El meu anàlisi del 27-S

Ahir vam viure una jornada històrica. Malgrat que alguns la neguessin, som molts el què vam anar a votar amb una il.lusió, que si ens haguessin dit fa uns anys que tindríem aquesta oportunitat, no ens ho hauríem cregut. Personalment estic convençut que hem arribat a aquest punt més per demèrits de la desastrosa política feta des de Madrid (i l'ús polític del Tribunal Constitucional), que per mèrits propis dels polítics d'aquí. Però d'una manera o una altra ahir els catalans vam poder sortir a votar en massa, amb una participació rècord, sobre la nostra sobirania, i això ja és una gran victòria de tots i de la democràcia.

Malgrat els triumfalismes de tots, les eleccions no han significat un gran canvi, el mapa polític entre partidaris del Sí, del No i del Sí/No roman bastant semblant, només amb trasvassos entre formacions de cada costat en funció del seu encert a l'hora de saber llegir aquestes eleccions. L'únic gran interrogant aclarit és el mite de la suposada majoria silenciosa contrària al procés, que ni amb una participació històrica i grans esforços dels partits constitucionalistes, ha canviat notòriament les relacions. Tampoc ha aconseguit l'independentisme fer el projecte més seductor més enllà d'aquests dos milions de persones que ja sabem movilitzades, i seria un gran error pensar que es pot seguir endavant com si res sense intentar guanyar més adeptes. Les úniques majories clares a Catalunya segons qualsevol estudi/enquesta/lectura dels resultats, són el desig com a societat de canviar el status quo actual i tenir més sobirania respecte Espanya, inclòs el dret a l'autodeterminació (sense que això vulgui dir per alguns independència). 

La majoria absoluta aconseguida en escons legitima al govern que surti (que no serà tampoc trivial de formar) a seguir avançant en un procés que permeti assolir els objectius majoritaris descrits, però per mi no autoritza ni a una DUI ni a preparar prematurament el país per una desconnexió que no ha refrendat una majoria de vots. Abans de gastar molts diners en estructures d'Estat que es refrendarien a posteriori (i no a priori), crec més útil dedicar els diners a polítiques socials que demostrin que efectivament des d'aquí som capaços de governar millor que des de Madrid i començar a guanyar suports dels votants que l'independentisme encara no té (especialment a l'area metropolitana) per sortir victoriós en un futur referendum. 

Amb aquests resultats, les eleccions generals a Espanya al desembre, segueixen sent claus per ensumar com ha d'evolucionar el procés, malgrat que a alguns els hi pesi. Encara que molts alberguem poques esperances, són també una part significativa la què creu que una via intermitja és possible, i s'ha de respectar igual. Un procés no pactat amb Espanya i la UE no compta amb suport majoritari. Per tant, el No d'un hipotètic futur referendum ha d'anar acompanyat d'una proposta clara dels nous inquilins de la Moncloa, i amb la força i autoritat que els hi donen els resultats d'ahir, és el què els guanyadors d'aquí els hi han de reclamar.

Paradetes Portabella

Avui arribava en cotxe de la feina quan he vist al costat del parking una paradeta amb estel.lades. Primer em pensava que era alguna parada per recollir el vot anticipat del 10-A (no dret que ja he exercit i animo a tothom a fer-ho independentment de si vota sí o no), però al passar he llegit, "Tens 2 minuts? Parlarem sobre Barcelona". Encuriosit, després d'aparcar el cotxe m'hi he decidit passar.
La iniciativa era de la candidatura de Portabella, cap de llista d'una agrupació entre esquerra, reagrupament i algunes entitats veïnals i socials. Gestionat per la seu del districte, es recollien les idees, queixes, inquietuds de la ciutadania. Obviament això no és cap garantia de res i podria quedar-se en paper mullat, però en uns temps on critiquem molt que els polítics viuen en un altre món, la iniciativa és un intent d'intentar-se acostar a la ciutadania. De fet, això ho haurien de fer durant tot l'any (no com el blog banejat de l'alcalde Hereu) per acabar veient reflectits aquests comentaris en els programes dels diferents partits. Sempre he dit que les municipals són unes eleccions especials, molt més properes. En una ciutat com Barcelona, a més dels alcadables, cadascú hauríem de conèixer els possibles regidors de districte i els seus programes pel barri, per després poder dirigir-te a ells quan no compleixin, com passa en moltes democràcies.
En tot cas, és un inici i un primer pas, que junt amb el programa que presenten i el què han anat escrivint tant Portabella com Ricard Martínez a les revistes que tots rebem cada mes (i que malgrat la despesa no trobo tan malament per estar informat), em fan valorar el seu vot, malgrat que a nivell nacional fa temps em vaig desencantar d'ERC... I malgrat Mr. Laporta, que és el factor que encara em fa dubtar.

Catàstrofe nuclear japonesa

Vaig dir que si la cosa canviava em menjaria les paraules... i desgraciadament ho he de fer. I no dic desgraciadament per cap orgull personal, sino per les afectacions que aquesta catàstrofe nuclear pugui ocasionar a un poble japonès que està demostrant un nivell increíble de responsabilitat i pels 50 herois que estan donant la seva vida per minimitzar la catàstrofe.
Des d'aquest espai sempre he defensat l'energia nuclear i òbviament aquesta tragèdia nuclear farà canviar el meu discurs. No perquè cregui que estem en perill (no oblidem que tot això ho ha originat una catàstrofe natural extraordinària i impossible en les nostres terres), sino perquè certs mites nuclears han demostrat que han perdut credibilitat. Segueixo menyspreant a tot aquell qui demostrava no tenir ni idea de què parlava i feia demagògia per generar por i recollir adeptes, però a l'hora deixaré de fer d'advocat del diable posant en boca meva opinions de suposats experts, que finalment han demostrat no ser-ho tant. Amb encara molt de temps i dades per evaluar el real abast de la catàstrofe, queda clar que el nivell 6 declarat per França està més que justificat i que per tant la situació és molt greu. Que mites com "l'estructura contenedora hauria pogut aguantar l'explosió de Txernòbil" ja no se'ls creu ni Déu i que "el temps juga a favor" tampoc. L'energia nuclear possiblement sigui factible però caldrà revisar tots els criteris i sobretot fer entrar enginyers fora del lobby nuclear perquè puguin fer els seus anàlisi lliure d'interessos. Necessitem proves validades lliures de pànics infundats i interessos econòmics o lloances a gurus que han demostrat no ser-ho tant, pecat pel qual m'incloc. Necessitem un anàlisi en profunditat de tot el què ha passat al Japó (comencen a sortir a la llum certes negligències del lobby nuclear i el govern japonès, però és prematur tornar-se a precipitar en conclusions com alguns vam fer). Ara només em falta esperar que l'accident no passi a més (però ja no poso la mà al foc per ningú) i que, com sembla ser, per greu que sigui, res no sigui comparable a Txernòbil.

Sense temps per més enllaço un link d'un altre blogger en la meva situació, llur post em sento molt identificat.
I segueixo recomanant el blog del MIT per l'alta qualitat d'informació que exhibeix, malgrat no actualitzar-se tan inmediatament degut a la prudència que requereix intantar explicar coses davant de fonts tan disperses.

Els accidents nuclears a Japó

He de reconèixer que quan vaig veure la primera notícia a TV3 sobre l'explosió de la central nuclear de Fukushima, amb una informació, com generalment sol passar, amb molt poc rigor cientifico-tècnic (tot i que la situació per sort sembla anar millorant, com el reportatge emès en el TN Migdia d'avui), els meus primers dubtes sobre l'energia nuclear van aflorar. No en va, des d'aquest modest espai he estat un ferm defensor d'aquesta font d'energia com a alternativa a tenir en compte per diversificar el mix energètic del nostre país. I no deixa de ser el primer accident seriós que ocorre amb capacitat de raonament (a Three Miles Island no havia nascut i per Txernòbil era massa petit).
Per tant, en un moment que per situacions òbvies, el debat nuclear aflorarà amb més força que mai, em veia obligat a analitzar la situació de nou, com sempre recoltzant-me en opinions dels què en saben molt més que jo, doncs no sóc un professional del sector.
Després de fer una breu búsqueda per la xarxa, a través de Microsiervos, he trobat dos dels enllaços més interessants, per la credibilitat que m'han transmès els seus autors i la relativa assequibilitat per entendre el què escriuen:

- Crisis nuclear en Japón, a Ecos del futuro. És força breu i posa els punts sobre les is, sobretot respecte la demagògia oportunista amb la qual surten els antinuclears com Greenpeace.

- Why I am not worried about Japan’s nuclear reactors, del Dr. Josef Oehmen, investigador del MIT. Aquest últim és molt llarg i en anglès, però qui de veritat vulgui saber amb detall què ha anat passant, està passant i què probablement pot passar en els reactors de Fukushima l'hauria de llegir. Les suposicions que dóna el mencionat article (es va fer arran de la primera explosió), s'estan confirmant amb les últimes notícies més documentades que està donant la prensa arran de la segona explosió en el reactor 3 i la situació també preocupant del segon reactor.
Per qui tingui problemes amb l'anglès, una alternativa és el també llarg post:
El oportunismo catastrofista en el debate sobre la energía nuclear, en el blog personal del físico Migui, tot i que aquest no és centra tant només amb l'accident, sino amb consideracions molt més generals.

Recordo així mateix el post que vaig fer ja fa anys sobre el funcionament i seguretat d'una nuclear, que probablement estigui més resumit i sigui més senzill d'entendre encara que alguns dels links mencionats, malgrat que aquest post no explica les causes de les explosions que tots hem vist per la tele, motiu pel qual recomano el link del doctor del MIT. Només com a molt breu resum del què podeu llegir, destacar que les explosions que hem vist són degudes a l'hidrogen acumulat en el recinte exterior, durant els intents de refrigeració del nucli. Aquest recinte no està construit segons pautes de disseny especials, a diferència el recinte interior contenidor del nucli, construit amb acers especials i formigó armat, i encarregat de l'última seguretat en una central nuclear en cas d'accident molt greu, estructura que les autoritats japoneses confirmen que està intacte, i estructura inexistent en el cas de Txernòbil per qui encara no ho tingui clar.
L'altre gran tema és el nivell de les emissions de radiació controlada que hi ha hagut per baixar la pressió del nucli, procés explicat amb molt detall en el link del Dr. Oehmen (en cap cas radiacions d'urani) i que pot tranquilitzar a qui s'imagini a japonesos amb quatre caps d'aquí uns dies. Especialment en aquest punt és molt important quantificar i valorar les informacions que es reben, doncs tots estem exposats en la nostra vida a radiacions, fins i tot encara que no existissin les nuclears, amb la qual cosa els riscos s'han d'avaluar segons els nivells als què un s'exposa, no pel fet que una nuclear hagi emès alguna cosa (encara que l'objectiu general és que no ho faci).

En resum, i sense voler estar exposant cap veritat absoluta, sino merament la meva opinió amb la informació disponible fins el dia d'avui, tinc clar que els accidents del Japó de moment no han fet variar la meva posició respecte l'energia nuclear. De moment els accidents estan catalogats com a nivell 4 (veure Escala), enfront del 7 de Txernòbil i el 5 de Three Mile Island, on recordo no hi va haver cap mort. Per més alarma social que es vulgui crear, la situació a dia d'avui és que un dels pitjors terratrèmols de la història, ajuntant amb un debastador tsunami, causants ambdos d'uns 10.000 morts en la major potència tecnològica contra aquests desastres del món,
no ha pogut provocar un accident nuclear amb víctimes mortals, fins i tot malgrat que el disseny de les plantes no cobrien una catàstrofe natural tan devastadora. A alguns els podrà semblar poca cosa, però a mi em tranquilitza sobremanera, quan cada dia molta gent mort en accidents en moltes altres instal.lacions, sense que ningú posi en dubte perquè existeixen fàbriques de qualsevol producte, plantes petroquímiques o mitjans de transport.

Escoltava en una entrevista a una activista de Greenpeace la següent sentència: "Durant 25 anys la indústria nuclear ens ha volgut fer creure que un Txernòbil era impossible en un país desenvolupat, però els accidents de Japó mostren el contrari". Si així fos, seria el primer en empassar-me totes les hores dedicades a escriure sobre aquest tema, i reconèixer humilment del meu error. Però a dia d'avui (si demà canvia ja he dit el què faré) comparar Txernòbil amb Fukushima és un insult a qualsevol persona mínimament observadora (encara no he vist cap bolet pels aires) i demagògia barata.

En una cosa sí estic d'acord amb els antinuclears: els fets recents, no només Japó, sino la crisi petrolera per la inestabilitat dels països musulmans, més els nostres incompliments de Kyoto (amb les conseqüents multes multimilionàries que paguem tots mentre ens hem d'estrényer el cinturó en moltes altres coses), han de provocar un debat urgent sobre el model energètic de país que volem. Un model on les renovables tinguin el màxim pes possible que sigui viable, però per a la resta necessària a cobrir, es plantegin amb rigor totes les opcions, sense deixar-nos portar per decisions preses en calent, pors infundades o mer electoralisme.

Actualització 15/03/11: desgraciadament sembla que la situació aquesta nit ha canviat respecte la què teniem fins ahir. França ha elevat l'accident a nivell 6, la qual cosa em sembla coherent si, com sembla, en el reactor 2 hi ha hagut una explosió que diferència de les altres, ha produit esquerdes en l'estructura de contenció que en teoria hauria de ser sempre l'encarregada de contenir tota fuita radioactiva nociva. També sembla que un incendi en el reactor 4 ha permès una fuita incontrolada. Aquesta situació és efectivament molt greu, però de moment res comparable a Txernòbil. Un anàlisi amb calma s'haurà de fer quan es coneguin més dades: si Txernòbil era negligència i mal disseny, aquesta lamentable catàstrofe hauria de servir per veure els límits de seguretat de les nuclears i les conseqüències que puguin tenir. Òbviament un accident de nivell 6 a Japó em converteix avui en menys pronuclear que ahir, però això no vol dir que no pugui ser una font a tenir en compte: morts i conseqüències greus moltes altres fonts d'energia les produeixen i caldrà veure fins on arriba aquesta, produida no per un accident de funcionament normal, sino per una de les majors catàstrofes naturals que hi pugui haver. Recollint el comentari encertat del Pau, queda pendent parlar sobre les fuites radioactives (probablement molta gent ni sap què és una partícula radioactiva encara que en parli), la qual cosa faré junt amb el post que òbviament queda pendent per analitzar amb més detalls tot el què acabi passant. Fins llavors per mantenir-se informat deixo l'enllaç oficial que ha obert el MIT, modificant el text personal original escrit per un dels seus doctors i amb la promesa d'actualitzacions a mesura que s'obtinguin noves dades. Sense haver-ho pogut llegir amb calma em sembla una de les millors fonts possibles per estar enterats:

http://mitnse.com/

Per evaluar els nivells de radiació dels quals estem parlant també trobo interessant el següent enllaç: explicació sobre els nivells de radiació (important llegir tots els updates)

Entrevista al president de la meva primera empresa

Probablement si hi haguessin més empresaris com ell i hi hagués la major sintonia entre empresa, universitat i govern que comenta, les coses ens anirien una mica millor que ara:

Entrevista al president de Gestamp Automoción a (Expansión)

L'anàlisi de les eleccions

Amb una mica de retard pels diferents viatges, però m'agradaria fer un petit anàlisi de les eleccions, els resultats dels quals han estat força esperats i sobre els quals excepte la tercera posició del PP me n'alegro. De totes maneres, recent arribat de Corea i mirant el programa de les eleccions em sorprenien certes reflexions que es feien.
En primer lloc felicitar-nos a tots del canvi. Mai podria votar al Sr. Mas després de la seva traició rebaixant un Estatut pactat per totes les forces a canvi d'una foto amb ZP, però sempre he dit que els canvis són bons i necessaris en democràcia, així que després de 8 anys a les tenebres i desgraciadament sense cap altra alternativa, tocava canvi i amb una victòria rotunda que no posés en dubte la presidència, però amb la bona notícia de no tenir majoria absoluta. Un govern fort per no necessitar coalicions, però amb la necessitat de pactar les seves lleis és la millor notícia quen podria tenir aquest país.
La debacle socialista era cantada. Sembla que no van saber veure que malgrat seguir governant, en les últimes eleccions ja van perdre més vots que en aquestes (en cadascuna més de 200.000 vots) i una segona reedició amb un president anodí i un fracàs de l'Estatut no els podia fer presagiar res de bo. Tampoc devia entendre l'electorat el gir espanyolista d'una campanya, on més que vendre's, negaven a la resta, una estratègia que mai m'ha convençut.
El PP era el segon gran triomfador de la nit, però certament si un analitza fredament les dades tampoc és que Catalunya s'hagi "pepitzat". Puja menys de 70.000 vots i en realitat té menys votants que els de 2003. El percentatge de vot és menor que el d'Aleix Vidal Quadras en el seu dia (també en les eleccions prèvies a un més que possible canvi a Espanya) i el seu rècord d'escons es deu més al demèrits dels contrincants, més que a mèrits seus. Bé farà la senyora Camacho de no creure's massa que ha conseguit res extraordinari si no se la vol fotre a les properes.
Iniciativa és la força de govern que salva millor les paperetes, tot i el desgast propi d'un govern en crisi, de la seva polèmica direcció d'Interior (regal enverinat en el seu dia del PSC del què han sobreviscut) i certes polítiques poc populars (com els famosos 80). Ho han aconseguit gràcies a un nou líder que dins l'escenari polític lamentable que tenim és dels més coherents en el seu discurs, la qual cosa sempre agraeix l'electorat.
La patacada d'ERC era molt i molt previsible, però sorprén la poca capacitat d'autocrítica del seu líder la mateixa nit, on encara vacil.lava amb discursos d'una excel.lent campanya (de veritat creu que les declaracions sobre Andalusia li fan algun favor?). Sempre he cregut que els votants d'ERC aprovaven el primer tripartit però haurien preferit una segona legislatura en mans de CIU. Si a això i afegim les picabaralles Carod-Puigcercós i declaracions i espectacles públics d'ambdos que queden molt bé a l'oposició però no s'entenen en un govern, no sé què esperaven. Més els hi val fer una neteja ètnica i una renovació profunda, si no volen que el partit de Macià i Companys passi a ser història en breu.
Més ara que els hi ha sortit competència, amb un sorprenent Laporta, que tirant d'imatge carismàtica com a president del Barça (malgrat els seus escàndols) i aprofitant la debilitat d'ERC i la poca base electoral demostrada per Reagrupament, ha aconseguit fer-se un espai important. Clar que les seves primeres imatges i discursos a la tele no van ser gaire lúcids, així que en els propers quatre anys caldrà que dignifiqui una mica la seva imatge si no vol perdre el terreny guanyat. Si ja bastanta gent reprovava certs comportaments com a president del Barça, ja no diguem com a presidenciable del país.
Si fa quatre anys deia que Ciutadans era pa d'una legislatura, he de corregir i felicitar al senyor Rivera per mantenir-se, fins i tot havent-se desfet de la poderosa base fatxa que el va erigir al poder. Gestionant perfectament un discurs de partit no nacionalista independent de Madrid i aconseguint molt vots de gent que no sap exactament què està votant, ha aconseguit mantenir i ampliar el seu feu. Missatges clars dins d'una política més incerta han permès trobar aquest espai que ara li ha de ser més fàcil conservar.
Finalment m'agradaria analitzar les "altres eleccions", les del 36% de possible votants que no es senten representat per cap dels partits abans mencionats ni els molts altres que aquest cop concorrien a les eleccions. Un percentatge que col.locaria a aquesta força obscura en la segona força del país, fregant els talons de CIU. I és que sorprèn, que aquests periodistes que durant la campanya mostraven el seu desacord en les imposicions electorals, sortissin tan campants dient que havia estat un èxit de participació. Menys del 60% és un èxit? Si fins i tot al 2003 havia estat més de 3 punts per sobre... Sembla que l'objectiu no és que la democràcia creixi en el país a mesura que van passant els anys, sino que no baixi encara més. Seguim: creixement de vots nuls, o la gent es torna cada cop més tonta i fa errors al votar o és una tendència in crescendo (0,26 al 2003, 0,69 ara), suposo per tot aquell que escolta que el vot en blanc afavoreix als grans i es pensa que amb el nul no (cosa certa només si aquesta opció fos hipermajoritària). Tendència mejor en els vots en blanc (0,91 al 2003, 2,95% fregant falsa representació al 2010), el descontentament democràtic segueix pujant però molta gent encara no sap com representar-lo. Escons en blanc també puja (del 0,23 al 0,6%) però perd posicions relatives per l'aparició de nous partits més coneguts. Si sumem les tres últimes opcions: 4,24%, bastant més que SI i C's. Cal difondre el missatge: la única manera de fer sentir una minoria descontenta democràtica que representa en part una majòria força gran de gent que ni va a votar és deixar algun escó en blanc. Una petita revolució que doni esperances a la gent competent per intentar governar-nos.

A voltes amb el vot en blanc

El dimarts passat La Vanguardia em publicava en la seva edició impresa la carta que us avançava en primícia dies abans. Curiosament, o no, perquè certament les cartes d'aquests darrers temps solen filosofar més sobre el vot en blanc i l'abstenció que sobre les diferents opcions polítiques (perquè serà?)... en fi, deia que la meva carta anava seguida d'una altra que, fent referència a una altra, titllava la mesura dels escons buits com absurda... i antidemocràtica. Per sort, abans de tornar-me a escalfar per replicar, just el dia següent, sortia una carta publicada per Ramon Polo donant una resposta, la qual subscric i de la qual transcric la part significativa:
"Si s'ho mira bém veurà que és just al contrari. Escons buits per als vots en blanc és el què faria que els polítics es guanyessin el seu sou, i faria que la democràcia fos més transparent, ja que el Parlament seria la representació real del vot del poble. El cas hipotètic que planteja de tots els escons buits és ben senzill: s'haurien de repetir les eleccions i els polítics es posarien les piles. En canvi, amb el sistema actual, en cas d'una abstenció molt alta, això podria legitimar un cop d'Estat, ja que el Parlament no seria una representació fidel de la majoria, cosa que no passaria amb la comptabilització dels vots en blanc. Perquè els polítics prenguin bona nota i per a aquells que diuen que no voten per desafecció amb la classe política."

Alternativa a l'abstenció i el vot en blanc

Referent a la carta "Votar en blanco" d'Eduard Barba, del 20/X/10, i indirectament a la carta "Ignorar a los políticos" del mateix dia en què es promou l'abstenció, només informar d'una tercera alternativa per aquells ciutadans que estan farts de la classe política del país. Aquesta alternativa és votar al partit Escons en blanc, hereu dels antics Escons insubmisos, i que recentment ha decidit concórrer junt amb un partit estàtal amb la mateixa filosofia: Ciudadanos en blanco. En cas de cumplir amb els seus Manifests i Estatuts (jo no en sóc membre però seré votant seu el proper 28-N), aquests partits promouen capitalitzar el vot en blanc i convertir-lo realment en seints buits, renunciant òbviament a la remuneració econòmica associada a tot escó. Donat que els polítics no semblen reaccionar davant la cada cop més abrumadora abstenció de la població, i donat que el vot en blanc pot ser interpretat com un vot de conformisme que en realitat beneficia als partits grans, deixar alguns escons buits pot ser la solució perquè hi hagi la pressió mediàtica i social suficient perquè alguna cosa canviï en aquest país tant mancat de polítics de nivell.

Carta enviada avui a La Vanguardia

El meu JEIN al 29-S

Malgrat que el català és una llengua riquíssima fruit dels seus segles d'història, li manquen per mi dues importants paraules molt còmodes en el seu ús habitual (com també passa en el castellà o l'anglès) i que sí té per exemple l'alemany: el doch (o resposta afirmativa a una pregunta negativa, fórmula que també té el francés, amb el seu si, que no és el mateix que oui) i el jein, barreja de ja (sí) i nein (no).
Necessito ara el "jein" perquè és la meva resposta a la vaga general del 29-S.

29-S NO per molts motius. El primer és perquè a quasi tots els treballadors els hi dóna la sensació que la vaga, en cas de ser necessària arriba moooolt tard. Que sí, que en el passat, s'ha aconseguit que "decretazos" es veiessin corregits posteriorment, però realment després de dos anys negociant amb la patronal sense ser capaços d'arribar a un acord (amb la mateixa quota de responsabilitat pels altres), obligar al govern a imposar una solució, manifestar-se en contra però sense fer-hi gaire soroll, ara mesos després i en plena situació de crisi, demanen sortir en una acció puntual que no sembla que porti enlloc? Perquè no van demanar actes i movilitzaciones quan s'estava a punt d'aprovar o s'acabava d'aprovar (per la retallada del 5% dels funcionaris sí van córrer). Tot plegat sembla com tants altres cops una movilització per justificar la seva funció, més que per mirar d'aconseguir res, i malgrat que segur en molts casos no és així, dóna la sensació que no deixa de ser una justificació per viure molt còmodament sense treballar i amb feina garantida (perquè no ho oblidem, els sindicats són igualment necessaris pels treballadors que pels empresaris, i sino que els hi preguntin als empresaris establerts a Xina desesperats per no saber amb qui negociar davant les vagues sms que actualment s'estan convocant en cadena quan en un polígon una empresa puja als sous als seus treballadors). Els sindicats, com la patronal i el govern són responsables de fer competitiu laboralment el nostre país, amb un model laboral i un teixit productiu sostenibles, cosa que en els darrers anys no ha passat i han viscut cegats per un creixement del totxo que ja es veia s'acabaria... però ningú hi deia res. M'ha agradat la descripció que feia avui Ma. Dolores García a la Vanguardia i que reprodueixo: "Convertidos en privilegiados interlocutores del Gobierno, se han alejado del día a día de las empresas y de las preocupaciones de unos empleados a los que siguen dirigiéndose con manidas consignas del pasado y un lenguaje artificiosamente belicoso. Nuestros sindicatos se siente cómodos junto a la cadena de montaje de una gran empresa automovilística, pero entran como un elefante en una cacharrería en sectores económicos vinculados a la investigación, la tecnología, el conocimiento, la creatividad... A nadie puede sorprender que muchos jóvenes con una formación adecuada, que incluso durante los años de bonanza económica no lograron pasar de mileuristas, pongan cara de marciano si se les plantea afiliarse a un sindicato". A l'igual com passa amb els polítics, actualment patim una desafecció sindical difícil de superar mentre molts treballadors (de forma creixent en les noves generacions) cada cop es senten representats menys per uns sindicats diplodocus, corruptes (tots coneixem casos d'intervencions seves anòmales quan existeixen llistes d'acomiadaments) i titelles de l'empresa i el govern. Tal és la situació que aquesta vaga avui és un fracàs absolut, doncs no conec ningú no delegat sindical que la secundi voluntàriament. Per tant la vaga serà més o menys exitosa gràcies a la funció dels tant antidemocràtics piquets, que com deia un company en broma avui, més que informar, obren "bretxes informatives" en el cap del treballador que legítimament vol exercir el seu dret a treballar (igualment legítim que el de fer vaga).

Vaga sí (no poso 29-S perquè ja he dit que arriba tard), perquè després de mirar la reforma, no trobo que sigui la solució als problemes del país. Com a molt tranquilitza els "mercats internacionals", però sincerament ja n'estic fins a les pilotes dels mercats especulatius i que aquest neocapitalisme el paguem sempre els mateixos: al final tothom reconeix que la crisi financera la van causar aquestes gran ments pensants que es dediquen a especular generant una riquesa monetària amb la qual s'enriqueixen molts pocs i amb 0% esperit social, però mentre a aquesta gent no li ha passat res, mentre els grans executius van augmentar considerablement els seus sous l'any passat, als mateixos de sempre ens toca estrenye'ns el cinturó, renunciar a drets dels treballadors tant lluitats pels nostres antecessors i renunciar a despeses públiques, que no només donarien feina entre els molts aturats que tenim, sino que revertirien en beneficis tangibles per la societat. Però aquí m'estic convertint en delegat sindical amb missatges del passat: si no estem d'acord amb aquest model neocapitalista, convertit en una màquina de fer diners per molts pocs en comptes d'intentar generar riquesa a la vegada que plena ocupació, la solució no és una vaga general a Espanya, sino una vaga general a nivell com a mínim europeu, i no és el cas. Tornem a Espanya: acabar amb la temporalitat a base de convertir-nos als fixos en més temporals, rebaixant considerablement l'indemnització per acomiadament encara que sigui improcedent. Més preocupant encara, el jutge perd molt poder quan hagi d'intercedir en casos d'acomiadaments, ja què s'estableixen molts criteris arbitraris: l'empresa ja no cal que tingui pèrdues, també val una previsió (més o menys interessada) de pèrdues (no seria més lloable intentar canviar el rumb de l'empresa amb altres mesures i veure si aconsegueix seguir amb números negres mantenint ocupació?); també desapareix l'acomiadament nul (només que l'improcedent, amb la seva indemnització ara reduida). Tampoc em sembla correcte que per combatre l'absentisme es converteixi en acomiadament justificat l'absència durant un % temps del treball encara que hi hagi justificació mèdica (no és més coherent perseguir les falses baixes i els metges corruptes que criminalitzar tots els treballadors i donar armes a empresaris sense escrúpols?). I tampoc entenc (espero que algú amb més coneixement que jo m'ho pugui explicar) és que a sobre els acomiadaments passin a ser cofinanciats per l'Estat via el Fons de Garantia Salarial, que hauria de servir per empreses insolvents en fallida i no per finançar qualsevol acomiadament amb causes objectives.

Mirant les mesures més importants aprovades, la única que veig coherent per flexibilitzar el mercat, és la fomentació de la reducció de jornada com alternativa a l'acomiadament en empreses amb problemes i amb un període màxim d'un any. Per la resta, entenc que una reforma laboral en un mercat laboral amb un 20% d'atur hauria de fomentar l'ocupació, i ni la majoria d'empresaris veuen aquesta bondat en la reforma. Tampoc veig que es persegueixi de forma ferma l'abús i ús fraudulent de la prestació de l'atur que un percentatge molt alt de la població en fa.
Davant tot això em queda clar que la reforma és una enganyifa, però la pregunta és, si ni els empresaris ni els sindicats la veuen útil, què cony s'ha aprovat i perquè no van aconseguir acordar ells alguna cosa coherent com a pacte d'estat que converteixi el nostre mercat laboral en un de més flexible i productiu (que no vol dir fer més hores, sino tot el contrari) i amb menys absentisme (tres de les grans carències que tenim i que molts treballadors segur entendríem per garantir el nostre "benestar" social davant aquest món globalitzat i competitiu)?

En què es materialitza finalment el meu JEIN, més proper al Nein? En agafar-me'l de vacances, postura que he acabat dedidint com a més coherent davant la meva postura i apatia político-sindical de la qual pateixo com la majoria. Això pot ser de totes maneres revocat per l'empresa (posteriorment a la vaga si ho creu convenient, visca els despropòsits!)... L'opció anar a treballar ja s'han encarregat els sindicats de revocar-me-la.

Prou Estatut!!

I per fi, quasi tres anys després de què els catalans votessin en favor del seu nou estat (prèvies retallades per ser aprovat al Parlament Espanyol), el maleït Tribunal Constitucional que ha estat vivint del cuento tot aquest temps, ha emès la sentència que tots esperàvem (la de diners que ens ha costat a tots... per sentenciar el què ja sabíem des del principi). O és que potser algú esperava que Espanya havia canviat? Val a dir que m'alegra moltíssim aquesta sentència, ja que desvirtua un Estatut pel qual ja vaig votar que NO, perquè per mi el verdader nou Estatut era el que havia sortit del Parlament Català, no el què ens vam deixar retallar a canvi d'interessos partidistes dels nostres lamentables polítics catalans. Però sobretot m'alegro perquè tota aquella gent que ingènuament va votar que sí a l'Estatut "cepillao" se n'adoni de la burla que som com a poble envers Espanya, i en conseqüència reaccioni buscant la seva dignitat. I aquesta passa per deixar de moquejar a Madrid per demanar engrunes, ja no només parlem d'una identitat nacional que per molts ens és important i per a la majoria no molesta, sino que parlem de la nostra butxaca, una cosa que caldria valorar especialment en aquests temps de crisi que corren.
Per això, cal donar "carpetazo" a l'Estatut, a l'Espanya autonòmica i a la Transició. Dins el marc de la UE on estem, el nostre repte ha de ser una Confederació Catalana amb dret a l'autodeterminació, com els cantons de Suïssa. I a partir d'aquí, ja decidirem tots si volem seguir sent o no espanyols, si volem seguir sent solidaris amb les regions, si volem seguir compartint les moltes coses que ens uneixen, si junts volem seguir progressant cap a un país més important mundialment... però com a mínim, si decidim seguir fent això, almenys serà sense que sens pixin a la cara constantment i haguem de riure'ls-hi les gràcies (ara demana Rajoy serenitat, l'ésser que va posar el recurs i es va passar mig any voltant per Espanya pronosticant l'apocalipsi?). Perquè si Espanya no progressa, si l'Espanya canyí arcaica segueix tocant-nos les pilotes dia sí, dia també, si l'expoli fiscal segueix i en comptes de donar-nos les gràcies ens insulten per voler parlar la nostra llengua, com a mínim podrem dir prou, fins aquí hem arribat i adeu molt bones.
El dret a l'autodeterminació hauria de ser un dret universal, com ho són els drets humans. Perquè un poble (i atenció, que sóc conscient que actualment la majoria catalana no és independentista) ha de pertànyer a un país si li convé, no segons acords o guerres dels nostres avantpassats. Perquè un està obligat a viure en una potència més gran? Ets més feliç pertanyent a la societat nordamericana per ser la primera potència amb uns índexs de pobresa interna elevadíssims, o ho series pertanyent a la poc influent societat luxemburguesa on tothom viu dignament? Potser, els estats grans, no són la millor solució organitzativa per a la humanitat...

La consulta de la Diagonal

I ja tenim resultats de la primera consulta ciutadana de Barcelona, referent a la reforma de la Diagonal en l'espai comprès entre Francesc Macià i el carrer Marina. Tres opcions: A (bulevard), B (rambla), C (cap de les anteriors, recordant els exàmens tipus test de la carrera). I tal i com era de preveure, pallissa aclaparadora de l'opció C:

Percentatge vots A: 11,88%
Percentatge vots B: 8,28%
Percentatge vots C: 79,24%
Participació: 12,17% sobre més d'1,4 milions d'empadronats majors de 16 anys

Un bon cop de revés cap a l'alcalde Hereu, qui sembla que cada dia té més les hores comptades. I he de dir, que malgrat votar l'opció C i malgrat desitjar un canvi polític necessari a la ciutat després de tanta dècada socialista, em sap greu una mica per ell aquests resultats perquè una cosa sí li he de reconèixer: trobo bona iniciativa fer participar el ciutadà de peu en certes decisions, sobretot a nivell municipal, i és una bona manera d'acostar la política i la democràcia (que etimològicament significa poder pel poble, no ho oblidem) a la societat, cosa necessària en aquests temps d'apatia política (la qual sóc el primer en patir-la). Per això, personalment, trobo decepcionant els resultats de participació baixíssims en un tema que pot afectar a tanta gent la seva vida quotidiana (els efectes sobre la mobilitat de passar de 8 a 2 o 1 carrils segons opció són importants) i amb una facilitat de participació sense precedents, malgrat els problemes tècnics ocorreguts.
Però la victòria de la C era molt previsible, no en va era un calaix de sastre que incloïa a molta gent, respecte dos opcions molt concretes i sobretot excessivament revolucionàries. I és que com a votant de la C he de dir que no m'incloc en l'opinió bastant majoritària de què una reforma no és necessària o que ara no és el millor moment. En temps de crisi i un atur record, no trobo malament que l'administració inverteixi en infraestructura pública que doni feina (sobretot a l'enfonsat sector de la construcció) i reverteixi en un servei al ciutadà (podem discutir en tot cas la quantía pressupostada). També crec que la Diagonal a dia d'avui és una avinguda poc agradable pel peató i que es pot millorar molt i convertir-la en un nou eix emblemàtic. Entenc fins i tot la tendència de totes les grans urbes d'anar dificultant progressivament la mobilitat al vehicle privat i afavorir el transport públic. Però clar, un no pot tallar un eix principal i sense grans canvis en la resta d'infraestructures, quedar-se tant ample dient que el trànsit s'ha de repartir per la resta de l'Eixample (que ja avui també està saturat). Per això he votat la C. I perquè en temps on només es parla d'electromobilitat (precisament des de les administracions) i on els busos elèctrics haurien de ser una realitat imminent, seguir apostant pel tramvia és una aberració que només aporta majors dificultats de mobilitat general i més consum energètic. Es poden fer carrils exclusius per bus de veritat (per millorar els seus temps) de recorregut, però consumint menys espai de calçada que un tramvia i sense dificultar tant els girs de la resta del trànsit.
Per mi la opció D que em faltava era una opció amb voreres amples als laterals (per on es pugui passejar agradablement i que afavoreix les botigues) que disposin d'arbres que aillïn d'una gran calçada central per on passaria tot el trànsit (amb carril vao+taxi+residents, carril exclusiu bus, i 3 carrils de vehicle privat per banda). Una mica en línia de l'avinguda dels Champs Elysees de Paris, on el fet de passejar per les tendes més "chic" no impedeix convertir-la en un eix viari principal.

3a jornada ecoinnovació

El dimecres passat va tenir lloc la 3a jornada d'ecoinnovació de Terrassa, a la qual hi vaig assistir i col.laborar en la part que pertocava.
Deixo els enllaços de les ponències que es van fer. A més de les del vehicle elèctric en sí (amb la del projecte VERDE en què treballo), vaig trobar especialment interessant la d'Economia Sostenible de Joaquín Nieto. Més clar no es podia dir com sortir de la crisi, que òbviament no passa per retallar salaris.

Ponències jornada ecoinnovació

Avui, més que mai, SOM-HI BARÇA!!

Estratègia nacional per l'impuls del vehicle elèctric

Després de mesos de treball de grups formats per les administracions i les principals indústries afectades, avui el Govern espanyol ha presentat la seva Estratègia i Pla d'Acció per impulsar el vehicle elèctric al nostre país. 590 milions d'euros (que són molts diners, però menys que en d'altres països europeus) per ajudar a la compra d'aquests vehicles (ostensiblement més cars degut sobretot als costos elevats de les bateries), a la creació d'infraestructures de recarga (vitals per l'èxit d'aquests vehicles), a la investigació en I+D+i en temes claus i al marketing que ha d'ajudar al seu foment.
La societat probablement encara no ho percep, però després d'anys i anys on es parlava sobre el vehicle elèctric com un tema recorrent, sembla que l'era del canvi s'ha iniciat. La transició cap al vehicle híbrid convencional sembla inexorable per poder cumplir amb les cada cop més exigents normatives contaminants, però en uns anys els vehicles híbrids endollables i els elèctrics purs (en segmengts molt concrets) s'aniran obrint pas en la nostra societat. Un cop solventades les actuals limitacions tecnològiques (que requereixen les inversiones en I+D per poder acabar oferint un vehicle amb les mateixes prestacions que els vehicles convencionals), la tracció elèctrica hauria d'oferir al client una alternativa més econòmica (tot i que això dependrà en gran part dels impostos), a l'hora que la possibilitat d'aprofitar millor la gran generació d'energia elèctrica renovable del nostre país (que haurà de continuar creixent) i per tant contribuir a un món més net (i amb menys dependència energètica de l'exterior en el cas del nostre país).
Si a més les indústries nacionals ens posem les piles (mai millor dit) el canvi cap a l'electromobilitat és un repte que hauria de permetre la supervivència i desenvolupament d'una part important del teixit industrial nacional: la indústria de l'automoció i components, la indústria de les energies renovables i la indústria de les infraestructures de recàrrega i les seves comunicacions amb els nous vehicles. Per a les distribuidores elèctriques el repte és integrar aquesta nova important càrrega a la xarxa, sense que aquesta es vingui avall.
Queda molt treball per fer, però les disposicions sembla que són bones i esperem que aquest anunci d'avui incrementi encara més les energies i sinèrgies cap a la revolució del transport del segle XXI.

Notícia de La Vanguardia

Enllaços la Moncloa (Notícia, Resum pla d'acció)

A Francisco Riberas

Des de la meva humil posició no el vaig arribar a conèixer, però llegeixo avui amb tristesa la mort de Francisco Riberas, el president de la què va ser la meva primera empresa. En un país amb pocs empresaris industrials i menys amb sentit de país i sentiment de responsabilitat per la pròpia terra, l'exemple de Francisco Riberas s'erigeix com una mostra a seguir per a futurs joves emprenedors. Esperem que els seus fills continuin el seu bon treball i que nous Riberas apareguin en la nostra societat... De ben segur que Espanya aniria molt millor.

Notícia El País

Notícia Diario de Burgos

Zona 80

Aquesta setmana han fet una col.locació massiva de noves senyalitzacions grogues "Zona 80" a les incorporacions de l'A2, B23 i imagino la resta de vies ràpides en la zona de limitació a 80 km/h. Certament, alguna vegada havia pensat que quan jo entro a l'autopista, no he de perquè saber si estic en una zona 80 o no, i en alguns llocs la primera indicació venia bastant tard, afegiríem en algun cas, després del primer radar. Però clar, quan un veu que la col.locació de senyals ha estat tan massiva que, en alguns casos, la nova senyal quasi tapa l'antiga que li queda al darrere, un es pregunta de quin conseller o ministre és familiar o amic el resposable de l'empresa que les fa...

Què bonica és la neu en aquest país

M'hauria agradat haver vist la neu tal com surt en aquesta foto, amb el blanc a la vora d'un mar encabritat. Podia haver estat això ahir diumenge i probablement l'hauria disfrutat més. El paisatge a SEAT recordava a Ingolstadt, desgraciadament sense càmera per immortalitzar-ho. Tornar a treure un pam de neu d'un cotxe tapat per ella, no m'esperava tornar-ho a fer en aquestes latituds, i fins i tot feia gràcia recordar-ho.
Però passats aquests breus moments, la crua realitat ha fet acte de presència, pels què necessiten agafar transport per fer vida normal, una nevada és això:
Dues hores per aconseguir sortir del polígon de SEAT, tots sortint encara més a la mateixa hora que normalment, suposo que el merder dels mossos obligant a posar cadenes als què anaven direcció Igualada, algun que altre camió imprudent que l'haurà liat en alguna rotonda... El cas és que després de donar la volta del camí habitual i avançar a pas de tortuga per l'alternatiu, finalment empalmava amb l'autovia, desapareixent els fantasmes de la pernoctació en l'oficina.
Sorprenentment el Martorell-Barcelona ha estat ràpid (meny de mitja hora). Tothom a pas de tortuga però per una vegada pel carril de la dreta, així que alguns pocs podíem circular tranquilament per un desert carril de l'esquerre amb neu suficientment xafada i no gelada per circular sense cadenes a 80-90.
Primera broma de la nit: senyal de la bifurcació Diagonal-Cinturó Litoral amb 9 i 8 minuts com un dia normal!! Clar, sobretot la Diagonal que ja estava col.lapsada a la mateixa A2 (previsible amb la Ronda de Dalt tallada). Canvi de rumb: direcció Gran Via. Tràfic fluid fins arribar al creuament, aix, perquè no he seguit allà, la bombeta Zona Franca se m'ha iluminat i no sé si amb massa èxit. Mitja hora en una rotonda (perquè la gent col.lapsa les carreteres?? perquè no deixar passar la gent en comptes de tallar el pas i empitjorar la situació??), amb un intent fallit de sortida (sense sortida) cap a Can Tunis. Passat l'embús, tram comfortable pel port i Zona Franca, fins arribar al Passeig de la Zona Franca. Mitja hora en les immediacions de Plaça Cerdà, per descobrir que la Ronda del Mig estava tallada per la neu, clar, només és un tunel. Després m'informaven que era pels problemes dels conductors en les sortides del nord de la ciutat, però què tal permetre el pas fins on es pot, especialment deixar passar les vies de Badal que tallen la ciutat pel mig?? Com la Gran Via estava obviament col.lapsada, enèssim pla B, asquest sí amb èxit. Desviació cap a Montjuïc fins a buscar un carrer que creués la Gran Via, em portés a la Bordeta i d'allà finalment a Carretera de Sants i ja sí Rambla del Brasil per dalt fins a casa.
16.36 fitxava de sortida a SEAT. 20.45 obria el pany de casa. Tot per una mica de neu per una vegada anunciada. Entenc que no estem tan preparats com els nòrdics, però tan poc??

Jo de gran vull obrir un centre mèdic a la Campana

Deu anys després, per fi toca renovar el maleït tríptic rosa, anomenat també oficialment permís de conducció, i obtenir un carnet portable a la cartera digne de ple segle XXI. Lamentablement, cercant per Internet, la modernització de l'administració en les renovacions de DNI no ha arribat encara a la DGT, així que tocava passar per la Campana. I prèviament, clar, la famosa revisió mèdica per demostrar que sóc apte física i psíquicament per obtenir-lo.
Així que a les 8 del matí un es planta allà i decideix entrar al primer centre mèdic que ha trobat, sorprès davant la presència d'un "botones" que li obria la porta. Un cop a dins 5 administratius i administratives, atenent a la gent, que almenys en aquella hora tampoc era una gran massa (per cert, l'altre dia vaig fer-me una higiene bucal i també n'hi havia tres tot i que en la mitja hora que vaig estar esperant no vaig veure ningú més que entrés).
Bona notícia. Ja que no et donen el carnet a l'instant, la DGT autoritza a aquests centres mèdics a presentar-li els papers i ha donar-te ells mateixos un de provisional, per d'aquesta manera estalviar-te les cues de la Campana. I el millor de tot, aquesta gestió la fan de franc. Clar que s'han de tenir-los molt grossos publicitar-te això quan t'estan cobrant 65 € per la següent revisió (sumant-li les taxes de la DGT la broma acaba sortint per 87,5 €!!!):

- Sala d'espera. Et crida el primer metge per fer-te la revisió de la vista a la consultaa 1. Et tapa un ull, llegeixes una línia de lletres, el mateix amb l'altre i fora.
- Sala d'espera 2. Et crida un segon metge i, a la consulta 2, et posa davant el doble comandament per fer la prova psicomotriu (bé, aquest cop almenys me l'han deixat completar, no com quan me'l vaig treure). El metge mentre la fas, surt a fora, s'acaba, i al cap d'una estona torna a aparèixer amb una xocolatina a la mà, mira els resultats, i molt bé.
- Novament sala d'espera 2. Abans de seure un altre administratiu et crida perquè signis el paper amb el qual expediran el teu carnet. Tornes a seure i esperes al tercer metge (que surt d'una consulta 4, agafa el bloc d'expedients pendents i va cridant des de la consulta 3). Mentrestant un veu com el metge 1 i 2 van xerrant, fent bromes, menjant xocoatines, només interrumpent tan frenètica activitat quan arriba un nou client (anava a dir pacient, però...) i l'enllesteixen en menys d'un minut. Per cert, un també es pregunta, mirant la TVE 24h que hi havia posada, perquè en els esports es repassen els 4 equips espanyols de futbol de l'Europa League (abans coneguda com a UEFA) i, quan arriba el bàsquet, només destaquen la meritòria victòria a casa del Madrid davant Montepaschi (obviant les no menys importants a domicili de Barça i Caja Laboral -abans TAU- i la derrota condemnatòria d'Unicaja).
- Finalment el tercer metge em crida. Típica broma sobre el meu naixement a Madrid, què hi feia ma mare allà ja que els dos cognoms són catalans, quina és la meva professió, per quina empresa, si sempre m'obligaven a anar "trajeao y encorbatao", perquè hi anava avui doncs, de què era l'acte on anava, sobre què treballava, si el cotxe elèctric seria una realitat, si la carrera havia estat difícil, un breu resum de la seva carrera, si fumava, si bevia, si agafava el cotxe normalment, si agafava moto també... I entremig, dues vegades si m'havien operat i de què, quatre vegades si prenia medicaments i tres si tenia al.lèrgies, diabetis o asma.

Mitja hora després recollia el meu resguard provisional per tres mesos (a portar junt amb el tríptic) fins que m'enviïn a casa el carnet definitiu. A la sortida, òbviament, el botones m'ha obert la porta. És el mínim que es pot demanar després de l'estafa a la què un està obligat a participar.

Arranca el projecte VERDE

http://media.seat.com/es/noticias-seat/2009/526-seat-lidera-el-desarrollo-de-las-futuras-tecnologias-de-electro-movilidad-en-espana.html

Red SOStenible

Perquè quan la justícia a aquest país és lenta per tot menys ara per tancar webs (segur el major problema que tenim) i perquè estic d'acord amb el contingut, m'afegeixo al manifest:

"Consideramos imprescindible la retirada de la disposición final primera de la Ley de Economía Sostenible por los siguientes motivos:

1 -Viola los derechos constitucionales en los que se ha de basar un estado democrático en especial la presunción de inocencia, libertad de expresión, privacidad, inviolabilidad domiciliaria, tutela judicial efectiva, libertad de mercado, protección de consumidoras y consumidores, entre otros.

2 - Genera para la Internet un estado de excepción en el cual la ciudadanía será tratada mediante procedimientos administrativos sumarísimos reservados por la Audiencia Nacional a narcotraficantes y terroristas.

3 - Establece un procedimiento punitivo “a la carta” para casos en los que los tribunales ya han manifestado que no constituían delito, implicando incluso la necesidad de modificar al menos 4 leyes, una de ellas orgánica. Esto conlleva un cambio radical en el sistema jurídico y una fuente de inseguridad para el sector de las TIC (Tecnología de la Información y la Comunicación). Recordamos, en este sentido, que el intercambio de conocimiento y cultura en la red es un motor económico importante para salir de la crisis como se ha demostrado ampliamente.

4 - Los mecanismos preventivos urgentes de los que dispone la ley y la judicatura son para proteger a toda ciudadanía frente a riesgos tan graves como los que afectan a la salud pública. El gobierno pretende utilizar estos mismos mecanismos de protección global para beneficiar intereses particulares frente a la ciudadanía. Además la normativa introducirá el concepto de "lucro indirecto", es decir: a mí me pueden cerrrar el blog porque "promociono" a uno que "promociona" a otro que linka a un tercero que hace negocios presuntamente ilícitos

5 - Recordamos que la propiedad intelectual no es un derecho fundamental contrariamente a las declaraciones del Ministro de Justicia, Francisco Caamaño. Lo que es un derecho fundamental es el derecho a la producción literaria y artística.

6 - De acuerdo con las declaraciones de la Ministra de Cultura, esta disposición se utilizará exclusivamente para cerrar 200 webs que presuntamente están atentando contra los derechos de autor. Entendemos que si éste es el objetivo de la disposición, no es necesaria, ya que con la legislación actual existen procedimientos que permiten actuar contra webs, incluso con medidas cautelares, cuando presuntamente se esté incumpliendo la legalidad. Por lo que no queda sino recelar de las verdaderas intenciones que la motivan ya que lo único que añade a la legislación actual es el hecho de dejar la ciudadanía en una situación de grave indefensión jurídica en el entorno digital.

7 - Finalmente consideramos que la propuesta del gobierno no sólo es un despilfarro de recursos sino que será absolutamente ineficaz en sus presuntos propósitos y deja patente la absoluta incapacidad por parte del ejecutivo de entender los tiempos y motores de la Era Digital.

La disposición es una concesión más a la vieja industria del entretenimiento en detrimento de los derechos fundamentales de la ciudadanía en la era digital.

La ciudadanía no puede permitir de ninguna manera que sigan los intentos de vulnerar derechos fundamentales de las personas, sin la debida tutela judicial efectiva, para proteger derechos de menor rango como la propiedad intelectual. Dicha circunstancia ya fué aclarada con el dictado de inconstitucionalidad de la ley Corcuera (o ley de patada en la puerta). El Manifiesto en defensa de los derechos fundamentales en Internet, respaldado por más de 200 000 personas, ya avanzó la reacción y demandas de la ciudadanía antes la perspectiva inaceptable del gobierno.

Para impulsar un definitivo cambio de rumbo y coordinar una respuesta conjunta, el 9 de enero se ha constituido la "Red SOStenible" una plataforma representativa de todos los sectores sociedad civil afectados. El objetivo es iniciar una ofensiva para garantizar una regulación del entorno digital que permita expresar todo el potencial de la Red y de la creación cultural respetando las libertades fundamentales.

En este sentido, reconocemos como referencia para el desarrollo de la era digital, la Carta para la innovación, la creatividad y el acceso al conocimiento, un documento de síntesis elaborado por más de 100 expertos de 20 países que recoge los principios legales fundamentales que deben inspirar este nuevo horizonte.

En particular, consideramos que en estos momentos es especialmente urgentes la implementación por parte de gobiernos e instituciones competentes, de los siguientes aspectos recogidos en la Carta:

1 - Las/os artistas como todos los trabajadores tienen que poder vivir de su trabajo (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo B. "Estímulo de la creatividad y la innovación", de la Carta);

2 - La sociedad necesita para su desarrollo de una red abierta y libre (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo D "Acceso a las infraestructuras tecnológicas", de la Carta);

3 - El derecho a cita y el derecho a compartir tienen que ser potenciado y no limitado como fundamento de toda posibilidad de información y constitutivo de todo conocimiento (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo A "Derechos en un contexto digital", de la Carta);

4 - La ciudadanía debe poder disfrutar libremente de los derechos exclusivos de los bienes públicos que se pagan con su dinero, con el dinero publico (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo C "Conocimiento común y dominio público", de la Carta);

5 -Consideramos necesaria una reforma en profundidad del sistema de las entidades de gestión y la abolición del canon digital (referencia punto 2 "Demandas legales", párrafo B. "Estímulo de la creatividad y la innovación", de la Carta).

Por todo ello hoy se inicia la campaña INTERNET NO SERA OTRA TELE y se llevarán a cabo diversas acciones ciudadanas durante todo el periodo de la presidencia española de la UE.

Consideramos particularmente importantes en el calendario de la presidencia de turno española el II Congreso de Economía de la Cultura (29 y 30 de marzo en Barcelona), Reunión Informal de ministros de Cultura (30 y 31 de marzo en Barcelona) y la reunión de ministros de Telecomunicaciones (18 a 20 de abril en Granada).

La Red tiene previsto reunirse con representantes nacionales e internacionales de partidos políticos, representantes de la cultura y legaciones diplomáticas.

Firmado Red SOStenible

http://Red-SOStenible.net

http://Red-SOStenible.net/colabora/

La Red Sostenible somos todo. Si quieres adherirte a este texto, cópialo, blogguéalo, difúndelo."