La mosquitera

Quan una pel.lícula només la fan amb tots els seus horaris en els cinemes Alexandra i Casablanca, ja queda clar que està dirigida a un reduit públic selecte i cinèfil, que no té por d'enfrontar-se davant d'obres atípiques i arriscades i on l'explotació dels recursos del setè art passen per davant dels interessos taquillers.
La mosquitera és una obra escrita i dirigida per Agustí Vila, realitzador català poc conegut i que ens presenta el seu segon llargmetratge. Ell mateix defineix La mosquitera com una comèdia negra, sobre el què afegeixo que de tant negra que és, probablement sembli més un drama.
El nom de la pel.lícula és una metàfora d'uns personatges de classe mitjana-alta i urbana aïllats en general de la societat, de la qual s'intenten protegir, així com entre ells mitjançant aquesta mosquitera (en sentit figurat). L'obra versa sobre molts problemes personals reals reconeixibles, però retratats a través de situacions tant surrealistes, que d'aquí que es pugui definir una obra així com a comèdia. La mosquitera invita a la reflexió de l'espectador, que s'espantarà al descobrir que davant tant patetisme es poden reconèixer trets de persones del seu entorn real, sino d'un mateix. El surrealisme portat a l'extrem com a millor manera de reflexar la realitat que ens envolta.
La producció de Lluis Miñarro, productor que recolza els autors independents del nostre país, és una obra minimalista, filosòfica, que té la sort de comptar a més amb un bon elenc d'actors. Eduard Fernández ens porta el pare de família que busca el consol de la seva crisi de parella en la jove dona de la neteja (Martina García). El primer representa la incapacitat natural d'atraure el sexe oposat, la segona la necessitat i la desesperació. Emma Suarez (amb un magnífic i esforçat bilingüisme) ens porta la mare sobreprotectora del seu fill, qui també buscarà el consol en un jove amic d'aquest. Fill que s'aïlla de la crisi familiar mitjançant els animals que va portant a casa, el piano i substàncies tranquilitzants. Com a complements del nucli familiar tenim els pares del marit, interpretats per Fermí Reixach i Geraldine Chaplin, vives imatges de la vellesa quan aquesta és trista i solitària. I tanquem amb la cuñada, germana de la dona, maniàtica i amant de la disciplina, fins a extrems traumàtics per la seva nena.
En definitiva, La mosquitera ens presenta un món tancat d'una família irreal que supura plena realitat en les seves escenes surrealistes. Una petita perla apta per a un públic molt minoritari, però que s'ha d'aplaudir, per la valentia de plantejament que representa, i d'agrair per part d'aquells cinèfils amants d'obres diferents que se surtin del cànon que marquen els gustos majoritaris.