Defensant a Damages pels Emmy 2010

Quan queden pocs dies perquè es donin els premis Emmy 2010, aquí van les meves defenses per les candidatures de Damages enviades a Todoseries.

Ellen Parsons (Rose Byrne)

Patty Hewes (Glenn Close)

Leonard Winstone (Martin Short)

Estrena com a cronista per todoseries

Dins de la secció, li devia una secció a la gran sèrie de Damages (Danys i perjudicis ara a TV3). Què millor que dedicar-li el post que he escrit per a la pàgina referent en sèries, en la qual m'he estrenat com a cronista (i probablement finalitzat, ja que això de fer reviews d'una temporada sencera és més complicat del què sembla):

Anàlisi de la tercera temporada de Damages per a todoseries

El món de les series

Finalment, havia de passar, estar vivint amb el gurú de todoseries, havia de tenir conseqüències i, malgrat mantenir el ritme cinèfil en cines habitual i, sense tenir en compte l'empatx de Star Wars (IV, V i VI) d'ahir en plena ressaca de cap d'any, el cert és que el cinema a casa ha quedat completament substituït pel món de les series. La teoria diu que la seva menor durada les fa més pràctiques per poder veure en el dia a dia, però la pràctica molts cops t'acaba enganxant tant que un empalma hores de capítols sense poder parar. I així hem arribat a un punt on estic veient que el començament d'any serà certament estressant per poder veure a ritme d'emissió totes les sèries on m'he anat ficant.

Lost (els dimecres a partir del 2 de febrer): per més sèries que vagin surtin Lost segueix sent LA sèrie. Cap altra aconsegueix crear tant debat ni tanta expectació, malgrat que certes explicaciones de les dues últimes temporades no hagin acabat d'agradar a tothom. Lost entra a la seva sisena temporada, sabent que és la última, i amb l'esperança que els guionistes ens segueixin sorprenent com fins ara, però sobretot que expliquin els múltiples misteris que han anat obrint els darrers cinc anys.

How I met your mother (els dimarts a partir de l'11 de gener): continua la cinquena temporada amb un prometedor dotzè capítol d'aquesta gran comèdia. La cinquena temporada està sent més irregular i en certs moments la sèrie presenta símptomes d'esgotament, però segueixen surtin perles que superen qualsevol altra comèdia televisiva del moment.

Damages (els dimarts a partir del 25 de gener): després d'una brillantíssima primera temporada i una segona temporada bastant més irregular, el bon final d'aquesta dóna esperances a què la tercera recuperi el nivell del començament. La guerra oberta entre Patty Hewes i Ellen Parons continua i promet donar moments més tensos encara que els anteriors.

Caprica (els dissabtes a partir del 22 de gener): l'aturada de segona meitat de l'any ha servit per empassar-me les quatre temporades i tots els especials de Battlestar Galactica, sèrie a la qual li dec un post. Finalitzada aquesta gran sèrie, ens arriba ara la seva preqüela, de la qual ja s'ha emès un prometedor capítol pilot. Sembla que les aventures i batalles galàctiques entre humans i cylons, deixaran pas a històries sobre la ciutat capital, on descobrirem el procès de creació i evolució dels cylon, així com aprofundirem en les diferències culturals i rivalitats entre planetes, i descobrirem la profunda mitologia religiosa que els envolta.

Breaking Bad (els dilluns a partir del 7 de març): tercera temporada d'aquesta curiosa sèrie sobre aprenents gens ortodoxos a traficants de metamfetamines. Les dues primeres temporades han servit per veure evolucionar als dos grans protagonistes, Walter White i Jesse Pinkman, un extravagant tàndem que s'ha adonat del seu potencial i a l'hora les seves limitacions, i que hauran de començar la tercera solventant els greus problemes als quals la seva activitat els ha portat, a l'hora que seguir evitant les sospites de la policia.

V (els dimecres a partir del 30 de març): després de l'emissió dels quatre primers capítols, el remake actualitzat d'aquesta gran sèrie d'extraterrestres dels 80 ha de confirmar les bones sensacions inicials i convertir-se en l'estrena de l'any, a l'hora que recrear finalment la primera imatge televisiva que recordo, un visitant menjant-se una rata.

Amb tanta sèrie americana, no sé si quedarà temps per seguir amb la segona temporada d'Infidels. I sort que vaig deixar després de les seves respectives primeres temporades Heroes,
Dexter i Mad men.

Experiències frikis lostianes

El passat divendres em vaig estrenar en una de les sessions de Bharma per veure el capítol 5x10 de Lost. Desgraciadament de l'experiència van quedar un parell de reportatges audiovisuals amb intervenció pròpia (ATENCIÓ SPOILERS).

How I met your mother

Repassant el blog en aquests moments, m'he adonat que realment devia des de fa molt temps el post dedicat a aquesta sèrie. Com ja deia en aquell moment, How I met your mother va ser la primera sèrie seguida per Internet que m'ha aconseguit enganxar el suficient com per passar de la primera temporada i intentar-me enganxar el més ràpidament possible al ritme dels EEUU. Si la primera queia en tres setmanes, la segona i la tercera no van durar gaire més, així que ben aviat vaig poder esperar el capítol setmanal de l'actual quarta temporada.
Quin és el secret d'aquesta gran producció de títol tan curiós i relativament poc coneguda al nostre país? Doncs utilitzar amb èxit un format conegut i explotar-lo amb grangs gags d'humor hil.larant. Efectivament, no us deixeu enganyar pel nom, HIMYM presenta un format tipus "Friends", explicant la vida d'un grup d'amics rondant la trentena i els quals també es reuneixen en el seu bar habitual. La diferència amb el referent arxiconegut és un humor més picant amb unes situacions més surrealistes i divertides. La qual cosa no implica que no representi de forma còmica situacions pròpies d'aquesta etapa, posant èmfasi, clar està, en els "ligues" i les relacions amoroses.
El fil conductor, enllaçant amb el seu títol, és la història que explica Ted, el seu protagonista, als seus fills sobre com va conèixer a la seva mare. El "problema", per sort dels espectadors, és que Ted no és especialment concís en la seva narració, i no cal dir que en ple apogeu de la quarta temporada... encara no sabem qui és la seva mare. Així que mentrestant Ted explica la història de com intenta conèixer a la dona de la seva vida, un cop decideix buscar-la seriosament quan el seu gran amic de facultat i company de pis Marshall i la seva nòvia de sempre Lily decideixen prometre's. El grup d'amics el completen Barney, el solterón fucker que intenta ser el "wingman" de Ted en les seves etapes de solteria, i Robin, una amiga amb "dret a roce" que coneix en el primer capítol i amb qui sempre hi haurà una relació un tant especial, i a la vegada s'integrarà "perfectament" (amb la raresa de ser canadenca) a la resta del grup.
Els diferents caràcters dels personatges, capítols independents que a l'hora segueixen una trama general, l'evolució dels personatges i les histories que s'expliquen, l'introducció de gags o històries que es perden a l'oblit per reaparèixer amb força en el moment menys esperat, la història simpàtica d'aquest grup d'amics, són alguns dels atractius d'aquesta sèrie de 20 minuts molt pràctics per amenitzar el teu dia.

Dexter

Finalment ho he aconseguit. Trobar una sèrie que m'enganxi i que permeti superar més amenament les llargues pauses intertemporals de la sèrie de les sèries. Seguint però la manera de fer d'ella, abans de descobrir-vos la nova troballa, haureu de passar prèviament per la història que l'ha precedit. Història que ja vaig començar a explicar fa uns mesos amb Herois (de la qual finalment no vaig veure la segona temporada) i va continuar amb Dexter.
Dexter era una sèrie de la què esperava molt. A diferència de Prison Break (que no he vist) o Herois, els comentaris de la gent aquí eren unànims. No només això, sinó que un dels elements que em va ajudar a enganxar a Lost a través del seu blog no només la lloava, sinó que li feia decaure la seva passió per Lost en una quarta temporada que jo vaig trobar excel.lent, relliscant només en una finale que no va estar potser a l'alçada de les anteriors. Les crítiques a Lost augmentaven, els seus resums dels capítols baixaven de qualitat... fins al punt de passar l'exclusiva de seguiment de Lost a l'excel.lent pàgina todoseries del meu compi Lequerico.
Potser de vegades quan les expectatives són tan altes, la decepció és més gran de la què per justícia hauria de ser. Dexter és una sèrie trencadora, un assassí en sèrie que causi les simpaties de l'espectador no és un argument gens habitual. Naturalment el protagonista és el millor de la sèrie, amb la seva moral inculcada pel seu pare per controlar els seus impulsos, amb la seva fina ironia, amb els seus pensaments en off que va airejant al públic per anar-lo coneixent millor. Però no em va enganxar, els seus capítols excessivament llargs (60 minuts), d'estructura i temàtica força repetitiva, la simplicitat de la resta de personatges, la seva exasperant relació amorosa, la trama principal que avança tan lentament... Anava mirant els capítols més per inèrcia que per estar enganxat realment i l'única sessió múltiple va ser al final amb els dos últims, havent de reconèixer que en aquest cas el final sí va ser el millor de la sèrie (a diferència d'Herois on és una mica decepcionant).
Així que seguint els consells del guru de les sèries, si una no t'entusiasma, passa a la següent ja que l'oferta actual és infinita. D'aquesta manera just arribar al pis em van donar les primeres temporades de Damages i Californication, que encara no he vist, fins que arribat el septembre i amb una mica més de temps per mirar quelcom em van dir que m'oblidés d'elles de moment per passar a veure la què realment ho ha aconseguit. Una temporada en tres setmanes i acostant-me a la meitat de la segona...

Third degree

Aquest és el nick que em posaria Sawyer si estigués a la illa de Lost. Una xorrada però m'ha fet gràcia.

Heroes

L'espera de Lost s'ha fet molt llarga i per sort està a punt d'acabar. Després de tornar-me a empassar el DVD de la primera en anglès i alemany i repetint la tercera per la televisió alemanya, finalment em vaig enganxar a una nova sèrie: Heroes. Dic finalment tot i que sincerament tampoc ho he buscat massa, de totes les sèries actualment àmpliament seguides, només havia intentat House, que però em semblava sempre el mateix. El desencadenant de Heroes va ser descobrir que també l'estaven fent per la RTL II alemanya, que el company de departament hi estava enganxat i que hi ha un amic que n'és fan.
Al començar pel capítol 9 directament, em vaig veure obligat a baixar-me els episodis anteriors per seguir el fil (amb les dificultats d'idioma ja en tenia prou), i clar, el què passa amb aquestes sèries és que si enganxes un ritme trepidant de capítols ja no hi ha qui el pari. Així que la setmana passada em vaig acabar ja la primera temporada sencera, i a partir d'ara repassaré els últims capítols en alemany sabent ja què passarà.
A pesar de què el tema no m'atreia massa (persones del carrer amb poders de superherois), he de reconèixer que la sèrie m'ha enganxat bastant i que sap buscar elements d'intriga a través de l'organització secreta que un no sap molt bé què busca. Hi ha girs radicals de certs personatges i un parell de capítols flashback i "flashforward" que són per mi dels millors de la temporada. Els nexes que es van creant entre els protagonistes també són interessants. En quant als personatges hi ha de tot, però coincideixo bastant amb l'expert en sèries del grup. El millor per mi és Noah Bennet, una mica anàlog al meu personatge preferit de Lost (la gran Juliet): persona intel.ligent amb un objectiu clar que passa per damunt de tot i tothom. I en canvi tampoc suporto el suposat toc d'humor que aporta en teoria en Hiro Nakamura. Tampoc m'agraden els títols del capítol que ja et revel.len de què anirà, i sobretot el què em posa més nerviós és l'abús en la repetició d'escenes entre capítols (no fos cas que ens perdéssim): quan un mira la sèrie quasi del tirón es nota molt. El pitjor, però és sens dubte el final, que sense ser dolent, és força previsible. Tenint en compte que en aquest cas tota la temporada gira entorn a aquest final, doncs esperava quelcom més.
De totes maneres la sèrie és força entretinguda i suposo que seguiré veient la segona temporada en les pròximes setmanes... sempre que Lost m'ho permeti (veient el trailer tinc moltes ganes que comenci).

Root of all evil?

Aquest cap de setmana vaig veure finalment el reportatge de Channel 4 que intenta reflexionar sobre si les religions són l'arrel de tots els mals i la lluita entre ciència i religió que s'està tornant a rebifar en ple segle XXI.
El programa, dividit en dues parts, és interessant de veure i reflexa certes situacions que són preocupants. El fanatisme religiós jueu i musulmà ja l'hem vist en molts programes i sempre ha estat així. Es pot arribar a pensar que encara necessiten passar a una nova fase de l'evolució del pensament i coneixement humà. Però que a EEUU proliferin noves esglésies catòliques que estan adquirint molt poder i que tant aquestes com escoles angleses puguin ensenyar assignatures de ciència, negant les teories acceptades per la comunitat científica internacional és preocupant. També hi ha alguna entrevista amb algun personatge que fa por.
El reportatge en sí però no m'acaba d'identificar. Crec que Richard Dawkins no sap en totes les entrevistes contestat convincentment als què entrevista i de vegades mostra un fanatisme científic excessiu. Sonarà estrany sortint de mi però trobo el comentarista exageradament defensor de l'ateïsme (que la ciència tampoc pot provar), de la Teoria de l'Evolució (que només és una teoria que encara té alguns interrogants per ressoldre, sense que això vulgui dir que està clar que el Creacionisme i la Terra dels 5000 anys segur que és falsa) i de què la religió en el fons és una lacra humana que va en contra la ciència. Es pot criticar els fanàtics, les Esglésies poderoses, els què justifiquen en nom de la religió actes immorals o en contra de la llei, però no entenc la crítica als catòlics moderats adaptats als temps moderns. Critica que aquests es basin en la mateixa Bíblia que els fanàtics, i que mantenint la fe en certes coses no explicades per la ciència, descartin com a metàfores o desfassat en els nostres temps certs passatges d'aquesta. Precisament a això se li diu aplicar la raó.
El reportatge l'he vist després d'un post en el seu anterior blog de l'amic Marc. Aquí m'he centrat a comentar el reportatge en sí, sense entrar a respondre a la pregunta que fa aquest. Sobre aquesta ja hi va haver un interessant debat de comentaris en el post original. Reprodueixo el meu comentari final com a comentari d'aquest post.

Lost DVD

I Lost fins al febrer...

I ja s'ha acabat la tercera temporada d'aquesta gran sèrie, que ara puc dir porta camí de convertir-se en una de les millors (si no la millor, tot i que aquestes comparacions sempre són molt difícils de fer). El què està clar és que mai m'havia enganxat tant una sèrie de televisió, malgrat que jo quasi ja la podria considerar sèrie d'Internet, doncs tots els capítols han estat descarregats a través d'aquest mitjà.
Lost és una sèrie diferent, quan escrivia en aquella ja llunyana primera temporada dèiem que els seus mèrits eren els fenòmens misteriosos de l'illa (que es desvetllen en compta-gotes), la lluita per la supervivència, els flaixbacs dels personatges, per conèixe'ls i relacionar-los amb les decisions que prenen en el present (a més de trencar amb els escenaris de l'illa tropical) i la seva qualitat cinematogràfica. Mostràvem certes pors, semblava que el guió s'anava improvisant sobre la marxa i tenia pinta de poder-se allargar en excès. La segona temporada efectivament va baixar en qualitat, es va perdre molta part de la misteriositat i supervivència en l'illa, a canvi de descobrir que hi havia algú més per l'illa. Seguia estant bé, però no tant. Però aquí sí que puc dir als què estiguin en aquest punt, que vegin també la tercera, per mi la millor de les tres temporades, combinant el millor de les dues anteriors. Sí, finalment es comencen a donar respostes i els guionistes estan demostrant una capacitat per sorprendre i relacionar qualsevol detall de capítols que havies considerat instrascendent, que realment un per primer cop allotja l'esperança de què s'acabarà explicant quasi tot (tot?, serà molt difícil degut a què certes decisions s'han pres per raons externes al guió, però la imaginació de Carlton Cuse i Damon Lidelof sembla no tenir límits, així que res és impossible). Més quan ja s'ha fet públic que efectivament la sèrie serà llarga, tres temporades més fins al 2010, això sí a partir d'ara més curtes (16 episodis) per donar més dinamisme a cadascuna d'elles. Temps doncs suficient perquè ens puguin explicar tot el què encara queda, que no és poc, i temps per preparar-ho. Un dels mèrits a afegir a Lost és que sap evolucionar: els personatges principals evolucionen segons les seves experiències a l'illa, apareixen i ens endinsen sobre nous personatges i es troben nous recursos als què es comencen a esgotar (com els en altre temps lloats flaixbacs dels nostre losties, que sense desaparèixer en tots els episodis, sí han sigut reemplaçats esporàdicament per dos recursos nous de la tercera temporada molt interessants i que adquiriran segur importància en el futur, junt amb flaixbacs dels nous personatges). El què no canvien són els finals, per tercer cop consecutiu els guionistes ens han deixat a tots amb un pam de nas i amb unes ganes irreflenables de què passin els mesos de descans com més ràpid millor. Aquest cop l'espera serà més dura, ens quedem sense Lost fins al febrer...

Nadal a tres bandes

Després de l'any passat lluny de les tradicions nadalenques en les càlides terres australianes, aquest any ha significat el retorn als nadals habituals. I curiosament m'he adonat que en els últims anys una tradició d'aquestes dates és un programa de televisió: el Nadal a tres bandes. Després de perdre-me'l l'any passat i tornar-lo a veure en aquesta 13a edició, vaig reflexionar que excepte el programa esmentat havia vist tots els demés. Malgrat que sembla que el dia de Nadal la programació és de les pitjors perquè la gent està enfeinada en tasques més familiars, per mi a les 19.30 tinc sempre aquesta cita amb les millors caramboles del món. Si bé trobo que cada any s'allunyen més del billar tradicional, intentant combinar moltes modalitats esportives, és també d'agrair el mèrit de l'equip d'en Josep Maria Farràs (i els cracks Dani Sánchez i Mestre Parera) per després de tants anys seguir sorprenent al personal amb jugades meravelloses.

Lost

N'havia sentit a parlar, sentia a gent comentant-la, però el típic de què si no hi estàs ficat, no en fas massa cas. Tampoc he sigut jo massa fan mai de les sèries. Tot va començar però amb un post del magnífic blog del xerop. Ja era una veu més i el post em va obrir la intriga. Em sonava només haver vist un dia una escena de la sèrie un dia de botellón a casa d'un amic, sabia que era alguna cosa d'uns que estaven en una illa després d'un accident d'avió. El tema podia estar mig bé, de fet, Supervivientes va ser l'únic d'aquests programes estil Gran Hermano que vaig seguir amb una certa regularitat, però allà en teoria era real, la gana de la gent surgia i això feia treure el millor i pitjor dels concursants. Aquí no deixava de ser una sèrie de ficció.
Com es pot comprovar a qui entri al seu blog, li vaig demanar els capítols de la primera temporada i ve ara puc dir que en tres setmanes m'he pulit els 25 capítols. Tres setmanes tenint en compte que una he estat a Japó i una a Manresa sense auriculars, per la qual cosa vaig desistir de veure capítols amb el portàtil, així que això fa una setmana i dos caps de setmana. Puntes de 5 capítols seguits (i cada un dura 40 minuts) i aquesta última setmana els companys de pis al.lucinant amb la meva addicció. No recordava un vici semblant des que em van deixar el Civilisation II i el vaig haver de tornar al comprovar que menjava més depressa per poder seguir jugant.
No m'extendré explicant la trama ni els punts forts de la sèrie perquè en el blog del xerop ho podeu trobar perfectament i subscric tot el què diu. Respecte els punts dèbils, també pot tenir raó, és una cosa que s'haurà de veure, sí que la gent que veu la segona temporada diu que comença a fluixejar. Però esperem que els guionistes sorprenguin, segons diuen els creadors han après dels erros de Twin Peaks i Expedient X.
Ara el meu dilema és si demanar els capítols de la segona temporada o esperar a TVE i que aquest cop tracti millor la sèrie. Per la meva salut mental, crec que la segona és la millor opció. En cas contrari, prometo limitar-me a dos capítols setmanals.

Sis a traició

Feia molt que no el podia veure i aquest dimarts vaig veure que encara fan aquest gran programa de TV3, un dels programes de tele que més novedós i que més m'ha enganxat dels últims temps. Trobo molt entretingut el escoltar les històries, mirar d'endevinar si són veritat i mentida, veure les estratègies i personalitats de la gent. Amb els programes que he vist (lamentablement menys dels què voldria, per diferents motius me n'he perdut bastants) encara no he aconseguit crear una teoria de quin tipus d'història serveix per triomfar i arribar fins al final. La tàctica també depèn molt del dia i el tipus de gent que et toquin. El què sí tinc clar és la tàctica a seguir en el moment final (Compartir o Quedar-s'ho tot) i em sorprèn que encara hi hagi gent que digui "Comparteixo" quan queda molt clar que és la opció errònia.

Pels qui no ho vegin, arriben al final dues persones qui segons el què hagin encertat dels demés tindran més o menys diners, els quals poden repartir-se o dir que t'ho quedes tot. Així doncs el teu contrincant pot fer dues coses:

1) S'ho queda tot
1.1) Tú comparteixes: l'altre s'ho emporta tot i se't queda una cara de tonto que no pots amb ella.
1.2) Tú t'ho quedes tot: no t'emportes res, però comproves que amb l'altre tampoc podies confiar i almenys ell tampoc s'emporta res.

2) Comparteix
2.1) Tú comparteixes: t'emportes la meitat del premi.
2.2) T'ho quedes tot: t'emportes tot el premi. Si estàs convençut que l'altra posarà comparteixo, perquè no poses ja m'ho quedo tot i dupliques??

Queda clar que en ambdos casos la millor opció és quedar-s'ho tot. Algú pot dir, clar, però llavors pots haver putejat a l'altre que potser està necessitat i tú te'n vas amb tot quan potser anavaes només a jugar i guanyar diners: també discrepo.

Un cop ho tens tot, poden passar dos coses. L'altre ha de dir si la història era veritat o no:

1) Si és mentida, doncs els 2 anàveu a jugar, i tú ho has fet millor, t'ho has endut tot.

2) Si és veritat i realment creus que el motiu s'ho val i et fa pena, dius davant del programa que només volies assegurar el premi, però que et compromets a donar el que necessita. Normalment aquesta quantitat serà més baixa que la meitat (els que necessiten molts diners, són expulsats ràpidament), així que acabaràs tenint més diners que havent compartit i hauràs solventat els problemes de l'altre. Perquè donar-li més del què necessita a un desconegut fent l'opció compartir? Queda't la resta per la teva hipoteca, dona-la als teus pares, als teus amics o a Metges sense fronteres, però oi que no dones mils d'euros al primer desconegut que veus pel carrer?

En fi, esperem que segueixi havent-hi gent que això no ho vegi, perquè sino s'acabarà el programa.

Bofetada a Rajoy

MR: No hay que confundir nuestra crítica al tripartito con ataques a Catalunya.
MR: Ni Catalunya es el Tripartito ni España es el PP.

Entrevistadora: Ni el Estatut es ETA o terrorismo.

MR: (glups), señorita, no me de la vuelta a las cosas.

Juas juas, ho vaig veure a l'APM i crec que era una realitzadora d'"El Club". No sé com et dius, però felicitats. Realment s'hauria de veure més sovint si la bona làvia que solen tenir els polítics la tindrien si no tinguessin ja preparades les entrevistes que els hi fan.