Anatomía de un instante

El 23-F és un dels episodis més famosos de la nostra democràcia, l'intent de cop d'Estat fallit durant la Transició que més a prop va estar a punt de prosperar. S'ha escrit molt sobre aquell dia i en qualsevol llibreria un pot trobar un bon reguitzell d'obres escrites per historiadors diversos, influenciats en més o menys grau per les seves ideologies... Però fins ara mai m'havia sentit especialment interessat per llegir sobre ell, i a part de les famoses imatges que cíclicament es van reemitint en motiu d'efemèrides del succés i d'un reportatge del 30 minuts fa uns quants anys, poc més coneixia, no només sobre el 23-F, sino en general sobre l'ambient que es respirava en la política i la societat dels primers anys de Transició. Una mancança que imagino afecta a molts membres de la meva generació, especialment per la mala planificació (no sé fins a quin punt interessada) que sempre hi hagut de l'assignatura d'Història a l'escola i institut, on un estudia 50 cops els interessantíssims descobriments del paleolític, però mai s'arriba als fets històrics més recents i que determinen en bona mesura la nostra societat actual.
Anatomía de un instante és un apassionant llibre per reviure l'època que just precedeix la meva generació. No en va el 23-F es produeix quan alguns dels meus amics ja havien nascut i alguns com jo erem un projecte de vida en el cos de les nostres mares. Més enllà dels fets que van ocorrer aquell dia i els dies precedents en què es va planificar, com tot en aquesta vida, és igualment interessant veure les causes que els provoquen, coneixent com es va produir la transició democràtica després de la mort de Franco.
La obra de Javier Cercas (Soldados de Salamina) té algunes peculiaritats per fer-lo més atractiu pel públic general: és un novel.lista, no un historiador... Com ell diu en el seu pròleg, la seva intenció era fer una novel.la sobre el 23-F, però després de veure que era complicat i un cop recopilada un munt d'informació, va decidir recopilar-ne més i escriure sobre ell... però sense perdre un estil propi diferent que el fa més atractiu. Anatomía de un instante gira sobre el quasi inèdit vídeo de 35 minuts gravat en el Congrés, i en l'entorn de 3 figures principals: Alfonso Suarez (primer president del govern democràtic), el general Gutiérrez Mellado (vicepresident i "ministre de defensa") i Santiago Carrillo (líder del partit comunista). Com a antítesi simètrica apareixen els tres principals responsables del cop: el general Alfonso Armada (segon cap de l'Estat Major de l'exèrcit i ex-mentor del rei), el general Milans del Bosch (responsable de la regió de València) i Antonio Tejero (tinent coronel de la Guàrdia Civil). El llibre ens endinsa dins les personalitats i propòsits de cadascun d'ells, a l'hora que ens explica els fets que poden permetre treure teories sobre les actuacions d'altres entitats com el CESID o la Casa Reial. Però per sobre de tot, el llibre ens parla de la "placenta" del Cop d'Estat, una placenta en la qual quasi tothom hi està involucrat, fruit d'una ruptura ràpida amb les estructures franquistes, seguida d'una situació de crisi posterior profunda amb el segon govern Suarez. Una placenta on tothom desitjava un canvi a qualsevol preu i on un cop tou estil De Gaulle a França no era tan mal vist per quasi ningú. Cercas ens presenta els tres protagonistes com els principals herois d'acabar amb el franquisme (i probablement se'ls hi deu un major reconeixement que el què oficialment se'ls hi ha donat) i a la vegada uns fracassats quan va ser hora de construir la democràcia. En fi, una història absorbidora per qui vulgui conèixer com va ser la Transició i el major cop a ella, i que probablement a molts dels més joves els sorprendrà respecte al què la prèvia ignorància, de qui ni ho ha viscut ni li han explicat mai, fa imaginar a un.
Pura casualitat és que escrigui avui sobre aquest llibre que just ahir rebia el premi nacional de narrativa espanyola i al qual només se li pot criticar una excessiva redundància i repetició de certs conceptes. Per contra, cal fer excelsament de l'estil amè amb què s'explica la història i la fugida de qualsevol dogmatisme per intentar convèncer al lector sobre qualsevol ideologia: l'autor es limita a explicar la moltíssima informació recopilada i les possibles conclusions que se'n podrien treure, explicant sempre la seva, però deixant via lliure a què cadascú interpreti els fets com millor cregui.

Revolutionary road

En els últims temps, sembla que una bona novel.la és aquella que ofereix al lector acció, intriga, històries paral.leles que s'entrecreuen, històries impossibles o rocambolesques, sempre amb algun romanç que l'ameneixi. Entre tant best-seller actual, és agrable descobrir un clàssic de la literatura americana del segle passat amb un estil senzill i realista que no per això deixa de ser tant o més demolidora.
Havent rebut bones crítiques dels meus compis de pis sobre la recent pel.lícula de Sam Mendes, com en tantes d'altres ocasions, se'm va acabar escapant de les cartelleres, així que vaig decidir passar directament a l'obra escrita original. La novel.la de Richard Yates avançava ja als anys 50, en plena emergència de la classe mitjana americana, una mica el què anys després el mateix Mendes ens reflexaria a les grans pantalles amb certa ironia amb l'excel.lent American Beauty. Només que la crua realitat amb la què se'ns expressa fa molt més dura la sensació que provoca en el cos del lector.
Revolutionary Road ens parla sobre una parella, el Frank i l'April Wheeler, qui sembla viure el somni de classe mitjana americà. Parella jove, amb futur, feliçment casats amb dos fills, en una caseta tranquila en una urbanització als afores de Connecticut... Però a l'hora immersos en la monotonia de la vida quotidiana, en el treball còmode però gens motivador, en una vida social marcada per les aparences. Els seus intents per trobar l'extraordinarietat en les seves vides no seran senzills, i els alt i baixos de relacions de matrimoni assentat es veuran desembocats en un final esfereidor.
La naturalitat amb la què Yates aconsegueix entrar a l'interior dels protagonistes és la clau del gran èxit de la novel.la, la humanitat que destil.la segueix sent plenament vigent en els nostres temps.
Gens recomenable per parelles a punt de casar-se, per a la resta és una obra de lectura recomenada.

Gomorra

Fa un parell de mesos comentava en aquest mateix espai la pel.lícula homònima, i com tothom coincidia en què aquesta era complementària amb el llibre, ara és el moment de comentar l'obra literària original, que ha portat al seu autor Roberto Saviano a viure a l'exili i amb escorta degut a les amenaces de mort rebudes per la Camorra.
Gomorra, el llibre, és certament molt diferent a la pel.lícula. Es pot dir que la pel.lícula agafa cinc històries del primer, algunes més fidelment, i d'altres sencillament prenent-les com a base per desenvolupar de forma independent, buscant el missatge que ja vaig comentar que pretenia transmetre. Però per a aquells que van sortir de la pel.lícula amb un regust amarg per no veure molt bé com funcionava o què era exactament la camorra, o sencillament per aquells interessats en el tema, el llibre és una bona obra.
Gomorra ens acosta a la camorra en molts aspectes. Ens presenta històries cruels del carrer que formen part de la vida quotidiana de les persones del sud d'Itàlia, ens explica les lluites, rivalitats i guerres obertes que hi ha hagut entre famílies, la seva organització i constant renovació forçosa, la seva importància en el desenvolupament de la Itàlia de postguerra en el món capitalista actual, el volum de negoci mundial que mou (legal i ilegal), la vista grossa que fa la resta del país i del món occidental davant d'una de les seves majors empreses, l'explotació dels habitants de les seves regions i la degradació de les seves terres, les seves connexions internacionals (legals i ilegals)... Tot explicat potser d'una manera poc estructurada, amb trossos que enganxen molt al lector i trossos que es poden fer una pèl pesats, però el conjunt no deixa indiferent.
El llibre és sens dubte on bon element de reflexió. Reflexió cap a la condició humana, en certs episodis que conmocionen. Personalment em va impactar els experiments, en plena llum del dia al mig de carrer, que es fan al tallar la coca amb "zombies" (heroinòmans), buscant sempre combinacions més i més rentables. També em va sorprendre el volum de negoci que mou el port de Nàpols i les seves connexions internacionals. Però sobretot el major element de reflexió és el recalcament que fa l'autor i els testimonis del propis camorristes, de la seva consideració com a grans empresaris. Sense entrar tampoc en la demagògia i malgrat que en alguns moments l'autor sona exagerat, sí que el llibre incita a la reflexió (tan d'actualitat en aquests dies) sobre el sistema capitalista, doncs els grans mafiosos el prenen com a màxim exponent. Aconseguir una màquina de fer diners i posar-ho com a fi últim de l'existència, passant per sobre les lleis, les persones, la seva terra i en última instància les seves pròpies vides.

El joc de l'àngel

Set anys després del seu exitós debut com a novel.lista per adults amb "L'ombra del vent" l'escriptor barceloní treu la seva segona novel.la del què ha de ser una saga de quatre obres, totes elles independents entre sí. Caldrà doncs potser esperar al seu conjunt per poder valorar millor la seva obra, però de moment he de reconèixer que aquesta segona entrega m'ha decebut bastant. No és un fenomen estrany en tot autor que debuta amb una gran primera obra... Les expectatives són molt altes i de vegades és difícil mantenir el nivell que el lector espera. Recordo "L'ombra del vent" com una magnífica història tràgica d'amor, intriga i suspens ambientada en una Barcelona post-Guerra Civil. Definida així a grans trets, "El joc de l'àngel" podria ser una continuació del mateix, o millor dit una preqüela, doncs els fets es remonten en un inici a la Barcelona dels anys 20, malgrat que hi ha temps de solapament. Ambdos relats comparteixen també un llibre com a inici del destí del protagonista (diferent aquest però), així com alguns llocs (El cementiri dels llibres oblidats) i personatges (especialment la família Sempere pare i fill junt amb algun secundari com el guardià Monfort o el senyor Barceló).
Fins aquí però les semblances. Essent la base la mateixa el resultat m'ha entrat personalment molt diferent. Malgrat que no era exclusivament el seu secret (doncs la novel.la va tenir molt èxit internacional), a mi em van encantar les descripcions detallades de molts racons de la meva estimada Barcelona. La màgia d'aquestes es perd per mi en aquesta segona novel.la i malgrat reconèixer els llocs, un no si sent tan identificat. Potser és la visió extremadament gris d'ella en un moment d'alegria d'haver-hi tornat a viure, potser Barcelona era com me la presenta en un moment on no la vull veure així... Però tampoc la història m'acaba de convèncer. Probablement encara més surrealista, amb una intriga que es crea bastant ràpid però que no evoluciona fins a la part final, amb molta pàgina entremig de fàcil lectura però no en excès atraient. I quan el suspens es torna en acció, coincideixo amb el meu amic Vicente en què aquesta sembla més pensada en una adaptació cinematogràfica que un encaix real en la novel.la. El millor és probablement l'epíleg, que sense desvetllar el sentit de la principal intriga, emociona com a mínim al lector.

Bloc o blog?

M'assabento, arran d'una carta d'un lector en un diari, de la guerra lingüística que s'ha aixecat dins la comunitat catalanoparlant sobre quin ha de ser el terme oficial en la nostra llengua per definir el terme anglès weblog, comunment abreviat com a blog.
Des d'aquest modest espai un servidor ha emprat sempre el terme anglès blog, desconeixent quin era l'estat oficial de la catalanització d'aquest terme. D'altres webs catalanoparlants han apostat per la derivació bloc, que avui descobreixo va ser oficialitzada a través del Termcat, sala d'espera per paraules susceptibles de ser adoptades pel diccionari normatiu. Descobreixo a la vegada però que aquesta decisió ha suscitat cert rebuig entre part de la comunitat d'escriptors catalans a la web, amb la qual cosa el debat està servit i s'haurà de veure quin terme arriba guanyador a l'oficialitat definitiva.
Coneixent l'existència de dos bàndols, des d'aquest petit racó seguiré promovent l'ús de la versió blog pels següents motius:

- No entenc la necessitat d'una adaptació fonètica en una paraula, la terminació de la qual amb -g no és aliena a la llengua (nàufrag, filòleg, pedagog...).
- Blog és una paraula nova sorgida d'un concepte nou i amb un significat únic i concís. Transformant-la en bloc, és donar-li a aquesta última un nou significat addicional i la necessitat en certs contextos d'haver de matitzar a què ens estem referint.
- Entenent que el derivat anglès blogger per referir-se a l'autor d'un blog, sí necessita adaptació fonètica catalana, m'agrada més ser un bloguista (més proper a periodista, columnista, artista), que oficialment un blocaire (que rima amb boletaire).

La verdadera historia del Club Bilderberg

Per un amant de les teories conspiratòries es presentava la lectura de la primera obra de Daniel Estulin sobre el Club Bilderberg com un atractiu llibre per reafirmar-me en les meves teories que el món no el governen els polítics, sinó el que el meu pare anomenava el "Gran Capital", empreses i gent rica i poderosa, els diners dels quals serveixen per portar el món per les sendes dels seus interessos. Molta gent no creu en aquestes "paranoies", oblidant que la seva única font d'informació que són els mitjans de comunicació generals pertanyen a aquests grans lobbies de poder. Quan un pregunta sobre els fets obscurs no aclarats que envolten a certs succesos (com podria ser un 11-S), la gent acaba afirmant que certes coses no es poden montar sense deixar proves. El més divertit del cas és que moltes proves efectivament són públiques, l'únic que no les fan públiques els periodistes que coneixem, i quan d'altres d'indepedents publiquen els seus llibres fruit de les seves investigacions els tractem de paranoics conspiracionistes (just el què volen els què hi ha darrere). Queda clar que pocs de nosaltres tenim el temps per poder comprovar totes les fonts, que certs periodistes poden elocubrar en excés sobre certes proves trobades, així que finalment un ha de fer una mica un acte de fe cap a un dels dos costats. Jo particularment em posiciono en el camp de què com a mínim hi ha dubtes raonables per creure que moltes coses estan dirigides, que a la gent que governa el món li importa ben poc la vida de la plebe i que certs successos com un 11-S són un muntatge per a fites més grans. El què no vol dir tant que el govern d'EEUU fes l'atemptat, com que tenint informació per evitar-lo no ho va fer, i potser va aprofitar per magnificar-lo teatralment amb successos poc clars (com el del pentàgon) per així tenir via lliure per fer la guerra on es vulgui del món i restringir llibertats amb la por al terrorisme com a pretext.

Serveixi aquest pròleg filosòfic per posicionar-me prèviament a la lectura d'un llibre així davant del possible lector d'aquest post. La verdadera història del Club Bilderberg no parla tant dels successos posats com a exemple (només indirectament on l'autor es posiciona dins dels conspiracionistes de l'11-S), com d'aquesta èlit de poder dirigida per grans families poderoses com podrien ser els Rockefeller, qui un cop l'any es reuneixen secretament junt amb membres invitats de renom (alts càrrecs de governs europeus i americans, dirigents dels principals mitjans de comunicació, empresaris d'èxit...). La versió oficial és que es tracta de reunions informals entre personalitats a títol personal, que de no poder-se mantenir el secret de sumari de les reunions, no podrien expressar-se com ho fan. Naturalment per Daniel Estulin es tracta del cap de l'iceberg de la major conspiració mundial, el grup que controla el món, que fa i desfà el què vol i del qual penja tot un entramat d'organitzacions que executen els seus desitjos. Els seus plans últims són que la ONU es converteixi en un autèntic govern mundial, l'únic amb exèrcit propi, i d'aquesta forma instaurar una dictadura on tots i tot estaria controlat per microxips implantats.

Daniel Estulin prova la participació de membres en el Club Bilderberg i la bibliografia que aporta per perseguir tots els entramats que hi pengen és extensíssima. D'aquesta manera se'ns pretén demostrar coses de les quals jo també n'estic convençut, com que tots els mitjans de comunicació americans de renom (siguin progressistes o conservadors) estan controlats en última instància per l'accionariat de Rockefeller (i que situacions semblants es donen en els demés països - opinió personal afegida). Que tot president dels EEUU, secretari o alt càrrec del govern ha passat pel CFR, un organisme controlat pel Club. Suposo que fins el menys conspiracionista de tots, a poca cultura que tingui, serà conscient que els pastons que valen les campanyes electorals són finançats per algú i que per tant elegim els dirigents que han passat unes primàries entre les grans fortunes. Sobra dir que mecenes purs n'hi ha pocs, així que al final s'espera d'aquests polítics accions que afovereixen els seus interessos. Digue'm que aquesta primera part és la millor documentada, però que en el fons no deixa en tot cas de demostrar coses tampoc gaire sorprenents.

Més controvertida pot ser la segona part, on els fets indiscutibles que esmenta l'autor poden estar sotmesos a explicacions diferents a les hipòtesis esgrimides per ell (i aquí sí que aquestes hipòtesis s'han de creure com a acte de fe a ell i a testimonis seus dels quals no es desvetlla el nom per la seva pròpia seguretat). Segons ell la creació de la UE és un pla del Club Bilderberg, com ho són els intents d'independència del Quebec i les futures creacions d'una unió americana i una asiàtica, previs a la fusió de totes amb la ONU com a únic govern mundial. Tot això amb una campanya de desmilitarització prèvia dels països i la pèrdua d'independència d'ells. En paral.lel els plans cap a la dictadura mundial passen per la desaparació dels diners en efectiu del món, la implantació de xips en tots nosaltres i la campanya de rentat del cervell dels ciutadans per part dels mitjans de comunicació, per tal que aquells ho percebin com a canvis positius per a la seva vida. Naturalment en un món així el control total sobre la població podria ser tècnicament possible: tothom seria fàcilment localitzable i a un suposat revel se li podrien fer desaparèixer totes les seves possessions amb un simple "error informàtic".

Per tant la conclusió final després de la lectura del llibre, és que a diferència d'altres llibres conspiracionistes llegits, no m'ha enganxat ni m'ha aconseguit convéncer. La primera part és força avorrida, amb tot un embolic d'entramats d'organitzacions i llistats de noms, on si bé apareix algun espanyolo persontage internacional de renom, la majoria són perfectes desconeguts per a la gran majoria no americana. A part del fet ja esmentat de què tampoc explica res extremadament sorprenent. La segona part, més digerible a l'hora de llegir, és en canvi més indigerible a nivell de contingut. Suposant (que ja és molt) que tot l'explicat siguin realment les intencions finals del Club, es fa difícil de creure que una empresa d'aquesta envergadura es porti a terme en el plaç de la vida dels seus membres. Més enllà, es fa difícil creure que un pla d'aquestes característiques es pugui portar a terme sense una participació més activa de les grans potències emergents asiàtiques (pocs membres dels quals han participat en alguna conferència d'aquestes). Però per damunt de totes aquestes consideracions, és molt difícil d'identificar-se amb un periodista que considera les lleis del tabac un gran greuge a la llibertat individual i un pla més del Club, que considera a Michael Moore com un titella del Club per realitzar el documental "Bowling for Columbine" en contra de la posessió d'armes (obviant que el seu documental Fahrenheit 9/11 dóna suport a les seves teories del succés), que considera l'Associació Nacional del Rifle com un actiu important per a una futura lluita de milícies contra els poderosos, que defensa la independència de les nacions, no per preservar la riquesa de les seves diferències culturals, sinó per garantir una suposada llibertat, per a la qual és preferible els estats de guerra contínues, diferències de riquesa i nivells de comoditat pretecnològics, que un món còmode i en pau amb un govern únic (essent conscient que això és una altra utopia), dins del qual sembla que no hi hagi cap altra possibilitat que ser tots més esclaus (del què ja som) d'una petita oligarquia.

La ciudad sin tiempo

Publicada amb el pseudònim d'Enrique Moriel, la Ciudad sin tiempo és en realitat l'última novel.la de Francisco González Ledesma. Suposo que quan un autor ja conegut publica mitjançant un pseudònim és per mirar de rellançar una carrera que ja va cap avall, i la veritat és que la publicitat realitzada per l'Editorial Destino, junt amb el filó que li dóna el recent èxit de vendes "L'església del mar" han aconseguit l'objectiu perseguit. La novel.la però no és res de l'altre món, el què no treu que no sigui distreta i fàcil de llegir. A l'igual que l'obra de Falcones, el millor de la novel.la és on transcorre, un punt que sempre tindrà a favor qualsevol novel.la per a aquells enamorats com jo de Barcelona. En aquest cas, dos narradors, un vampir immortal que va sobrevivint al pas dels segles i formant part (de forma més o menys important) de les diferents èpoques de la història de la ciutat, i un narrador en tercera persona que es situa en el present, ens porten a racons coneguts (i d'altres d'oblidats) de la nostra ciutat. El llibre doncs utilitza la tàctica habitual en les novel.les modernes d'explicar dues històries en temps diferents, que es van alternant al llarg de les pàgines per tal d'enganxar de forma fàcil al lector, per finalment creuar ambdues històries en el seu final. A través el vampir anirem coneixent de manera fugaç la història de la ciutat des de l'edat mitjana fins als nostres temps. Certs capítols històrics són narrats de forma bastant frívola i el protagonista evita posicionar-se en la majoria de casos en cap bàndol. A canvi s'expliquen de tant en tant certes anècdotes, segurament desconegudes per la gran majoria i que sempre són benvingudes. La cultura i sabiesa que el pas dels segles li donen al nostre protagonista li permeten, adoptant sempre diferents personalitats, saltar de la clandestinitat a llocs públics de més o menys poder. La seva supervivència sempre vindrà marcada per l'intent de disimular el seu lentíssim envelliment, junt amb evitar el seu enemic, una espècie d'àngel immortal que representa el bé. I és que la novel.la intenta, sense massa èxit, la contraposició entre bé i mal, i entre religió i raó, aquesta protagonitzada per una lluita històrica entre dues famílies que es trasllada al present. Els intents de filosofia sobre aquests temes no deixen de ser més que això, intents.
En tot cas una novel.la de fàcil lectura i que a un servidor li va sentar de maravella després d'una obra tan densa com havia estat "Les miserables".

Heimweh

"Mientras uno vive en su ciudad natal, cree que las calles le son indiferentes, que las ventanas, los techos y las puertas nada significan, que esas paredes le son extrañas, que los árboles son como otros cualesquiera; que las casas cuyo umbral no pisa, son inútiles; que el suelo que pisa es solamente piedra. Pero después, cuando se ha abandonado la patria, se constata que aquellas calles son objeto de cariño; se siente la falta de aquellas ventanas, tejados y puertas, se echa de ver que aquellas paredes son necesarias; que aquellos árboles son queridos; que en aquellas casas cuyo umbral no se pisaba, se entraba todos los días, y que el desterrado ha dejado su sangre y su corazón en aquel suelo. Todos esos sitios que no se ven ya, que no se verán tal vez nunca y cuya imagen se ha conservado viva, adquieren un encanto doloroso, se presentan con la melancolía de una aparición, hacen visible la tierra sagrada, y son, por decirlo así, la forma misma de la patria, se los ama; se los evoca tales como son, tales como eran; se recuerdan obstinadamente, y no se nota que nada haya cambiado, porque en ellos se ve el rostro de la madre."

Los miserables, Victor Hugo

El comte de Monte-Cristo

Un dels motius de la baixa producció en aquest humil espai durant el mes passat i l'inici d'aquest mes (junt naturalment amb l'excés de feina, Lost i els viatges de caps de setmana) ha estat sens dubte la lectura d'aquesta grandíssima novel.la d'Alexandre Dumas. Més conegut per "Els tres mosqueters" (obra que també em va encantar), "El comte de Monte-Cristo" es podria situar al mateix nivell en quant a qualitat i a mi personalment diria que encara m'ha agradat més.
Coneguda per alguns potser per alguna de les adaptacions cinematogràfiques que s'han fet (i que un servidor no ha vist), la història comença explicant la caiguda a les més grans desesperacions d'un ésser humà d'un home que ho tenia tot per ser feliç (a punt de casar-se amb la dona que estima i ser nomenat capità). La venjança de dos enemics seus, envejosos del seu pròsper avenir, el portaran a les masmorres del castell d'If, on passarà una eternitat tancat sense saber ni de què se l'acusa ni què s'ha fet dels seus ésser estimats. En aquest tètric lloc acabarà però descobrint un secret que li permetrà retornar a la llibertat convertit en el poderós i misteriós comte de Monte-Cristo. Immensament ric i madurat per les experiències a la presó i els seus posteriors viatges, aquest noble personatge sortit del no res enlluernarà la societat parisenca i s'acabarà convertint en un àngel venjador, encarregat de canviar la Providència, repartint la fortuna entre aquells ésser estimats caiguts en desgràcia... i sobretot aplicant els càstigs més implacables a aquells que l'havien arruïnat la vida.
Quasi 1600 pàgines en la versió "de butxaca" (de dos volums), l'obra destaca per una història fascinant, que enganxa a l'espectador i que malgrat ser força inverosímil, reflexa perfectament la major parts dels sentiments i accions humanes: l'alegria, la il.lusió, l'esperança, la desesperació, la gelosia, l'ambició, la traició, la venjança, la compasió, l'amor, la resignació, la sorpresa, la satisfacció, l'admiració, la fascinació, la incredulitat, la por, la humiliació, l'ànsia de llibertat, la independència, la submisió... Una obra mestra que a pesar del anys segueix mostrant-nos la naturalesa del gènere humà en la seva profunditat i complexitat.

Breviario de mitología clásica

Última comanda realitzada al Círculo de Lectores, abans de donar-me definitivament de baixa pel meu trasllat a Ingolstadt, la veritat que he de reconèixer que l'obra m'ha sorprès gratament, potser també perquè el vaig demanar una mica perquè no trobava res que em cridés massa l'atenció.
Obra de l'austríac Michael Köhlmeier, aquest breviari és un resum no exhaustiu i informal de la mitologia grega. L'estil és molt amè i m'ha fet recordar uns dibuixos que havia vist de petit, "La petita Apolon", que tractaven d'una filla d'Apolo i que amb un humor bastant cafre ens presentava també els déus de la mitologia clàssica, amb les seves virtuts i defectes. I és que els déus grecs lluny del concepte cristià (o d'altres religions) d'omnipotència, omnipresència, justícia, venien a ser com un altre tipus d'ésser viu existent en el nostre món, amb la peculiaritat de ser immortals i tenir poders sobrehumans, però cadascun amb el seu caràcter, amb els seus "pecats" i les seves limitacions.
Recopilatori format per tres volums, l'autor ens va explicant històries de déus, herois i humans, les quals en el seu dia van ser escrites en diferents autors clàssics. Aquestes no segueixen un ordre cronològic, ni lògic, però amb l'estil directe i desenfrenat aconsegueix que el lector és faci una idea ràpida de les vides d'aquells personatges i les moralitats que hi havien darrere. Interessant per a qui li interessi el tema però de moment no tingui temps o no es vegi en cor de llegir les grans obres clàssiques (com la Ilíada o l'Odissea, que algun dia sí espero poder llegir, malgrat que aquest breviari engloba històries de moltes altres obres menys conegudes). Que ningú esperi però una narració objectiva, com diu el propi autor, qualsevol història pertany en part al què l'explica.

Colapse

"Colapse, per què unes societats perduren i d'altres desapareixen" de Jared Diamond és un llibre recomanat per aquells qui vulguin reflexionar sobre la situació mediambiental actual. La veritat que quan el vaig comprar no ho vaig fer pas amb aquesta intenció, sinó més aviat atret pel títol i esperant una variant més històrica de les caigudes de civilitzacions passades. En aquest sentit el llibre s'ha allunyat bastant de les expectatives, ja que no és una recopilació de societats passades i els diferents motius que les van portar a la decadència. El llibre analitza certes societats del passat i el present, la majoria de poca transcendència respecte als grans imperis (Illa de Pascua, els mayes, els anasazis, els vikings, la Groenlàndia noruega i dels inuit, Nova Guinea i el Japó dels Tokugawa en el passat; i Ruanda, l'Illa de la La Española, Xina i Austràlia en el present). De totes aquestes societats analitza les seves polítiques mediambientals, mostrant els èxits i els fracassos de cada una. Finalment l'autor analitza la situació actual, els diferents comportaments de les grans multinacionals i d'altres agents de la societat actual i les esperances de futur. Així doncs, si bé el llibre té una part de component històric, la definició més correcte seria de llibre mediambiental. Dins ja d'aquest context, el llibre és certament interessant, perquè l'autor no és un fonamentalista ecologista i realment considero que els anàlisis que realitza són molt correctes, sense caure en preceptes generalistes. La crítica que si li pot fer és potser l'excessiva repetitivitat de molts arguments i exemples, que podrien haver fet resultar un llibre més curt (té 725 pàgines) i per tant amè per un públic més general.
Però sincerament el llibre m'ha fet reflexionar i descobrir coses interessants sobre un problema que li podem donar més o menys importància, però que ens afecta a tots i que ens pot portar a la crisi més profunda (en l'extrem a la desaparició de la nostra espècie, però l'autor tampoc és dels més catastrofistes). Sense pretendre ser un resum exhaustiu, alguns punts que m'han quedat del llibre:

- Hi ha multinacionals extraordinàriament correctes amb el Medi Ambient (l'exemple més sorprenent del llibre és el d'una indústria petrolera). Cap però ho serà espontàniament, ja que l'objectiu de tota empresa és guanyar diners, però algunes poden arribar a la conclusió que respectar el medi ambient els hi maximitza els seus beneficis. Segons el sector pot ser més o menys fàcil, però nosaltres com a ciutadans podem col.laborar a què les empreses arribin a aquesta conclusió.

- Malgrat que tendim a pensar en els cotxes i la indústria com els grans problemes mediambientals, aquests són molt més generals. Les societats del passat que van desaparèixer degut a males polítiques mediambientals ho van fer degut a desastres provocats per l'agricultura, la ramaderia, la pesca i la deforestació. Aquestes activitats segueixen sent importants en l'actualitat en molts països i contribueixen sobremanera al desastre ecològic quan no es porten a terme de forma sostenible.

- En el món global en què vivim, la solució passarà per un món més sostenible en general. Que Japó sigui un exemple de política forestal des del segle XVIII, quan va invertir la tendència de desforestació i actualment té la superfície boscosa percentualment més alta, no és una solució quan és el principal causant de la deforestació en el món, degut a les seves importacions de fusta. Que Europa i EEUU exportin deixalles electròniques a Xina només trasllada el problema del seu tractament a un altre lloc del món. Que Xina, Índia i Pakistan (que acumulen un terç de la població mundial) creixin desmesuradament basant-se en tecnologies desfasades del primer món i altament contaminants, és un perill latent que ens afecta encara que Europa i/o EEUU i/o Japó de cop comencessin a respectar el medi ambient seriosament.

- La desaparició de les societats del passat mal gestionades ecològicament va ser molt ràpida a partir del moment de màxim esplendor. En alguns casos mai van ser conscients del problema, en d'altres no van voler renunciar a valors tradicionals que els van portar al desastre (en els casos de societats colonitzadores que van importar maneres de viure no sostenibles en el seu nou hàbitat) i en d'altres quan van veure el problema ja va ser massa tard.

L'església del mar

Ja m'he acabat un dels grans èxits literaris d'aquest any al nostre país, L'església del mar, novel.la de l'advocat barceloní Ildefonso Falcones. Un bon màrqueting, el tractar de l'època medieval, que actualment està de moda, l'estar ambientada a Catalunya (majorment Barcelona) i aprofitant el rebut d'un gran èxit que tractava sobre construccions de catedrals, com és Els pilars de la Terra (Ken Follett), crec que han estat les claus d'aquestes nombroses ventes, més que la qualitat literària en sí. Es tracta realment d'una bona obra, que es llegeix fàcil i dóna la sensació d'estar ben documentada (i amb aclaracions finals de què és vertader i què inventat, cosa que s'agraeix en una novel.la històrica), malgrat que com comentava ahir en JD, sí que es nota l'origen de l'autor, amb una major explicació de les lleis i contractes mercantils del país que en d'altres aspectes de l'època. Encara que Santa Maria del Mar sigui un eix conductor de la història, que ningú esperi aquí un tractat arquitectònic com era l'obra de Follett, malgrat que això no desmereix en sí a la novel.la catalana. La distància que la separa d'una gran obra per mi és una prosa que no aconsegueix emocionar, entrar a l'espectador en la història. Un la llegeix diria com un espectador de la novel.la, però no acaba d'entrar en els sentiments dels personatges, identificant-se amb alguns d'ells i odiant als seus enemics. Una obra més doncs que ens narra com era l'Edat Mitjana, amb la gràcia això sí de reconèixer molt dels llocs que es descriuen.

La trilogia del saber

Malgrat el títol no són pas una trilogia. Són tres llibres que he llegit recentment i que tenen poc en comú, més que els tres contenen la paraula Història en el seu títol. Els autors són diferents, els estils també i la temàtica també, però recomano la seva lectura a tot aquell interessat en augmentar la seva cultura general:

Història del temps (Stephen Hawking): probablement l'astrofísic més famós des d'Einstein, explica en aquest llibre la història de l'univers, des del seu orígen (si és que n'hi ha?) fins ara i les possibles tendències futures. Defugint complicacions matemàtiques (com ell diu en el pròleg, l'exit del seu llibre seria inversament proporcional al nombre d'equacions que hi fes aparèixer, per la qual cosa es va quedar només amb la inevitable E=mc2) intenta explicar conceptes gens lògics com la relativitat, els forats negres, la infinitat d'un univers amb fronteres de la manera més simple possible dins la seva condició de científic. Sens dubte requereix concentració el llegir-lo, però crec que està a l'abast de qualsevol persona amb educació l'entendre la major part de les coses que s'expliquen. Imprescindible per tot aquell que vulgui saber més sobre la formació i funcionament de l'univers i donar un primer pas des de la mecànica newtoniana amb la que ens solem moure cap a les teories actuals de la relativitat i la mecànica quàntica.
Per als què no s'atreveixin amb l'original va sortir més recentment una versió abreviada, Breuíssima història del temps, que no he llegit, però que suposo que a base de no aprofundir tant ni explicar tantes coses aconsegueix un llibre de més fàcil lectura.

Una breu història de quasi tot (Bill Bryson): Molt més apte per a tots els públics aquest magnífic llibre ens introdueix a moltes branques de la ciència (cosmologia, biologia, geologia, volcanologia, paleontologia, meteorologia...) d'una forma molt amena. Sense explicar potser els descobriments més importants de cada branca ni aprofundir molt en cap tema, l'autor intenta entendre des de la condició de no científic el què va passar des de l'origen de l'univers fins al sorgiment de la nostra civilització. Personalment trobo que l'autor fa massa ènfasi en les històries dels científics que descriu, en les disputes entre ells i destina masses pàgines a assumptes de geologia i classificacions d'edats prehistòriques que potser per molts gent tenen menys interés que la resta de temes que explica. L'estil però és molt bo, amè, amb un just to humorístic i entrant als assumptes d'una manera original i inesperada que sorprèn gratament al lector. Un llibre per a tot aquell que vulgui descobrir el què es coneix sobre el món en el que vivim i l'evolució de la vida i com funcionem, així com maravellar-se de totes les casualitats que ens han portat fins a la nostra existència.

Una breu història del saber (Charles van Doren), un magnífic llibre de la història humana i l'evolució del coneixement, al qual ja vaig dedicar un post.

Breu història del saber (Charles van Doren)

Com diu la ressenya de la contraportada aquest llibre és ideal per a la gent com jo (i suposo que molta gent, o desgraciadament potser no tanta) que li agradaria adquirir coneixements generals i no tenen el temps suficient per dedicar-se exclusivament a l'estudi de la cultura. De fet, si fos professor d'història a l'Institut crec que treballaria amb aquest llibre com a base en comptes dels conyassos que teníem nosaltres. 575 pàgines escrites, sense gràfics ni dibuixos, però que resumeixen perfectament i de forma molt amena l'evolució del coneixement humà des dels temps més antics fins a l'actualitat. Coneixement expressat en les diverses corrents del saber humà: filosofia, art, música, literatura, ciència, religió, economia... És una obra global que posa ènfasi en l'evolució que ha anat tenint el coneixement i explica molt bé les causes de les situacions en cada època històrica, creant a més molts paral.lelismes històrics que inviten a la reflexió. En molts casos et dóna una visió dels fets curiosa i original, que evita simplicitats històriques com dir que l'Edat Mitjana va ser només una època fosca i de retrocés a tots nivells.
A diferència de la història que fèiem nosaltres, no es tracta de memoritzar tot el que es va descobrir al paleolític, ni saber-se la llista de reis visigots, sino descubrir com vivia la gent de cada època, quins coneixements tenien, quins van desenvolupar i analitzar la vida dels personatges més cèlebres de la època i les seves obres.
Al final l'autor fa certes previsions dels propers 100 anys, les quals són molt interessants en tant que són fetes per un estudiós que ha analitzat tota l'evolució del saber humà. De totes maneres, aquí no entra molt en detall ni decideix arriscar massa, però si que planteja qüestions interessants que ens trobarem segur en un futur no gaire llunyà. Qüestions podríem dir filosòfico-morals, que demostren que l'aniquilació de la filosofia que s'està produïnt en la societat actual (i sobretot a Espanya) no té sentit, doncs és un camp que segueix sent necessari per més que ens haguem decidit centrar i confiar exclusivament en la ciència.
En fi, un llibre que crec és molt recomenable llegir i fins i tot tenir, ja que també pot servir com a distreta obra de consulta a través de l'índex final de temàtiques, fets i personatges.

La Buena Suerte

Havia sentit parlar del llibre, un dia d'aquells en què un fa zapping estúpid per la tele, i es troba amb l'entrevista als seus autors, Àlex Rovira i Fernando Trias de Bes, parlant sorpresos del gran èxit que estava tenint, no només aquí, sino a l'extranger, s'havia traduït a no sé quants idiomes. Sorprenia una mica, la veritat que jo sempre he trobat força absurds tota aquesta mena de manuals miraculosos, sobre com triomfar en tal i tal cosa. L'èxit però que anunciaven em va fer picar la curiositat, però bé, tampoc estava disposat a pagar per això.

La sort que diuen els autors m'ha posat el llibre al meu abast, la Bona Sort ha fet que me'l llegís. La veritat és que m'ha agradat molt llegir-lo, sobretot amb la Bona Sort de gratis i sense moure'm de casa (és el que té compartir pis), potser és una tonteria de llibre però et fa reflexionar sobre coses tan evidents, que sembla mentida que no hi hagis pensat abans. Però bé, això és l'argument pobre dels que esperen la sort, i creuen que aquests n'han tingut molta per fer tants diners amb un llibre que van escriure en 8 hores. Com molt bé diuen, els que creuen en la Bona Sort valoraran que van estar 3 anys per pensar en aquestes regles que ara semblen tan evidents. No us diré de comprar un llibre que en una hora t'has llegit, però si que us animo a què us creeu la vostra Bona Sort perquè us caigui a les mans.

Pels que no ho vulguin fer, desmitificar fórmules màgiques. Sencillament diu que la sort et pot venir, però no serà duradera, la que ho és, és la Bona Sort, que un troba creant les circumstàncies, pensant en tots els detalls, buscant solucions per un però també pels altres... Les oportunitats estan allà per a tothom i només que s'ho curra i sap veure-ho, és qui acaba trobant la Bona Sort. Elemental? Efectivament, però molts cops ho deixem de tenir present, sempre és molt fàcil posar la sort com a excusa o com a demèrit dels afortunats a qui envegem. I explicat amb la fàbula del llibre és fa molt amè i realment hi reflexiones.