V Marxa del Cap de Rec

Fa poc més de dos anys narrava un dels reptes físics més grans que havia assolit fins llavors. Havent agafat el gust per l'excursionisme ocasional i amb algun repte EK-11 més a les esquenes (com la marxa per les muntanyes del Baix Llobregat de 28 km el març), la setmana passada va tocar tornar-me a posar a prova amb una nova prova que m'havia de demostrar a mi mateix que el Kilimadjaro aquest estiu és possible.
El nou repte consistia en la V Marxa del Cap de Rec, amb 536 inscrits bastant més professional que la Cornellà-Montserrat i on el Lluis em va convèncer per inscriure'm en una nit de festa on l'alcohol fa més fàcil el dir sí a certes coses. Els dubtes transmesos sobre la meva capacitat per superar el repte per parr de certs amics, especialment companys de feina, acabava significant una motivació addicional.
Així que després d'haver pujat la nit anterior i haver intentat sense massa èxit dormir en l'alberg de frikis participants (per culpa d'un hipopòtam que es va colar a l'habitació i que aquests motivats es lleven a les 3h del matí), a les 6:00 del matí en punt estàvem passant una mica de fred mentre esperàvem que donessin el toc de sortida escoltant les notes de "The wheel of fortune" de Piratas del Caribe.

6:00-7:30: La marxa comença amb la baixada fins al poble de Viliella (primer avituallament on només prenem aigua pel camí). Els primers moments venen marcats per l'aglomeració de gent. Sense córrer perquè queda molt per fer sí intentem passar els grups més lents que provoquen aturades en certs trams estrets, mentre a l'hora som avançats per la majoria de participants més profis. Després del poble, seguim baixant per una pista ampla per la Vall de la Llosa fins al començament de la primera pujada al primer control de Can Jan de la Llosa (km 7,7, desnivells tram +100 -470). El temps està ennuvolat, la qual cosa permet tenir una temperatura ideal per afrontar la llarga caminada. Mitja hora d'avantatge sobre el temps màxim permès.

7:30-8:30: Seguim pujant entre núvols per la vall a un bon ritme, fins al segon control i avituallament al Prat de Xuïxirà (km 13,3, desnivells tram +405 -30). Després d'una molt breu parada per repostar proseguim la marxa per un camí cada cop més estret i un paisatge més verd. Una hora d'avantatge respecte el temps màxim permès.

8:30-10:10: Després d'una lleugera pujada, girem posant rumb cap a Andorra. Camí de bosc i prats fins arribar al Port de Vallcibera, on ens espera uns 200 metres finals de desnivells durs. A una pendent molt pronunciada que obliga a anar pujant fent esses, s'afegeix el fort vent glaçat que canalitza el coll i que obliga a posar-me l'impermeable com a paravent. Després de passar els primers moments dolents de la marxa, arribem al coll, on es esperen els primers estanys alpins i després d'un lleuger descens el tercer control a l'Estany de l'Illa (km 19, desnivells tram +570 -75) on per primer cop un servidor necessita repostar quelcom sòlid des de l'esmorzar. Un primer ibuprofeno preventiu intentarà contrarrestar les primers molèsties als genolls. 50 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

10:10-13:05: La marxa comença una llarga baixada de 10 km pels espectaculars paisatges de la Vall del Madriu, ja en terreny andorrà. Camí de pedra que s'interna en els boscos a mesura que baixem alçada. El riu dels Orris segueix paral.lel al nostre camí i provoca nombrosos creuaments de rierols encara actius pel desglaç de la neu dels cims. Una rampa testicular marca el ritme de baixada, a l'hora que els genolls comencen a patir les conseqüències. Després de passar el control sorpresa en la cruïlla entre els GRs 7 i 11, ens trobem amb una pujada de pendents més pronunciats del què esperàvem per a portar-nos al Coll Jovell. D'allà s'inicia una forta baixada que acaba de maltractar els genolls fins a la parada de dominguerosi control de la Font de la Closa (km 31, desnivells tram +85 -1035), on ens esperava un dinar molt més frugal de l'esperat. L'ambient xarnego que es respira culminat amb un fumador de porros ballant a lo Lady Gaga no invita a quedar-se a descansar gaire, així que proseguim la caminada, deixant enrere l'única oportunitat d'abandonar l'excursió en algun lloc civilitzat. 55 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

13:05-15:50: De la Font de la Closa es surt baixant per la carretera cap a Escaldes, on per la vora anem veient passar els luxosos cotxes del nostre país veí, a l'hora que ens creuem amb un casament on venia de gust parar-se a fer un refrigeri de veritat que compensés l'austeritat dels avituallaments de la marxa. El camí vell i pedrós d'Engolasters a Escaldes acaba d'inflamar els genolls, la qual cosa provoca la presa d'un Paracetamol. El control sorpresa del km 34 ens marca el punt més baix de la cursa (1280 m) i al cap de ben poc veiem el cartell que ens indica la GRAN PUJADA. En paral.lel al riu Perafita s'inicia una pujada interminable de més de 5 km, en la qual es pugen 990 m de desnivell. Fortes pendents amb molt poc descans i amb un sol que ja comença a provocar deshidratació davant l'esforç físic. Els primers moments de la pujada el Viper Booster que em dóna el Lluis ajuden a tenir aquest plus d'energia (o estimulant mental), però a mesura que passen les hores les cames comencen a notar el pes dels quilòmetres. Els arbres es van quedant enrere i una darrera pendent sofrida ens obre de nou els prats alpins davant nostre, arribant al control del Refugi de Perafita (km 39,3, desnivells tram +990 -315), des d'on es pot veure perfectament el darrer pas que queda per davant. 1 hora i 25 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

16:30-17:20: El tram pla que segueix al refugi només serveix per anar-se mentalitzant que encara queda fer un darrer esforç davant del Port de Perafita que es presenta davant. Una darrera pujada que acaba de castigar les cames, però que un fa amb el pilot automàtic esperant veure de nou les vistes ja del territori català a l'altra banda de les muntanyes. A l'esquena nostra queda Andorra i al fons es divisa l'imponent Pica d'Estats que l'any passat se'ns va escapar (a canvi vam fer el Sotllo, que amb els seus 3072 m es convertia en el meu primer 3000). Finalment i després del típic engany de cim de muntanya, arribem al punt més alt de la marxa, 2560 m, després d'unes quantes hores de pujada continuada. Un segon ibuprofeno ha d'ajudar a completar la llarga baixada que encara espera, començant per una tartera relliscosa, al final de la qual ens esperarà el Refugi de la Pera, on per fi torna a aparèixer l'Isostar en l'avituallament. És el darrer control abans de la meta, 43,6 km queden darrera nostre (desnivells tram +380 -220) i la seguretat d'haver completat ja el més difícil. Una hora i deu d'avantatge respecte el temps màxim ens permet assegurar que excepte res estrany el repte s'acabarà completant.

17:20-19:30: El problema dels darrers 8,4 km és que es converteixen en aquell tram que sempre sobra en les grans excursions. Les grans vistes ja les has vistes, ja saps que acabaràs i l'únic que tens ganes és d'arribar al cotxe. A més dels genolls, la primera (i única) butllofa comença a fer acte de presència (per sort molt més tard de l'esperat gràcies a les botes, la vaselina, i el doble mitjó). La baixada per camí de muntanya passa aviat a una llarga caminada a peu pla per una pista que fatiga mentalment i provoca un alentiment del ritme en el qual ens superen diversos participants, entre ells al final de la pista un ex-company de Gestamp que ens havíem trobat a la sortida i havíem avançat al primer control. Aquest fet, el retrobament d'un nou camí de de bosc sense pedres i les ganes d'arribar, fan que de sobte un servidor es trobi de nou amb forces i iniciem el darrer descens seguint el ritme d'un participant amb un ritme suficient que ens permet tornar a avançar a uns quants participants (excompany inclòs). Un darrer quart d'hora triomfant quasi a l'esprint pel tipus de camí que carrega menys els genolls, però el ritme del qual fa emergir la butllofa en tot el seu esplendor. Però les ganes d'arribar superen qualsevol dolor i finalment el refugi del Cap del Rec (desnivell tram +20 -400) torna a aparèixer per poder completar la gran marxa i tornar a veure cares que ens havien deixat enrere feia estona.

El certificat d'haver completat 52 km amb 5.200 metres de desnivell amb 13 hores i trenta minuts omplia el meu orgull, a l'hora que la butifarra i la darrera cervesa que quedava omplien el meu estómac. Una sensació maravellosa que espero poder repetir d'aquí puc més d'un mes en terres africanes.

Estiu als Pirineus

Estiu per molta gent és sinònim de platja, jo el primer, però sobretot, d'activitat, així que especialment aquest any on l'hivern ha estat especialment llarg i esgarriaplans, l'arribada del juliol solejat es presenatava com una ocasió per recuperar plans deixats pel camí durant l'any. Amb aquest esperit, sortíem divendres tarda direcció a Rialp, on dissabte esperava un dels reptes que tenia pendents des de fa molt temps: l'ascensió a la Pica d'Estats, sostre de la nostra petita nació inconstitucional. En aquests darrers anys, m'he anat aficionant una mica a la muntanya amateur caminant, sempre que no impliqui escalada, però la cota 3000 m seguia pendent.
El matí començava d'hora, a les 6h del matí, cotxe en marxa cap a Areu i d'allà 1 horeta en cotxe per una pista que amb 4x4 es podria fer més ràpid que amb un 206. Allà ens esperava el megabocata de truita preparat per l'hotel Victor, que ens donaria forces per una bona jornada. La Pica és un cim llarg de fer: les tres primeres hores (a ritme amateur) són força còmodes, amb l'única dificultat en aquests temps de fort desglaç encara, de creuar rierols que es formen, i als quals un servidor és especialista en acabar amb el peu xop. El premi intermig són dos estanys de muntanya, al segon dels quals un no va poder resistir la temptació de banyar-se (i sortir ràpidament congelat). Des d'aquest, la Pica, amb els seus dos pics germans, es fa visible per primera vegada, així com el camí per fer-lo. Camí que ràpidament s'inclina de forma important amb pendents superiors al 45% i molta pedra solta, però no deixa de ser un trencacames que al ritme personal de cadascú s'acaba fent. Abans d'arribar al coll, un parell de plaques de neu s'interposaven, que seguint petjades amb paciència i l'ajuda del pal es superaven. El coll porta cap a la cara nord, ja territori francés, d'obligada trepitjada si un no vol escalar la carena. En condicions normals a aquesta època, el camí fins al cim hauria de ser fàcil, tot i el cansanci que es pugui portar acumulat... En aquest any especial, la neu es seguia interposant en el camí. Superada la primera gran placa, sorgia la segona, últim obstacle abans de poder recuperar un camí lliure de neu fins al cim... Però aquesta ja es veia més difícil sense crampons i els comentaris d'un altre grup ens feien desistir... Una retirada a temps en la muntanya pot ser una victòria ens deien, i efectivament després descobríem que pel matí un parell d'excursionistes havien de ser rescatats en aquell punt.
Per sort, teníem un pla B, així que després de recuperar el coll del Port del Sotllo, ens dirigíem cap al Pic del Sotllo, just a l'altre costat, i que amb 3084 m, es converteix en el pic més alt català, fora del triple pic de la Pica. Un parell de plaques de neu començaven interposant-se, per després passar al veritable Sotllo, pic de més dificultat quan no hi ha neu. I és que la pujada per la tartera es fa grimpant tota l'estona, sobre un terreny de pedra solta que el fa força incòmode. Només una alegria dona el Sotllo, quan sembla que arribes al pic, definitivament hi has arribat a la primera, cosa estranya en alta muntanya. Allà ens esperaven una bones vistes gaudides en la tranquilitat de la nostra presència a quatre, mentre contemplàvem la processó de gent que feia la Pica.
Havíem caminat 6 hores i mitja i el pitjor era pensar que ara tocava baixar de nou, pensant especialment en les plaques de neu i el camí trencacames. Les primeres van ser força tortura, excepte la què vam poder fer lliscant sobre l'impermeable, però arribats a l'estany de nou amb els genolls inflats, un lleuger respir sorgeix quan un ja té la certesa, que finalment arribarà de nou al cotxe. Descans de mitja horeta, una mica de menjar, i a seguir baixant, aquest cop per l'altra banda del riu a petició del sherpa Lluis, fins arribar al cotxe prop de ls 19.30 (unes 12 hores després).
Cotxe, dutxa, sopar, copa i llit... i demà és un altre dia, dia per aprofitar l'estada als Pirineus per repetir l'experiència del rafting. Tot i els dos anys passats, l'experiència prèvia es notava, la qual cosa no va impedir que la barca de 8 (4 passotistes, una parella i dos amics) bolqués al primer ràpid. Què millor per practicar totes les explicacions del monitor en cas d'emergència!! La resta va ser més còmode, tot i l'elevat trànsit de barques que hi havia. Tot plegat, una experiència que de nou obria el mono per fer un cap de setmana amb rafting de 40 km i segon dia free choice per cadascun. L'hydrospeed mereix repetir-se, però aquest diumenge les cames sencillament no estaven preparades després de la pallissa del dia anterior. Pel què fa a la Pica, és un repte que segueix pendent i la perfecta excusa per tornar per terres pallaresses.

De casa rural per l'Empordà i la Garrotxa

Finalment el passat pont del Pilar vam realitzar el típic projecte que els grups d'amics parlan constantment però que d'alguna manera sempre costa acabar de posar en pràctica: passar un cap de setmana de casa rural. Malgrat les dificultats de qui busca a última hora, la persistència del Dani va acabar trobant la magnífica casa dels Lledoners, una preciosa i comfortable finca rústica per a 8 persones situada a pocs quilòmetres de Besalú enmig dels camps, i a tir de pedra dels llocs d'interès de les comarques de la Garrotxa i l'Alt Empordà. Tot plegat a menys de dues hores en cotxe de Barcelona.
La casa l'estrenàvem el divendres nit els cinc pioners, en una nit de cervesetes i partida emocionant de Catan, abans de llevar-nos d'hora el dia següent per trobar-nos un cel ennuvolat que no permetia prendre grans riscos. Així que després d'una breu visita a Castellfolit de la Roca per esperar l'arribada de l'Achim i la Cristina, el grup augmentat a set realitzàvem la típica ruta de la Garrotxa passant per la Fageda de'n Jordà (encara a uns quants dies del seu esplendor tardorenc) i els volcans de Santa Margarida i el Croscat. Quatre hores de caminada lleugera, abans de recuperar energies amb un entrepà a Santa Pau, per acabar fent les compres a Banyoles i visitar abans de sopar el preciós poble de Besalú. El sopar donava pas a una partida de Party que em demostrava que no estaria malament veure de tant en tant alguns anuncis per la tele, a l'hora que rebíem a dos nous integrants del cap de setmana i comencàvem les primeres partides de Mafia, el joc que marcaria les nits del pont.
El diumenge començava amb un sol radiant i l'arribada de l'última persona que tancava el grup, per fer un esmorzar com déu mana abans de realitzar una excursió més exigent que la del dia anterior: la de Sant Aniol d'Aguja i el Salt del Brull. Una mica més de cinc hores pujant pels boscos de l'Alta Garrotxa seguint la llitera d'un riu bastant sec en aquesta època de l'any fins a arribar l'antiga església i l'abandonat monestir de Sant Aniol. Després un quart d'hora més per roques relliscoses porten a una cascada que a la primavera probablement sigui més espectacular. Malgrat tot assequible per tots els públics, l'atac de rinitis que em va acompanyar tota l'excursió la va fer més pesada del què era, però sempre quedava la barbacoa final a la casa per restablir aliments.
El dilluns servia per acomiadar-nos de la nostra casa durant el pont, amb ganes de repetir l'experiència, i fent un lleuger desviament fins a l'inhòspit Cap de Creus, en el far del qual una bona arrossada va posar punt i final abans de tornar a la gran ciutat.

Segueix el desafiament: ruta per la vall de Núria

Seguint amb els desafiaments EK-11 del Mario, aquest cop el repte era difícil de superar respecte la dura tercera prova. En tot cas, si no es van superar els km caminats o la durada torturadora de la prova, sí vam establir una nova cota en alçada que superava l'última excursió muntanyenca. Amb cinc pics superant els 2.700 metres i un màxim de 2861 m, el pròxim repte per després d'estiu és clarament superar la barrera dels 3.000.
Feia moltíssims anys que no estava a la vall de Núria, tants com deu, i si ho sé amb tanta exactitud és perquè l'últim cop va comportar una de les nits més anecdòtiques de la meva adolescència i que serà eternament recordada en les nostres converses. Aquest cop però no tocava pernoctar-hi, sino contemplar unes magnífiques vistes a les muntanyes i les valls pirinenques d'ambdues vessants de la frontera catalano-francesa. Aquest cop l'equip contava amb un reforç extern, qui junt amb el manyico del departament, descobria per primer cop un dels racons més coneguts dels nostres Pirineus.
Clar que la vall ha canviat bastant en els últims temps. A les barques del llac, les pistes d'esquí i l'imponent edifici hotel-santuari-centre comercial-bar-restaurant-alberg, se'ls hi han afegit nombroses explotacions turístiques (zones d'acampada, tobogans, granges, cavalls) que trenquen la màgia d'un racó on no s'hi arriba en cotxe. Per sort agafant aviat un dels nombrosos camins que enfilen cap als cims, un pot trobar una mica de pau a la natura i desconnectar de la vida diària a la gran ciutat. Aquesta va ser la sensació mentre pujàvem fins al coll d'Eina, moment on entràvem a la carena fronterera on s'ajunten nombroses rutes, i per tant, excursionistes, sense ser però excessivament massificant malgrat el magnífic dia que ens va acompanyar. Deixant el vent fred del coll pujàvem el pic d'Eina i seguíem fins al Noufonts, cim de la nostra ruta. Després d'una dura baixada amb les sandàlies que van acompanyar tots els ascensos i certs moments de dubtes, decidíem enfilar l'última pujada fins el Noucreus i el seu pic veí, per concloure amb el proper Fossa del Gegant. Moment de posar-se les bambes per procedir a una baixada que es va començar a fer pesada pel cansanci acumulat (per l'excursió, el partit de bàsquet del dia anterior i les poques hores dormides) i les rascades que començaven a aflorar als peus (potser seria moment de comprar unes bones botes de muntanya).
Per sort, sempre quedava una clareta a Ribes de Freser i un magnífic sopar en un tranquil àtic de Gràcia per descansar els peus i concloure una bona jornada sana i esportiva, que compensaven els excessos de festa i econòmics del també magnífic cap de setmana anterior a Calella de Palafrugell.

Fotos

XI Travessa Almeda-Montserrat

La vida porta cada dia moments molt diversos, però pocs m'han fet sentir més orgullós que quan aquest matí a les 6:58 acabava la XI Travessa Almeda-Montserrat. 53,252 km segons l'organització (que comprovarem amb el tracking del GPS dels meus companys), en una caminada nocturna entre Cornellà i el Monestir de Montserrat amb 1445 metres de desnivell acumulat.
Per un servidor, que mai ha estat un portent físic, plantejar-se la participació en un acte així era fins fa poc una quimera. Tot un seguit de circumstàncies van fer que m'hi animés a participar-hi i avui, amb les cames fortament adolorides, puc narrar l'experiència de l'exitosa participació.
18:15: arribada a l'Almeda, on el Loren, el Jordi i jo podem inscriure'ns còmodament abans de l'arribada massiva de participants i mentre esperem la resta del nostre grup: Mario, Luís i Pérez.
Com queda bastant per la sortida, després de prendre una mica el sol, agafem forces amb una primera birreta amb fruits secs.
19:10: xupinazo que dóna inici a la caminada amb 450 inscrits i algun ilegal més.
19:25: després de creuar Cornellà, veure el nou estadi de l'Espanyol i la zona olímpica de la ciutat, creuem per primera vegada el Llobregat mentre sona la música del pont sobre el riu Kwai.
23:00: primer avituallament oficial (entremig dos petits subministraments d'aigua), amb entrepà complet de butifarra amb ceba i birreta. S'han completat els primers 20 km fins a Sant Andreu de la Barca a peu pla i ritme de caminada ràpida, en un trajecte entre el riu i l'autovia A2 de no gaire bellesa paisatgística i que tendia a recordar totes les indústries que un es troba cada dia de camí a la feina.
23:40: 5 km adicionals amb les primeres rampes lleugeres i la tercera edat (*) imposant un ritme excessivament fort. L'arribada al segon avituallament coincideix amb la notícia de la consecució de la lliga per part del Barça, celebrada amb focs artificials en els pobles del voltant.
01:20: arribada al tercer avituallament en una masia, després de 7 km variats. Pujada i baixada per camins estrets de gran bellesa entre la vegetació, per acabar sortint a una carretera secundària en pujada que ens donava vistes aèries sobre la factoria de SEAT. El tap format per dos dones en el tram estret és recuperat per un nou ritme fort liderat per una tercera edat gloriosa. El cansanci comença a fer efecte.
03:10: arribada al quart avituallament, situat en el quilòmetre 40. Tram de 8 km que es fan llarguíssims i es converteixen en un infern. Mario i la tercera edat s'escapen de la nostra vista, i Loren i jo intentem completar el tram amb moltes penes i treballs. La rascada del peu dret amb la bamba i el dolor dels tendons de la part de darrere del genoll esquerre em confereixen un caminar coix, que intento combatre amb un ibuprofeno, que a més d'alleujar (que no eliminar) el dolor, m'acabaria donant un efecte placebo decissiu. El tram prossegueix en pujada per la carretera secundària anterior, per fer una baixada per bosc trenca genolls fins arribar a Olesa, la qual creuem per bosc durant els polígons industrials, per després acabar creuant pel seu interior una població que es feia interminable.
05:00: arribada al cinquè i últim avituallament abans de l'arribada. El trajecte comença amb la pujada fins a Esparreguera, on un servidor comença a notar que físicament i mental, quelcom ha canviat en un servidor. Després de creuar el bonic centre de la vil.la, ens endinsem en el bosc que ens ha de portar fins a Collbató. Amb l'arribada de les primeres pendents importants, l'ordre del nostre grup canvia sobtadament. Amb unes forces sortides de no ser on, adelanto als demés i començo a tirar comandant el grup format per l'altre Jordi i la tercera edat, despenjant-se la resta.
06:58: arribada al Monestir. Després d'un descans mínim començava l'ascens a Montserrat. Ràpidament els dos Jordis ens desmarquem i comencem a remontar posicions. Per la nostra desesperació comprovem que el teòric desnivell entre 350 i els 700 metres i escaig de la meta, es converteix en un seguit de pujades i baixades per la muntanya. Quan definitivament el camí es fa tan sols ascendent, amb la primera claror diurna substituint la visibilitat minsa de les llanternes (amb un parell de caigudes per cap), les cotes d'alçada superen les nostres previsions fins a assolir els 900 metres. Entremig el creuament amb un institut de Terrassa provoca l'estrés per intentar-los avançar el més ràpidament possible pel tap que estan formant. Finalment el camí desemboca en una baixada de 200 metres asfaltats fins al monestir, descens que intentem fer en un trot lent però demolidor, amb el qual arribem fins al nostre objectiu.
Finalment són 11 hores i 48 minuts per acabar entre els 60 primers de 450 participants, resultat excel.lent vist el patiment sofert en certs moments i a l'objectiu únic que hi havia d'acabar. Objectiu que finalment assolia la resta del nostre grup.

(*) Tercera edat: amb tot el meu efecte, em refereixo a Luís i Pérez, qui demostraven tenir uns 60 anys envejablement ben portats, acabant tan sols a 9 minuts dels dos Jordis i tirant en la majoria del recorregut de la resta del grup. Qui arribés així a la seva edat!!

Fotos

I segona part pel Montseny...

Després d'una primera part exitosa, el nou desafiament d'EK-11 per any nou donava un pas cap endavant i es dirigia al Montseny, a superar la barrera dels 1700 m. L'ascensió al Turó de l'Home des de Santa Fe era una caminada assequible, però la falta de planificació en la ruta, la neu i l'extensió a la resta de pics del voltant (des del Turó Gros fins a Les Agudes) la va acabar fent més completa de l'esperat. El dia no podia ser millor, després de tants caps de setmana de mal temps, un sol espaterrant amb un cel sense cap núvol, després del vent dels dies anteriors, permetia unes vistes espectaculars a mitja Catalunya, des dels Pirineus fins a Montserrat i l'àrea metropolitana de Barcelona. La neu que cobria la falda nord de les muntanyes i els racons més elevats o coberts de vegetació donaven un aspecte diferent a l'habitual en aquesta serralada, i de pas em tornaven a les experiències nevades d'Alemanya. Finalment sis hores caminant, per completar amb el Mario, el Loren i l'altre Jordi el segon desafiament del departament.
I què res millor per celebrar-ho, que culminar l'excursió amb un fantàstic àpat al restaurant Rosa Maria de Campins. Pebrots del piquillo al forn farcits de brandada de bacallà, cabrit al forn, crema amb maduixots, per deleitar el paladar amb quelcom més elaborat que la cantina de SEAT o la cuina casolana del pis.

Carnaval a Torelló

Probablement molt menys conegut que els carnavals de Sitges i Vilanova, aquest any hem decidit anar a explorar una altra festa que alguns amics ens havien recomenat: el Carnaval de terra endins que es celebra cada any a Torelló. Petita població osonenca al nord de Vic, realment és sorprenent la repercusió que té el seu carnaval i la magnitud de la festa. Infinitat de carrosses treballades que van desfilant entre les 19 i les 23 hores pels seus carrers, mentre un poble quasi completament disfressat s'ho mira i s'anima a seguir alguna de les carrosses, ballant als ritmes de la música que surt pels seus potents altaveus. Un molt bon rotllo on és molt fàcil començar a entablar converses i conyes amb altres grups i en definitiva integrar-se a la festa. La festa segueix en els bars del poble i continua a partir de mitjanit a tres carpes que obren al costat del poliesportiu i on l'únic però organitzatiu és el preu relativament alt (12 anticipada i 15 a taquilles sense consumició) i la cua mal montada per entrar-hi.
Amb el nostre doble grup mims i Duffman vam poder corroborar els comentaris que ens havien arribat, i sens dubte recomenar una gran festa que demostra que els grans carnavals no tenen perquè ser només a la costa (però sí són més agradables si la disfressa no abriga suficient).

Fotos

Excursió a la Mola

Després d'una setmana mig malalt, ahir tocava acabar-se de recuperar respirant una mica d'aire pur, per la qual cosa em vaig apuntar a una excursioneta que van organitzar els companys de departament per la Mola, una petita església en un pic prop de Matadepera, on ja hi havia estat fa molts anys amb l'institut. Llevar-se d'hora, recollir el becari alemany i cap a Terrassa, punt de trobada per menjar uns primers croissants, amb els què començar la ràpida ascensió per un camí empinat que a les 10:40 ja ens deixava al cim. Una breu visita a l'església d'origen romàmic, contemplar les vistes en un dia bastant enteranyinat i cap al restaurant al què anàvem: a menjar una bona botifarra amb patates, pa amb tomàquet i gírgoles a la brasa, tot ben banyat amb vi de porró. Per sort a la baixada ho vam poder cremar tot, i és qua buscant un camí alternatiu per no arribar massa d'hora i donar positiu, vam estar tres hores pujant i baixant per camins, a estones de cabres, fins a trobar el camí principal que portava de nou als cotxes. Una excursió divertida per aprofitar una mica el dissabte, abans de la megatrobada a casa el Lluitxi amb partida de Catan, extensió pescadors, i partits de bàsquet i futbol per la tele, abans de sortir de festa. Tots els caps de setmana podrien ser igual de complerts.

Esports d'aventura i natura

Aprofitant el llarg pont de Sant Joan i l'estiu que finalment sembla que ha arribat en tot el seu esplendor, el Marc, el Dani, l'Aitor i jo vam decidir de fer una excursioneta de cap de setmana al Pallars Sobirà per iniciar-nos una miqueta en els esports d'aventura.
Descartades les activitats poc recomenades per a la gent amb vertigen, ens vem decidir per una diada aquàtica: rafting pel matí i hidrospeed per la tarda, en uns packs preparats per una companyia local. Després d'un viatget de tres hores desde Barcelona amb el cotxe, arribàvem a Rialp i en un tres i no res ja estàvem tots amb aquestes pintes de gayers que donen els neoprens, especialment els sense mànigues. Per sobre, jaqueta, armilla salvavides i casc, i amb l'equip complet tots a la furgoneta per anar fins a Llavorsí i començar la ruta de 14 km fins a tornar de nou a Rialp.
El rafting era una activitat que tenia ganes de fer des de fa molt temps però he de dir que em va sorprendre en positiu més del què m'esperava. Anàvem els quatre en una barca acompanyats d'un instructor, i en els 14 km vam aprendre a coordinar-nos bastant i controlar força bé la barca (menys el tema de compensar que el deixarem per la següent experiència). Fins i tot el Chus va intentar tirar-nos, sense poder-ho aconseguir. Les baixades pels ràpids són força estressants i acabes amb els braços bastant cansats, però en les zones més tranquiles un pot anar recuperant forces. Quan un perd la por però a caure a l'aigua i s'assenta el més a l'exterior possible i movent el cos, els resultats són evidents. A mig trajecte una petita parada tècnica permet als més agoserats tirar-se des d'un pont a l'aigua... i comprovar que els corrents no són gens de broma (arribar a la vora nedant amb tot l'equipament no és tan fàcil, sinó que li preguntin a l'Aitor que a poc acaba al pantà d'Oliana).
Acabada l'activitat, dinar i descans per Rialp i a mitja tarda l'hidrospeed, que sincerament fins abans d'ahir no sabia ni què era. He de reconèixer que mentre t'explicaven tot amb l'equipament complet (semblant al del matí però amb neoprens reforçats en les articulacions, una armilla més protectora i els peus d'ànec), a un servidor un parell de bonyets se li anaven posant per corbata. Un cop a l'aigua però la cosa no és tan complicada com sembla i l'hidrospeed es deixa controlar força bé. Això sí, aquí l'esforç és molt superior, un està sol amb l'aparell i quan arriben els ràpids toca empassar aigua i com deia el Marc, tenir la sensació d'estar dins una rentadora. La ruta era la mateixa del matí, només que de 7 km, suficients en el meu cas pel meu estat de forma actual.
Cansats de l'esforç, amb el cotxe ens dirigíem a l'hotel que teníem a Escaló, on malgrat la decepció de que la piscina estigués buida, fèiem una petita excursió pel poble, unes birretes al costat del riu, sopar i veure l'Eurocopa jugant al kiriki. La festa pirinenca també la vam deixar per una altra ocasió.
Al llevar-nos d'hora però i després d'un bon esmorzar, vam poder anar a respirar una mica d'aire pur ja molt més tranquilament que el dia anterior. Feia molts anys que no estava al Parc d'Aigüestortes, on vam fer la típica excursió al llac de Sant Maurici i la cascada que hi ha propera. Una bona caminadeta en un dia esplèndid, abans de tornar a Barcelona (prèvia parada tècnica al parador de Cardona), fer el banyet a la nostra piscina i iniciar una nit de futbol i poker.

Fotos