Islàndia dia 10: de capital i spa de final de viatge

Últim dia a Islàndia i per celebrar la bona sort que hem tingut amb el temps (el què no vol dir que no hagi plogut, sino que ho ha fet quan menys molestava), dia assolellat per veure, ara sí, Reykjavik, la capital d'Islàndia, amb 130.000 habitants i per tant quasi multiplicant per 10 la seva població respecte la segona població del país. De cop passes de poble a ciutat, que escalat aquí podria ser una metròpolis. I és que Reykjavik té tot el què un no ha trobat durant la resta de dies: carrers peatonals, bars, cafès, restaurants de totes les cuines possibles i botigues a tutiplen. Almenys en el centre, ja que la resta de ciutat sembla més residencial i extensa. Per agafar perspectiva, es poden pagar 7e per pujar a la torre de la catedral (austera però visitable sino gratuitament), o si es ve en cotxe, anar a Perlan, els antics dipòsits d'aigua municipals, i pujar gratis a la balconada amb vista 360 graus que aconpanyen el restaurant de luxe que s'hi ha fet a la cúpula.

Ja al centre, Reykjavik és una ciutat molt agradable i tranquila. Els carrers Skolavordistigur, Laugavegur i Austurtraeti concentren la major part de botigues, bars i restaurants, tot i que si de menjar parlem, no cal oblidar el frankfurt de xai de la paradeta a l'aire lliure Baejerins Beztu Pylsur prop del port. Abans havíem fet menjar thai en una terrassa al sol, no cal desaprofitar les boniques excepcions que a un li deparen. Una visita al museu de fotografia culturitzava una mica el dia, abans d'agafar el cotxe de nou i fer el comiat típic d'Islàndia: sessió al llac termal del Blue Lagoon. Aigües calentes, màscares de fang de silici, sauna, banys de vapor... Turistada per arribar relaxat a l'aeroport abans de suportar el retard de Vueling. 

Moment de dir adeu a aquest país meravellós i amb ganes de tornar-hi, potser a l'hivern per comparar (ni que sigui els pocs llocs llavors accessibles) i poder veure les aurores boreals.

Islàndia dia 9: de fisures continentals

El nostre penúltim dia servia per tancar el "Golden Circle", amb la visita al Parc Nacional de Thingvellir. Després del "tute" dels últims dies, ens preníem anb calma el llevar-nos i gaudíem de l'esmorzar que per sorpresa descobríem ens entrava a l'allotjament.

Thingvellir és famós per les fisures formades per la separació de les plaques tectòniques d'Europa i Amèrica i que en aquesta part conflueixen a Islàndia. Amb un ritme de separació de 3mm any, una esquerda prominent que en darrers 10.000 anys s'ha obert 70m i enfonsat 40m en el costat europeu domina els voltants dels centres d'informació. Es pot fer un trekking seguint l'esquerda, i arribar a la cascada d'Oxararfoss i posteriorment a la piscina de Drekkinggarhylur (on ofegaven culpables de crims seriosos) i després a Lögberg, primer parlament (a l'aire lliure) constituit a l'any 1930. Per qui vulgui caminar més, o no tornar pel mateix lloc o per la carretera, es pot completar un triangle amb dos costats de 2,3 km per veure la granja deserta de Skogarkot, amb algunes petites falles pel camí. Això sí, la granja són 4 pedres i no hi ha res a veure més que una vista al llac que també es pot obtenie des de la carretera i el camí és monòton, per tant és completament prescindible per qui per exemple faci el Cercle d'Or en un dia. Abans de fer-ho, ens acostàvem també a la falla de Silfra que comunica amb aigua al llac del parc. És famosa per les activitats de snorkel i submarinisme amb tratge sec que s'hi fa, però després d'escoltar un briefing breu decidíem que el preu era excessiu (130e snorkel de 40min, 300e scuba) - de totes maneres això és personal i segur ès una activitat a recordar.

La bona sort que ens acompanya el viatge feia que a l'acabar el trekking comencés a ploure, però tinguessim una única taula de picnic coberta lliure al costat del cotxe on començar a liquidar els queviures comprats al super. 

Aquesta sort però ens abandonava en els plans improvisats de la tarda. La planta geotèrmica de Nesjavellir, amb el centre de visites tancat. La cova Arnarker en el llac de lava de Leitarhraun, prop del poble portuari de Thorlákshöfn encara l'estem buscant... Només el curiós poble de Hveragerdi, enmig d'una zona geotèrmica i nombroses curiositats que un es troba donant-hi una volta, salvaven en part la tarda (tot i maleint no haver arribat a temps a fer un banyet al parc geotermal del centre del poble, tenia bona pinta per una entrada de només 300kr, però tanca a les 18h).

De nou a la guesthouse de Laugaras, comença a tocar en pensar a tancar el viatge, ja que demà és l'últim dia; és l'hora de la capital.

Islàndia dia 8: de gèisers i cascades

Després d'una nit moguda, amb dos alarmes d'incendi provocades per la calor de la sala de rentadores (sic), deixàvem els Highlands per dirigir-nos a la zona sud-oest d'Islàndia, la més habitada i de paisatges més "tradicionals", tot i que hi segueixen quedant algunes perles. L'objectiu del dia era veure dos de les tres atraccions del "Golden circle" (que no deixa de ser una ruta turística a l'abast per fer en un dia des de Reykjavik).

La primera parada però baixant de les muntanyes era la vall de Thjodveldisbaer. La reproducció d'una granja dels anys 1.000 sepultada per una erupció del Hekla i la bonica cascada de Hjálparfoss formen part de les seves atraccions. El Hekla per cert ens acompanyava de fons durant gran part del dia, desgraciadament amb el cim ennuvolat, i creuant els dits perquè s'esperi una mica a erupcionar (tot i que ascendir-lo s'ha convertit en activitat turística, ja fa 16 anys de l'última erupció i els geòlegs estan avisant que la pressió actual és superior a la de les dues últimes). 

Camí de Geysir apareixia també de fons el Langjökull, 2n glaciar en extensió d'Islàndia i al qual acabàvem descartant acostar-nos per la tarda després de la pallissa del dia anterior per carreteres 4x4. Geysir és una zona geotèrmica amb gèisers, la majoria només actius després de terratrèmols. El que li dóna nom a la zona és el més alt del món (70-80m), però difícilment gaudible. Per sort per al turista, a prop hi ha el Strokkur, que sí que deixa anar la columna d'aigua bullint regularment cada 5-10 min i pot arribar a 25-35m d'alçada, situant-se just per darrere de l'Old Faithful de Yellowstone (EEUU). A diferència d'aquest, però, la seva breu regularitat permet gaudir i poder gravar diverses explosions. El moment més espectacular és quan es forma una bombolla turquesa a la llacuna, que acaba explotant en una columna de vapor. 

La següent parada del Cercle d'Or era la imponent cascada de Gullfoss, que val una visita fins i tot pels què ja hagin donat la volta a la illa i vistes unes quantes. A la seva turística, però no excessivament cara cafeteria, dinàvem la típica sopa islandesa amb xai (i les noies una nova sopa de verdures, alternativa sempre oferta com a sopa del dia).

Descartada una ruta amb cavalls per la tarda, decidíem enfilar cap a la costa, deixant pel camí les motxilles a la Guesthouse Brekkugerdi de Laugaras (única on estem 2 nits). També de camí parem al cràter Kèrid, de 3.000 anys d'antiguitat, i on s'ha format un llac al seu fons de 55m.

Ja a la costa, el poble d'Eyrarbakki és la viva representació de la decadència d'un poble amb un passat actiu (principal port i càmara de comerç fins ben entrat el segle passat) que ara mateix no és res. El seu poble germà Stokkseyri té cases tan boniques com poc atractiu a oferir al turista (el concepte de poble de mar aquí és ben diferent).

Camí de tornada per una altra ruta, deixant enrere Sellfoss (principal centre neuràlgic de la regió) visitàvem les cascades d'Urridafoss, no gaire altes, però les més cabdaloses i amb una espectacular cunya al mig.

De sopar, ens regalàvem unes espectaculars pizzes amb llagosta al Cafè Mika de Reykholt, abans de gaudir de la magnífica pensió per descansar.

Islàndia dia 7: de creuar rius i muntanyes de colors

El setè dia tenia un destí clar fixat: Landmannalaugar. Una alternativa a tancar la volta a la illa per la ring road 1 prop de la costa sud-oest, i en canvi, entrant a la zona dels Highlands a l'interior. Després de comprovar la nit anterior que les condicions ho permetien i llevant-nos amb sol, decidíem accedir per l'accés sud de la F-208, tornant uns 40km enrere cap a l'est per la 1 desde Vik. Tal i com avisa és una pista de 75 km realment només apta per 4x4... Els 40 primers podriem ser "salvables" amb cotxe normal i paciència, però els 35 següents implica creuar constantment rius, alguns dels quals amb el nostre Renault Kadjar feien dubtar (i les senyals davant dels rius complicats no ajuden precisament a animar-se: les roderes no expliquen tota la història; no hi ha lloc millor per on creuar, tot canvia constantment; si no ho veus clar, no creuis...). Els primers els feiem darrere altres cotxes similars, la qual cosa ajudava, però quan et veus sol davant la tesitura és una altra cosa. El millor ha estat la competició a veure qui creua darrer en el pas més complicat amb un Qashqai que venia per l'altra banda. Finalment, he pensat en el "easy passable" que sortia ahir a la web de carreteres i he decidit mostrar-li el camí.

Un cop a Landmannalaugar hi ha nombroses alternatives de trekking pels voltants, famosos per les muntanyes de colors fruit d'una zona geotèrmica. Molta gent ve a fer-hi una espècie de "Carros de foc" de 4 dies, però també hi ha opcions des de 2-3h fins a tot el dia. 

En les opcions curtes, hem pujat pel mar de roques de lava (Laugahraun) fins a arribar a la muntanya fumejant i multi-color de Brennisteinsalda, amb magnífiques vistes de l'entorn. La baixada pel congost de Graenagil ofereix noves tonalitats al paisatge i vista en primer pla de la imponent muntanya negra de Bláhnúkur (també ascendible pels què disposin d'unes 3-4h adicionals). Al final de l'excursió, i tot i la forta pluja i fred que de sobte comença, el Juanra i jo decidim provar les aigües calentes (hot springs) del costat del campament base.

Sortim amb pluja (agraint no haver-la tingut a l'anada) de Landmannalaugar seguint la F-208 cap al nord, 35km boteruts però ja sense rius a creuar i via d'accés a l'estiu d'alguns serveis de bus. Arribats a la 26, cap girar a l'esquerra per uns 7km després trobar-se amb l'alberg Hrauneyjar Highland Center, única alternativa low cost de la zona.

Islàndia dia 6: de glaciars, deltes de lava, platges de sorra negre ipuffins (frarets)

El sisè dia començava refent de nou la ruta 1 entre Djupivogur i Jökursarlon, però aquest tercer cop no impedia que el Juanra descobrís encara una platja verge de sorra negre on fer una breu aturada.

Deixant ja enrere la nostra part més visitada del país, començàvem visitant Fjallsárlon, el germà petit de Jökursarlon, amb menys extensió, menys icebergs i sense sortida al mar, però amb la desembocadura de la llengua del glaciar sobre el llac més a prop per entendre d'on provenen els icebergs. 

Amb un dia ja molt més variable que l'anterior seguíem vorejant el gran glaciar per la ring road 1 fins a Skaftafell, entrada sud-oest del parc des d'on surten hordes de turistes a fer excursions organitzades amb crampons. Pels no interessats també hi ha nombroses rutes a peu totes les durades possibles pel parc nacional (amb més vegetació que la mitjana del país). D'un parell d'hores, hi ha la ruta circular S2, que puja a la cascada de Svartifoss (res de l'altre món després del què hem vist) i en comptes de tornar com fa la majoria pel mateix lloc, es segueix pujant uns 600m fins al mirador de Sjonasker, amb vistes al glaciar i la llengua sud-oest devSkeidararjökull, als pics propers de Nyrdrihnaukur i Kristinartindar; i els núvols ens impedien veure el Hvannadalshnjúkur, sostre d'Islàndia amb 2.110m. De baixada es pot visitar la granja històrica de Sel, amb sostre de gespa per camuflar-se amb el paisatge.

Unes 2 hores adicionals en cotxe porten a l'encantadora població de Vík. Pel camí, pluges fortes i sol anaven canviajt de forma tan sobtada com el paisatge: ara un delta de terra negre amb rius del glaciar, ara un mar erm de pedres volcàniques cobertes per molsa blanca, ara una zona de terra fèrtil amb cavalls, ara un desert de terra de lava, ara una illa atrapada pel delta, ara el glaciar Myrdalsjökull amb el seu volcà Katla a sota que pot erupcionar en qualsevol moment...

A Vík, un caminet porta fins a la platja de sorra negre, protegida per uns imponents penya-segats, i amb unes formacions rocoses de lava que surten del mar i s'eleven fins a 66m. A la platja al vespre, gavines, orenetes àrtiques i els divertits puffins (frarets) són fàcils de veure a l'aigua (i de regal... una nova foca nedant). Acabats els apartaments (a partir d'ara tot són guesthouses), sopàvem uns molt decents fish&chips i hamburgueses de peix i carn a la benzinera del poble. Amb l'estac ple, vorajàvem en cotxe la muntanya que protegeix Vík, per arribar a Dyrhólaey, punt més al sud de la Islàndia terrestre, i preciós lloc per veure espectaculars platges i formacions de lava al mar. En els seus penya-segats, al vespre (en el nostre cas eren les 21h) els puffins es concentren per socialitzar-se i és una hona oportunitat per fotografiar-los en primer pla. Cansats d'un nou llarg dia, ens dirigíem a la propera i aïllada Guesthouse Vellir a dormir.

Islàndia dia 5: de glaciars i llacs amb icebergs

El cinquè dia es presentava llarg, la falta d'allotjaments prop del glaciar ens implicava fer una ruta d'anada i tornada bastant important (consell si aneu a Islàndia a l'estiu, reserveu amb temps). Per tant, decidíem sacrificar la ruta que va vorejant el fiords de l'est i preníem la drecera recta que porta de Eigilsstadir fins a l'últim fiord més al sud: Berufjördur. La baixada des de les muntanyes de l'interior tornava a ser espectacular, amb l'aigua del mar entrant i les muntanyes nevades al fons. A la punta sud del fiord, Djupivogur, on teníem el nostre allotjament i ens tocaria tornar al vespre.

La carretera 1 va vorejant la costa en petits fiords i badies en aquesta part sud-est del país, en l'estret marge que li deixen les muntanyes. Fins al poble-port de Höfn, petites praderes i suaus muntanyes verdes dominen el paisatge, amb ovelles pasturant fins i tot a la platja. A Hvanes, una llengua de platja de sorra negra separa el mar d'una marisma interior (Lón) on nombrosos cignes hi neden i alimenten. 

Poc després de Höfn, muntanyes nevades comencen a aparèixer, preludi del glaciar Vatnajökull, el tercer més extens del món i que ocupa un 8% del país. Des de la carretera es poden observar llengües del glaciar que baixen fins prop de la costa i els cims nevats. 

Si fa bon dia (com el què vam tenir), val la pena pujar els 16km de l'empinada pista F985 fins a Skáfatellsjökull, entrada accessible al glaciar i amb fabuloses vistes a la costa i als llacs de l'ascensió. Des de la Jöklasel Hut es poden llogar motos de neu que permeten en una hora endinsar-se una mica més en aquesta immensitat de gel d'entre 400m i 1km de profunditat. És una activitat cara (160e/pers), a la qual ens vam animat el Juanra i jo, mentre l'Angi i la Silvia anaven caminant fins a una llengua del glaciar. En qualsevol dels dos casos, la pujada en cotxe de vertigen val la pena en un dia assolellat per fer-se una millor idea del glaciar.

Feta la baixada (més senzilla) continuàvem per la 1 fins a Jökulsárlon, un espectacular llac d'icebergs format per la baixada fins a nivell de mar d'una de les llengües del Vatnajökull. Els colors blavosos dels icebergs són espectaculars i veure el moviment d'alguns i com acaben desembocant al mar una experiència observable en pocs llocs del món. El llac es pot vorejar perfectament a peu obtenint una visió conpleta, sense necessitat d'agafar tours en zodiac o en una especie de bus amfibi que em va semblar un crim.

Després de totes aquestes espectaculars experiències, se'ns havien fet les 19:30 i ens quedaven les 2h de retorn, marcades per un autobús conduit per El diable sobre rodes i per un parell d'ensurts amb ovelles (sembla que al vespre estan especialment actives tornant de la platja a les muntanyes i creuant sense mirar). Tocava sacrificar doncs un sopar amb llagosta a Höfn, experiència segur recomenable pels què hi trobin allotjament.

Islàndia dia 4: de congostos, rius, cascades i fiords alpins

Diu una dita islandesa que si no t'agrada el temps, espera cinc minuts. Tot i que fins era havíem tingut temps variable, no era fins ahir que descobríem el sentit literal de la dita. Sol, pluja i vent ens anirien acompanyant amb canvis tan sobtats que vam anar coleccionant arcs de Sant Martí durant el dia (fins a 6 diferents).

La major part del dia el passàvem al Parc Nacional de Jökulsárgljúfur, un espectacular congost format pel riu Jokulsá à Fjöllum i amb nombroses possibilitats de trekkings molt ben explicats a la pàgina web i molt ben senyalitzats in-situ. L'entrada nord és a Asbyrgi, el final del congost abans que el riu desemboqui al mar, amb una imponent forma de ferradura, segons la llegenda fruit de la trepitjada d'un cavall alat dels déus vikings. La ruta de Botnsjörn (surt del parking més interior) porta a un parell de plataformes des d'on veure el riu aquí tranquil en aquest espectacular racó i si pugeu quatre escales de l'inici del camí difícil marcat podreu veure unes vistes magnífiques alçades de tot l'entorn.

Desfent el camí en cotxe fins al centre de visitants, s'agafa de nou la carretera a Husavik per al cap d'un parell de quilòmetres tombar a l'esquerre i agafar la pista boteruda 862 que segueix el riu pel costat occidental (hi ha una ruta alternativa més directa per l'altra banda  pels què tinguin menys temps). El primer punt d'interés és Vestardulur. La ruta d'1h de Karl og Kerling (sortida des del parking Hjodaklettar) permet no només veure aquestes dos roques suposadament parella de trolls, sino també seguir el riu per una espectacular zona de meandres amb roques de lava al voltant, i una "porta" que recorda els Senyor dels anells. El tros més llarg i boterut de pista acaba portant a Holmatungur, amb una ruta circular homònima d'1,5h. A l'anada es va per un caminet humid seguint l'afluent Holma fins a arribar a les cascades de Holmarfossar. Es torna per un camí més ample que permet veure el cabdalós i brau Jokursarlon i el seu estret pas per Katlar, un sub-congost dins el congost principal. Finalment la darrera parada porta a les cascades de Dettifoss (les més potents d'Europa) i Selfoss. Zona més turística perquè pel sud s'arriba en carretera asfaltada. Espectaculars les primeres però sense disposar d'una visió completa a la part inferior, recomano que agafeu xubasquero complet sino voleu quedar xops com nosaltres a la part dels pantalons (l'aigua que esquitxa la cascada sumada al ruixat que pot venir en qualsevol moment pot fer estralls). Selfoss recorda una mica a Godafoss, afegint-hi sub-cascades laterals, tot i que de d'aquest costat es veuen de més lluny.

Ja amb carretera asfaltada iniciàvem el trajecte cap a Egilsstadir, a la zona est, amb nombrosos canvis de paisatge en els menys de 200 km de camí. Ara paisatge erm lunar, ara un riu amb congost, ara una serralada de muntanyes verdes en fila (incloses 3 últimes que semblaven les piràmides d'Egipte), ara una vall amb cascades costants al costat, ara la muntanya nacional Herdubreid al fons... Cada canvi de rasant podia portar una nova sorpresa. Fins a arribar a la fèrtil vall de llac Lagarfljót (on sembla que també hi ha uns monstre) amb muntanyes nevades alpines al fons. Després de repostar menjar en un dels mítics supermercats Bonus a Egilsstadir, iniciem el breu ascens a la neu per trobar un llac format del desgel i que alimenta els rius que baixen a banda i banda. Les muntanyes nevades acompanyen en una preciosa estampa el pronunciat descens que porta a Seydisfjördur, bonic poble dels fiords de l'est a on arriben els ferris que venen d'Europa. Una beguda uns en un bonic bistro, una caminadeta els altres, per al cap d'una estona refer el camí enrere (pujada i baixada inclosa) i enfilar la vall del Lagarfjlot cap al nord quasi fins a la desembocadura al mar, i acabar dormint en les precioses Ekra Cottages, un parell de casetes de fusta amb molt encant perdudes en el mig del no-res.

Islàndia dia 3: cascada, llacs, zones geotèrmiques i balenes

Després de la quilometrada del dia anterior, el tercer dia era més lleuger de cotxe i oferia més atractius i activitats. De bon matí, sortint d'Akureyri cap a l'est, ens trobàvem amb Godafoss, unes precioses cascades de només 12m però força espectacularitat pel cabal del 4t riu d'Islàndia. La llegenda diu que es van formar a l'any 1000 quan després de convertir-se Islàndia al cristianisme (pressionats pel rei de Noruega), el líder del país va llançar al riu els antics déus pagans en aquest punt.

Seguint la ruta, el següent punt d'interés és el llac Myvatn, que val la pena vorejar per la carretera 848. A la part sud, de Skutustadir surt una petita ruta circular que transita per uns pseudo-craters que donen una bona visió a tot el llac. Seguint fins a la costa est, al parking de Spadir, un bonic racó amb vegetació alpina i roques de lava donen una bona foto. Més endavant Dimmuborgir és un camp de formacions amb roques de lava, espectacular però convertit una mica en la Rambla de turistes. A prop es veu l'imponent volcà Hverfall, al qual es pot pujar des de diversos punts (hi ha rutes de Reykhalid a Dimmubirgor a peu pels què tinguin tot un dia a Mytvan), el més fàcil dels quals és des de la base del parking de cotxes, prenent un desviament de la carretera principal. 

Ja des dels inicis de Mytvan, el viatger observarà al fons que el verd, blau i gris general del paisatge queda interromput per un marró erm i vermell, amb fumeroles que surten de la terra. Es tracta de la planta geotèrmica de Bjarnarflag, amb un llac blau turquesa al costat. Des d'allà val la pena ascendir en cotxe al Namaskard Pass (bones vistes de tota la regió Myvatn) i després baixar-lo per l'altra banda, per trobar-se a la dreta amb la zona geotèrmica de Hvrerir. Piscines bullents de fang, terra vermella i blavosa, sortides de vapor de la terra, forta pudor a ou podrit i una muntanya al costat per agafar perspectiva de la zona i de l'espectacular plana de roques de lava i brins d'herba que s'obre en la immensitat est encandilaran al visitant.

S'anava fent tard, així que sacrificant la zona geotèrmica de Kafla, ens dirígiem a Husavik per poder agafar el tour d'avistament de balenes de les 16:30 (75e amb Northsailing). 3h amb vaixell que em van deixar la sensació dels safaris. Molt emocionant al començament, avorrit al cap d'una estona... Esperar veure una bufada per l'esquena quan surten a respirar, veure el llom uns segons i si hi ha sort, acabar veient la cua quan decideixen enfonsar-se (en tot aquest procés intentar ser àgil per fer alguna foto amb el vaixell movent-se). I tornar a esperar minuts i minuts fins que algú avista una altra. Vam estar prou de sort: 5 balenes geperudes (1 de les quals molt a prop i una bona estona) i 2 rorquals d'aleta blanca. Pel camí, els divertits frarets apartant-se "nedant" del vaixell i altres ocells marins pescant peixos entretenien el viatge. Com a mínim a l'únic integrant no marejat, ja que els altres 3 estaven concentrats en no vomitar per la borda (no tots van tenir èxit).

1h de cotxe final ens portava cap a l'entrada de la remota regió nord-est d'Islàndia. Les muntanyes desapareixen i impressionants platges verges de sorra negre s'obren pas a la costa. Al primer poble de Kopasker ens esperava la casa on descansar, escalfar-nos amb una sopa i saborejar la carn de xai i vedella tendríssima que havíem comprat.

Islàndia dia 2: foques, fiords i antigues capitals

La sortida de la península per la costa nord es feia més llarga, ja que passat el creuament de Stykkisholmur, la carretera es convertia en pista de grava. A l'esquerre la costa dels Westfjörds s'acostava cada cop més, fent més estret el mar que els separa. Un parell d'hores ben bones després empalmàvem de nou amb "l'autopista" de la Ring Road (1), tot i que la deixàvem abans de l'esperat degut a unes indicacions del mapa on ens marcaven foques a la península de Vatnsnes. Al centre d'informació de Hvammstangi ens ho confirmaven, així que tot i la boira, el vent i el fred ens endinsàvem per les pistes que circumvalen la seva costa. Després d'un intent fallit a la platja de Svalbard, a Illugastadir veiem una colònia nombrosa de foques en els illots propers, aquest cop en terra ferma, tot i que un parell aconseguien deleitar-nos tirant-se a l'aigua i acostant-se a on estàvem seguint els xiulets de l'Angi. Donada la volta a la punta, a l'altra banda es troba la monumental roca de Hvítserkur, on ja amb marea alta no hi havia foques però teníem bones vistes per dinar de picnic.

Vatnsnes ens havia fet consumir un temps no previst, però ideal per saltar-nos Varmahlid i Saudarkrokur (per on conduint de pas no es veia gran cosa) i dirigir-nos directament a la península de Trollaskagi. Aquesta sembla més característica dels Westfjörds que de la resta del nord, amb les seves muntanyes nevades en comptes de suaus turons arrodonits. Fiords i sub-fiords acompanyen la carretera, amb vistes a les illes de Drangey i Málmey a la costa occidental i Hrisey a l'oriental. A la punta nord, llargs i espectaculars tunels permeten l'accés a les "ciutats" de Siglufjördur i Ólafsjördur. El fiord oriental de Eylafjördur s'endinsa espectacularment molts quilòmetres endins, estretant-se progressivament fins a arribar a Akureyri, segona ciutat d'Islàndia amb (sic) 16.000 habitants. Cosmopolita segons les guies, això vol dir que té una plaça i un carrer peatonal amb botigues, bars i restaurants, sense res especial a visitar. Però per més bàsic que sembli, això és un rara avis a Islàndia. Ho aprofitàvem conseqüentment per sopar de forquilla a l'agradable Kaffe Ilmur, degustant un excel.lent bacallà fresc, sopes i pastissos.

Islàndia dia 1: balenes, foques, lava i Jules Verne

Una densa boira ens rebia a l'aeroport de Reykjavik a les 2h del matí, la qual cosa ens impedia de primeres comprovar el mite del dia sense fi que es dóna a l'estiu en aquestes latituds. El retard de Vueling ens feia en aquest cas un favor, ja que entre recollir maletes i buscar un 4x4 se'ns feien les 3h passades, hora més "raonable" per iniciar la ruta. Autovia cap a Reyjavik, circumvalació de la mateixa (amb frenada inclosa per no xafar una comunitat d'ànecs que estava tan panxa ocupant els 3 carrils) i rumb cap al nord, amb l'objectiu de fer la volta a l'illa en sentit horari, sembla ser que el contrari del què fa la majoria.

4:30 a.m. Arribem al poblet portuari d'Akranes, ja amb plena llum diurna i tot tancat. Els vaixells i alguns fòssils marins del seu museu es poden veure però ja que estan a l'aire lliure. Cap senyal de vida humana.

6:00 a.m. Borgarnes. Tot tancat, menys una benzinera on per sort podem fer un bon esmorzar i comprar coca-cola per no adormir-nos al venir d'empalmada amb el vol nocturn.

Ja amb ple sol i la boira aixecant-se ens desviàvem de la Ring Road per dirigir-nos cap a la península de Snaefellness, dominada en bon dia per la vista de l'imponent Snaefellsjökull, un volcà amb glacera permanent, des del cràter del qual Verne va imaginar-se l'entrada del seu famós "Viatge al centre de la Terra". La seva ascensió requereix reservar un dia i disposar de crampons que no teníem, però la seva magnífica vista ens va acompanyar tot el matí mentre recorríem el litoral sud de la península.

Aquest s'inicia quan la carretera ja un gir clar a l'esquerre amb vistes a l'Ellborg, un cràter amb forma de tassa per posar ous durs. L'estreta costa queda atrapada per la serralada de muntanyes que domina la península, des de la qual neixen nombrosos rius i cascades, com Bjarnafoss, a la qual ens acostem per estirar les cames, a l'igual que des de Budir, d'on surten camins de ronda que voregen la costa de roques volcàniques i alguna platja.

Al bonic poble d'Arnarstapi ens esperava la primera sorpresa de la jornada: l'avistament llunyà però clar de dues balenes des de la costa. Per si no fos poc, a la següent parada a la ja per si espectacular Londragar (formacions verticals de lava just a la costa) i camí al far de Malariff, una foca ens saludava a pocs metres en el mar mentre remullàvem els peus a l'estret de Dinamarca. Al cap de res, una nútria s'escapolia entre les roques cap a l'interior terrestre (fugint de la foca?).

Contents de la sort tinguda, completàvem la visita al Parc Nacional amb la breu ascensió al cràter de runa de Saxholl (bones vistes de la zona i Geoenlàndia al fons), la visita del far de la punta de Öndverdarnes i picnic dinar a la preciosa cala de Skardsvik.

Cansats d'un llarg dia, iniciàvem la sempre difícil missió de trobar un supermercat on comprar queviures per auto-abastiment. Finalment Olfasvik ens oferia una "grocery shop", i desistint de demanar informació sobre els avistaments de balena organitzats, decidíem arribar aviat a l'apartament que teníem al bonic poble de Grundarfjördur i disfrutar d'un descans merescut.