Un dios salvaje

No cada dia es junten en un escenari teatral dues actrius tan cinematogràfiques com són la Maribel Verdú i l'Aitana Sánchez Gijón, formant un quartet de luxe amb dos habituals d'aquest art com Pere Ponce i Antonio Molero. L'ham per aconseguir-ho ha estat l'obra de Yasmina Reza, adaptada per Jordi Galcerán i dirigida per Tamzin Towsend.
Un dios salvaje és una comèdia cínica i cruel que partint d'una anècdota quotidiana, rasca en les formes que s'aparenten públicament, per acabar mostrant aquest "déu salvatge" que portem a dins i es revel.la contra la insatisfacció de les nostres vides.
El tret de sortida el dóna una reunió entre dues parelles de pares, degut a una baralla entre nens que acaba dues dents trencades d'un d'ells. Lluny d'acabar amb la conciliació esperada, els pares acabran barallant-se mostrant que no són tan diferents dels nens, i pel camí, ajudats per l'alcohol, sortiran tota mena de retrets a quatre bandes (entre parelles i dins de cada parella) que ens mostraran els diferents caracters dels protagonistes. Un advocat sense escrúpols d'una indústria farmacèutica absorbit per la seva professió (Ponce), una consultora de caràcter poc definit, de vegades submisa i de cop rebel davant tothom (Verdú), un comercial que intenta mantenir les formes, fins que explota i mostra la seva ideologia menys políticament correcte en aquests temps moderns (Molero) i una escriptora, la cultura de la qual, la porta a creure's superior a la resta, sense que això li impedeixi caure en contradiccions (Aitana).
Amb una excel.lent interpretació, l'exagerat guió de la joven autora és tan divertit com cruel. Una major definició dels personatges femenins haurien fet més rodona aquesta obra, que farà passar una bona estona a l'espectador, a un preu però un tant elevat.

Cancun

Després de l'èxit rotund que va tenir El mètode Grönholm Jordi Galceran havia posat el llistó molt alt de cara a les seves futures obres. Cancun és la seva nova proposta de comèdia per aquesta temporada. Repetint el format de quartet d'actors, Cancun ens porta a l'època on les parelles porten una vida consolidada i comencen a reflexionar sobre si la vida que han tingut és aquella que havien somniat i s'havien plantejat.
En un viatge a Cancun, dues parelles amigues de tota la vida tornen al bungalow a fer una última ampolla de cava. Enmig de l'estat de borratxera, una de les dones fa públic 25 anys després una acció atzarosa que va comportar el desenllaç en la formació actual de parelles. Aquesta revelació portarà a una confusió general que treurà a la llum els sentiments, frustracions dels diferents personatges.
Amb un guió ben construit i un bon final, els diàlegs probablement podrien ser d'un nivell superior. Els gags són suficients per passar una bona estona, quedant però allunyats del riures desenfrenats de la seva obra mestre.

Spamalot

Com ja he dit en més d'una ocasió en aquestes pàgines, el gènere musical no és el què més m'entusiasma, però una adaptació del Tricicle a una obra de culte de Monthy Python com els "Caballers de la taula quadrada" era sens dubte un gran atractiu per animar-se a anar al teatre a veure aquest gènere que aquest any s'ha posat tant de moda a la nostra ciutat.

Spamalot és l'adaptació en castellà al musical anglosaxó original, i que segons l'opinió d'un parell d'amics que el van veure a Londres, és manté completament fidel a l'original. Lògicament hi ha certes bromes adaptades a la nostra societat, la qual cosa sempre és d'agrair, però tota l'estructura i guió principals són meres adaptacions lingüístiquesa, amb el mèrit que això té igualment, especialment en els trossos cantants que són sempre més difícils d'adaptar. De totes maneres el què majorment em va sorprendre va ser la posada en escena, amb una escenografia espectacular i dinàmica, amb nombrosos canvis d'escenaris i efectes especials que es realitzen a gran velocitat.

Sobre la història en sí, doncs va seguint a gran trets el guió de la sèrie, rememorant gags mítics i fent alguna picada d'ull a la mítica "Vida de Brian". Com a bona obra de Monthy Python hi ha gags de tot: molt bons, bons, regulars, dolents i tan dolents que fan gràcia. Les cançons tenen certa gràcia, però en la major part dels casos s'allunyen de la història original i com em sol passar en el mau cas se'm fan una mica pesades.

En tot cas pels amants de Monthy Python és una bona ocasió per reviure'ls d'una manera diferent en una bona adaptació al musical. Això sí, la falera dobladora d'aquest país és excessiva. Sincerament el "Always look at your bright side of life" crec que es podia haver mantingut en la seva versió anglesa.

Sombreros

Els espectacles de dansa eren una activitat que mai m'havien cridat l'atenció en especial. Casualitats de la vida, mentre pujàvem el riu Mekong amunt en direcció a Pnhom Penh, vaig conèixer en el vaixell a un francés d'arells vietnamites que parlava un excel.lent castellà i que va resultar ser el director de produccions de dansa contemporània Dominique Laulanné. Vam estar xerrant una bona estona, ell volia practicar un castellà que normalment no pot utilitzar, a mi sempre m'agrada conèixer la vida de gent nova, especialment quan estan molt allunyats de l'entorn en el què em moc.
D'aquella conversa van sorgir dues invitacions per veure l'estrena dijous de l'obra "Sombreros", que fan fins demà al TNC, dirigida artísticament per Philippe Decouflé, un dels referents de la dansa contemporània moderna. L'espectacle és magnífic i va arrencar minuts i minuts d'aplaudiments enfervorits del públic que abarrotava les grades de la sala gran. I és que és un espectacle divers, molt esbojarrat, amb moments de tot: petits diàlegs divertits en català i francès, escenes de dansa més seriosa amb música més greu i escenes de dansa còmica amb música de pel.lícules. Deixant apart la qualitat dansaire dels intèrprets (que un profà en la matèria no té suficients coneixements per jutjar), la verdadera sorpresa i excel.lència de l'obra és la magnífica combinació de la dansa i la mímica amb efectes audiovisuals d'última generació, que permeten jocs increïbles d'ombres, imatges i efectes visuals que provocaran les delícies fins i tot de l'espectador novell en aquest art.

Tres versions de la vida

Novament tirant de promoció ens vam tornar a costar al teatre, en el què espero sigui un hàbit que poc a poc anem agafant... a la vegada que espero que també el nivell teatral pugui una miqueta. I és que "Tres versions de la vida" va estar bé pel preu reduit que es va pagar, però no crec que valgui el preu normal de taquilla.
Tragicomèdia de Yasmina Reza, l'obra és una triple visió sobre un mateix fet: els Finidori es presenten un dia abans al sopar de l'Enric i la Sònia, portant la mala notícia de què s'acaba de publicar un article molt semblant al què havia anat preparant l'Enric i del qual depenia un possible ascens.
Essent bona la idea i comptant amb una bona interpretació l'obra es fa amena durant l'hora i mitja de representació, però no arriba a entusiasmar probablement per l'excessiva semblança (especialment entre les dues primeres parts) de les tres versions de la vida.

Ventdavall

Aquest dijous vam decidir anar al teatre aprofitant una promoció de CCOO de SEAT amb la què podíemanar a veure l'espectacle Ventdavall al Club Capitol per només 5 €. Certament vam anar-hi bastant a cegues atrets per la promoció, però la curta sinopsis que hi havia tampoc pintava malament. Una comèdia sobre la immigració, una realitat cada cop més extesa en la nostra societat, podia ser interessant.
Un cop vista he de dir que l'obra del director Jordi Basora no em va convèncer massa (ni tampoc als altres sis acompanyats). Algun gag divertit per suposat hi ha i està clar que es pot veure (més a aquest preu reduit) però el resultat queda molt lluny de les expectatives prèvies que teníem. Un text molt poc estructurat forma un conjunt un tant caòtic, amb molts altibaixos i l'abús en excés de molts tòpics sobre els diferents pobles immigrants (amb certa irreverència en alguns moments). El millor l'actuació d'uns actors que en aquest espectacle demostren la seva polivalència interpretat, cantant, imitant, dansant i fent mímica.
La meva intenció després de tornar a Barcelona és intentar anar al teatre més freqüentment, però les obres hauran de ser força millors per assolir aquest objectiu.

Impro Fighters

En el Teatre Neu de Gràcia podem veure aquest any Impro Fighters, una nova idea dels creadors de Zzaping. No és una obra de teatre convencional, amb el seu guió, sino que es tracta d'un campionat d'improvisacions, per la qual cosa, es fa difícil recomenar ferventment que la gent hi vagi, doncs cada dia l'obra és diferent i el què sigui més o menys divertida dependrà de molts factors: actors participants aquell dia, dificultat de les proves, química entre ells, etc.
Però sens dubte es tracta d'un format interactiu original i un mínim de diversió està assegurat.
En cada obra 4 dels 8 actors, representant a diferents personatges, combatran per rebre els punts del públic, amb l'objectiu de ser el campió d'Impro Fighters al final de temporada. Duels 1 contra 1 i 2 contra 2, al final dels quals el públic aixeca les papeletes amb un color o l'altre per votar qui els hi ha fet més gràcia. Cada duel ve marcat per una categoria (desenvolupament en un lloc que digui el públic, frases amb un número constant de paraules, frases que comencin per unes determinades inicials, seguiment d'un guió segons títols del públic, mort de personatges segons decideixi el públic, utilització d'objectes que doni el públic i d'altres segons el dia) i un títol que ha escrit algú del públic (a l'entrar cadascú escriu un títol, que com us podeu imaginar pot ser d'allò més variat, ahir des de: "El follá se va a acabar" a "Cria de berberechos salvajes en cautividad"). En fi, una bona manera de passar una estona divertida, sense estar a uns preus desorbitats. Cada divendres al Teatre Neu.

+ Info

El mètode Grönholm

Finalment he acabat veient la obra de teatre que tant èxit ha tingut i que va per la segona temporada. Era una obra que feia molt de temps que volia veure, des que la van estrenar, perquè per aquells temps, és quan començava a buscar feina i em feia gràcia la temàtica. Les bones crítiques generals i dels amics i familiars que hi anaven, encara feien més gran el desig. Els problemes per aconseguir entrada i trobar algú per anar-hi han fet que fins ara no pogués complir-ho, i entremig el què ja havia vist, havia estat la pel.lícula del Método, que de fet va ser el primer text que vaig escriure en un blog (aix, com passa el temps).

I bé, ara potser m'alegro d'haver-ho vist en aquest ordre, perquè crec que sino la peli m'hauria decepcionat, tot i que això no ho compartia ahir un dels amics que ho ha vist amb l'ordre natural.
La peli estava bé, tret del final que no m'acabava d'agradar, però trobo la obra molt més rodona i treballada. Tot i que el procés de selecció podria ser fins i tot més real el de l'obra (la peli aspirava a cert aire més seriós i real), la creació teatral és una comèdia increïble amb estones de riallades contínues, especialment en la part central. Té però certs punts de dramatisme al final que es complementen molt bé i la sàtira del guió, no es limita només a la falsedat, crueltat i absurd que poden arribar a tenir els processos de selecció, sino que indirectament apareixen d'altres temes político-socials: crítiques a polítics, església i als toros, relacions de parella, prejudicis contra la transexualitat i l'homosexualitat... Un text en definitiva rodó de Jordi Galceran i ben dirigida, amb un ritme trepidant (frenat només per les pauses que provoquen els riures desenfrenats dels espectadors) que et manté expectant tota l'estona. Com a actors destacar especialment els genials Lluís Soler i Jordi Boixaderas, però bé, en Jordi Diaz i la Roser Batalla també estan a un bon nivell per completar el quartet.

Pels que hagin vist la pel.lícula o l'obra i meditin si veure la que els hi falta, la cosa bona és que no tenen res a veure. Sota una idea, cadascú ha desenvolupat una història diferent, amb finals diferents i sense que es puguin identificar els personatges d'una i altra obra (4 en el teatre i 8 en la pel.lícula), així que es poden anar a veure independentment sense que això suposi ja saber o endevenir què passarà després.

Insomni

Sota aquest títol podria començar a parlar sobre els meus problemes per dormir, però no és ni de bon tros aquest el pròposit per avorrir-vos avui, sino parlar de la nit d'ahir, que malgrat el títol, tampoc va ser el d'una farra boja sense fi.

Insomni és una marató teatral que s'organitza al casal del carrer Ali-Bey 120, un lloc on no hi havia estat des de petit quan hi anava allà a jugar amb altres nens del barri a jocs de taula o d'ordinador, en aquells temps on com a molt tenies un amic amb un amstrad que tardava mitja hora en arrancar. Ara és un lloc destinat a servir a grups de jovent per a sales d'assaig de música i teatre i organitzar events com el d'ahir, que era la serva tercera edició (i primera que jo hi anava aconsellat per un colega de la uni). La marató dura 12 hores, de 16 a 4, i en ella es fan en una sala petita tot un seguit d'actuacions teatrals, monòlegs, espectacles humoristes o de màgia. La durada d'aquestes sol ser (excepte alguna excepció) d'una mitja hora, la qual dona una certa flexibilitat per anar entrant i sortint, doncs lògicament ningú serà capaç d'aguantar les 12 hores veient-ho tot. La mateixa sala disposa d'una barra on anar a demanar la beguda per anar fent més amena l'estada (sobretot amb la calor que feia, únic però de l'esdevinement). Per a fer alguna pausa, res millor que el jardinet exterior amb una altra barra, taules per prendre la fresca i petar la xerrada i fins i tot zona chill out, on estar sentat al terra gaudint de la tranquilitat nocturna de la zona.

En quant a les actuacions, doncs com era d'esperar una mica de tot, però la curta durada i la varietat d'espectacles fan que puguis aguantar una bona estona sense fer-se pesat. Una bona oportunitat per a la gent jove de poder veure actuacions teatrals a baix cost en un bon ambient.

Especialment intrigat em va deixar l'actuació d'un mentalista, que després de moltes conyes que feien preveure un farsant amb certa gràcia, va acabar endevinant la paraula que havia el.legit a l'atzar una noia del públic dentre les múltiples pàgines d'un llibre, així mateix el.legit entre 5 possibles. Després d'estar parlant amb la noia un cop acabat l'espectacle, el truc és encara més indesxifrable...