La Cerveteca

La cerveteca de Barcelona era un lloc dels què tenia pendent de visitar dins la ciutat. Finalment ahir, impulsat pel Lluc, vaig conèixer aquest espai, davant del qual havia passat molts cops sense acabar-hi entrar.
Què és la cerveteca? És complicat de definir, però en tot cas una aturada obligatòria per tot amant de la cervesa. Sí, en primer lloc podríem dir que és un bar, sempre i quan un tingui clar que l'únic que podrà demanar són líquids fermentats de cereals, això sí, pels abstemis alguna versió no alcohòlica també és possible de trobar. Qui li agradi acompanyar-ho de matèria sòlida, hi ha una justa oferta de tapes. En tot cas, qui vulgui seure o assegurar-se almenys un lloc en taula dret, millor que intenti arribar abans de les 20h, moment en què s'omple especialment fins a l'horari de tancada a les 22h.
També és una botiga, doncs un pot comprar, en ampolles individuals o caixes, una àmplia varietat de cerveses de tot el món, de tots els tipus i preus. Les estanteries, bodegues i neveres repartides pel local són un passeig regal pels ulls dels amants d'aquesta beguda.
Per aquells que vulguin donar un pas més en el seu coneixement, ja sigui de cata com d'elaboració com d'assessoraments variats, la colecció de llibres del local, així com l'ampli coneixement professional de cadascun dels cambrers del bar seran la font ideal. En el nostre cas, la sort de trobar-nos un ex-company d'universitat amic dels impulsors va permetre'ns iniciar-nos una mica en el món de la fermentació, així com la teoria de la destil.lació. Tot plegat regat amb unes quantes cerveses alemanyes, belgues i americanes amb les què anar canviant de sabors, i culminant especialment amb la cervesa fumada de Bamberg, que malgrat la relativa proximitat amb Ingolstadt un servidor imperdonablement no havia tastat mai.

Link a la pàgina oficial

19 de desembre: dia horribilis per sortir

I aquí en deixo constància escrita per no repetir errors en anys posteriors. El divendres previ a les vacances de Nadal impossible sortir per Barcelona. L'any que ve si us plau un Salamandra.

Ravalejant...

Ahir per la nit amb l'Alfonso vam ravalejar de mala manera... Recordant els vells temps d'Ingolstadt, vam passar una nit per demostrar que no tot ha de canviar forçosament amb la tornada a Barcelona. Em tocava fer de guia dins l'ambient una mica alternatiu de Barcelona.
Una canyeta d'oferta en un bar de la placeta nova que han fet al carrer Tallers, un sopar de cuina de mercat al Mama Cafè, una Moritz mentre escoltàvem des de les grades de la minisala del Big Bang Bar a un grup novell de rock prometedor amb un bon repartiment de temes propis, un Ballantine's en un bar una mica bohemi que no coneixia al (crec) carrer de la Reina Amàlia i que espero tornar a trobar un altre dia, un Absenta al mític Marsella, un segon Ballantine's al concorregut Àmbar, per acabar morint la nit a Les Enfants... I mentre caminàvem per la nit per els seus carrers, descobrint llocs nous, mostrant llocs coneguts, em vaig adonar que realment m'encanta aquest barri i el seu ambient. Una fusió de turistes, estrangers vivint a Barcelona i la gent autòctona del barri o d'altres zones de Barcelona. Un ambient difícil de trobar en d'altres ciutats que no siguin Barcelona.

Galway

La veritat he de confessar que al començament, quan els meus amics van convertir aquest bar en el lloc de trobada habitual, no ho acabava d'entendre ni m'agradava massa. El descobriment va ser poc després de què jo iniciés la meva estada a Ingolstadt i, per una banda significava que quan tornava no anava a cap dels bars que jo coneixia i tenia bon record (ja sabem la distància també magnifica els records), i per l'altra no acabava de trobar la gràcia a un bar que no quedava a prop de ningú, que estava allunyat de les discos on solem anar i que semblava ser un bar irlandès més, amb poques possibilitats de lligar, i amb unes braves això sí molt bones. Sí, tenia un 2x1 de 12 a 1, però els preus bases fora d'aquest horari eren normals, ni cars ni barats (pinta 3 €, cubates 6 €...).
Mica en mica, a força d'anar visitant el local en els diferents viatges llampec de cap de setmana i, especialment tenint les dues setmanes de juliol per anar-hi més assíduament (el bicing hi ha ajudat), he entès i aplaudit el bon ull dels meus colegues. El Galway és un bar especial a Barcelona, un pub irlandès on hi ha un públic regular i fidel de la ciutat de Barcelona, així que no es respira ambient guiri. Els cambrers regulars (Sergio y Jorge) ben aviat s'encarreguen de què el client els hi agafi confiança, podent parlar amb ells si ets el primer en arribar de la colla. Aquesta confiança es transmet també amb detalls que pocs llocs ofereixen a la clientela de la nostra edat, com poden ser rondes de xupitos d'alcohol de qualitat. Aquest és un altre dels punts forts: no només trobes cerveses nacionals o d'importació diferents i tot tipus de licors, sinó que aquests són de qualitat, no com la tendència al garrafón (de més o menys qualitat) que s'estila lamentablement per la nostra ciutat.
En fi, un lloc agradable on es pot anar després de la feina, on es pot quedar per fer una cervesa amb algú, o iniciar una festa de cap de setmana entre cubates i dards. Recomenable sense possibilitat de quedar malament.
Més informació a la web del bar.

Amadeus

Finalment ahir vaig estar al què sens dubte serà el meu club preferit d'Ingolstadt, si he de fer cas a les experiències viscudes fins ara i als comentaris rebuts dels residents ja més veterans.
L'Amadeus és un petit club situat al centre d'Ingolstadt (i per tant a 5 minuts de casa meva a peu) amb 3 sales comunicades, malgrat que amb un únic ambient musical.
Una de les sales té taules i és per estar tranquil prenent alguna cosa. L'estil recorda molt al de l'Ovella negra de Barcelona. Camí de la sala amb pista de ball hi ha una petita sala, amb una barra, i on es pot escoltar de fons la música de la sala principal. Sens dubte ideal per poder parlar amb alguna tia sense haver de cridar i per mi ideal per entendre també el què em diuen.
I finalment la sala ballable, doncs no és molt gran però l'ambient és el més semblant al dels llocs que últimament freqüentava per Barcelona. Rock i indie internacional, passat i actual, amb alguna pinzellada de rock alemany menys conegut, però que tampoc desentona.

Festa per Ingolstadt (I)

Tot i que em feia pal últimament sortir per la meva nova ciutat, potser per por a no passar-m'ho gaire bé en comparació amb Barcelona, o per no tenir massa confiança amb gaire gent, la veritat que aquestes dues últimes setmanes han estat bastant entretingudes, entre sopars i festes.
Centran-nos en aquestes últimes, l'última setmana m'ha permès descobrir ja uns quants locals nocturns d'Ingolstadt.

Divendres passat no anava a sortir, ja que estava força cansat de la setmana. Així que havia quedat amb el també nou resident i quasi veí Ramon per anar a casa seva prendre algu i a sobar. Però ens va trucar el Blai i uns quants residents sortien i essent una invitació i essent nous, no era plan de dir que no. Així que després d'acabar el copeo ens vam dirigir a:

- La Diva: bar musical que ja coneixia, d'amo espanyol, on passen els partits del Barça i havia anat ja un dia a fer una copa amb un parell de residentes. El bar està bé, música espanyola, cubates decentment carregats per ser Alemanya i ambient molt familiar, ja que no és massa gran.

Després de xerrar una estona, a pesar del cansanci, em vaig animar per sortir amb ells al:

- Eiskeller: club que per l'estructura em recorda al Karma de Barcelona. 3 € entrada. No recordo en excés, per la barreja de cansanci i alcohol, però la música estava força bé (bastant comercial això sí), i hi havia molta gent. En una nit de més record ja acabaré la descripció, ja que sembla és un lloc força freqüentat.

Dissabte hi havia sopar de departament, del qual ja parlaré. En acabat, els companys vam anar de copes,trobant-nos que malgrat la pluja i el fred, molts bars estaven a reventar. Al final vam acabar en el sempre present pub irlandés de tota ciutat. Strongbow tranquil amb bon pop britànic i després el Robert (el becari del departament), el Ramon i jo vam anar cap a:

- Suxul: un altre club amb sala amb sofas a dalt i sala petiteta al soterrani. 5 € entrada. Música electrònica en ambdos casos, però més melòdic que moltes de les sales de house de Barcelona. La veritat que malgrat no anar gaire col.locat i ser pocs m'ho vaig passar molt bé. Alguna noia interessant, però no és el lloc més probable on pillar, pel poc percentatge de noia lliure.

Dijous, ahir, era la despedida d'un dels meus predecessors, el Jose Rio. Després del sopar al Castello (tradició seatona), vam agafar el cotxe cap a:

- Tanzhouse A9: la macrodisco d'Ingolstadt, en el veí poble de Lenting. 4 € entrada. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, a pesar de ser dijous. Gent molt variada, però el lloc no matava. El local està molt bé, gran, ben decorat, 4 sales... Però per ser una macro té un toc cutre considerable.La sala Oberbayer, amb música bavaresa que passa després a coses més comercials, era el feudo de camperols i camperoles. Gent en general més gran o joves, camperoles, sino com poden estar allà... Després hi havia la sala de música patxanga a l'inici i música negra després. La sala més plena, gent jove, bastantes noies maques, però la majoria de gent bastant palurdos... el què es creuen que perquè estan al A9 són els reis de la festa... Tercera sala, techno del més imfumable, amb gent friqui del techno i ties, que curiosament, són les que anaven del pal més guarro. La quarta sala segur que era la de millor música, però estava montada més com a bar i ahir no hi havia ningú. Dificil que agafi el cotxe per tornar-hi, més amb els controls que fa aquí la poli.

Paladina

Al petit carrer de Santa Creu, en el barri de Gràcia, trobem un lloc interessant per menjar bo i ràpid i d'una manera més original i apte per a dur la parella, que el típic entrepà o un doner kebap.
Per qui no conegui el carrer, és el que puja pel costat esquerre de l'església que trobem a la Plaça de la Virreina (la segona plaça que un es troba, després de la del Diamant, mentre va pel carrer Astúries, on hi ha la sortida de Fontana). Allà a mà esquerra, ens trobem aquest local d'origen italià on un pot menjar les paladines, que són com unes espècies de creps de pasta de pa italià, amb múltiples combinacions per farcir, que fan que l'èxit estigui assegurat. Obert de 13 a 1h, per la nit té un ambient acollidor, amb l'únic inconvenient que no hi ha taula, i per tant, la paladina està més pensada per menjar pel camí si un té pressa, o a la barra semicircular que ocupa bona part del local o algunes de les barres laterals. Però precisament per això constitueix una bona alternativa al doner, no gaire més cara (entre 3 i 4 € la paladina, segons ingredients), i que ens farà quedar molt millor davant de la companyia femenina amb la que un vagi, abans d'entrar a la sessió de cinema o teatre que estigui a punt de començar.

SALA-MANDRA

Després de l'episodi del post anterior ens vam veure obligats a buscar-nos un lloc on sortir de festa. Davant el declivi dels nostres llocs últimament habituals, vam decidir experimentar i anar a un lloc del qual teníem bones referències: el Salamandra.
Situat a l'Av. Carrilet 301 a l'Hospitalet de Llobregat (junt amb la Rambla de la Marina), s'hi pot arribar fàcilment en cotxe, podent-se aparcar bé pels voltants, o amb metro, parada L1 Av.Carrilet.
El lloc té per suposat la seva pròpia personalitat, però si l'hagués de definir segons la meva experiència personal en discoteques, ho faria com un Razz en barat i no elitista. O com una barreja de Razz i Plataforma.
Entrada 7 €, una glòria respecte la tendència a l'alça dels locals de la ciutat comtal, sense cues (almenys en divendres), vestuari sense problemes, bon ambient i gent jove i d'estètica indefinida i grunge. Ple sense excessos, la sala és d'un tamany mig, no és una disco enorme però tampoc és un antro claustrofòbic.
La música és de l'estil de les discoteques mencionades, molt indy-rock conegut (potser no tan novedós ni experimental com Razz) i alguna concessió puntual a la comercialitat. Exemple que recordi: Placebo, Franz Ferdinand, Interpol, Vive la fête, o el omnipresent Hung Up de Madonna.
Un gran lloc que tinc el feeling es convertirà en una de les meves discos habituals.

El final de Plata??

Ha estat el nostre últim gran descobriment discotequer a Barcelona, durant aquests últims anys ha estat el nostre lloc talismà, a on podies liar-la com a cap altre altre lloc en les gran celebracions, a on podies anar un dia tú i un altre, a on podies anar amb grups diferents i sempre passar-ho bé, a on podies anar a escoltar bona música, a ballar, a intentar lligar amb les no massa nombroses ni en general massa espectaculars ties que hi van, però de condició molt diversa... Un lloc sense horaris, sense llei, sense restriccions estúpides per imatge, sense suplements pel red bull i per un preu bastant inferior a l'habitual en qualsevol local mig decent (o no) de Barcelona.
Encara me'n recordo quan el vam descobrir, un antro que a primer cop d'ull decepciona, sobretot si entraves abans de les 3 com normalment fem, i te'l trobaves buit. Però la música acompanyava i al final s'acabava omplint dins de límits racionals, i acabaves disfrutant d'una gran festa, sempre amb un bon ambient imperant a pesar de l'absència de vigilància de la sala.
Però un lloc així no podia passar tants anys inadvertits i els amants i asidus de la sala, potser ens hem passat amb el boca-orella. Últimament el lloc s'anava omplint més i més, es començava a veure més xusma atreta suposo pel bon preu, manca d'horaris i permissivitat amb qualsevol tipus de substància, fins que el límit es va superar ahir clarament per sobre el soportable.
Un aforament molt superior al desitjable, impossibilitat de ballar a partir de les 3.30, empentes, males olors, moments d'asfixia... Al final tot això havia de portar al què semblava inevitable en les últimes setmanes, tangana sèria: ampolla de birra trencada al cap d'un, empentes, cops de puny, persona immobilitzada pel coll mentre li propinen cops de puny a la cara... Un espectacle deplorable, molt llunyà de l'esperit tradicional de Plata, però que demostra que desgraciadament amb l'espècie humana sempre hi ha d'haver un mínim d'ordre perquè la situació no es descontroli.
Caldrà doncs buscar nous llocs per descobrir en la sempre inacabable Barcelona, tirar més dels llocs alternatius que ja coneixem i esperar que algún dia ens arribi la bona nova que el Plata ha tornat a ser el què era.

Quilombo

Aquest és el nom d'un bar de copes a on vaig acabar ahir, en una nit on anàvem guiats per les amigues d'una amiga. He de reconèixer que és el segon cop que he quedat amb elles, i els dos cops m'han acabat portant a llocs curiosos, o si més no diferents a l'ambient en què estic acostumat a moure'm, la qual cosa m'agrada per canviar d'aires.

El primer cop va ser Cafe Royal, un bar musical amb pista de ball força gran als voltants de Plaça Reial, bon lloc gratuït per moure l'esquelet fins les 3, amb una barreja de gent internacional, una mica xic i amb música electrònica gens comercial.

El d'ahir era un bar de copes curiós, amb música en viu, bé, no sé si sempre serà així, però en l'estona que jo vaig estar van tocar la guitarra dos personatges diferents, sentats entre la gent i acompanyats d'un grup d'amics, com si es tractés d'un altre grup de clients. El local disposa d'un parell de taules a l'entrar, una barra entre mig i la sala principal, no massa gran, on tota la clientela està sentada en taburets amb taules petites entremig. Quan un entra allà pensa que no hi ha lloc, que allò està ple, però només cal demanar a un dels imaginatius cambrers, perquè de manera increïble et faci lloc per un grup de 14 persones com erem ahir en el vell mig del local. Naturalment la comoditat i l'amplitud no serien les paraules que definirien com un està en el Quilombo, però si un s'ho pren amb humor i s'apunta a l'ambient amb el bar cantant algunes de les cançons que el músic està tocant, acaba apreciant l'encant del lloc. També s'ha de dir que per sort ahir quasi ningú estava fumant, la qual cosa és d'agraïr en un local així, doncs del contrari suposo la meva percepció hauria estat més negativa. No sé si va ser mera casualitat o degut a les característiques del lloc atrau a gent no fumadora, o fumadors que entenen que allà és millor abstenir-se.

Com a recomenació, no demanar birra i si es fa, d'importació, doncs el preu mínim és 4 €, per la qual cosa surt més a compte demanar altres coses, com el mojito especialitat de la casa, molt bo i per 5 €.

Desgraciadament ahir estava molt cansat i no em vaig quedar massa estona, però si algú hi vol anar algun dia, trobarà a aquest narrador una persona que l'acompanyi.