Les fugues a la NBA i el bàsquet europeu

Un any més la lliga acb i d’altres lligues europees han patit noves estampides de jugadors europeus cap a la lliga nord-americana, la segons tothom (increiblement també la nostra premsa) “millor lliga del món”. Especialment sangrant ha estat l’any per al campionat nacional, ja que si es confirmen les intencions dels jugadors, ens hem quedat sense Scola i Navarro, els últims MVPs i màxims anotadors de la competició. No ha tingut tant ressò, però els Pistons també han birlat al Barça a Cheick Samb, un pívot africà que estava jugant en el segon equip i que tenia potencial per convertir-se en un home important en un futur pròxim.

Quan jo era petit quasi ningú discutia la supremacia americana en aquest esport. Bàsquet ràpid, espectacular, grans estrelles mediàtiques i un nivell molt superior al dels grans homes europeus, que malgrat anaven millorant seguien a anys llum del què es veia a l’altre continent. Però les diferències s’han anat retallant fins a capgirar-se: primer va ser passar de disputar les competicions internacionals de seleccions amb estrelles NBA en comptes d’universitaris, quan aquests ja van deixar de ser competitius, i en els darrers anys ja s’ha assistit al fracàs d’aquests. EEUU fa temps que no guanya i fins i tot en amistosos entre equips ja guanyen els grans europeus. L’última final de la NBA va ser la pitjor de tota la història, amb unes anotacions mitjanes lamentables (a pesar de jugar 8 minuts més) i un espectacle deplorable. Els últims MVPs de la lliga van ser europeus, Nowitzki de la regular i Parker de la final. El bàsquet americà, basat en un joc purament individual de les grans estrelles, acaba avorrint als qui veuen més enllà d’una pilota anant amunt i avall constantment i el consideren un dels esports més tàctics que existeixen. Com diu l’amic Marc, el millor de la NBA són les 10 millors jugades de la setmana, espectaculars degut a l’atleticitat dels jugadors negres.

Davant d’aquest panorama la pregunta és si hi ha algú en tota Europa que vegi el problema i estigui disposat a lluitar per frenar aquest fenomen, que de persistir, convertiria el bàsquet europeu en una lliga de futbol argentina (JD dixit). És a dir, formaríem els jugadors, els veuríem un parell d’anys (o no, com amb en Samb) i després marxarien al nou món. Feta la fortuna, ja convertits ens mamuts, tornarien als seus clubs d’origen, a retirar-se mirant de buscar un últim èxit. Que això ens passi a la UE dels 25, construïda precisament per poder ser una potència mundial, és trist però lamentablement és cert i passa en molts d’altres àmbits més traumàtics que el bàsquet sense que ningú hi posi remei.

I jo dic, vist en panorama, no seria més lògic lluitar per fer una lliga europea forta que que el Reial Madrid porti anys sospirant per entrar a la NBA? No ens enganyem, els què marxen actualment ho fan sobretot per diners. O realment li compensa esportivament a Pau Gasol jugar 82 partits a l’any per quedar últim de la “millor lliga”, rodejat de jugadors mediocres, sense cap aspiració passats els 2 mesos de competició, en comptes de guanyar copes, lligues i eurolligues amb l’equip on des de petit devia somniar jugar?

No és tasca fàcil, però tampoc em sembla tan complicat intentar posar fre a aquesta tendència. Si precisament els equips de bàsquet ja van ser pioners trencant amb el funcionariat de la FIBA, tant els hi costa reunir-se per crear una lliga realment capaç de fer ombra a la NBA?

Es tracta de què els equips més poderosos creïn una Eurolliga de debò, competició principal del continent, i que realment els enfronti a tots entre ells, evitant formats llargs, avorrits i injustos com els actuals. Si es tracta d’una lliga regular única o de dues conferències com la NBA per minimitzar els desplaçaments més llargs seria cosa a definir pels clubs. Naturalment passada aquesta lliga regular haurien d’arribar els playoffs entre els millors, per acabar elegint el millor equip. Establir mesures americanes com els límits salarials per fomentar l’igualtat entre equips podria ésser estudiat.

Les competicions nacionals no haurien de perquè desaparèixer i haurien de servir per definir els equips participants. Probablement en aquest cas amb una simple lliga regular n’hi hauria prou (donat per exemple a Espanya les 3 primeres places) i la Copa (que podria donar la quarta plaça) a l’estil acb seria la competició per mantenir un format espectacular, estil Final Four (però a 8).

La creació d’una nova competició continental potenciada hauria de ser l’inici d’un cercle virtuós com el d’en Laporta: aconseguir patrocinadors importants, incrementar els contractes televisius, vendre la marca Eurolliga al món (en marketing sí que hem d’aprendre de la NBA), fomentar el retorn de les estrelles europees i incrementar el nombre de seguidors. Per aquest últim objectiu, s’hi afegeixen dos nous reptes: fer créixer l’interés en països importants amb menys tradició (Alemanya, França i Regne Unit especialment) i aconseguir un millor tracte dels mitjans de comunicació en països tradicionals. Aquí em refereixo especialment a Espanya (no sé com és la situació a Itàlia o Grècia), on a pesar de ser els actuals campions del món, la lliga acb no ha disparat l’interés tant com s’esperava. I és que malgrat una bona cobertura dels partits, segueix fallant una premsa esportiva tradicionalment futbolista, que sembla vulgui enfonsar qualsevol altre esport col.lectiu. No es tracta de superar el futbol (a EEUU el bàsquet és el tercer esport), però sí de donar la cobertura informativa que es mereix el SEGON esport nacional (encara que mirant les notícies sembla que ho siguin abans el tennis, la vela, el golf o la F1, quina casualitat tot esports individuals). Els diaris segueixen dedicant més de mig diari al futbol (hi hagi o no notícies) i dues planes al bàsquet (hi hagi o no notícies). Els informatius segueixen sense donar el resum de la jornada, els resultats i la classificació com fan per exemple amb la 2ª A de futbol. Els periodistes segueixen alabant la política de fugues a la NBA. I falten programes de bàsquet que despertin l’interés de la gent i expliquin el què de bones a primera un no veu en un partit perquè la gent gaudeixi realment d’aquest esport.

Cuba: el viatge (II)

Pel transport a Cuba entre ciutats no hi ha masses opcions: llogar cotxe, fer autostop (una odissea amb la de gent que n'hi ha fent-ne), taxi o autobusos Viazul (només per turistes). L'opció més clara per un alone-traveller com jo estava clara, per relació preu-comoditat. I va ser una sort (o no), perquè em va permetre conèixer d'altres turistes amb qui està acompanyat en la resta de viatge. En primer lloc la Marita (Noruega), amb qui em vaig acabar assentant per permetre a una parella que va entrar en últim moment que s'assentessin junts. I després un grup de tres profas i un profe espanyols amb qui vaig coincidir més tard en la ruta.
La primera parada era Viñales, poble rural, molt tranquil, ideal després de l'estrès de la Habana. El poble no té res especial, una Plaça Major, un centre cultural, un parell de bars i les cases de la gent, però serveix per veure la vida rural de l'illa, sempre entre "", doncs no deixa de ser també un lloc turístic on avui en dia molts viuen d'això. Arribat al migdia la primera tarda vaig resoldre el taxi per marxar al cap de dos dies a Cienfuegos (casualment hi havia 3 persones més anant a Trinidad i podíem compartir taxi) i després vaig agafar el bus turístic que et porta als punts claus de les rodalies, la majoria mers punts turístics enmig de la natura, sense massa interés. Allà vaig conèixer l'Anna (una noia de Badalona que viu temporalment allà) i el David (el seu xicot cubà que surt en una telenovel.la del país). A destacar: La Cueva del Indio (una cova interessant amb una part de trajecte en barca, però que es fa a correcuita per donar temps al guiri a avorrir-se entre les tendes de souvenirs del final del trajecte), el Mural de la Prehistoria (una curiosa pintura enorme en una muntanya) i la parada a l'Hotel des d'on es veu tot el vall, preciós. El millor de Viñales és la natura i això és el màxim atractiu, val la pena fer alguna caminata pels camins del vall o apuntar-se a alguna ruta de cavall, com vam fer la Marita i jo. Primera experiència i després de 5 hores les engonals destrossades... el què em va permetre tenir una tarda de vida cubana: sentat en la cadira balancejant, birra en mà i mirant el què passava pel carrer. La casa estava bé i el menjar ofert per la mestressa Dianely estava boníssim i era impossible d'acabar. La nit a Viñales, a pesar del tamany del poble no desmereix i tant el bar musical com el centre cultural ofereixen bona música en viu, beguda a bon preu i un bon ambient, on un es troba fàcilment amb tots els visitants del poble, quelcom de públic local i noies en recerca de diner ràpid. Acompanyat la primera nit per la Marita, vaig conèixer a les tres austríaques, que casualment compartien el meu taxi ja reservat, i amb qui passaria la segona nit, el viatge amb taxi, les nits a Trinidad i una experiència amb la PNR (Policia Nacional Revolucionaria).
L'experiència amb el taxi va ser esgotadora, sense un taxista gaire xerraire, les austríaques darrere amb qui no podia parlar pel soroll del vent (i és que a sobre no hi havia aire condicionat) i amb una ressaca de la nit anterior que es va allargar al trobar el grup d'espanyols. Cansat doncs vaig arribar a Cienfuegos, on m'acomiadava per un dia de les austríaques i m'esperava una tarda esgotadora, per la calor, de visita de la ciutat. Ciutat que fora de la zona més cèntrica, el passeig de Martí (fins a la sopa aquest home) i del palau d'estil mossàrab de la zona més residencial no té massa per veure, però em va agradar veure un lloc menys turístic. I per la nit Costa Azul amb els espanyols, una disco a l'aire lliure al costat del seu Malecón, amb espectacle al principi i discoteca després. I el millor amb uns preus per fi realment barats en comparació amb les nostres terres. Les noies més maques de Cuba també les vaig veure allà (la ciutat ja té fama per això), sense que això impliqués que no entressin en el joc general poc seductor de venir directe a pels teus diners.
Al dia següent novament Viazul i cap a Trinidad, última parada del viatge (sense comptar el retorn a la Habana).

To be continued and finished...

Fotos Viñales
Fotos Cienfuegos

Cuba: el viatge (I)

Era un viatge que feia temps que volia fer i que havia planificat per aquest any, així que malgrat les coses es van anar torçant i al final vaig haver de marxar sol, finalment he acabat anant aquest juliol a Cuba, un país sens dubte diferent a la resta i el més allunyat a on visc d'on he estat (realment encara no he visitat mai cap país realment pobre).
Com és habitual vaig repetir vol amb Air France, estrenant-me en volar per fi amb el mític Jumbo, sense que això representés avantatges respecte als vols a Austràlia o Japó, ans el contrari, pantalla general i un únic menú, però el menjar segueix superant a la resta de companyies europees que conec i el preu seguia sent el més competitiu. Al costat tenia asseguda una dona gran danesa, ex-hippy i que repetia destinació per tercera vegada, després d'haver conegut una família encantadora que l'acollia, experiència que he sentit de diversa gent i que no puc dir que em passés, sense que això desmereixi les meves expectatives de viatge. En tot cas la companyia danesa em va donar interessant conversa en un vol llarg sense grans entreteniments i a més compartíem taxi un cop arribats a la primera destinació: La Habana.
Capital de Cuba i parada obligada de qualsevol turista, he de dir que sincerament em va decebre bastant, sentiment compartit amb d'altres turistes que vaig anar coneixent pel viatge. La Habana és una ciutat curiosa, on un es pot trobar un Capitoli que sembla la Casa Blanca de Washington i moltes cases mig enderrocades en estat lamentable, fins i tot en ple centre. Una ciutat on es veuran cotxes difícilment visibles en altres llocs, cotxes americans dels anys 40, 50 i 60 que s'han anant mantenint com es podien fent els invents més inverosímils, Lades serie 2000 de fa uns anys i els afortunats més moderns cotxes coreans. Una ciutat on la barreja de contaminació (refineria propera i cotxes ultracontaminants que funcionen amb combustibles del més variats) li dóna una olor (diguem pudor) característica i força desagradable fins que un no s'acostuma. Una ciutat on es veurà molta gent diferent, i molta sense fer res: passejant, asseguts davant el portal, xerrant... i a la caça del turista, si és espanyol encara molt millor. I això converteix en La Habana en un lloc estressant. Especialment a la Habana vieja i en menys mesura a la Habana centro i Vedado en la zona de festa de La rampa (calle 23). La ciutat però ofereix molts racons interessants, la Habana vieja es poden trobar bons bars (no gaire barats) on prendre un cocktail o una cervesa mentre s'escolta música son o salsa en viu. Els carrers i places principals són interessants de veure, i una volta pels carrers secundaris pobres també es recomenable per conèixer totes les realitats. El Malecón, un passeig marítim de 7 km desgastat pel pas del temps i les ones és una caminata obligada (sense ser obligat la patejada de 25 km per Malecón més Vedado que em vaig fotre com un campió). Per menjar res millor que fer cas de la gent d'allà, aquí vaig comptar amb l'ajuda inestimable de l'Orlando que porta la casa particular Hostal Casacuba (Neptuno e/Campanario y Manrique), lloc molt recomanable tant per la casa, com per la situació a Habana centro, com pels consells que l'amfitrió et donarà. En quant a restaurants destacar Los Nardos (davant el Capitoli) i el Chan Li Po (Manrique prop de San Rafael), on per molt bon preu vaig menjar increïblement en quantitat i qualitat. Si un no passa per Varadero, pot fer un dia de platja al Tropicoco de Playas del Este (les platges a uns 15-30 km de la ciutat). Barreja de turistes i cubans (en el meu cas per no ser època massa forta, sobretot aquests últims) en una platja de sorra blanca i aigua cristal.lina amb tons verdosos i blaus. La festa a la Habana, malgrat ésser tan destacada en les guies tampoc em va impressionar, especialment si no s'és massa amant de la música autòctona. Lligar és fàcil, el mèrit és aconseguir-ho sense haver de pagar més que les copes, com em va passar a mi, sense voler-me posar més mèrit que un episodi de sort que anant sol pot ser més probable. Després de 3 dies on he de reconèixer que el viatjar sol em va ratllar en bastants moments, tocava deixar l'Habana, ciutat a la què només tornaria l'última nit abans de marxar, acompanyat ja per la Sarah i la Joanne (amb qui vam compartir un apartament de luxe independent a Manrique amb San Rafael molt recomanable per qui vulgui anar a la seva). Va estar millor reviure la Habana vieja i estar en els bars acompanyat, però l'estrès persecutori de la Habana es mantenia fins i tot parlant en anglès.
Les següens destinacions havien de ser ja molt més tranquil.les.

Continuarà...

Fotos la Habana