Bohol II: Cruz Daku, Loboc Kayaking i retorn

Com resa a la pared on hi ha 18 atraccions de Bohol a les Nuts Huts, Bohol is much more than Tarsiers i les Chocolate Hills!! Així que sense temps per veure-ho tot, sí em prenia el segon dia, ja com a lonely cowboy per descobrir-ne un parell més.

Després del bon esmorzar que penjo com a foto vist l'èxit a facebook de l'esmorzar a Alona, i sota un cel radiant com feia dies que no tenia, començava el matí amb un trekking lliure a la creu de Daku, al cim d'una muntanya prop de Loboc. 3 hores de trekking des de les Nuts Huts, una per carretera i dues per pseudocarretera-camí. La caminata guanya interés especialment a la part final, quan definitivament és camí i apareixen les petites poblacions rurals. Però el millor sens dubte és la coronació del cim amb vistes 360 graus a tota l'illa des d'un dels seus punts més alts. El sol que convertia en infern (crec el dia més calurós de tot el viatge) una fàcil excursió, almenys servia per a una gran visibilitat a les costes, els camps d'arrós, els rius, les muntanyes i la selva de Bohol.

Xop de suor arribava a les Nuts Huts amb ganes de passar a l'aigua, trobant-me per sorpresa el Nedim (alemany d'origen iugoslau que xapurreja infinitat de llengües), escrivint el seu diari de viatge i qui ràpidament s'apunta al kayak pel riu Loboc. Una horeta d'exercici de braços per veure les cascades, la vida local al voltant del riu, la jungla que l'envolta i amb la recompensa final de banyet a unes water springs amb l'aigua més fresca (que no freda) de tot el viatge.

Sensació ràpidament oblidada amb la suor dels posteriors piques de ping-pong amb el Nedim, amb victòria final catalana per 5-2.

Els llaneros solitarios del dia anterior es veien substituits per parelles i famílies però l'última copa del meu viatge la feiem amb una interessant parella de grangers italians de viatge i treball constant pel món. A les 10pm nou toc de queda i nou adéu a tothom en última nit verdaderament de vacances.

Avui, camí de retorn a Tagbilaran (en bus abarrotat) per comprar billet de ferry, donar una volta per aquesta caòtica, però segura ciutat, i preparar totes les coses pel llarg retorn de demà: 1 vaixell (Tagbilaran-Cebu), 3 avions (Cebu-Bangkok-London-BCN) i 39 hores reals... si tot va puntual.

Bohol I: Tarsier Sanctuary i Chocolate Hills

Per última vegada el soroll de les ones em despertaven a Alona, abans de posar rumb amb la recent llicenciada Open Water Wei, alias Celia en versió europea. Dos tricicles de bon matí, primera experiència de llarg recorregut en un colorit jeepney entre Tagbilaran i Loboc, i curt recorregut en moto amb el taxista i 2 turistes carregats com un burro fins a les Nuts Huts, cabanes turístiques enmig de la jungla al costa del riu Loboc, que representen una magnífica opció com a campament base de la zona interior de Bohol.

Malgrat que el viatge i la suada de les nombroses escales que cal baixar (i pujar) a les nuts huts, aconsellaven un descans al seu còmode lobby, calia aprofitar el dia, doncs la Celia marxava el dia següent ben aviat a estrenar el seu open water a Malapascua, abans de tornar a Beijing... Així que aprofitant el repartiment de costos i la facilitat, acceptàvem la oferta del Benny per fer-nos de mototaxi tota la tarda per veure les dues grans atraccions de la zona i tenir la flexibilitat de para i fer fotos pel camí donada la bellesa del paisatge interior de Bohol.

La primera parada era el Santuari dels Tarseus, el primat més petit del món (del tamany d'un puny) i en perill d'extinció, amb la divertida propietat de poder girar el cap 180 grau. Malgrat que nombrosos llocs l'ofereixen com a atracció, els tarseus moren en menys d'un any en captivitat (viuen uns 20 anys lliures), per la qual cosa és aconsellable veure'ls en aquest únic lloc on estan en el seu hàbitat... malgrat que això impliqui una activitat menys excitant de només veure'ls a sobre un arbre on un guia te'ls ha assenyalat.

El motoviatge a 3 combinant penosos camins i millors carreteres boholianes (que començaven a afectar el meu cul com si estigués muntant a cavall), proseguia cap al segon hit, les Chocolate Hills, un conjunt de turons arrodonits característics que reben el seu nom pel color bru a estació seca (ara eren més verds). Més enllà del típic mirador de la zona on va tothom, el Bonny ens ca adentrar amb la moto per la regió, la qual cosa permet veure millor la vida de la gent, a l'hora que tenir fotos des d'una altra perspectica!

Hora de tornar, prèvies compres a Loboc, en el meu cas, gràcies al Bonny, d'una maleïda cervesa que no fos l'omnipresent San Miguel en les seves múltiples variants. 

Ara sí, tocava relaxar-se en la casa-lobby de les Nuts Huts, més elevada amb vistes a la jungla. Sopar, cervesa i copa conversant amb la parella belga propietària (servicials però un tant políticament incorrectes i especialment rajadors dels filipins) i la resta de pocs hostes presents, curiosament tots llaneros solitarios com nosaltres.

A les 22:00, toc de queda a les nuts huts i moment d'un nou trist comiat d'una breu però excel.lent companya de viatge oriental de perfecte anglès i gran decisió, a qui espero tornar a veure algun dia a Beijing, destí pendent.

Alona Beach

Última nit a Alona Beach, el poble més turístic de Panglao a Bohol. 3 nits en total que han complert les expectatives que buscava: les tortugues, una mica de festa i últim dia de relax de platja. De premi els esmorzars a primera hora del matí a les taules 1a línia de mar del Peter's House. Les seves quatre úniques habitacions permeten també establir cert ambient de comunitat i les inmersions em permetien trabar contacte amb el Jeppe, l'Ane i la Katribe de Dinamarca, qui a més de companys d'immersió es convertien en companys de sopar (homenatge anb tiger prawns incloses), copes... i festa per la nit!!

Després d'un mes força tranquil (llevat les nits del rooftop del Harold's a Dumaguette), la veritat hi havia ganes d'una nit amb més marxa. Les cerveses i les copes d'un vespre que semblava excessivament tranquil ens acabaven portant al Pinarella, on el seu amo italià, amb barret i estil Il Padrino celebrava el seu aniversari (amb espectacle de ball i percussió local amb foc inclòs) Bona festa barreja de locals, estrangers residents i turistes, on el Steve i el Henning (master divers de Genesis) servien de guies de les belleses locals i la seva marxa infinita.

Avui, ressaca com era previsible, combatuda amb esmorzar de fruita i dia de relax a la platja. Alona mateix no destaca en sí per ella, així que el millor és agafar un motorista que us porti a qualsevol platja més local de Panglao. Tenint en compte la mala mar que assetjava la nostra costa, el consell del Steve m'ha portat a Dojol, preciosa platja on hi ha un únic gran ressort deluxe i bastanta platja verge preciosa... I a l'estar a l'altre banda a resguard de les corrents d'aquests dies, una bassa d'oli perfecte pel dia proposat.

Un últim sopar a l'Alona Hidden Dream (una de les poques opcions raonables de preu en la zona concurreguda) ha servit per prepara una mica la ruta de demà amb la Celia, nova companya xinesa de viatge per un dia. Direm adeu als constants hello, sir... per descobrir les maravelles de l'interior de Bohol.

Balicasag, o la fi de la maledicció de les tortugues

Tornada una mica tortuosa de Siquijor: roda punxada a la moto, intent fallit de reparar-ho en un poblet del camí (la càmara estava feta pols i s'havia de comprar una nova que per suposat no tenien...) i decisió de continuar xino xano fins a Siquijor Town, finalment amb èxit.

Tres hores de vaixell em deixaven a Tagbilaran, la capital de l'illa de Bohol, últim destí del viatge després de la cancel.lació de vols a Palawan. 45 min en habal-habal (tricicle motoritzat) per arribar a Alona Beach, sens dubte el lloc més turístic fins ara. Poble de ressorts, restaurants, bars i diving centers, amb múltiples comercials oferint de tot mentre camines. 

Cap al final de la platja, un bon lloc per dormir lowcost (més si fas inmersions), en un lloc amb clars sobrepreus, Peter's House de Genesis Divers. Staff amable i habitacions confortables, la meva amb vistes laterals al mar. Un plaer despertar-se amb el soroll de les ones del mar, abans d'esmorzar a la platja per agafar forces per les inmersions.

2 inmersions a la propera illa de Balicasag i un objectiu clar: tortugues!! I per fi, després de les decepcions de Zanzibar i Apo Island, tortugues a dojo, algunes petites i altres tan grans com jo. Un grandíssim animal pel submarinisme, elegant mentre es mou lentament perquè el puguis seguir tranquilament. I de regal, alguns coralls, un pop i multitud de peixos... Inclòs un petit nemo que s'ha aturat davant la màscara i se m'ha quedat mirant uns quants segons vacil.lant-me. M'ha fet riure tant que a punt he estat de perdre el regulador!!

Siquijor

Qui busqui pau, tranquilitat i menys turistes encara dels pocs que hi ha en general a Filipines, Siquijor és el lloc.

A menys d'una hora de Dumaguette en fast ferry, llogar una moto només arribar a Siquijor Town serà el millor que pogueu fer per moure-us per l'illa, tot i que trobar una scoopy 100% automàtica amb fons pla per la bossa poc requerir visitar més d'una casa de lloguers.

Allotjament: o a la punta nordest de Sandugan (Kiwi Ressort en el meu cas) si voleu estar més aïllats o a les platges que queden entre San Juan i Palinton, per estar prop de San Juan i tenir algo més (no massa) de vidilla a la nit.

No espereu grans platges a l'illa, n'hi ha algunes (poques), però amb moltes hores inservibles per marea baixa. La més famosa de Sandogoong és en realitat un ressort destartalat amb poca platja (el millor és el camí per arribar-hi, amb arbres que formen una bòveda contínua). Jo em quedo amb la de Palinton (oest, per anar a la platja lliure de ressorts agafar caminet al costat de l'ermita).

Què ofereix doncs Siquijor? Una illa amb una carretera perimetral de 72 km sense pèrdua molt tranquila per anar en moto i gaudir dels paisatges i de la gent, menys acostumada al contacte turista. A destacar Lazi (sud) entre les poblacions, on a part podeu menjar barat i local a la plaça del mercat. Des d'allà també es pot internar una mica a l'interior i veure les cascades, on és possible banyar-se al riu amb aigua més fresqueta que la del mar.

Per als més valents, després d'omplir dipòsit en una de les múltiples paradetes de gasolina en ampolles de cocacola (que complementen les escasses i mal repartides gasolineres), val la pena internar-se també a l'interior i veure els paisatges i vistes des de les muntanyes (a més als amants de l'espeleologia tenen coves per visitar). Sense ja indicacions i més laberíntic, preguntant preguntant un pot acabar arribant a San Antonio, centre on es troben els misteriosos shamans de l'illa. Si no els veieu, haureu gaudit l'experiència del trajecte igualment.

2 nits i 170 km de scoopy més tard, passat l'esmorzar i resant perquè no plogui, serà hora de tornar al port i posar rumb a l'últim destí del viatge: Bohol.

Curiositats filipines (II)

Filipines és el país dels problemes amb el canvi... Els bancs només donen billets de 1000 i 500 pesos, que ningú no vol alegant que no tenen canvi. Cal planificar bé doncs quan pagar com, per poder tenir sempre el mínim de billets petits i monedes necessaris per situacions de risc (especialment taxis o si es vol comprar quelcom petit a paradeta de carrer).

Una sorpresa positiva ha estat la conducció. D'acord que no és Europa, però comparat amb altres països (especialment Vietnam), trobo que la majoria de conductors tenen un mínim de seny. Això sí, als filipinos sembla que els hi moli el roce amb estrangers (confirmat amb altres viatgers). Dóna igual que tu amb les motxil.les (busos no tenen portamaletes) ocupis el doble, el teu seient doble será dels primers en ocupar-se, amb una familia sencera si cal i qui et toqui al costat fregant-se contra tu...

A qualsevol zona mig rural està infestada de galls, així que si voleu dormir millor portar taps (que jo he oblidat), perquè aquí això de la sortida del sol (prou d'hora per cert, 5:30, i de nit ja a les 18:00), no ho tenen clar i a les 2:30h poden començar a donar pel cul... I jo que em pensava que el pitjor eren les mesquites del països musulmans...

Ja ho posava a la guia i efectivament està comprovat: la cuina filipina no brilla per la seva excel.lència. La cuina de carrer és molt limitada (al contrari del què sol ser normal al sudest asiàtic), excepte algun pintxo de carn o un ou semifet amb el pollet a dins (que no he tingut ous de provar)... I és que aquesta gent és molt carnívora i els vegeterians millor que comprovin que no tenen trossos de pollastre en un plat que només posava "vegetables". Pollastre, vedella, porc, calamars o peix, adobats o amb salses agradolces, i acompanyament universal d'arròs, són els plats habituals... Tot i que conscients de les seves limitacions és relativament fàcil trobar plats internacionals (pasta, pizzes, burgers...), dels quals estic recorrint sense remordiments bastant més que altres viatges...

Dumaguette, Apo Island o la maledicció de les tortugues i trekkingstropicals

20 minuts en bus, baixada al port de Lilo-An en moto, bangkha (vaixell) fins a Sibulan, jeepney fins a Dumaguette i habal-habab (tricicle moto) fins al Harold's Pension House. 5 transports, però en menys d'hora i mitja deixava Oslob i arribava a un oasi backpacker de Filipines.

Dumaguette és la capital de Negros Oriental, amb una potent universitat que li dóna un toc completament diferent a la típica ciutat anodina filipina. Tranquila, agradable, amb un passeig marítim, in mercar i llocs  per menjar de diferents preus (alguns molt barats, inferior a 1e), és un gran lloc on assentar-se uns dies. I un cop decidit això, el Harold's amb la seva fantàstica terrassa és un gran lloc on passar els vespres (billars, música...) i conèixer gent amb qui fer diferents activitats prop de la ciutat.

Després del primer dia de contacte (amb sopar i birres amb Gustav, Lukas, Pilar i Africa), el segon ens dirigíem a Apo Island, un destí on em plantejava dormir, però aquesta és la màgia del viatge sense reserves. Dia de snorkel desgraciadament al costat erroni de l'illa degut al mal temps i la mala mar del costat bo. Alguns coralls, alguns peixos, però una mica decepcionant quan el plan era veure les tortugues quasi garantides d'Apo. Després de Zanzibar, la maledicció de la tortuga continua. Grup maco internacional de gent en tot cas, destacant un biòleg anglès que treballa a Oslob i em va tranquilitzar dient que estan investigant si el feeding és perniciós pel tauró balena, que a dia d'avui no ho saben i que en tot cas és una magnífica oportunitat per estudiar aquest animal.

Llarg vespre-nit de copes i billar, al final del qual trobava quatre companys pel dia següent per fer trekkings, una mica cansat de tanta activitat aquàtica. Primera parada els Twin Lakes, interessants, però quasi destacaria més els paisatges per arribar-hi. Brutals muntanyes i canyons de selva tropical amb domini de palmeres. El dia mig emboirat afegia més màgia... 

Un trekking més complicat de 355 escales, molta pedra relliscosa i varies creuades de riu (on perdia els mitjons), portava a l'espectacular cascada verge de 33m de Casaroro.

Res millor per tancar el dia que un banyet tonificant a Red Rock amb aigües calentes sulfatades del volcà de la zona. Un gran dia de saludar nens i locals dels pobles que passàvem, amb l'eterna màgia del somriure d'aquests països.

Hora dels tristos adeus, última nit on ja només queda la Joreen (NL) estudiant pel curs Open Water.. Pel camí molta gent interessant aquests dies: el Gustav (S) i el Lukas (G), el Johannes (D), la Virginie (F), el Michael (UK), el Richart (Ph), l'Andy i el Richard (D, de Wolfsburg!!!), però sobretot la Pitu i l'Africa, unes encantadores joves madrilenyes que han posat molta llum a aquests dies.

Demà torna a tocar fer maletes a descobrir la tranquila i misteriosa illa de Siquijor.

Oslob i el whale shark

Si un agafa la Lonely Planet s'adonarà decepcionat que viatjant a l'agost o a les Visayes no és possible veure una de les majors atraccions subaquàtiques de Filipines: el tauró balena, el peix més gran del món (fins a 18m), completament inofensiu. Però no és així, si un viatja cap al sudest de l'illa de Cebú, concretament a Oslob (no destacat a la guia), és possible veure'l segur tot l'any. El motiu, és clar, és la pràctica del feeding (dona'ls-hi aliment en massa) per atraure els especímens que viuen en el mar de Bohol-Cebu. Sense poder valorar fins a quin punt és una pràctica sana per als animals (en el briefing oficial sembla que s'aprofita per identificar i seguir científicament a certs animals per aprendre més sobre ells), el cert és que és una gran ocasió per nedar entre aquest gran ésser marí. Dic nedar perquè no cal fer diving, amb snorkel és més que suficient.

La part negativa de l'experiència és que, almenys avui, allò semblava les rambles, entre barques tirant menjar i turistes (especialment orientals). La imatge del tauró obrint la seva boca enorme per sobre l'aigua i engulir tot el què li tiren es veu com una mica falsa.

La part positiva, contemplar aquest magnífic peix. Avui era bon dia i hi havia 10 exemplars, així que l'èxit era assegurat. És sorprenent com el bitxo apareix del no res, sense veure'l ni sentir-lo, malgrat el seu tamany (els exemplars d'avui eren petitets però, 5-8m diria). Tot i que inofensiu quan te'l trobes de cara venint cap a tu amb 1m de boca oberta filtrant aigua, no deixes de sentir cert espant. Injustificat perquè si, com en un cas m'ha passat, tu no ets prou ràpid per apartar-te (tocar-lo està prohibit perquè li danyes la pell), serà ell qui t'esquivarà a l'últim moment amb el seu nedar elegant i parsimoniós.

Recomenable llogar aletes (50 pesos extres, quan l'experiència val 1.000, uns 16e) per poder tenir la millor experiència: passar dels taurons al costat de les barques alimentant-se i esperar que passi un pel fons nedant (5m) per capbussar-se i nedar amb ell mentre els pulmons aguantin (òbviament perdent-lo lleugerament de vista ja que malgrat que lent va més ràpid que l'home).

Allotjent: demanar al bus que baixa de Cebu al sud que pari davant elementary school de Tan-awan a Oslob. Hi ha diversos ressorts, i l'alternativa és el Chateau de Tan-Awan (just davant escola), una casa familiar preciosa a primera línia de mar que lloga habitacions econòmiques. Hi ha un avi americà que li encanta explicar històries, la Veny filipina que us ajudarà en tot i pot prepara deliciosos esmorzars i sopars i la familia de la criada.

Com no tinc càmara subaquàtica (l'experiència queda en la memòria), la foto del whale shark és d'anunci però per Internet segur hi ha millors fotos que les què hagués pogut fer :)

Pròxima destinació: Dumaguette.

Curiositats sobre Filipines (I... o no)

Filipines és un país curiós, certament és un país asiàtic, però té tocs llatins, a part de certa influència americana.

Malgrat els 300 anys de domini espanyol, ningú el parla... però en canvi molts habitants tenen noms espanyols: Samuel, Manolo...

L'anglès és idioma oficial i és omnipresent en escrit, més que el també oficial tagalo o els idiomes locals (més de 100), que són els què més s'escolten (però molta població parla un anglès decent).

La reminiscència espanyola més clara és el domini del catolicisme com a religió majoritària, i les esglèsies (més plenes que a Espanya) són els pocs edificis que es conserven de l'època colonial.

La música techno (però tralla de la bona) els hi va molt, la trobes des d'un poble rural fins a una gran ciutat o dins un bus.

L'esport nacional és el basket, no conec encara cap país del món on sigui primer esport. Les cistelles són omnipresents, ja sigui en escoles, al mig d'un poble rural, al carrer, al jardí de casa o penjades d'un arbre com jo tenia la meva a la porta de casa quan era peque... Sorprèn per tant que Filipines no arribi a un Mundial des de 1978 (on era amfitrió). Avui llegeixo que estan a semis de l'Asiabasket i si guanyen a Corea estarien al Mundial d'Espanya 2014... Però tampoc he percebut res especial al carrer.

Al costat de les carreteres hi ha cartells amb sentències adoctrinadores com la imatge que us penjo, o Don't be a hesitate man, o If you wanna be rich, be a boxerman, o moltes d'altres que no recordo...

I'm a lonely traveller i Cebu city

Avui hi ha hagut un punt i a part en el viatge, esperat per la meva banda, però accelerat al haver tret el tema la Gemma... El cert és que el feeling era inexistent, la Gemma té un viatge al cap inamovible i qualsevol proposició o intent de quedada és una punyalada al seu somni. La Neus és un gosset darrere seu que amb les quedades prèvies al viatge (moltes de les quals no vaig assistir) s'ha convertit amb amiga seva. En aquest entorn era més un veí d'allotjament que company de viatge... i sense feeling mutu per tenir una bona conversa prenent algu (pocs interessos comuns). Si jo ja tenia en ment una separació passat Oslob (veient si la incorporació de la Núria canviava quelcom en la dinàmica de grup), la seva proposició de separar-nos a Cebu City ha resultat, un cop realitzada, una lliberació davant la incomoditat que anava in crescendo (sense ser culpa de ningú).

Primeres bones conseqüències. En comptes de tornar a dormir al infumable Cebu Guesthouse amb 5 roncadors, un AA no regulable i un bany comú d'espant, he fet cas a la Lonely y per 2e més estic en un habitació completa per mi sol de puta mare (recomenable Teo-Fel Pension). En comptes de quedar-me tancat a la Guesthouse o a un centre comercial, he pogut descobrir el Downtown de Cebu en una còmode caminata. Malgrat les pistoles dels vigilants de bancs i allotjaments, la vida (de dia) boja del Downtown inspira la confiança de qualsevol ciutat asiàtica. No diré que Cebu és una ciutat per parar-hi, però si les circumstàncies del viatge et porten a dormir-hi (cosa fàcil al ser centre de les Visayes), no és cap trauma i es pot  donar un bon passeig per la tarda: veure l'activitat frenètica del Downtown, la Basilica del Santo Niño (on avui hi havia una missa massiva amb grades i tot), la Creu de Magallanes o relaxar-se al Fort de Sant Pedro i veure el port hub de la ciutat. Dues curiositats del Fort: primer partit decent de street basketball (esport nacional del país, amb cistelles a qualsevol racó) i home amb una pitó viva a la seva esquena (no poso foto per respecte a ma mare, fidel lectora del blog ). 

Segona bona conseqüència: demà matí rumb directe a Oslob sense haver d'esperar una maleta de la Núria que no tinc clar quan arribarà al haver diverses companyies en joc (chapeau a British que ha perdut la meva maleta, la de la Neus -en el nostre cas no tan problemàtic al fer nits a Bangkok- i ara la de la Núria).

Objectiu clar d'Oslob: nedar i fer snorkel entre taurons balena (esperant que no em pilli un cubriment davant un bitxo tan gran).

Malapascua

Petita illa de poc més de 3.000 habitants, Malapascua és un destí poc explotat al qual acudeixen majorment submarinistes de tot el món, especialment atrets pel tauró-guineu (thresher shark).

Mentre que les platges del sud estan farcides de petits ressorts dels centres de diving, una petita caminata ens portarà a veure vida autòctona autèntica. De fet el tamany de l'illa permet fer-la sencera a peu (una hora de nord a sud), tal i com vam fer el primer dia després d'un merescut matí de platja. Un far, petits poblets i alguna platja salvatge són els atractius que un es trobarà. Les platges, malgrat que tropicals, tampoc són espectaculars, però no decebran com a complement a les immersions.

Immersions que iniciàvem el segon dia amb l'instructor català afincat de moment aquí (Rubi, buceoenmalapascua.com), qui ens feia un curs de refresc encobert (necessari després de dos anys sense baixar) a l'hora que veiem coralls increïbles i variats, gambes mantis, estrelles de mar blaves gegants, peixots variats i rarots i la serp anellada del corall (una de les més verinoses però per sort inofensiva).

Després d'un dinar plegats al Ging-gins, bona opció local i econòmica i una tempesta tropical de tarda, el tercer dia començava ben de matí: despertador a les 4:00. I és que el tauró-guineu és molt rar de veure, doncs neda a 100 m de profunditat en constant migració. Malapascua forma part d'aquesta ruta i és l'únic lloc conegut on amb la primera llum diurna puja a 20-30 m a desparasitar-se (amb peixets que li netegen la pell). Malgrat que la visió no està garantitzada, és força probable, en el nostre cas un únic exemplar de 2,5 m. La baixada "adventure" a 30 m amb instructor m'ha permès ampliar el meu títol open water fins aquesta profunditat, a l'hora que comprovar que he superat les proves matemàtiques, lingüístiques i de coordinació per confirmar que no patíem narcosi.

Els núvols i ruixats d'avui prometen un llarg dia tranquil de lectura i relax abans de tornar a agafar la motxilla demà. Bantayan havia de ser el nostre destí, però la possibilitat de veure l'enorme i manso tauró balena (peix més gran del món) a Oslob (sud-est d'illa de Cebu, on practiquen el feeding per tenir-los disponibles) ha fet canviar els plans. Pel camí esperem recollir la Núria i completar l'equip de viatge.

Arribada a Filipines i rumb a Malapascua

Cebu Pacific Airlines ens portava de Bangkok cap a Filipines, directament a Cebu City, centre de les Visayas on es concentrarà gran part del nostre viatge (i 95% del meu que només tindrà fos dies a Palawan). Per primer cop experimentava una low coast transoceànica, el què implicava haver de pagar per un sopar necessari (el thai massage va ser a costa del dinar) i que representava el primer contacte amb la carnívora i no massa reputada cuina filipina. També amb la primera San Miguel, l'original filipina!!

La tempesta sobre Cebu ens feia aterrar a la 1:15 del matí, el què no implicava la condescendència de les autoritats d'immigració que ens tenien més d'1h fent cua (i això que ens perdonaven la revisió de motxilles).

El primer taxi filipí: ensurt després de fer un aquaplanning i 1a constatació de què el canvi és un problema en aquest país. Malgrat que el billet més gran (1000 pesos) són 16e, trobar algú amb canvi fins i tot de 500e pot ser una odisea...

Després d'una dura nit en un alberg de Cebu compartint roncs i patint un aire acondicionat davant la meva llitera, Cebu City ens mostrava la seva part menys amable. Ciutat industrial i comercial de poca bellesa, malgrat ser aeroport internacional pel turisme de la zona. Bancs i hotels amb vigilants amb ametrelladores, bancs que no canviaven diners... En el segon banc una "Mam" (àvia) basca (emigrant a Filipines des del 51!!) que estava com a clienta es convertia en la nostra salvació, portant-nos amb el seu xofer a un centre comercial on hi havia casa de canvi i on podíem comprar una SIM local. Mil gràcies Maria!!

Ja estàvem llestos per anar a la Terminal Nord i agafar un bus de 4h fins a Maya, pujant per la menys turística illa de Cebu. La primera part més urbana, tot un seguint de pobles i ciutats d'estil clarament asiàtic (dins de l'entorn poc desenvolupat) amb esglèsies catòliques, únic remanent clar probablement del passat colonial espanyol. El segon tram més natural, amb boscos tropicals esquitxats per algunes poblacions. La conducció del bus molt millor i més segura que en altres destins.

A Maya tocava acabar una discussió entre un grup de guiris que reclamaven un preu de 80 pesos com estava anunciat i els 150 que reclamaven els locals. Al final 100 (sobrepreu de 30ce) a canvi de poder enfilar per fi cap a la petita illa de Malapascua (3000 hab), on per fi ens esperen uns dies d'estabilitat en un lloc i la primera nit sense despertador.

De regal sopar al restaurant italià Angelina (destacat com dels millors de tota Filipines), amb un rissotto ai frutti di mare excel.lent per 5e (car per ser local, barat pel què és). Qui busqui una alternativa barata als ressorts, Mr. Kwitz, un petit ressort familiar a 100m de la platja i on un pot escriure a la terrassa junt amb la familia mirant la tele :)

Bangkok IV: Salawa dhi khap Thailand

L'últim dia a Bangkok em permetia descobrir el transport en vaixell pel riu com si fos un bus, amb les seves parades, per tal de connectar amb el BTS que ens permetés anar al mercat de Chatuchak i només obert els caps de setmana. Uns Encants enormes a on grans hordes de gent local i guiri es dirigeixen a comprar quasi qualsevol cosa. En principi el plan era donar una volta però he acabat trobant una parada amb totes les banderoles del món: així que ja no tinc excusa i per fi podré cosir a la motxil.la la bandera de Tanzània junt amb les 12 banderes comprades dels països visitats en les vacances motxilleres d'estiu des del 2007 que vaig començar a veure món pel meu compte: Austràlia, Cuba, Vietnam, Cambodja, EEUU, Siria, Líban, Jordània, Israel, Tanzània, Grècia, Tailàndia i... Filipines.

Amb les cames destrossades de les caminates d'aquests dies sota calor tropical, l'última hora l'he invertit en un thai massage (sense happy ending malpensats) que m'ha deixat com nou.

Era hora doncs de dir adeu a Bangkok amb certa tristesa, una ciutat que crec agrada més com més dies hi passes i la comences a dominar i gaudir els seus múltiples racons. Més que un adéu és però un arreveure, perquè estic segur que hi tornaré per revisitar-la i descobrir la resta del país. 

Ja a l'aeroport la tristesa es converteix en il.lusió pel destí principal del viatge. Propera parada: Filipines!!

Bangkok III: Khao San

La zona de Khao San és el paraís backpacker, mica en mica freqüentat també per families de viatge low cost. Guesthouses, bars i restaurants amb terrasses i nombrosos comerços de roba, canvi i thai massage mostren clarament les intencions d'adaptar-se al viatger que no necessita descobrir la Tailàndia tradicional. La zona de Rhatsburi és la més tranquila i caminant pocs carrers es pot descobrir que els teenagers i joves locals també s'acosten a la zona els caps de setmana.

Després d'arribar al Happy House en el Tuk Tuk que em faltava (mototaxi, bus, vaixell, metro, skytrain, taxi...) i d'una última patejada a la zona de Thweed per veure un últim temple, em refugiava de la tempesta de tarda en la còmode terrassa de la guesthouse, singha en mà, mentre esperava l'arribada de la Gemma i la Neus: ja tenim el grup al 75%.

Sopar català amb la Laura i la Marta (companyes de vol d'elles) i a descobrir l'autèntic carrer Khao San: un Lloret de Mar ple de bars, tendes, paradetes i venedors ambulants de qualsevol cosa, incloent menjars exòtics com escorpins o cucs que sincerament no he vist en altres barris (tinc els meus dubtes que ells s'ho mengin).

Després d'unes quantes voltes, trobàvem una taula lliure al bar amb més decibels del carrer, on turistes varis buiden tubs de cervesa (2,5l o 4l) o buckets de thai whisky.

Pels què vulguin continuar la nit amb més ball, existeix també algun club on seguir fins que el cos aguanti.

En el meu cas, el cos va preferir poder dormir unes poques hores per fi en un còmode llit després dels matalassos al terra dels couch surfings.

Bangkok II: alternative nightlife

Probablement quan un informa que se'n va a Bangkok, el comentari més escoltat és vigila amb els Ladyboys i amb les belleses locals que acaben resultar ser de pagament. Conceptes que fins ara només he vist al carrer a la zona de Sukhumvit, freqüentada a la nit especialment pel turisme anglosaxó i on hi ha els hotels que es poden permetre els solters (o no) de mitjana i avançada edat que disfruten creure's encara homes passejant-se amb belleses orientals amb la meitat d'edat. Esperant a veure què em trobo avui a Khao San (el "gòtic guiri mochilero" de BKK), sí puc donar fe que hi ha altres alternatives de festa a la imatge tradicional que tothom té al cap.

Sense haver d'entrar en un bar 100% thai amb tius que només tenen per objectiu emborratxar-se com més ràpid millor a base de sant hilaris, la millor opció actual està probablement a la zona "RCA", un carrer peatonal darrere l'autopista urbana Rama IX on es concentren nombrosos locals de marxa (un taxi rarament superarà els 3-4e). 

El consell local que vaig rebre va ser Route 66, un local enorme amb sala de música thai, sala tecno i sala i terrassa de música comercial internacional. 8e entrada amb cubata i cervesa, molts decibelis de música, molts grups de gent local amb la seva ampolla a compartir, algun petit grup guiri ben orientat... i molta bellessa local per ser conquerida for free...

Bangkok I

Primeres impressions des de Bangkok, després de 3 dies i un quart i dos couch surfings a les esquenes, article tenint en compte que encara no he sortit realment de festa i que no he trepitjat Khao San Road (on em mudo demà a una guesthouse amb l'arribada de la Gemma i la Neus). Destaco això perquè Khao San Road és el Bangkok que la majoria de turistes descobreixen, racó tradicionalment backpacker que s'ha convertit en el barri turístic al què tothom va i com sol passar en aquestes coses, molt poc representatiu de la resta de la ciutat.

Bangkok, la ciutat que mai dorm. La ciutat dels contrastos i exponent del ràpid desenvolupament asiàtic. On al costat d'un gratacels de luxe, encara trobes xavol.les. Ciutat on els barris més veïnals també van substituint les cases de fusta per senzills i petits apartaments per la nova classe mitjana. La ciutat del BTS, metro aeri, que a l'hora que alletja els carrers per on passa, ofereix magnífiques vistes a aquesta metropoli de 10 milions d'habitants. La ciutat on un mira el mapa i decideix caminar 30 minuts a peu i s'adona aviat que seran 2 hores. La ciutat dels embussos interminables a hores punta, on l'única solució és el taxi moto sense casc. La ciutat dels magnífics temples (What Pho, Grand Palace, Wat Arum, Golden Mount per les vistes) dedicats a un omnipresent buda. La ciutat on sempre es pot menjar al carrer, incloent mercats nocturns. La ciutat on hi ha barris que recorden a qualsevol zona del món. La ciutat del Chatuchak Park per desconnectar. La ciutat on el dress code no implica bon gust ni el.legància, sino pantaló llarg, mànigues i no sandàlies (ni que sigui una mala combinació de xiruques, pantalo de muntanya i sueter a ratlles). La ciutat on és fàcil connectar amb gent local i de visita, també fora Khao San (Cheap Charlie's a Sukhumvit 11). La ciutat on un semàfor de cotxes entre avingudes grans pot estar 5 minuts en vermell. La ciutat on turistes generalment anglosaxons de mitjana-avançada edat es passegen amb pivons locals que esperen a l'entrada dels hotels... i freqüenten els clubs (zona propera a Sukhumvit 11). La mateixa zona on davant aquesta dona "elegant", un lisiat es tira al terra per intentar ser trepitjat entre la multitud i rebre almoina a canvi. La ciutat on al carrer es ven la imitacio de la roba original de la tenda de davant. La ciutat on Chinatown et transporta a Tintin i el Lotus blau. La ciutat del metro modern, no interoperable amb el BTS. La ciutat de les grans vistes des de la State Tower (dress code). La ciutat on un pot menjar fàcilment per menys de 2e, ja sigui al carrer, en un mercat nocturn o en un buffet de mil ofertes culinàries en els centres comercials...

Argo

Argo, guanyadora de tres Oscars aquest any, entre elles la de millor pel.lícula, posa de relleu aquest tòpic que es comença a repetir en tantes crítiques, que Ben Affleck és millor director que actor.
El cert és que Argo té molts arguments per ser un èxit i que era difícil espifiar-la. Història real poc coneguda, sorprenent, dramàtica i un tant surrealista, a l'hora que heroica. Història carn de canó doncs del cinema americà, que sap explotar com ningú aquest tipus de guions.
Argo explica la història de com la CIA rescata a 6 diplomàtics americans atrapats a l'Iran del recent ascendit al poder ayatollà Homeini. Amb la complicitat de l'embaixada i govern canadencs, i el suport d'un productor de Hollywood, l'agent Tony Mendez (el propi Ben Affleck) serà capaç de crear una falsa pel.lícula amb la qual enganyar al govern iranià per a poderlos rescatar.
És d'agraïr la introducció que es fa a l'inici sobre el perquè de la situació a l'Iran i la culpa dels EEUU en els fets, protectors de l'antic dictador posat per ells mateixos, que va empobrir i matar a molts rebels civils, a costa de mantenir el control sobre les matèries primeres del país. Amb la pujada de Homeini al poder, Iran demana tan sols poder fer justícia davant el seu antic lider, refugiat en territori americà. Malgrat que breu, aquesta introducció en veu en off és completament necessaria per no demonitzar els iranians en una història que, a partir d'aquest moment, deixa de posar-se política o reflexiva i es limita a narrar els fets que van passar, sense cap mena de judici moral. Uns fets òbviament dramatitzats i portats a l'extrem de la intriga, llicència perfectament lícita quan es tracta de mantenir l'atenció de l'espectador durant dues hores sobre una història que, a fi de comptes, ja d'inici es coneix el final.
La caracterització dels personatges de l'epoca i l'edició és impecable, i les actuacions són correctes, amb l'únic però d'aquest Ben Affleck incapaç de transmetre emocions en pel.lícules dramàtiques quan el guió li ho demana.
En tot cas, Argo és una pel.licula entretinguda i recomenable, fidel al prototip de cinema americà de qualitat i que permet descobrir una historia que mereixia ser explicada algun dia.

Los últimos días

Molt esperada i publicitada ha estat l'obra dels germans Pastor, que porten a les nostres pantalles un gènere, el del thriller catastrofista, normalment més propi de les productores hollywoodienses, amb l'atractiu addicional d'estar rodada i ambientada a Barcelona.
Malgrat la bona declaració d'intencions, el cert es que Los últimos días naufraga completament, podent salvar molts pocs aspectes d'ella.
L'obra versa sobre una extranya epidèmia mundial que afecta paulatinament a tota la població i que obligarà a aquesta a buscar refugi per poder sobreviure. Desgraciadament un cop descobert de què es tracta l'obra perd interés, i en cap moment els autors semblen creure addient intentar explicar les causes o si hi ha algú investigant-les junt amb una possible curació. El fenomen global es converteix en local i a partir d'aquí ens oblidem de la resta, més que dels protagonistes. Si acabem d'analitzar el guió, aquest es completament previsible i acaba convertint la pel.licula en el què el protagonista Jose Coronado diu que no es convertirà en un moment de la trama: en una maleïda gimcama per Barcelona per trobar la nòvia de l'altre protagonista, Quim Gutierrez. Si bé és cert, aquest es un defecte del que poden doldre moltes obres del gènere americanes, el cert és que la quantitat de goofs (errors de continuitat i credibilitat de la trama) és molt gran i els intents de donar certa emoció i intriga en algunes escenes (per exemple l'ós a Santa Maria del Mar) són bastant pessims.
L'actuació dels dos protagonistes tampoc ajuda a aixecar la pel.lícula, cert que aconsegueixen transmetre certa química entre els dos, però moltes escenes son d'un dramatisme exagerat i fals per a ambós personatges mascles alfa.
A qui ens queda salvar de la foguera? Sens dubte als equips de fotagrafia i efectes especials, responsables de les imatges espectaculars del trailer que inciten a veure la pel.lícula. Desgraciadament aquesta aporta ben poc més, així que quedar-se amb l'anunci en aquest cas pot ser més que suficient. Obres com Los últimos días demostren que alguns crítics potser som massa crítics (valgui la redundància) amb el cinema d'acció americà, i que malgrat els seus molts defectes, sembla que no es tan senzill que produccions autòctones es situin al seu nivell.

Lincoln

No sembla estar massa en forma Spielberg en els últims temps. Després del fiasco de War horse, l'ambiciosa película sobre el president dels Estats Units que va abolir l'esclavitud no acaba de convèncer ni respon a les expectatives creades. 
Lincoln és la història d'una votació, la què el 1865 va votar el congrès d'uns Estats Units a favor de la 13a esmena, en plena guerra civil entre estats del nord i del sud. Aquesta esmena posava fi a la legalitat de l'esclavitud poc abans de la previsible victòria del nord en la guerra, però sentava unes bases per a les futures generacions. Entremig descobrim el personatge sorprenent d'Abraham Lincoln, magníficament interpretat per Daniel Day Lewis (guanyador de l'Oscar a millor actor principal). Un president poc convencional, proper, amant d'explicar interminables anècdotes per convèncer a la gent sobre les seves idees inquebrantables.
Superproducció americana, Lincoln no defrauda ni en l'ambientació ni el els aspectes tècnics, tampoc en apropar aquesta història probablement no tan coneguda, al gran públic, si bé com a producte americà li sobren certs aires triumfalistes trascendents típics de qui es creu poble el.legit.
Però on sobretot defrauda Lincoln és en el poc ritme que presenta durant molt bona part de la pel.lícula, que es perd en interminables monòlegs/diàlegs soporífers fins a entrar en la part final de la votació, on guanya una mica més d'interés. No ajuda en aquest context una durada novament excessivament llarga, 2:30 que sembla ja una obligació en tota superproducció, independentment de si la història ho justifica.
Obra dirigida doncs a qui s'interessi sobre aquest personatge històric, però disposat a aguantar una bona estona al cine sense que la paraula entreteniment adquireixi sentit fins ben avançada la película.

El capital

Fidel al seu cinema compromès, el director grec nacionalitzat francès Costa-Gavras dirigeix i coescriu aquesta nova denúncia sobre l'ambició desenfrenada del món financer capitalista. A diferència d'Inside Job o altres pel.lícules sorgides del tema, El capital no és un documental sino un thriller fictici basat en la novel.la homònima de Stéphane Osmont.
L'obra explica la història de la fulgurant ascensió de Marc Tourneil, convertint-se en president d'un dels bancs europeus més poderosos. Marc es veurà obligat a dirigir enmig de les fortes pressions dels accionistes, convertint-se en un Robin Hood que roba als pobres per fer més rics als rics. Els seus puntuals remordiments es veuran frenats per l'ambició sense límits d'acumular diners, símbol de poder i reconeixement.
Amb bones intencions i malgrat el thriller aconsegueix mantenir la tensió de l'espectador durant tota la pel.lícula, fins i tot d'una forma entretinguda amb l'ús de la ironia i el sarcasme en molt moments, El Capital no acaba de convèncer. 
El protagonista és un personatge excessivament ambigu, tampoc excessivament ben interpretat per un Gad Elmaleh, que demostra que el seu primer paper dramàtic li queda incòmode per a un actor de comèdia. Als personatges secundaris els hi falta caràcter i estar més treballats, fet clarament notori en el cas de la dona de Tourneil. Els diàlegs careixen de profunditat, i en l'únic intent d'incitar un debat seriós sobre el tema (a través del tiet de protagonista en un dinar familiar), s'hi acaba passant de puntetes.
El capital no pretén mostrar els mecanismes del sistema financer especulatiu, sino només reflexar la podridura d'aquest món d'avaricia sense límits. Però a part de basar-se en grans tòpics coneguts per tothom, el director ho transmet d'una forma que no acaba de resultar creïble i sense provocar la indignació que aquest tema sol provocar a la classe obrera.
Una obra doncs passable i entretinguda, i no per això menys decebedora.

Django (desencadenado)

Tres anys després, Quentin Tarantino torna a les nostres sales, amb una obra, que a l'igual que Malditos Bastardos, decideix situar-se en un entorn històric... sense cap ànim d'explicar la verdadera història, sino reproduir el context general per desenvolupar una descabellada i violenta trama pròpia del director de Tennesse. 
Repeteix en aquesta nova aventura, el llavors oscaritzat Christopher Waltz, que amb el seu nou paper d'alemany casarecompenses en la figura del Dr. Schultz, torna a aconseguir un nou personatge genial sobre el qual girarà l'èxit de la pel.lícula, més que el mateix Jamie Foxx en el paper de Django. Sembla que amb l'actor austríac, Tarantino ha trobat un nou diamant que difícilment deixarà escapar. També cal destacar a Leonardo DiCaprio en el seu paper d'esclavista, magnífic en tot moment, tant en el seu costat amable, com de dolent sonat. Samuel L. Jackson, un clàssic tarantinià assumeix un paper secundari, però no menys important en el desenllaç final.
La pel.lícula s'inicia amb la coneixença dels dos protagonistes que decideixen formar un binomi professional: l'extravagant Dr. Shultz i l'esclau lliberat Django. Ens situem en ple segle XIX, en els estats surenys d'una nordamerica més racista que l'actual i esclavista. Amb el naixement d'una amistat entre ambdos personatges, decidiran afrontar la dificil empresa d'alliberar la dona del segon d'un dels pitjors reductes d'esclaus del país.  
La pel.ícula ofereix probablemetnt massa poca història per tanta durada, prop de dues hores i mitja, amb algunes escenes que es fan excessivament largues per l'espectador. Humor i violència a dojo fan acte de presència durant la pel.lícula, en el cas de la violència (digerible) especialment en uns minuts finals sense treva. 
Ens trobem doncs davant d'un producte amb segell 100% Tarantino, una obra que no estarà entre les millors de la seva filmografia, però que no defraudarà als seus seguidors amb mono de les seves creacions. Pels neòfits o crítics de Tarantino, probablement no sigui la millor obra per on començar o reconcil.liar-se segons el cas.

Una pistola en cada mano

Fidel al seu gènere realista i la seva predilecció per la classe mitjana, arriba la nova pel.lícula de Cesc Gay, centrada en aquest cas en el gènere masculí, enfocat especialment cap a la  generació de la quarentena d'edat (però extrapolable a d'altres), i en la seva confusió davant del nou rol que els hi toca assumir en una societat moderna on la dona ha anat guanyant molt més protagonisme.
Les històries de 8 homes amb problemes en les seves relacions de parella, tots ells marcats per un mateix patró, probablement massa carregat de tòpics. A través de trobades més o menys casuals que deriven en converses tranquiles i serenes (tirant a irreals però que marquen l'estil original de com mostrar la realitat), l'espectador descobrirà les penúries d'aquests protagonistes perduts davant d'una realitat molt diferent a la què s'havien imaginat en la seva joventut. Alguns s'enfrontaran dialectalment a unes dones que els passaran per sobre, amb molta més personalitat, sense que això impliqui respostes airades o drames que podrien implicar les situacions.
Una pistola en cada mano no està al nivell de En la ciudad, amb un guió un tant previsible en situacions on sembla que el director pretén buscar una intriga inexistent. Manté això sí l'excel.lència tècnica habitual i sobretot compta amb un increïble elenc d'actors, que amb les seves magnífiques interpretacions salven un projecte per a no defraudar als seguidors del director barceloní i les seves històries d'urbanistes barcelonins.