Tres anys després... campió supermanager de nou

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus, 2009: BarMarc, 2010: alexskywalker (Alex Gestamp)... 2011: sukkus again.

Després d'un any passat per oblidar (on per primer cop no vaig quedar ni segon i no vaig poder lluitar per la victòria ni de lluny), torna el regnat en la privada passotista de la supermanager. Amb baixes importants de rivals respecte altres anys, la nova lluita es trasllada contra la parella de seatons de processos xapisteria. Un any estrany liderat en gran part gràcies a regularitat i sense guanyar jornades fins al tram final... i curiosament llavors jvicente m'avançava clarament després de l'única gran punxada de l'any. Intents de remuntada que només escurçaven tímidament les distàncies fins a arribar a la necessitat de recuperar 20 punts en l'última. I per primer cop en tots els anys on arribava segon a aquest moment definitiu el miracle s'ha complert. Confiant en els meus homes més regulars malgrat que últimament em fluixajaven i posant-me en mans de quatre jugadors de Fuenlabrada en els canvis, la jugada ha acabat sortint bé i m'ha permès guanyar l'edició més igualada que recordo.

Chichi: Em preocupa aquest Barça de bàsquet

Sé que escriure avui, després d'una derrota ahir a casa a l'Eurolliga sona a oportunista, però als amants del bàsquet que han parlat amb mi saben que el discurs que faré el tenia des d'abans de començar la temporada... Però per deixadesa vaig anar deixant el post pendent i ens vam trobar amb el primer títol de la temporada humiliant a un penós Madrid... i clar, no em va semblar ètic entrar amb fantasmes després de tal exhibició.
Però la temporada va avançant i el Barça sembla haver perdut pistonada respecte aquell equip que va meravellar l'any passat... però que incomprensiblement per molts va acabar perdent la lliga acb. Davant d'aquest panorama l'equip va decidir no tocar res, canviar un testimonial Trias per un 5 prometedor i més potent físicament per aturar grans pivots, i esperar a fer algun canvi en la línia exterior només si venia un Rudy Fernandez, que per més que s'especulés, era molt díficil que acabés tornant aquest any... com la NBA s'ha encarregat de demostrar.
El Barça d'aquest any està sent irregular, però ja portem dues derrotes a casa i no davant de primeres potències precisament. Sí és cert que hem tingut alguna exhibició, que Ricky està desconegut després del Mundial, que Navarro va començar molt fort, però sembla haver baixat una mica, que Lorbek i Vazquez estan irregulars i lluny del seu millor punt, que Perovic encara s'ha d'acoplar, que Basile està lesionat... Amb una millora en tots aquests factors l'equip pot pujar molt el seu rendiment. Però em preocupa la planificació de la línia exterior. Molt es va parlar a principis d'estiu del possible fitxatge de Rafa Martinez, qui finalment després d'afatar-se d'esperar, va decidir renovar per València per uns quants anys més. Per no "trencar" el vestuari si no era a canvi de portar una "superestrella" com Rudy (desestibilitzadora per cert segur de l'ambient), es va decidir renovar a un Basile (jugador estranger amb record de partits en el club i molt carismàtic) a punt de fer 36 anys i a un Grimau (el capi) amb 33. El resultat és lesió de Basile per quasi tota la temporada (i veient com torna) i un "capi" que fins i tot en aquestes condicions de "bonança" (base titular amb baix rendiment, aler lesionat, resta d'alers que han tingut molèsties) no només presenta unes estadístiques paupèrrimes (en la línia descendent que ja portava), sino que a sobre disposa de poquíssims minuts. La qual cosa porta a una sobrecàrrega de minuts i responsabilitat de Navarro i Mickeal, que tampoc són dos jovencells que diguem. Ja veurem com afecta això al final de temporada, que l'any passat no va ser precisament òptim.
Potser Chichi es pensa que tots els jugadors poden superar els 40 anys a l'èlit com ell, però en la meva modesta opinió vam errar l'elaboració de la plantilla. Estic d'acord que un equip que guanya i té bona química no s'ha de tocar gaire, però un que perd la lliga es pot tocar una mica i aprofitar per rejuvenir-lo per posar les bases del futur. Vam mantenir dos alers que han donat el seu bon rendiment però estan de cap a caiguda i un aspirant a campió d'Europa potser no es pot permetre aquests sentiments nostàlgics. Com a mínim un d'ells hauria hagut de marxar (i jo hauria apostat per Grimau, tot i que la lesió de Basile ara em faria canviar l'elecció, però això sí seria ser "xaquetero"). I donar entrada a l'excel.lent escolta bagenc com es va rumorejar... o a una de les rebel.lacions de la lliga, curiosament cedit per nosaltres al Fuenlabrada: quan tothom parlava de Djedovic, resulta que la perla es deia Rabasseda. Qualsevol dels dos donava sàbia fresca, mantenia el toc català al vestuari i el rol de capità de Navarro no l'hauria discutit ningú.
En fi, cal veure si la llarga lesió de Basile fa moure la plantilla, però queda clar que un fitxatge d'urgència mai serà com un de planificat.
Una altra cosa em preocupa: els errors que ens van fer perdre incomprensiblement la lliga s'estan repetint. Caldria que Xavi Pascual (excel.lent entrenador en general) analitzés les causes de moltes de les nostres derrotes... però això ho deixo per un altre dia.
No vull ser catastrofista, aquest equip pot guanyar encara moltes coses... però amb poc més podria passar encara més a la història i és una llàstima que ningú sembla voler posar el fil d'or a l'agulla.

Türkiye-USA: la final esperada

10 anys treballant per aquest Mundobasket, 10 anys de preparació formant un equip capaç de plantar-se a la final de la competició de la qual fan d'amfitrions, 10 anys on l'equip de Tanjevic no havia mostrat gran cosa en les competicions... Ahir per primer cop aquest equip arribava a unes semifinals amb tot el públic expectant davant d'un event que més enllà de l'esport ha de portar a Turquia a fer un pas endavant com a país. Turquia va notar i molt aquesta pressió (13 tirs lliures fallats!!), però en un partit emocionantíssim no apte per cardíacs es va acabar imposant a una Sèrbia quasi perfecte, que va merèixer guanyar, però que no va poder davant d'un equip predestinat per fer quelcom gran en aquest Mundobasket. Sèrbia va estar magnífica, dominant el partit durant 3 quarts i mig, amb un bàsquet de conceptes heredat de la gran tradició iugoslava, trencant de forma intel.ligent totes les defenses en zona pressionants que els hi plantejaven els otomans. Teodosic dirigia l'equip amb mestria, Keselj i Savanovic remataven des del perímetre quan hi havia qualsevol temptativa de reacció i Krstic s'inflava a rebots i a fer mal sota l'anella davant del més poderós joc interior turc. Turquia no podia imposar el ritme del partit tot i la seva gran defensa, i en atac s'ofuscava en jugades excessivament individuals. Ilyasova desapareixia i només Turkoglu, Onan, els bases (primer Arslan i Tunceri a l'últim quart) i puntualment uns pivots infrautilitzats anaven mantenint l'equip dins del partit, però sense acabar de rematar la feina. La sensació era que Sèrbia jugava perfecte, Turquia regular... i tot i això Turquia sempre estava allà, en una distància entre 1 i 8 punts. Fins que finalment, després de múltiples intents que mermaven la moral turca, Onan consumava la remuntada. A partir d'aquí Sèrbia va deixar de fer les coses bé, però Turquia ja somniant amb la glòria també i a falta de 4,5 segons Sèrbia es tornava a col.locar un punt per davant. Tunceri feia la cistella de la glòria a falta de 0,5 segons, temps suficient perquè Sèrbia encara disposés de la cistella de la victòria, taponada per Erden amb falta personal, però a veure quin mortal s'atreveix a pitar-la!! Turquia complia la seva missió i es planta a la final on l'espera la totpoderosa selecció americana.

Estats Units va guanyar còmodament a una Lituània decepcionant que només va fer les coses bé els primers cinc minuts. A partir de llavors 3 pèrdues de pilota culminades en els letals contraatacs americans col.locaven a EEUU en la diferència de 10 punts que ja no perdrien en tot el partit. Semblava que el partit acabaria en pallissa però Lituània sempre va frenar tots els intents de marxar de més de 20 punts, retallant-los fins als 10 punts, però allà es quedava. EEUU ahir era una selecció vulnerable amb un desencert en el tir exterior notable, però sembla que els lituans es conformaven amb perdre dignament. Un magnífic Durant (38 punts, record històric de punts en un mundial) liderava el desencertat atac americà, Odom el complementava amb una feina lluitadora magnífica sota els taulers i Iguadola borrava del partit a l'estrella rival, Kleiza (1/11 en tirs de camp). Però els nervis americans es notaven a la banqueta, amb un entrenador que cada cop utilitza més el seu cinc inicial i deixa sense jugar a la majoria d'homes. I és que EEUU torna a no ser un equip com ho havia aconseguit en les darreres Olimpiades. És una conjunció de bons homes, on només el cinc inicial accepta el regnat de Durant. Estats Units segueix imbatuda però ni molt menys sembla intractable. Brasil ja va estar a punt i ahir una selecció més forta que una Lituània B, que ja havia complert més que de sobres en aquest torneig, hauria pogut fer molt més mal.

Turquia-Estats Units, la final dels dos equips imbatuts durant tota la competició i que han mostrat ser els rivals més forts. Turquia ha complert amb la seva missió i ara falta rematar-la. Estats Units sempre té la pressió d'haver de guanyar i això ha de jugar en favor dels turcs, que en aquesta final han de jugar sense els nervis de les semis i jugar de forma molt més intel.ligent. Estats Units va mostrar signes de debilitat quan Lituània es plantava en zona, en aquells moments l'estel.la de Kevin Durant era més humana. Turquia ha de seguir amb les excel.lents zones pressionants que va plantejar a Sèrbia, perquè Estats Units no té els fundaments tàctics ni la intel.ligència dels balcànics. En atac Turquia ha d'aprofitar molt més el seu potent joc interior. Erden ha de jugar molt més que ahir contra Sèrbia i amb Asik, Ilyasova i Gollum han de castigar al solitari Odom. Si Turkoglu consegueix seguir fent punts però amb més camp i més encert, Onan encerta des del triple i els bases saben portar el ritme del partit, el miracle de Turquia és possible. Les pèrdues de pilota són l'altre factor determinant. Cada una d'elles és cistella fàcil americana amb els seus letals contraatacs, així que s'ha d'estar preparat per les garrotades americanes i no quedar-se protestant quan succeixin. Tanjevic prenia moltes notes ahir en la primera semifinal i estic segur té molt clar com s'ha de jugar. Si els jugadors ho aconsegueixen fer i tenen un mínim d'encert, una victòria europa que doni una plaça adicional per les properes Olimpiades és possible.

Mundobasket 2010: recta final

Ni l'eliminació prematura d'Espanya, ni la relativament incòmode victòria americana contra els russos, ni l'apisonadora turca que va esborrar als eslovens de la pista, ni sobretot el recital lituà contra Argentina eren coses que m'esperava malgrat que entraven dins el possible... Dos favorits classificats i dos elimintas. Aquest Mundial de bàsquet està demostrant que les previsions fàcils no existeixen i que els anàlisi previs als partits estan per trencar-se. Espanya no se'n va a casa abans d'hora perquè li toca lluitar per la cinquena plaça, una tasca més per honor que per utilitat, doncs aquests tipus de partits són completament inútils quan la classificació per les Olimpiades es jugarà en el pròxim europeu. Però Espanya cau de la lluita per les medalles perquè ha perdut la seva filosofia de què el bon atac infalible és aquell que va acompanyat d'una bona defensa.

Una filosofia que té molt clara Turquia, que esborrava del mapa a la sempre seriosa Eslovènia (per cert, país del món amb més jugadors NBA per habitant, dada freak sense més), precisament començant pel darrere, amb defenses asfixiants que no deixaven pensar clar al talent balcànic i que provocaven nombrosos contraatacs i transicions ràpides, sempre excel.lent culminades en cistelles fàcils. Turquia apallisava el seu rival perquè a més estava agraciada en el tir exterior, però queda la sensació que si aquest factor tant volàtil hagués fallat, els turcs haurien guanyat igualment, per menys diferència, però sense masses patiments.
Tot el contrari que Lituània, que segueix sorprenent a propis i estranys... Sí, la seva teranyina defensiva va ser clau per frenar l'Argentina que havia maravellat dos dies abans, especialment a un Scola que va baixar de l'Olimp dels Déus per tornar al regne dels mortals. Però els lituans van borrar del mapa als sudamericans també gràcies a un encert en el tir estratosfèric, amb un 8/8 inicial i un 50% percent final en triples, anotant-te 12!! La gesta em recorda l'exhibició ofensiva grega que va eliminar als americans en les semifinals del passat mundial... Però quan aquest encert es va esfumar en la final, els grecs van acabar sent una titella en mans espanyoles en la final.
Estats Units va guanyar, però suant més del previst, tot i que la victòria tampoc es pot considerar com a ajustada. El rodet americà no va funcionar aquest cop i el triomf es va consolidar en una segona part on es van dedicar a mantenir una distància de seguretat davant d'uns russos superiors en el rebot. Segueix sent el rival a batre, l'absència de pivots es compensa amb un joc físic i ràpid ben conjuntat després que els americans aprenguessin que el bàsquet FIBA només es guanya jugant com a equip, especialment sino portes a un Dream Team de debò. Però la dependència de Kevin Durant, autèntica estrella en aquest mundial, segueix sent molt marcada, i si algun rival troba una manera de parar-lo, la teòrica supremacia pot perillar de forma clara.
I què dir sobre Sèrbia? Doncs que es confirma que el relleu generacional s'ha completat. Després dels desastres del passat Mundial i de l'Eurobasket 2007 que els va excloure de les passades Olimpiades, plata en l'últim Eurobasket i semifinalista després d'eliminar a l'actual campió del món. Sèrbia torna a estar al lloc que històricament li correspon, liderats per les mans de Teodosic i Krstic, però acompanyats d'excel.lents treballadors secundaris que destaquen segons el partit. Sèrbia va guanyar per un triple final però va dominar tot el partit, i ara sense la pressió d'aquell que sap que ja ha arribat fins on li tocava, espera aconseguir alguna medalla en els dos partits que queden.

Sèrbia-Turquia: haver destronat a l'actual campió hauria de ser motiu de favoritisme, però és tal l'exhibició de joc dels locals, que si mantenen aquest nivell no tinc cap mena de dubte de qui serà el guanyador. Mostraran per fi els turcs un mal dia en algun aspecte?

EEUU-Lituània: La Lituània B segueix imbatuda, però el rival americà sembla massa ja per ells i normalment és difícil tenir dos partits perfectes seguits. De totes maneres Lituània intentarà seguir callant boques i trencant la guardiola de les cases d'apostes. Algú s'imagina fins on podria arribar aquest equip amb ALGUN d'aquests homes absents a la cita: Jasikevicius, Kaukenas, Siskauskas, Songaila, germans Lavrinovic, Petravicius o Ilgauskas?

La meva aposta (per la qual no m'hi jugaré diners vistes les meves dots de pitoniso) és una final Turquia-EEUU... i sincerament és la què espero perquè pot ser una final igualada i interessant. Qualsevol sorpresa en semis em fa témer una final més desigualada com la del passat campionat. En unes hores, la pilota es llançarà a l'aire en busca dels participants per al desenllaç final...

Mundobasket 2010: I ja no queden ventafocs

Buf, quina manera d'acabar els vuitens de final, el què prometia ser el partit d'aquesta sèrie ha confirmat les seves expectatives, amb un nivell de joc absolutament brutal i amb un partit que després del EEUU-Espanya de les passades Olímpiades tranquilament es podria col.locar com un dels millors partits FIBA de la història. Brasil ha intentat aguantar amb un Marcelinho increïble amb 32 punts, però qui pot guanyar a un equip que té a Scola en les files rivals. 29 punts de mitjana en la primera fase i 37 punts, 9 rebots, 3 assistències i sobretot, conseguint dirigint i decidint el joc del seu equip. Amb un Scola extraterrestre en aquest campionat un es pregunta què podria fer aquesta selecció si no tingués la baixa de Ginobili i tingués una alternativa decent a Prigioni en la direcció del joc.
Abans del partit del Mundobasket fins ara, Lituània es desfeia de Xina amb més problemes dels previstos i un Kleiza estelar (almenys atenent als balanços oposats de la primera fase) i ja en els dies anteriors, EEUU destrossava a Angola, Rússia es desfeia de Nova Zelanda (però sense acabar de convèncer en el seu joc), Turquia i Eslovènia donaven bones comptes de França i Austràlia respectivament (decebedores ambdues) i Sèrbia i Espanya derrotaven a Cròacia i Grècia en duels molt igualats, especialment en el derbi balcànic.
Així que després de l'intrascendent primera fase, els vuitens ja han acabat d'eliminar les ventafocs que quedaven i han portat cap a casa més aviat del previst a dues aspirants a medalla com Grècia i Brasil. Demà comencen els quarts, uns quarts que es presenten emocionants i que esperem segueixin mostrant nivells de joc similars al què s'ha vist avui en el derbi sudamericà.

El Sèrbia-Espanya inaugurarà els quarts de final. Ambdues seleccions van superar uns vuitens gens fàcils. Però Sèrbia va mostrar més dubtes dels què la seva primera plaça feien pensar. Espanya va mostrar una clara millora, però tampoc va desfer del tot els dubtes que sempre la persegueixen quan Pau no està convocat. Si Espanya confirma la seva trajectòria ascendent hauria de repetir la victòria de la final del passat Eurobasket, però especialment determinant es presenta el duel sota la pintura entre els NBA Krstic-Marc Gasol. Per fora, Teodosic i un Rasic que pot entrar en ratxes imparables seran el duel contra els Navarro, Rudy i Ricky. En cas de partit presumiblement igualat, les accions dels secundaris poden ser determinants (i sino que li diguin avui a Argetina amb l'estudiantil Pancho Jasen).

L'Eslovènia-Turquia completarà la jornada de demà. Turquia és la clara favorita. Invicta en aquest campionat, a més de forma arrolladora, un joc convincent, una bona química entre els jugadors i entre l'equip i el públic... Sembla que el projecte a llarg plaç de Tanjevic ha de donar finalment els seus fruits després de nombroses decepcions, però res del fet fins ara valdrà per res si l'equip no respon ara en el moment de la veritat. I és que la pressió de l'amfitrió pot ser el pitjor enemic d'una selecció on molts homes mai han arribat a finals de gran nivell. Les estrelles (Turkoglu, Ilyasova, Asik) han de tirar del carro i donar la tranquilitat a la resta de l'equip en els moments determinants. Davant seu una Eslovènia que, malgrat les habituals baixes en les grans cites, està mostrant un nivell de joc molt bo i sobretot, dóna la sensació de saber què fer en tot moment. Poden guanyar o perdre, però hauran fet el què havien de fer. Una selecció incòmode per a qualsevol amb jugadors amb els fonaments de l'antiga escola iugoslava.

EEUU-Rússia, el retorn de la guerra freda i els mítics duels dels 80. Malgrat que ambdues semblen lluny del seus millors nivells, EEUU segueix sent el rival a batre i no sembla que Rússia hagi de ser la selecció per fer-ho. Com a mínim si juguen igual que contra els kiwis, on només la seva superioritat física (que ara no tindran) va acabar sent decissiva. Un horrible partit dels americans acompanyat d'un partidàs rus (imposant el seu joc lent, però millorant molt en conceptes defensius) és l'única manera de què salti la sorpresa.

I finalment, el Lituània-Argentina tancarà els quarts de final. Difícil predir el rendiment d'aquesta Lituània B que de totes maneres segueix sent la única invicta junt amb l'amfitriona Turquia i la favorita EEUU... I a més remontant en quasi tots els seus partits!! Però quant davant teu es troba Scola, en forma de Déu disfressat de jugador de bàsquet, la victòria és quelcom difícil de conseguir. Kleiza s'haurà de multiplicar i la resta de l'equip haurà de combatre un cinc inicial argentí clarament superior. Un atac molt agressiu que provoqui problemes de faltes en els Scola, Oberto, Delfino, Jasen i Prigioni sembla el camí a seguir perquè els bàltics donin una sorpresa que sembla difícil, però no impossible per una selecció sense pressió que ja ha derrotat a pesos pesats com Espanya.

Uns quarts interessantíssims... que donaran peu a unes semis que, si no hi ha sorpreses, ja seran autèntiques finals anticipades.

I ara comença el mundobasket de veritat

Ahir va acabar la primera fase d'un Mundial, primera fase necessària per expandir la participació per tota la geografia terrestre però que careix de l'interés especial pels amants del bàsquet... i això que aquesta fase ha estat bastant més boja del què s'esperava. I si no qui diria que l'Alemanya capaç de posar contra les cordes a Argentina i derrotar a Sèrbia (finalment primera de grup) acabaria caient per un nou "Angolazo" (selecció que debutava perdent de 50!!). O que una Puerto Rico molt sèria en tot el campionat (però sempre quedant-se a les portes de la victòria) tornaria cap a casa després de perdre el partit a priori més fàcil... i donant la classificació a una Xina que culminava la jornada decisiva perdent de 47!! Per no parlar del regal de Nova Zelanda a Espanya amb la seva sorprenent victòria sobre França, col.locant de nou el creuament amb EEUU en una hipotètica final, malgrat el paper irregular de nou dels espanyols.
Però més enllà d'aquests successos, el mundial comença ara, amb eliminatòries pures i dures que converteixen en final qualsevol partit i que propicien l'emoció esperada en un torneig com aquest:

Sèrbia-Croàcia: l'última jornada ha propiciat aquest derbi balcànic, que malgrat tenir als serbis com a clars favorits, sempre manté l'especialitat de derbi. Vistes les sensacions fins ara molt haurà de millorar per això l'equip mediterrani per superar a un equip competitiu de nou al complet, i és que els croats han sellat la seva classificació guanyant només a Iran i Tunez.

Espanya-Grècia: l'equip helè ha repetit el teatre del passat europeu per buscar-se els millors creuaments, però aquest cop el tret li ha sortit per la culata. En els últims quatre anys sempre Espanya ha sortit vencedora i això ha redundat en medalla, però els espanyols hauran de recuperar el seu millor joc per superar a una Grècia que ha deixat bastant bones sensacions i qua hauria quedat segona si hagués volgut.

Turquia-França: després de la campanada inicial contra Espanya, l'atlètic equip francés s'ha vingut a menys enyorant l'etern lideratge de Tony Parker. Només els nervis poden trair a una Turquia amfitriona que fins ara s'ha mostrat intractable.

Eslovènia-Austràlia: Malgrat les múltiples absències, Eslovènia ha deixat molt bones sensacions, quedant segona de grup darrere EEUU en un grup gens fàcil. De totes maneres l'Austràlia d'Andersen i Maric pot complicar la vida en el què es preveu el partit més igualat d'aquesta branca.

Un servidor aposta clarament per Sèrbia, Turquia i Eslovènia, quedant els dubtes de l'Espanya-Grècia. Una derrota espanyola seria un fracàs en tota regla, una victòria donaria probablament la confiança per recuperar el bon joc i intentar emular el passat europeu. En cas de victòria espanyola veig el passi contra Sèrbia, però la semifinal contra una Turquia que ho té força bé la veig més complicada. Públic i àrbitres a favor i un joc com fins mai han mostrat, sembla que aquest és el seu campionat si saben suportar bé la pressió com a locals.

EEUU-Angola: un nou Angolazo es preveu aquí difícil, per no dir impossible.

Rusia-Nova Zelanda: per història, els russos serien clarament favorits, però la seva segona plaça és fictícia i els oceànics han sorprès gratament.

Lituània-Xina: ningú hauria dit al principi del campionat que Lituània B hauria passat sense cap derrota. Vist el vist, no sembla que els asiàtics tinguin grans opcions... El dia que els bàltics decideixin anar amb la seva selecció de veritat que tremoli la resta...

Argentina-Brasil: un altre derbi de pronòstic incert, dos grans equips inicials amb grans individualitats, Argentina sòlida però menys dominat que l'esperat, Brasil capaç de posar contra les cordes a EEUU i perdre contra Eslovènia. Probablement decideixi algun fctor sorpresa.

En aquesta segona branca, EEUU és la clara favorita per arribar a la final malgrat no anar amb les grans estrelles. Vuitens fàcils, quarts contra el rival de la guerra freda que tampoc hauria de tenir majors complicacions i semis contra? La veritat que és difícil predir el potencial lituà i el rival sudamericà que s'enfrontarà contra ell. En tot cas la final sembla assequible per EEUU.

Contra Espanya o Turquia?

Què ens està passant?

Un partit dolent el té tothom, però dos comença a preocupar. Un Barça imbatut durant 1 any i mig al seu camp ha vist com el Caja Laboral li endosa un 0-2, una cosa difícil de recordar. I el pitjor, la sensació que aquest equip presenta els símptomes de debilitat que se li haurien de suposar als equips de plantilles curtes d'Ivanovic: cansament físic i mental. El Barça va començar millor, amb un Morris omnipresent a ambdos costats i aconseguint parar a un Splitter desaparegut durant tot el partit... com Navarro. Semblava que els blaugranes podrien anar exercint mica en mica el seu rodet, però una falta no assenyalada claríssima a N'Dong provoca dos contraatacs amb triples baskonistes que posen la igualtat al final del primer quart. Els àrbitres no estan ajudant, gens ni mica, el Caja Laboral està defensant molt bé, molt fort, amb una permissivitat que nosaltres no gaudim, però jugadors com Navarro haurien de pensar més en jugar que en mirar constantment a l'àrbitre. El Barça dominava durant tot el partit, però la sensació d'incomoditat estava present. Es fallaven tirs clars, es perdien pilotes absurdes, queien cistelles fàcils del bàndol contrari. La tragèdia s'estava mascant, els vascos estaven fent la famosa tàctica del conill de Comas i efectivament, a tres minuts del final una cistella molt fàcil d'una grandíssim San Emeterio girava la truita. I com en el primer partit, Marcelinho ens rematava i la menor pressió visitant acabava sentenciant... Una última jugada infantil feia recordar fantasmes vascos del passat, però la darrere esperança se n'anava en orris quan Ricky servia de banda... directe a les mans visitants!!
Xavi Pascual ha promès lluita fins al final, amb una bona analogia amb una Copa del Rei, efectivament s'han de guanyar tres partits seguits com en aquella competició. Però caldrà recuperar l'equip mentalment, i trencar la història. Mai ningú ha remuntat un 0-2 advers. Els jugadors exteriors s'hauran de treure la defensa pressionant vitoriana i començar a encertar algun triple més. La nostra defensa haurà de pujar un punt més d'intensitat, potser amb majors rotacions de la nostra plantilla més àmplia. Marcelinho està guanyant-li la partida clarament a Ricky, però perquè Sada està quasi desaparegut quan va demostrar a la final de l'Eurolliga capacitat per poder dirigir l'equip? Perquè Grimau no està més minuts donant descans a Mickeal i desgastant a un San Emeterio desequilibrant? Perquè no estem jugant més per Vazquez? Tenim una plantilla de 12 homes i s'ha d'aprofitar, que caldrà aprofitar dimarts per demostrar que la victòria rival no es tan fàcil. Un 0-3 final seria un final decepcionant a una temporada que pintava d'històrica...

Caja Laboral colpeja primer

Sorpresa al Palau!! Un any i mig després, el Barça torna a perdre un partit a la seva bastió, i en quin moment!! Sincerament, quan diumenge passat el Caja Laboral eliminava a un trist Madrid em vaig alegrar, no només pel fracàs de l'odiat rival, sino perquè a priori això afavoria el Barça. Plantilla molt més àmplia i descansada, victòries contundents a la fase regular... Només l'excessiu descans del què ha disfrutat el Barça podia ser un handicap. I vaja si ho ha estat, 0-12 d'inici per un Baskonia molt més endollat. Però el Barça, que ha trigat una eternitat en reaccionar, ha aconseguit el necessari, entrar en el partit, amb uns últims minuts del primer temps espectaculars que el col.locaven 32-34 al descans. Semblava que la segona part seria blaugrana, especialment quan en el tercer quart marxàvem de 7 i semblava que tot podia acabar com tants partits en un passeig local... Però el mèrit vasc ha estat seguir lluitant, escurçar distàncies i mantenir-se en el partit, fins que una estirada final i els nervis locals els hi donaven la primera victòria de la sèrie.
Si alguna cosa té aquest Barça és credibilitat, no en va, si guanyés, es convertiria en el millor equip de la història al guanyar tots els títols possibles. Ja en Eurolliga, el Madrid va donar un ensurt inicial que es va traduir en un 3-1 final. Però cal millorar i tornar a recuperar el joc que ha donat èxits durant l'any. Cal que el joc interior tingui més protagonisme, avui només Ndong ha fet una mica de mal a la pintura, i el joc exterior ha funcionat amb intermitències. Caldrà veure com rotar millor el joc interior. Lorbek no podia en defensa amb un Teletovic més ràpid que ens ha cosit a triples en moments claus, però en atac no ha aprofitat la seva teòrica superioritat física. Morris parava a Teletovic, però ha estat també negat en atac. I Fran no podia amb Splitter, sense que arribessin molts cops ajudes dels exteriors. Si a això li sumem badades defensives greus, pèrdues de pilotes estúpides (sense comentaris la pèrdua de banda a falta d'un minut) i errors ofensius absurds (falsa esmaixada de Ricky, tirs de Lorbek i Ndong a mig metre...), es fa una mica difícil guanyar.
Dissabte, no hi marge d'error. Toca guanyar i convencent. Som-hi Barça!!

I set anys després, novament campions d'Europa

Vídeo resum de la final

Final Four Paris

Aquest any un casament d'un bon amic m'allunya del pavelló parisenc, però malgrat els qualificatius de "gafe" que em puguin caure a sobre en cas de victòria, espero que aquest any sí, aconseguim l'ansiat títol d'Eurolliga. Per sort, ja no hi ha l'ansietat prèvia a aquell 2003 inesborrable en la memòria dels què estàvem al Sant Jordi, però repassant la nostra trista història en aquesta competició (de la qual recordo totes les edicions menys la del 84), mereixem una segona alegria, un impuls en el nostre palmarés internacional. I què cony, Paris, a la tercera, ens deu una Final Four, ens deu el robatori del 96!!
Els rivals són quasi els mateixos de l'any passat a Berlin, canviant l'actual campió per la "ventafocs" Partizan, que esperem no es converteixi en la nova Jugoplastika de Munich 89. A semis, repetim contra el nostre botxí els dos últims cops, però aquest cop estic segur que toca vèncer. Qui em fa por de veritat és un Olympiakos amb una plantilla de luxe i molt més consolidada que l'any passat. Un rival a qui també li devem una: la de Roma 97, on van passar-nos per sobre amb tot mereixement.
Però aquest Barça pot amb tot i més, no em va som la millor defensa de la història de l'acb i estem batent un munt de records amb un joc que encandila. Ara és l'hora de passar definitivament a la història!!

El fitxatge de Ricky Rubio ja fa pudor

Abans de marxar als EEUU començava a sonar la possibilitat que Ricky pogués venir al Barça, després d'anunciar que rebutjava l'oferta de la NBA per no ser econòmicament interessant, i rebutjava anar al Madrid per voler-se quedar prop del seu entorn fins que no emprengués l'aventura americana. Un mes després el culebrot basquebolístic de l'estiu segueix obert i, realment, comença a cansar.
Entenc les reticències de la Penya a vendre el seu jugador franquicia al Barça, però van ser ells junt amb el jugador els què van acabar en aquest carreró sense sortida on ambdós ja han dit clarament que un futur junts no és imaginable (i de fet la Penya ja ha tancat la seva plantilla amb tres bases). Fins i tot en aquest escenari tan favorable, el Barça ha fet l'esforç d'oferir la quantitat suposadament ofertada pel Madrid, convertint-se en el fitxatge més car de la història de l'acb d'acabar-se concretant.
Així mateix el Barça acull al fins ara nen mimat de la Penya, rescantant-lo també d'una situació insostenible on va jugar massa fort les seves cartes per jugar a la NBA sense tenir res tancat. O juga a la NBA quasi de gratis (sense estar segur de si triumfarà per més aptituds que tingui) o té la ocasió de seguir vivint on fins ara i a sobre jugant amb un equip amb les màximes aspiracions europees, amb un parell d'anys que són una perfecta oportunitat per acabar-se de formar com a jugador i persona, a l'hora que poder guanyar títols (que a EEUU probablement no veurà mai).
Molts creuen que tot plegat és massa car. Jo no ho crec així. 2.5 milions (3.5 milions ara - 1 milió que cobraríem d'aquí dos anys) i una fitxa de 800.000 € per dos anys, assegurant l'opció de retorn a can Barça si algun dia l'aventura americana surt malament, no és tan mal negoci. Un dels pocs bases que poden millorar el què tenim com McYntire demanava 3 milions per any, sense comptar un traspàs que no seria una ganga en un dels teus rivals per l'Eurolliga.
Deixant clar que el Barça obviament no fa tot això per altruisme, però complint amb les expectatives millor somniades per ambdos, a què ve ara aquest joc de deixar el contracte ja acordat amb el jugador i el pacte verbal amb el club en paper mullat, fent marejar la perdiu amb una oferta fantasma de Minnesota? Com pot sortir un ninyato de 18 anys a punt de convertir-se en el traspàs més car de la història (i a sobre només per 2 anys) fent unes declaracions on deixa clar que anar al Barça és un segon plat sinó un postre? No dic que ens creiem les típiques declaracions de jugador estranger dient que sempre havia estat del Barça i tenia posters d'antics idols, però una cullerada de forma en forma de teatre sempre és d'agrair.
A mi (i a mols altres aficionats) se m'estan inflant les pilotes i si fos del Barça donaria un ultimàtum d'un dia perquè ambdos signin els preacords. I sino, que es quedi el nen a Badalona (i a veure que fa el seu president amb el deute que té) o se'n vagi a la NBA, cobrant dos durus la Penya i veient si un nen de 18 anys fins ara mimat entre cotons triomfa en un nou país on es juga cada dos dies un joc molt més físic i després de llargs desplaçaments.
D'aquesta postura n'estaria un 100% convençut si en el mercat no hi hagués un tal Florentino, que malgrat tenir 16 homes en plantilla, seria ben capaç de tornar a tirar de talonari i beneficiar-se de la situació, Frack!!

Final Four 2009

73-71, el resultat d'una gran final bipolar, on Panathinaikos va aconseguir fer valer l'enorme avantatge aconseguida en el primer temps, i on lamentablement el Barça no hi va poder ser, després d'una desgraciada semifinal contra el CSKA.
Un gran estrés per arribar al camp cinc minuts abans que comencés el partit (i sortir animant per TV), però la gran emoció de la Final Four es va acabar en menys de dues hores... Malgrat que perdre era una opció perfectament possible davant els tres "monstres" que havien assolit la resta de places. Però clar, l'esperança de tornar a ser talismà en una segona Eurolliga sempre estava, i si no, com a mínim arribar a la final i gaudir de dos partits amb tensió.
El CSKA, però, es va encarregar de llançar-nos la gerra d'aigua freda, a part d'una manera que fa molt mal: després de dominar tot el partit i ensenyar-nos en els cinc minuts finals les mancances que ens han impedit aconseguir quelcom més. No en va, el CSKA (a més de tenir sis títols) acumula quatre finals seguides, amb dos victòries el 2006 i el 2008. I això es va notar... Sí, els àrbitres van pitar amb diferent criteri... però el Barça provocava faltes que són més difícils de pitar i en canvi en feia de més ingènues. CSKA va demostrar perquè és la millor defensa de la competició, especialment quan es va posar les piles a la segona part, i els seus jugadors claus van sorgir en els moments importants, menció especial per un espectacular Siskauskas, que amb el seus 28 punts es va convertir en botxí.
Per banda blaugrana, només David Andersen (precisament fitxat de CSKA) mostrava el perquè del seu fitxatge després d'una temporada irregular i en general dolenta, i mostrant-se a la pista com qui està en el seu ambient. Santiago també va rendir en el seu nivell esperat, i Lakovic va llançar l'equip en la primera part, per desaparèixer en els moments claus. La resta de la plantilla va estar per sota l'esperat, com superats pel pes de les circumstàncies. Vazquez i Ilyasova van estar lluny del nivell que poden tenir, enfrontant-se això sí a pivots superiors als habituals i sense rebre pilotes clares, sense haver de crear-se la jugada. Basile tampoc va ser el de les grans ocasions... Però especialment Navarro va fallar. Sí, per la seva fitxa, pel seu carisma, per l'experiència acumulada en anteriors finals amb el Barça i amb Espanya, d'ell s'havia d'esperar molt més que intentar només el triple (amb baixos percentatges). A la primera meitat els arbitres no el van deixar entrar en joc amb tres faltes riguroses, però a la segona tampoc va sorgir, més que amb algun triple final quan ja tocava remontar. No, un jugador que aspira a ser (i cobra ja com) una estrella del basquet europeu, ha de rendir molt més en un partit així. Si no està encertat en el tir, ha de ser capaç de penetrar i obrir al company desmarcat quan rebi ajudes. Tampoc en Xavi Pascual va saber posar ordre en els minuts finals de desconcert, amb un equip desorientat al veure's havent de remontar, després de dominar durant 35 minuts... En fi, un equip que ha demostrat durant l'any que podia ser campió, però al què li falta potser una mica més d'experiència per ser-ho. Esperem que sigui l'any que ve a Londres.
Eliminat el Barça, només quedava gaudir de l'ambient en la resta de partits. Interessant semifinal grega, amb grans aficions (que n'aprenguem!), bon joc, poca defensa i emoció fins al final. Entretingut partit de consolació, que no és tal, però on el Barça per primer cop després de 10 Final Fours (9 perdudes i 5 partits d'aquests), aconseguia la tercera plaça. I final de gran nivell, on CSKA va demostrar ser un equip amb personalitat i capaç de sobreposar-se a una final decidida, per acabar posant la por al cos a un Panathinaikos just guanyador. Cinquè títol pels grecs i setè per Obradovic (amb quatre equips diferents i quart amb l'equip grec), demostrant perquè és el gran gurú d'Europa.

Rumb cap a la segona

Final olimpiades EEUU-Espanya

Sí, ja sé que no és un tema gens d'actualitat, però encara que sembli mentida fins ahir encara no havia vist aquest grandíssim partit de bàsquet. El viatge a Vietnam em va impedir veure'l amb l'emoció en directe, però fins i tot sabent-ne el resultat, és un partit per gaudir en qualsevol moment.
Millor partit de la història? Aquestes coses són sempre difícils de dir (li falta una mica més d'emoció als instants finals), però un dels millors que jo he vist sens dubte. Com deia l'altra dia el Lluis, amb dos equips defensant increïblement, el resultat final va ser de 107 a 118. Dos equips donant espectacle en atac amb un nivell d'encert gens habitual. Per als nostàlgics que vulguin veure bon bàsquet una tarda tonta de pluja, us deixo un vídeo per reveure'l qualsevol dia.


Veure vídeo

Olele, olala...

Ser del Barça és... el millor que hi ha!!!
Feia molt temps que no disfrutava tant d'un partit al Palau Blaugrana. Malgrat haver-hi d'anar sol (tot i que m'he acabat associant amb un home gran que tenia al costat i que tenia les mateixes ganes d'animar), l'ambient avui era el de les grans ocasions, no en va rebíem a tot un ex-campió d'Europa i un dels tres considerats "superfavorits" a conquerir el títol de l'Eurolliga d'aquest any (junt amb els aquest any probablement encara més totpoderosos CSKA i Olimpiakos).
Després d'un inici irregular en pretemporada (amb derrotes a la lliga catalana i la supercopa), el Barça havia començat bé la lliga, guanyant tots els partits amb un marcador final bastant ampli, exceptuant la derrota a la maleïda pista del Gran Canaria, probablement també perquè els jugadors pensaven més en la gira de la NBA (on van fer un excel.lent paper) que en aquell partit. Però avui era la primera prova de foc seriosa de la temporada... i s'ha passat amb nota. I és que no es guanya cada dia de 24 punts al Panathinaikos, arribant a guanyar de 32 punts a l'inici de l'últim quart i donant molt espectacle. Tot un plaer humiliar a l'equip que ens va robar aquella final de París.
Avui s'ha demostrat el què ja es podia intuir. Que tenim una gran plantilla molt completa. Un tàndem de bases molt diferent: el base-escolta Lakovic, que no controla massa el ritme però pot decidir un partit i estar imparable per moments en atac, i en Victor Sada que aporta garra, defensa, rebot i una mica més de control. Un Navarro que avui ha demostrat que pot valer el què se li paga i que quan vol és imparable. Complementat amb un Basile, que com els bons vins, millora amb els anys, i al que li senta molt bé el seu nou rol d'especialista defensiu i triplista (quan cal) a l'equip. En Roger que també aporta garra en defensa i empenta en atac per desencallar moments dificils, i en Barton que és el tres alt que tants anys ens ha faltat. Però la gran diferència d'aquest any és que per fi tenim un joc d'interior potent, tant necessari a Europa. Santiago com a pivot intimidador, a l'hora que amb bones mans. Ilyasova, com a 4 versàtil, tant triplista, com rebotejador. Un Fran Vazquez que sembla decidit aquest any a demostrar el seu potencial. I un Andersen, que sembla que mica en mica es va integrant i despertant i que no deixa de ser el què els dos últims anys ha estat el pivot titular del campió d'Europa. Ens queden els dos homes inèdits d'avui. Un Trias que amb la bateria interior que tenim, té pocs números per jugar, però que en una temporada tan llarga és necessari en cas de lesions i ja va demostrar l'any passat que malgrat les seves limitacions defensives, pot aportar moltes coses. I un Barrett que, sincerament, de moment no li he vist què hi va veure en Chichi Creus en ell. Molt significatiu que en el primer partit de la temporada es quedés en blanc...
Està clar que la temporada és molt llarga i pot passar de tot (també factors no controlables com lesions...). Però aquest any sí podem dir que tenim plantilla de sobres per dominar les competicions nacionals (sense adormir-se, doncs el nivell acb és molt alt) i una plantilla que pot fer somiar amb tornar a guanyar la màxima competició europea. A Panathinaikos ja hem vist que no l'hem de témer... CSKA i Olympiakos, nom per nom, potser estan per sobre, però si en Xavi Pascual aconsegueix fer d'aquesta plantilla un verdader equip, segur que ens podem tutejar amb qualsevol.

Barça-TAU: la gran final

En els últims 15 anys han estat presents en totes les finals de l'acb, però curiosament mai havien coincidit encara en l'última batalla per assolir el màxim títol nacional. Després de tants anys doncs és el moment de veure's les cares finalment, el tercer contra el quart de la regular, protagonitzant la primera final sense cap dels dos primers classificats.
Després de l'exhibició mostrada contra la Penya, el Barça es presenta curiosament com el favorit, més havent recuperat per aquesta gran cita l'avantatge camp. Però això pot ser una arma de doble fil: l'any passat també vam creure el mateix contra el Madrid, que ens va acabar superant amb relativa facilitat. Sembla que últimament a l'equip blaugrana se li dóna millor anar de tapat. Però és moment de què l'equip es reivindiqui i aconsegueixi l'ansiat títol. Seria una manera de demostrar que potser no ens cal una gran revolució, com fa unes setmanes la gran majoria pensàvem, sinó que de cara a l'any que ve amb quatre retocs podem fer un equip que aspiri a tot. El Palau és un infern difícilment inexpugnable (més en aquestes grans ocasions) i la plantilla és més completa que la del rival, així que no s'ha de fallar.
El TAU però és un equip a tenir en compte. No en va, malgrat els dubtes que ha despertat aquest any, és l'únic equip que ha arribat a totes les finals (comptant la Final Four com a tal) de l'any... però perdent-les. És doncs també la seva última oportunitat per salvar la temporada. Amb una banqueta menys profunda, cal destacar però tres homes que poden ser importants. Planinic, per la dificultat que sempre comporta defensar un base de tan alçada i gran tècnica. Mickeal per ser el tipus d'aler que precisament li falta al Barça i que a més últimament s'està convertint en el líder de l'equip, aportant en totes les facetes. I Splitter, un futur NBA que s'ha convertit en el 4 més determinant de la lliga. Interessant serà veure doncs el seu duel amb l'actualment irreconeixible Ilyasova. Si s'aconsegueix parar aquests tres homes hi haurà molt de guanyat, sense desmerèixer naturalment a la resta. Una resta, on cal destacar quin paper farà Rakocevic. Un home imparable quan té el dia, però que baixa molt el rendiment fora de casa i que és conegut per desaparèixer precisament durant les finals. Esperem que no decideixi despertar precisament en aquesta...

Amb aquest equip SÍ es podia fer més

Impressionants els playoffs que està fent el Barça. 85-71, 0-2, classificats per la gran final i el més important de tot, classificats per l'Eurolliga de l'any vinent (i per tant amb possibilitats que després de cinc temporades em torni a abonar al Palau si fan un projecte competitiu). Felicitar doncs en primer lloc a Xavi Pascual per haver assolit l'objectiu que se li va marcar quan va assumir les rendes de l'equip (demanar-li el títol d'Eurolliga en les circumstàncies que hi ha hagut aquesta temporada seria completament injust). El bo d'en Xavi ha demostrat que aquest equip sí valia, que Acker i Ilyasova sí podien ser jugadors importants, que tots els jugadors poden contribuir als èxits i posant en entredit les teories d'un suposat tècnic de "perfil alt" com havia de ser Dusko Ivanovic. Un bon exemple per als enemics dels perfils baixos que ja estan crucificant a Guardiola i Creus abans de començar a fer la seva feina. En Xavi ha aconseguit el què mai hauria aconseguit Dusko per més anys i milions que se li donessin: psicològicament tenir a tota la plantilla integrada i partícep de l'equip, saber quins homes són els què et poden donar títols (i saber quins són importants per moments determinats però que no poden ser setmana rere setmana els protagonistes), saber que a pesar que el joc exterior blaugrana ha de ser determinant per guanyar els homes interiors també existeixen, i treballar més solucions tàctiques ofensives i defensives que el bloqueig a base o aler per tirar de tres o la defensa individual "amb actitud". Felicitar a tècnic i plantilla per l'excel.lent joc que estan mostrant en la fase decisiva de la temporada i que han portat a aconseguir el què semblava impossible fa unes setmanes: superar les dues primeres eliminatòries per contundents 2-0.
Curiosament repetim aquest any el guió de l'any passat: ens classifiquem per la final contra pronòstic i remontant el factor pista, i arribem a una final on passem a ser favorits. Ara cal doncs que l'equip no s'adormi com vam fer l'any passat i no ens conformem en haver salvat l'objectiu prioritari. Ara cal guanyar un títol, cal tornar a ser campions de la lliga acb. Aquest any les coses encara es presenten més favorables: a banda del favoritisme que ara se'ns atorgarà, recuperem el factor pista per la gran final (cosa que no es va donar l'any passat). No m'entra cap mena de dubte que si seguim mantenint el nivell actual el campionat està al nostre abast.

Quin patiment!!!!

Realment escoltar bàsquet per ràdio no és apte per cardíacs! 90-93 i 0-1.

Playoffs acb: semis

Després de què ahir finalitzessin uns apassionants quarts de final i sense massa temps per descansar, demà continuen les sèries amb la primera semifinal.

DKV Joventut -FC Barcelona

Pels blaugrana, la primera final que els espera. I és que si la Penya ha realitzat ja una temporada exitosa (com feia molts anys que no gaudien) i aspira a convertir-la en excepcionalment històrica (cas d'aconseguir el triplet Copa, ULEB i Lliga), per al Barça es tracta de l'última opció per salvar la temporada... i la següent. Aquesta semifinal és la que decidirà si el Barça jugarà l'any que ve l'Eurolliga (i per tant podrà començar a construir novament un altre projecte de futur) o en la ULEB Cup (amb la conseqüent temporada de transició en el purgatori).
La Penya ha estat sens dubte el millor equip de l'any però arriba amb certs dubtes. Contra els gironins han patit molt més del previst i l'equip sembla haver perdut la frescura ofensiva i agessivitat defensiva constant en el seu joc, probablement fruit del cansanci físic de la temporada. A més jugaran el primer partit sense haver tingut pràcticament temps per descansar i preparar-lo. El Barça per contra sembla arribar en un dels seus millors moments. Amb les tèoriques estrelles de principi de temporada que sembla que comencen a rendir (Ilyasova i Acker), un Lakovic que també sembla mostrar una certa recuperació i la resta de jugadors participant en el joc, el Barça haurà de repetir la gesta de l'any passat contra el TAU i superar una eliminatòria sense avantatge camp. Sona a obvietat, però el Barça haurà de mirar de parar a Rudy, jugador clau ja normalment i encara més en aquests playoffs. Les últimes derrotes de l'equip badaloní han vingut acompanyades d'actuacions discretes de la seva gran estrella. El primer partit serà clau i per mi decidirà l'eliminatòria (2-1 o 0-2).

TAU-Unicaja

Increïble la gesta d'Unicaja, si bé podia ser esperable. Un any més s'ha repetit la maldició de l'actual campió, que novament ha quedat eliminat en semis. Només que aquest any ha estat a més, per primer cop, amb una victòria del vuitè sobre el primer. Ara Unicaja mirarà de repetir la gesta del Manresa fa deu anys, quan aconseguia el seu sorprenent únic títol de lliga superant el factor pista en totes les seves rondes. Finalment N'dong sembla estar recuperat i del seu estat físic final dependran bona part de les seves possibilitats davant el poderós joc interior dels vascos. Com és habitual Cabezas i Berni han arribat a la fase decisiva en el seu millor moment i la seva garra catapultarà el seu equip, especialment en el partit a Màlaga.
És per això que el TAU ha de fer valer la seva avantatge camp. La baixa de Planinic està sent compensada amb un novament magnífic Prigioni (irregular durant la temporada) i Rakocevic va superar miraculosament la seva lesió per mostrar la seva millor versió a casa davant Pamesa. Junt amb la consistència de Mickeal i Splitter hauria de ser suficient per superar a Unicaja assegurant a casa (2-1). Però atenció a les sorpreses tàctiques que pugui plantejar l'amic Scariolo, el Madrid ja sap de què parlo.

Playoffs acb: quarts de final

Avui s'inaugura el playoff de la lliga acb. Un playoff del qual ha de sortir el nou guanyador de la màxima competició nacional i el nom de l'equip que acompanyarà a TAU, Unicaja, Madrid i Penya en la propera edició de l'Eurolliga (cas d'haver-hi algun, que en tot cas ha de superar la posició de la Penya en aquests playoffs). La gran novetat d'aquest any serà que tant els quarts com les semis seran només a tres partits (1-1-1), mantenint la final el clàssic (2-2-1): més emoció doncs per una banda, menys temps per guadir de la millor fase la de temporada per l'altra.

Reial Madrid-Unicaja Màlaga

Primer contra vuitè, a priori hauria de ser l'eliminatòria més desigual. Però l'Unicaja és realment un regal enverinat. Molt irregular durant l'any, no deixa de ser un equip amb una gran plantilla i amb un entrenador amb molts recursos tècnics i que sol planificar la preparació perquè l'equip arribi en aquests moments decisius en el seu millor moment. Per potencial de jugadors el nivell no seria tan dispar, però el Madrid tant l'any passat com aquest s'ha mostrat com el gran dominador nacional i amb una base sòlida que s'ha mantingut. L'avantatge camp davant un equip malagueny que durant la lliga regular s'ha mostrat molt més feble fora de casa hauria de resultar decisiva.

Tau Ceràmica Vitòria-Pamesa València

Quart contra cinquè hauria de ser l'eliminatòria més igualada. De no ser per les baixes vitorianes no la consideraria pas així. El Pamesa ha mostrat un bon nivell aquest any però sembla encara està lluny de ser un equip capaç de donar un pas endavant en els moments claus. Amb jugadors de gran qualitat com Shammond, Douglas o Milojevic, li falta probablement una banqueta més profunda per aspirar a grans coses. Però atenció perquè el TAU perd en aquesta primera ronda a dos homes importantíssims com Planinic i Rakocevic. És moments doncs perquè Jasaitis i Singleton demostrin el perquè del seus fixatges, i la resta d'homes importants (Prigioni, Mickeal, Splitter, Teletovic) es multipliquin. En tot cas l'avantatge camp també hauria de resultar decisiva perquè els vitorians passin ronda i en funció de l'evolució dels lesionats puguin aspirar a més.

DKV Joventut Badalona-Akasvayu Girona

L'equip que practica el millor bàsquet (i que va camí de recuperar les glòries passades després de guanyar ja Copa del Rei i ULEB Cup) contra la tercera temptativa consecutiva del nou ric Akasvayu per passar de primera ronda. La Penya és clarament favorita, amb un joc que ha passat per sobre de molts equips nacionals i estrangers aquest any, i una plantilla força compensada. Un equip clarament dependent de la seva gran estrella Rudy però que a la vegada té molts homes que aporten en partits diferents. Caldrà veure l'estat físic amb el què arriben però després d'una dura temporada, que ja ha comportat una clara baixada de rendiment en els últims partits de l'altra R (Ricky Rubio). Enfront un equip amb menys pressupost que altres anys però que ha anat de menys a més, que compta amb el MVP de la competició (Marc Gasol) i que sembla arribar a playoffs en un gran moment de forma. La sorpresa s'antulla però difícil.

AXA FC Barcelona-Iurbentia Bilbao

L'equip més llorejat des de la creació de l'acb contra un debutant en playoff. Barça favorit? Dubtós si tenim en compte que l'equip bilbaí ja ens ha eliminat aquest any de la supercopa acb, de la copa del rei i que ve de guanyar-nos el divendres passat en lliga. Com a nota positiva que mai han guanyat en un Palau, que haurà de ser el de les gran ocasions per superar ronda i fer decisiva l'avantatge camp obtinguda. Després d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, caure-hi una tercera seria un fracàs absolut. El potencial de l'equip és lògicament molt superior, però s'ha de deixar de mostrar en comptagotes i treure-li el millor partit en aquesta fase decisiva.

De totes maneres les eliminatòries 1-1-1 són molt traïdores i deixen molt poca reacció. La lògica en les quatre eliminatòries seria un 2-1 o 2-0 per l'equip amb avantatge camp, però un començament amb 0-1 pot desembocar fàcilment en la sorpresa final.