Argo

Argo, guanyadora de tres Oscars aquest any, entre elles la de millor pel.lícula, posa de relleu aquest tòpic que es comença a repetir en tantes crítiques, que Ben Affleck és millor director que actor.
El cert és que Argo té molts arguments per ser un èxit i que era difícil espifiar-la. Història real poc coneguda, sorprenent, dramàtica i un tant surrealista, a l'hora que heroica. Història carn de canó doncs del cinema americà, que sap explotar com ningú aquest tipus de guions.
Argo explica la història de com la CIA rescata a 6 diplomàtics americans atrapats a l'Iran del recent ascendit al poder ayatollà Homeini. Amb la complicitat de l'embaixada i govern canadencs, i el suport d'un productor de Hollywood, l'agent Tony Mendez (el propi Ben Affleck) serà capaç de crear una falsa pel.lícula amb la qual enganyar al govern iranià per a poderlos rescatar.
És d'agraïr la introducció que es fa a l'inici sobre el perquè de la situació a l'Iran i la culpa dels EEUU en els fets, protectors de l'antic dictador posat per ells mateixos, que va empobrir i matar a molts rebels civils, a costa de mantenir el control sobre les matèries primeres del país. Amb la pujada de Homeini al poder, Iran demana tan sols poder fer justícia davant el seu antic lider, refugiat en territori americà. Malgrat que breu, aquesta introducció en veu en off és completament necessaria per no demonitzar els iranians en una història que, a partir d'aquest moment, deixa de posar-se política o reflexiva i es limita a narrar els fets que van passar, sense cap mena de judici moral. Uns fets òbviament dramatitzats i portats a l'extrem de la intriga, llicència perfectament lícita quan es tracta de mantenir l'atenció de l'espectador durant dues hores sobre una història que, a fi de comptes, ja d'inici es coneix el final.
La caracterització dels personatges de l'epoca i l'edició és impecable, i les actuacions són correctes, amb l'únic però d'aquest Ben Affleck incapaç de transmetre emocions en pel.lícules dramàtiques quan el guió li ho demana.
En tot cas, Argo és una pel.licula entretinguda i recomenable, fidel al prototip de cinema americà de qualitat i que permet descobrir una historia que mereixia ser explicada algun dia.

Los últimos días

Molt esperada i publicitada ha estat l'obra dels germans Pastor, que porten a les nostres pantalles un gènere, el del thriller catastrofista, normalment més propi de les productores hollywoodienses, amb l'atractiu addicional d'estar rodada i ambientada a Barcelona.
Malgrat la bona declaració d'intencions, el cert es que Los últimos días naufraga completament, podent salvar molts pocs aspectes d'ella.
L'obra versa sobre una extranya epidèmia mundial que afecta paulatinament a tota la població i que obligarà a aquesta a buscar refugi per poder sobreviure. Desgraciadament un cop descobert de què es tracta l'obra perd interés, i en cap moment els autors semblen creure addient intentar explicar les causes o si hi ha algú investigant-les junt amb una possible curació. El fenomen global es converteix en local i a partir d'aquí ens oblidem de la resta, més que dels protagonistes. Si acabem d'analitzar el guió, aquest es completament previsible i acaba convertint la pel.licula en el què el protagonista Jose Coronado diu que no es convertirà en un moment de la trama: en una maleïda gimcama per Barcelona per trobar la nòvia de l'altre protagonista, Quim Gutierrez. Si bé és cert, aquest es un defecte del que poden doldre moltes obres del gènere americanes, el cert és que la quantitat de goofs (errors de continuitat i credibilitat de la trama) és molt gran i els intents de donar certa emoció i intriga en algunes escenes (per exemple l'ós a Santa Maria del Mar) són bastant pessims.
L'actuació dels dos protagonistes tampoc ajuda a aixecar la pel.lícula, cert que aconsegueixen transmetre certa química entre els dos, però moltes escenes son d'un dramatisme exagerat i fals per a ambós personatges mascles alfa.
A qui ens queda salvar de la foguera? Sens dubte als equips de fotagrafia i efectes especials, responsables de les imatges espectaculars del trailer que inciten a veure la pel.lícula. Desgraciadament aquesta aporta ben poc més, així que quedar-se amb l'anunci en aquest cas pot ser més que suficient. Obres com Los últimos días demostren que alguns crítics potser som massa crítics (valgui la redundància) amb el cinema d'acció americà, i que malgrat els seus molts defectes, sembla que no es tan senzill que produccions autòctones es situin al seu nivell.

Lincoln

No sembla estar massa en forma Spielberg en els últims temps. Després del fiasco de War horse, l'ambiciosa película sobre el president dels Estats Units que va abolir l'esclavitud no acaba de convèncer ni respon a les expectatives creades. 
Lincoln és la història d'una votació, la què el 1865 va votar el congrès d'uns Estats Units a favor de la 13a esmena, en plena guerra civil entre estats del nord i del sud. Aquesta esmena posava fi a la legalitat de l'esclavitud poc abans de la previsible victòria del nord en la guerra, però sentava unes bases per a les futures generacions. Entremig descobrim el personatge sorprenent d'Abraham Lincoln, magníficament interpretat per Daniel Day Lewis (guanyador de l'Oscar a millor actor principal). Un president poc convencional, proper, amant d'explicar interminables anècdotes per convèncer a la gent sobre les seves idees inquebrantables.
Superproducció americana, Lincoln no defrauda ni en l'ambientació ni el els aspectes tècnics, tampoc en apropar aquesta història probablement no tan coneguda, al gran públic, si bé com a producte americà li sobren certs aires triumfalistes trascendents típics de qui es creu poble el.legit.
Però on sobretot defrauda Lincoln és en el poc ritme que presenta durant molt bona part de la pel.lícula, que es perd en interminables monòlegs/diàlegs soporífers fins a entrar en la part final de la votació, on guanya una mica més d'interés. No ajuda en aquest context una durada novament excessivament llarga, 2:30 que sembla ja una obligació en tota superproducció, independentment de si la història ho justifica.
Obra dirigida doncs a qui s'interessi sobre aquest personatge històric, però disposat a aguantar una bona estona al cine sense que la paraula entreteniment adquireixi sentit fins ben avançada la película.

El capital

Fidel al seu cinema compromès, el director grec nacionalitzat francès Costa-Gavras dirigeix i coescriu aquesta nova denúncia sobre l'ambició desenfrenada del món financer capitalista. A diferència d'Inside Job o altres pel.lícules sorgides del tema, El capital no és un documental sino un thriller fictici basat en la novel.la homònima de Stéphane Osmont.
L'obra explica la història de la fulgurant ascensió de Marc Tourneil, convertint-se en president d'un dels bancs europeus més poderosos. Marc es veurà obligat a dirigir enmig de les fortes pressions dels accionistes, convertint-se en un Robin Hood que roba als pobres per fer més rics als rics. Els seus puntuals remordiments es veuran frenats per l'ambició sense límits d'acumular diners, símbol de poder i reconeixement.
Amb bones intencions i malgrat el thriller aconsegueix mantenir la tensió de l'espectador durant tota la pel.lícula, fins i tot d'una forma entretinguda amb l'ús de la ironia i el sarcasme en molt moments, El Capital no acaba de convèncer. 
El protagonista és un personatge excessivament ambigu, tampoc excessivament ben interpretat per un Gad Elmaleh, que demostra que el seu primer paper dramàtic li queda incòmode per a un actor de comèdia. Als personatges secundaris els hi falta caràcter i estar més treballats, fet clarament notori en el cas de la dona de Tourneil. Els diàlegs careixen de profunditat, i en l'únic intent d'incitar un debat seriós sobre el tema (a través del tiet de protagonista en un dinar familiar), s'hi acaba passant de puntetes.
El capital no pretén mostrar els mecanismes del sistema financer especulatiu, sino només reflexar la podridura d'aquest món d'avaricia sense límits. Però a part de basar-se en grans tòpics coneguts per tothom, el director ho transmet d'una forma que no acaba de resultar creïble i sense provocar la indignació que aquest tema sol provocar a la classe obrera.
Una obra doncs passable i entretinguda, i no per això menys decebedora.

Django (desencadenado)

Tres anys després, Quentin Tarantino torna a les nostres sales, amb una obra, que a l'igual que Malditos Bastardos, decideix situar-se en un entorn històric... sense cap ànim d'explicar la verdadera història, sino reproduir el context general per desenvolupar una descabellada i violenta trama pròpia del director de Tennesse. 
Repeteix en aquesta nova aventura, el llavors oscaritzat Christopher Waltz, que amb el seu nou paper d'alemany casarecompenses en la figura del Dr. Schultz, torna a aconseguir un nou personatge genial sobre el qual girarà l'èxit de la pel.lícula, més que el mateix Jamie Foxx en el paper de Django. Sembla que amb l'actor austríac, Tarantino ha trobat un nou diamant que difícilment deixarà escapar. També cal destacar a Leonardo DiCaprio en el seu paper d'esclavista, magnífic en tot moment, tant en el seu costat amable, com de dolent sonat. Samuel L. Jackson, un clàssic tarantinià assumeix un paper secundari, però no menys important en el desenllaç final.
La pel.lícula s'inicia amb la coneixença dels dos protagonistes que decideixen formar un binomi professional: l'extravagant Dr. Shultz i l'esclau lliberat Django. Ens situem en ple segle XIX, en els estats surenys d'una nordamerica més racista que l'actual i esclavista. Amb el naixement d'una amistat entre ambdos personatges, decidiran afrontar la dificil empresa d'alliberar la dona del segon d'un dels pitjors reductes d'esclaus del país.  
La pel.ícula ofereix probablemetnt massa poca història per tanta durada, prop de dues hores i mitja, amb algunes escenes que es fan excessivament largues per l'espectador. Humor i violència a dojo fan acte de presència durant la pel.lícula, en el cas de la violència (digerible) especialment en uns minuts finals sense treva. 
Ens trobem doncs davant d'un producte amb segell 100% Tarantino, una obra que no estarà entre les millors de la seva filmografia, però que no defraudarà als seus seguidors amb mono de les seves creacions. Pels neòfits o crítics de Tarantino, probablement no sigui la millor obra per on començar o reconcil.liar-se segons el cas.

Una pistola en cada mano

Fidel al seu gènere realista i la seva predilecció per la classe mitjana, arriba la nova pel.lícula de Cesc Gay, centrada en aquest cas en el gènere masculí, enfocat especialment cap a la  generació de la quarentena d'edat (però extrapolable a d'altres), i en la seva confusió davant del nou rol que els hi toca assumir en una societat moderna on la dona ha anat guanyant molt més protagonisme.
Les històries de 8 homes amb problemes en les seves relacions de parella, tots ells marcats per un mateix patró, probablement massa carregat de tòpics. A través de trobades més o menys casuals que deriven en converses tranquiles i serenes (tirant a irreals però que marquen l'estil original de com mostrar la realitat), l'espectador descobrirà les penúries d'aquests protagonistes perduts davant d'una realitat molt diferent a la què s'havien imaginat en la seva joventut. Alguns s'enfrontaran dialectalment a unes dones que els passaran per sobre, amb molta més personalitat, sense que això impliqui respostes airades o drames que podrien implicar les situacions.
Una pistola en cada mano no està al nivell de En la ciudad, amb un guió un tant previsible en situacions on sembla que el director pretén buscar una intriga inexistent. Manté això sí l'excel.lència tècnica habitual i sobretot compta amb un increïble elenc d'actors, que amb les seves magnífiques interpretacions salven un projecte per a no defraudar als seguidors del director barceloní i les seves històries d'urbanistes barcelonins. 

En la casa

Última obra del particular director François Ozon (El tiempo que queda, Swimming Pool, 8 mujeres) i guanyadora de la "Concha de Oro" al Festival de San Sebastià, En la casa demostra que el cinema francès segueix sent capaç de donar grans obres sense renunciar al seu estil característic diferencial.
En la casa parteix d'una història tan trivial com a priori innocent. Un professor de literatura francesa (Germain), avorrit i desmotivat davant del nivell minvant i el poc interés per la lectura del seu alumnat, s'obsessiona per ajudar a esdevenir escriptor a Claude, alumne brillant el matemàtiques i únic que li entrega una redacció sobre el cap de setmana amb una mica de cara i ulls... i final amb suspens.
Claude trobarà la seva inspiració entrant a formar part de la vida de la família del seu company de classe Rapha, i realitat i ficció s'aniran moldejant a través de la visió d'ambdós protagonistes, qui compartiran els diferents mecanismes per explicar històries i resultar un escriptor creïble i d'èxit.
Basada molt lliurement en l'obra "El chico de la última fila" de Juan Mayorga, probablement al lector se li farà difícil creure per l'argument que en realitat ens trobem d'una comèdia negra un tant inquietant i que manté el suspens al llarg de l'hora i 45 minuts que dura el metratge. Aquí radica gran part la màgia d'aquesta pel.lícula, capaç d'adaptar un guió per convertir una filosofia de la literatura carent d'escenaris en una pel.lícula misteriosa acompanyada del fi humor francès, una adaptació d'algú que coneix molt bé el setè art i sap explotar com ningú els seus atributs, des dels escenaris, com als plans i fins a una música que sincronitza perfectament en cada escena. El final cumpleix els requisits predicats en la pel.lícula com a exemplar en tota història: sorprèn, però l'espectador arriba a la conclusió que no hi havia cap altre final possible.
Per suposat cap bona obra pot prescindit de bones interpretacions. Fabrice Luchini està esplèndid en el paper de Germain, i l'elecció d'Ernst Umhauer no podia ser més encertada per representar el paper d'aquest alumne madur i a l'hora pertorbador. Les protagonistes femenines (Emmanuelle Seigner i Kristin Scott Thomas) complementen perfectament el duet protagonista masculí.
Història de dues ànimes solitàries que es necessiten per crear ficció, En la casa és una obra intel.ligent i entretinguda que sorprèn i captiva, i que segur entusiasmarà a l'amant del cinema francès o alternatiu en general.

El hobbit, un viaje inesperado

El hobbit, un viaje inesperado, és la primera pel.lícula de la nova trilogia que Peter Jackson dirigeix sobre el món de la Terra Mitjana, concebut i llegit per milions de lectors en les fabuloses novel.les de J.R.R. Tolkien.

Desgraciadament al nostre país no ha arribat cap copia de la versió 3D en versió original, la qual cosa ha impedit que un servidor hagi pogut comprobar l'última tecnologia 3D Digital amb la qual ha sigut rodada aquesta obra.
El Hobbit manté el nivell de la trilogia del Senyor dels anells: posada en escena espectacular, amb grans efectes especials i una recreació fantàstica d'aquest món imaginari, amb els seus paisatges i les seves races. Música èpica heredada de la primera saga per acompanyar les escenes i breus cameos de personatges cèlebres d'aquesta per reforçar el vincle amb l'espectador: el vell Bilbo i Frodo, Saruman, abans de convertir-se al costat fosc, Galadriel, Elrond... Un producte que no enganya i que sap molt bé a qui va dirigit, amb un toc un tant més infantil a l'igual com passa en el llibre.
El Hobbit comença en l'últim dia de Bilbo Bolsón a la Comarca, en els moments previs a la seva festa de comiat vista en El retorn del rei. Un flashback ens porta ben aviat cap a la història que realment es vol explicar, 60 anys abans, quan un jove Bilbo es troba ben aviat rodejat de 12 nans i el mag Gandalf. Amb molta més lentitud del què l'espectador probablement voldria, la companyia partirà amb la missió de tornar a Thrain, príncep nan, i la seva gent l'antic regne sota la muntanya i les riqueses d'Erebor, actualment en possessió del drac Smaug. Pel camí, orcs i trasgos s'interposaran en aquesta primera entrega de l'aventura.
Concebuda originalment com a entrega en dues parts, finalment els productors van decidir allargar-ho a tres, una idea difícilment comprensible fora de l'avaricia comercial. Si tres llibres considerables es van resumir en 3 pel.lícules, costa entendre com en poder sortir tres igual de llargues (en la versió normal, imagino que aquí no hi haurà versions exteses de DVD) d'un curt llibre de conte. El resultat? Sota una magnífica producció, escenes excessivament llargues d'interés relatiu... Com a exemple clarificador, fins ben passats els tres quarts d'hora la companyia no surt de casa de Bilbo. 
Malgrat això, El hobbit és de visualització obligada a tots els fans del món Tolkien o de la primera saga de pel.lícules, amb un resultat que serà l'esperat per a tota aquesta gent. Qui no hagi llegit el llibre, haurà d'esperar fins a 2014 per conèixer com acaben les aventures de Bilbo Bolsón, després de les estrenes de La desolació de Smaug (2013) i Partida i retorn (2014).

Looper

Els viatges en el temps són un recurs clàssic del gènere thriller de ciència ficció. El director americà Rian Johnson (Brick i The brothers bloom com anteriors llargmetratges) recull idees d'altres pel.lícules que han explotat aquest factor com Doce Monos o Terminator per crear la seva propia atmosfera tètrica d'un futur no tan llunyà. Looper es desenvolupa entre dos punts temporals: 2044 i 2074. En aquest darrer any, cometre un assessinat i poder fer desaparèixer un cos sense deixar rastre és missió impossible. Davant aquest fet, la màfia d'aquella societat compta amb una particular màquina del temps que permet enviar els seus objectius a 2044, on assassins a sou del present (anomenats loopers) contractats des del futur s'encarreguen de matar i fer desaparèixer els subjectes. 
Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un efecient looper, que sense masses remordiments, es dedica a fer la seva feina professionalment per estalviar els diners necessaris per poder-se retirar a la seva idealitzada França. Tot canviarà quan des del futur arribarà el personatge que encarna Bruce Willis, amb un missió concreta per intentar salvar el seu futur (us recorda alguna cosa a Terminator?). 
Looper és una pel.lícula que malgrat explotar un tema recorrent, l'aborda des d'una perspectiva bastant original. L'ambientació d'aquest futur on conviu avançada tecnologia amb tecnologia atrotinada de fa trenta anys (per exemple cotxes actuals amb plaques solars destartalades sobre els capós) i governada pel caos d'una delinqüència generalitzada aconsegueix encissar l'espectador amant del gènere. La música, fotografia i interpretacions són correctes (a la parella de protagonistes mencionada cal afegir Emily Blunt), l'acció és present en les dosis adequades, sense recórrer a grans efectes especials... El guió, del mateix director, és encertat en la primera meitat de la pel.lícula, introduint i enganxant a l'espectador a la trama. La segona meitat comença a relliscar una mica més, s'introdueixen certs aspectes interessants dels efectes dels viatges en el temps sense entrar en discussions físicofilosòfiques, però a la vegada apareixen nous personatges amb poders especials que desvien la direcció de la pel.lícula cap a un àmbit més discutible. Tot això derivarà cap a un final que probablement decebrà a alguns espectadors. Un servidor reconeix la dificultat de tancar històries de viatges en el temps, sense entrar en repeticions d'altres obres o no resultar obvi, però l'encertat enfoc inicial provoca unes expectatives que possiblement el final les defraudarà bastant.
En tot cas, entretingut thriller d'acció futurista i ciència ficció, que probablement no passarà als anals com altres creacions de l'estil, però sí pot merèixer una visita a la sala de cinema pels amants del gènere.

A Roma con amor

Woody Allen torna fidelment a la seva cita anual amb els seus espectadors, amb una nova comèdia, que seguint la tònica dels últims temps ens porta a una nova ciutat de gravació: en aquest cas Roma.
Com sol passar en la primera pel.lícula que grava en una nova ciutat (especialment en la controvertida Vicky Cristina Barcelona), una part de l'obra es converteix en un panflet propagando-túristic del lloc de gravació. Com és natural quan un intenta crear una pel.lícula a l'any, la qualitat de les mateixes és molt variable, doncs l'inspiració humana dificilment pot ser tan regular. De totes maneres, Woody Allen sol ser garantia per als seus fans d'assolir un mínim nivell en les seves obres més regulars per damunt de la mitjana habitual del gènere. En el cas de "A Roma con amor" aquest mínim pot ser més discutible, i és difícil que aquelles persones que no siguin fans acèrrims acabin satisfetes al sortir de la sala.
Malgrat comptar amb una plèiada d'actors de renom de totes les generacions (Roberto Begnini, Alec Baldwin, Penélope Cruz, Jesse Eisenberg, Ellen Page o el mateix director), el cert és que la pel.lícula és una obra molt menor en la filmografia del director novaiorquès. Amb moltes històries paral.leles que reflexionen sobre l'absurditat i efimeritat de la fama i la fidelitat i la passió en les relacions amoroses, la rialla es produirà en menors situacions que les habituals i en general l'espectador sortirà amb la sensació d'haver estat davant un guió molt simplista i predictible, sense gaires diàlegs que mereixin especial atenció.
Per a fans irreductibles de Woody o per qui tingui bons records de Roma i els vulgui rememorar a la gran pantalla.

Prometheus

Després de més de dues dècades d'absència en el gènere, Ridley Scott, el director d'obres tan mítiques com Alien o Blade Runner, torna amb Prometheus   al món de la ciència ficció. El projecte havia de nèixer precisament com una preqüela d'Alien, recuperant l'intrigant escultura que apareixia en aquella pel.lícula. Finalment però es va decidir acabar ambientant-la en el mateix univers però constituir-la com a pel.lícula independent... amb les portes obertes a què una eventual seqüela pogués fer de pont entre ambdues creacions. Un entorn doncs massa volàtil per poder resultar amb una obra mestra en un retorn molt esperat per als amants del gènere.

Prometheus es situa en l'any 2089, on dos arqueòlegs realitzen us descobriments en forma de pintures rupestres repetitives que els porten a pensar que és una senyal d'una constel.lació on es trobarien els "Enginyers" creadors de la vida humana a la Terra. Amb la financiació d'una important empresa, aconsegueixen posar en marxa una ambiciosa expedició al planeta desconegut on pressuntament s'han de trobar els nostres creadors. L'ambient hostil que allà s'hi trobaran els portarà a veure's immersos en nombroses situacions on hauran de lluitar per salvar les seves vides.

Amb un desplegament tècnic impressionant i alguns gestos de complicitat cap a obres mestres històriques com 2001, el cert és que Prometheus va perdent interés a marxes forçades a mesura que va avançant una trama, que sembla no voler explicar a l'espectador el propòsit de tot plegat. Probablement el gir en el propòsit inicial de a pel.lícula hi té força a veure, però el cert és que l'espectador acaba desconnectant de la història, que no de l'acció, bastant abans del final obert a una segona pel.lícula, que sembla hauria de ser la què l'espectador en realitat esperaria. El dubte està en saber si el decebedor retorn de Ridley Scott a l'exitós univers Alien permetrà la producció d'aquesta sembla necessària seqüela que il.lumini a l'espectador en la història global.

Acció i efectes especials a dojo, i l'omnipresent Michael Fassbender (Shame) interpretant a l'androide David com a únic personatge interessant. Però la tensió va desapareixent en paral.lel amb l'interés per la trama, i ni Elizabeth Shaw, ni el seu personatge Noomi Rapace, aconsegueixen transmetre convincentment el seu rol de líder de l'expedició i heroina de la història com va fer Sigourney Weaver en el seu dia.

Cas d'acabar produint-se una seqüela Prometheus com a preqüela d'Alien, esperem que de bon inici Ridley Scott tingui clar què vol fer i treballi una obra molt més convincent que pugui tornar a inscriure en els anals de la història de la ciència ficció. Prometheus queda clar que no hi entrarà.

La pesca del salmón en el Yemen

Amb l'etiqueta de comèdia anglesa de l'any arriba a les nostres pantalles aquesta curiosa història que té més de comèdia romàntica que de comèdia britànica a l'estil del seu peculiar estil humorístic.
El Doctor Alfred Jones (Ewan Mc Gregor) és un científic funcionari del Ministeri d'agricultura i pesca, en el departament d'aquesta última activitat. A través de Harriet (Emily Blunt), consultura occidental del xeic Muhammed del Yemen, un dia rebrà el curiós encàrrec d'estudiar la possibilitat d'introduir la pesca del salmó (peix que sol habitar rius i oceans d'aigua fred) en el desèrtic Yemen. Quan Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas), cap del gavinet de premsa del govern britànic, s'entera de la notícia hi veurà un potencial enorme per a generar notícies positives en les relacions d'occident amb el món àrab, molt deteriorades en les últims anys.
Més enllà de la credibilitat de tota la història, la pel.lícula versa sobre la fe que mou muntanyes i és capaç de portar a fer grans projectes que han fet avançar la humanitat. En paral.lel per suposat a l'afecte que s'anirà creant entre els dos joves protagonistes, que els portarà a replantejar-se les vides que portaven fins llavors. La química precisament entre ambdos actors protagonistes és de les coses més destacables, d'aquesta senzilla història.
Comèdia simpàtica, que no divertida, ben interpretada però sense masses aspiracions. Prescindible però amb la suficient qualitat com per no sortir desencantat si se l'ha el.legit sense gaires aspiracions per passar una bona estona.

Los infieles

Aprofitant el tiron de The artist arriba a les nostres pantalles aquesta cinta francesa que versa sobre la infidelitat des del punt de vista de la comèdia. El projecte el lideren Jean Dujardin (protagonista de l'esmentada pel.lícula i guanyador de l'Oscar a Millor Actor) i Gilles Lellouche, un altre conegut actor francès i amics entre ells. Ambdos actors es converteixen no només en protagonistes de la pel.lícula posant-se en la pell de diversos personatges, sino que també dirigeixen i escriuen el guió d'aquesta obra, que en realitat consta de sis històries curtes, i per a les quals compten amb la col.laboració de cinc directors francesos més (entre els quals es troba Michel Hazavinius, Oscar al Millor director). La certa continuitat que existeix entre els diferents episodis, dona una major sensació de pel.lícula completa, analitzant en cada història diferents relacions i situacions pròpies de la infidelitat: des de la necessitat pròpiament a Le Séminaire (de Hazavinius), les dificultats de les relacions amb joves a Lolita (Eric Lartigau), el reconeixement de la infidelitat a La Question (Emmanuelle Bercot), la voluntat de canvi a Les infidèles anonymes (Alexandre Courtès) o el desenllaç final de Las Vegas (dirigit pels propis protagonistes). Entremig dels episodis s'intercalen una sèrie de curts brevíssims força surrealistes, propis de la comèdia francesa. I és que si amb Intocable comentàvem que ens trobàvem davant d'una gran comèdia amb un estil més neutre i adaptat al públic internacionales, Los infieles és un producte amb l'aire extravagant que sol acompanyar les comèdies del nostre país veí. 

Una comèdia que té escenes divertides que arrancaran el riure de l'espeactador, però que li manca regularitat en el ritme i una certa coherència general com a pel.lícula. Dona la sensació de ser un projecte en el què s'ho han passat molt bé els dos protagonistes i amics fent la cinta, sense preocupar-se massa per l'espectador final. En resum, una pel.lícula acceptable per passar una bona estona, però gens imprescindible.

¿Y ahora adónde vamos?

Després del seu prometedor debut amb Caramel, aplaudit per la crítica internacional, la realitzadora libanesa Nadine Labaki ha tornat a les nostres pantalles amb ¿Y ahora adónde vamos?, una història arriscada sobre l'estupidesa i els dolors de la guerra.
Una processó de dones en dol recorren el camí cap al cementiri, un pròleg del drama continuat que viu un petit poble perdut en les muntanyes del Líban (malgrat que en cap moment es desvetlla explícitament per remarcar l'universalitat dels conflictes entre religions, segons confessa la pròpia autora).En un país en permanent conflicte degut a una societat dividida entre cristians i musulmans, les disputes en aquest petit poble poden sorgir per qualsevol futesa... però les conseqüències poden acabar sent fortament tràgiques per culpa el fonamentalisme imperant.
Fartes de lluir el dol pels seus homes i fills, les dones d'aquest poble imaginari decidiran revolucionar-se contra el seu destí, ideant les estratègies més rocambolesques per tal d'obrir els ulls al gènere masculí respecte a l'absurd de la guerra.
Obria aquesta crítica qualificant la història d'arriscada, en referència especialment al seu format que combina el pur drama amb la comèdia musical, una rara barreja que pot ser de difícil digestió per a alguns, però que no hauria d'espantar a l'espectador més obert de mires. Explicar una tragèdia com l'holocaust mitjançant una obra mestra de la comèdia com va fer Roberto Begnini a La vida es bella probablement sigui un art a l'abast de molt pocs, per això la directora libanesa ens proposa una alternativa gens menyspreable. En contra del què es pugui deduir d'un trailer fet per atraure a un major públic, ens trobem principalment davant una obra dramàtica amb un missatge crític sobre els horrors de la guerra i reflexiu sobre l'absurditat d'aquesta. Però Labaki l'amenitza intercalant escenes i subtrames còmiques que provocaran el riure de l'espectador. La comèdia però no és un mer entreteniment, sino que té la virtud d'aportar, dins del seu irrealisme, un missatge i una reflexió propies a la pel.lícula: un missatge d'esperança i una reflexió sobre fins on s'està disposat a sacrificar els valors propis per aconseguir objectius superiors.
Probablement la barreja poc homogènia entre ambdos enfocs de la pel.lícula pugui ser la major crítica que se li pugui fer, i sigui la frontera entre una bona i una gran pel.lícula, però això no ha de menystenir el gran treball realitzat per la directora libanesa, qui a més es guionista i actriu protagonista d'una obra amb un gran nombre d'actors no professionals que no desentonen gens. La música, element necessari per marcar els tempos d'aquesta pel.lícula de girs, la posa el seu marit Khaled Mouzanar.
¿Y ahora adónde vamos? és una proposta original i atrevida, on un conte s'explica dins el drama real diari de la guerra. Aquest conte, com tot conte, és irreal però conté un missatge, i qui el sàpiga llegir i tingui ganes de veure cinema des d'una perspectiva diferent a la què estem acostumats, disfrutarà sens dubte de la pel.lícula. Qui busqui una comèdia o un documental sobre la situació al Líban, sens dubte s'està equivocant de sala.

Intocable

Comèdia de l'any a França, Intocable és una de les sorpreses agradables de l'any, una pel.lícula rodona i equilibrada que combina l'humor hil.larant amb el drama social de la gent dels suburbis de les grans ciutats.
Basada en una història real, que no vol dir que tot el què s'expliqui ho sigui, Intocable sap portar a la gran pantalla de forma magnífica l'estranya relació entre una aristòcrata tetraplègic i un jove negre dels barris marginals de Paris.
Philippe és un tetraplègic extramadament ric que viu en un petit palau de Paris rodejat d'art i música clàssica. Fart de la compasió que solen inspirar els seus cuidadors, un dia decideix posar a proba a un jove senegalès (Driss) es presenta al procés de selecció només per poder cobrar l'atur. Sense formació específica prèvia, la naturalitat i irreverència amb què tracta al seu pacient iniciarà un sentiment d'amistat entre ambos personatges, que tant diferents com són acabaran complementant-se, ensenyant-se mútuament coses completament desconegudes de la vida per a l'altra. Philippe aprendrà a guadir la vida d'una manera menys encorsetada i Driss aprendrà el valor de la responsabilitat en una vida que fins llavors el portava cap a la perdició.
Però dins d'aquest rerefons dramàtic i de missatge fins a cert punt moralitzador, Intocable està plena d'escenes divertides, majorment protagonitzades per Omar Sy, que ràpidament es guanyarà la simpatia de l'espectador amb les seves frases ocurrents i actuacions ingènues o políticament incorrectes.
Poc més se li pot demanar a una comèdia, si a més de fer riure a l'espectador en nombrosos moments, presenta una història preciosa ambientada en un entorn social real (malgrat que antítesic entre ambos protagonistes).
Pel.lícula excel.lent dels realitzadors i guionistes Olivier Nakache i Eric Toledano que amb un estil allunyat de la típica comèdia frances, li aporten a aquesta un aire fresc i probablement més comercial i apte per a tots els públics, sense que això impliqui una menor qualitat en el producte final.

Shame

Segon llargmetratge del cineasta londinenc Steve McQueen (Hunger), Shame, malgrat els nombrosos premis i nominacions aconseguits, es una pel.lícula que dividirà als espectadors amb el seu ambient turbador i la poca història en sí que conté.
Shame mostra a l'espectador, des d'una perspectiva quasi de voyeur, la vida i addicció de Brandon, el seu protagonista. Yuppie de vida acomodada a Manhattan, Brandon és incapaç de portar una vida normal ni establir una relació degut a la seva addicció el sexe, que el manté empresonat en consums constants de pornografia, prostitució i seduccions d'una nit aprofitant el seu bon físic. L'arribada inesperada de la seva germana Sissie al seu petit apartament trasbalsarà la privacitat del seu món.
Shame atrapa l'espectador amb la seva atmosfera fosca, marcada per un ritme lent i unes escenes extremadament llargues (com l'íntegre i pausat New York cantat en directe per Sissie), acompanyades de la banda sonora apropiada, que contribueixen a què l'espectador es posi dins la pell de Brandon. Una pel.lícula que deixa entreveure moltes coses, però en contesta ben poques, amargant l'existència d'aquells espectadors que esperen veure una pel.lícula amb un argument i una història clares. Sense cap tipus de censura cap a la nuesa o les escenes sexuals, tampoc es pot qualificar la pel.lícula d'eròtica dins del drama general en què estan enmarcades.
Una pel.lícula d'aquest estil només pot triomfar amb una interpretació majestuosa del seu personatge principal, un Michael Fassbender omnipresent en els últims temps i que ja va protagonitzar el debut del director anglès. Com a complement, tornem a gaudir de la sorprenent Carey Mulligan de Drive, malgrat que en aquest cas podem pensar que el seu paper podia haver estat més important i aportar més a la trama general.
Shame mostra els límits als quals una persona pot arribar per satisfer les seves addiccions que el converteixen en presoner. Sense arribar a la duresa de Requiem for a dream amb l'addicció a les drogues, el missatge dins de la història a completar en la imaginació de l'espectador podria ser semblant.
Pel.lícula original i provocativa, serà captivadora per aquells qui no esperin una història clara i no desesperin amb certes escenes llargues que posen a prova la paciència de l'espectador. Qui aconsegueixi submergir-se en l'atmosfera de McQueen sortirà satisfet de la sala com és el cas d'un servidor; d'altres probablement desitjaran haver anat a veure un producte més tradicional.

Young adult

Quatre anys després de l'exitós projecte de cinema americà independent de Juno, el mateix director (Jason Reitman) i la mateixa guionista (Diablo Cody) es tornen a ajuntar per crear aquesta simpàtica comèdia sobre la immaduresa en la generació dels 30. Si en aquella obra, la protagonista indiscutible era una adolescent embarassada, en aquest cas la pel.lícula gira entorn d'una magnífica Charlize Theron, que interpreta el paper com anell al dit.
Mavis Gary (Charlize) és una relativament exitosa escriptora de literatura juvenil. És guapa, es guanya bé la vida i té certa fama, en certa manera tot el què podria somniar qualsevol persona del seva avorrida ciutat natal. Però en els seus 30 llargs no ha acabat d'assentar la vida, les nits transcorren plenes d'alcohol i sexe amb desconeguts, i malgrat no semblar desitjar l'assentar la vida, un cert buit la cou interiorment. Al rebre la foto del nadó recent nascut del seu ex-novio de l'institut, Mavis decidirà tornar a la seva ciutat natal per intentar recuperar el què ella creu com el seu millor moment de la seva vida.
Young adult no és una comèdia de riallades, sino més aviat una comèdia pseudodramàtica audaç que reflexa aquesta nova generació cada cop més generalitzada de trentaanyers solters, sobre la què el cinema americà està trobant un nou filó. Girant la pel.lícula entorn de la protagonista, el guió aconsegueix en certs moments sentir simpatia per una dona destestable en la majoria de les seves actuacions. Probablement perquè molts espectadors es veuran perillosament reflectits en alguna de les escenes o pensaments de la protagonista.
Young adult no és una gran pel.lícula, i probablement no sigui tan rodona, ni sorprengui tant en aquest moment, com ho va fer Juno fa quatre anys. Però recolzada per una actuació sublim d'una Charlize Theron capaç de metamorfosejar-se nombroses vegades en una pel.lícula, resulta una obra entretinguda i divertida de nivell superior a la mitjana de comèdies habituals, especialment provinents de l'altra banda de l'Atlàntic.

War horse (Caballo de batalla)

En aquesta època on sembla estar de moda recuperar les essències del cinema i recordar estils passats (amb el clar exemple actual de The artist, guanyadora d'Oscars i premis recreant de nou cinema mut en blanc i negre), Steven Spielberg també volia fer el seu particular homenatge portant a les grans pantalles la novel.la de Michael Morpurgo "War Horse". L'esperit del llibre era crear una llegenda ambientada en la Primera Guerra Mundial, i a que a través de l'especial visió de la vida d'un caball, s'acabi obtenint un conte d'amor i guerra. A aquest esperit sembla que s'aferra el famós director, que és capaç de portar a les grans pantalles una pel.lícula per tots els públics de quasi dues hores i mitja on el protagonista sigui un animal real.
No cal dir que en aquesta història no cal esperar girs de trames inesperats ni grans sorpreses per al públic que espera veure un conte de final feliç on l'esperit de superació i l'esperança tinguin la seva recompensa final. En aquest sentit, War horse s'assembla més a una pel.lícula de dibuixos animats amb esperit moralitzador per a la canalla. Per altra banda, el rerefons de la Primera Guerra Mundial, i tal com es mostra, sembla menys addient per atraure l'interés del públic més petit, potser en un intent de fer una pel.lícula per a tota la família. Expert en macroproduccions, el cert és que Spielberg aconsegueix que fins i tot per aquell a qui no li interessi gens el tema, la pel.lícula vagi transcorrent sense fer-se excessivament pesada. La bona realització i un treball correcte d'uns actors buscats a consciència per a resultar nous de cara a l'espectador ajuden. També el treball dels experts animals que hagin aconseguit que els caballs, a la seva manera, aconsegueixin transmetre en pantalla sentiments a l'espectador.
Però dit això, un servidor no acaba de trobar el punt a la pel.lícula. Per explicar un conte amb valors, de vegades val més ambientar-ho en un ambient fantàstic, que intentar-ho encabir en un escenari real on qualsevol proesa del protagonista animal resulta poc creible, més sabent que no està basada en cap fet real. Desconec com ho resol el llibre, però en el cas de la pel.lícula, l'interés d'ambientar-ho en la Primera Guerra Mundial és més que discutible, quan tampoc es fa cap intent en explicar ni entendre aquesta... no deixa de ser un pur decorat on el públic pugui seguir simpatitzant amb l'heroicitat dels protagonistes animals i humans. Molt criticable és també cometre en versió original errors propis del doblatge. El posar un anglès falsament alemanitzat en boca dels soldats alemanys queda tan natural com Chiquito de la Calzada recitant a Martí i Pol.
En conjunt tenim doncs una pel.lícula tècnicament molt correcta (5 de les 6 nominacions als Oscars corresponen a apartats com fotografia, música, edició i mesclas de so i direcció aritística), però que per a un servidor falla fortament en el guió i la història a explicar. Un conte que ni és per adults ni és per a nens i que es fa difícil explicar què intenta transmetre, més enllà de valors morals clàssics en un escenari probablement equivocat (o mal ressolt).
Fora d'incondicials d'afèrrims de Spielberg o d'adults amb ganes de reviure contes clàssics d'escassa credibilitat, la resta d'espectadors probablement trobin en aquestes èpoques altres obres més interessants per veure.

The yellow sea

Si la possibilitat de veure cinema asiàtic en les grans pantalles es ja força reduïda en una cartellera dominada pel producte americà i en menor part europeu, més rar encara és tenir l'oportunitat de (re)descobrir cinema coreà. Després de la seva prometedora òpera primera Chaser, el director Hong-jin Na ens porta el seu segon thriller, aval.lat pel premi aconseguit en el passat festival de Sitges.
"The yellow sea" acosta a l'espectador a la dura realitat dels xinocoreans que viuen a la regió xinesa de Yanbian, compresa entre Corea del Nord i Rússia. El protagonista és un conductor de taxis a la ciutat de Yanji, qui malviu apostant al mah-jong (una espècie de dòmino) mentre es martiritza pensant en la seva dona qui va emigrar temporalment a Corea del Sud per guanyar diners, però de la què ha perdut la pista completament. Els deutes el consumeixen fins que li arriba la oportunitat de saldar-los, a l'hora que buscar la seva dona convertint-se en un assassí a sou d'un professor sudcoreà. Aquesta primera part del film presenta un estil bastant pròxim al documental, explicant-nos la història del protagonista, a la vegada que ens mostra imatges de les condicions de via de Yanji i de les màfies que gobernen la regió. També el seu trasllat com a immigrant il.legal fins a Corea del sud mostra la crua realitat de les penúries d'aquells que busquen la seva salvació a l'estranger, podent trobar la mort en el seu lloc pel camí, drama que cada dia assetja a moltes parts del món.
Passada aquesta primera part de rerefons social, l'entrada del protagonista a Seül dóna pas al thriller asiàtic, centrant en un principi l'acció en els preparatius del protagonista que s'ha de convertir en un assassí que encara no ha estat mai, i a l'hora seguir a la recerca de la seva dona en elm poc temps que li han donat per cumplir la missió. El ritme lent, fidel al cinema asiàtic, va desenvolupant una trama que es va enrevessant mica en mica i en la qual apareixen diferents protagonistes de negocis tèrbols que lluitaran entre ells, enmig de les pesquises de la policia pels assassinats que es van produint. I aquí és un probablement la pel.lícula començarà a relliscar una mica per al públic europeu: les escenes d'acció van acompanyades d'inutilitats esperpèntiques d'alguns policies i mafiosos, a l'hora que alguns protagonistes es converteixen en éssers de resistència i habilitats sobrenaturals, que superen qualsevol punt de credibilitat, fins i tot comparant-ho amb James Bond.
La pel.lícula té el mèrit de mantenir l'atenció de l'espectador, malgrat la seva clarament excessiva durada (2h 37 min), i tot i que el final està prou aconseguit, l'espectador probablement es quedarà amb la sensació de què amb menys estona i un ritme una mica més viu en alguns moments es podia haver explicat el mateix.
En tot cas, The yellow sea és una obra recomenable per aquells amants del cinema d'acció que tinguin ganes d'un producte diferent, un acostament a la visió del thriller d'una altra banda del món bastant allunyada de la què estem acostumats. No és una obra mestra, però és un producte perfectament passable i molt ben realitzat, al qual un guió una mica més curt i cuidat en alguns aspectes l'hauria fet molt més apta per a un major públic.

La dama de hierro

Independentment de l'afinitat que l'espectador pugui tenir amb el personatge, queda clar que Margaret Thatcher és un personatge clau en la història de la segona meitat del segle passat. Filla del propietari d'una botiga de queviures, s'acaba convertint en la primera dona primera ministra del Regne Unit (mantenint-se durant tres mandats entre 1979 i 1990), reforma l'economia del país enfrontant-se als sindicats i els funcionaris sota els seus ideals lliberals i ordena la guerra de les Malvines per recuperar-les de la invasió argentina.
Un biopic d'una personatge polític d'aquestes característiques podia caure en l'error de convertir-se en una mera successió d'events històrics enaltint la figura de la protagonista. La directora britànica Phyllida Floyd, provinent del món del teatre, ofereix per contra un enfoc interessant mostrant-nos a l'actual Margaret Thatcher, vidua i jubilada en plena decadència senil, qui va recordant fets històrics de la seva trajectòria personal i política a partir de les visions que té del seu marit mort.
Però curiosament el què sembla un encert d'aquesta obra, s'acaba convertint a la vegada amb un dels seus principals defectes, sobretot pel punt que la pel.lícula conté un temps excessiu d'aquest personatge actual. I és que si la vida d'un personatge com aquest s'ha d'explicar en 90 mins, dels quals una bona part corresponen a la dona vella actual, queda clar que el repàs històric que un podria esperar d'una obra així es veu amb excessiva celeritat, sense situar a l'espectador menys il.lustrat en el context necessari per entendre el què s'està narrant i per suposat, sense cap mena de pretensió d'anàlisi de la història des d'un punt de vista més o menys crític.
Estem doncs davant d'una obra que permet el lluiment personal de Meryl Streep que lluitarà per obtenir el seu tercer Oscar (segon com a actriu principal) en una excel.lent interpretació que combina la Dama de ferro política amb l'actual àvia amb demència senil... Però que probablement decebrà parcialment a bastants espectadors per la brevetat i poca profunditat en la narració dels fets històrics.
Una llàstima en una obra per la resta magníficament realitzada i que partint d'una idea interessant no l'acaba explotant probablement com deuria... quedant-nos un regust final una mica amarg per la sensació que amb poc més es podia tenir una obra molt millor.