar durant el dia del pare. Un desafortunat incident acabarà en un procès de judici que ens acompanyarà al llarg de quasi tota la pel.lícula i que servirà de fil conductor imprescindible, tant per mantenir una certa intriga necessària sobre el discórrer dels esdeviments, com sobretot per aprofundir en les diferències entre la parella protagonista, malgrat l'amor que sentin entre ells.
Farhadi teixeix una magnífica història, que arranca lenta i dramàtica per posar a l'espectador en situació, però segueix amb un ritme més viu i plena de petits girs i descobriments que ens rebel.len la naturalesa dels personatges. L'obra destaca pel seu realisme i reflexió sobre valors universals, sense que l'ambientació en un país tan diferent al nostre sigui excessivament rellevant com per no poder-se sentir identificat. Tots els personatges són cotidians i en general honestos, per la qual cosa la frontera entre el bé i el mal de les seves decisions és tan fina que a l'espectador li costarà decantar-se per un o altre o jutjar les seves accions. Aquesta és una de les grandeses de la pel.lícula, el desenvolupament d'uns personatges molt reals amb el seus entorns diferents, i allunyant-se del tòpic d'un judici entre bons i dolents, i que la va fer mereixedora de l'ós d'or a Berlin.
Les actuacions de tots els actors també és molt convincent, i no només les de la parella protagonista que es van fer amb els corresponents ossos de plata per les seves interpretacions. Algunes escenes transmeten un gran dramatisme que a l'hora sabem que és una possible realitat que ens podria passar qualsevol dia. El final obert, que deixa en l'imaginació de l'espectador la resposta al dilema final que es presenta, és un magnífic enginy per aconseguir mantenir la tensió i atenció de l'espectador fins a l'últim crèdit de la pel.lícula, malgrat que aquests estiguin en un altre alfabet incomprensible per la gran majoria.
Obra rodona per a qui vulgui veure un gran melodrama i que no hauria de tirar enrere a ningú pel seu orígen, ben el contrari és una magnífica oportunitat per acostar-nos a una manera de fer cinema diferent i veure que hi ha vida més enllà de Hollywood.

Las aventuras de Tintín: el secreto del unicornio

2011-11-01T18:38:00.003+01:00

Steven Spielberg i Peter Jackson ens porten a les grans pantalles una superproducció d'animació del reporter de comic més famós de tots els temps. Sota la direcció del director nordamericà, qui va contactar amb el creador Hergé poc abans de la seva mort, Tintín, l'inseperable Milú, el capità Haddock, els germans Dupond i Dupont o la Bianca Castafiore deixen les vinyetes del comic per reencarnar-se en personatges de la més moderna tecnologia d'animació digital.
Dels 23 llibres creats per Hergé ha estat El secret de l'Unicorn la història elegida per donar el salt al cinema 3D (anteriorment s'havien portat a la gran pantalla pel.lícules de dibuixos animats clàssics). Una bona elecció per ser un dels comics més apassionants, amb una trama i intriga més complexa que altres llibres, i que deixa en safata als productors la creació de la segona part, en cas d'un èxit quasi assegurat, amb el Tresor de Rackham el Roig. La fidelitat amb el còmic és elevada i tan sols les escenes d'acció reben un punt d'exageració fins i tot respecte l'original per buscar, amb bon criteri, l'espectacularitat que el públic espera en una adaptació al cinema d'avui en dia. D'aquesta forma Tintin es converteix en alguns moments amb una barreja d'Indiana Jones i James Bond escapant de les mil trampes i accidents que se li posaran en el seu camí inesgotable per desentrallar la clau del misteri que se li posa davant.
Tècnicament la pel.lícula és fantàstica. Actors reals van encarnar els diferents personatges en un rodatge previ per capturar les seves interpretacions. Entre els més coneguts cal destacar a Jamie Bell (Billy Elliot) com a Tintin, Andy Serkins (El origen del planeta de los simios) com a Capità Haddock o Daniel Craig (actual James Bond) com al dolent Sakharine. Però el seu treball queda ocult a la vista dels espectadors per la posterior animació digital del material filmat. Això permet obtenir una imatge dels personatges increïblement semblant a la dels còmics i afegir espectaculars efectes especials en les nombroses escenes d'acció.
La història té un ritme frenètic que farà les delícies de l'espectador durant les poc menys de dues hores que dura la pel.lícula. Els "moviments de càmara" en moltes escenes són espectaculars i haurien de fer recomenable veure la versió en 3D, que desgraciadament un servidor no va poder veure, però que haurien de provocar sensacions encara més intenses.
Pel.lícula 100% recomenable per a tot amant del còmic i en general per a l'amant del cinema d'animació i d'acció amb la més moderna tecnologia. A Tintín la frontera entre el cinema d'interpretació i d'animació és més feina que mai, amb un resultat més que notable.

Paul Oakenfold - Southern sun

2011-11-01T18:34:00.002+01:00

Feia molt que no escoltava aquesta cançó i avui ha aparegut en el random de l'iphone i l'he trobat preciosa i perfecta pel moment. Trance en estat pur.

Eva

2011-10-31T16:07:00.003+01:00

Kike Maíllo, realitzador barceloní de prestigi dins de l'àmbit de la publicitat, debuta amb el seu primer llargmetratge en les grans pantalles, després de dirigir dos curtmetratges i la sèrie d'animació catalana trentanyera Arròs Covat.
Presentada a la secció oficial fora de concurs a Venècia i concursant en el darrer festival de Sitges, Eva ens porta a l'any 2041, en un món no gaire diferent al què coneixem (potser massa i tot), però on els robots comencen a formar part de la vida de la gent, ja sigui en forma clara de màquina o animal, com d'androides amb aspecte humà.
Alex (Daniel Brühl), un prometedor enginyer robòtic torna després de 10 anys a la seva ciutat, on la Facultat de Robòtica li encarrega dotar d'ànima a un nen robot extremadament evolucionat en la resta de facetes. Buscant un nen model especial en el què basar-se, Alex acabarà coneixent a Eva (Claudia Vega), la filla del seu germà David i Lana (interpretats pels actors revelació Alberto Ammann i Marta Etura en els Goya per Celda 211), i amb qui establirà ràpidament certa complicitat.
Eva vol reflexionar sobre les relacions i emocions que en un futur es podrien establir entre humans i androides, especialment quan la consciència i comportament d'aquests és tan avançada que es fa difícil no establir-hi vincles sentimentals.
Amb un rerefons doncs no especialment original però interessant, amb un bon treball per part dels actors protagonistes i amb una correcta realitzaciño, el debut del director barceloní patina però per un guió extramadament previsible i un ritme excessivament lent que comporta una certa sensació d'avorriment. La discontinuitat temporal entre l'inici i la resta de la pel.lícula és perfectament prescindible, i l'excessiu ènfasi en les relacions entre els protagonistes serà més del gust d'un públic de drama sentimental que del públic de ciència ficció que pressumiblament acudirà a les sales, i que probablement esperaria en paral.lel una trama de major acció i reflexió
científica. Només el personatge de l'androide Max (Lluis Homar) aporta alguna nota fresca per arrancar el somriure de l'espectador en el film.
El final, un cop desvetllat el què tothom ja porta una hora i quart esperant, presenta les escenes de major càrrega sentimental, que intenten fer còmplice a l'espectador davant el dur dilema davant del qual es troba el protagonista... Però tot i que ho aconsegueix en part, ja és massa tard, l'avorriment predominant en tot el què es porta anteriorment de pel.lícula acaba prevalent i desllueix el resultat final d'aquesta òpera prima, que malgrat tot, apunta a certes bones maneres (sobretot en l'aspecte tècnic) del director debutant.

La piel que habito

2011-10-10T20:21:00.003+02:00

Si una cosa se li ha de reconèixer a Pedro Almodóvar és la seva capacitat de fer un cinema d'estil propi i de portar a les grans pantalles unes històries i uns personatges allunyats de la major part de la societat i de la resta de pel.lícules. Amb La piel que habito el director manxec explora un nou terreny de difícil classificació, abandonant les seves comèdies i drames, els dos gèneres als quals ha posat els seus ingredients tant personals i amb els quals ha omplert una prolífica i exitosa carrera.
Poca cosa es pot avançar de la pel.lícula sense caure en la crítica que explica massa. La piel que habito reflexiona sobre la identitat humana i la importància del rostre i la pell que ens allotja, sobre la justícia personal, la condemna i la venjança, sobre la follia, sobre algunes de les pitjors passions humanes. I això ho fa a través de un guió impactant, amb una història kafkiana i una atmosfera angoixant, dins d'una obra a la què li falta ritme per poder-la considerar thriller i por per ser de terror. Dins dels components de drama que també té, apareixen tocs d'humor i personatges "made in Almodovar", que donen un lleuger respir a la claustrofobia regnant.
Menció especial mereixen els actors, tots ells convincents en uns papers gens còmodes, destacant els dos protagonistes: Antonio Banderas en el seu paper d'eminent cirurgià plàstic i Elena Anaya en el de cobai humà. La fotografia sap jugar amb els canvis de brillantor i de llum necessaris en cada escena, arrodonint sempre l'efecte buscat en una pel.lícula que discorre majoritàriament en l'entorn d'una gran mansió rural.
Amb un ritme probablement massa lent i un excés de recreació visual en certes escenes, a la pel.lícula li costa arrancar l'atenció de l'espectador, però un cop aconseguit s'acaben digerint bé les quasi dues hores que dura, anant clarament de menys a més sense altibaixos. A partir d'aquí, la pel.lícula està clarament marcada per un guió tant surrealista, que tindrà adeptes i detractors (i aquells que no sabran exactament si els hi ha agradat o no), però que en cap cas deixarà indiferent.

El árbol de la vida

2011-09-19T21:45:00.002+02:00

Brad Pitt, Sean Penn, guanyadora de la Palma d'Or al Festival de Cannes d'aquest any, Terrence Malick (director de culte als EEUU)... La veritat que la carta de presentació de El árbol de la vida no podia ser més prometedora... però ens trobem davant el clar exemple on la opinió dels entesos del cinema estarà a anys llum de la gran majoria de la població. Poques vegades un servidor es planteja marxar de la sala abans de finalitzar una pel.lícula, però en aquesta ocasió en van ser diversos els moments, i de no anar acompanyat, probablement ho hagués fet.
Sean Penn? Posar-lo en gran en el cartell quan deu sortir l'esglaiadora xifra de 10 minuts i articula com a molt quatre frases té delicte, però efectivament té un paper important. Com si d'un genet de l'apocalipsi es tractés, Sean Penn ens avança els moments més sorprenents de l'obra, aquells moments on el drama que estàvem veient dóna pas a una barreja entre El maravilloso planeta azul o Misterios del universo... En total més de mitja hora llarga d'imatges realment maravelloses (sense ironia), que van des de xocs de meteorits amb planetes, fins a esser microscòpics navegant per líquids indefinits, passant per meduses o taurons nedant en les inmensitats del mar, o volcans entrant en eurupció... Tot plegat amenitzat amb música clàssica, òpera i tocs de Lothlorien en el Senyor dels Anells, mentre la veu en off de Jessica Chastain (i en algun moment el mateix Penn) van susurrant laments davant nostre Senyor buscant el sentit a la vida. Clar que entre mig de tanta profunditat de reflexió instrospectiva apareixen uns dinosaures que ens recorden a Jurassic Park i llavors és quan un servidor pensa... WTF???? Sento desvetllar la gran sorpresa de la pel.lícula, però algú ha ho havia d'avisar!!
En els primers moments de la pel.lícula i en un força llarg entremig entre els dos moments èpics descrits, transcorre la sinopsi oficial. Anys 50, petit poble americà, Brad Pitt fent de pare tirà (o més aviat bipolar), la dura relació amb el fill gran Jack, com aquest es va fent gran i es rebel.la contra el món... i com anys més tard, aquest fill (convertit en Sean Penn) segueix buscant respostes sobre el significat de la vida (marcat per un fet traumàtic que se'ns desvetlla però tampoc s'explica). Una vida que va passant també a cops d'imatges i música, de tant en tant interrumpuda per escenes més o menys breus on els actors tenen temps fins i tot per dialogar.
L'última mala notícia és que la pel.lícula dura 2h i 20 minuts, amb la qual cosa si algú encara està dubtant d'anar a veure-la, té temps per pensar-s'ho dos cops.
En favor de El árbol de la vida diré que el primer cop que vaig veure 2001: Una odisea en el espacio (potser amb 14 anys) no li vaig trobar el sentit i per tant no em va agradar. Anys després la descric com una avorrida obra mestra, amb escenes que mereixen estar al cap damunt de la història del setè art i que em posen la pell de gallina. Potser d'aquí vint anys li trobaré el sentit a aquesta petita tortura a l'espectador que vaig trobar una gran presa de pèl.

Crònica d'una tornada accidentada

2011-08-17T17:49:00.000+02:00

Després d'haver matat unes quantes hores a Dar er Salaam i d'una espera a l'entrada de l'aeroport fins que els vigilants consideraven que ja podíem entrar segons el nostre vol, vam poder gaudir dels últims 15 minuts de l'anada de supercopa entre Madrid i Barça, sense que el marcador experimentés cap canvi des de la nostra arribada.
Ben poc després tocava embarcar i durant uns instants vaig pensar que per primer cop en la història un avió sortiria amb 45 minuts d'avenç respecte l'hora prevista. Però no. Les presses per embarcar encara no les entenc si després toca quedar-se a l'avió esperant a l'hora acordada: 2:15h del matí. Hora d'intentar dormir després de les vivències del dia.
El soroll de l'avió em desperta enmascarat amb el meu antifaç, sembla que ja ha arribat l'hora de sortir. Un parell de revolts i motors girant a plena potència, l'avió avança, enlaira les rodes davanteres... i de cop es deixa caure de nou a la pista i comença a frenar a fons. Encegat per l'antifaç l'única reacció que em queda és agafar-me al seient i resar, vull dir esperar, que encara ens quedi suficient pista. Després d'uns quants segons de processó interior, l'avió acaba de frenar dins de la seguretat de l'asfalt de l'aeroport. Romanguin sentats als seus seients. Sense més explicació l'avió es dirigeix de nou al finger. Llavors el pilot explica que lamenta el succeït, que es deu a una causa tècnica (sense més detalls) i que necessiten 50 minuts per reparar-ho.
Després d'intentar dormir infructuosament entre els crits (no per la tensió sino perquè parlen així) dels múltiples veïns italians, arriba l'hora de tornar a intentar enlairar-se. Aquest cop em trec l'antifaç. Una calma tensa regna a l'avió. La freda parella, que hores més tard descobriria que era belga i que sembla poc propensa a ensenyar mostres d'afecte en públic, trenca els seus hàbits i la noia que tinc al costat, en un ràpid gest disimulat li dóna un petó al seu xicot a l'hora que el mira com suplicant-li, digue'm que tot anirà bé carinyu. L'avió torna a entrar a la pista, motors a plena potència... i cap al mig de la pista i sense haver arribat a enlairar cap roda l'avió torna a frenar. El pilot clarament sabia on havia de mirar aquest cop i havia pres la maniobra sense massa convicció i disposat a abortar al més mínim problema, com tots li estem agraïts. Murmurs de decepció. Aquest cop ens fan baixar de l'avió. Esmorzar gratuït i notícies en dues hores i mitja.
Finalment la tornada es produeix amb més de quatre hores de retràs, pujant-nos en el primer avió d'Egyptair que arriba a Dar er Salaam, atrotinat i brut, però havent demostrat la seva capacitat per volar. El tercer intens, sota un cert neguit per part de tothom, es produeix finalment sense problemes. No hi ha aplaudiments, però l'alegria va segur per dins.
Al Caire òbviament el nostre avió cap a Barcelona havia marxat feia estona. A un servidor no li importava passar-se alguna nit pagada en la capital egípcia, però per sort per a l'expedició (on la resta de membres treballava la mateixa setmana), el pla B ja estava organitzat a la nostra arribada. El Caire-Roma, quatres hores i Roma-Barcelona. I un dinar reclamem!! A Roma intentem aprofitar el temps per intentar reclamar el retràs i veure quin suc en podem treure. Després de sortir de les zones d'embarcament trobem l'oficina d'Egypt Air, amb un treballador a dins i tot. Doneu-me tres minuts ens demana, mentre surt de l'oficina amb destí desconegut. Tres minuts són els què necessitava per tocar el dos i deixar-nos amb cara de ser timats per un venedor ambulant de Vietnam (diria Tanzània però eren tan innocents...).
Finalment, nou hores més tard del previst arribem a Barcelona i sorprenentment amb les motxil.les i tot. No està malament per un viatge que començava 39 hores abans amb un cotxe en fum...

Dedicat als meus companys de viatge que van patir igualment aquesta tornada

Ultimes notes de Zanzibar

2011-08-14T16:58:00.004+02:00

El penultim dia (ultim habil) a Zanzibar comensava mes aviat del normal, despres d'una nova nit de relax a la vora de la foguera, i per sort, a diferencia dels demes dia, assolellat. D'aquesta manera l'hora i mitja de barca fins a l'illa de Mnemba va ser mes agradable que la nostra excursio a Misali. Pel cami una balena a la llunyania amenitzava els moments previs a les dues immersions en les aigues d'una illa que costa 300 euros trepitjar (i obviament no vam fer) i 3000 dormir-hi. La primera experiencia de submarinisme amb titol en terres exotiques va estar prou be, coralls i peixos diversos de colors i tamanys, una escena de tensio entre pop i morena... pero vam ser del 3% d'afortunats que no vam aconseguir veure tortugues. Tampoc dofins, que si els veien en canvi els que es quedaven a la barca fent snorkel.

A mitja tarda tocava migdiada com a previa a la gran nit. Al nostre apartament arribava una curiosa parella etop-alemanya, amb els quals feiem el copeo previ a baixar a la platja (despres d'haver-nos marcat, aixo si, un ultim homenatge culinari al nostre estimat Fishermans Restaurant).

La full moon party efectivament i final va demostrar ser LA (unica) nit de festa a Zanzibar. Mes gent que normalment i un altra actitud envers la nit, pero tampoc va ser la ostia. Sorpren que una full moon party decideixi passar de la platja en si, i es concentri dins una especie de bungalow bar, que amb una musica molt millorable ens oferia la pista de ball per intentar compensar les nostres ganes de festa fins a les 4 del mati... la sortida del sol tampoc semblava ser l'objectiu a seguir. En tot cas sense ser una nit memorable, vam acabar satisfets de poder tancar la nostra estada en una festa on ho vam donar tot.

Despres d'unes tres curtes hores de son tocava la tornada. Els anims (potser encara residus de l'alcohol de la nit) em feien passar els dos primers controls policials amb una perfeccio insospitada els primers dies a l'illa, pero el Suzuki encara ens havia de donar una ultima sorpresa. Un nou so sospitos apareix despres de passar un pas elevat, el qual al cap d'una estona el segueix una pudor a cremat que acaba amb el motor treient fum a la vora de la carretera... El viatge de tornada comensa a perillar... La trucada al servei 24 hores de la companyia de lloguer no es gaire tranquilitzadora: busco un cotxe per venir (repeteixo en una companyia de lloguer de cotxes, sic) i vinc cap alla. El vaixell zarpa en dues hores...

Pero Africa te algunes sorpreses reservades. En aquest cas un amable conductor que para per interessar-se pel nostre problema (quan ja teniem a tot el poble vei que s'havia acostat a veure el nostre cotxe entre la fumera), ens diu de comprar una corda per remolcar-nos i l'acabo convencent perque ens porti al port de Stone Town i truqui a la companyia de lloguer de cotxes explicant que deixem el cotxe alla. I dic Africa es una sorpresa perque imagino pocs paisos del mon on puguis no tornar un cotxe (ni la clau, que el nostre salvador decideix que es millor que es quedi en mans d'uns dels veins del poble vei on hem averiat) i el de la companyia de lloguer de cotxes es desplaci fins al port per donar-nos els billets del vaixell (que ens havia fet el favor de comprar el dia anterior) perque poguem prendre el nostre seguent mitja de transport a temps. Ni papers, ni dades de targeta bancaria, ni res a canvi. La paraula d'un compatriota seu dient que hi ha un cotxe tirat al mig de la selva amb la clau en mans de la casa mes propera.

Sense ser massa conscients de la sort tinguda, ens embarquem cansats en un ferry rapid entre Zanzibar i Dar er Salaam. Una pelicula de Mr. Bean alegra la primera hora de trajecte, pero la mala mar ha acabat amb les resistencies del Marcel i meves, que ens hem passat la segona hora intentant sobreviure a la borda traient-ho tot (per sort amb poca cosa a l'estomac per treure).

La cara de destrossats (pero contents de tornar a estar a terra ferma) amb la que hem posat els peus a la capital economica de Tanzania deu haver estat un dels motius de la clavada taxista per portar-nos a algun lloc per menjar. Curiosament, el ramadan actual (i per tant el tancament de restaurants durant el dia) ens ha portat al Jambo Inn, l'hotel que haviem seleccionat per dormir a Dar er Salaam... fins que vam decidir que no hi fariem nit. Finalment ens ha ofert menjar, vigilancia de motxil.les per poder donar una volta per la grisa capital tanzana (i morta en ramadan i diumenge) i una ultima connexio des d'on poder escriure les ultimes aventures mentre esperem fatigats la sortida del nostre primer vol a les 2 del mati.

L'aventura tanzana ha arribat doncs a la seva fi, fi d'un viatge tan complet que ens dona la sensacio que es va iniciar fa un munt de mesos, mentre a la vegada les poc mes de tres setmanes ens han passat volant. Magnific desti amb grans maravelles naturals i una gent molt agradable (ni els venedors de carrer i timadors son pesats), combinacio perfecta per poder recomenar un pais.

Zanzibar: platges idiliques, turistes i cero festa

2011-08-12T17:55:00.003+02:00

Despres de cent quilometres, uns quants controls policials i alguns batxes pel cami, arribavem a Kendwa, desti famos per les full moon partys que monta el ressort Kendwa Rocks. La lentitud en contestar els seus mails per culpa de la falta de connexions en el viatge, feia que la reserva que voliem fer arribes massa tard... i una hora despres d'arribar, trobar allotjament a la platja de Kendwa semblava missio impossible.
Finalment, canviant la idea inicial, pero de moment molt contents, acabavem llogant un apartament en un turo a cinc minuts de la platja, on fins ara hem compartit espais comuns amb una parella hebrea... a l'espera de si algu ocupa la tercera habitacio.
L'ambient inicial de Kendwa ens decebia una mica, especialment el primer raco cent per cent italia a la vora del Mocco Village. Al Kendwa Rocks l'ambient ja es mes internacional i l'hem fet centre neuralgic, malgrat que l'unic a oferir es una platja molt maca i comode per nedar (pero amb bastant turista i moviment de barques) i una barra. L'ambient nocturn: inexistent. Jambiani era una festa en comparacio!! Sembla que la full moon es l'excepcio.
El segon dia, despres d'una sessio de platja entre sol i tempestes, decidim explorar la veina Nungwi, amb una entrada triomfal al poble saltant un pas elevat que no he vist, com si enmig d'una peli d'accio estiguessim. Almenys per una vegada el Suzuki ha mostrat la seva robustesa. Durant els dies hem afegit problemes de bateria (que un autocton va solventar a cops de pedrades contra el contacte) i no disponibilitat de llums. Nungwi es veia mes concorregut (que no massificat), pero enlloc d'una gran platja esta format per caletes entre ressorts i restaurants. Una volta pel lloc, un bon sopar amb una taula al costat de les ones trencant... i una nova esperansa frustrada d'ambient nocturn. L'apalanque i el parellisme seguien sent la tonica dominant, tambe en el prometedor (segons les guies) Cholo's Bar. Una argentina que viu alla ens acaba de trencar tota esperansa. La full moon part sera l'ultim cartutx, just la nit abans de marxar!
El dia d'avui l'hem passat a les platges del nordest a Matenwe, on recuperavem un ambient de vent i marees, pero a l'hora mes idilic i tranquil, amb molt menys turista i mes pescador local. Dia tranquil previ a la traca final del viatge per als propers dies. Dema doble immersio a l'illa de Mnemba, per veure coralls, peixos diversos i amb una mica de sort: taurons (no perillosos). Per la nit, full moon party, que bona o dolenta, sera l'ultima a Zanzibar. I al mati seguent, el llarg viatge de tornada. Kendwa-Stone Town (cotxe) - Dar er Salaam (vaixell) - Barcelona (dos avions). Ens veiem el dia 15 a Barcelona (amb ultimes croniques i seleccio de fotos espectaculars).

Rumb a les platges de l'est: Jambiani

2011-08-11T17:36:00.003+02:00

Despres d'una llarga espera per aconseguir un cotxe amb 4 portes i maleter decent, vam acabar aconseguint un Suzuki Vitara (aka Escudo aqui) que rapidament mostrava les seves deficiencies: direccio desalineada 45 graus, finestreta de copilot que no es podia pujar, accelerador que es clava, canvi automatic de funcionament precari... Els primers quilometres son estressants: gent i bicicletes per tot arreu, dhala-dhales que es van aturant, cotxes que van esquivant gent envaint el sentit contrari... Pero el pitjor arribaria amb els controls policials aleatoris. Alguns nomes per sdaludar i fer quatre bromes... Altres per inspeccionar el carnet durant 10 minuts. I altres (deguts en part a frenades no del tot afortunades per la meva banda) acompanyats de discursos morals sobre el que es un good i un bad driver i on a mesura que avansava la conversa no sabiem com sortiriem. De totes maneres, fins ara hem salvat tots els controls sense haver de sobornar a cap. Nomes ens queda la prova de l'ultim dia de tornada.
Seguint per amb el viatge, al cap d'una estona i ja mes confiat, arribavem a Jambiani, on teniem algunes problemes amb l'allotjament que creiem reservat, i acabavem finalment al Dhow Village. Un ressort low cost amb habitacions al mar i que resultava ser el centre neuralgic nocturn de la poblacio: Biendere!!
Els dos dies a Jambiani es poden resumir en platja, relax, sol, molt de vent i molt bon menjar. Especialment la llagosta de 2 kg del segon dia, brutal!! L'ambient nocturn no acaba de ser l'esperat. La primera nit el nostre local si va ser mereixedor del qualificatiu i entre el reggae, els cambrers catxondos, una foguera, el Marcel amb la guitarra, jo amb el djembe i un public escas que anava rotant pero va anar aguantant fins tard, vam acabar salvant-la prou be. La segona comensava be amb un concert de Wild Lettuce (un duo sudafrica de guitarra i cajon flamenc) al Coral Rocks, on acabavem ballant seguint el ritme d'un pare holandes que estava com una cabra. Pero acabat el concert, la tornada al Dhow Village no podia ser mes desencoratjadora. Ningu, la gent del dia anterior esfumada. L'unic grup no parelles que haviem vist dormint...
Aixi que malgrat la platja idilica i ambient relaxat decidim posar rumb al nord, on en teoria les platges haurien d'oferir banys possibles en qualsevol marea i una mica d'ambient nocturn. Propera parada: Kendwa, previ pas per Stone Town per tornar a treure diners.

Zanzibar: primera parada Stone Town

2011-08-10T17:19:00.003+02:00

L'arribada a Stone Town amb el vaixell va ser bastant mes relaxada que el que anunciaven les guies. Sense massa problemes teniem solventat rapidament el taxi i l'allotjament, la qual cosa ens donava tot el dia per visitar amb la calma l'unica ciutat amb una mica d'encant arquitectonic el viatge. Fortament influenciada pel mon arab, el centre de Ciutat de Zanzibar es com un zoco de carrers laberintics en els quals es facil perdre's, pero tampoc cal entrar en panic i contractar un guia, perque es tan petit que finalment sempre s'arriba a algun lloc conegut.
Una de les primeres missions era trobar unes bermudes decents que substituissin el modelet d'emergencia de Pemba. El que semblava una missio senzilla es va complicar sobremanera, doncs enlloc en venien, fins a trobar la tipica tenda pija per guiris que va resultar ser l'unica opcio viable... Passat aixo, a l'hora que caminavem per la capital anaven arreglant temes: treure diners (no hi ha ciaxers enlloc mes de l'illa), tancar el lloguer del cotxe... i planificar una nit que teniem moltes ganes.
Primer contratemps: el Mercurys (Freddy va neixer a ciutat de Zanzibar) estava tancat per reformes dues setmanes, en teoria lloc de referencia nocturn. Segon contratemps: el Dharma Lounge que sortia a la Lonely ens diuen que esta tancat. Per mes inri uns muhaidins ens amenacen si tornem beguts a l'hostal en ple ramadan, sic. Tercer contratemps: arribem al Tatu (lloc que ens recomanen com alternativa) i esta buit buit (be, hi ha un home blanc amb la seva filla blanca i una femina negra sospitosa... que marxen al cap d'una estona). Optimistes de mena, decidim esperar que la festa vingui a nosaltres. En un quart d'hora arriba una parella de sordomuds i el local decideix deleitar-nos amb tot un repertori de musica romantica... Al cap d'una estona arriba tota una familia sencera... Party!!!!! Quan ja desesperavem decidim fer una ultima ronda kamikaze... que te premi. Finalment un grup internacional que treballava fent voluntariat a Dar er Salaam va acabar animant una mica una nit, que va comptar adicionalment amb espectacles de baralles entre prostitutes locals (una d'elles la primera que ens havia semblat i que al cap d'una estona havia tornat amb l'home, suposem despres de deixar la filla dormint) i mafiosos sicilians amb ganes de venjances amoroses.
Al dia seguent, tal com anunciava en l'ultim post, un cotxe ens esperava per anar a explorar les famoses platges de l'illa de Zanzibar.

De relax per Pemba

2011-08-08T09:52:00.001+02:00

El primer mati a Pemba comensava amb una forta tempesta que ens feia pensar que tots els nuvols del dia anterior ens havien seguit fins a l'illa alternativa a Zanzibar. Una breu connexio a Internet per veure les previsions de temps no invitaven a l'optimisme, pero al sortir i veure que la tempesta havia passat, decidiem llogar un cotxe amb xofer durant mig dia per explorar la zona nord de Pemba.
El xofer Omar conduia per uns camins enfangats sense massa estil ni confort, pero la barreja de selva i poblats rurals amenitzaven l'hora de cami fins al nostre primer desti. Sorprenentment, les cases mig derruides i senzilles presentaven unes portes de fusta molt treballades que xocaven a primer cop d'ull. Els ultims reductes de civilitzacio desapareixien al penetrar en el bosc de Nwegi, al final del qual i despres de passar uns quants camps, ens trobavem de cop amb l'aillada platja de Vuwambili, on dos minuts despres de quedar-nos en banyador ens sorprenia una nova tempesta. Charly i un servidor aprofitavem per fer una mica d'esport sota la pluja i la cursa ens va acabar portant a un grup autocton de dones recollint algues i cloisses, a l'hora que descobriem estrelles de mar i altres bitxets remenant entre la marea baixa. Passada la tempesta, els homes apareixien per preparar els vaixells de pesca, i mentre el Charly es dedicava a fer un reportatge fotografic, la resta aprofitavem el sol per caminar per una platja deserta, on nomes la fauna de la selva propera trencava el silenci absolut.
El seguent desti era el far de Pemba, on el farer, previa propina, ens va recitar en angles la historia completa de la instal.lacio, sense deixar-se una coma del text que tenia apres. En tot cas, era el primer cop que estavem a un far, i tot i tenir menys glamur que el de Formentera, les vistes eren espectaculars.
La tarda finalitzava al Manta Reef Ressort, on podiem relaxar-nos sense ser clients en unes cadires amb vistes al mar i a la posta de sol que s'intuia entre els diferents nuclis de tempesta.
La tornada va ser una mica mes accidentada. Omar devia tenir pressa per recuperar les misses perdudes del dia i va imprimir un ritme que per sort nomes va acabar amb la vida d'un anec i algun pollet... i dic sort perque vam arribar a temer per la vida de molts habitants dels poblats per on passavem com si fos una autobahn alemanya.
El pop amb salsa de llet de coco posava el punt i final a una jornada tranquila pero mes completa del que semblava en un principi.
El dia seguent decidiem canviar el perillos cotxe per una barca que ens portes a l'illa quasideserta de Misali. La tempesta matinal ens alegrava el viatge d'anada, on per mes cansons que busquessim per alegrar el Deu Neptu, la pluja queia amb mes i mes forsa. Per sort, malgrat arribar calats, el sol apareixia a l'arribar a la platja de Misali, on ens esperava una jornada de relax de debo. Sol, lectura, una mica de snorkel entre coralls, nemones i peixos diversos i res en el que pensar. Per rematar-ho, una tornada en el dhow a vela que satisfeia la frustracio del Charly del dia anterior de no haver pogut sortir amb els pescadors de la platja.
Un nou sopar a hores angleses posava punt i final a l'ultim dia de Pemba. Al dia seguent un autobus ens recollia a les 5.45 per conduir-nos cap al vaixell que ens portaria a Zanzibar, ultim desti del nostre viatge, on despres d'una visita ahir a la bonica ciutat de Stone Town i una nit que mereix un post especial, estem a l'espera que ens donin un cotxe que ens permeti explorar l'illa en el que ens queda de setmana.

De Moshi a Pemba

2011-08-04T13:03:00.002+02:00

Despres de donar un volt per Moshi, decidiem satisfer els nostres estomacs cansats del menjar monoton de la muntanya amb un bon sopar al restaurant Indoitaliano, on unes pizzes i uns steaks remullats amb unes quantes Kilimanjaro ens permetien recuperar forces i animar-nos a buscar alguna cosa mes en la nit de Moshi. La falta de taxis i uns crits clarament yankees provinents d'una terrassa d'hotel ens feien canviar els plans inicials i rematar la nit amb un parell de cerveses mes fins que les llums es van apagar, un cop el gran grup guiri va decidir plegar veles.
Al dia seguent, sis hores en autobus ens havien de portar de Moshi a Tanga, a la costa tanzana. El paisatge proseguia per les muntanyes del nordest i els pobles masais anaven transcorrent pel cami. Els nuvols, lluny de trencar-se, s'anaven compactant mes i mes, fins que finalment la tempesta tropical va iniciar-se, inundant completament el meu seient i obligant-me a buscar refugi en un altre seient.
L'arribada a Tanga no podia ser mes desoladora. Xafec increible d'aigua, sota la qual intentavem recuperar les nostres motxil.les entremig de tot de gent revolotejant oferint de tot. Completament xops, decidiem agafar un taxi i tirar els daus per buscar l'unica combinacio urgent amb Pemba, vistes les poques perspectives que oferia Tanga sota aquell temporal i un cop descartada la combinacio amb vaixell (no disponible fins dimarts de la setmana seguent).
Pero aqui es on tambe apareix la grandesa d'Africa. 15.30 entrem a oficina de Coastal Aviation al centre de Tanga. Sorprenentment acabem agafant l'avioneta de les 16.00 cap a Pemba des de l'aerodrom de les afores. Un curt pero satisfactori vol de 35 minuts ens allunyava de la pluja i ens permetia aterrar a la selvatica illa de Pemba.
El poc ambient i la poca hospitalitat dels hotels de Chake Chake (capital de l'illa) ens feien decidir a seguir viatjant aquell dia amb un nou transport: dhala-dhala fins a Wete, on la guesthouse de Sharook ens acollia amb els brasos oberts. Enmig del ramadan, aconseguiem sopar el tradicional pop a la brasa en una terrasseta per tancar un llarg dia de viatge. La mala noticia: la perdua de les bermudes, que a Wete nomes es podien substituir per un banyador que sortira en molt poques fotos...

Kilimanjaro: Day 6 i nit a Moshi

2011-08-03T17:10:00.003+02:00

Poc secret te l'ultim dia del Kilimanjaro. Dels 3100 m s'ha de baixar als 1400 de Mewka Gate. Pel cami, sota una fina pluja caladora pel rain forest, aprofitavem per tancar amb el Bryson el tema propines. I es que malgrat la forta inversio que requereix pujar-lo, les condicions dels portejadors i guies no son massa bones, amb la qual cosa cal preveure entr 100 i 150$ en propines, que a mes (i no teniem contemplat) s'han de donar individualment a cada membre. Amb algunes cares que no haviem vist en tots els dies, repartiem finalment 50.000TZS a cadascun dels 12 suposats porters, als tres guies i al cuiner (sense distincio de classes com ens semblaven haver demanat).
Despres de pagar una ronda de cerveses a tot el grup (per acabar de treure'ls-hi un somriure), un bus ens recollia i ens ha portat a Moshi on finalment hem gaudit del que mes desitjavem despres de 6 dies d'expedicio: una dutxa!!!!
Sentint-nos de nou persones, aquest vespre ens toca descobrir una Moshi que sembla mes agradable que Arusha i dema agafar un autobus cap a Tanga, d'on haurem de concretar un mitja de transport cap a Pemba, l'illa desconeguda alternativa a Zanzibar.

Kilimanjaro: Day 5 (el gran dia)

2011-08-02T16:45:00.003+02:00

A les 23h ens despertavem i a les 23:30 comensavem l'ascensio, tal i com haviem acordat sense esmorzar, perque no venia de gust menjar pelant-se de fred. La font d'energia eren doncs els spaguetis del sopar quatre hores abans i unes xocolatines que portavem.
Per un dia Bryson feia de guia com deu mana (normalment ens deia aneu tirant) i sortiem amb ell davant (pole pole), Marcel darrere, jo despres, Marc, Charly i els dos guies de reserva per si hi havien problemes (Suleiman i Alphons, que tot just coneixiem la nit anterior).
Just despres del campsite, una forta pujada grimpadora ens posava a to. El fred era infernal (especialment quan bufava el vent) malgrat l'equipacio que duiem i la falta d'oxigen es notava en un esfors desmesurat a cada passa. Als minims sintomes de mal de camp parava per beure aigua, que miraculosament tallava qualsevol simptoma de mal d'alsada. Finalitzat el primer tram patidor, passavem per un campsite fantasma, fins a arribar a la segona gran pujada. Aqui ja no calia grimpar, pero la terra i pedres volcaniques feien relliscar constantment i endurint la caminada. El zigzag constant no semblava tenir premi. Les llanternes dels mes avansats i les ombres nocturnes dels cims seguien semblant interminables. En una parada a les 5 hores Charly decidia marxar amb Suleiman per poder anar a millor ritme degut al fred que estava passant. Marc i jo ens quedavem amb un Marcel que patia com ningu despres de tres dies de malestar general i quasi no menjar. Llei de Murphy, als 5 minuts es fonia el headlamp... amb les piles de recanvi en mans del Charly. Amb la dinamo del Marc, el headlamp del Marc i la llanterna del Bryson, pujavem la resta de l'equip canviant l'ordre i anar jo darrere el guia per poder veure millor on trepitjava.
Passa rera passa, aguantar el fred com fos, en res mes es podia pensar en aquell ambient hostil fins que de sobte, les ombres del cim comsaven a veure's properes amb les primeres clarors d'un sol que devia estar sortint sota els nuvols. De cop arribavem despres d'un tram infernal i un patiment com mai recordo al Stella Point, a 5730 m. D'alla encara quedaven uns tres quarts d'hora per les carenes dels cims del crater, desitjant que el seguent cim fos el bo, amb les primeres vistes espectaculars dels glaciars, amb la sortida del sol entre els nuvols... Amb els vents del cim el fred passava de gelat a polar... El grup es dividia insconscientment... Sense poder pensar en res concret, mes que en arribar, agafava un petit avantatge amb en Bryson, em creuava amb el Charly que venia a buscar-nos... i arribava en solitari al cim a les 6:50, amb les llagrimes als ulls de l'emocio d'haver completat aquest patiment, d'estar al cim mes alt d'Africa, a la muntanya solitaria mes alta del mon, de com m'agradaria poder tenir la possibilitat de compartir l'experiencia amb un viatger com havia estat mun pare pero que mai havia viscut alguna cosa semblant...
Als 5 minuts arribava al Marc i als 10 Marcel amb Charly i la resta. Fotos de rigor i baixada, ja mes relaxada i aprofitant per fer fotos amb una camara que havia salvat de la congelacio (a alguns guiris els hi vaig haver de fer fotos que els haure d'enviar). Despres de disfrutar, ara mes les vistes dels cims i els glaciars, arribavem de nou a Stella Point, d'on tocava refer el cami en baixada... Malgrat castigar els genolls, ja de dia es veia diferent i la terra volcanica relliscosa donava joc per fer unes quantes baixades freestyle mentre grups de turistes seguien pujant amb cara de patiment. Despres de 3 hores, arribavem a Barafu, on feiem una bona migdiada i dinavem (3 hores) abans d'iniciar una baixada interminable fins a Mweka Hut, a 3100 m, de nou al comensament del rain forest, pero en una altra banda de la muntanya. 4 hores mes de baixada d'un dia llarguissim, que celebravem amb una bona cervesa Kilimanjaro, abans de sopar mes tard que mai, malgrat que ens estavem adormint dempeus de pur cansament.

Kilimanjaro: Day 4

2011-08-01T16:37:00.003+02:00

El quart dia o dia abans del cim, passava a ser el dia mes dur amb diferencia, malgrat que un pugui pensar que no te massa sentit, si a les 23h del en realitat mateix dia tocaria pujar al cim).
La ruta comensava amb una pujada grimpadora matadora des de barranco fins a 4300 m, des d'on es percebien magnifiques vistes al cim, a les zones mes baixes de la muntanya i als nuvols que semblaven tapar Tanzania. D'alla s'iniciava un cami senzill de baixada i pujada, fins a arribar a un fort desnivell grimpador, que s'havia de recuperar immediatament pujant per arribar a Karanga Hut, parada per dinar a 3900 m. Es a dir que despres de 4 hores trencadores caminant un s'adona que en realitat ha perdut alsada, i que els 700 m de desnivell que queden fins a Barafu Cap (4600 m) s'hauran de fer despres de dinar en una caminata de 3 hores i quart mes.
Reventats arribavem a Barafu on curiosament sopavem mes tard, la qual cosa ens deixava finament quatre hores per dormir despres del dia mes cansat fins llavors. A les 23h d'aquest dia comensava la gran ascensio, pero de cara al blog ho passarem a dia 5.

Kilimanjaro: Day 3

2011-07-31T16:28:00.003+02:00

El tercer dia es el dia clau per l'aclimatacio a la muntanya. Els primers malestars intestinals del dia anterior, decidia tallar-los en sec amb exit, i d'aquesta manera comensava el primer dia una mica exigent. Despres de la rutina matinal, sortiem des de Shira amb l'objectiu d'arribar a Lava Tower, a 4600 m. El cami era mes llarg que el del dia anterior, pero a canvi el pendent era menys pronunciat. Malgrat el riure generalitzat, el ritme pole pole que marcava el Bryson acabava sent important, ja que alguns membres arribaven extremadament cansats al peu dels primers glaciars del crater (despres de 4 hores). Un servidor en canvi es trobava molt millor que el dia anterior.
A aquestes alsades la vegetacio ja desapareix per complet i les gran vistes es concentren en els imponents cims del crater i les clapes de neu que despres resulten ser glaciars.
Despres de dinar a Lava Tower (mes alt que qualsevol cim europeu), iniciavem la baixada a Barranco Camp a 3960 m. Els genolls (especialment el dret) es resentien d'aquest tram d'hora i mitja per la qual cosa, la genollera passaria a formar part de l'equip a partir del dia seguent.
Partida de cartes, sopar a les 17:30 (cada dia mes aviat, pensant-nos que era per acostumar-nos per al dia abans del cim... pero no) i a dormir.

Kilimanjaro: Day 2

2011-07-30T16:19:00.003+02:00

Com vindria a ser costum els propers dies a les 7:00 tocava aixecar-se per estar esmorzant torrades amb mantega, truita, salsitxa i fruita a les 7:30 i en acabat sortir de ruta. El dia 2 comensa a poder ser critic en quant al mal d'alsada, per la qual cosa el guia ens marcava el ritme del Kilimanjaro al qual ens haviem d'anar acostumant: pole pole (es a dir, amb la calma). Deixat els boscos humits a aquesta altures domina la vegetacio d'arbustos mes secs que permeten comensar a veure les vistes del Kilimanjaro: nuvols i mes nuvols, i el cim del proper Mont Meru emergint de les ombres.
El cami pedregos es feia bastant dur i pel cami comensavem a coneixer altres grups de turistes, les cares dels quals ens aniriem trobant els propers dies.
Despres d'una pujada costant fins a 3800 m (amb una pausa per dinar el lunch box diari de pollastre, ou dur, pa, galeta i taronja) arribavem despres de 4 hores i vint al campament de Shira, on ens esperaven uns cacahuets i palomites. L'efecte de l'alsada es notava per un cansament anormal per una excursio relativament senzilla, i un servidor hauria fet una migdiada infinita si no fos per la insistencia del Bryson en fer una caminata d'aclimatacio de mitja hora fins al campament Shira 2. A les 18:30 tocava sopar i anar a dormir, aquest cop molt mes a gust.

Kilimanjaro: Day 1

2011-07-29T16:10:00.003+02:00

Despres d'una dutxa amb cubells d'aigua freda a les 9h del mati ens recollia l'autobus que ens portava fins a Machame Gate, la porta d'entrada per pujar al Kilimanjaro des de la ruta Machame, que no es la mes turistica, pero si una de les mes aconsellades per a aclimatarse, malgrat no tenir la possibilitat de dormir en refugis com amb la Marangu. En principi teniem contractats els 6 dies minims (1000$, 630 dels quals son taxes per estar en el parc), amb la possibilitat d'allargar a 7 si teniem problemes amb l'aclimatacio.
Despres de presentar-nos al guia principal Bryson i de fer uns quants tramits burocratics i de registre, a les 13h comensavem l'ascensio des dels 1800 m de la porta fins al Machame Camp a 3000m. La major part de la ruta transcorria per bosc tropical humit, molt frondos, mentre el cami era bastant comode excepte alguns trams d'escales. En tot cas en 4 hores i quart arribavem al nostre desti, i l'equip de portejadors ja havia preparat les tendes per acampar. El cuiner ens preparava el primer d'uns quants sopars que acabarien per repetirse i en acabar en Bryson feia el briefing per al dia seguent. 20:30 hora d'anar a dormir (la la salama), malgrat que la nit seria una mica incomode per la pendent de la tenda i la poca optimitzacio de col.locar les bosses a l'interior del Marc i jo.

De safaris per Tanzania

2011-07-28T19:32:00.003+02:00

Finalment estic escrivint de nou per aqui sense haver pujat el gran cim africa, la qual cosa no vol dir que haguem decidit desistir de l'intent, sino que hi ha hagut una oportunitat inesperada de connexio entre les dues expedicions.
Els darrers tres dies hem estat de safari pels parcs naturals de Tarangire (optim en l'estacio seca com a alternativa al Serengeti, que ni es l'epoca ni l'opcio me barata o propera) i Ngorongoro. La veritat que no sabia molt be que esperar dels safaris, i m'han sorpres positivament, malgrat que tal i com esperavem tres dies es mes que suficient abans de que es comenci a fer pesat.
Si l'objectiu de tot safari es veure animals no ens podem queixar: nyus, zebres, gacel.les, mangostes, girafes, babuins, faconcieros, bufals, elefants, voltors, aguiles, hipopotams, ocells i mamifers diversos... i lleons de molt molt a prop... a mes dels mes rars de veure lleopards i guepards. Hem vist alguna escena curiosa, com una lleona dubitativa entre espantar els voltors que es menjaven la seva presa i anar a avisar a la resta de la familia pel festi... Una espera infructuosa pero emocionant de un grup de lleones (i lleo) que semblava que atacarien a un grup de zebres aprofitant els cotxes de safari com a amagatall... Al final res de res, excepte un dels famosos polvos de 30 segons del lleo, despres del qual s'ha posat a dormir... Ara entenc perque li diuen el rei de la selva.
Cumplert el principal objectiu (nomes ens ha faltat per veure el rinoceront negre, desgraciadament cada cop mes rar de veure per l'explotacio que esta rebent), l'experiencia ha estat positiva per molts altres detalls. Primer, el grup de conductor Dula, guia en practiques hispanoparlant Beka i el cuiner Chris, tots ells molt macos, professionals i amb qui hem compartit no nomes els safaris, sino cerveses, barbacoes, apats, on hem pogut tenir converses mes profundes sobre els problemes reals de Tanzania, a mes de divertir-nos a la vora del foc del campament del Ngorongoro.
Pel cami, tambe hi hagut l'oportunitat de visitar alguns pobles masais, regalar uns quants bolis a nens a canvi d'un somriure o visitar i fer un donatiu economic i de llibretes i bolis a l'orfanat de Mto Wa Mbu. Veure l'imponent llac de Manyara, parc que finalment no visitavem per falta de temps. L'experiencia es completa amb els campaments a les vores del parc, amb una acampada calurosa a Tarangire i una hivernal al cim del crater del Ngorongoro, on els 2500 m d'alsada es feien notar, pero a la vegada ens servien d'aclimatacio per als propers dies.
En conjunt tres dies molt complets i plenament satisfactoris de l'expedicio africana, que dema continuara en condicions molt diferents. Ara si, els propers sis dies segur estare desconnectat... o aixo espero, voldra dir que hem complert.

Primeres impressions des de Tanzania

2011-07-25T18:11:00.003+02:00

4 hores d'avio fins El Cairo, 3 hores d'escala per sopar i fer una birra i 5 hores mes per arribar a Dar Er Salaam a les 6 del mati hora local (sorprenentment nomes una hora mes que nosaltres, i per tant mes fosc que... (be la comparativa que se m'ocorre ara es massa facil i faltona).
La inoperativitat per fer el visat (el sistema mes desorganitzat que he vist mai, tant que fins i tot podies sortir a recollir les motxil.les que s'acumulaven perillosament en el terra i tornar a entrar, sic) va permetre sortir de la terminal ja de dia, on un taxista ens portava directament a l'estacio d'autobusos per anar cap a Arusha, capital tanzana del safari i les expedicions al Kilimanjaro.
Per ser Africa vam sortir prou rapid (es a dir, quan el bus s'ha omplert) i durant les seguents deu hores ens esperava una maravellos trajecte que anava pesant mes i mes sobre els nostres cossos, pero que a canvi ens permetia guanyar un dia i anar contemplant la varietat de paisatge. Mes boscos tropical i urbanitzat al principi, mes estepa cap al mig, mes muntanyos cap al final. Els contrastos de colors permetien treure unes primeres fotos interessants del viatge. Per la resta, m'ha sorpres la civilitzacio d'aquesta gent comparat en altres destins, en teoria mes desenvolupats. El conductor conduia be, no com un suicida vietnamita, en el bus posaven papareres per tirar la brossa, no per la finestra com als paisos arabs, i la gent en general molt amable. Parada per dinar en un restaurant de carretera (brotxetes de carn socarrimada amb patates fregides) i parada tecnica a Moshi per reparar el bus (i que aprofitavem per provar la primera cervesa local).
La temuda arribada a Arusha acabava sent bastant mes relaxada que l'anunciat per les guies i rapidament aconseguiem dos habitacions a la molt simple Kilimanjaro Guest House. Un guia d'una agencia ens acompanyava a canvi de visitar el seu amo el dia seguent, sense cap promesa, i aprofitavem l'avinentesa per sopar (tard per ells) en un lloc autentic i fer unes quantes cerveses al Babylon acompanyats d'unes turistes americanes.
El dia d'avui s'ha dedicat a intentar dormir, esmorzar i tancar l'agencia per als propers dies, acabant al Celina, despres de comprovar a la Tourist Office que era una bona agencia i els preus eren bons. A mes la flexibilitat de poder decidir si fem el Kili en 6 o 7 dies fins el 4t dia segons com ens veiem tambe ha estat determinant. Aixi que ja tenim plan pels propers dies: Tarangire, Ngorongoro (passant per llac Manyara i pobles massais) i ascensio al Kilimanjaro en esperem 6 dies. 1390 $ en total, un paston, pero dificil trobar res mes barat amb garanties. Amb els deures fets, la tarda l'hem passat passejant pels mercats de fruites de la ciutat d'Arusha, molt mes tranquila (dins el desordre tercermundista) del que m'esperava. I com els propers deu dies com a minim no hi haura connexio, deixarem els seguents relats per quan es pugui. Aquesta nit, moure'ns en taxi (per la nit no s'aconsella caminar pels carrers) per descobrir nous locals de la ciutat. El seguent post espero sigui havent completat el cim d'Africa...

Rumb a Tanzània

2011-07-23T10:08:00.006+02:00

Dir que el blog està tancat per vacances amb la poca activitat que té últimament sonarà a broma, però avui el seu escriptor marxa cap a l'Àfrica negra, un dels destins que tenia pendents i que afronto amb més il.lusió. També pels companys de viatge inèdits en un viatge d'aquestes característiques, especialment l'experiència i tranquilitat que aporta un "volta al món" com el Charly, i el bon equip que crec formarem amb Marcel i Marc. El destí, Tanzania, un país que quan me'l van dir no el tenia a la llista, però que al llegir la guia vaig descobrir que és probablement un dels més interessants per visitar del continent origen de la nostra espècie. L'intent d'ascens a un "quasi-6000" és un dels grans reptes (i maldecaps de moment ja amb les dues motxil.les) del viatge. Aquí us deixo amb algunes de les seves perles, a l'espera de poder oferir les meves pròpies fotos.

V Marxa del Cap de Rec

2011-06-24T22:36:00.004+02:00

Fa poc més de dos anys narrava un dels reptes físics més grans que havia assolit fins llavors. Havent agafat el gust per l'excursionisme ocasional i amb algun repte EK-11 més a les esquenes (com la marxa per les muntanyes del Baix Llobregat de 28 km el març), la setmana passada va tocar tornar-me a posar a prova amb una nova prova que m'havia de demostrar a mi mateix que el Kilimadjaro aquest estiu és possible.
El nou repte consistia en la V Marxa del Cap de Rec, amb 536 inscrits bastant més professional que la Cornellà-Montserrat i on el Lluis em va convèncer per inscriure'm en una nit de festa on l'alcohol fa més fàcil el dir sí a certes coses. Els dubtes transmesos sobre la meva capacitat per superar el repte per parr de certs amics, especialment companys de feina, acabava significant una motivació addicional.
Així que després d'haver pujat la nit anterior i haver intentat sense massa èxit dormir en l'alberg de frikis participants (per culpa d'un hipopòtam que es va colar a l'habitació i que aquests motivats es lleven a les 3h del matí), a les 6:00 del matí en punt estàvem passant una mica de fred mentre esperàvem que donessin el toc de sortida escoltant les notes de "The wheel of fortune" de Piratas del Caribe.

6:00-7:30: La marxa comença amb la baixada fins al poble de Viliella (primer avituallament on només prenem aigua pel camí). Els primers moments venen marcats per l'aglomeració de gent. Sense córrer perquè queda molt per fer sí intentem passar els grups més lents que provoquen aturades en certs trams estrets, mentre a l'hora som avançats per la majoria de participants més profis. Després del poble, seguim baixant per una pista ampla per la Vall de la Llosa fins al començament de la primera pujada al primer control de Can Jan de la Llosa (km 7,7, desnivells tram +100 -470). El temps està ennuvolat, la qual cosa permet tenir una temperatura ideal per afrontar la llarga caminada. Mitja hora d'avantatge sobre el temps màxim permès.

7:30-8:30: Seguim pujant entre núvols per la vall a un bon ritme, fins al segon control i avituallament al Prat de Xuïxirà (km 13,3, desnivells tram +405 -30). Després d'una molt breu parada per repostar proseguim la marxa per un camí cada cop més estret i un paisatge més verd. Una hora d'avantatge respecte el temps màxim permès.

8:30-10:10: Després d'una lleugera pujada, girem posant rumb cap a Andorra. Camí de bosc i prats fins arribar al Port de Vallcibera, on ens espera uns 200 metres finals de desnivells durs. A una pendent molt pronunciada que obliga a anar pujant fent esses, s'afegeix el fort vent glaçat que canalitza el coll i que obliga a posar-me l'impermeable com a paravent. Després de passar els primers moments dolents de la marxa, arribem al coll, on es esperen els primers estanys alpins i després d'un lleuger descens el tercer control a l'Estany de l'Illa (km 19, desnivells tram +570 -75) on per primer cop un servidor necessita repostar quelcom sòlid des de l'esmorzar. Un primer ibuprofeno preventiu intentarà contrarrestar les primers molèsties als genolls. 50 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

10:10-13:05: La marxa comença una llarga baixada de 10 km pels espectaculars paisatges de la Vall del Madriu, ja en terreny andorrà. Camí de pedra que s'interna en els boscos a mesura que baixem alçada. El riu dels Orris segueix paral.lel al nostre camí i provoca nombrosos creuaments de rierols encara actius pel desglaç de la neu dels cims. Una rampa testicular marca el ritme de baixada, a l'hora que els genolls comencen a patir les conseqüències. Després de passar el control sorpresa en la cruïlla entre els GRs 7 i 11, ens trobem amb una pujada de pendents més pronunciats del què esperàvem per a portar-nos al Coll Jovell. D'allà s'inicia una forta baixada que acaba de maltractar els genolls fins a la parada de dominguerosi control de la Font de la Closa (km 31, desnivells tram +85 -1035), on ens esperava un dinar molt més frugal de l'esperat. L'ambient xarnego que es respira culminat amb un fumador de porros ballant a lo Lady Gaga no invita a quedar-se a descansar gaire, així que proseguim la caminada, deixant enrere l'única oportunitat d'abandonar l'excursió en algun lloc civilitzat. 55 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

13:05-15:50: De la Font de la Closa es surt baixant per la carretera cap a Escaldes, on per la vora anem veient passar els luxosos cotxes del nostre país veí, a l'hora que ens creuem amb un casament on venia de gust parar-se a fer un refrigeri de veritat que compensés l'austeritat dels avituallaments de la marxa. El camí vell i pedrós d'Engolasters a Escaldes acaba d'inflamar els genolls, la qual cosa provoca la presa d'un Paracetamol. El control sorpresa del km 34 ens marca el punt més baix de la cursa (1280 m) i al cap de ben poc veiem el cartell que ens indica la GRAN PUJADA. En paral.lel al riu Perafita s'inicia una pujada interminable de més de 5 km, en la qual es pugen 990 m de desnivell. Fortes pendents amb molt poc descans i amb un sol que ja comença a provocar deshidratació davant l'esforç físic. Els primers moments de la pujada el Viper Booster que em dóna el Lluis ajuden a tenir aquest plus d'energia (o estimulant mental), però a mesura que passen les hores les cames comencen a notar el pes dels quilòmetres. Els arbres es van quedant enrere i una darrera pendent sofrida ens obre de nou els prats alpins davant nostre, arribant al control del Refugi de Perafita (km 39,3, desnivells tram +990 -315), des d'on es pot veure perfectament el darrer pas que queda per davant. 1 hora i 25 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

16:30-17:20: El tram pla que segueix al refugi només serveix per anar-se mentalitzant que encara queda fer un darrer esforç davant del Port de Perafita que es presenta davant. Una darrera pujada que acaba de castigar les cames, però que un fa amb el pilot automàtic esperant veure de nou les vistes ja del territori català a l'altra banda de les muntanyes. A l'esquena nostra queda Andorra i al fons es divisa l'imponent Pica d'Estats que l'any passat se'ns va escapar (a canvi vam fer el Sotllo, que amb els seus 3072 m es convertia en el meu primer 3000). Finalment i després del típic engany de cim de muntanya, arribem al punt més alt de la marxa, 2560 m, després d'unes quantes hores de pujada continuada. Un segon ibuprofeno ha d'ajudar a completar la llarga baixada que encara espera, començant per una tartera relliscosa, al final de la qual ens esperarà el Refugi de la Pera, on per fi torna a aparèixer l'Isostar en l'avituallament. És el darrer control abans de la meta, 43,6 km queden darrera nostre (desnivells tram +380 -220) i la seguretat d'haver completat ja el més difícil. Una hora i deu d'avantatge respecte el temps màxim ens permet assegurar que excepte res estrany el repte s'acabarà completant.

17:20-19:30: El problema dels darrers 8,4 km és que es converteixen en aquell tram que sempre sobra en les grans excursions. Les grans vistes ja les has vistes, ja saps que acabaràs i l'únic que tens ganes és d'arribar al cotxe. A més dels genolls, la primera (i única) butllofa comença a fer acte de presència (per sort molt més tard de l'esperat gràcies a les botes, la vaselina, i el doble mitjó). La baixada per camí de muntanya passa aviat a una llarga caminada a peu pla per una pista que fatiga mentalment i provoca un alentiment del ritme en el qual ens superen diversos participants, entre ells al final de la pista un ex-company de Gestamp que ens havíem trobat a la sortida i havíem avançat al primer control. Aquest fet, el retrobament d'un nou camí de de bosc sense pedres i les ganes d'arribar, fan que de sobte un servidor es trobi de nou amb forces i iniciem el darrer descens seguint el ritme d'un participant amb un ritme suficient que ens permet tornar a avançar a uns quants participants (excompany inclòs). Un darrer quart d'hora triomfant quasi a l'esprint pel tipus de camí que carrega menys els genolls, però el ritme del qual fa emergir la butllofa en tot el seu esplendor. Però les ganes d'arribar superen qualsevol dolor i finalment el refugi del Cap del Rec (desnivell tram +20 -400) torna a aparèixer per poder completar la gran marxa i tornar a veure cares que ens havien deixat enrere feia estona.

El certificat d'haver completat 52 km amb 5.200 metres de desnivell amb 13 hores i trenta minuts omplia el meu orgull, a l'hora que la butifarra i la darrera cervesa que quedava omplien el meu estómac. Una sensació maravellosa que espero poder repetir d'aquí puc més d'un mes en terres africanes.

Midnight in Paris

2011-06-15T21:10:00.002+02:00

Barcelona, Nova York, Londres... i aquest cop Woody Allen ens porta a París, una de les millors ciutats on representar la màgia que desprèn aquesta pel.lícula.
Gil i Inez són una jove parella nordamericana, qui acompanyen als pares d'aquesta en un viatge previ al seu casament. Gil és un exitós guionista de Hollywood enfrascat (infructuosament) en l'escriptura de la seva primera novel.la. La història i màgia de Paris encisaran i inspiraran al jove autor, qui mica en mica s'anirà allunyant de la seva promesa, qui no comparteix l'entusiasme ni la nostàlgia pel passat d'ell.
La magnífica màgia simple però efectiva de Woody Allen ens porta de la Paris actual a la Paris del passat... Un Paris on coincideixen els grans artistes de principis de segle... Hemingway, Picasso, Dalí, Scott Fitzgerald, Buñuel... I més enrere encara Degas, Lautrec, Gauguin... Un repàs a les èpoques daurades del passat, una trobada amb ídols que un només ha conegut a través de la seva obra... Una reflexió, dins de la comèdia romàntica, sobre si té sentit la nostalgia del passat quan un ha de conviure el present.
Una obra divertida i rodona al més pur estil Woody Allen.

Primavera Sound 2011

2011-05-30T11:39:00.004+02:00

Capsula. The bitter springs. Betunizer. Darren Haynman & Secondary modern.
Eli Papperboy Reed. Schnaak. Garotas suecas.
Interpol
Belle & Sebastian. Shellac. Pulp.
Disco Las Palmeras. The tallest man on earth. Mogwai. The John Spencer Blues Explosion. Animal Collective. DJ Coco.
My teenage stride. BMX Bandits. Mercury Rev.

En un mundo mejor

2011-05-22T19:47:00.005+02:00

Des de Dinamarca arriba aquesta proposta de la directora Susanne Bier, que guanyava tant l'Oscar com els Globus d'Or d'aquest any en la categoria de pel.lícules de parla no anglesa, però que curiosament no ha rebut premis en altres certàmens internacionals com havia passat en altres obres de la mateixa creadora.
En un mundo mejor, o "Haevnen" (que es tradueix com a "Revenja"), tracta sobre el creuament de vides que es produeix entre dues famílies amb moments complicats en les seves relacions, els fills dels quals inicien una nova amistat. Christian, després de la recent mort de la seva mare, arriba nou a una petita ciutat danesa, on amb el seu pare s'han traslladat a viure a casa de l'àvia. Allà coneix a Elias, el major de dos germans entre Anton, metge que divideix la seva feina entre el país nòrdic i un camp de refugiats africà, i Marianne, la seva esposa que està pensant en el divorci. En aquest context difícil, al qual s'afegeix el bullying que rep Elias a l'institut, els dos s'uniran i començaran a prendre decisions perilloses per perpetrar actes de revenja.
Amb una magnífica fotografia i un meritori treball dels seus actors, especialment el matrimoni protagonista encarnat per Mikael Persbrandt i Trine Dyrholm, Haevnen patina en la seva història suposadament moralitzadora. I especialment en la inconcreció del missatge o missatges que sembla que ens vol transmetre la realitzadora nòrdica. L'acció que durant cert temps es trasllada a terres africanes, no té a veure amb la història en terres daneses, i no queda massa clar què ens intenta mostrar, més enllà de conèixer una mica millor el seu protagonista i les dures decisions que en alguns moments es veu obligat a prendre. La història danesa sembla versar sobre amistat i la relació dels pares amb els fills en situacions emocionalment complexes. Però moltes de les escenes i diàlegs representats no semblen massa realistes i sorprèn la nul.la participació de l'àvia, en una casa pròpia on acull el seu fill i net, després de la mort de la muller i mare d'aquests.
Una obra complexa i treballada tècnicament, que rellisca quan intenta explicar el seu to moralitzant, i que més enllà de les excel.lents interpretacions, sorprèn haver aconseguit uns premis, dels quals un servidor no la creu mereixedora.

Tres anys després... campió supermanager de nou

2011-05-15T22:26:00.004+02:00

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus, 2009: BarMarc, 2010: alexskywalker (Alex Gestamp)... 2011: sukkus again.

Després d'un any passat per oblidar (on per primer cop no vaig quedar ni segon i no vaig poder lluitar per la victòria ni de lluny), torna el regnat en la privada passotista de la supermanager. Amb baixes importants de rivals respecte altres anys, la nova lluita es trasllada contra la parella de seatons de processos xapisteria. Un any estrany liderat en gran part gràcies a regularitat i sense guanyar jornades fins al tram final... i curiosament llavors jvicente m'avançava clarament després de l'única gran punxada de l'any. Intents de remuntada que només escurçaven tímidament les distàncies fins a arribar a la necessitat de recuperar 20 punts en l'última. I per primer cop en tots els anys on arribava segon a aquest moment definitiu el miracle s'ha complert. Confiant en els meus homes més regulars malgrat que últimament em fluixajaven i posant-me en mans de quatre jugadors de Fuenlabrada en els canvis, la jugada ha acabat sortint bé i m'ha permès guanyar l'edició més igualada que recordo.

Chico & Rita

2011-05-08T15:57:00.007+02:00

Chico és un prometedor pianista de L'Havana que coneix una nit en un ball de la capital cubana a Rita, una bella cantant que aspira ser famosa. Des d'aquella nit sorgeix una història d'amor que els anirà unint i separant al llarg del temps enmig de la seva evolució en la seva carrera artística.
Més enllà de la relativament simple i força previsible història entre ambdos protagonistes, la peculiar obra d'animació de Trueba i Mariscal busca reflexar dues ciutats, L'Havana i Nova York, que es converteixen en dos personatges propis de la pel.lícula, dos personatges contraposats entre l'ànima i el color llatí de la capital cubana, i el glamur i la fredor de la capital estadounidense. Dues ciutats, que en l'època on es representa la major part del film (entre la dècada dels 40 i 50 del segle passat), estaven fortament relacionades. Perquè Chico & Rita també vol portar a la gran pantalla la fecundació del jazz per la música cubana, amb una banda sonora de luxe per als amants del gènere.
Però la major màgia de l'obra es troba en l'aspecte visual. Mariscal, amb els seus traços aparentment senzills, aconsegueix representar una realitat visual d'extrema bellesa i la treballada animació del seu estudi dirigit per Tono Errando imparteix uns moviments i expressions als personatges que freguen la perfecció. Un detallisme gràfic que captivarà l'espectador i acompanyat del so dels seus artistes el transportarà a l'època que vol representar.
Ha de reconèixer un servidor que no és especialment fan ni de Trueba, ni de moltes de les creacions de Mariscal, ni del jazz particularment, ni tampoc es prodiga en excès en les pel.lícules d'animació... Malgrat tot això l'obra em va encantar, motiu que fa pensar que qui a més sigui més admirador de qualsevol d'aquests factors en sortirà encara més plenament satisfet.
Trueba i Mariscal han iniciat una nova relació en el cinema d'animació que sembla tindrà continuitat, i que cal aplaudir per donar nou aire fresc a una producció nacional molts cops excessivament encasellada en estils, gèneres i temàtiques sobradament explotades.

Manel

2011-04-18T23:37:00.004+02:00

Doncs ja hem vist el concert de presentació del segon disc "10 milles per veure una bona armadura" al Romea, no hi ha res com tenir amics que es moguin ràpid.

Manel - " Benvolgut " por jasabet

Inside job

2011-04-17T21:37:00.002+02:00

Islàndia, país tranquil on 300.000 habitants compartien una illa rica en recursos naturals i vivien amb una de les majors rendes per càpita i un estat del benestar envejable. Fins que fa uns anys l'especulació d'uns quants i la mala regulació del govern de torn va portar el país a la bancarrota... Amb aquesta breu i coneguda però colpidora història comença Inside job, abans de traslladar-nos cap a Nova York, seu de Wall Street i de l'imperi de la indústria financera nordamericana. Allà es va començar a gestar la crisi financera mundial que la majoria ja coneixerà, començant per una bombolla immobiliària fomentada en part per uns bancs que donaven hipoteques d'alt risc i la refinanciació que aquests mateixos bancs van acabar fent per obtenir més i més crèdit, amb la connivència d'unes entitats que seguien valorant aquests paquets d'inversió com a altament fiables. Tot això potser molts ja ho coneixem, amb explicacions que molts economistes ens han fet, i que sabem que a més de portar a la bancarrota a grans entitats com Lehmann Brothers, van acabat provocant una gran crisi financera mundial (sobre la qual en el nostre país s'ha d'afegir la nostra pròpia d'un creixement basat només en el totxo) que ha costat els estalvis i la feina a moltíssima gent. Inside job ens torna a explicar fil per randa i amb un gran rigor i claredat les etapes que van portar a aquesta gran crisi financera... però va molt més enllà.
Fugint de protagonismes innecessaris i recursos afectistes, Charles Ferguson s'amaga darrere la càmara i senyala amb noms i cognoms als causants d'aquesta crisi i entrevista a nombrosos especialistes mundials i nordamericans que inclouen caps d'estat, ministres de finances, professors d'economia de gran prestigi, líders del FMI i el Banc Mundial, assessors governamentals, en un gran entramat que de vegades pot costar una mica de seguir i que seria l'única crítica que se li pot fer a aquest magnífic i necessari documental, guanyador de l'Oscar aquest any. Fegurson, qui abans de ser director era ja escriptor i científic polític, així com empresari (de l'empresa creadora de Front Page per exemple), aconsegueix deixar en evidència a alguns d'aquests mafiosos financers que a mitja entrevista es troben en un parany que la seva arrogància sembla que no els hi havia fet veure. També analitza el caràcter d'aquesta gent a través de les prostitutes que contracten o un psicòleg especialitzat en aquests grans magnats del crim financer.
I és que aquest és el missatge que afegeix Inside job en el discurs sobre la crisi: aquesta està provocada per un seguit de delinqüents que han aconseguit enriquir-se a través de la cada cop més lucrosa indústria financera, que per la seva banda va aconseguir abans de l'esclat d'aquesta, entrar i condicionar fortament els governs anteriors per poder aprovar les males regulacions que van permetre que aquesta crisi esclatés. La seva influència s'extén a més en les facultats d'economia de prestigi, on professors altament untats per aquestes entitats, es dediquen a ensenyar i defensar les tesis que permeten que aquesta minoria faci i desfaci les regulacions financeres, que sota l'excusa de fomentar la riquesa global, acaben significant la gran riquesa sense responsabilitats d'uns quants.
Perquè el segon missatge, quasi més entristidor, que afegeix Inside job, al ja més conegut, és que finalment no ha canviat res. Els grans bancs van ser rescatats pel Papa Estat USA, però cap d'aquests alts directius financers que es van arxienriquir abans de la crisi (amb uns estímuls tan absurds com plusos per beneficis anuals encara que portessin a la destrucció de l'empresa) ha tornat ni un sol euro de la gran fortuna amassada en pocs anys ni ha complert cap mena de sentència. Les promeses d'Obama de canviar el model han quedat en paper mullat i els assessors financers de Washington tornen a ser els mateixos que van provocar la crisi, i que només en el moment de màxim pànic (abans de saber si els rescatarien) van demanar major regulació. Per tant, la mafiosa i corrupta indústria financera ha mantingut intacte el seu poder i podrà seguir exercint les seves activitats criminals de manera pública, a diferència d'altres branques del crim organitzat.
Amb la narració en off de Matt Damon, Charles Ferguson aconsegueix un excel.lent documental molt necessari sobre la crisi financera mundial, que amb gran claredat i valentia d'assenyalar culpables amb noms i cognoms, posa a l'abast del gran públic molta informació interessant. Però no seran les seves qualitats cinematogràfiques les que faran decantar a l'espectador... sino les ganes d'emprenyar-se per conèixer amb una mica més de profunditat la trista realitat... o passar una bona estona vivint en la ignorància o la despreocupació.

Barcelona, abans que el temps ho esborri

2011-04-17T11:01:00.004+02:00

Barcelona, abans que el temps ho esborri, és un magnífic documental que està passant gairebé en l'anonimat per les nostres cartelleres i que mereixeria molt més ressó mediàtic. Tancats fa unes setmanes els cinemes Casablanca (que haurien estat candidats a posar-la en les seves pantalles) i amb els Meliès que ja l'han tret després d'un parell de setmanes, l'última oportunitat per a aquells interessats resta als cinemes Alexandra.
Dirigida per la barcelonina Mireia Ros, el documental explica a través d'un membre actual amb veu en off la història de la família Baladia, una família burgesa influent que entre finals del segle XIX i principis del XX van contribuir en la industrialització i obertura a Europa de la ciutat, especialment en el temps transcorregut entre les dues exposicions universals. La primera de 1888 va transformar l'antiga fortalesa de la Ciutadella en el cèntric parc que avui coneixem, mentre que la de 1929 va monumentalitzar la llavors bastant abandonada muntanya de Montjuic. Però aquestes dues exposicions no deixen de ser només un reflex d'una època d'emprenedors artístics i industrials que van posar Barcelona i Catalunya en el punt de mira internacional, així com anys més tard les Olimpiades van tornar-ho a fer per convertir la ciutat en destí turístic destacat.
Aquest moviment el va liderar la nova classe burgesa, entre els quals hi havia els Baladia, nom que probablement no sigui excessivament conegut, però que es va codejar amb molts membres de renom de la societat catalana: Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Eugeni d'Ors i un llarg etcètera entre els quals també s'inclouen membres destacats de la noblesa europea i que només com un dels molts exemples, van permetre que Richard Strauss toqués al Liceu quant ni l'Opera de Viena ho va aconseguir mai (curiosament la Baladia responsable va rebre un homenatge a Paris a la seva mort per la seva implicació amb l'art i la cultura europeus mentre que a Barcelona va passar a l'oblit).
La narració de Javier Baladia ens porta per la història de la familia, coneixent els entrellats de l'arbre genealògic i les intrigues i vides dels seus membres destacats, però a la vegada un descobrirà moltíssimes anècdotes sobre la nostra història que probablement la majoria dels espectadors desconeixeran. D'on ve la denominació de culé (però no la versió més coneguda), com la Costa Brava podia haver esdevingut destí de la jet set internacional, com les cases dels Baladia van resistir el periode anàrquic de Barcelona (únic govern en la història mundial), la guerra civil però no la pressió especuladora capitalista de l'alcalde Porcioles, qui era la Ben Plantada... El documental compta amb el suport de nombrós material fotogràfic i videos d'època, els quals són tractats amb tècniques modernes per aconseguir un relat viu i amb bastant de ritme, que només decau en certs moments puntuals per recuperar-se ràpidament. Cal destacar en aquest sentit el treball de la coguionista i codisenyadora de producció Victoria Bermejo.
Barcelona, abans que el temps ho esborri probablement passi sense pena ni glòria per les nostres cartelleres però és una bona pel.lícula molt treballada i interessant que tot amant dels documentals i de la història de la nostra ciutat no s'hauria de perdre. I per a aquells que tampoc hi solen tenir un interès especial, però els hi piqui la curiositat de com Barcelona va esdevenir focus internacional molt abans de què naixéssim, segur que la pel.lícula tampoc els decebrà.

Paradetes Portabella

2011-04-04T23:40:00.002+02:00

Avui arribava en cotxe de la feina quan he vist al costat del parking una paradeta amb estel.lades. Primer em pensava que era alguna parada per recollir el vot anticipat del 10-A (no dret que ja he exercit i animo a tothom a fer-ho independentment de si vota sí o no), però al passar he llegit, "Tens 2 minuts? Parlarem sobre Barcelona". Encuriosit, després d'aparcar el cotxe m'hi he decidit passar.
La iniciativa era de la candidatura de Portabella, cap de llista d'una agrupació entre esquerra, reagrupament i algunes entitats veïnals i socials. Gestionat per la seu del districte, es recollien les idees, queixes, inquietuds de la ciutadania. Obviament això no és cap garantia de res i podria quedar-se en paper mullat, però en uns temps on critiquem molt que els polítics viuen en un altre món, la iniciativa és un intent d'intentar-se acostar a la ciutadania. De fet, això ho haurien de fer durant tot l'any (no com el blog banejat de l'alcalde Hereu) per acabar veient reflectits aquests comentaris en els programes dels diferents partits. Sempre he dit que les municipals són unes eleccions especials, molt més properes. En una ciutat com Barcelona, a més dels alcadables, cadascú hauríem de conèixer els possibles regidors de districte i els seus programes pel barri, per després poder dirigir-te a ells quan no compleixin, com passa en moltes democràcies.
En tot cas, és un inici i un primer pas, que junt amb el programa que presenten i el què han anat escrivint tant Portabella com Ricard Martínez a les revistes que tots rebem cada mes (i que malgrat la despesa no trobo tan malament per estar informat), em fan valorar el seu vot, malgrat que a nivell nacional fa temps em vaig desencantar d'ERC... I malgrat Mr. Laporta, que és el factor que encara em fa dubtar.

Cisne negro

2011-03-27T22:05:00.000+02:00

Darren Aronofsky debutaba en el cinema el 1998 amb la película Pi, que li portava a guanyar el premi a millor director en l'important festival de cinema independent de Sundance, però era dos anys més tard on confirmava el seu nom amb la duríssima Requiem for a dream, que representava amb tota cruesa el món de la drogadicció. Fa tres anys presentava The Wrestler, amb la qual obtenia el Lleó d'Or a Venècia, a part d'encaramar l'actor Mickey Rourke en els Globus d'Or. Aquella inmersió en el món de la lluita lliure tenia en ment complementar-se amb aquesta entrega de Cisne negro, amb la qual s'endinsa en una expressió molt diferent de l'art com és el ballet. Malgrat que ambdos mons puguin semblar molt diferents, Aronofsky cerca en ambdues la obsessió dels seus protagonistes per la seva professió, l'esforç, la disciplina, el culte al cos, com a únics mitjans per poder triumfar en aquestes expressions artístiques.
A qui li pugui avorrir el ballet com a forma artística, no s'ha de deixar desanimar per aquesta pel.lícula, perquè a més de mostrar-nos l'interior d'un món generalment força tancat per la majoria de la gent, Cisne negro és per damunt de tot un thriller psicològic especialment inquietant, on a la voluntad i disciplina de la protagonista per perfeccionar la seva tècnica, se li afegeixen les seves obsessions i pors davant la possibilitat de què altres ballarines li puguin acabar traient el paper principal de reina del cignes en una nova adaptació del clàssic de Tchaikovsky "El llac dels cignes". Nina, ballarina extremadament treballadora i perfeccionista, però un tant freda i excessivament autocontrolada, és la candidata ideal per interpretar el Cigne blanc, però haurà de trobar-se el costat més obscur del seu interior per aconseguir maravellar també amb el personatge del Cigne negre.
Nominada a 5 oscars per millor pel.lícula, director, actriu, fotografia i montatge, Cisne negro sorprèn per l'atmosfera extramadament angoixant que director i guionistes creen en aquesta obra, a l'hora que mantenen la intriga fins al seu emocionant final sobre una història que a priori no semblaria donada a aconseguir aquests efectes. Combinant la realitat i amb els deliris i somnis de la ment de Nina, així com amb l'ambigüitat de la principal ballarina rival (Lily, una talentosa nouvinguda de San Francisco interpretada per Mila Kunis), Aronofsky confon premeditadament a l'espectador en un fabulós joc mental, que a l'hora reflexa perfectament l'estrés del món dels artistes per assolir la perfecció. Potser se li pot criticar que aquest gènere negre que crea entorn del ballet en alguns casos excedeix els límits raonables, caient en exageracions que li resten una mica de credibilitat, com probablement sigui el cas de l'escena de les automutiliacions de Beth, antiga ballarina principal recén retirada i interpretada per Winona Ryder.
Però on sobretot destaca Cisne negro és en la magnífica interpretació de Natalie Portman, paper pel qual es va emportar amb tot mereixement l'Oscar. I no només per l'enorme treball que ha de significar en deu mesos convertir-se en ballarina professional convincent, amb la transformació física i esforç tècnic que comporta, sino també per tota la càrrega emocional que transmet en aquest paper de Nina atormentada per la seva búsqueda de la perfecció i la seva obsessió per la competència de Lily.
Per a tot amant del cinema que gaudeixi del treball d'un gran actor, només la interpretació en majúscules de Natalie Portman ja justifica l'anar-la a veure. Pel mateix preu a més es gaudirà d'un bon thriller ambientat en els interiors del món del ballet, que això sí, provocarà en l'espectador certa angoixa psicològica en alguns trams de la pel.lícula.

Catàstrofe nuclear japonesa

2011-03-16T22:48:00.004+01:00

Vaig dir que si la cosa canviava em menjaria les paraules... i desgraciadament ho he de fer. I no dic desgraciadament per cap orgull personal, sino per les afectacions que aquesta catàstrofe nuclear pugui ocasionar a un poble japonès que està demostrant un nivell increíble de responsabilitat i pels 50 herois que estan donant la seva vida per minimitzar la catàstrofe.
Des d'aquest espai sempre he defensat l'energia nuclear i òbviament aquesta tragèdia nuclear farà canviar el meu discurs. No perquè cregui que estem en perill (no oblidem que tot això ho ha originat una catàstrofe natural extraordinària i impossible en les nostres terres), sino perquè certs mites nuclears han demostrat que han perdut credibilitat. Segueixo menyspreant a tot aquell qui demostrava no tenir ni idea de què parlava i feia demagògia per generar por i recollir adeptes, però a l'hora deixaré de fer d'advocat del diable posant en boca meva opinions de suposats experts, que finalment han demostrat no ser-ho tant. Amb encara molt de temps i dades per evaluar el real abast de la catàstrofe, queda clar que el nivell 6 declarat per França està més que justificat i que per tant la situació és molt greu. Que mites com "l'estructura contenedora hauria pogut aguantar l'explosió de Txernòbil" ja no se'ls creu ni Déu i que "el temps juga a favor" tampoc. L'energia nuclear possiblement sigui factible però caldrà revisar tots els criteris i sobretot fer entrar enginyers fora del lobby nuclear perquè puguin fer els seus anàlisi lliure d'interessos. Necessitem proves validades lliures de pànics infundats i interessos econòmics o lloances a gurus que han demostrat no ser-ho tant, pecat pel qual m'incloc. Necessitem un anàlisi en profunditat de tot el què ha passat al Japó (comencen a sortir a la llum certes negligències del lobby nuclear i el govern japonès, però és prematur tornar-se a precipitar en conclusions com alguns vam fer). Ara només em falta esperar que l'accident no passi a més (però ja no poso la mà al foc per ningú) i que, com sembla ser, per greu que sigui, res no sigui comparable a Txernòbil.

Sense temps per més enllaço un link d'un altre blogger en la meva situació, llur post em sento molt identificat.
I segueixo recomanant el blog del MIT per l'alta qualitat d'informació que exhibeix, malgrat no actualitzar-se tan inmediatament degut a la prudència que requereix intantar explicar coses davant de fonts tan disperses.

Els accidents nuclears a Japó

2011-03-14T17:01:00.003+01:00

He de reconèixer que quan vaig veure la primera notícia a TV3 sobre l'explosió de la central nuclear de Fukushima, amb una informació, com generalment sol passar, amb molt poc rigor cientifico-tècnic (tot i que la situació per sort sembla anar millorant, com el reportatge emès en el TN Migdia d'avui), els meus primers dubtes sobre l'energia nuclear van aflorar. No en va, des d'aquest modest espai he estat un ferm defensor d'aquesta font d'energia com a alternativa a tenir en compte per diversificar el mix energètic del nostre país. I no deixa de ser el primer accident seriós que ocorre amb capacitat de raonament (a Three Miles Island no havia nascut i per Txernòbil era massa petit).
Per tant, en un moment que per situacions òbvies, el debat nuclear aflorarà amb més força que mai, em veia obligat a analitzar la situació de nou, com sempre recoltzant-me en opinions dels què en saben molt més que jo, doncs no sóc un professional del sector.
Després de fer una breu búsqueda per la xarxa, a través de Microsiervos, he trobat dos dels enllaços més interessants, per la credibilitat que m'han transmès els seus autors i la relativa assequibilitat per entendre el què escriuen:

- Crisis nuclear en Japón, a Ecos del futuro. És força breu i posa els punts sobre les is, sobretot respecte la demagògia oportunista amb la qual surten els antinuclears com Greenpeace.

- Why I am not worried about Japan’s nuclear reactors, del Dr. Josef Oehmen, investigador del MIT. Aquest últim és molt llarg i en anglès, però qui de veritat vulgui saber amb detall què ha anat passant, està passant i què probablement pot passar en els reactors de Fukushima l'hauria de llegir. Les suposicions que dóna el mencionat article (es va fer arran de la primera explosió), s'estan confirmant amb les últimes notícies més documentades que està donant la prensa arran de la segona explosió en el reactor 3 i la situació també preocupant del segon reactor.
Per qui tingui problemes amb l'anglès, una alternativa és el també llarg post:
El oportunismo catastrofista en el debate sobre la energía nuclear, en el blog personal del físico Migui, tot i que aquest no és centra tant només amb l'accident, sino amb consideracions molt més generals.

Recordo així mateix el post que vaig fer ja fa anys sobre el funcionament i seguretat d'una nuclear, que probablement estigui més resumit i sigui més senzill d'entendre encara que alguns dels links mencionats, malgrat que aquest post no explica les causes de les explosions que tots hem vist per la tele, motiu pel qual recomano el link del doctor del MIT. Només com a molt breu resum del què podeu llegir, destacar que les explosions que hem vist són degudes a l'hidrogen acumulat en el recinte exterior, durant els intents de refrigeració del nucli. Aquest recinte no està construit segons pautes de disseny especials, a diferència el recinte interior contenidor del nucli, construit amb acers especials i formigó armat, i encarregat de l'última seguretat en una central nuclear en cas d'accident molt greu, estructura que les autoritats japoneses confirmen que està intacte, i estructura inexistent en el cas de Txernòbil per qui encara no ho tingui clar.
L'altre gran tema és el nivell de les emissions de radiació controlada que hi ha hagut per baixar la pressió del nucli, procés explicat amb molt detall en el link del Dr. Oehmen (en cap cas radiacions d'urani) i que pot tranquilitzar a qui s'imagini a japonesos amb quatre caps d'aquí uns dies. Especialment en aquest punt és molt important quantificar i valorar les informacions que es reben, doncs tots estem exposats en la nostra vida a radiacions, fins i tot encara que no existissin les nuclears, amb la qual cosa els riscos s'han d'avaluar segons els nivells als què un s'exposa, no pel fet que una nuclear hagi emès alguna cosa (encara que l'objectiu general és que no ho faci).

En resum, i sense voler estar exposant cap veritat absoluta, sino merament la meva opinió amb la informació disponible fins el dia d'avui, tinc clar que els accidents del Japó de moment no han fet variar la meva posició respecte l'energia nuclear. De moment els accidents estan catalogats com a nivell 4 (veure Escala), enfront del 7 de Txernòbil i el 5 de Three Mile Island, on recordo no hi va haver cap mort. Per més alarma social que es vulgui crear, la situació a dia d'avui és que un dels pitjors terratrèmols de la història, ajuntant amb un debastador tsunami, causants ambdos d'uns 10.000 morts en la major potència tecnològica contra aquests desastres del món,
no ha pogut provocar un accident nuclear amb víctimes mortals, fins i tot malgrat que el disseny de les plantes no cobrien una catàstrofe natural tan devastadora. A alguns els podrà semblar poca cosa, però a mi em tranquilitza sobremanera, quan cada dia molta gent mort en accidents en moltes altres instal.lacions, sense que ningú posi en dubte perquè existeixen fàbriques de qualsevol producte, plantes petroquímiques o mitjans de transport.

Escoltava en una entrevista a una activista de Greenpeace la següent sentència: "Durant 25 anys la indústria nuclear ens ha volgut fer creure que un Txernòbil era impossible en un país desenvolupat, però els accidents de Japó mostren el contrari". Si així fos, seria el primer en empassar-me totes les hores dedicades a escriure sobre aquest tema, i reconèixer humilment del meu error. Però a dia d'avui (si demà canvia ja he dit el què faré) comparar Txernòbil amb Fukushima és un insult a qualsevol persona mínimament observadora (encara no he vist cap bolet pels aires) i demagògia barata.

En una cosa sí estic d'acord amb els antinuclears: els fets recents, no només Japó, sino la crisi petrolera per la inestabilitat dels països musulmans, més els nostres incompliments de Kyoto (amb les conseqüents multes multimilionàries que paguem tots mentre ens hem d'estrényer el cinturó en moltes altres coses), han de provocar un debat urgent sobre el model energètic de país que volem. Un model on les renovables tinguin el màxim pes possible que sigui viable, però per a la resta necessària a cobrir, es plantegin amb rigor totes les opcions, sense deixar-nos portar per decisions preses en calent, pors infundades o mer electoralisme.

Actualització 15/03/11: desgraciadament sembla que la situació aquesta nit ha canviat respecte la què teniem fins ahir. França ha elevat l'accident a nivell 6, la qual cosa em sembla coherent si, com sembla, en el reactor 2 hi ha hagut una explosió que diferència de les altres, ha produit esquerdes en l'estructura de contenció que en teoria hauria de ser sempre l'encarregada de contenir tota fuita radioactiva nociva. També sembla que un incendi en el reactor 4 ha permès una fuita incontrolada. Aquesta situació és efectivament molt greu, però de moment res comparable a Txernòbil. Un anàlisi amb calma s'haurà de fer quan es coneguin més dades: si Txernòbil era negligència i mal disseny, aquesta lamentable catàstrofe hauria de servir per veure els límits de seguretat de les nuclears i les conseqüències que puguin tenir. Òbviament un accident de nivell 6 a Japó em converteix avui en menys pronuclear que ahir, però això no vol dir que no pugui ser una font a tenir en compte: morts i conseqüències greus moltes altres fonts d'energia les produeixen i caldrà veure fins on arriba aquesta, produida no per un accident de funcionament normal, sino per una de les majors catàstrofes naturals que hi pugui haver. Recollint el comentari encertat del Pau, queda pendent parlar sobre les fuites radioactives (probablement molta gent ni sap què és una partícula radioactiva encara que en parli), la qual cosa faré junt amb el post que òbviament queda pendent per analitzar amb més detalls tot el què acabi passant. Fins llavors per mantenir-se informat deixo l'enllaç oficial que ha obert el MIT, modificant el text personal original escrit per un dels seus doctors i amb la promesa d'actualitzacions a mesura que s'obtinguin noves dades. Sense haver-ho pogut llegir amb calma em sembla una de les millors fonts possibles per estar enterats:

http://mitnse.com/

Per evaluar els nivells de radiació dels quals estem parlant també trobo interessant el següent enllaç: explicació sobre els nivells de radiació (important llegir tots els updates)

Destino oculto

2011-03-07T21:18:00.003+01:00

Matt Damon és un d'aquells actors que sol atreure a les grans pantalles a aquells aficionats del cinema que quan busquen dins la cartellera, no es limiten a buscar qualsevol pel.lícula comercial d'un complex multicinemes, però que tampoc es neguen la possibilitat de veure alguna bona producció made in Hollywood. Després de la seva decebedora interpretació en el western Valor de ley, Destino oculto el retorna a un gènere més habitual en ell, en una obra que barreja la pel.lícula romàntica, el thriller i la ciència ficció, aquesta última avalada per estar basada en una obra de Philip K. Dick, autor de la mítica novel.la Blade Runner, malgrat que qualsevol comparació d'aquesta adaptació (l'obra original no l'he llegida) amb aquella és un pura anècdota. A Matt Damon l'acompanya la talent britànica Emily Blunt, qui es converteix en el millor de la pel.lícula amb la seva seductora interpretació... fins que el propi guió li impedeix donar tot el què ens vol oferir.
The adjustement bureau (Oficina d'ajustos i títol original) és un ens format per agents del destí (aka àngels), els quals s'encarreguen, amb les seves limitacions, d'intentar portar a terme el pla dissenyat per un ens superior que no es pot anomenar (aka Déu). El seguiment d'aquest pla justifica petites intervencions, en forma del què nosaltres creiem atzar i que van en contra del lliure albir de la humanitat, convertint-se en el què comuntment anomenem destí (predeterminat). Dins d'aquest pla s'interposa l'amor entre un jove congresista a punt de conseguir un seient al Senat i una ballarina amb una prometedora carrera per endavant. Aquests estaven destinats a conèixe's, però no a tornar-se a veure i reflorar l'amor a primera vista de la primera trobada, la qual cosa l'atzar, aquest cop pur i dur, torna a provocar per desesperació d'aquests poderosos guardians del camí a seguir. David Norris (Matt Damon) es veurà en la tessitura d'haver d'acceptar el seu destí o o enfrontar-se a ell per aconseguir el seu amor.
El problema de Destino oculto és el plantejament de George Nolfi, per cert amic de Matt Damon, qui debuta com a director i a qui definitivament se li donen millor els guions de thrillers purs (El ultimatum de Bourne) que la barreja de gèneres. Destino oculto no deixa de ser la típica pel.lícula romàntica de guió pla i completament previsible d'estil anacrònic, que podria estar perfectament interpretada per Jennifer Aniston i qualsevol actoret guapot recent sortit de l'acadèmia... amb l'inconvenient que no té ni tensió sexual. Per maquillar-la de modernitat, Nolfi hi afegeix a través de l'obra de Dick, ingredients de thriller, al qual li falta acció, suspens i girs de guió per a ser considerada com a tal, i de ciència ficció, malgrat que aquesta no deixi de representar només de forma més o menys original l'arxitractada temàtica del destí i acabi convertint-se en un element còmic, que sense buscar-ho dóna algunes de les millors escenes.
En definitiva, Destino oculto és una pel.lícula completament prescindible en la història del cinema, però si voleu portar la vostra parella a veure una pel.lícula romàntica entretinguda sense complicacions, probablement sigui una de les millors opcions en cartellera, ni que sigui pel nivell del actors i un embolcall diferent a l'habitual (aquest últim fet s'agraeix en un gènere tradicionalment bastant conservador). Si algú busca thriller o ciència ficció, que no es deixi enganyar per Matt Damon o les referències a l'autor de Blade Runner, i millor que fugi de la sala de projecció tan lluny com pugui.

Una mica de frikisme

2011-03-07T20:38:00.004+01:00

Acabo de llegir a Microsiervos la possibilitat de reptar en la pàgina del New York Times a un ordinador al mític joc del pedra-paper-tisora. Com bé explica l'autor del post, el fet de tenir una mica més temps per pensar que habitualment i l'intent d'intentar desconcertar una màquina, fa més divertit el joc. En fi, que sense llegir les tàctiques supersecretes de Microsiervos, ni començar testant la màquina, m'he posat com a repte guanyar a la màquina en un únic intent a nivell veterà, i aquí està el resultat:

Si necessites una frikada abans d'anar a dormir, aquí tens la teva dosi diària.

Secuestrados

2011-02-27T18:57:00.002+01:00

Tots hem escoltat diverses vegades notícies d'assalts a casa de gent, una experiència, que com comenta el director, tots ens imaginem com a esfereïdora, doncs sent horrible qualsevol succés, quan un arriba a casa d'alguna manera un se sent més segur, més protegit del què li pugui passar fora d'ell. Aquesta violació de l'espai íntim i protector és la temàtica que Miguel Ángel Vivas vol portar a la gran pantalla, història no original en sí, però que intenta portar en el pla de l'hiperrealisme, fugint del thriller sobreactuat i efectista, la qual cosa aconsegueix amb una tècnica molt depurada que li va reportar el premi en el festival de cinema de terror d'Austin i bones sensacions en el passat festival de Sitges.
La pel.lícula està marcada per la seva gravació en pla seqüència, i el conjunt d'ella (que representa transcorre en el temps de 4 hores) està composat per 12 plans. Aquesta tècnica aconsegueix la complicitat de l'espectador, qui va seguint el devenir dels protagonistes, sense poder-se escapar del seu destí. En canvi, més discutible és la tècnica de la pantalla partida que s'utilitza puntualment en alguns moments, no sempre de forma justificada, ja que distreu la tensió de l'espectador, que no sap on concentrar-se.
Secuestrados tracta de 3 lladres (dos rumanesos i un espanyol) que irrompen en una casa de luxe localitzada en una urbanització a les afores d'una gran ciutat, just el dia que la família es disposa a estrenar-la. Sense cap mena d'escrúpols, l'objectiu és aconseguir la major quantitat de diners, sense importar-ne les conseqüències. Les escenes estan rodades amb un gran realisme, amb plans sostinguts i il.lumacions naturals i una fotografia directa i crua. Però sorprenentment, el què hauria de ser una experiència molt tensa per l'espectador, no és tant com un podria esperar, i aquí és on la pel.lícula falla malgrat les bones intencions del realitzador i tot el seu bon treball tècnic.
El primer problema està en el guió, o quasi en la falta d'aquest. La idea de la improvisació dels actors en cada escena per buscar la seva major naturalitat probablement sigui encertada, però el guió bàsic que lliga la pel.lícula deixa bastant que desitjar. L'alineament d'un dels lladres amb les víctimes, i un final estrany, brusc i excessivament gore no ajuden a la credibilitat completa de la història, factor primordial en una pel.lícula d'hiperrealisme. I és que en una pel.lícula així, l'espectador no només s'ha d'identificar i solidaritzar amb les víctimes, sino també ha d'odiar els delinqüents, i aquesta part està molt menys treballada, amb unes decisions dels lladres bastant discutibles. Algunes imatges haurien de ser més explícites per aconseguir-ho, i sorprenentment la càmara no es concentra en l'escena, mentre que alguna imatge fregant el gore sense aportar res podria ser completament prescindible.
El segon problema és la irregular actuació. Molt desafortunada els lladres (també en part per culpa del guió i/o director), regular els pares (malgrat la bona voluntat que hi semblen posar), i només excel.lent en la jove Manuela Vellés, qui esperem aquest paper li doni noves oportunitats per comprovar si aquest talent aquí mostrat, va més lluny que representar escenes de terror i angústia amb un repartiment de recursos molt ampli.
En resum, Secuestrados és un producte de terror nacional acceptable, una mica allunyada dels clixés del gènere, amb una encertada búsqueda del realisme en una experiència que tots temem que algun dia ens pugui passar. El director mostra bones aptituds tècniques, que caldrà veure en futures produccions amb un guió més elaborat, i la interpretació de Manuela Vellés és l'altre gran alicient d'aquesta pel.lícula, que en general deixa la sensació d'haver pogut ser molt millor amb poc més.

Entrevista al president de la meva primera empresa

2011-02-23T18:18:00.002+01:00

Probablement si hi haguessin més empresaris com ell i hi hagués la major sintonia entre empresa, universitat i govern que comenta, les coses ens anirien una mica millor que ara:

Entrevista al president de Gestamp Automoción a (Expansión)

Valor de ley (True Grit)

2011-02-20T18:46:00.002+01:00

Després del reconeixement oficial que van tenir fa 3 anys ens els Oscar, amb No es país para viejos, els germans Coen recuperen el gènere del western en una pe.lícula que de moment els ha reportat 10 nominacions, però que dificilment els hi permetrà repetir aquell èxit en les categories principals. True Grit recupera el western clàssic, adaptant una novel.la homònima de Charles Portis, que ja va ser portada a la gran pantalla el 1969, amb John Wayne com a protagonista.
Valor de ley situa la historia a Fort Smith (Arkansas) el 1878, on una jove irreverent de 14 anys Mattie Ross arribarà buscant a l'assassí del seu pare, amb ganes de portar-lo a la justícia. Per a això comptarà amb l'ajuda del veterà marschall Rooster Cogburn (Jeff Bridges), qui a canvi d'uns quants dolars que li puguin servir per mantenir les seves borratxeres, accepterà endinsar-se en territori indi, una terra de ningú on pressumiblement l'assassí haurà buscat refugi enmig d'altres delinqüents que se senten segurs en aquesta zona on val la llei del més fort. En aquesta persecució, s'afegirà el ranger texà LaBoeuf (Matt Damon), qui també està buscant a Tom Chaney (Josh Brolin) per un assessinat d'un senador texà pel qual s'ofereix una gran recompensa.
La pel.lícula és un western excel.lentment ambientat i filmat, amb un ritme lent, centrat en el viatge intrèpid dels seus personatges, més que en escenes d'acció que només s'ofereixen de manera puntual. La jove protagonista (magníficament interpretada per la debutant Hailee Steinfeld) aporta el seu aire fresc, que li dóna aire de pel.lícula d'aventures juvenil. L'obra va de menys a més, a mesura que avança la trama i els vincles entre els protagonistes es van profunditzant, però en general la nova obra dels germans Coen dóna la sensació d'aportar poc de nou al cinema. Només l'actuació estel.lar de Jeff Bridges (en contraposició a la decebedora interpretació de Matt Damon) puja el nivell d'una de les obres menys sorprenents i originals d'uns cineastes que acostumen a imprimir un segell més personal en les seves pel.lícules. La recuperació d'un clàssic del western, sense cap aportació especial més que una sòlida direcció i excel.lent fotografia, deixarà la sensació a molts espectadors d'estar veient un cinema i un gènere del passat amb mitjans tècnics moderns, amb el conseqüent dilema de si no seria millor revisar algun dels westerns de l'època d'esplendor del gènere.
En resum, una bona pel.lícula per aquell qui vulgui reviure un western clàssic dels d'abans o fans incondicionals dels germans Coen que no vulguin perdre's cap obra de la seva cinematografia. Per a la resta, pel.lícula correcta però prescindible, i probablement en aquestes alçades d'any trobin opcions més atractives en la cartellera.

Seria possible una Escandinàvia mediterrània?

2011-02-18T22:09:00.002+01:00

"Copiar el método danés es fácil; conseguir sus resultados es más complicado."
"Porque podríamos aplicar exactamente el mismo protocolo que los daneses, pero en otras sociedades no funcionaría, porque ellos tienen cohesión social, complicidad: el empresario y los empleados reman en la misma dirección, y cuando el empresario les dice que hará lo posible por volver a emplearlos si ahora le ayudan a salir del mal momento, ellos le creen y él después cumple."
"En los países escandinavos esa confianza permea las relaciones laborales y el respeto a las leyes. Esa confianza en que empresarios y empleados cumplen les permite ser muy eficientes. En los países latinos esa cohesión, esa complicidad y ese respeto no son tan habituales."

Extret de la Contra de la Vanguardia del 16.02: entrevista completa aquí

Love of lesbian (DJ Amable remix)

2011-02-12T12:41:00.001+01:00

El discurso del rey

2011-02-06T22:30:00.003+01:00

Nominada a 12 oscars, El discurso del rey és l'enèssima mostra del bon fer general del cinema britànic, especialment quan de representar històries del passat es tracta. En aquest cas, Tom Hooper, guanyador de diversos Globus d'Or per diferents teleseries angleses, ens acosta a una història simple, però a l'hora poc habitual i conmovedora , i que ens explica fets verídics probablement poc coneguts per la gran majoria dels espectadors.
En una època on Hitler convertia a les grans masses cap al nacionalsocalisme en gran part per les seves grans dots com a orador, en el bàndol anglès curiosament un dels candidats al tron patia greus problemes de tartamudeig, defecte en la parla que l'acomplexaria en la seva vida pública. El discurso del rey és la història d'Albert, qui després de la mort del seu pare, i de l'abdicació del seu germà Eduard VIII en menys d'un any, es convertiria en el rei George VI de Gran Bretanya, pare de l'actual reina Isabel II.
Després de nombrosos intents infructuosos per solventar la seva disfunció lingüística, Isabel, dona d'Albert, coneix a Lionel Logue, un curiós logopeda de dubtosa reputació però bons resultats. El llavors encara Duc de York decideix posar-se en mans de tant irreverent personatge, la qual cosa desemboca en la història de superació personal i amistat desigual sobre la qual gira tota la trama. Aquesta relació permetrà acabar tenint a l'Imperi Britànic d'una veu que encoratgi al poble en el què seria l'esclat de la Segona Guerra Mundial.
Tom Hooper sap portar la història cap al terreny comercial, sense per això perdre credibilitat en la seva creació. Personatges carismàtics, tocs d'humor i dramatisme quan cal, i escenes grandiloqüents on la perfecta sintonia entre la banda sonora i el discurs de la pel.lícula posaran la pell de gallina a l'espectador. A l'hora les necessàries dosi de context històric, amb un magnífic reflex de la pèrdua de poder de les monarquies modernes del segle XX, on el paper del rei quasi es veu reduït al de símbol del poble (sic), mitjançant la lectura de discursos que guiin a la gent... Tot poder de decisió de la noblesa sobre el futur d'una nació havia sigut erradicat després de la primera guerra Mundial...
Com no podia ser d'una altra manera, la pel.lícula compta amb una excel.lent realització i ambientació històrica, a l'hora que amb unes maravelloses interpretacions de Colin Firth en el paper de George VI i Geoffrey Rush en el de logopeda, i un perfecte complement en el secundari d'Helena Bonham Carter com a esposa del rei.
Pel.lícula que no decebrà a ningú i candidata seriosa a assolir bastant dels grans premis dels Oscars.

The XX - Shelter

2011-01-29T18:46:00.000+01:00

La meva participació al programa El secret de Catalunya ràdio

2011-01-25T20:09:00.003+01:00

I l'enllaç oficial al podcast de la web de Catalunya Radio.

The Bravery

2011-01-21T22:02:00.003+01:00

El problema d'un reproductor de poca capacitat és que sempre apareixen les mateixes cançons. El problema d'un de gran és que pots estar molt temps sense escoltar-ne de bones. No entenc com he pogut estar tants mesos sense escoltar aquell gran primer disc d'aquest grup.

De dioses y hombres

2011-01-17T21:02:00.005+01:00

De Dioses y hombres és la nova pel.lícula del francès Xavier Beauvois, guanyadora del premi del Jurat a Cannes, i que es basa en la història verídica de 8 monjos cistercenses que van decidir quedar-se, en els anys 90, en el seu petit monestir del nord d'Argèlia malgrat la pujada del fonamentalisme islàmic que amençava a estrangers i musulmans que no compartissin la seva visió radical i desviada del Corà. La pel.lícula es centrarà en les reflexions conjuntes que realitzaran els eclesiàstics, amb la por per la seva vida per una banda, i el seu deure cap a una comunitat musulmana amb la qual conviuen des de fa anys amb perfecta sintonia per l'altra.
Malgrat l'interès que pugui despertar el tema (a qui no, ni cal que es plantegi la possibilitat d'anar-la a veure), i malgrat una crítica professional que de forma general la deixa bastant bé, un servidor no es pot sumar davant aquesta corrent general perquè no comparteix aquesta visió de fer cinema. I és que una història com aquesta probablement mereixi ser coneguda per més gent, però si un director no pensa en el públic, l'excès de realisme que grava i capta amb la càmara, s'acaba convertint en badalls primer, cops de cap després i mirades al rellotge finalment, això en els casos més seriosos (altres potser desitjaran internament agafar un fusell, convertir-se en fonamentalistes i acabar amb els monjos a mitja pel.lícula, i que em perdonin aquests per al comentari).
De dioses y hombres té dos únics mèrits per un servidor: posa en públic una història poc coneguda i interessant, i dóna la sensació de reflexar bastant bé la fe d'uns homes religiosos per qui res té més sentit que haver entregat la seva vida a Déu i la resta és secundari (malgrat els dubtes que molts ells també expressen, donant humanitat als què no tinguin una fe tan forta). Però curiosament, en una història d'heroicitat, ni els actors, ni el director, aconsegueixen transmetre aquella empatia necessària cap a l'espectador per sentir verdaderament el seu destí. Si això se li afegeixen els múltiples abusos del Sr. Beauvois, les conseqüències són les descrites anteriorment. Abusos en plans fixes que s'allarguen inacabablement abans de passar a la següent escena, un recurs perfectament lícit, però aquí sobreutilitzat i en molts casos injustificadament perquè la imatge no transmet res especial. Abusos dels salms dels monjos, única banda sonora en tota la pel.lícula (excepte una alleujadora peça de música clàssica en una escena de marcada firma francesa), que tranquilament ocupa una mitja hora que es podia haver escurçat la pel.lícula i l'hauria fet molt més apta per a tot aquell a qui no li encanten aquests cants (sobretot tenint en compte que a partir del segon no aporten cap missatge nou). Abús en el ritme lent, lentíssim de la pel.lícula, no es tracta de fer un thriller, però parlar de monjos no ha de voler dir que tot passi a dos per hora. I en general abús de molts diàlegs més buits que la solemnitat de l'obra vol fer creure, i alguns dels quals es podia haver sustituit per alguna escena que fes somriure a l'espectador; personalment, crec es podia haver explotat més la relació dels monjos amb el poble musulmà amb el què conviuen, i amb el qual a l'inici es mostra la seva plena integració.
No vull dir amb aquesta crítica que la pel.lícula no pugui agradar a ningú (crítics de debò a part), senzillament és una opinió personal sobre una història que, sense haver-la de destrossar a la manera de hollywood, si es podia haver dramatitzat una mica més, afegir-li alguna dosi d'entreteniment i fer-la més apta per a tothom. Difícilment crec que no avorreixi a ningú de la meva generació o més joves, però tampoc crec entusiasmi a molts de més grans. Un servidor més d'una vegada ha defensat el cinema apte per a minories, però no troba que aquesta història en sigui mereixedora.

Animal kingdom

2011-01-15T23:52:00.002+01:00

Si a un li proposen anar a veure una òpera prima d'una producció australiana, l'únic actor conegut de la qual és Guy Pearce (L.A. Confidential, Memento, El conde de montecristo, En tierra hostil o The Road), probablement no entrarà essent conscient del petit diamant pulit que està a punt de trobar-se. Animal Kingdom no és la típica òpera prima prometedora d'un nou director que presenta les seves credencials per continuar la seva carrera posteriorment, el típic llargmetratge que agrada pel seu estil però que li falten pulir certs detalls, sino que es tracta d'una obra excel.lent en tots els seus sentits.
Deu anys confesa David Michôd ha tardat en acabar un complex i profund guió i posar-lo a les grans pantalles, un treball elaborat que aconsegueix davant l'espectador tots els propòsits que el guinosta i director confessa. Animal Kingdom ens transporta al món de la xusma de Melbourne, una ciutat especial que segons el director aconsegueix convertir als delinqüents en estrelles de televisió. Malgrat la llunyania que aquesta societat pugui resultar per a l'espectador, David Michôd aconsegueix transmetre una realitat que mostra aquesta integració universal de la delinqüència dins qualsevol societat, a l'hora que mostra aquesta particularitat de la ciutat australiana per donar-li aquest punt de novetat que tot espectador agrairà mentre li resulti creïble.
Joshua "J" Cody perd la seva mare a punt de fer la majoria d'edat i mancat de referents decidirà posar-se en contacte amb la seva àvia Smurf, qui l'acollirà. Això l'introdueix a la vida mafiosa dels seus tiets, dels quals la seva mare l'havia intentat allunyar, i ràpidament la seva vida passarà a córrer el mateix perill que ells.
Animal kingdom és una pel.lícula devastadora, que no estalvia moments dramàtics o de duresa, i a diferència de la majoria de pel.lícules de delinqüents la seva acció estalvia qualsevol excès que li faci perdre la seva credibilitat. Amb el ritme pausat característic de la societat australiana, la pel.lícula avança sense pausa, amb girs de guió inesperats però congruents, que mantenen l'interès durant tota l'obra. Una magnífica banda sonora que combina perfectament amb plans sostinguts durant uns segons inacabables transmet l'angústia necessària sobre el què està a punt de succeir sense haver de recórrer a falsos artilugis sonors. La fotografia també és excel.lent, demostrant que David Michôd no ha descuidat cap detall en la seva estrena. La interpretació també és molt correcta malgrat la desconeixença de la majoria dels intèrprets, i amb tots aquests ingredients no és estrany que l'obra guanyés el premi del jurat de Sundance.
Poques vegades una òpera prima es converteix en una obra mestra, però David Michôd aconsegueix amb Animal kingdom, des del poc tradicional cinema de les nostres antípodes, aquest resultat.

También la lluvia

2011-01-09T18:28:00.003+01:00

Probablement el públic acostumat a les pel.lícules més aviat intimistes i de baix pressupost d'Icíar Bollaín quedaran una mica sorpresos davant la superproducció que ara ens presenta amb También la lluvia, i que l'ha portat a ser seleccionada per l'Acadèmia de Cine espanyola per intentar lluitar pels propers Oscars. La directora madrilenya, que debutava com a directora de llargmetratges el 1995 amb Hola, estás sola? i portava a la gran pantalla de forma magistral la lacra de la nostra societat que és la violència de gènere amb Te doy mis ojos (2003), segueix fidel al seu cinema de denúncia social, però intenta donar un pas endavant aquest cop posant-se al capdavant d'una obra d'extrema complexitat, tant per la història en sí com pels mitjans requerits.
También la lluvia explica la filmació (fictícia) d'una pel.lícula sobre la colonització espanyola de les Amèriques, amb l'arribada de Cristòfol Colom (Karra Elejalde), l'inici de l'esclavització de les tribus indígenes (amb la seva posterior reacció de resistència) i especialment la figura de Fray Bartolomé de las Casas (Carlos Santos) com a primera veu defensora dels drets dels indígenes. La pel.lícula està dirigida pel jove realitzador Sebastián (Gael García Bernal) amb l'ajuda del productor de cine Costa (Luis Tosar) i compta amb l'ajuda de nombrosa població local com a membres del casting. La gravació de la històrica Santo Domingo on va atracar l'expedició de Colom es realitza en aquest cas a Bolívia, i en mig d'aquesta esclata la Guerra de l'Aigua que realment va tenir lloc l'abril de 2010 en el país sudamericà (degut a l'intent de privatització de l'aigua per part del govern). Aquest conflicte influirá sobre el rodatge i marcarà profundament a alguns dels seus protagonistes.
Per a aquest complex guió, Bollaín s'ha encomenat a Paul Laverty, guionista habitual del director Ken Loach, qui també sol realitzar pel.lícules de caire social. Més enllà de la narració de les dues trames (real i fictícia) que s'entrecreuen, También la lluvia "parla de reistència i amistat" (segons paraules de la pròpia directora) i es recrea (potser en excès) en els paralelismes i contradiccions dels nostres protagonistes, que ocupen i defensen ideals molt diferents entre la seva vida real i la què representen en el film que estan gravant. Malgrat que tot això es va justificant de forma perfecta durant la pel.lícula, sense que es puguin trobar incongruències de guió, i l'interès de reflexar en pantalla la "doble moral" que arrosseguem la majoria de membres de la societat occidental, el cert és que el resultat manca de certa credibilitat dels protagonistes de la pel.lícula envers l'espectador.
I aquest és probablement l'únic defecte que se li pugui atribuir a una obra molt ben realitzada tècnicament, amb un guió complex i elaborat, un bon ritme de pel.lícula, amb un bon casting d'actors (fins i tot el debutant indígena Juan Carlos Aduviri com a líder revolucionari) i un interessant missatge social sobre un problema tan greu com és el de l'aigua, font necessària de vida, representat de forma bastant neutral, sense entrar en demagògies i donant veu a ambdues parts. Però aquest defecte probablement sigui suficientment important com per deixar cert regust amarg al paladar d'alguns espectadors i que la separi del què podria ser una obra mestra.

Intel.ligència i maldat genètica

2010-12-22T15:58:00.003+01:00

Sempre he sostingut que l'home és genèticament "cabró" i que la moral és un invent humà per seguir evolucionant en societat i frenar els impulsos que tenim internament preprogramats que asseguren en última instància l'instint de supervivència. L'enveja, la gelosia, la mentida, la violència respecte els nostres congèneres són les reaccions naturals del nostre subconscient, enfront de les quals una sèrie de valors morals evolucionats al llarg dels segles de convivència social s'interposen per evitar que cada dia ens matem els uns als altres (o almenys encara més del què ja ho fem en realitat). Aquesta moral, més o menys forta segons l'individu i l'entorn en el què hagi crescut, és vençuda en alguns casos on la supervivència (reproductora, física de l'individu o els seus descendents, portadors dels nostres gens més enllà de la nostra vida) està en perill. Òbviament, hi ha altres casos, on altres factors, ja sigui de bogeria (falla genètica) o poquíssima moral per l'entorn d'educació, facin invertir el pes d'aquestes dues balances.
L'article Tamaño cerebral e inteligencia dels biòlegs Maddalena Bearzi i Craig Stand i publicat a la Revista Investigació i Ciència d'aquest mes m'ha reafirmat internament en aquesta teoria i ampliar-la associant aquests valors "negatius" no a l'home en concret, sino al desenvolupament de la intel.ligència. Malgrat que el missatge principal de l'article versa més sobre la relació entre tamany cerebral i intel.ligència, i com aquesta es manifesta en grau menor en altres espècies, una possible conclusió es pot extreure en la meva línia argumental. Quasi tothom reconeixerà que la intel.ligència és el principal tret característic que ens diferencia als homes de la resta d'animals i ens hagi permès quasi monopolitzar el nostre planeta (i si seguim així fins i tot portar-lo potser a la seva destrucció, però això és un altre tema). El rasge físic més important que sembla la causa d'aquesta és, entre d'altres, el nostre tamany cerebral excepcionalment gran respecte al nostre cos, si ho comparem amb la majoria d'espècies. En concret, el nostre coeficient d'encefalització és de 7, quan normalment es mou al voltant de la unitat. Però hi ha altres espècies amb valors relativament grans d'aquesta proporció, animals dels quals ja deduíem certa intel.ligència i sobre els quals s'ha aprofundit en l'estudi del seu comportament. Parlem en concret dels dofins (coeficient entre 4 i 5 segons espècies) i els ximpanzés (2,34).
En ambdos ja havíem notat certs comportaments socials, capacitat d'utilitzar i fabricar utensilis (els dofins sense brassos utilizen meduses que els protegeixen el bec quan remouen el fons marí) i certa capacitat de llenguatge primitiu. Aquests trets s'han observat i descrit en major profunditat, confirmant-se fins i tot els més "polèmics" com el llenguatge. S'ha demostrat la capacitat dels ximpanzés d'aprendre lexigrames, símbols abstractes que representen paraules, així com lleguatges de símbols en dofins, que eren capaços de discernir quan se'ls hi comunicava ordre sense sentit. Aquesta capacitat sembla demostrar que ni que sigui en un ordre més primitiu els sons que emeten entre ells són un tipus de llenguatge. També s'ha demostrat que ambdos tenen la capacitat de reconèixer-se a sí mateixos davant d'un mirall, signe distintiu de la consciència, considerada fins llavors exclusiva dels humans. Però entre tanta intel.ligència, la major observació dels seus comportaments es ha ensenyat imatges menys bucòliques d'aquests animals apreciats generalment i considerats benèvols i pacífics (els dofins han guanyat la fama de ser l'únic animal, a part de l'home, capaç de mostrar altruisme, en salvar a alguns humans ofegant-se).
L'engany s'ha demostrat com un comportament practicat per ambdues espècies. En el cas dels dofins en una situació de captiveri per aconseguir més menjar (concretament amagant objectes que els hi queien als visitants i que entregava als monitors quan cap altre dofí del parc estava present). En el cas dels simis s'ha observat l'engany en situacions de llibertat com a estratègia reproductora, especialment entre elements de baixa jerarquia (i és que els ximpanzés també estan organitzats per classes o castes, ens sona?). La violència també és pràctica habitual en ambdues espècies i no només a l'hora de caçar per aconseguir aliment. Les seves organitzacions en clans les porta a defensar el seu territori com nosaltres defensem les fronteres dels nostres països, de manera semblant a com nosaltres també devíem fer a la prehistòria. En aquesta defensa, la violència sense contenció entre individus de la mateixa espècie hi és present com a estratègia de supervivència. Fins i tot la violència masclista sembla tenir els orígens en els començaments de la intel.ligència. Lluny de l'amor que a vegades poden mostrar els humans, o les demostracions de força entre mascles d'espècies menys intel.ligents o seduccions colorides com les dels galls d'indi, ximpanzés i dofins mostren hàbits violents de reproducció sexual que s'acosten més a la violació en grup. Concretament s'han observat coalicions de dofins mascle per aïllar femelles, evitar que s'escapin i després forçar-les sexualment. També els simis formen grups que no només protegeixen el territori, sino que rapten femelles d'altres comunitats per posteriorment violar-les. De fet l'intel.lecte dels ximpanzés sembla força maquiavèlic, basat en serveis i favors que es deuen entre membres i amb modificació d'aliances per a benefici propi.
Serà doncs la intel.ligència en general doncs l'orígen de molts dels valors més negatius que som capaços d'observar en els humans? Formarà part d'alguns dels gens que han demostrat major capacitat de supervivència? Els detractors de la meva teoria parlen de la bondat dels nadons... Com molts mamífers, aquests no tenen capacitat de supervivència i completen molt bona part del seu desenvolupament en els primers mesos de vida, fase on probablement l'entorn els inculqui bona part d'uns valors morals, que probablement no portin preprogramats com els què resten dins el seu subsconscient.

Biutiful

2010-12-15T21:59:00.004+01:00

Amb Biutiful el director mexicà Alejandro González Iñárritu torna quatre anys després de Babel a la gran pantalla, trencant la seva relació amb el guionista Guillermo Arriaga, amb el qual va aconseguir la fama amb obres tan destacades com Amores Perros, 21 gramos o l'esmentada anteriorment. Si el guionista debutava fa un parell d'anys i força desapercebudament com a director amb Lejos de la tierra quemada, Iñárritu torna desempallegant-se dels guions d'històries creuades que ja començaven a sonar excessivament repetitius, però seguint fidel a la representació de drames quotidians i les relacions entre persones. En les nostres pantalles, la seva nova obra arriba amb la publicitat afegida que dóna avui en dia haver rodat a Barcelona, malgrat que la imatge que d'aquest film se n'extreu és bastant diferent a la publicitat no tan subliminal de Vicky Cristina Barcelona.
I és que malgrat el títol positivista, amb incorrecció ortogràfica simpàtica inclosa, Iñárritu aprofundeix en els límits del dramatisme per presantar-nos la imatge més fosca i trista de la nostra societat. El protagonista Uxbal és un home que sobreviu dins de Barcelona a base de martingales diverses i relacions amb la immigració il.legal xinesa que produeix imitacions de baix cost que seran després venudes pel top manta africà. Mentre la seva vida s'enfondra, els intents del protagonista per redimir-se, per salvar el seu amor amb una ex-dona amb problemes psicològics, així com cuidar dels seus fills, es veuran interposats per un destí fatal contra seu rodejat d'obscuritat. Malgrat no poder qualificar-la de sensacionalista, doncs la pel.lícula reflexa amb un alarmant realisme vides que són plenament reals (alguna escena un tant efectista a part), Biutiful conmou a moments i deprimeix sense compassió a l'espectador fins a límits probablement excessius per al gran públic.
Amb una rigurosa direcció, la pel.lícula destaca sobretot per l'excel.lentíssima interpretació d'un Javier Bardem estel.lar que no sembla tenir límits en el seu treball d'actor. Bardem transmet un realisme esfereidor al seu personatge, fins i tot en nombrosos primers plans aguantats en el temps. Per al públic local, destacar el paper secundari d'Eduard Fernández com a germà del protagonista.
La fotografia i música monòtones incrementen, probablement de forma innecesària, un sentiment depressiu que s'allarga quasi 2 hores i mitja, amb una primera mitja hora un tant avorrida que es podia haver escurçat d'alguna manera per fer un conjunt una mica més digerible.
En resum, Biutiful és un correcte drama realista ideal per percebre unes misèries de la nostra societat sobre les quals estem generalment excessivament immunitzats i despertar una consciència que tenim adormida. Amb un Bardem que torna a mostrar unes capacitats infinites d'interpretació. Però queda clar que l'espectador ha de conscienciar-se prèviament del què va a veure si no vol espatllar algun moment d'alegria que tingués planejat per després del cinema.

L'anàlisi de les eleccions

2010-11-29T18:17:00.004+01:00

Amb una mica de retard pels diferents viatges, però m'agradaria fer un petit anàlisi de les eleccions, els resultats dels quals han estat força esperats i sobre els quals excepte la tercera posició del PP me n'alegro. De totes maneres, recent arribat de Corea i mirant el programa de les eleccions em sorprenien certes reflexions que es feien.
En primer lloc felicitar-nos a tots del canvi. Mai podria votar al Sr. Mas després de la seva traició rebaixant un Estatut pactat per totes les forces a canvi d'una foto amb ZP, però sempre he dit que els canvis són bons i necessaris en democràcia, així que després de 8 anys a les tenebres i desgraciadament sense cap altra alternativa, tocava canvi i amb una victòria rotunda que no posés en dubte la presidència, però amb la bona notícia de no tenir majoria absoluta. Un govern fort per no necessitar coalicions, però amb la necessitat de pactar les seves lleis és la millor notícia quen podria tenir aquest país.
La debacle socialista era cantada. Sembla que no van saber veure que malgrat seguir governant, en les últimes eleccions ja van perdre més vots que en aquestes (en cadascuna més de 200.000 vots) i una segona reedició amb un president anodí i un fracàs de l'Estatut no els podia fer presagiar res de bo. Tampoc devia entendre l'electorat el gir espanyolista d'una campanya, on més que vendre's, negaven a la resta, una estratègia que mai m'ha convençut.
El PP era el segon gran triomfador de la nit, però certament si un analitza fredament les dades tampoc és que Catalunya s'hagi "pepitzat". Puja menys de 70.000 vots i en realitat té menys votants que els de 2003. El percentatge de vot és menor que el d'Aleix Vidal Quadras en el seu dia (també en les eleccions prèvies a un més que possible canvi a Espanya) i el seu rècord d'escons es deu més al demèrits dels contrincants, més que a mèrits seus. Bé farà la senyora Camacho de no creure's massa que ha conseguit res extraordinari si no se la vol fotre a les properes.
Iniciativa és la força de govern que salva millor les paperetes, tot i el desgast propi d'un govern en crisi, de la seva polèmica direcció d'Interior (regal enverinat en el seu dia del PSC del què han sobreviscut) i certes polítiques poc populars (com els famosos 80). Ho han aconseguit gràcies a un nou líder que dins l'escenari polític lamentable que tenim és dels més coherents en el seu discurs, la qual cosa sempre agraeix l'electorat.
La patacada d'ERC era molt i molt previsible, però sorprén la poca capacitat d'autocrítica del seu líder la mateixa nit, on encara vacil.lava amb discursos d'una excel.lent campanya (de veritat creu que les declaracions sobre Andalusia li fan algun favor?). Sempre he cregut que els votants d'ERC aprovaven el primer tripartit però haurien preferit una segona legislatura en mans de CIU. Si a això i afegim les picabaralles Carod-Puigcercós i declaracions i espectacles públics d'ambdos que queden molt bé a l'oposició però no s'entenen en un govern, no sé què esperaven. Més els hi val fer una neteja ètnica i una renovació profunda, si no volen que el partit de Macià i Companys passi a ser història en breu.
Més ara que els hi ha sortit competència, amb un sorprenent Laporta, que tirant d'imatge carismàtica com a president del Barça (malgrat els seus escàndols) i aprofitant la debilitat d'ERC i la poca base electoral demostrada per Reagrupament, ha aconseguit fer-se un espai important. Clar que les seves primeres imatges i discursos a la tele no van ser gaire lúcids, així que en els propers quatre anys caldrà que dignifiqui una mica la seva imatge si no vol perdre el terreny guanyat. Si ja bastanta gent reprovava certs comportaments com a president del Barça, ja no diguem com a presidenciable del país.
Si fa quatre anys deia que Ciutadans era pa d'una legislatura, he de corregir i felicitar al senyor Rivera per mantenir-se, fins i tot havent-se desfet de la poderosa base fatxa que el va erigir al poder. Gestionant perfectament un discurs de partit no nacionalista independent de Madrid i aconseguint molt vots de gent que no sap exactament què està votant, ha aconseguit mantenir i ampliar el seu feu. Missatges clars dins d'una política més incerta han permès trobar aquest espai que ara li ha de ser més fàcil conservar.
Finalment m'agradaria analitzar les "altres eleccions", les del 36% de possible votants que no es senten representat per cap dels partits abans mencionats ni els molts altres que aquest cop concorrien a les eleccions. Un percentatge que col.locaria a aquesta força obscura en la segona força del país, fregant els talons de CIU. I és que sorprèn, que aquests periodistes que durant la campanya mostraven el seu desacord en les imposicions electorals, sortissin tan campants dient que havia estat un èxit de participació. Menys del 60% és un èxit? Si fins i tot al 2003 havia estat més de 3 punts per sobre... Sembla que l'objectiu no és que la democràcia creixi en el país a mesura que van passant els anys, sino que no baixi encara més. Seguim: creixement de vots nuls, o la gent es torna cada cop més tonta i fa errors al votar o és una tendència in crescendo (0,26 al 2003, 0,69 ara), suposo per tot aquell que escolta que el vot en blanc afavoreix als grans i es pensa que amb el nul no (cosa certa només si aquesta opció fos hipermajoritària). Tendència mejor en els vots en blanc (0,91 al 2003, 2,95% fregant falsa representació al 2010), el descontentament democràtic segueix pujant però molta gent encara no sap com representar-lo. Escons en blanc també puja (del 0,23 al 0,6%) però perd posicions relatives per l'aparició de nous partits més coneguts. Si sumem les tres últimes opcions: 4,24%, bastant més que SI i C's. Cal difondre el missatge: la única manera de fer sentir una minoria descontenta democràtica que representa en part una majòria força gran de gent que ni va a votar és deixar algun escó en blanc. Una petita revolució que doni esperances a la gent competent per intentar governar-nos.

Informant des de Gwang Ju

2010-11-25T01:06:00.003+01:00

Molt breument perquè el temps no em permet de moment res més, un servidor es limita a informar que va arribar en perfectes condicions a Gwang Ju (o almenys les que permeten iniciar un viatge de 15 hores en avió amb febre i una primera reunió al centre d'I+D de LG Chem amb 4 hores en cotxe fins a deixar-me per la nit a l'hotel). El conflicte entre ambdues Coreas en les seves aigües frontereres no ha tingut cap mena d'influència en la vida del país ni es preveuen reaccions en cadena que empitjorin la situació. Així que tocarà treballar en tecnologies verdes com si res no hagués passat. Jordi Caus, Racó del Kus, Gwang Ju, a punt d'iniciar el Forum Green Car.

La mosquitera

2010-11-14T17:31:00.005+01:00

Quan una pel.lícula només la fan amb tots els seus horaris en els cinemes Alexandra i Casablanca, ja queda clar que està dirigida a un reduit públic selecte i cinèfil, que no té por d'enfrontar-se davant d'obres atípiques i arriscades i on l'explotació dels recursos del setè art passen per davant dels interessos taquillers.
La mosquitera és una obra escrita i dirigida per Agustí Vila, realitzador català poc conegut i que ens presenta el seu segon llargmetratge. Ell mateix defineix La mosquitera com una comèdia negra, sobre el què afegeixo que de tant negra que és, probablement sembli més un drama.
El nom de la pel.lícula és una metàfora d'uns personatges de classe mitjana-alta i urbana aïllats en general de la societat, de la qual s'intenten protegir, així com entre ells mitjançant aquesta mosquitera (en sentit figurat). L'obra versa sobre molts problemes personals reals reconeixibles, però retratats a través de situacions tant surrealistes, que d'aquí que es pugui definir una obra així com a comèdia. La mosquitera invita a la reflexió de l'espectador, que s'espantarà al descobrir que davant tant patetisme es poden reconèixer trets de persones del seu entorn real, sino d'un mateix. El surrealisme portat a l'extrem com a millor manera de reflexar la realitat que ens envolta.
La producció de Lluis Miñarro, productor que recolza els autors independents del nostre país, és una obra minimalista, filosòfica, que té la sort de comptar a més amb un bon elenc d'actors. Eduard Fernández ens porta el pare de família que busca el consol de la seva crisi de parella en la jove dona de la neteja (Martina García). El primer representa la incapacitat natural d'atraure el sexe oposat, la segona la necessitat i la desesperació. Emma Suarez (amb un magnífic i esforçat bilingüisme) ens porta la mare sobreprotectora del seu fill, qui també buscarà el consol en un jove amic d'aquest. Fill que s'aïlla de la crisi familiar mitjançant els animals que va portant a casa, el piano i substàncies tranquilitzants. Com a complements del nucli familiar tenim els pares del marit, interpretats per Fermí Reixach i Geraldine Chaplin, vives imatges de la vellesa quan aquesta és trista i solitària. I tanquem amb la cuñada, germana de la dona, maniàtica i amant de la disciplina, fins a extrems traumàtics per la seva nena.
En definitiva, La mosquitera ens presenta un món tancat d'una família irreal que supura plena realitat en les seves escenes surrealistes. Una petita perla apta per a un públic molt minoritari, però que s'ha d'aplaudir, per la valentia de plantejament que representa, i d'agrair per part d'aquells cinèfils amants d'obres diferents que se surtin del cànon que marquen els gustos majoritaris.

Pa negre

2010-11-08T21:30:00.000+01:00

Probablement a molt espectador llegir sobre una pel.lícula sobre la guerra civil li tiri enrere, ha estat una temàtica sobreexplotada en el cinema nacional, cosa per altra banda lògica per ser una de les èpoques més especials dels darrers temps. Però no hauria de ser això motiu per descartar l'última obra d'Agustí Villaronga, una obra més asequible pel gran públic que la seva filmografia anterior.
Pa negre ens porta en realitat a un poble de l'interior de Catalunya en els primers anys de post-guerra, periode de pau encara queden moltes ferides obertes entre guanyadors i perdedors. L'obra és un perfecte retrat costumista sobre l'ambient rural, el poble on totes les famílies es coneixen i les relacions desiguals de classes dominen el dia a dia. És en aquest context en el qual se'ns presenta un assassinat que marcarà la vida del petit Farriol, jove brillant, la curiositat del qual el portarà a descobrir un món dels adults basat en la mentida.
Basada en la novel.la homònima d'Emili Teixidor, l'adaptació que en fa el director mallorquí és bastant lliure i basada addicionalment en d'altres obres del novel.lista. El millor del film és que no pretén ser moralista sobre els dos bàndols de la guerra civil, i a part d'una encertada i lleu reflexió generalista sobre vencedors i vençuts, s'allunya de la fàcil temptació de parlar de bons i dolents, del blanc i el negre, es limita a reflexar una època i una societat amb un realisme tant dramàtic com esfereidor. La duresa dels primers anys de post-guerra li permeten fàcilment crear una història que sembla un xic excèntrica, sense que l'espectador la senti com a irreal, i anar desvetllant-nos que no tothom és el què sembla. El drama negre presenta les dosis necessàries de thriller i d'humor en escenes infantils, dos ingredients necessaris per arrodonir un film que en cas contrari podria haver-se convertit en massa dur per la majoria del públic. I és que si un comentari se li pot fer a Pa negre, és que la història no dóna treva a l'espectador i es va tornant cada cop més tràgica a mesura que avança sense donar respir amb una mica d'optimisme o felicitat en els nostres protagonistes... No és la intenció de l'autor, qui més enllà de l'època que ens vol representar, ens explica en què es pot convertir un infant marcat pels actes del món adult que el rodeja.
Pa negre compta amb una excel.lent ambientació d'època, una preciosa fotografia i sobretot una interpretació excelsa. A part dels actors més reconeguts i menys sorpresius, com Eduard Fernandez o Sergi Lopez, que interpreten papers secundaris, destaquen per sobre de tots Nora Navas (en el paper de Florència, mare del jove protagonista) i un Roger Casamajor (Farriol) que té la gran oportunitat de seguir desenvolupant una prometedora carrera després d'aquest paper infantil inicial.
Pa negre no és una pel.lícula per tothom, però sí apta per tot aquell espectador interessat en la història i l'època en la què s'ambienta o en un drama realista gens positivista, però que sap combinar diferents ingredients cinematogràfics per no convertir-se en pel.lícula de mocador constant i aconseguir una producció nacional molt rodona.

Chichi: Em preocupa aquest Barça de bàsquet

2010-11-05T20:31:00.004+01:00

Sé que escriure avui, després d'una derrota ahir a casa a l'Eurolliga sona a oportunista, però als amants del bàsquet que han parlat amb mi saben que el discurs que faré el tenia des d'abans de començar la temporada... Però per deixadesa vaig anar deixant el post pendent i ens vam trobar amb el primer títol de la temporada humiliant a un penós Madrid... i clar, no em va semblar ètic entrar amb fantasmes després de tal exhibició.
Però la temporada va avançant i el Barça sembla haver perdut pistonada respecte aquell equip que va meravellar l'any passat... però que incomprensiblement per molts va acabar perdent la lliga acb. Davant d'aquest panorama l'equip va decidir no tocar res, canviar un testimonial Trias per un 5 prometedor i més potent físicament per aturar grans pivots, i esperar a fer algun canvi en la línia exterior només si venia un Rudy Fernandez, que per més que s'especulés, era molt díficil que acabés tornant aquest any... com la NBA s'ha encarregat de demostrar.
El Barça d'aquest any està sent irregular, però ja portem dues derrotes a casa i no davant de primeres potències precisament. Sí és cert que hem tingut alguna exhibició, que Ricky està desconegut després del Mundial, que Navarro va començar molt fort, però sembla haver baixat una mica, que Lorbek i Vazquez estan irregulars i lluny del seu millor punt, que Perovic encara s'ha d'acoplar, que Basile està lesionat... Amb una millora en tots aquests factors l'equip pot pujar molt el seu rendiment. Però em preocupa la planificació de la línia exterior. Molt es va parlar a principis d'estiu del possible fitxatge de Rafa Martinez, qui finalment després d'afatar-se d'esperar, va decidir renovar per València per uns quants anys més. Per no "trencar" el vestuari si no era a canvi de portar una "superestrella" com Rudy (desestibilitzadora per cert segur de l'ambient), es va decidir renovar a un Basile (jugador estranger amb record de partits en el club i molt carismàtic) a punt de fer 36 anys i a un Grimau (el capi) amb 33. El resultat és lesió de Basile per quasi tota la temporada (i veient com torna) i un "capi" que fins i tot en aquestes condicions de "bonança" (base titular amb baix rendiment, aler lesionat, resta d'alers que han tingut molèsties) no només presenta unes estadístiques paupèrrimes (en la línia descendent que ja portava), sino que a sobre disposa de poquíssims minuts. La qual cosa porta a una sobrecàrrega de minuts i responsabilitat de Navarro i Mickeal, que tampoc són dos jovencells que diguem. Ja veurem com afecta això al final de temporada, que l'any passat no va ser precisament òptim.
Potser Chichi es pensa que tots els jugadors poden superar els 40 anys a l'èlit com ell, però en la meva modesta opinió vam errar l'elaboració de la plantilla. Estic d'acord que un equip que guanya i té bona química no s'ha de tocar gaire, però un que perd la lliga es pot tocar una mica i aprofitar per rejuvenir-lo per posar les bases del futur. Vam mantenir dos alers que han donat el seu bon rendiment però estan de cap a caiguda i un aspirant a campió d'Europa potser no es pot permetre aquests sentiments nostàlgics. Com a mínim un d'ells hauria hagut de marxar (i jo hauria apostat per Grimau, tot i que la lesió de Basile ara em faria canviar l'elecció, però això sí seria ser "xaquetero"). I donar entrada a l'excel.lent escolta bagenc com es va rumorejar... o a una de les rebel.lacions de la lliga, curiosament cedit per nosaltres al Fuenlabrada: quan tothom parlava de Djedovic, resulta que la perla es deia Rabasseda. Qualsevol dels dos donava sàbia fresca, mantenia el toc català al vestuari i el rol de capità de Navarro no l'hauria discutit ningú.
En fi, cal veure si la llarga lesió de Basile fa moure la plantilla, però queda clar que un fitxatge d'urgència mai serà com un de planificat.
Una altra cosa em preocupa: els errors que ens van fer perdre incomprensiblement la lliga s'estan repetint. Caldria que Xavi Pascual (excel.lent entrenador en general) analitzés les causes de moltes de les nostres derrotes... però això ho deixo per un altre dia.
No vull ser catastrofista, aquest equip pot guanyar encara moltes coses... però amb poc més podria passar encara més a la història i és una llàstima que ningú sembla voler posar el fil d'or a l'agulla.

A voltes amb el vot en blanc

2010-11-02T23:11:00.003+01:00

El dimarts passat La Vanguardia em publicava en la seva edició impresa la carta que us avançava en primícia dies abans. Curiosament, o no, perquè certament les cartes d'aquests darrers temps solen filosofar més sobre el vot en blanc i l'abstenció que sobre les diferents opcions polítiques (perquè serà?)... en fi, deia que la meva carta anava seguida d'una altra que, fent referència a una altra, titllava la mesura dels escons buits com absurda... i antidemocràtica. Per sort, abans de tornar-me a escalfar per replicar, just el dia següent, sortia una carta publicada per Ramon Polo donant una resposta, la qual subscric i de la qual transcric la part significativa:
"Si s'ho mira bém veurà que és just al contrari. Escons buits per als vots en blanc és el què faria que els polítics es guanyessin el seu sou, i faria que la democràcia fos més transparent, ja que el Parlament seria la representació real del vot del poble. El cas hipotètic que planteja de tots els escons buits és ben senzill: s'haurien de repetir les eleccions i els polítics es posarien les piles. En canvi, amb el sistema actual, en cas d'una abstenció molt alta, això podria legitimar un cop d'Estat, ja que el Parlament no seria una representació fidel de la majoria, cosa que no passaria amb la comptabilització dels vots en blanc. Perquè els polítics prenguin bona nota i per a aquells que diuen que no voten per desafecció amb la classe política."

La red social

2010-10-24T16:58:00.002+02:00

500 milions d'usuaris per tot el món, un dels principals exponents de la revolució 2.0 a Internet, la història de facebook i el seu creador, Mark Zuckerberg, estava condemnada a passar tard o d'hora a les grans pantalles, i finalment ens ha arribat a través de la Red social. Afortunadament el projecte ha caigut en David Fincher, qui sembla que vol continuar ampliant estils dins de la seva filmografia particular. Si fa dos anys ja ens portava l'ambiós projecte de Benjamin Button, on trencava amb el gènere del suspens, amb la Red social Fincher ens porta un biòpic sobre el bilionari més jove de la història, amb un retrat basat en el llibre Multimilionaris per accident que sembla no ha agradat massa al protagonista. El procés creatiu i evolució de facebook fins a l'èxit se'ns mostra intercalat amb els dos processos judicials que ha patit Zuckerberg: un contra els germans Winklevoss, companys de Harvard, que l'acusen d'haver-se apropiat la idea de la pàgina, i l'altre contra Eduardo Saverin, cofundador de facebook i posteriorment apartat del negoci. Aquesta estructura és tot un èxit per mantenir l'interès al llarg de la pel.lícula, i ens ajuda a conèixer millor els personatges en dos espais temporals, permetent-nos agafar major perspectiva quan se'ns torna a narrar la història principal.
La red social ens explica una història apassionant sobre un informàtic emprenedor que malgrat el seu caràcter freak, egocèntric i bastant asocial, aconsegueix rodejar-se de les persones necessàries per portar el projecte endavant, seguint els passos adequats en cada moment per seguir creixent fins a convertir-se en un dels més grans negocis actuals, malgrat que algunes decisions el portin a guanyar-se algun enemic pel camí. La pel.lícula no pretén jutjar al protagonista i només ens mostra les conseqüències de les seves decisions. Però més enllà de conèixer a Zuckerberg (magníficament interpretat per Jesse Eisenberg), la pel.lícula ens mostra els comportaments socials actuals, àmpliament influenciats per l'eclisió de les noves tecnologies, i és una bona manera d'introduir-se al món de les xarxes socials per aquells que les desconeguin, i de reflexionar-hi per tots els què estem convençuts que cada cop tindran una major importància en la vida de les persones en els propers anys.
Entretinguda, divertida per moments, amb una bona i apropiada banda sonora, la Red social no és una obra mestra de Fincher com ho van ser Seven o El club de la lucha, però sí que és una molt bona pel.lícula que ens explica com es va gestar una de les més grans revolucions del què portem de segle XXI.

Alternativa a l'abstenció i el vot en blanc

2010-10-22T20:07:00.002+02:00

Referent a la carta "Votar en blanco" d'Eduard Barba, del 20/X/10, i indirectament a la carta "Ignorar a los políticos" del mateix dia en què es promou l'abstenció, només informar d'una tercera alternativa per aquells ciutadans que estan farts de la classe política del país. Aquesta alternativa és votar al partit Escons en blanc, hereu dels antics Escons insubmisos, i que recentment ha decidit concórrer junt amb un partit estàtal amb la mateixa filosofia: Ciudadanos en blanco. En cas de cumplir amb els seus Manifests i Estatuts (jo no en sóc membre però seré votant seu el proper 28-N), aquests partits promouen capitalitzar el vot en blanc i convertir-lo realment en seints buits, renunciant òbviament a la remuneració econòmica associada a tot escó. Donat que els polítics no semblen reaccionar davant la cada cop més abrumadora abstenció de la població, i donat que el vot en blanc pot ser interpretat com un vot de conformisme que en realitat beneficia als partits grans, deixar alguns escons buits pot ser la solució perquè hi hagi la pressió mediàtica i social suficient perquè alguna cosa canviï en aquest país tant mancat de polítics de nivell.

Carta enviada avui a La Vanguardia

Espanya cumplint Kioto a canvi de...

2010-10-20T18:10:00.004+02:00

L'altre dia llegia indignat que Espanya gastarà 638 milions d'euros (tot una pasta en aquesta època de retallada de despesa pública) per tal de cumplir amb el protocol de Kioto que va signar. De fet, no és que m'indigni que paguem per seguir mantenint els nostres compromisos amb un tema com el medioambiental, amb el qual ens juguem el futur del planeta, sino per la nostra inoperància una vegada més com a país. Resulta que Espanya ja era un país privilegiat dins la UE, doncs com estava en ple creixement i desenvolupament en el moment de signar, se li va permetre augmentar les seves emissions un 15% respecte els nivells de 1990, un luxe respecte al 8% de mitjana que havien de baixar els antics 15 de la UE. Doncs bé, resulta que en el període 2008-2012 es preveu que les nostres emissions augmentin un 35%, motiu pel qual cal pagar aquesta "multa", comprant drets d'emissions a països que estan per sota el què es va establir, o mitjançant la inversió en tecnologies verdes en tercers països. La pregunta és òbvia: si haguessim invertit intel.ligentment aquests 638 milions d'euros dins del nostre país en els darrers anys no hauríem aconseguit assolir els nivells que ens pertocaven, a l'hora que crear riquesa i ocupació (i un aire una mica més net) en el nostre país? Com deia aquell filòsof del Dinamita: reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi...

Buried (Enterrado)

2010-10-12T18:24:00.004+02:00

D'exemples de cinema de suspens on el leitmotiv sigui l'empresonament dels seus protagonistes durant tota la película no en falten: Cube, Panic Room, Das Experiment, algunes de la saga Saw, són els exemples més recents que em venen a la memòria, deixant-me segur algun gran clàssic anterior... Però poques poden presumir d'una posada en escena tan arriscada com la de la producció espanyola (però filmada en anglès) del director Rodrigo Cortés, qui continua amb els llargmetratges després del seu debut fa 3 anys amb Concursante. Com el seu títol explicita, Buried posa la seva càmara a l'interior d'un taüt, on es desperta l'únic personatge (bé, quasi) que veurem en tota la pel.lícula. Mica en mica anirem descobrint més detalls sobre el nostre protagonista, així com de la seva situació de captiveri sota terra i les seves possibles sortides. M'encantaria poder parlar més sobre la trama, però Buried és d'aquelles pel.lícules on es fa més imprescindible saber-ne el mínim sobre ella, per la qual cosa em limitaré a encoratjar a tot amant del cinema a anar a veure aquest projecte experimental de qualitat. Perquè encara que sembli mentida el guió li treu un partit fenomenal als 90 minuts que dura i, malgrat que a priori pugui semblar impossible, la pel.lícula en cap moment es fa pesada tot i tenir un únic escenari (visual). Amb una senzillesa de plantejament com aquesta, Buried ens representarà de manera gens forçada innumerables situacions, sensacions i sentiments humans, demostrant que un bon guió pot aconseguir amb pocs mitjans el què grans superproduccions no aconsegueixen amb multimillonaris efectes espacials o visualitzacions 3D... Por, fàstic, ràbia, impotència, desídia, incompetència, odi, incomprensió, il.lusió, esperança, frustració, insensibilitat, desesperació, venjança, mentida, ansietat, immoralitat... són conceptes que ara em venen al cap pensant en diferents moments de l'obra, i que són transmesos de forma molt eficaç a l'espectador. La sensació de claustrofòbia és inherent al plantejament de la pel.lícula, però sense que aquest es faci en cap moment insuportable... El suspens lligat a tota la trama ens farà oblidar aquella, per la qual cosa poques excuses per no anar a veure una magnífica obra, que sense ser una obra mestra, sí deixarà el seu referent a la història del cinema pel seu original, experimental i encertat plantejament.

Petits moments culinaris

2010-10-09T15:58:00.001+02:00

Anatomía de un instante

2010-10-09T11:58:00.005+02:00

El 23-F és un dels episodis més famosos de la nostra democràcia, l'intent de cop d'Estat fallit durant la Transició que més a prop va estar a punt de prosperar. S'ha escrit molt sobre aquell dia i en qualsevol llibreria un pot trobar un bon reguitzell d'obres escrites per historiadors diversos, influenciats en més o menys grau per les seves ideologies... Però fins ara mai m'havia sentit especialment interessat per llegir sobre ell, i a part de les famoses imatges que cíclicament es van reemitint en motiu d'efemèrides del succés i d'un reportatge del 30 minuts fa uns quants anys, poc més coneixia, no només sobre el 23-F, sino en general sobre l'ambient que es respirava en la política i la societat dels primers anys de Transició. Una mancança que imagino afecta a molts membres de la meva generació, especialment per la mala planificació (no sé fins a quin punt interessada) que sempre hi hagut de l'assignatura d'Història a l'escola i institut, on un estudia 50 cops els interessantíssims descobriments del paleolític, però mai s'arriba als fets històrics més recents i que determinen en bona mesura la nostra societat actual.
Anatomía de un instante és un apassionant llibre per reviure l'època que just precedeix la meva generació. No en va el 23-F es produeix quan alguns dels meus amics ja havien nascut i alguns com jo erem un projecte de vida en el cos de les nostres mares. Més enllà dels fets que van ocorrer aquell dia i els dies precedents en què es va planificar, com tot en aquesta vida, és igualment interessant veure les causes que els provoquen, coneixent com es va produir la transició democràtica després de la mort de Franco.
La obra de Javier Cercas (Soldados de Salamina) té algunes peculiaritats per fer-lo més atractiu pel públic general: és un novel.lista, no un historiador... Com ell diu en el seu pròleg, la seva intenció era fer una novel.la sobre el 23-F, però després de veure que era complicat i un cop recopilada un munt d'informació, va decidir recopilar-ne més i escriure sobre ell... però sense perdre un estil propi diferent que el fa més atractiu. Anatomía de un instante gira sobre el quasi inèdit vídeo de 35 minuts gravat en el Congrés, i en l'entorn de 3 figures principals: Alfonso Suarez (primer president del govern democràtic), el general Gutiérrez Mellado (vicepresident i "ministre de defensa") i Santiago Carrillo (líder del partit comunista). Com a antítesi simètrica apareixen els tres principals responsables del cop: el general Alfonso Armada (segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit i ex-mentor del rei), el general Milans del Bosch (responsable de la regió de València) i Antonio Tejero (tinent coronel de la Guàrdia Civil). El llibre ens endinsa dins les personalitats i propòsits de cadascun d'ells, a l'hora que ens explica els fets que poden permetre treure teories sobre les actuacions d'altres entitats com el CESID o la Casa Reial. Però per sobre de tot, el llibre ens parla de la "placenta" del Cop d'Estat, una placenta en la qual quasi tothom hi està involucrat, fruit d'una ruptura ràpida amb les estructures franquistes, seguida d'una situació de crisi posterior profunda amb el segon govern Suarez. Una placenta on tothom desitjava un canvi a qualsevol preu i on un cop tou estil De Gaulle a França no era tan mal vist per quasi ningú. Cercas ens presenta els tres protagonistes com els principals herois d'acabar amb el franquisme (i probablement se'ls hi deu un major reconeixement que el què oficialment se'ls hi ha donat) i a la vegada uns fracassats quan va ser hora de construir la democràcia. En fi, una història absorbidora per qui vulgui conèixer com va ser la Transició i el major cop a ella, i que probablement a molts dels més joves els sorprendrà respecte al què la prèvia ignorància, de qui ni ho ha viscut ni li han explicat mai, fa imaginar a un.
Pura casualitat és que escrigui avui sobre aquest llibre que just ahir rebia el premi nacional de narrativa espanyola i al qual només se li pot criticar una excessiva redundància i repetició de certs conceptes. Per contra, cal fer excelsament de l'estil amè amb què s'explica la història i la fugida de qualsevol dogmatisme per intentar convèncer al lector sobre qualsevol ideologia: l'autor es limita a explicar la moltíssima informació recopilada i les possibles conclusions que se'n podrien treure, explicant sempre la seva, però deixant via lliure a què cadascú interpreti els fets com millor cregui.

L'estratègia de SEAT cap a l'electromobilitat

2010-09-29T11:45:00.004+02:00

Aquest dilluns el diari Público publicava una columna del vicepresident d'I+D de SEAT, Frank Bekemeier, on aquest explica la seva visió sobre l'electromobilitat i l'aposta de la companyia cap a ella. Deixo aquí aquesta interessant columna.

El meu JEIN al 29-S

2010-09-28T20:15:00.002+02:00

Malgrat que el català és una llengua riquíssima fruit dels seus segles d'història, li manquen per mi dues importants paraules molt còmodes en el seu ús habitual (com també passa en el castellà o l'anglès) i que sí té per exemple l'alemany: el doch (o resposta afirmativa a una pregunta negativa, fórmula que també té el francés, amb el seu si, que no és el mateix que oui) i el jein, barreja de ja (sí) i nein (no).
Necessito ara el "jein" perquè és la meva resposta a la vaga general del 29-S.

29-S NO per molts motius. El primer és perquè a quasi tots els treballadors els hi dóna la sensació que la vaga, en cas de ser necessària arriba moooolt tard. Que sí, que en el passat, s'ha aconseguit que "decretazos" es veiessin corregits posteriorment, però realment després de dos anys negociant amb la patronal sense ser capaços d'arribar a un acord (amb la mateixa quota de responsabilitat pels altres), obligar al govern a imposar una solució, manifestar-se en contra però sense fer-hi gaire soroll, ara mesos després i en plena situació de crisi, demanen sortir en una acció puntual que no sembla que porti enlloc? Perquè no van demanar actes i movilitzaciones quan s'estava a punt d'aprovar o s'acabava d'aprovar (per la retallada del 5% dels funcionaris sí van córrer). Tot plegat sembla com tants altres cops una movilització per justificar la seva funció, més que per mirar d'aconseguir res, i malgrat que segur en molts casos no és així, dóna la sensació que no deixa de ser una justificació per viure molt còmodament sense treballar i amb feina garantida (perquè no ho oblidem, els sindicats són igualment necessaris pels treballadors que pels empresaris, i sino que els hi preguntin als empresaris establerts a Xina desesperats per no saber amb qui negociar davant les vagues sms que actualment s'estan convocant en cadena quan en un polígon una empresa puja als sous als seus treballadors). Els sindicats, com la patronal i el govern són responsables de fer competitiu laboralment el nostre país, amb un model laboral i un teixit productiu sostenibles, cosa que en els darrers anys no ha passat i han viscut cegats per un creixement del totxo que ja es veia s'acabaria... però ningú hi deia res. M'ha agradat la descripció que feia avui Ma. Dolores García a la Vanguardia i que reprodueixo: "Convertidos en privilegiados interlocutores del Gobierno, se han alejado del día a día de las empresas y de las preocupaciones de unos empleados a los que siguen dirigiéndose con manidas consignas del pasado y un lenguaje artificiosamente belicoso. Nuestros sindicatos se siente cómodos junto a la cadena de montaje de una gran empresa automovilística, pero entran como un elefante en una cacharrería en sectores económicos vinculados a la investigación, la tecnología, el conocimiento, la creatividad... A nadie puede sorprender que muchos jóvenes con una formación adecuada, que incluso durante los años de bonanza económica no lograron pasar de mileuristas, pongan cara de marciano si se les plantea afiliarse a un sindicato". A l'igual com passa amb els polítics, actualment patim una desafecció sindical difícil de superar mentre molts treballadors (de forma creixent en les noves generacions) cada cop es senten representats menys per uns sindicats diplodocus, corruptes (tots coneixem casos d'intervencions seves anòmales quan existeixen llistes d'acomiadaments) i titelles de l'empresa i el govern. Tal és la situació que aquesta vaga avui és un fracàs absolut, doncs no conec ningú no delegat sindical que la secundi voluntàriament. Per tant la vaga serà més o menys exitosa gràcies a la funció dels tant antidemocràtics piquets, que com deia un company en broma avui, més que informar, obren "bretxes informatives" en el cap del treballador que legítimament vol exercir el seu dret a treballar (igualment legítim que el de fer vaga).

Vaga sí (no poso 29-S perquè ja he dit que arriba tard), perquè després de mirar la reforma, no trobo que sigui la solució als problemes del país. Com a molt tranquilitza els "mercats internacionals", però sincerament ja n'estic fins a les pilotes dels mercats especulatius i que aquest neocapitalisme el paguem sempre els mateixos: al final tothom reconeix que la crisi financera la van causar aquestes gran ments pensants que es dediquen a especular generant una riquesa monetària amb la qual s'enriqueixen molts pocs i amb 0% esperit social, però mentre a aquesta gent no li ha passat res, mentre els grans executius van augmentar considerablement els seus sous l'any passat, als mateixos de sempre ens toca estrenye'ns el cinturó, renunciar a drets dels treballadors tant lluitats pels nostres antecessors i renunciar a despeses públiques, que no només donarien feina entre els molts aturats que tenim, sino que revertirien en beneficis tangibles per la societat. Però aquí m'estic convertint en delegat sindical amb missatges del passat: si no estem d'acord amb aquest model neocapitalista, convertit en una màquina de fer diners per molts pocs en comptes d'intentar generar riquesa a la vegada que plena ocupació, la solució no és una vaga general a Espanya, sino una vaga general a nivell com a mínim europeu, i no és el cas. Tornem a Espanya: acabar amb la temporalitat a base de convertir-nos als fixos en més temporals, rebaixant considerablement l'indemnització per acomiadament encara que sigui improcedent. Més preocupant encara, el jutge perd molt poder quan hagi d'intercedir en casos d'acomiadaments, ja què s'estableixen molts criteris arbitraris: l'empresa ja no cal que tingui pèrdues, també val una previsió (més o menys interessada) de pèrdues (no seria més lloable intentar canviar el rumb de l'empresa amb altres mesures i veure si aconsegueix seguir amb números negres mantenint ocupació?); també desapareix l'acomiadament nul (només que l'improcedent, amb la seva indemnització ara reduida). Tampoc em sembla correcte que per combatre l'absentisme es converteixi en acomiadament justificat l'absència durant un % temps del treball encara que hi hagi justificació mèdica (no és més coherent perseguir les falses baixes i els metges corruptes que criminalitzar tots els treballadors i donar armes a empresaris sense escrúpols?). I tampoc entenc (espero que algú amb més coneixement que jo m'ho pugui explicar) és que a sobre els acomiadaments passin a ser cofinanciats per l'Estat via el Fons de Garantia Salarial, que hauria de servir per empreses insolvents en fallida i no per finançar qualsevol acomiadament amb causes objectives.

Mirant les mesures més importants aprovades, la única que veig coherent per flexibilitzar el mercat, és la fomentació de la reducció de jornada com alternativa a l'acomiadament en empreses amb problemes i amb un període màxim d'un any. Per la resta, entenc que una reforma laboral en un mercat laboral amb un 20% d'atur hauria de fomentar l'ocupació, i ni la majoria d'empresaris veuen aquesta bondat en la reforma. Tampoc veig que es persegueixi de forma ferma l'abús i ús fraudulent de la prestació de l'atur que un percentatge molt alt de la població en fa.
Davant tot això em queda clar que la reforma és una enganyifa, però la pregunta és, si ni els empresaris ni els sindicats la veuen útil, què cony s'ha aprovat i perquè no van aconseguir acordar ells alguna cosa coherent com a pacte d'estat que converteixi el nostre mercat laboral en un de més flexible i productiu (que no vol dir fer més hores, sino tot el contrari) i amb menys absentisme (tres de les grans carències que tenim i que molts treballadors segur entendríem per garantir el nostre "benestar" social davant aquest món globalitzat i competitiu)?

En què es materialitza finalment el meu JEIN, més proper al Nein? En agafar-me'l de vacances, postura que he acabat dedidint com a més coherent davant la meva postura i apatia político-sindical de la qual pateixo com la majoria. Això pot ser de totes maneres revocat per l'empresa (posteriorment a la vaga si ho creu convenient, visca els despropòsits!)... L'opció anar a treballar ja s'han encarregat els sindicats de revocar-me-la.

EmBloCA'T

2010-09-27T19:03:00.003+02:00

Malgrat no ser-ne un gran fan, no és el primer mem que passa per aquest espai i de fet s'assembla molt a la iniciativa dels premis Symbelmine, però aquest cop la causa és lleugerament diferent. I com trobo just agrair quan algú et reconeix la teva feina, perquè tampoc cal que siguem sempre falsament modestos, a quasi tothom ens fan il.lusions els reconeixements, o com a mínim a mi me'n fan... he decidit escriure sobre la iniciativa EmBloCA'T.
En aquest cas, aquest modest bloc (en decadència, però un es resisteix a deixar-lo morir, perquè confío recuperar èpoques de temps i inspiració), deia, aquest modest racó ha rebut la citació del bloc A l'ombra del cim, bloc sobre novel.la negra que sincerament no segueixo, però que coneixent la seva autora estic seguríssim de la seva qualitat. Així que en primer lloc em veia obligat a escriure, per agrair aquesta propaganda gratuita del meu raconet de la xarxa, i en segon, perquè considero una bona iniciativa fomentar l'ús de la nostra llengua. En l'enllaç que he deixat trobeu l'explicació detallada sobre la iniciativa, perquè com deia un amic, si la roda està inventada, no cal tornar-la a inventar.
I com per sort he trobat just els 5 blocs catalans requerits dins del meu espai d'enllaços, sense haver de fer una àrdua tasca de selecció, us passo a proposar les meves recomenacions, animant així mateix als elegits a continuar amb aquest "reenviar" del món dels blocs:

L'observador: amb problemes de continuitat semblants al meu, probablement hauria de recollir algun dia la idea del seu creador d'associar-nos la colla d'amics per tenir un espai únic més dinàmic. En tot cas, és un espai variat, d'algú que escriu amb criteri, amant de la tecnologia i la publicitat, sense que això exclogui trobar-hi perles sobre qualsevol temàtica.

El món d'en Llucman: si aquest bloc s'hagués inventat quan un servidor vivia en els freds i nevats hiverns alemanys (època d'esplendor personal en aquest món blogger), estic segur que seria un asidu d'ell, perquè quan hi entro és impossible no seguir llegint fins a arribar a l'últim escrit on un s'havia quedat. Va començar escrivint (en un altre lloc) sobre un viatge d'un any per Sudamèrica, i li va agradar tant el món d'escriure que va obrir aquest nou bloc a la tornada, diria que sobre la vida en general, escrit amb caire novel.lístic.

El racó de l'Anna: un bloc que sempre he trobat germà amb el meu, o com a mínim amb una part importantíssima del meu, com són les crítiques de cinema. Crítiques de qualitat d'algú que sap escriure molt bé i sap molt de cinema... si a sobre els seus gustos solen ser calcats als meus, ja sé on llegir quina pel.lícula anar a veure.

La cuina de la Guns: aquest bloc té un petit gran problema... i és que quan un acaba de llegir la recepta, no aparegui per la pantalla el plat disposat a ésser assaborit. Receptes casolanes d'una amiga a qui li agrada la cuina i que un servidor té de tant en tant el plaer de gaudir-les.

El blog d'en Papasol: Descobert per casualitat i resultant ésser un amic d'un bon amic, en els pocs cops que he trobat el temps per llegir-lo, les seves reflexions sobre la vida i aspectes quotidians m'han encantat i m'ha fet ràbia no haver-lo llegit més sovint. Un mestre de l'escriptura, amb un estil fresc i provocador, que em recorda als grans Quim Monzó i Sergi Pàmies.

Türkiye-USA: la final esperada

2010-09-12T12:31:00.003+02:00

10 anys treballant per aquest Mundobasket, 10 anys de preparació formant un equip capaç de plantar-se a la final de la competició de la qual fan d'amfitrions, 10 anys on l'equip de Tanjevic no havia mostrat gran cosa en les competicions... Ahir per primer cop aquest equip arribava a unes semifinals amb tot el públic expectant davant d'un event que més enllà de l'esport ha de portar a Turquia a fer un pas endavant com a país. Turquia va notar i molt aquesta pressió (13 tirs lliures fallats!!), però en un partit emocionantíssim no apte per cardíacs es va acabar imposant a una Sèrbia quasi perfecte, que va merèixer guanyar, però que no va poder davant d'un equip predestinat per fer quelcom gran en aquest Mundobasket. Sèrbia va estar magnífica, dominant el partit durant 3 quarts i mig, amb un bàsquet de conceptes heredat de la gran tradició iugoslava, trencant de forma intel.ligent totes les defenses en zona pressionants que els hi plantejaven els otomans. Teodosic dirigia l'equip amb mestria, Keselj i Savanovic remataven des del perímetre quan hi havia qualsevol temptativa de reacció i Krstic s'inflava a rebots i a fer mal sota l'anella davant del més poderós joc interior turc. Turquia no podia imposar el ritme del partit tot i la seva gran defensa, i en atac s'ofuscava en jugades excessivament individuals. Ilyasova desapareixia i només Turkoglu, Onan, els bases (primer Arslan i Tunceri a l'últim quart) i puntualment uns pivots infrautilitzats anaven mantenint l'equip dins del partit, però sense acabar de rematar la feina. La sensació era que Sèrbia jugava perfecte, Turquia regular... i tot i això Turquia sempre estava allà, en una distància entre 1 i 8 punts. Fins que finalment, després de múltiples intents que mermaven la moral turca, Onan consumava la remuntada. A partir d'aquí Sèrbia va deixar de fer les coses bé, però Turquia ja somniant amb la glòria també i a falta de 4,5 segons Sèrbia es tornava a col.locar un punt per davant. Tunceri feia la cistella de la glòria a falta de 0,5 segons, temps suficient perquè Sèrbia encara disposés de la cistella de la victòria, taponada per Erden amb falta personal, però a veure quin mortal s'atreveix a pitar-la!! Turquia complia la seva missió i es planta a la final on l'espera la totpoderosa selecció americana.

Estats Units va guanyar còmodament a una Lituània decepcionant que només va fer les coses bé els primers cinc minuts. A partir de llavors 3 pèrdues de pilota culminades en els letals contraatacs americans col.locaven a EEUU en la diferència de 10 punts que ja no perdrien en tot el partit. Semblava que el partit acabaria en pallissa però Lituània sempre va frenar tots els intents de marxar de més de 20 punts, retallant-los fins als 10 punts, però allà es quedava. EEUU ahir era una selecció vulnerable amb un desencert en el tir exterior notable, però sembla que els lituans es conformaven amb perdre dignament. Un magnífic Durant (38 punts, record històric de punts en un mundial) liderava el desencertat atac americà, Odom el complementava amb una feina lluitadora magnífica sota els taulers i Iguadola borrava del partit a l'estrella rival, Kleiza (1/11 en tirs de camp). Però els nervis americans es notaven a la banqueta, amb un entrenador que cada cop utilitza més el seu cinc inicial i deixa sense jugar a la majoria d'homes. I és que EEUU torna a no ser un equip com ho havia aconseguit en les darreres Olimpiades. És una conjunció de bons homes, on només el cinc inicial accepta el regnat de Durant. Estats Units segueix imbatuda però ni molt menys sembla intractable. Brasil ja va estar a punt i ahir una selecció més forta que una Lituània B, que ja havia complert més que de sobres en aquest torneig, hauria pogut fer molt més mal.

Turquia-Estats Units, la final dels dos equips imbatuts durant tota la competició i que han mostrat ser els rivals més forts. Turquia ha complert amb la seva missió i ara falta rematar-la. Estats Units sempre té la pressió d'haver de guanyar i això ha de jugar en favor dels turcs, que en aquesta final han de jugar sense els nervis de les semis i jugar de forma molt més intel.ligent. Estats Units va mostrar signes de debilitat quan Lituània es plantava en zona, en aquells moments l'estel.la de Kevin Durant era més humana. Turquia ha de seguir amb les excel.lents zones pressionants que va plantejar a Sèrbia, perquè Estats Units no té els fundaments tàctics ni la intel.ligència dels balcànics. En atac Turquia ha d'aprofitar molt més el seu potent joc interior. Erden ha de jugar molt més que ahir contra Sèrbia i amb Asik, Ilyasova i Gollum han de castigar al solitari Odom. Si Turkoglu consegueix seguir fent punts però amb més camp i més encert, Onan encerta des del triple i els bases saben portar el ritme del partit, el miracle de Turquia és possible. Les pèrdues de pilota són l'altre factor determinant. Cada una d'elles és cistella fàcil americana amb els seus letals contraatacs, així que s'ha d'estar preparat per les garrotades americanes i no quedar-se protestant quan succeixin. Tanjevic prenia moltes notes ahir en la primera semifinal i estic segur té molt clar com s'ha de jugar. Si els jugadors ho aconsegueixen fer i tenen un mínim d'encert, una victòria europa que doni una plaça adicional per les properes Olimpiades és possible.

Mundobasket 2010: recta final

2010-09-11T12:33:00.002+02:00

Ni l'eliminació prematura d'Espanya, ni la relativament incòmode victòria americana contra els russos, ni l'apisonadora turca que va esborrar als eslovens de la pista, ni sobretot el recital lituà contra Argentina eren coses que m'esperava malgrat que entraven dins el possible... Dos favorits classificats i dos elimintas. Aquest Mundial de bàsquet està demostrant que les previsions fàcils no existeixen i que els anàlisi previs als partits estan per trencar-se. Espanya no se'n va a casa abans d'hora perquè li toca lluitar per la cinquena plaça, una tasca més per honor que per utilitat, doncs aquests tipus de partits són completament inútils quan la classificació per les Olimpiades es jugarà en el pròxim europeu. Però Espanya cau de la lluita per les medalles perquè ha perdut la seva filosofia de què el bon atac infalible és aquell que va acompanyat d'una bona defensa.

Una filosofia que té molt clara Turquia, que esborrava del mapa a la sempre seriosa Eslovènia (per cert, país del món amb més jugadors NBA per habitant, dada freak sense més), precisament començant pel darrere, amb defenses asfixiants que no deixaven pensar clar al talent balcànic i que provocaven nombrosos contraatacs i transicions ràpides, sempre excel.lent culminades en cistelles fàcils. Turquia apallisava el seu rival perquè a més estava agraciada en el tir exterior, però queda la sensació que si aquest factor tant volàtil hagués fallat, els turcs haurien guanyat igualment, per menys diferència, però sense masses patiments.
Tot el contrari que Lituània, que segueix sorprenent a propis i estranys... Sí, la seva teranyina defensiva va ser clau per frenar l'Argentina que havia maravellat dos dies abans, especialment a un Scola que va baixar de l'Olimp dels Déus per tornar al regne dels mortals. Però els lituans van borrar del mapa als sudamericans també gràcies a un encert en el tir estratosfèric, amb un 8/8 inicial i un 50% percent final en triples, anotant-te 12!! La gesta em recorda l'exhibició ofensiva grega que va eliminar als americans en les semifinals del passat mundial... Però quan aquest encert es va esfumar en la final, els grecs van acabar sent una titella en mans espanyoles en la final.
Estats Units va guanyar, però suant més del previst, tot i que la victòria tampoc es pot considerar com a ajustada. El rodet americà no va funcionar aquest cop i el triomf es va consolidar en una segona part on es van dedicar a mantenir una distància de seguretat davant d'uns russos superiors en el rebot. Segueix sent el rival a batre, l'absència de pivots es compensa amb un joc físic i ràpid ben conjuntat després que els americans aprenguessin que el bàsquet FIBA només es guanya jugant com a equip, especialment sino portes a un Dream Team de debò. Però la dependència de Kevin Durant, autèntica estrella en aquest mundial, segueix sent molt marcada, i si algun rival troba una manera de parar-lo, la teòrica supremacia pot perillar de forma clara.
I què dir sobre Sèrbia? Doncs que es confirma que el relleu generacional s'ha completat. Després dels desastres del passat Mundial i de l'Eurobasket 2007 que els va excloure de les passades Olimpiades, plata en l'últim Eurobasket i semifinalista després d'eliminar a l'actual campió del món. Sèrbia torna a estar al lloc que històricament li correspon, liderats per les mans de Teodosic i Krstic, però acompanyats d'excel.lents treballadors secundaris que destaquen segons el partit. Sèrbia va guanyar per un triple final però va dominar tot el partit, i ara sense la pressió d'aquell que sap que ja ha arribat fins on li tocava, espera aconseguir alguna medalla en els dos partits que queden.

Sèrbia-Turquia: haver destronat a l'actual campió hauria de ser motiu de favoritisme, però és tal l'exhibició de joc dels locals, que si mantenen aquest nivell no tinc cap mena de dubte de qui serà el guanyador. Mostraran per fi els turcs un mal dia en algun aspecte?

EEUU-Lituània: La Lituània B segueix imbatuda, però el rival americà sembla massa ja per ells i normalment és difícil tenir dos partits perfectes seguits. De totes maneres Lituània intentarà seguir callant boques i trencant la guardiola de les cases d'apostes. Algú s'imagina fins on podria arribar aquest equip amb ALGUN d'aquests homes absents a la cita: Jasikevicius, Kaukenas, Siskauskas, Songaila, germans Lavrinovic, Petravicius o Ilgauskas?

La meva aposta (per la qual no m'hi jugaré diners vistes les meves dots de pitoniso) és una final Turquia-EEUU... i sincerament és la què espero perquè pot ser una final igualada i interessant. Qualsevol sorpresa en semis em fa témer una final més desigualada com la del passat campionat. En unes hores, la pilota es llançarà a l'aire en busca dels participants per al desenllaç final...

Mundobasket 2010: I ja no queden ventafocs

2010-09-07T21:58:00.003+02:00

Buf, quina manera d'acabar els vuitens de final, el què prometia ser el partit d'aquesta sèrie ha confirmat les seves expectatives, amb un nivell de joc absolutament brutal i amb un partit que després del EEUU-Espanya de les passades Olímpiades tranquilament es podria col.locar com un dels millors partits FIBA de la història. Brasil ha intentat aguantar amb un Marcelinho increïble amb 32 punts, però qui pot guanyar a un equip que té a Scola en les files rivals. 29 punts de mitjana en la primera fase i 37 punts, 9 rebots, 3 assistències i sobretot, conseguint dirigint i decidint el joc del seu equip. Amb un Scola extraterrestre en aquest campionat un es pregunta què podria fer aquesta selecció si no tingués la baixa de Ginobili i tingués una alternativa decent a Prigioni en la direcció del joc.
Abans del partit del Mundobasket fins ara, Lituània es desfeia de Xina amb més problemes dels previstos i un Kleiza estelar (almenys atenent als balanços oposats de la primera fase) i ja en els dies anteriors, EEUU destrossava a Angola, Rússia es desfeia de Nova Zelanda (però sense acabar de convèncer en el seu joc), Turquia i Eslovènia donaven bones comptes de França i Austràlia respectivament (decebedores ambdues) i Sèrbia i Espanya derrotaven a Cròacia i Grècia en duels molt igualats, especialment en el derbi balcànic.
Així que després de l'intrascendent primera fase, els vuitens ja han acabat d'eliminar les ventafocs que quedaven i han portat cap a casa més aviat del previst a dues aspirants a medalla com Grècia i Brasil. Demà comencen els quarts, uns quarts que es presenten emocionants i que esperem segueixin mostrant nivells de joc similars al què s'ha vist avui en el derbi sudamericà.

El Sèrbia-Espanya inaugurarà els quarts de final. Ambdues seleccions van superar uns vuitens gens fàcils. Però Sèrbia va mostrar més dubtes dels què la seva primera plaça feien pensar. Espanya va mostrar una clara millora, però tampoc va desfer del tot els dubtes que sempre la persegueixen quan Pau no està convocat. Si Espanya confirma la seva trajectòria ascendent hauria de repetir la victòria de la final del passat Eurobasket, però especialment determinant es presenta el duel sota la pintura entre els NBA Krstic-Marc Gasol. Per fora, Teodosic i un Rasic que pot entrar en ratxes imparables seran el duel contra els Navarro, Rudy i Ricky. En cas de partit presumiblement igualat, les accions dels secundaris poden ser determinants (i sino que li diguin avui a Argetina amb l'estudiantil Pancho Jasen).

L'Eslovènia-Turquia completarà la jornada de demà. Turquia és la clara favorita. Invicta en aquest campionat, a més de forma arrolladora, un joc convincent, una bona química entre els jugadors i entre l'equip i el públic... Sembla que el projecte a llarg plaç de Tanjevic ha de donar finalment els seus fruits després de nombroses decepcions, però res del fet fins ara valdrà per res si l'equip no respon ara en el moment de la veritat. I és que la pressió de l'amfitrió pot ser el pitjor enemic d'una selecció on molts homes mai han arribat a finals de gran nivell. Les estrelles (Turkoglu, Ilyasova, Asik) han de tirar del carro i donar la tranquilitat a la resta de l'equip en els moments determinants. Davant seu una Eslovènia que, malgrat les habituals baixes en les grans cites, està mostrant un nivell de joc molt bo i sobretot, dóna la sensació de saber què fer en tot moment. Poden guanyar o perdre, però hauran fet el què havien de fer. Una selecció incòmode per a qualsevol amb jugadors amb els fonaments de l'antiga escola iugoslava.

EEUU-Rússia, el retorn de la guerra freda i els mítics duels dels 80. Malgrat que ambdues semblen lluny del seus millors nivells, EEUU segueix sent el rival a batre i no sembla que Rússia hagi de ser la selecció per fer-ho. Com a mínim si juguen igual que contra els kiwis, on només la seva superioritat física (que ara no tindran) va acabar sent decissiva. Un horrible partit dels americans acompanyat d'un partidàs rus (imposant el seu joc lent, però millorant molt en conceptes defensius) és l'única manera de què salti la sorpresa.

I finalment, el Lituània-Argentina tancarà els quarts de final. Difícil predir el rendiment d'aquesta Lituània B que de totes maneres segueix sent la única invicta junt amb l'amfitriona Turquia i la favorita EEUU... I a més remontant en quasi tots els seus partits!! Però quant davant teu es troba Scola, en forma de Déu disfressat de jugador de bàsquet, la victòria és quelcom difícil de conseguir. Kleiza s'haurà de multiplicar i la resta de l'equip haurà de combatre un cinc inicial argentí clarament superior. Un atac molt agressiu que provoqui problemes de faltes en els Scola, Oberto, Delfino, Jasen i Prigioni sembla el camí a seguir perquè els bàltics donin una sorpresa que sembla difícil, però no impossible per una selecció sense pressió que ja ha derrotat a pesos pesats com Espanya.

Uns quarts interessantíssims... que donaran peu a unes semis que, si no hi ha sorpreses, ja seran autèntiques finals anticipades.

Sobre l'escepticisme

2010-09-04T10:34:00.001+02:00

I ara comença el mundobasket de veritat

2010-09-03T01:43:00.001+02:00

Ahir va acabar la primera fase d'un Mundial, primera fase necessària per expandir la participació per tota la geografia terrestre però que careix de l'interés especial pels amants del bàsquet... i això que aquesta fase ha estat bastant més boja del què s'esperava. I si no qui diria que l'Alemanya capaç de posar contra les cordes a Argentina i derrotar a Sèrbia (finalment primera de grup) acabaria caient per un nou "Angolazo" (selecció que debutava perdent de 50!!). O que una Puerto Rico molt sèria en tot el campionat (però sempre quedant-se a les portes de la victòria) tornaria cap a casa després de perdre el partit a priori més fàcil... i donant la classificació a una Xina que culminava la jornada decisiva perdent de 47!! Per no parlar del regal de Nova Zelanda a Espanya amb la seva sorprenent victòria sobre França, col.locant de nou el creuament amb EEUU en una hipotètica final, malgrat el paper irregular de nou dels espanyols.
Però més enllà d'aquests successos, el mundial comença ara, amb eliminatòries pures i dures que converteixen en final qualsevol partit i que propicien l'emoció esperada en un torneig com aquest:

Sèrbia-Croàcia: l'última jornada ha propiciat aquest derbi balcànic, que malgrat tenir als serbis com a clars favorits, sempre manté l'especialitat de derbi. Vistes les sensacions fins ara molt haurà de millorar per això l'equip mediterrani per superar a un equip competitiu de nou al complet, i és que els croats han sellat la seva classificació guanyant només a Iran i Tunez.

Espanya-Grècia: l'equip helè ha repetit el teatre del passat europeu per buscar-se els millors creuaments, però aquest cop el tret li ha sortit per la culata. En els últims quatre anys sempre Espanya ha sortit vencedora i això ha redundat en medalla, però els espanyols hauran de recuperar el seu millor joc per superar a una Grècia que ha deixat bastant bones sensacions i qua hauria quedat segona si hagués volgut.

Turquia-França: després de la campanada inicial contra Espanya, l'atlètic equip francés s'ha vingut a menys enyorant l'etern lideratge de Tony Parker. Només els nervis poden trair a una Turquia amfitriona que fins ara s'ha mostrat intractable.

Eslovènia-Austràlia: Malgrat les múltiples absències, Eslovènia ha deixat molt bones sensacions, quedant segona de grup darrere EEUU en un grup gens fàcil. De totes maneres l'Austràlia d'Andersen i Maric pot complicar la vida en el què es preveu el partit més igualat d'aquesta branca.

Un servidor aposta clarament per Sèrbia, Turquia i Eslovènia, quedant els dubtes de l'Espanya-Grècia. Una derrota espanyola seria un fracàs en tota regla, una victòria donaria probablament la confiança per recuperar el bon joc i intentar emular el passat europeu. En cas de victòria espanyola veig el passi contra Sèrbia, però la semifinal contra una Turquia que ho té força bé la veig més complicada. Públic i àrbitres a favor i un joc com fins mai han mostrat, sembla que aquest és el seu campionat si saben suportar bé la pressió com a locals.

EEUU-Angola: un nou Angolazo es preveu aquí difícil, per no dir impossible.

Rusia-Nova Zelanda: per història, els russos serien clarament favorits, però la seva segona plaça és fictícia i els oceànics han sorprès gratament.

Lituània-Xina: ningú hauria dit al principi del campionat que Lituània B hauria passat sense cap derrota. Vist el vist, no sembla que els asiàtics tinguin grans opcions... El dia que els bàltics decideixin anar amb la seva selecció de veritat que tremoli la resta...

Argentina-Brasil: un altre derbi de pronòstic incert, dos grans equips inicials amb grans individualitats, Argentina sòlida però menys dominat que l'esperat, Brasil capaç de posar contra les cordes a EEUU i perdre contra Eslovènia. Probablement decideixi algun fctor sorpresa.

En aquesta segona branca, EEUU és la clara favorita per arribar a la final malgrat no anar amb les grans estrelles. Vuitens fàcils, quarts contra el rival de la guerra freda que tampoc hauria de tenir majors complicacions i semis contra? La veritat que és difícil predir el potencial lituà i el rival sudamericà que s'enfrontarà contra ell. En tot cas la final sembla assequible per EEUU.

Contra Espanya o Turquia?

Conocerás al hombre de tus sueños

2010-09-02T19:03:00.004+02:00

Quan sembla que l'estiu de 2010 comença a donar els seus passos finals, arriba amb puntualitat anglesa pròpia del lloc de filmació la cita anual en les grans pantalles amb Woody Allen. El director novayorquès retorna a Londres per gravar una pel.lícula seva, malgrat que la història podria transcórrer en qualsevol altre ambient típic de Woody.
Conocerás al hombre de tus sueños (o You will meet a tall dark stranger, que com a mínim em sona bastant diferent, sense tenir un nivell proficiency que em digui si es tracta d'una frase feta amb el sentit amb què s'ha traduit el títol) és una obra estranya, difícil de classificar dins dels dos grans tipus d'obres típiques del director. El format és més propi de comèdia, amb un narrador que ens va saltant entre les vides dels personatges, marcats tots ells per la necessitat de trobar la seva mentida, el seu consol, el seu somni, amb els quals seguir mantenint la il.lusió per viure.
Una jubilada abandonada pel seu marit en plena tercera edat, un home a qui li aterra fer-se gran i vol tornar a sentir-se jove quan veu aparèixer els primers símptomes de demacrament, una "artista" enfrascada entre el luxe i la vida còmode i la gana sexual i un vidu obsessionat amb l'espiritisme formen el primer rectangle amorós. Un novel.lista d'èxit en plena crisi d'inspiració, una assistent de belles arts, un director d'una gal.leria de pintura, una estudiant de musicologia, formen un segon rectangle amorós, que bé podria ser un hexàgon.
Presentat així, la pel.lícula sona a comèdia desenfrenada i esbojarrada amb infidelitats sense ordre ni concert, però res més lluny de la realitat. L'Allen heptagenari sembla voler profunditzar més sobre el gènere humà i s'allunya de la comèdia sarcàstica per entrar en una comèdia dramàtica, de les què glacen el riure a l'espectador. Conocerás al hombre de tus sueños s'endinsa en la soledat, la depressió, el fracàs, l'autoengany... És cert que cap dels seus personatges és un desgraciat de debò (com mai ho han estat), però malgrat les seves il.lusions i lleugeres i passatgeres alegries, la majoria es veuen perseguits per les seves desgràcies, de les quals s'ensurten agafant-se al ferro roent que els permet seguir somiant.
Amb un planter d'actors destacables encantats de treballar amb el cèlebre director (Anthony Hopkins, Gemma Jones, Naomi Watts i Antonio Banderas, com a estrelles acompanyades de Lucy Punch, Freida Pinto i Josh Broslin i Roger Ashton-Griffiths), Allen entra en una nova dimensió del seu cinema combinant els seus dos grans gèneres i obtenint un resultat que probablement no arribi a tots els seus seguidors, però en tot cas, d'un nivell més que acceptable com ja ve sent habitual en ell.

Defensant a Damages pels Emmy 2010

2010-08-27T17:43:00.002+02:00

Quan queden pocs dies perquè es donin els premis Emmy 2010, aquí van les meves defenses per les candidatures de Damages enviades a Todoseries.

Ellen Parsons (Rose Byrne)

Patty Hewes (Glenn Close)

Leonard Winstone (Martin Short)

Origen

2010-08-25T14:54:00.002+02:00

Christopher Nolan entrava als anals de la història cinematogràfica fa 10 anys amb Memento, pel.lícula que s'ha acabat convertint en objecte de culte i que marcava un abans i un després en la manera de narrar una història. Després de les dues preqüeles de la saga Batman, i de bones pel.lícules com El Truco final, amb Origen (o Inception en el seu títol original), Nolan torna a crear una obra destinada a acabar en llistats de pel.lícules destacades.
Origen és un projecte que es va iniciar fa deu anys (Nolan n'és també el guionista) i que entra en el fascinant i desconegut món dels somnis. La relació entre aquest món amagat en el nostre cervell i la vida conscient és el centre d'aquest thriller tant original com complex, que requerirà la màxima concentració de l'espectador per no perdre's en les diferents escenes, localitzacions i subsconscients dels protagonistes.
Inception explica la història d'un grup d'agents il.legals que es dediquen a robar secrets i a l'espionatge industrial mitjançant l'entrada a la ment i al subconscient de les víctimes, estratègia que requereix una preparació molt elaborada d'un somni on als protagonistes els hi costa discernir en quin món es troben. Dom Cobb (Leonardo di Caprio) rebrà un últim i especial encàrrec més difícil encara que el fet fins ara, introduir una idea en la ment d'algú, però que a l'hora li pot obrir la porta a la seva major obsessió en els darrers anys...
Origen compta amb un dels millors guions escrits en els últims temps, però no oblida els altres elements bàsics en el gènere, com l'acció, els efectes especials, l'escenografia o la seva excel.lent banda sonora. També sap integrar molt bé les històries sentimentals del protagonista, expressades a través del seu subconscient, per a completar unes 2 hores i mitja de pel.lícula que aconsegueixen mantenir l'espectador enganxat al seu seient.
Igualment necessari per a una excel.lent obra, Inception compta amb un excel.lent repartiment, on destaca un Di Caprio que sempre es sap manejar molt bé tant en les escenes d'acció com en les més sentimentals. L'acompanyen l'oscaritzada Marion Cotillard (La vida en rosa), Ken Watanabe (Cartas desde Iwo Jima), Michael Caine i dues de les últimes revelacions del cinema independent americà, els joves Joseph Gordon-Levitt (500 días juntos) i Ellen Page (Juno).
Origen és una de les pel.lícules de l'any i una obligació per a tot amant del thriller de ciència-ficció. La seva llarga durada no ha d'espantar a ningú, més que l'anar-hi amb la ment ben desperta per assaborir plenament el magnífic guió que se'ns presenta, amb una cloenda que un servidor troba excelsa, però que probablement tindrà de tots gustos, sense que això hagi d'afectar a la valoració de la resta de la pel.lícula.

Middle East 2010: el vídeo

2010-08-19T19:32:00.001+02:00

Tel Aviv: el punt i final al viatge

2010-08-16T10:13:00.003+02:00

Amb una lleugera ressaca del dia anterior, ahir ens llevavem per agafar l'autobus de linia que ens portava a Tel Aviv, capital de l'estat hebreu, el major alicient de la qual son les seves platges. No es que siguin espectaculars, pero com a minim tenen el concepte nostre de platja, amb xiringuitos on prendre alguna cosa i dones que es banyen amb bikini en comptes de burkha. Aixi que despres de deixar les coses a casa de la couch surfer que m'acull aquestes dues nits, passavem tota la tarda prenent el sol i agafant les ones a la platja mes al sud de Tel Aviv. Be, en el poc tros de platja on teoria un es pot banyar, ja que malgrat comptar amb 5 socorristes en una caseta treta de Santa Monica, aquests nomes es fan responsables de la gent que es banya en els pocs metres que queden davant seu marcats per banderoles (i no paren de donar el conyas amb l'altaveu a la gent que es surt dels limits marcarts). Despres d'un dia de complet relax, al capvespre donavem una volta pel passeig maritim que bordeja totes les platges. A la tornada passavem per Old Jaffa, el centre del poblet annex a Tel Aviv, on en realitat estic allotjat, i que en certa manera recorda al centre de Sitgesm salvant les distancies. Finalment tornavem a casa per coneixer a l'amfitriona i comprovar que la pobra estava baldada. I es que actualment esta en ple rodatge d'una pel.licula (es directora d'escenografia), la qual cosa implica que porta quasi 20 dies d'horaris matadors. Aixi, que per no donar mes problemes dels necessaris, la vam deixar dormint, mentre ens dirigiem al mercat de Jaffa, on tal i com ens havia dit, nombroses terrasses d'ambient bohemi s'ofereixen per fer un mos i prendre un te. Aixi passavem les hores abans que els germans Sa es dirigissin cap a l'aeroport a la matinada, tramit pel qual em tocara passar a mi aquesta nit i posar aixi punt i final al viatge per l'Orient Mitja.

Ciutat santa de Jerusalem

2010-08-16T09:53:00.003+02:00

Jerusalem, ciutat santa de les tres religions mes importants del mon, es la ciutat de la barreja cultural, pero la nostra arribada es produia enmig d'una de les plegaries mes importants del Ramadan, la qual cosa convertia a la vella ciutat enmurallada en una invasio musulmana, enmig d'una forta presencia policial i militar hebrea, aixo si. Entremig de la multitud, ens feiem lloc amb les motxilles fins a arribar al Petra Hostel, alberg juvenil d'ambient hippy una mica deixadot, pero una de les poques opcions assequibles del centre de la ciutat, amb una localitzacio i vistes des del balco magnifiques.
Com deien a la serie Oh Europa!, Jerusalmen me la imaginava mes gran. La ciutat te molt encant i esta molt ben conservada, pero recorrer els carrers de la vella ciutat es pot fer tranquilament en un dia. Interessants son els contrastos entre els seus barris, el barri jueu, ple d'ortodoxos amb patilles arrinxolades i casquets o barrets d'ala ampla (la de bullying que rebria un nen vestit aixi en una escola de Barcelona, sic), el barri armeni amb les seves tendes de ceramica i carrers mes amples, el barri cristia, amb la seva remarcable per dins esglesia i tendes de crucifixos, i el predominant barri musulma, de carrers estrets i zocos variats. El Ramadan ens impedia accedir al turo dels temples, d'acces nomes per musulmans aquests dies (tot i que igualment l'entrada a la mesquita i la cupula de roca esta vetada sempre). Per si fos poc, tambe ens menjavem el Sabbath jueu, amb la corresponent tancada de qualsevol activitat en el barri jueu. Aixi que despres de fer el corresponent calvo amb el mur de les lamentacions de fons (que per accedir-hi un ha de portar barret o gorra si no es vol veure obligat a posar-se el casquet volador seu), ens dirigiem a recuperar forces al hostel, abans d'intentar una nit de festa a la nova Jerusalem. Nou intent que es veia igual de frustrat que a Beirut, pero almenys Jerusalem ofereix una bona oferta de terrasses on prendre cerveses entremig d'una barreja de public autocton i estranger.
El segon dia el passavem recorrent alguns dels carrers no passejats el dia anterior i pujant en plena soleiada al Mont dels Olivers, al peu del qual es troba la tomba de la Verge Maria, i on a part d'esglesies varies, des del seu cim s'obtenen fabuloses vistes a la Vella Jerusalem. Al vespre um sopar armeni ens donava forces per una segona nit de rondes de cerveses, sense gastar la mes minima energia aquest cop en intentar en algun local de ball.

La decepcio de Jericho

2010-08-13T20:01:00.003+02:00

Amb poc mes d'un dinar jorda i el cotxe en reserva, arribavem ahir al King's Hussein Bridge, principal pas fronterer entre Jordania i Cisjordania, a la practica, pas fronterer controlat pels jueus d'Israel. Tal i com ja avisava la guia, creuar la frontera es tot un exercici de paciencia. Agafar un bus jorda que creui el pont, aturada a mig cami per baixar tots els turistes i primer control de passaport, per finalment arribar a territori israelia. Alla toca posar-se a la cua per passar quatre controls de passaport mes, registre d'equipatge i tres interrogatoris... i el pitjor de tot, el passaport esta lluny de la teva vista durant mes d'una hora. Temps per tant suficient perque el govern hebreu pugui fer una copia valida del passaport per utilitzar conenientment pels seus serveis secrets, com recentment es va descobrir en l'assassinat a Dubai d'un dels liders de Hamas. Un escandol en tota regla, un procediment que un no es troba en cap lloc del mon mes i mes motius perque aquest poble sigui repudiat per mig mon...
Oblidant el llarg tramit fronterer que va superar les 3 hores, decidiem passar una nit en territori palesti abans d'anar cap a Jerusalem, elegint Jericho per la seva proximitat i el pressumpte interes de la poblacio mes baixa de la superficie terrestre i una de les poblacions continuament habitades mes antiga. Un autobus palesti ens portava a l'estacio d'autobusos, a partir d'on un taxi ens oferies les escasses i carissimes opcions hoteleres de Jericho. I es que sembla mentida que un poble perdut enmig del desert, sense res mes que un temple ortodox penjat de les muntanyes (a on es pot arribar amb un teleferic amb horaris poc comercials), no disposi de cap allotjament barat. Els hotels vistos eren espartans pero a preu quasi de ressort, motiu pel qual vam decidir gastar una mica mes de diners i anar a un de debo (que hi fa un aixi en aquell lloc segueix sent un misteri), amb piscines i jacuzzis on passar la calurosa tarda que ens esperava.
Ja cap al capvespre, decidiem fer el llarg cami fins al centre del poble, comprovant la tranquila vida que es viu a Jericho, molt allunyada de la visio que un s'imagina des de Barcelona. La placa central del poble per sort oferia un minim d'ambient on poder sopar i prendre un te des d'una terrassa amb vistes al poble.
Una experiencia palestina doncs una mica decepcionant, pero tampoc va venir malament una tarda de relax a la piscina.
Avui, un taxi i un autobus ens han portat fins a Jerusalem, on pernoctarem fins dema, abans de posar punt i final al viatge a Tel Aviv.

Dead Sea i Ramadan a Amman

2010-08-11T20:00:00.003+02:00

L'ultim dia util a Jordania ha coincidit anb l'inici del Ramadan d'aquest any, fet que ja de bon mati s'entreveia a Aqaba amb molts comercos tancats. De totes maneres la major part del dia no ens afectava massa, doncs avui tocava amb el cotxe creuar els quasi 300 km de desert des d'Aqaba fins a Amman, la capital, en una ruta per una carretera que corre paralel.la amb la frontera israeliana. Els controls policials son frequents fins a arribar al Dead Sea (on almenys aquest mar-llac separa ambdos paisos), pero un cop comprovat que erem espanyols sempre es podia continuar sense problemes. El paisatge consisteix en desert de duna entremig de les serralades de muntanya d'ambos paisos, en un extens vall on el cotxe tenia menys problemes per avancar que en el viatge a Petra. Despres de 200 km monotons, la punta del Dead Sea sorgia a l'horitzo, amb importants industries que extreuen sal i potassa d'aquest llac inert. A partir d'aqui, la carretera s'entrevira bordejant la costa d'aquest mar bonic quan un el contempla, mes desagradable quan un s'hi acosta. L'experiencia de banyar-s'hi s'obre a la part mes nord, on el ressort Amman Beach o la resta d'hotels costers ofereixen passis de dia per entre 17 i 23 euros. Un robatori que un ha de pagar si vol experimentar la sensacio d'estar en un mar on un no es pot submergir (i millor no fer-ho perque la concentracio de sal es tan gran, que a part de descobrir de cop totes les ferides del cos, una entrada als ulls pot provocar fortes irritacions). Per mes moviments que un intenti fer, s'acaba quedant de cul amb els peus enlaire flotant sobre l'aigua salina. Acabada la gracia, els diners s'han amortitzat amb unes tres hores de sol i piscina entremig dels grups d'estrangers que feien parada en el ressort, fins que la sessio de sol ja comencava a ser excessiva.
El tram final fins a Amman es fa rapid, pero l'entrada en cotxe a la capital ha sigut caotica. Tot i aconseguir trobar a la primera un cami facil per arribar al centre dins d'aquesta ciutat de 2,6 milions d'habitants plena de turons, el trajecte fins l'hotel ha estat etern pels constants embussos que provoquen la manera de conduir local. Cotxes i mes cotxes circulant i creuant-se sense ordre i on la llei del mes fort i la impaciencia absoluta es la norma constant. Una hora i una petita col.lisio rebuda per darrere (sort que tenim el tot risc) despres, aconseguiem aparcar el cotxe davant l'hotel, amb la bona noticia de descobrir que Avis te oficina al costat de la frontera amb Israel, amb la qual cosa ens podem estalviar el taxi de dema.
Amman es una de les ciutats mes lletges que he vist mai. A part de quatre runes romanes mal posades, la resta es una ciutat gris, on poc es pot fer si a mes s'arriba en Ramadan i per tant la majoria de tendes i comercos que solen donar vida a les urbes musulmanes estan tancades. De totes maneres ha estat divertit veure la tranquilitat que es respirava (tambe de transit) en el moment de l'oracio de la posta de sol. Els pocs botiguers que obrien tenien els seus enormes plats de menjar esperant per poder comencar a rossegar a partir de l'hora permesa.
Dema, deixem enrere el tercer pais del viatge i entrem a territori ocupat, on en teoria uns llargs tramits fronterers ens esperen.

Batejat en el Mar Roig

2010-08-10T21:03:00.003+02:00

Despres de despedir-nos de les nostres paisanes en el desert, aquest mati posavem rumb ben aviat cap a Aqaba, unica poblacio costera de Jordania, en el golf del Mar Roig. Aqaba es una ciutat amb un regim especial, lliure d'impostos, amb botigues de licors (veure una cervesa amb alcohol a Jordania esta sent fins al moment impossible) i marcada pel poder que dona el seu estat de monopoli portuari. L'arribada des de l'autopista a Aqaba impressiona perque les costes que un contempla a simple vista pertanyen a 4 paisos diferents (Egipte, Israel, Jordania i Arabia Saudi), trencaclosques complex fruit d'anys de guerres i negociacions.
Aqaba ha sabut tambe mica en mica guanyar-se el turisme, no tan atret per l'encant de la ciutat o de les seves platges (que de totes maneres son les millors que hem vist amb diferencia, sobretot si un baixa 10 km cap a la South Coast), sino per les possibilitats de fer snorkel i submarinisme.
Aconsellats per l'hotel on ens allotgem aquesta nit, ens dirigim al centre internacional de scuba diving, on rapidament ens convencen per afegir a l'experiencia del snorkel, la del bateig de submarinisme, amb l'alicient de fer-lo en unes aigues amb corall i peixos. Com el curs de submarinisme es l'eterna activitat pendent, accepto l'oferta a la que s'afegeixen els Sa, qui son els primers en tenir l'experiencia. A mi em toca una estona mes tard (cada monitor s'encarrega de dues persones), amb un tucai com a company de baixada.
Tot i que sabia que m'agradaria, un cert respecte m'inspirava el submarinisme per la meva poca capacitat pulmonar i la por a sentir-me malament sota l'aigua. Finalment pero el que m'ha costat mes ha estat posar-me els peus d'anec entre tanta pedra d'entrada i corrents forca importants... Perque un cop sota l'aigua, rapidament he superat els problemes inicials per controlar el regulador de pressio i he acabat fent una immersio en tota regla veient la flora i fauna maritima, amb la comoditat de no estar pujant continuament a buscar aire. 45 minuts fascinants que acaben amb les felicitacions finals del monitor i el company (que era la seva tercera immersio i tenia por que com a novell li xafes l'experiencia amb continus problemes o consumint l'aire abans del que tocava). Pero sobretot 45 minuts que obren les ganes de realitzar el curs complet a la tornada a Barcelona per poder-me unir a la cada cop mes amplia colla de submarinistes del grup.
Acabada l'experiencia, el sol cremant (recordant sensacions de Damasc) ens aconsella tornar a Aqaba per dinar i fer la migdiada, abans de tornar a la platja ja per veure la caiguda de sol.
Dema toca tornar a pujar amb el cotxe cap a Amman, capital jordana on farem l'ultima nit abans de creuar a territori israelia ocupat. Pel cami una nova experiencia ens espera: el bany en el Mar Mort...

Nit en el desert de Wadi Rum

2010-08-10T20:36:00.003+02:00

Despres de la plena experiencia de Petra, el Lancer automatic ens portava mes rapid de l'esperat a la seguent aturada del viatge: la reserva desertica de Wadi Rum. Despres d'una breu informacio en el Visitors Center, decidiem posar-nos en mans d'un dels comercials pululants de la zona per realitzar una ruta en camell pel desert on es va filmar Lawrence d'Arabia, incloent una nit en una haima que ens permetes viure l'absoluta tranquilitat per la nit.
Probablement comencar una ruta de 5 hores en camell al migdia en ple desert no sigui la millor idea, pero ens va semblar mes autentic que anar comodament sentats en un jeep. Despres de l'emocio inicial de pujar en aquest animal mes alt del que sembla (especialment critics son els moments on s'alca o s'agenolla, on si un no vigila es clava els pals del seient per partida doble), la ruta va ser forca monotona. I es que el ritme del camell era calmat i pausat, mentre el sol imperdonable queia sobre nosaltres, provocant als meus companys algunes cremades a les cames. L'aturada de mes d'una hora en una estreta gorja del desert ens permetia fer una agraida migdiada a l'ombra de les imponents roques. I es que Wadi Rum no es el desert de dunes que ens esperavem, sino un desert de sorra i roques gegants, que malgrat la seva bellesa ens decivia lleugerament per no ser el que esperavem. Insistint a Salame, el bedui, ens desviem lleugerament del nostre cami cap al campament, per passar com a minim per una de les dunes de sorra mes altes, on poder experimentar ni que sigui localment l'experiencia d'intentar escalar i tirar-se per una duna.
Amb la part posterior fortament adolorida, arribavem passades les 17h al campament, on inicialment nomes es preveia la nostra presencia i la de Farees, el majordom de la tenda (equipades per cert amb unes dutxes forca decents). Pero la nostra arribada permet que el comercial convenci a una basca (Sonia) i una gracienca (Ariadna) per unir-se a l'experiencia, la qual cosa porta implicita l'arribada del propi comercial i un voltor adinerat busca-guiris del poble
. Aixi que tots junts compartim un magnific sopar (amb el plat estrella del pollastre cuit sota la sorra del desert), experiencies de viatge amb les nouvingudes, a l'hora que es salven algunes situacions incomodes entre les noies i els voltors beduins. La marxa de la resta en el cotxe del busca-guiris per comprar beguda ens permet al Xavi i a mi mantenir una tranquila i interessant conversa amb en Farees, a l'hora que l'espectacle del cel nocturn amb via lactia inclosa comencava a iluminar la nostra vista.
La suavitat de temperatura i la tranquilitat del desert ens invita finalment a decidir-nos per dormir amb un matalas fora de la mes calurosa haima, i aquest cop si, amb una ultima vista a les estrelles fugaces que puntualment anaven caient, aconseguiem conciliar un son relaxant despres d'un dia fatigant.

Petra: una de les set maravelles del mon modern

2010-08-08T17:48:00.003+02:00

Just a perfect day... Mentre prenia el sol i em banyava a la magnifica piscina del recomenable hotel Al-Anbat I aquesta tarda, les lletres de la canco de Lou Reed em venien al cap. I es que el dia d'avui ha estat el dia perfecte d'unes vacances d'estiu, amb la dosi suficent de cultura, esport i relax.
A les 8 ens llevavem i aprofitavem (jo encara menys que els companys...) el buffet d'esmorzar de l'hotel per plantar-nos aviat a l'entrada de Petra, recentment elegida una de les set maravelles del mon modern (la qual cosa ha representat una pujada de preu de 21 JD a 33 JD-37 euros, 50 JD a partir de l'octubre...). Pero certament val pena, Petra es la primera de les set maravelles que he pogut visitar i l'experiencia ha resultat fascinant, aixo si, excepte si es vol fer l'experiencia nocturna (nomes possible de dilluns a dimecres i per tant fora el nostre abast), amb el pase d'un dia es mes que suficient.
Les primeres tombes excavades sobre la pedra apareixen ben aviat en el cami inicial que porta al tunel construit per controlar les inundacions de la zona i que mostren les capacitats enginyerils dels nabateans, imperi que va controlar les rutes de comerc en caravana de l'orient mitja entre els segles III aC i XI dC. A partir d'aqui comenca l'espectacular gorja de 2 kms, l'ombra de la qual s'agraeix infinitament fins a arribar a la vista mes tipica i fascinant de Petra, the Treasury, on una immensa facana de 40 m d'alt esculpida en la pedra dona entrada a una important tomba en honor d'un dels seus reis. Pero Petra es mes que aixo, i el visitant pot seguir caminant pel cami principal, veient les antigues vivendes, el teatre principal, algunes restes de temples i algunes tombes reials mes, transportan-se en el temps i imaginant la vida que hi havia d'haver en aquella ciutat amb caravanes de camells creuant-la i fent negocis.
Pero per acabar de viure una experiencia inoblidable val la pena suar la cansalada (especialment en aquesta epoca) i fer les dues grans ascensions de la zona. La primera, als altars dels sacrificis, amb unes escales que comencen poc abans de l'amfiteatre, i des del cim dels quals s'obtenen espectaculars vistes a tot el complex. La segona, molt mes dura, porta al monestir d'Ad-Deir, que probablement sigui encara mes espectacular que l'entrada de Petra. A mes, des dels cims del voltant es poden contemplar vistes maravelloses als deserts i muntanyes dels voltants, riques en diferents colors de roca.
Tot plegat ens ocupava de 9 a 15.30, i contents per l'operacio bikini que haviem realitzat, tornavem a l'hotel on aquesta tarda si, ens esperava una merescuda sessio de piscina i tumbona.

Ultimes hores a Beirut i rumb a Jordania

2010-08-08T17:17:00.005+02:00

Lleugerament recuperat pero debil, l'ultima tarda a Beirut vaig treure forces per acompanyar al germans Sa cap al Downtown de Beirut, refent el cami fet el dia anterior, aquest cop donat menys volta. I es que entre Hamra i el Downtown es troben algunes de les mansions mes luxoses de la ciutat, probablement habitatges del grans banquers del pais i politics importants. Essent com es zona de risc, l'entrada als seus carrers estan vigilades per militars que registren a la gent al passar, cosa que no ens podiem permetre amb la motxilla a sobre. Les fotos tambe estan prohibides, pero el Xavi, amb la seva astucia habitual, va aconseguir fer alguna als tancs presents als carrers i a una de les mansions... sense que li borressin de la targeta quan un militar el va cridar al veure que tirava una foto.
El Downtown tambe esta sitiat per la presencia militar per tal d'evitar atemptats amb morts significants de turistes. Tot i ser forca petitet, ens va sorprendre positivament, amb la seva interessant mesquita (malgrat ser moderna) i els seus carrers peatonals perfectament nets amb terrasses on seure a refrescar-se una estona.
La llarga patejada amb la nul.la presencia de menjar a l'estomac van significar el meu final de dia, seguit pel del Xavi en ben sopat, mentre el Miguel si aprofitava la festa de Beirut al ser divendres, ni que fos a base de bars prop de la uni vista l'experiencia del dia anterior.
Al dia seguent, tocava matinar de nou pero valia la pena. El vol Beirut-Amman amb Royal Jordania va ser una delicia, amb la sorpresa que la majoria d'hostesses eren estrangeres, espanyola inclosa. A mig mati ens plantavem al pais mes segur de la regio, pensant amb alegria la pallissa estalviada d'haver fet el trajecte en bus i creuant dues fronteres (tramits burocratics inclosos). Aixi que sense perdre mes temps, treiem diners, comprem una SIM local i lloguem el cotxe, un magnific (sic) Mitsubishi Lancer amb el pitjor canvi automatic de la historia i uns frens que no donen massa seguretat (tot i que quan vaig agafar el cotxe es va comprovar que la poca suavitat de conduccio inherent al Xavi una mica hi tenia a veure).
Jordania es el pais perfecte per fer en cotxe, les carreteres estan ben asfaltades, la gent condueix raonablement be i la senyalitzacio en les carreteres principals es acceptable (tot i que sempre hi ha la tipica cruilla que s'obliden). Els paisatges son increibles i si un vol veure quelcom mes que Petra, el cotxe permet fer desviacions a d'altres llocs d'interes sense perdre tot el dia. D'aquesta manera baixavem des de l'aeroport d'Amman per la King's road, amb una primera aturada a Mukawir, on es troben les poques runes conservades del castell d'Herodes, pero des d'on s'observen magnifiques vistes al Mar Mort i les muntanyes pelades que el rodegen. Recuperant la carretera principal, es creua l'espectacular canyon del Wadi Mujib, que nomes li falta les tonalitats vermelles per poder-se comparar al Grand Canyon del Colorado. Finalment, Al-Karak ofereix la possibilitat de visitar un dels castells de les creuades, contruit per un cavaller frances al segle XI i suficientment ben conservat per poder-se fer una idea de la seva configuracio, a mes d'oferir novament grans vistes. I es que els paisatges de Jordania son molt mes interessants que els de Siria o Liban, variats i molt mes semblants al que un espera trobar a l'Orient Mitja.
La tarda es comencava a tirar a sobre i els 330 km totals que haviem de fer s'estaven fent mes llargs de l'esperat (especialment per haver de passar per tots els pobles), aixi que decidim posar rumb directe a Petra, on finalment arribem a les 19.30 amb el temps suficient per fer un banyet a la piscina i aprofitar el sopar de la mitja pensio de l'hotel.

L'infern de Beirut

2010-08-06T13:56:00.003+02:00

No estic parlant d'atacs israelis sobre la ciutat ni res semblant, pero Beirut m'ha portat un dels malsons de tot viatger: els problemes estomacals, que de moment m'estan fent perdre tot el segon dia a Beirut. L'origen es del tot incert ja que no vaig fer cap gran desviacio respecte els companys de viatge, pero els principals candidats son la carn mig crua del Durum que vam demanar per sopar o el cocktail Southern Rock del Hard Rock Cafe.
Entremig dels dos events ens patejavem una bona part de la Corniche de Beirut, un passeig maritim llarguissim que em recordava el de l'Havana. Molta gent de totes les edats passejant o sentada pel passeig, alguns fins i tot sentants en taules sobre les roques que donen al mar fent una shisha. Per la calcada, espectaculars cotxes d'importacio anaven amunt i avall, alguns a velocitats mes propia d'Autobahn que de via urbana: creuar el carrer a Beirut pot ser un acte d'alt risc. Clar que en algun cas, els petrodolars poden no fer temer gaire a la policia, cas del Ferrari F355 perseguit per cinc cotxes de policia... Beirut es una ciutat on junt amb edificis abandonats despres dels ultims bombardejos pot mostrar escenes de gran glamour, per la qual cosa buscar la festa per 3 motxillers no es tasca gens facil. La Lonely ens prometia pero els silicone-friendly club beachs de la Corniche, entre els quals havia d'haver el club d'estudiants de la grandiosa American University of Beirut. No sabem si per l'epoca de l'any o perque han anat a menys, pero els beach clubs que vam veure van ser un de completament buit i La plage, aquest ultim mencionat a la Lonely. El nostre aspecte homeless en comparacio amb el public habitual ens va impedir l'entrada, en un primer intent a traves de la dona de la neteja, i com obviament no se'n va sortir, finalment per la maitre del lloc: I'm sorry, I do not have place for you... Maybe tomorrow (m'encanta el detall del maybe...). La idea del Xavi d'intentar la terrassa del Palm Beach Hotel nomes va comportar les rialles de quatre quasi-models amb qui ens creuavem a l'entrada i les explicacions sobre el dress code del segurata. Ressignats que la vida nocturna de Beirut no es apta per motxil.lers, acabavem fent un cocktail al Hard Rock, abans de tornar a casa i iniciar al cap d'unes hores el malson estomacal.
El pitjor sembla haver passat i un servidor espera poder donar una volta pel Downtown de Beirut (vist molt per sobre ahir a l'arribada) abans de deixar el Liban i volar dema a primera hora cap a Amman, amb desti posterior en cotxe cap al que ha de ser el gran highlight del viatge: Petra!

Canviant de pais: entrada al Liban

2010-08-05T18:59:00.003+02:00

Despres d'una segona gran dormida (xinxes a part), el taxi ens recollia en ben esmorzat per sortir de la urbanitzacio arab i posar rumb a un nou pais: el Liban. El dia anterior haviem vist imatges problematiques entre Liban i Israel, pero una trucada a l'embaixada espanyola de Siria ens tranquilitza, suposo que els fets es magnifiquen amb la distancia.
Motxilla a l'esquena creuem a peu el pas fronterer siri, no sense unes quantes gestions interminables i el pagament d'un misterios visat de sortida (?) (agrair el gran servei de l'embaixada espanyola que ni tan sols sabia si aixo era normal, sic). Creuant el pont del riu, arribem a l'oficina libanesa, on rapidament ens adonem que ens trobem en un pais molt mes militaritzat (pero a la vegada mes internacional).
Dos taxis ens acaben portant fins a Tripoli, segona ciutat libanesa situada al nord del pais. Els embussos son frequents, provocats pels controls militars de seguretat, probablement despres dels events succeits el dia anterior amb Israel. El que podria ser un problema, tambe te la seva part positiva: el taxista comenca a agafar rutes alternatives que ens permeten veure des del vehicle camps de refugiats palestins pels voltants de Tripoli. Finalment arribem al centre de la ciutat, on decidim fer una breu passejada pel casc antic, menjant una pita, motxilla a l'esquena, i suportant un calor important (pero suportable en comparacio amb Siria). Despres de treure moneda local, ens embarquem en un autobus que ens porta fins a Beirut, la capital. Pel cami, l'autovia de la costa ens mostra el tipic paisatge libanes, amb les muntanyes caient fins a la costa mediterrania i construccions altes a les seves vores. A mesura que un viatja cap al sud les mostres de luxe en edificis i anuncis van augmentant, arribant l'apogeu a Beirut, on un troba des de barriades d'extrema pobresa, fins a hotels i cotxes de grandissim luxe circulant pels seus carrers. Poques ciutats mostraran unes diferencies tan grans, ni una barreja de mon occiental i oriental tan sorprenent.
En veure la mesquita principal decidim baixar-nos de l'autobus i a peu emprenem el feixugos cami fins a Hamar, zona propera a la Corniche on es suposa s'han de trobar els famosos beach-clubs que donen fama a la capital libanesa. L'oficina de turisme ens proporciona l'hotel lliure que la Lonely ens negava (tot ple aquestes dates), pero les condicions higieniques del lloc ens recomanen sortir a la cerca de quelcom millor. Finalment, una mitja hora despres aconseguim una habitacio decent a un preu raonable, punt de partida dels dos dies que hem de passar a Beirut abans de volar cap a la capital jordana.

De Hama a Tartus

2010-08-05T18:40:00.003+02:00

Despres d'una bona nit per recuperar la son perduda, decidiem posar rumb cap a la costa mediterrania de Siria, obviant la mes turistica Lattakia per Tartus. El contratemps de l'autobus ple el solventavem amb un doble microbus de Hama a Homs i Homs a Tartus, aquest ultim amb un model amb decoracio interior rococo. Unes dues hores despres ens plantavem a Tartus, on per primer cop no teniem cap mena de suport amb la Lonely Planet...
A la vista d'un siri amb la samarreta d'Espanya, obtenim la recomenacio d'un hotel que un cop pujat al taxi resulta ser un cinc estrelles. Deixant-nos portar pel taxista (la qual cosa un mai no sap si es bo), acabem abandonant Tartus (on suposadament un no es pot banyar) per acabar ficats en una especie d'urbanitzacio privada de vacances d'acces nomes per arabs. La nostra pinta cada cop mes autoctona, els dolars de mes que ens claven per una nit i les gestions del taxista, acaben permetent-nos l'acces a un apartament una mica destartalat pero al costat del mar.
La rapida visita a la platja ens permet constatar que Siria no es un paradis de platja... La platja podria ser una Gava molt mes bruta (per culpa la gent autoctona), pero amb el pas de les hores li acabem descobrint algunes notes positives. El poder integrar-nos en les vacances locals (de la gent amb cert estatus economic es clar), el intentar-nos comunicar amb gent que no esperava turistes de fora el mon arab i sobretot el veure l'espectacle de veure banyar-se les dones siries. Les mes obertes, amb banyadors de cos sencer es clar, pero un troba tot un ventall de possibilitats que arriben fins al nikhab sencer tambe quan estan a l'aigua. Entremig alguna especie de vestit de cos sencer.
Despres d'uns quants banys, decidim fer com ells i recollir tres cadires per clavar-nos a primera linia de mar, amb les onades trencant sobre els nostres peus mentre filosofem sobre aquesta cultura tan diferent.
Per la nit, despres de menjar el durum mes complet de la nostra vida, una beguda a la terrassa del xiringuito de platja amb una sisha d'acompanyament (apagada de llum entremig inclosa, fet bastant habitual aquests dies), posa punt i final a un dia molt diferent al que esperavem, pero aquesta es una de les gracies de viatjar.

De Palmyra a Hama

2010-08-03T18:19:00.003+02:00

La nit a la haima del camping pero no resultava tan comfortable. El vent girava i produia un so eixordidor, que ajuntat amb la calor imperant, la incomoditat del "llit", les picors de la "funda" i els sons intranquilitzadors de fauna local, provocaven que el total de temps dormit sumant els tres no arribes a una hora... Per sort, a les cinc del mati tocava llevar-se per contemplar el magnific espectacle de veure la sortida de sol des de les antigues runes romanes, espectacle nomes pel qual val la pena el llarg viatge.
Un banyet de bon mati i un esmorzar per treure el mal de cap imperant ens portava de nou al taxista Mohamed de cami, amb el qual visitavem les menys interessants tombes i oasis palmirenc, abans de comprovar que els serveis prestats de guia pujaven a mes de l'esperat (emportant-nos pero uns autentics turbans de bedui de regal, amb els quals la gent ens confon amb altres arabs del Golf).
El seguent desti era Hama, ciutat a la qual s'arriba despres de dos microbusos sense aire acondicionat i unes tres hores de cami, i a la qual aconseguim habitacio a la segona. Despres d'una bona migdiada (fins a quedar-nos sense aire acondicionat) i una primera bugada casolana aprofitant el terrat de l'hotel, decidim endinsar-nos a la bonica ciutat dels molins d'aigua ploraners, vestigis de la tecnologia romana mantinguda fins al segle XIII, i dels quals encara se'n conserven 17 mostres. La construccio de fusta provoca sorolls musicals mentre la forca de l'aigua fa girar aquestes rodes que eleven l'aigua fins als aqueductes. Per la resta, el petit centre de la ciutat a mig cami entre Damasc i Aleppo presenta l'encant de les petites construccions i terrasses al costat del riu (lamentablement brut). Una pujada a la Citadel (especie de Monjtuic en miniatura) permetra contemplar la ciutat i no oblidar que es tracta en realitat d'una poblacio amb 1,6 milions d'habitants.
Un bon sopar ha de posar punt i final al dia, abans de dirigir-nos dema cap a Tartus, amb l'esperanca de trobar unes boniques platges mediterranies on suportar millor el calor, abans de fer el primer canvi de pais dema passat i entrar al Liban.

De Damasc a Palmyra

2010-08-03T18:07:00.004+02:00

Tot i el cansanci, el maleit so del minaret proper cridant a primera oracio ens despertava a les 4 del mati. Una tradicio que en principi ens perseguira la resta del viatge... Recuperat el son fins les 9, decidim sortir a buscar esmorzar i donar una ultima volta per Damasc. A diferencia d'altres paisos, aqui l'activitat comenca tard, cap a les 10h, sent dificil trobar coses obertes abans. Vist el barri musulma i el cristia el dia anterior, ens decidim adentrar al barri jueu, no gaire diferent degut a la minoria real que representa aquest poble a Siria. Molts turistes parlen de dies a Damasc, potser es haver vist altres ciutats musulmanes anteriorment, pero el cert es que tampoc li he trobat res de gaire especial mes que les mezquites i la barreja pacifica de gent. Essent un viatge bastant contrarellotge, decidiem prendre l'autobus cap al migdia, deixant enrere nomes les ganes d'haver estat un vespre a les terrasses del barri muhaidin, des dels turons del qual es contemplen grans vistes a la metropoli siriana.
El seguent desti era Palmyra, runes romanes situades enmig del desert siria en direccio nord-est, a mig cami cap a Iraq. La incomoditat d'un autobus amb un aire acondicionat gens potent es veia compensada amb la interessant companyia que em tocava d'una estudiant parisenca de medicina viatjant amb la seva familia, gracies a la qual es van passar millor les quatre hores de viatge. A l'arribada, al poble de Palmyra, una sorpresa ens esperava: trobada fugac amb la Marian i les seves tres companyes de viatge (el mon es un mocador). La breu conversa servia a mes de posar-nos al dia dels respectius viatges i la promesa d'una quedada barcelonina, per canviar la nostra reserva d'hotel pel camping on s'havien allotjat, al peu de les runes i amb una esperancadora piscina on refrescar-nos, a mes d'heredar el taxista que les havia estat acompanyant.
Les primeres sensacions son molt positives: bany d'aigua fresca en un entorn idilic, posta de sol des de la fortalesa que abarca tota l'esplanada de Palmyra i sopar correcte finalitzat amb una shisha de rigor.

Primeres impressions des de Damasc

2010-08-03T17:44:00.004+02:00

1 d'agost de 2010. L'avio d'Austrian Airlines aterra a l'aeroport internacional de Damasc. Temperatura exterior: 45 graus Celsius. Per sort la humitat no es gaire elevada, la qual cosa no evita que la sensacio que produeix el vent calent sigui d'estar-te cremant a lo bonzo. Concentrar-se en aquestes condiciones es impossible, amb la qual cosa tornem a entrar a la terminal. Canvi de diners, compra de targeta SIM siria i de nou cap al forn, a la cerca d'un bus cap al centre de la ciutat. Alla un primer taxi ens porta cap al misterios hotel que havia reservat dijous a cegues per telefon i que va resultar prou acollidor, centric i barat: Al Mahabba & Al Salam, un hotel on l'unic cartell amb el nostre alfabet es Welcome (he d'agrair l'autor de l'unica review existent sobre aquest hotel fins avui, ja que va ser molt util per trobar-lo). Primer problema del viatge: mobil espanyol perdut al taxi (no es bo anar amb dos mobils per mon a la butxaca).
Oblidant el primer incident que podia ser pitjor, i despres de comprovar que l'habitacio era prou fresca, ens decidim a submergir-nos al bullici de la capital siriana. Superant els passos a nivell de les grans avingudes que rodegen el centre, un es troba amb la Citadel, fortificacio actualment en desus i que es la porta d'entrada cap al gran zoco de Damasc. Un zoco, que a diferencia de Marroc, el turista pot recorrer tranquilament (calor a part), sense ser perseguit ni agredit verbalment per tal de comprar coses. Les principals mezquites chiites i sunis tambe son d'acces public, impressionant la primera pel seu espectacular pati amb mosaics d'or i la segona pel seu esplendoros interior. Passejant pels carrers, sorpren les grans diferencies entre la gent que es veu, especialment dones: des de dones amb nikhab integral, a d'altres amb mocador i altres que van a lultima europea. La trobada per sopar amb l'Imad, contacte del Xavi, ens va aclarir algunes coses: dones chiites tot negre, sunis mocadors blancs, musulmanes no practicants o cristianes a l'europea. Damasc es una gran barreja de cultures, on el respecta impera a traves de la maxima, prohibit parlar de politica i religio. Tambe ens aclaria que ens grans cotxes luxosos que es veuen, son en realitat d'emirs saudis de vacances a Siria per veure familiars, d'aqui els hotels plens i cars d'aquesta epoca de l'any.
Portavem desperts des de les 4.30 i el vol i la caminata asfixiant (la posta de sol no aportava gaire alleujament) feia que la son aparegues tot i la interessant conversa amb Imad. Temps per escoltar breument el famos explicador de contes de Damasc i menjar una pizza siria al carrer, abans d'anar a dormir.

Rumb a l'Orient Mitjà

2010-07-31T13:05:00.002+02:00

Oficina LIVE

2010-07-23T18:24:00.002+02:00

Ahir va tenir lloc la signatura de la incorporació de SEAT a l'Oficina LIVE com a soci fundador. Com a resum de l'acte al qual vaig participar, deixo el link de la notícia publicada a la pàgina web de l'ajuntament de Barcelona:

http://w3.bcn.es/V01/Serveis/Noticies/V01NoticiesLlistatNoticiesCtl/0,2138,1653_1802_1_1317912929,00.html?accio=detall&home=HomeBCN

Gràcies Cris pel link i la instantània que no publicaré ;)

Estiu als Pirineus

2010-07-21T18:18:00.006+02:00

Estiu per molta gent és sinònim de platja, jo el primer, però sobretot, d'activitat, així que especialment aquest any on l'hivern ha estat especialment llarg i esgarriaplans, l'arribada del juliol solejat es presenatava com una ocasió per recuperar plans deixats pel camí durant l'any. Amb aquest esperit, sortíem divendres tarda direcció a Rialp, on dissabte esperava un dels reptes que tenia pendents des de fa molt temps: l'ascensió a la Pica d'Estats, sostre de la nostra petita nació inconstitucional. En aquests darrers anys, m'he anat aficionant una mica a la muntanya amateur caminant, sempre que no impliqui escalada, però la cota 3000 m seguia pendent.
El matí començava d'hora, a les 6h del matí, cotxe en marxa cap a Areu i d'allà 1 horeta en cotxe per una pista que amb 4x4 es podria fer més ràpid que amb un 206. Allà ens esperava el megabocata de truita preparat per l'hotel Victor, que ens donaria forces per una bona jornada. La Pica és un cim llarg de fer: les tres primeres hores (a ritme amateur) són força còmodes, amb l'única dificultat en aquests temps de fort desglaç encara, de creuar rierols que es formen, i als quals un servidor és especialista en acabar amb el peu xop. El premi intermig són dos estanys de muntanya, al segon dels quals un no va poder resistir la temptació de banyar-se (i sortir ràpidament congelat). Des d'aquest, la Pica, amb els seus dos pics germans, es fa visible per primera vegada, així com el camí per fer-lo. Camí que ràpidament s'inclina de forma important amb pendents superiors al 45% i molta pedra solta, però no deixa de ser un trencacames que al ritme personal de cadascú s'acaba fent. Abans d'arribar al coll, un parell de plaques de neu s'interposaven, que seguint petjades amb paciència i l'ajuda del pal es superaven. El coll porta cap a la cara nord, ja territori francés, d'obligada trepitjada si un no vol escalar la carena. En condicions normals a aquesta època, el camí fins al cim hauria de ser fàcil, tot i el cansanci que es pugui portar acumulat... En aquest any especial, la neu es seguia interposant en el camí. Superada la primera gran placa, sorgia la segona, últim obstacle abans de poder recuperar un camí lliure de neu fins al cim... Però aquesta ja es veia més difícil sense crampons i els comentaris d'un altre grup ens feien desistir... Una retirada a temps en la muntanya pot ser una victòria ens deien, i efectivament després descobríem que pel matí un parell d'excursionistes havien de ser rescatats en aquell punt.
Per sort, teníem un pla B, així que després de recuperar el coll del Port del Sotllo, ens dirigíem cap al Pic del Sotllo, just a l'altre costat, i que amb 3084 m, es converteix en el pic més alt català, fora del triple pic de la Pica. Un parell de plaques de neu començaven interposant-se, per després passar al veritable Sotllo, pic de més dificultat quan no hi ha neu. I és que la pujada per la tartera es fa grimpant tota l'estona, sobre un terreny de pedra solta que el fa força incòmode. Només una alegria dona el Sotllo, quan sembla que arribes al pic, definitivament hi has arribat a la primera, cosa estranya en alta muntanya. Allà ens esperaven una bones vistes gaudides en la tranquilitat de la nostra presència a quatre, mentre contemplàvem la processó de gent que feia la Pica.
Havíem caminat 6 hores i mitja i el pitjor era pensar que ara tocava baixar de nou, pensant especialment en les plaques de neu i el camí trencacames. Les primeres van ser força tortura, excepte la què vam poder fer lliscant sobre l'impermeable, però arribats a l'estany de nou amb els genolls inflats, un lleuger respir sorgeix quan un ja té la certesa, que finalment arribarà de nou al cotxe. Descans de mitja horeta, una mica de menjar, i a seguir baixant, aquest cop per l'altra banda del riu a petició del sherpa Lluis, fins arribar al cotxe prop de ls 19.30 (unes 12 hores després).
Cotxe, dutxa, sopar, copa i llit... i demà és un altre dia, dia per aprofitar l'estada als Pirineus per repetir l'experiència del rafting. Tot i els dos anys passats, l'experiència prèvia es notava, la qual cosa no va impedir que la barca de 8 (4 passotistes, una parella i dos amics) bolqués al primer ràpid. Què millor per practicar totes les explicacions del monitor en cas d'emergència!! La resta va ser més còmode, tot i l'elevat trànsit de barques que hi havia. Tot plegat, una experiència que de nou obria el mono per fer un cap de setmana amb rafting de 40 km i segon dia free choice per cadascun. L'hydrospeed mereix repetir-se, però aquest diumenge les cames sencillament no estaven preparades després de la pallissa del dia anterior. Pel què fa a la Pica, és un repte que segueix pendent i la perfecta excusa per tornar per terres pallaresses.

Prou Estatut!!

2010-06-29T22:51:00.004+02:00

I per fi, quasi tres anys després de què els catalans votessin en favor del seu nou estat (prèvies retallades per ser aprovat al Parlament Espanyol), el maleït Tribunal Constitucional que ha estat vivint del cuento tot aquest temps, ha emès la sentència que tots esperàvem (la de diners que ens ha costat a tots... per sentenciar el què ja sabíem des del principi). O és que potser algú esperava que Espanya havia canviat? Val a dir que m'alegra moltíssim aquesta sentència, ja que desvirtua un Estatut pel qual ja vaig votar que NO, perquè per mi el verdader nou Estatut era el que havia sortit del Parlament Català, no el què ens vam deixar retallar a canvi d'interessos partidistes dels nostres lamentables polítics catalans. Però sobretot m'alegro perquè tota aquella gent que ingènuament va votar que sí a l'Estatut "cepillao" se n'adoni de la burla que som com a poble envers Espanya, i en conseqüència reaccioni buscant la seva dignitat. I aquesta passa per deixar de moquejar a Madrid per demanar engrunes, ja no només parlem d'una identitat nacional que per molts ens és important i per a la majoria no molesta, sino que parlem de la nostra butxaca, una cosa que caldria valorar especialment en aquests temps de crisi que corren.
Per això, cal donar "carpetazo" a l'Estatut, a l'Espanya autonòmica i a la Transició. Dins el marc de la UE on estem, el nostre repte ha de ser una Confederació Catalana amb dret a l'autodeterminació, com els cantons de Suïssa. I a partir d'aquí, ja decidirem tots si volem seguir sent o no espanyols, si volem seguir sent solidaris amb les regions, si volem seguir compartint les moltes coses que ens uneixen, si junts volem seguir progressant cap a un país més important mundialment... però com a mínim, si decidim seguir fent això, almenys serà sense que sens pixin a la cara constantment i haguem de riure'ls-hi les gràcies (ara demana Rajoy serenitat, l'ésser que va posar el recurs i es va passar mig any voltant per Espanya pronosticant l'apocalipsi?). Perquè si Espanya no progressa, si l'Espanya canyí arcaica segueix tocant-nos les pilotes dia sí, dia també, si l'expoli fiscal segueix i en comptes de donar-nos les gràcies ens insulten per voler parlar la nostra llengua, com a mínim podrem dir prou, fins aquí hem arribat i adeu molt bones.
El dret a l'autodeterminació hauria de ser un dret universal, com ho són els drets humans. Perquè un poble (i atenció, que sóc conscient que actualment la majoria catalana no és independentista) ha de pertànyer a un país si li convé, no segons acords o guerres dels nostres avantpassats. Perquè un està obligat a viure en una potència més gran? Ets més feliç pertanyent a la societat nordamericana per ser la primera potència amb uns índexs de pobresa interna elevadíssims, o ho series pertanyent a la poc influent societat luxemburguesa on tothom viu dignament? Potser, els estats grans, no són la millor solució organitzativa per a la humanitat...

Menorca per Sant Joan: un paradís molt proper

2010-06-28T21:58:00.004+02:00

Ja eren molts els què havien parlat maravelles dels sant joans a Menorca, així que quan em van proposar anar-hi, precisament en aquest any de canvis i estrés en certs moments no vaig dubtar-ho... Les últimes setmanes han estat d'espera impacient i les altes expectatives no han defraudat.
Menorca és un paradís natural que ens preguntàvem com van deixar escapar els anglesos, clarament avui en dia un la canviaria segur per Gibraltar. Entre les seves múltiples cales i platges no en falten d'algunes que no tenen res a envejar a paradisos caribenys pels quals la gent paga molts més diners. Aquesta part de l'illa (junt amb els talaiots que aquest cop vaig obviar) ja l'havia gaudida feia anys amb els pares i anys després es pot dir quetot segueix igual. Cala Blanca, Cala Morella, Cala Macarelleta, Platja Son Bou i els caps de Favàritx i Cavalleria van ser les nostres eleccions, però moltíssimes més esperen ser descobertes pels visitants, cadascuna amb el seu encant particular. Ni tan sols la picada (gens greu) d'una medusa com ja em va passar antany ensombreixen aquest record.
Però Sant Joan ofereix el què normalment no ofereix la més tranquila de ses illes Balears, i per això elegida per moltes famílies: festa!! Més enllà dels cavalls, curiosos de veure (malgrat la trepitjada per sort tampoc greu d'un ells, Ciutadella es converteix en una festa nocturna durant tota la setmana. Macrobotellons a les places, festa als carrers al voltant dels bars del centre i sobretot en els bars del port, entre els quals destaca clarament el Jazzbah, que com la majoria de la seva competència ofereix doble ambient entre terrassa i interior. Pels qui no tinguin fre l'Estel apareix com a alternativa per acabar la festa amb el sol ja cremant els ulls. I per qui vulgui canviar una nit res millor que sopar a la desèrtica Mahó i després anar a les Coves del Xoroi que per la nit ofereix la seva versió discotequera, que amb les seves vistes de primera línia de mar (amb lluna plena aquests dies), deixa en una segona divisió a famoses discoteques platgeres.
El ferry de quatre hores, una magnífica casa a cala Blanca i dos cotxes de lloguer es convertien en la resta d'aliats perquè els set magnífics disfrutessim d'un excel.lent parèntesi vacacional amb el qual donar la benvinguda a aquest estiu (tant esperat aquest any). Com no vaig trobar la noia de l'anunci d'Estrella, probablement l'any que ve es repeteixi per seguir buscant sort...

Què ens està passant?

2010-06-13T10:36:00.002+02:00

Un partit dolent el té tothom, però dos comença a preocupar. Un Barça imbatut durant 1 any i mig al seu camp ha vist com el Caja Laboral li endosa un 0-2, una cosa difícil de recordar. I el pitjor, la sensació que aquest equip presenta els símptomes de debilitat que se li haurien de suposar als equips de plantilles curtes d'Ivanovic: cansament físic i mental. El Barça va començar millor, amb un Morris omnipresent a ambdos costats i aconseguint parar a un Splitter desaparegut durant tot el partit... com Navarro. Semblava que els blaugranes podrien anar exercint mica en mica el seu rodet, però una falta no assenyalada claríssima a N'Dong provoca dos contraatacs amb triples baskonistes que posen la igualtat al final del primer quart. Els àrbitres no estan ajudant, gens ni mica, el Caja Laboral està defensant molt bé, molt fort, amb una permissivitat que nosaltres no gaudim, però jugadors com Navarro haurien de pensar més en jugar que en mirar constantment a l'àrbitre. El Barça dominava durant tot el partit, però la sensació d'incomoditat estava present. Es fallaven tirs clars, es perdien pilotes absurdes, queien cistelles fàcils del bàndol contrari. La tragèdia s'estava mascant, els vascos estaven fent la famosa tàctica del conill de Comas i efectivament, a tres minuts del final una cistella molt fàcil d'una grandíssim San Emeterio girava la truita. I com en el primer partit, Marcelinho ens rematava i la menor pressió visitant acabava sentenciant... Una última jugada infantil feia recordar fantasmes vascos del passat, però la darrere esperança se n'anava en orris quan Ricky servia de banda... directe a les mans visitants!!
Xavi Pascual ha promès lluita fins al final, amb una bona analogia amb una Copa del Rei, efectivament s'han de guanyar tres partits seguits com en aquella competició. Però caldrà recuperar l'equip mentalment, i trencar la història. Mai ningú ha remuntat un 0-2 advers. Els jugadors exteriors s'hauran de treure la defensa pressionant vitoriana i començar a encertar algun triple més. La nostra defensa haurà de pujar un punt més d'intensitat, potser amb majors rotacions de la nostra plantilla més àmplia. Marcelinho està guanyant-li la partida clarament a Ricky, però perquè Sada està quasi desaparegut quan va demostrar a la final de l'Eurolliga capacitat per poder dirigir l'equip? Perquè Grimau no està més minuts donant descans a Mickeal i desgastant a un San Emeterio desequilibrant? Perquè no estem jugant més per Vazquez? Tenim una plantilla de 12 homes i s'ha d'aprofitar, que caldrà aprofitar dimarts per demostrar que la victòria rival no es tan fàcil. Un 0-3 final seria un final decepcionant a una temporada que pintava d'històrica...

Caja Laboral colpeja primer

2010-06-10T22:53:00.002+02:00

Sorpresa al Palau!! Un any i mig després, el Barça torna a perdre un partit a la seva bastió, i en quin moment!! Sincerament, quan diumenge passat el Caja Laboral eliminava a un trist Madrid em vaig alegrar, no només pel fracàs de l'odiat rival, sino perquè a priori això afavoria el Barça. Plantilla molt més àmplia i descansada, victòries contundents a la fase regular... Només l'excessiu descans del què ha disfrutat el Barça podia ser un handicap. I vaja si ho ha estat, 0-12 d'inici per un Baskonia molt més endollat. Però el Barça, que ha trigat una eternitat en reaccionar, ha aconseguit el necessari, entrar en el partit, amb uns últims minuts del primer temps espectaculars que el col.locaven 32-34 al descans. Semblava que la segona part seria blaugrana, especialment quan en el tercer quart marxàvem de 7 i semblava que tot podia acabar com tants partits en un passeig local... Però el mèrit vasc ha estat seguir lluitant, escurçar distàncies i mantenir-se en el partit, fins que una estirada final i els nervis locals els hi donaven la primera victòria de la sèrie.
Si alguna cosa té aquest Barça és credibilitat, no en va, si guanyés, es convertiria en el millor equip de la història al guanyar tots els títols possibles. Ja en Eurolliga, el Madrid va donar un ensurt inicial que es va traduir en un 3-1 final. Però cal millorar i tornar a recuperar el joc que ha donat èxits durant l'any. Cal que el joc interior tingui més protagonisme, avui només Ndong ha fet una mica de mal a la pintura, i el joc exterior ha funcionat amb intermitències. Caldrà veure com rotar millor el joc interior. Lorbek no podia en defensa amb un Teletovic més ràpid que ens ha cosit a triples en moments claus, però en atac no ha aprofitat la seva teòrica superioritat física. Morris parava a Teletovic, però ha estat també negat en atac. I Fran no podia amb Splitter, sense que arribessin molts cops ajudes dels exteriors. Si a això li sumem badades defensives greus, pèrdues de pilotes estúpides (sense comentaris la pèrdua de banda a falta d'un minut) i errors ofensius absurds (falsa esmaixada de Ricky, tirs de Lorbek i Ndong a mig metre...), es fa una mica difícil guanyar.
Dissabte, no hi marge d'error. Toca guanyar i convencent. Som-hi Barça!!