Paul Oakenfold - Southern sun

Feia molt que no escoltava aquesta cançó i avui ha aparegut en el random de l'iphone i l'he trobat preciosa i perfecta pel moment. Trance en estat pur.

Primavera Sound 2011

Capsula. The bitter springs. Betunizer. Darren Haynman & Secondary modern.
Eli Papperboy Reed. Schnaak. Garotas suecas.
Interpol
Belle & Sebastian. Shellac. Pulp.
Disco Las Palmeras. The tallest man on earth. Mogwai. The John Spencer Blues Explosion. Animal Collective. DJ Coco.
My teenage stride. BMX Bandits. Mercury Rev.

Manel

Doncs ja hem vist el concert de presentació del segon disc "10 milles per veure una bona armadura" al Romea, no hi ha res com tenir amics que es moguin ràpid.

Manel - " Benvolgut " por jasabet

Love of lesbian (DJ Amable remix)

The XX - Shelter

The Bravery

El problema d'un reproductor de poca capacitat és que sempre apareixen les mateixes cançons. El problema d'un de gran és que pots estar molt temps sense escoltar-ne de bones. No entenc com he pogut estar tants mesos sense escoltar aquell gran primer disc d'aquest grup.

Primavera Sound 10

Després de molts anys amb ganes d'anar a algun festival de música de la meva ciutat, per fi m'he estrenat aquest any en el Primavera Sound, festival indie que lliga força bé amb els meus gustos musicals. Una experiència a repetir l'any que ve, on espero el pugui gaudir encara més, sense que altres condicionants (aquest any el trasllat de pis) m'afageixin més estrés que el propi d'intentar veure (i descobrir) el màxim de grups. A part de la grata companyia dels bastants coneguts amb qui vaig estar en els diferents dies de festival, el Primavera em deixa un bon grapat de grups, alguns dels quals ara toca aprofundir en la seva discografia. Així que abans no m'oblidi d'ells, deixo aquí el meu programa particular del primavera, on els grups amb asterisc són els què més em van agradar i en parèntesi els què em vaig quedar amb les ganes:

Pajaro sunrise
The ruby suns
(Maika Makovski)

Los campesinos! (*)

The XX (*)
Superchunk
Crocodiles
Broken social scene
Pavement

Spoon (*)
Wire (*)
Autoramas (*)
Pixies
Yeasayer

Florence + The machine (*)
The antlers
The charlatans
Pet Shop Boys (*)
Orbital (*)

Sonic Youth

Podia haver posat Schizophrenia, que és el què són els seus concerts, però he decidit posar quelcom més actual del seu últim àlbum The Eternal. No els coneixia gaire i hi vaig anar una mica de rebot, però és un grup amb un poderós directe i un estil gens ortodox.

Dorian - Cualquier otra parte

Facto delafé y las flores azules (+Mishima)

Emmarcat dins del Festival del Mil.leni d'aquest any, el passat divendres es celebrava un concert gens habitual en el Palau de la Música: dos grups barcelonins, dos grups de públic majoritàriament jove, dos grups del cercle indie del país.
Els tel.loners eren Mishima, un grup pop-indie que ja havia vist en un parell de concerts de la Mercè dins del BAM. En aquesta ocasió tocaven pràcticament tot cançons del seu nou disc, així com algun èxit d'anteriors creacions com "No et fas el llit". Un pop bastant tranquil, amb melodies bastant senzilles però atraients, van ser un bon aperitiu per al plat fort la nit.
Aquest era Facto Delafé i la flores azules, un grup que vaig conèixer fa poc mig de casualitat, anys més tard, a través del tema que els va portar a la fama, ja en el 2004: "Mar, el poder del mar". Una cançó que com més l'he escoltat, més m'ha atret i finalment va ser suficient per animar-me a assistir a aquest concert. Un cop comprada l'entrada, vaig escoltar un cop el seu primer disc "Vs. el monstruo de las ramblas" i encara tenia pendent de fer-me amb el seu segon i últim treball "La luz de la mañana".
La veritat que el concert em va sorprendre molt... en positiu. Facto delafé és un grup poc convencional, barreja de molts estils i amb cançons molt variades. Cantant amb castellà, combina el parafrasejat d'estil hip-hop, amb ritmes molt diversos que van des de sons molt electrònics, passant per altres que evoquen més el pop i el soul, i també amb algunes cançons més surferes de ritmes més alegres i festius. A la màgia que desprenen les seves cançons, s'afegeix la coreografia espectacular de les seves dues veus: l'enigmàticament seductora Helena Miquel (qui es va incorporar definitivament al grup després del primer èxit esmentat) i l'incansable Oscar d'Aniello (a la vegada bateria dels anteriors Mishima). Incansable pel seu constant moviment a la pista, amb una demostració de ball continu sobre pols de talc a l'escenari, que res té a envejar a Michael Jackson. La combinació d'ambdós en l'escenari és magnífica i complementària: veu potent i dinamisme d'ell, veu més sensual i suau i estaticisme d'ella. Ambdos completats a la perfecció per un Marc Barrachina que dóna les bases amb el seu piano electrònic.
Per celebrar un event tant especial, els Facto van comptar en moltes cançons amb la col.laboració d'altres músics que afegien cors i sons de vent i corda a les seves cançons. Tot plagat per crear una atmosfera increïble en un escenari únic i preciós com és el Palau, i amb un públic entregat que al final es va oblidar d'on estava i va acabar dret ballant les cançons més animades.

Le Pianc (+Silly Walk)

El passat dijous vaig estrenar-me aquest any en el propòsit d'intentar assistir a més concerts de l'agenda musical barcelonina, gaudint de la presentació del primer disc del grup Le Pianc, un grup novell barceloní de pop i pop punk del qual havia llegit i sentit bones referències.
El concert era a la sala Sidecar, lloc ideal per a aquesta mena de concerts per tal de donar una sensació de ple absolut en grups en creixement. L'aperitiu era un grup amic, els Silly Walk, un grup que de moment dóna la sensació de ser el caprici d'una cantant-guitarrista que apunta bones maneres, acompanyada d'un bateria insuls i un vocalista arreplegat per fer bulto. Cançons curtes i bastant repetitives formen part d'un repertori al qual no li auguro un gran futur.
Diferent és Le Pianc, un grup amb un pop molt alegre i divertit en els seus directes. Amb dues vocalistes femenines, baix, guitarra, bateria, saxo i algun altre instrument canviant segons cançons, unes melodies amb referent stereolab, les cançons són enganxoses i festives, cantant en anglès, l'idioma rei d'aquest estil. Essent un grup prometedor que s'està fent un nom en l'ambient musical barceloní, ara cal que intentin variar una mica més els estils entre cançons perquè aquestes sonin més diferents entre elles. En tot cas recomanable per a algú que vulgui veure un directe popero a bon preu i descubrir i recolzar a la vegada un nou grup amb futur prometedor.

Indochine - J'ai demandé à la lune

Vive la fête

El divendres passat vaig gastar un dels meus regals d'aniversari i vaig assistir junt amb l'Ivan i l'Aitor al concert de Vive la fête a la sala Razz 2. Realment si a algú li dec la meva afició a aquest grup és a l'Ivan: me'ls va recomenar un dia parlant pel messenger, m'hi va portar en el BAM del 2005 i junt amb la Guns i la Deborah m'ha regalat l'entrada pel seu concert. És un dels pocs grups que ha aconseguit fer un CD d'audio monogràfic per escoltar al cotxe, doncs la meva tendència sempre és més a gravar remixos variats.
Vive la fête és un grup d'electropop belga que pel què m'ha arribat no destaca per les seves lletres (espero algun dia entendre'ls, però de moment no és el cas). El què per a molta gent és un factor en contra, per mi sempre ha estat secundari (o en tot cas un plus afegit), donant molta més importància al seu ritme i melodia. I Vive la fête té moltes cançons que entren molt bé tant per escoltar com per ballar. El grup neix del projecte del guitarrista Dany Mommens i la cantant Els Pynoo, qui malgrat no cantar especialment bé, realment dóna la força necessària a les cançons i especialment en el directe.
A diferència de la majoria de concerts que vaig, on conec només algunes cançons, en aquest cas em feia por precisament coneixer-les totes, excepte les d'un nou disc que tothom qualifica de bastant fluixet. Per sort, la majoria van ser les dels antics CDs, amb la sorpresa de tocar-les totes amb un nou estil reversionat bastant més electrònic i techno i perdent la suavitat dels seus ritmes més pop. Un canvi d'estil que probablement per escoltar en el dia a dia no sigui tan apropiat, però que pel directe d'un concert li dóna encara més ritme a la festa de ball en què es va convertir. Una hora i mitja sense pauses ni diàlegs eteris amb el públic i que es van fer molt intensos. Suposo que la meva especial predilecció per aquest grup belga és que representa la fusió del meu passat més tecno-dance amb el meu present més indie.
Per a qui no els conegui us deixo amb una de les cançons que més van entusiasmar el públic, recomenant també per als que s'inicien en el grup temes com Nuit Blanché, Noir désir, Merde à l'amour, 2005 o Hot shot.

Haggard

Concertàs el d'ahir de Haggard a la sala Mephisto. Realment no és que conegués en excès el grup, però un dels meus objectius precisament és acabar de descobrir en concert grups dels què conec alguna cançó interessant. Així que quan l'Aitor em va proposar acompanyar-lo a veure'ls no vaig dubtar un moment. Fins fa dos dies tenia 6 cançons d'ells i esperant qua possessin més de l'últim disc Tales of Ithiria me'l vaig descarregar fa uns dies (per cert, amb una versió de la cançó Hija de la luna de Mecano). Per sort meva les 6 cançons van sonar el concert, junt amb altres que mantenien el nivell. I és que Haggard no és un grup comú. Per començar són 15 membres, dels quals ahir n'hi havia 13 o 14 tocant el seu metal medieval característic. Les seves cançons contenen fragments en nombrosos idiomes, des del seu alemany original, passant per anglès, francés, italià, suec o rus i fins i tot amb alguns passatges en llatí. El líder i motor de la banda és Assis Nasseri, el cantant que li dóna la veu greu heaviata, guitarrista i compositor de les lletres. La barreja d'aquesta veu greu amb la de les dues sopranos Veronika i Suzanne i esporàdicament amb el tenor Fiffi és un dels grans secrets de Haggard. Naturalment junt amb les melodies medievals i renaixentistes que sorgeixen de la riquesa d'instruments que es reuneixen a l'escenari. En total més de dues hores de concert amb un gran ambient i que van merèixer de sobres els 22 € pagats d'entrada. Per als què es vulguin iniciar a més de la mostra que us deixo podeu escoltar The Final Victory, Herr Mannelig, Eppur si muove o The observer.

BAM 2008

Després d'un any d'absència obligada per l'exili alemany, aquest any tornava a poder disfrutar de les festes de la Mercè, malgrat que el mal temps i altres plans les han desvirtuat una mica. Com sempre el plat estrella per mi són els concerts del BAM, gratuïts, de música alternativa o grups novells i que des que hi vaig començar a anar cada any m'han permès descobrir grups nous per escoltar i que en algun cas s'han convertit en preferits, com Vive la fete o Mendetz.
L'assistència personal meva ha estat però el 2008 bastant flueixeta, limitant-me a només tres concerts, dos dels quals eren de grups ja coneguts. Això sí, com a mínim després del Forum i el Macba d'altres anys, aquest cop els escenaris elegits eren nous per mi, l'antiga fàbrica Damm i la preciosa plaça del Rei.
El primer concert va ser dels barcelonins Mishima, grup que vaig descobrir lleugerament en el meu primer any de BAM i que aquest cop vaig gaudir majorment del seu pop alternatiu de caràcter mes intimista. Acte seguit van tocar els més coneguts Antònia Font, a qui encara no havia vist mai en viu malgrat els amics que tinc seguidors del grup. El seu directe em va corroborar el què ja havia conclòs de les cançons seves que havia escoltat: que és un grup que té cançons molt bones, animades i festives, i cançons que no encaixen gens amb el meu gust musical. En tot cas l'ambient va estar molt bé malgrat el gran públic assistent.
El descobriment d'aquest any doncs s'ha reduit a la madrilenya Lourdes amb el folk molt intimista cantat en anglès de Russian Red, una de les revolucions de l'indie espanyol de l'últim any i que comptava amb un públic força nombrós i entès. Potser massa tranquil pel meu gust i amb un estil que en moltes cançons és massa semblant, la cantant (capaç de cantar quasi a capella, tocant una guitarra, el xilofon o una maraca) desprèn una connexió amb el públic que fa el concert atractiu.
Més extensa és doncs potser la llista de concerts pendents i llurs grups entraran a la llista de pendents d'escoltar i qui sap si entrar a la categoria de ser escoltades per l'ipod mentre un passeja per Barcelona: Facto Delafe y la flores azules (dels quals ja conec la seva excel.lent mar el poder del mar i que volia aprofitar per veure com era la resta de la seva discografia en directe), Love of lesbian, The Secret Society i The Long Winters (grups dels què he sentit parlat però encara no he entrat a conèixer-los), i Vetusta Morla (després de la recomenació d'un dels meus principals introductors a grups indie després d'haver assistit al concert).

Concert Bruce Springsteen 19/7/08

Qui m'anava a dir fins fa uns dies que un servidor acabaria aquest dissabte al Camp Nou veient un concert de Bruce Springsteen, si m'ho haguessin dit, jo mateix ho hauria negat. No ens enganyarem, no he estat mai un seguidor d'ell i de fet, fins dimecres ni tan sols sabia que tornava a tocar a Barcelona. Però dimecres una sèrie d'astres es van conjuntar i van fer que aquest fet que semblava impossible es pogués convertir en realitat. Un parell d'entrades gratis caigudes del cel (i que vaig estar a punt de rebutjar), una (única) resposta positiva del missatge enviat a la chorboagenda per a aquests casos, un correu urgent que va funcionar i va fer arribar les entrades a temps de Madrid a Barcelona, i allà estava el dissabte, fent unes canyes i sopant aviat amb la Teresa per dirigir-nos després enmig de la gran multitud al nostre primer concert de "The Boss".
S'ha de viure un concert d'ell per entendre perquè té aquest sobrenom. Per començar les persones que és capaç de moure: 70.000 (i em semblen pocs) posen els mitjans que estàvem ahir en un Camp Nou, on ja no hi cabia ningú més tret dels llocs on un no podria ni veure l'escenari. La gespa, coberta per una lona de plàstic, estava a rebossar, i les grades, plenes fins a la tercera graderia on estàvem nosaltres, mostraven un ambient que ja li agradaria al Barça en un partit dels seus. Ni el propi Bruce va ser conscient fins al final de tot, quan van encendre tots els llums, de la quantitat de gent que havia reunit allà... i avui torna a repetir!! Gent de totes les edats i generacions, gent realment fan amb samarretes seves, però també molta gent com jo, que per suposat l'havien sentit però no es sabien cap cançó (de fet, el més fort és que m'acabo d'adonar que per no tenir, ni tenia cap cançó seva a la meva discografia, cosa que estic començant a subsanar ara mateix). Però poc importa en un concert seu, la sintonia entre ell i el públic és tan gran, que és molt fàcil per als nouvinguts integrar-se en el magnífic ambient i ballar i (pseudo)cantar cançó rere cançó, mentre a la vegada un observa atònit la força increïble que Bruce porta encara als seus 58 anys. Suposo que és un dels secrets del seu gran èxit, el donar-ho tot durant el concert, sense més pausa que una de brevíssima, amb el temps just per esnifar una ratlla ja preparada just darrere l'escenari (que no estic dient que ho fés). Sense pauses entre obres, sense discursos continus entre cançons, més que una breu introducció política prèvia al "Looking at future" i els típics adreçaments necessaris al públic cada cert temps. Empalmant cançons com si d'un bon DJ es tractés, les més de tres hores passen en un tres i no res, i l'únic gest de possible final, el solventa com només algú que està a aquest nivell pot solventar-lo: realitzant una versió personal de "La Bamba", com si de l'orquestra Maravella a les festes de Vilafranca del Penedès es tractés.

The Killers - Read my mind

Lasgo - Cry

Wir sind helden

Feia temps que no inaugurava cap nova secció dins del meu blog, així que per anar diversificant una mica els temes, inauguro amb aquest post una nova temàtica, encara que repassant el passat he reclassificat un post per entrar en aquesta categoria. No sé si aquest any escriuré els propòsits d'any nou, però si ho faig segur que un ha de ser anar més a concerts. I fruit d'aquests espero escriure sobre els grups per aquí en aquesta nova secció, una doble motivació recíproca.
Començarem doncs explicant el primer concert pagant després de molts anys (l'únic al què havia anat era Mago de Oz). Va ser a Munich a finals d'octubre (on he descobert que s'haurà d'estar atent a la cartellera) i es tractava del meu grup alemany preferit: Wir sind helden.
Grup de pop-rock fundat l'any 2000 a Berlin, està format per 4 membres: la cantant, guitarrista i compositora de lletres, Judith Holofernes, i tres homes (Pola Roy, Mark Tavassol i Jean Michel Tourette) a la bateria, baix i guitarra i teclats. En aquests 7 anys porten publicats tres àlbums: Die Reklamation (2003), Von hier an Blind (2005) i Soundso aquest any. El grup es va donar a conèixer amb la cançó "Guten Tag", a partir de la qual van aconseguir el concracte discogràfic per treure el primer àlbum que va tenir molt èxit en territoris germanòfons. Des de llavors els seus posteriors àlbums també han gaudit d'un notable èxit, amb un estil que s'està tornant probablement més comercial.
Un servidor els va descobrir durant el seu Erasmus a Aachen, on en moltes festes sonava la què per mi segueix sent la seva millor cançó: Denkmal. D'allà va sortir el primer àlbum, que es pot escoltar sencer sense problemes. A partir d'aquí he anat seguint més o menys el què han anat treient, malgrat que els àlbums següents ja no els trobo tan rodons. Especialment el segon àlbum era bastant fluix, salvant el "Nur ein Wort". El seu últim disc potser no té cap tema tan destacat però recupera en línies generals l'estil del primer. De totes maneres segueixen essent el millor grup alemany que conec.
El concert presentava un públic molt variat. Hi havia una majoria adolescent (especialment de públic femení), però es podien trobar gent de diferents franges d'edat fins als 30 llargs. Entretingut, el directe però no és el millor que tenen. Massa formals, massa rotllo entre cançons, que trenca el ritme quan venen els millors temes. Lògicament com a estranger que tampoc entenia tot el què es deia (i menys amb les cerveses que duia a sobre), i que volia sobretot escoltar la seva música, aquests comentaris són en part injustos, doncs molta part del públic sí semblava connectar més amb ells. En tot cas, considero ben pagats els diners per ells.
Com a presentació d'ells us deixo doncs amb el seu Denkmal. Altres temes destacats: Ist das so?, Rüssel an Schwanz, Monster, Soundso, Für nichts garantieren, The Geek, Nur ein Wort.

Mercè '06

Una mica passada per aigua però al final encara he pogut salvar bastant la celebració de la Mercè d'aquest any i he complert l'objectiu d'anar a més concerts que l'any passat. Finalment han estat 4 sencers i 2 a mitges, complint els objectius marcats prèviament menys el d'Antònia Font, que no acabaré anant avui per mandra.
De tots el grup que més m'ha agradat ha estat Mendetz, que em vaig estar a punt de perdre per culpa el Barça de bàsquet. També gràcies al seu mal joc els vaig poder acabar veient en la part final del concert. Jove grup barceloní de "casio punk" com ells es defineixen van fer les delicies del seu públic amb un ritme que movia sol els cossos dels assistents. En quant a Peter Von Poehl i The hidden Cameras no van estar malament, però era una música més apta per escoltar tranquilament en una tertulia amb amics que per ballar.
A pesar del fort ruixat que va caure poc abans, finalment hi va haver els concerts del BAM MTV del Forum, on començava el grup més esperat per mi (i únic conegut junt amb Ojos de brujo i Antònia Font de tots), els Delorean, que no van defraudar. Acte seguit l'actriu Najwa Nimri ens va mostrar també la seva faceta de cantant dins del seu grup electrònic, per acabar amb els també barcelonins The Pinker Tones, amb música 100% electrònica sense cap instrument.
Demà toquen els grups més comercials i coneguts, Pereza, M-Clan i Canto del Loco, i malgrat que a aquests últims m'agradaria anar-hi, dubto que al final pugui.