Lima, punt i final

Lima, capital de Perú i probablement injustament valorada per la majoria de turistes, que o la obvien completament o en parlen malament. Possiblement Lima és ideal per acabar més que per començar el viatge. Metròpolis amb més de 8 milions d'habitants, la garúa (boira quasi perpètua entre març i octubre) la converteix en més grisa del què seria. I és que quantes capitals poden pressir d'una badia amb platges que no te les acabes (com Barcelona s'han adonat que és un valor incalculable i estan treballant amb tot el front marítim no decent)? I quantes estan construïdes sobre uns penyasegats que delimiten les zones de platja? Les panoràmiques són sens dubte úniques... Després òbviament gran part de la ciutat té poc interés pel turista, però el seu centre històric no està gens malament, el turístic i barri alt de Miraflores ofereix un entorn segur per passejar dia i nit, i cultura i gastronomia ofereixen un atractiu addicional per almenys passar-hi un dia. Nosaltres n'hi vam passar dos interrumpurs: el primer marcat pel cansanci venint de Bolívia, el segon ja definitiu tornant de Huacachina i l'accident, la qual cosa no ens va permetre gaudir tot el què volíem. Vam poder però visitar museus gratuïts, veure arquitectura colonial al centre i gaudir de menjar criollo a la Panchita (del famós chef Gastón), chifa (fusió cuina peruano-xinesa) a Madame Tusan i els excel.lents entrepans de El Enano, una espècie de Frankfurt Pedralbes a l'aire lliure a Miraflores.

Huacachina: welcome to hell

Després d'un tranquil dia a Lima (que com a capital tindrà el seu post final juntant les experiències de les dues estades), decidíem passar els últims dies a Huacachina, un oasi enmig d'un desert de dunes prop de la ciutat d'Ica.

4:30h en bus de luxe de Cruz del Sur ens acostaven a Ica, descobrint-nos el paisatge desèrtic que marca la costa sud de Perú. Un taxi ens acostava ràpidament a Huacachina, amb la piscina  de l'hotel Mossone prometedora per una jornada de relax. Abans però tocava fer l'atracció turística del lloc: el tour amb "areneros" (buggies) pel desert de dunes (un somni complert) i sandboarding per les dunes. Paisatges increïbles només enterbolit pels madrilenys borratxus que ens tocaven com a companys d'arenero i la brutícia present en certes parts. Després de fer dos descensos amb sandboarding (emocionant però menys impressionant del què a proiri sembla), tocava sessió de fotos amb l'espectacular posta de sol.

El paradís ràpidament es va convertir en infern. A la tornada, i amb una conducció clarament imprudent (arengada dels putus madrilenys), el buggie donava 3 voltes de campana al passar la cresta d'una mega duna. Moments de pànic fins que tothom aconsegueix sortir del cotxe, contusions lleus per l'Angi i luxació de colze en el meu cas.

En comptes de sessions de piscina, hospital (recolocar braç i enguixar),  discussions amb l'agència i denúncia policial abans d'iniciar el retorn a Lima el migdia segúent. Un accident que per sort arriba a la recta final de viatge i un únic consell:

NO CONTRACTEU MAI OVER SAND ADVENTURES A HUACACHINA

NO CONTRATEIS NUNCA OVER SAND ADVENTURES EN HUACACHINA

DO NOT EVER TAKE A TOUR WITH OVER SAND ADVENTURES IN HUACACHINA

Santa Cruz y Monte de José

Els 265 km que separen la capital constitucional de Bolívia (Sucre) i la seva ciutat més rica (Santa Cruz de la Sierra) implicaven 15 hores d'autobús per una carretera vergonyosa en comparació amb les vistes fins ara. Les males combinacions de transport, en aquestes alçades de viatge, ens feien descartar fer parada intermitja a Vallegrande (poble on va estar exposat el cos del Che i on es troba un petit mausoleu) i per suposat La Higuera (poble on el van matar). La carta ens la jugàvem doncs a poder visitar des de Santa Cruz el Parc Nacional de l'Amboro (una reserva natural en la confluència entre les Cordilleras, l'Amazonas i les planícies tropicals de Chiquistania), tot i que els contactes previs per mail amb les agències recomenades per la lonely i tripadvisor havien estat infructuosos.

Arribats de bon matí al hostel jodanga (típic backpacker amb piscina, billar, bar, etc. però excessivament pesats amb les seves estrictes regles), 25 minuts a peu ens separaven del centre de l'anodina ciutat de Santa Cruz. Entremig, intent fallit d'esmorzar al Picolo (50min esperant per dos maleïts bikinis), substituit per sandvitxs i salteñas de supermercat. Fora de la plaça principal amb la seva catedral (i encara), Santa Cruz no té res a veure i poc a oferir (malgrat el millor nivell de vida que es percep en tota la ciutat) i decepciona especialment venint de Sucre. Així que ens vam dedicar bàsicament a tancar el tour pels dos dies següents abans de tornar al hostel per gaudir de les seves instal.lacions backpacker (inclòs sopar comprat al super i sessió de cartes Senyor dels Anells).

Lamentablement el tour per l'Amboro va acabar sent impossible. A diferència de Cuzco o Uyuni, les 4 o 5 agències de Santa Cruz són "simples" intermediaris (tot i que s'emporten la major part de diners, amb preus inflats que van baixant com més gran és el grup) que "sincronitzen" transport, amb guies (del propi parc) i els diferents allotjaments que s'hi troben. Fos perquè no hi havia lloc (al sud del parc) o no hi havia guies lliures (al nord del parc), ningú ens va poder oferir res a un preu raonable, i finalment amb amboro tours vam acabar contractant, una opció alternativa, que, de tant satisfactòria que va acabar resultant, no podem més que recomenar (sense la intermediació d'amboro tours però).

El Monte de José (hostal-jose.com o El bosque de José a facebook per reseves directes) és una parcel.la privada de 50ha de bosc tropical a uns 10km del parc. Òbviament no podem parlar de selva, però la obsessió per protegir la natura del seu propietari ha convertit aquest terreny en una petita reserva on a canvi d'un entorn vegetal potser menys exhuberant, serà més fàcil veure animals que al propi parc (tot i que no és un zoològic i no hi ha res garantit). Però més enllà de les caminades pel bosc, dels seus sorolls (branques cruixint, insectes, cants d'aus, l'increïble crit-lleó del mico udolador...), de la variada diversitat vegetal, i dels animals que pogueu visualitzar (colibrís, voltors, ocell carpinters i micos esquirols, capuccinos i udoladors en el nostre cas), sens dubte un dels grans atractius és José. Si algú esperava un terratinent espanyol ric jugant a fer de guia per hobby, la imatge de l'atrotinat Isuzu 4x4 de 28 anys el portarà a la realitat. Breus paraules descobriran l'origen alemany i el caràcter disfuncional de José, immigrant des de fa més de 30 anys (perquè es va enamorar del país), més compromès amb el país i la comunitat local que el 99% dels seus habitants... i més pobre que molts d'ells (entre altres coses per les moltes hores dedicades a activitats no pagades com la persecució de caçadors il.legals, apagament d'incendis, arreglar la instal.lació elèctrica i altres activitats per amor a l'art de la comunitat local). José és una excel.lent font crítica per entendre la societat boliviana ("el principal problema de este país es la educación, los padres se desentienden y la mayoría de profesores no tienen formación y son unos borrachos... así es imposible que el país avance"), la política ("Evo es buen presidente y apoya por primera vez la gente pobre, el problema es que los que le rodean tienen muy bajo nivel y los ricos del país no se implican con su sociedad"), la seva vida (plagada d'accidents i problemes i malgrat tot segueix tenint un caràcter optimista) i per suposat, la vida vegetal i animal que amb molts esforços intenta preservar. Una caminada de tarda-nit, una nit a la seva casa enmig d'un entorn privilegiat, esmorzar, caminada llarga pel matí i dinar van ser les oportunitats per poder gaudir parlant obertament i ampliant coneixement amb ell.

Per arribar, us caldrà gestionar el transport fins al bonic i tranquil poble de Buenavista (porta d'accés també a l'Amboro nord). Està 100km al nord-oest de Santa Cruz, per la bona i fortament transitada carretera Eje de Bolívia, que segueix cap a Cochambamba, Oruro, La Paz i Perú (per l'altra banda cap a Brasil). El camí permet veure l'important indústria que rodeja Santa Cruz (d'aquí la ciutat més rica) i al cap d'una estona vastes extensions planes agrícoles i ramaderes amb algunes plantacions tropicals, que em recordaven més Filipines, que la resta de paisatge vist fins ara a Bolívia.

De retorn a Santa Cruz, feiem un últim sopar bolivià a base de milaneses amb la Pitu, amb qui aquest cop sí podíem compartir quelcom més de temps per intercanviar experiències de viatge després del fugaç creuament a Copacabana.

Molt aviat al dia següent (i salvant l'overbooking d'Avianca), un vol deixava enrere Bolívia i ens portava de nou a Lima.

Sucre, capital constitucional del Estado Plurinacional

L'autobús deixava Potosí en un trajecte de descens de 3h que deixava l'alta muntanya per terrenys de pastura i agricultura, encara marcats per muntanyes i valls. Entremig de nombrosos turons apareixia finalment la dispersada ciutat de Sucre, on ràpidament ja s'intuïen edificis amb bastanta més classe que fins ara. Res a veure però amb la visió sorprenent del centre que rebíem després de deixar les motxilles al molt recomenable B&B Casa Verde. Sucre és sens dubte la ciutat més bonica de Bolívia, amb les seves cases d'estil republicá de color blanc, que junt amb les palmeres presents a les places recorda més aviat a una capital caribenya costanera (tot i que seguim a 2.700m). El sol atemperat i l'excel.lent menú de diumenge al pati interior de l'Hotel Posada ens donaven un pausa de luxe en un viatge que ja arribava a la vintena de dies. Diumenge tarda implicava una ciutat adormida i amb quasi tot tancat, així que gaudíem de l'arquitectura d'edificis i esglésies del centre, visitàvem el parc central (on sí hi havia molta vida) i acabàvem al vespre fent una cervesa des dels jardins del Cafe Mirador de la Plaza Azures amb panoràmiques a la ciutat.

Dilluns després d'un bon esmorzar, visitàvem el Musef (museu etnològic i folklòric), amb una excel.lent col.lecció de màscares que representen la diversitat ètnica del país, i una petita expisició sibre els Uru Chipayas, una de les minories ètniques que com el reducte gal (són tot just unes 3.000 persones) han sobreviscut i conservat llengua i cultura tot i les pressions milenàries d'aymares i espanyols. Després agafàvem el microbus 4 per visitar el Parque Cretácico, la major col.lecció mundial de trepitjades de dinosaures descobertes per casualitat en una fàbrica cementera. La visita guiada (12h i 13h) permet entendre millor sense sobrecost respecte l'entrada (30 Bs) unes petjades que es poden veure de lluny sense pagar. Unes reproduccions a escala de vàries espècies de dinosaure et porten una mica a Jurassic Park sense patir. 

Un plat de Chorizo (especialitat local) ens tornava a la vida abans d'una tarda de plena integració local. Primer assistint a la olaça principal a l'acte d'homenatge de dos soldats repatriats morts en la guerra de 1880!!! Amb presència de l'Evo Morales, tot l'exèrcit i els nens de totes les escoles (obligats a fer bulto). I després anant al cine a veure l'inauguració del XI Festival de Cinema dels Drets Humans, amb la peli peruana Tempestad en los Andes sobre la història de Sendero Luminoso.

Dimarts pel matí podíem visitar finalment la Casa de la Libertad (ja sense els fèretres del dia anterior), una interessant visita guiada (15 Bs) per veure on es va proclamar la independència del país el 1.825 i conèixer els personatges principals clau per aquest succés. Després finalment aconseguia provar les famoses Salteñas (una espècie d'empanades que només es venen fins al migdia), abans de fer una última volta i dinar pel centre, relax al pati interior del hostel i diririgir-nos a la terminal de bus per agafar un llarguíssim bus nocturn cap a Santa Cruz de la Sierra.

Potosí

Si ens pensàvem que els 3 dies de reggaeton a Uyuni havien estat prou tortura, les 4h de bus fins a Potosí amb música boliviana de flauta i cançons iguals ens van portar a punt del suicidi. Per sort el paisatge del trajecte era espectacular, fins a arribar a la ciutat que rivalitza amb El Alto (si no la consideres com a La Paz) com a ciutat més alta del món (amb més de 100.000 hab) amb els seus 4.090m. De totes maneres la rivalitat de Potosí és actualment amb el govern d'Evo Morales, contra qui van fer una aturada de 27 dies que va paralitzar la regió i hauria fet perillar la nostra arribada només una setmana i poc abans (90 turistes van quedar atrapats 15 dies durant les protestes). El motiu: tot i que la decadent mina de Potosí segueix sent una important font exportadora per Bolivia les inversions aquí són nul.les, i les promeses d'Evo després de la vaga de 2010 han quedat amb paper mullat. Això ens explicava el taxista, qui estava segur que aviat tornarien les protestes ja que no es va aconseguir res, però l'esperat cabildo probablement no tindria lloc ja que els pobles de la provincia sí donen suport al govern.

Amb aquest ambient arribàvem a l'històrica ciutat de Potosí, font de gran part de les riqueses de l'imperi espanyol gràcies a les mines de plata del Cerro Rico que s'imposa sobre la ciutat (8 milions de morts durant quasi 4 segles). El gran dilema que teníem era si fer cas a molts turistes que havíem trobat i fer la típica visita a les mines, on encara avui es treballa en condicions deplorables. Èticament se'ns feia complicat fer turisme i enriquir a certes agències en base a les penúries laborals dels miners. Per intentar valorar-ho vam anar a Greengo Tours, ja que l'amo Julio Zambrana és conegut activista pels drets dels miners. El seu discurs (molt anti-Evo també) de 45min no ens va però convèncer, tot i que si algú ho vol fer, recomano que ho faci amb ell o amb Big Deal Tours, agència formada per miners i ex-miners, i que li poden donar un toc més "humà" a la visita. 

Descartada la visita, Potosí ofereix molts més atractius. La mateixa tarda visitàvem la Casa de la Moneda i donàvem una volta pel seu magnífic centre amb arquitectura colonial, abans de fer un bin sopar com feia dies.

Al matí següent, un bus ens portava fins al Cerro per copsar breument l'ambient, i un altre bus ens portava fins al mercat de Chuquimia, des d'on surten busos cap a Tarapaya (30 min, 5 Bs). Allà, al Ojo del Inca, ens treuem l'espina de les Hot Springs que no vam fer a Uyuni. Un espectacular llac verd a l'antic crater d'un volcà amb l'aifua a 30 graus. Des de la carretera cal caminar uns 15 min. A la tornada cal esperar que passi un bus lliure (en el meu cas lliure era anar a una banqueta enganxada al parabrises i d'esquenes a ell). 

Ja de tornada a Potosí, feiem un almuerzo (menú del dia tradicional), abans de patejar tot el centre que ens faltava, trobar-nos una rua de celebració amb música i ball (però sense que ningú tallés el trànsit) i acabèssim la tarda ha més de relax amb un tè a la Plaza 10 de Noviembre i jocs de cartes a l'hostal Carlos V (que per cert té el millor mirador de la ciutat). Probablement no teníem un dia tan tranquil des del d'aclimatació a Cusco, però a aquestes alçades s'agraeix. Demà cap a Sucre.

De ruta pel Salar... i molt més

Malgrat sortir amb una hora de retard 20h) el bus de Panasur (més barat que todoturismo però sense wifi ni sopar) ens deixava a les 8:30 al desèrtic poble d'Uyuni, amb nombroses referències al Dakar dels últims dos anys i fins i tot un monument al centre del poble. Esquivant les nombroses dones que assetjaven venent tours ens dirigíem a la Plaza del Arce, on en un plis plas tancàvem el tour de 3 dies (750Bs) sortint el mateix dia amb Andrea Tours i la reserva per quan tornèssim al backpackers Piedra Blanca del costat. Això ens donava temps a poder fer un bon esmorzar abans de sortir a les 11h.

Dia 1: Salar

El tour bàsicament consisteix en anar anb un Toyota Land Cruiser un conductor/guia/cuiner i 6 guiris, en el nostre cas dos cosines suïsses universitàries i una mare francesa amb la seva filla de 12 anys. Presentats tots, sortim del poble d'Uyuni per trobar-nos en 5 minuts el Cementerio de trenes, un conjunt de trens vells i rovellats que van deixar tirats al mig del desert per fer espai a l'estació i amb el temps s'ha convertit en atracció turística i metàfora dels nostres temps.

Acte seguit, ja sí, direcció al desert blanc que es veu a l'horitzó, el Salar d'Uyuni, un immens mar de sal i la principal reserva de liti del món (encara molt poc explotada i per tant afegiria, encara, uns dels paisatges més espectaculars del món). Després d'una breu parada al poble de Colchiani (artesanies, etc.), dinàvem a l'hotel de sal (punt de sortida de les etapes del Dakar i nou monument) i ens adentràvem al desert blanc de sal d'Uyuni. És difícil explicar la sensació d'estar en un desert pla infinit blanc, amb estructures de panell d'abella de sal quan un baixa del cotxe. La perspectiva en aquest lloc dóna jóc a la imaginació per fer fotos impossibles (i veient fotos d'altres vam comprovar que no en teníem tanta :)). L'illa d'Incahuasi (30Bs) permet veure (a part de molts cactus) un horitzó encara més llunyà del Salar des del seu cim. Ja de tardes, i amb el sol baixant, tocava una darrere tirada en cotxe per deixar enrere el salar i arribar (per camins offroad) al poblet de San Juan del Rosario, on al hotel de sal zlos Lipez ens esperava una merescuda dutxa calenta i una excel.lent sopa/crema de verdures i pollastre al forn per sopar.

Dia 2: Lagunes, flamencs i desert

A les 8:30 sortíem esmorzats del poble i creuàvem un "petit" salar de borax, passàvem una base militar i arribàvem al mirador del volcà Ollagüe, en estat srmiactiu, és a dir va treient constantment una petita fumarola, fins el dia que pari o peti de veritat (ningú ho sap). Per sort no va petar, però l'aturada ens feia percebre el què seria el via crucis de tot el dia: un vent huracanat que ajuntat amb temperatures lleugerament positives (tot el dia és al voltant dels 4.000m) feia les breus caminades incòmodes. No per això calia disfrutar menys, i mentre el Toyota seguia pujant per camins cada cop pitjors, s'anaven descobrint diferents llacunes d'alta muntanya (Laguna Cañapa, Hedionda i Honda) amb un atractiu clar: els flamencs. 3 espècies diferents habiten aquestes fredes llars de gran alçada, constituint un espectacle difícil de veure normalment. Mentre el Toyota seguia pujant en les expertes mans de l'Ever, la poca vegetació desapareixia i arribàvem al desert del Siloli, un espectacular desert de sorra a 4.300m d'alçada, rodejat de muntanyes amb molts colors (minerals que ningú ha arribat a explotar) i amb cims lleugerament nevats propis dels Pirineus), un contrast espectacular. El vent impedia dinar en aquest entorn increïble, així que iniciàvem el descens pel desert entremig de sorra que causava problemes d'escalfament de motor que obligava a breus però regulars aturades. Visita al Arbol de piedra i entrada a la reserva d'Averoa (150Bs), per acabar dinar a l'"hotel" on tocava allotjar-se. Ben dinat, baixàvem a la Laguna Colorada, amb aigües parcialment rosades on l'espectacle dels flamencs encara aumentava la seva bellesa. Les llames que pasturaven als voltants complementaven la màgia del lloc. 

Amb el sol ponent-se, tornàvem per fer un sopar amb vi!!, gaudir de les estrelles breument (via làctia inclosa) abans de passar una de les nits més fredes de la meva vida a l'habitació compartida pel grup (sort del sac de dormir del Kili).

Dia 3: Geysers, lagunes i retorn

A les 5 del matí, sense llum i amb un fred que pela, esmorzàvem per sortir cap als geysers Sol de la mañana, arribant precisament quan els primers rajos començaven a entreveure's a 4.915m (conduint per sobre del Montblanc, sostre d'Europa). Després d'olorar a ou podrit i escalfar-nos les mans amb el vapor sortint, començàvem el descens fins a unes hot springs al costat d'una laguna, on els guiris podien banyar-se mentre acabava de sortir el sol (nosaltres passàvem degut al fred exterior que feia i el què suposava amb les tasques de  vestir-se i desvestir-se). 

Acte seguit tornàvem a ascendre passant pel desert de Dalí (sí com el pintor, degut als colors i formes que feia) fins a acabar arribant a les Lagunes Blanca i Verde, a un moment del pas fronterer amb Xile per San  Pedro de Atacama. Darrere la Laguna Verde l'imponent volcà Licancabur (5.960) posava per la foto.

Com nosaltres no feiem la ruta circular que fan molts (el nostre viatge fins ara i ara continuant per Xile i tornant a Peru pel sud), tocava un llarg viatge de 6h de retorn fins a Uyuni. Pel camí els paisatges seguien sent espectaculars i cap a la meitat els deserts passaven a paisatge més alpí amb rierols desglaçant-se i llames pasturant. Després de dinar al poble de Villamar seguíem baixant fins arribar a un altiplà pel pastoreig de llames. Com a parades abans d'Uyuni, el Valle de las Rocas i el poble miner de San Cristobal. 

Cansats de tant 4x4, del fred i menjar simplot bolivià (especialment els dinars on no hi havia cuina per escalfar), ens regalàvem una dutxa calenta al Piedrablanca Backpackers Hostel, un sopar de tacos i pizzes, i relax final a l'excel.lent i calenta habitació. L'endemà toca seguir la ruta amb bus cap a Potosí.

La Paz en dilluns

A diferència del dia anterior, dilluns començava ben assolellat a La Paz, la qual cosa no vol dir que a primera hora del matí no fes fred. Els carrers bullien d'activitat i gent, canviant ben aviat i radicalment la imatge un tant trista que ens vam endur a la nostra arribada el dissabte tarda.

Pel matí feiem la ruta pendent pel centre: Iglesia San Francisco, Catedral, Plaza Murillo (on hi ha el palau presidencial) i d'allà val la pena fer una pronunciada ascensió fins al Mirador del Killi Killi, amb unes panoràmiques espectaculars a tota la ciutat i voltants (muntanyes nevades i el més desèrtic Valle de la luna). I és que a part de l'arquitectura colonial i republicana i dels mercats del carrer, sens dubte les panoràmiques d'aquesta metròpoli de 2 milions d'habitants que ocupa completament una vall a 3.600m i les faldes de muntanyes que superen els 4.000m són uns dels grans atractius. 

D'allà hem tornat a descendre fins al desangelat mercat Camacho, per passar pel Parque Urbano Central i arribar a la plaça Bolívia. La zona del Sopocachi és sens dubte la part comercial i de negocis de la ciutat i l'ambient és molt diferent al casc antic. Acabant la llarga caminata a la Plaza Alvarado, iniciàvem el retorn a la zona de Sagarnaga per la bulliciosa Avenida 6 de Agosto. 

Després de fer les compres de viatge pels mercats-carrer prop de l'hotel desvansàsem una mica al hall abans de dirirgir-nos a l'estació de busos per prendre el night bus cap a Uyuni.

Baixant per WMDR

Igual que a Peru la recollida es produia en retard, però a les 9h ja estàvem de camí en un minibús ple de bicis de muntanya cap a la "carretera de la mort" o world most dangerous road. Sortint per la barriades de muntanya (com un Carmel a lo bèstia) ens acabàvem plantant ràpidament a la Cumbre, a 4.700m. D'allà iniciàvem un primer descens per carretera enmig de la boira i a la part final pluja. Al poble d'Unduavi tornàvem a pujar en bus fins a Chuspipata, on ara sí començava la famosa "carretera". L'antiga carretera que unia La Paz amb Coroico és actualment una pista plena de pedres i revolts amb un precipici de milers de metres al costat esquerre de baixada (que a més és pel què has d'anar). En algun trams la carretera és tan estreta que costa imaginar que abans hi poguessin circular autobusos, però bé, per algun motiu va rebre aquest títol honorífic. Per sort actualment a part de  bicis només hi circulen uns pocs vehicles locals (amb els quals cal vigilar).

Desgraciadament no vam agafar el millor dia: vam començar amb una boira que impedia veure el precipici que en tot cas s'endevinava. Uns quants quilòmetres després la boira deixava pas a un espectacular paisatge de selva muntanyosa i ara sí l'imponent precipici era ben present. Llàstima que la boira va donar pas també a una pluja que ens deixava calats i feia encara més dura una baixada de per sí exigent.

En tot cas a pocs lloc del món es pot fer una baixada des d'alta muntanya (4.700m a la Cumbre) fins a zona de selva (1.200m a Yolosa). Una baixada emocionant per amants de mountain bike. 

A l'arribar ens esperava una ecological house a la selva però desgraciadament no podíem gaudir de la piscina, segur un gran premi en dies assolellats. De totes maneres vam poder fer un dinar/sopar abans de fer un pesat retorn de 3h amb minibus per la carretera nova, o carretera no de la mort, sino de les panes (en poc més de 80km vaig veure'n 15). L'arribada a La Paz, aquest cop de nit i per tant amb tots els llums que il.luminen la vall i les faldes de la muntanya tornava a ser espectacular. Finalment a les 22h ens deixaven a l'hotel, cansats després d'un llarg i esgotador dia i amb la samarreta de supervivents de la carretera de la mort.

Notes sobre l'agència: vam anar amb Prodownhill (c/Sagarnaga 363) per 450 Bs. En general el servei bé, les bicis frenen i eren bones, però ja bastant fetes pols. Alguns del grup van tenir problemes amb les bicis i la resposta podria haver estat millor.

Bolivia capital La Paz

Amb els primers rajos de sol ens despertàvem per fer un bon esmorzar abans de prendre el bus local (no turístic) de les 9:30 que suposadament ens havia de portar a la terminal de busos principal de La Paz. Unes primeres rampes ens donaven vistes aèrees de Copacabana i el llac Titicaca enmig del paisatge d'estepa característic a aquestes alçades. Uns quants quilòmetres després la carretera es veia tallada per l'estret de Tiquina que uneix el Titicaca amb el només per comparació menys espectacular llac de Wiñaymarka. Mentre nosaltres passàvem en una barca entre San Pedro i San Pablo de Tiquina, el bus creuava més lentament sobre una barcassa. De nou a dins, seguíem el trajecte trobant-nos ben aviat una marxa festiva que el nostre conductor decidia apartar abordant-la de front per no perdre temps. Al cap d'una estona un gran altiplà sorgia al nostre horitzó amb els grans pics nevats que rodegen La Paz. L'entrada es produïa per El Alto, la capital aymara de Bolívia, començant per zones no asfaltades i passant a grans avingudes. L'arquitectura de totxo a la vista és la predominant. El moment més espectacular però és quan l'avinguda d'entrada comença a baixar i inesperadament descobreix La Paz. Una ciutat enorme en una vall a 3,600m i amb barris interminables que enfilen les nombroses muntanyes que la rodegen. Al fons els imponents Cerro Chacaltaya i el Huayana Potosí (6.088m).

Després de baixades interminables el bus ens deixa a la terminal del cementiri malgrat les nostres queixes. D'allà, no sense espera, aconseguim finalment un radio taxi que ens porta per carrers dubtosos fins al Hotel Sagarnaga, en ple centre de la capital.

La primera tarda de gestions i primeres impressions. Gestions per la moutain bike de demà i el bus nocturn a Uyuni de demà passat. 

Primeres impressions després d'un llarg passeig pel centre, des de la zona del Prado fins a la frontera amb Sopocachi. Capital de contrasts, amb edificis d'arquitectura notable i molts en runes. De gent benestant d'una capital de país i molta gent pobre demanant i esnifant pel carrer. De carrers transitats que tot d'una es tornen desèrtics i un pèl intraquilitzadors. De mercats al carrer turístics que tot d'una es converteixen en mercats locals de ferreteries, menjar o electrònica. I és que si alguna cosa defeneix La Paz, ja sigui des dels seus extraradis fins al centre són els mercats que ocupen molts dels seus carrers.

Al vespre, per tancar un dia cansat, ens regalàvem un bon sopar a base de filet de llama i milanesa amb quinua.

Bienvenidos a Bolivia: Copacabana

7 hores d'autobús amb llits ens portaven de Cusco a Puno, on canviàvem de bus per continuar fins a Copacabana, passant per la poc complicada i ortodoxa frontera de Kasani (bàsicament un poble partit on hi ha les oficines de migració però sense cap gran control.

6 d'agost igual a festes de Copacabana, a on venen alguns bolivians per la seva festa nacional de la independència... i molts peruans per acabar de celebrar la Pachamama. Això es tradueix en què un poble tranquil es converteix en un mercat i fira a totes les places, carrers i "passeig marítim" (aka costanera) del poble. Vehicles plens d'ofrenes, música dolenta en altaveus, xiringos on menjar i beure, en fi, ambient però tampoc desmesurat. El poble en sí no té massa més que ser l'única platja de Bolivia, això sí, en un llac a 3.800m d'alçada, així que la gent en patinets d'aigua. Després d'instal.lar-nos a l'increible habitació-cantonada de l'hostal Leyenda i de creuar-nos amb la Pitu (madrilenya que vaig conèixer a Filipines, el món és petit), tocava probar la truita de riu en un dels xiringos de la Costanera. Amb el cerro ple de gent per les celebracions, la resta del dia era tranquil i relaxat, que ja ho necessitàvem!! Passeig pels mercadillos i visita a l'espectacular catedral.

L'endemà, a les 8:30 agafàvem una barca (30Bs) cap a la Isla del Sol, gran atracció del llac Titicaca, el més gran d'alta muntanya i bàsicament un mar que separa Perú i Bolívia amb aigües cristalines... i fredes. La Isla del Sol és un excel.lent lloc on gaudir de la magnificiència del lloc, amb vistes al llac, a la muntanyosa illa, a la seca germana Isla de la Luna i al fons la Cordillera Real, ben nevada. El plan pels què tenen un dia (també hi ha possibilitat de dormir en hospedajes o acampar) és baixar al port del nord (Cha'llapampa) a les 11h, pujar a veure les ruines Chicana (45 min) i fer el camí inca que creua tota l'illa amb vistes espectaculars. Són 2:30h de camí, incloent peatges (30Bs) de les tres regions (Challa al mig i Yumani al sud) i el pic de 4.032m de Cerro de Santa Barbara (penseu però que partiu de 3.800m).

Havent gaudit de grandíssimes panoràmiques des d'una illa encara pic explotada i autèntica a les 15:30 agafàvem la barca de tornada, per seguir compartint amb el Javi de Múrcia la seva increïble experiència d'un any en bici per Sudamèrica. A les 17h de retorn a Copacabana per tornar a gaudir de truites, milaneses i birres al xiringos del costat de la platja contemplant l'espectacular posta de sol.

Inka jungle trek

Havent explicat anteriorment les opcions i l'elecció feta, passo a descriure els 4 dies.

Dia 1

Recollida prop de les 6h del matí (tingueu paciència si no arriben a hora acordada), per ajuntar-nos tot el grup (finalment de 19 persones) i esmorzar. Grup anglòfon format per 5 anglesos, 3 americans i 1 asiàtic. Grup castellanoparlant amb 4 xilens, 2 argentins, 2 brasileres i nosaltres. Amb 2 minibusos sortim de Cusco enmig de la boira direcció al valle sagrado, passant per Chinchero, Maras, Urumbama i pausa prop d'Ollantaytambo per comprar queviures. Ja amb el cel clar, el minibus inicia una espectacular ascensió fins al pas d'Abra Malaga (4.350m), amb el nevat cim Veronica al costat. Baixem uns 200m i canviem el minibus per unes mountain bikes i tratge protector. D'aquí s'inicia un espectacular descens de 50km i 3.000m de desnivell, passant de l'alta muntanya a la selva. Sense oblidar la prudència que requereix anar en carretera amb cotxes, busos i camions, un descens emocionant si ho feu amb amics, un descens de paisatges espectaculars amb parella (tot i que sempre podeu escapar-vos una estona amb l'excusa de fer-li un video:)). Cervsa merescuda, novament minibus per un excel.lent dinar enmig de la selva i per la tarda: rafting. Un trajecte d'unes 2h relativament senzill pels ràpids del riu Urubamba sortint des de Santa Maria i amb uns guies que amb els seus rems piden corregir el possible baix nivell que hi hagi a la barca. Ja de nit (a les 18h), el minibus ens acosta a un empinat camí que una hora després ens deixa a una Ecological House enmig de la selva, on ens espera un bon sopar, un cel estrellat espectacular i un merescut son entre galls, ratpenats i xinxes.

Dia 2

La sortida del sol ens permetia contemplar l'entorn ocult per la negra nit del dia anterior: el vall de l'Urubamba i les enfilades parets selvàtiques que el segueixen i a on ens trobàvem. Esmorzar a la fresca, explicació de productes locals, sessió de pintades inques a la cara amb un tint natural, i llestos per sortir a caminar (més tard del desitjable). Enmig d'una forta calor, feiem un tros de camí inca i després iniciàvem el descens cap al riu, on tocava pausa per dinar. Ben dinat banyet en un afluent i a seguir caminant a la vora del riu. Ja quasi de fosc creuàvem amb una oroya (un cistell amb corretges) el riu i acabàvem a les piscines d'aigües calentes de Santa Teresa, poble on dormíem. Prèviament sopar amb electrolatino de fons, on provàvem per fi el pisco sour mentre teníem una intetessant xerrada política anb dos joves xilens.

Dia 3

Esmorzar i cap a un nou repte: matí de tirolines, aka tirolesa aquí. En el meu cas estrena i quina estrena d'aquesta activitat. 4 tirolines que creuavem valls, les 2 més llargues de 2km, l'última amb la possibilitat de fer superman. Entremig un pont inca no apte per gent amb vertigen com jo.

El microbus ens portava a ritme d'electrolatino al dinar prop d'hidroelectrica, des d'on quedaven 3h de camí seguint la via del tren i el riu abans d'arribar a Aguas calientes o Pueblo del Macchu Picchu. Després del sopar tocava acomiadar-se del Lenin, el guia pel grup hispanoparlant, a qui decidia regalar els dos pals de trekking, que m'haurien fet més nosa que servei la resta del viatge i qui en treurà més bon profit.

Dia 4

3:30 sona el despertador. 4:00 ens trobem amb argentins i xilens a l'estàtua de Pachacute (l'inca més important que va expandir l'imperi). 4:30 fent cua dels primers al control d'accés. 5:00 inici de l'ascens de 1.700 graons fins Macchu Picchu. 6:10 arribada just a temps per trobar-nos amb l'Oscar per fer la visita guiada de quasi 3 hores per aquest lloc mític. Els primers moments amb poca gent i la boira aixecant-se donaven un toc més màgic que les imatges a mig matí plenes de guiris. Com nosaltres tornàvem els primers, ens despedíem (no sense pena) de la resta del grup per veure el pont inca, visitar racons que ens faltaven i tirar les fotos clàssiques del lloc des de la casa del guarda.

Ràpid descens, dinar exprés i a agafar el tren cap a Ollataytambo, on sorpresa, no hi havia ningú esperant-nos. Decidim agafar un microbus compartit per 10 soles fins a Cusco, on hi havia un xaval esperant-nos en nom de l'agència per disculpar-se i pagar el trajecte. Bona reacció per seguir recomenant Conde Travel per aquesta activitat.

Recollim les motxilles grans, sandvitxos i tes de comiat a la Plaza de Armas i cap a la Terminal Terrestre a agafar el nit bus que ens ha de deixar l'endemà ja a terres bolivianes.

Les opcions per veure Macchu Picchu

Arribar a Cusco vol dir indefectiblement voler visitar el Macchu Pichu, una de les maravelles del món modern. Fer-ho no requereix cap gran planificació prèvia, es pot fer pel teu compte, i en temporada alta sí caldrà reservar el tren d'Aguas Calientes amb un parell de dies d'antel.lació. Si es vol pujar al Wayna Picchu sí caldrà comprar entrada setmanes abans. Molta gent però busca un trekking previ al Macchu Picchu i fer una excursió d'entre 3 i 5 dies. La versió clàssica és l'Inca trail, de 4 dies (o versions més curtes), la qual cosa requereix de reserves de 6 mesos previs i desembolsar bastants diners. Però que no cundeixi el pànic, si un arriba a Cusco sense res, tindrà opcions més barates sobre versions alternatives. Algunes, més privades, com el vall de Lares, implicaran a partir de 500$ de pressupost. Si es vol quelcom més econòmic, moltes agències ofereixen els dos packs alternatius clàssics: el Salkantay trek de 5 dies i l'Inka jungle trek de 4. Pressupostos entre 150 i 350$ segons agència, però cal preguntar bé què inclou. El Salkantay és un trekking pur de muntanya, dormint en tenda. L'inka jungle és una espècie d'aventura variada on combines diverses coses. Per dies disponibles, vam decidir aquesta última opció de la què no ens arrepentim. Respecte agències, n'hi ha moltes oferint el mateix. Nosaltres vam acabar a Conde Travel (que no sortia a la Lonely), perquè va ser l'única que el comercial va explicar-ho amb detall i passió i ipso facto va assegurar disponibilitat de trens compatibles amb els nostres interessos (empalmar l'últim dia per agafar bus nocturn a Copacabana, Bolívia). Això implica tren de tornada abans dels clàssics 18h o 21h. El Luis Ruiz ens va aconseguir un a les 14:30 i una logística de motxilles per assegurar els nostres desitjos. A més es tracta d'una agència local i que no et deriva després a d'altres operadors. El preu finalment 255$ amb tots els opcionals: rafting i tirolina (resteu 10$ si podeu tornar amb qualsevol tren). I per suposat incloent entrada i guia a Macchu Picchu.

Cusco i Pisac

Després d'una llarga i recuperadora sessió de son, uns trets celebratius ens despertaven per iniciar el segon dia a Cusco. Les espectaculars vistes del hostel ens donaven la benvinguda a un dia assolellat. Descartat pagar el boleto turístico, visitàvem la catedral a les 9h gratuitament aprofitant-nos de la missa. A la sortida un grup d'inques tradicionals tocant instruments de la terra es reunien  a la Plaza de Armas. Eren els 13 savis de les 13 regions al voltant de Cuzco celebrant la Pachamama (1 agost) per tal de demanar als Déus unes bones collites. Després d'un llarg ritual els visitants podien també fer ofrenes de fulles de coca a les quals se'ls hi tira 3 cops l'alè. A canvi algun desig s'hauria de complir, l'Angi ens confirmarä si realment funciona.

Dues opcions teníem després: visitar Pisac, poble entrada del Valle Sagrado, o veure les 4 runes de fortaleses inques als voltants de Cusco. Les explicacions de iPeru ens portaven a la 1a opció. Un minibus que surt quan s'omple porta al petit i encantador poble de Pisac. Pel camí s'entreveuen les runes (no valedores del preu i amb el problema que el camí que les uneix és la carretera) i un Cristo de corcovado en miniatura. Arribat al punt més alt comença el descens al valle sagrado amb el Salkantay nevat de fons.

Pisac és un poble turístic quasi convertit en mercat permanent. El fet de no ser dia oficial de mercat va permetre menys aglomeracions. Unes empanades al Horno Colonial ens donaven energia per tornar i conèixer una catalana expatriada en aquest racó de món. Ja de tornada acabàvem de visitar racons que ens faltaven de Cusco i rebíem el briefing del guia de cara al Inka jungle de 4 dies per l'endemà.

El dia el tancàvem amb un excel.lent sopar d'inkazuelas amb la Victòria i el Raül, també de viatge per Perú i amb qui les diferents planificacions ens han portat casualment a creuar-nos aquesta nit. Uns riures i experiències de viatge (més per la seva banda ja que porten setmana i mitja) i a dormir que demà el despertador sona a les 5h del matí.

Arribada a Peru, arribada a Cusco

Després de dos llargs vols sense massa a destacar, excepte el super aeroport de Toronto (amb les seves cintes mecàniques ultraràpides i els sofàs amb ipads per tothom a la sala d'espera), i el overbooking accidental (amb un avió de reserva degut a averia del previst amb 30 places menys), arribàvem amb retard ja ben entrada la matinada a Lima. Amb menys temps de l'esperat per avorrir-nos/dormir, agafàvem a les 6:50 el vol cap a Cusco, vol que ens descobria algunes de les característiques de Perú.

El mar de núvols que tapava Lima i la costa deixava pas ràpidament a les primeres muntanyes que s'elevaven per sobre d'ells. Aquestes s'anaven enlairant cada cop més, formant de tant en tant altiplanícies més altes que els nostres pics més alts, i amb una densitat de població minsa. Una hora més tard apareixia la imponent ciutat de Cusco als nostres peus, a on hi aterràvem de forma espectacular, amb muntanyes nevades de 6.000m al fons.

Recollides les motxilles ràpidament, un taci ens deixava a unes poques escales del hostel Samay Wasi, al barri de Sant Blas, i amb unes increïbles vistes a la ciutat. Aquests pocs graons carregats ens deixaven sense alè, i és que el mal d'alçada es notava ràpidament quan s'arriba a Cusco en avió i sense temps a renovar els glòbuls vermells.

Tocava doncs prendre's un primer dia en calma, visitant el bonic centre de la ciutat i la seva grandiosa Plaza de Armas, a l'hora que demanar informació pel trekking que volíem reservar per demà passat. Amb tot fet, baixàvem la comercial Avenida del Sol, per adentrar-nos a zones no turístiques i de pas localitzar la Terminal Terrestre de bus des d'on haurem de sortir en uns dies.

La tornada al centre la feiem en el minibus local Florida (se'ns va escapar el Correcaminos), constituint la típica vivència quotidiana que s'acaba quedant més que moltes atraccions locals. I és que els crits de Baja/baja dels viatgers, els Sube/sube, Boleto/boleto del revisor constituien un espectacle, per no dir el A ver si manejás bien que li proferien les dones a un conductor que no era un prodigi de suavitat.

Cervesa i sopar local a base d'Aji de gallina i Alpaca andina, ben merescuts, abans d'anar a dormir havent vençut el jet lag.