Plorar

Diuen que els homes de veritat mai ploren. Avui he plorat. Si ho destaco és perquè a mi em costa moltíssim plorar. Puc comptar i recordar tots els cops que ho he fet un cop vaig deixar de ser nen i plorava inconscientment o ja conscientment ens els primers anys d'escola per alguna baralla, burla o coses així. He estat en moltes situacions rodejat de gent plorant i jo no ho feia. No em considero més mascle, però és la meva naturalesa. En els dos últims anys però he plorat dos cops. Els dos per causes similars. I avui ha estat el segon cop. Plores pel shock que et produeix la noticia, perquè no t'ho esperaves... Plores per compassió cap aquella persona a qui estimes, plores enutjat amb tú mateix per no haver volgut ser conscient abans del molt que està patint, per no haver actuat segons la importància que es mereixia malgrat ser un ser tan proper, per no haver sabut mostrar els teus sentiments, per voler evadir la realitat... Perquè de vegades el què sembla insensible no ho és, sino que no ho sap mostrar o s'aïlla de la realitat per a no patir, però internament és conscient i pateix com qualsevol altre.

Por

Tot havia anat fins llavors bé. La reunió per la que havia de fer el viatge potser no, el projecte amb una facturació de molts milions s'ha torçat força, l'escenari alternatiu que havia previst que podia salvar el tancament de la nostra planta de València a norris... Però m'havia sentit bé en l'exposició davant dels 4 tius interrogatious de Ford, i la part del meu treball havia estat bona, així que personalment no em podia retreure res.
Respecte al viatge, el que era més odiós, haver de marxar el diumenge per culpa de què el client et posa la reunió a Colònia un dilluns al matí, al final no va estar tant malament. La companyia del francès afincat aquí expert en soldadura laser havia estat molt grata. Malgrat la seva edat avançada, em va sorprendre en arribar a l'hotel a les 12 de la nit i dir-me, bueno, anem a donar una volta per la ciutat, no? Així que contràriament al que es podia pensar, el tiu de 51 anys em va apretar a mi, per no anar a sobar tan d'hora, malgrat haver-nos de llevar aviat. Però va estar molt bé, vam trobar un bareto amb molt ambient i allà ens vam fotre dos mig litres de cervesa cadascú, així que al final vaig fer més que la majoria dels diumenges "normals", on en ben sopat, piro a Manresa per anar a sobar.
Fins i tot havíem agafat bé el vol de tornada, que a priori podia haver estat just, però fins i tot havíem pogut dinar com deu mana. El vol havia sortit puntual, estava sent agradable, ja quedava menys d'un quart d'hora per aterrar. Jo anava llegint tranquilament el meu llibre, quan de cop l'avió comença a moure's. Res d'anormal, estàvem passant els núvols que sabíem cobrien Barcelona. Amb més de 100 vols a les espatlles, un ja s'acostuma a totes aquestes turbulències rutinàries, fins i tot superats els marejos de petit, sense haver pres Biodramines i havent menjat un colló, podia seguir llegint. De cop deixem els núvols enrere, i apareix Barcelona. Ja l'he vista un munt de cops, però sempre m'agrada contemplar-la des de l'aire, sobretot de nit. Deixo el llibre. L'avió comença a moure's bruscament, se'ns dubte la tempesta de llamps, trons i pluja va acompanyada de molt de vent, el pitjor enemic dels avions. L'avió segueix baixant per sobre de Barcelona, i els moviments són cada cop més fort, putu avió d'aquests petits!!! Els moviments són cada cop més notoris, intento recordar i crec que mai havia estat en un vol així. Però estem sobre Barcelona, un pilot mai aniria per sobre una ciutat si no ho veiés clar, aniríem per sobre el mar, com molts cops... De cop dos moviments laterals importants, i l'avió baixa sensiblement... Turbines a tot gas, l'avió coleteja, dóna gas a fons i comença a pujar a gran velocitat mentre el vent el fa oscil.lar a banda i banda... Es para l'aire, les llums, l'ambient es fa cada cop més calurós... El silenci de l'avió és com el d'una tomba... volant. Passem de nou els núvols (en sentit contrari) i sembla que tot es calma una mica. L'aire però segueix sense funcionar, i l'ambient és asfixiant, em desfaig el nus de la puta corbata, em trec el traje... El pilot parla per fi, s'ha frustrat l'intent d'aterratge i ens dirigim cap a Girona... Merde, salta el company, això dic jo, a la merda el Festival de cine independent, ja no hi arribaré a temps. Però bé, abans que seguir intentant aterrar a bcn, de cop m'adono que ens aquests instants, per primer cop havia passat por, por a morir, por a estar en un avió on ningú diu res, on no pots controlar res i les coses no van com haurien d'anar. He pensat que encara no, que era molt jove, que volia viure moltes coses encara... He pensat en Austràlia, en ella, en ells, en els amics exiliats, ara mateix no!!! Però això ha vingut en aquests instants de calma, com records del què havia pensat feia uns instants, però que la por no et fa ser conscient de què estàs pensant i et venen els pensaments després.
Voltes, més voltes, allò és Girona, passem els núvols, aquí també hi ha llamps, també hi ha vent, menys, l'avió però tornar a pujar i donar voltes. Deuen haver desviat molts vols i hem d'esperar, voltes, més voltes, on estem? Segueix fent calor, l'estómac se m'està regirant, a Barcelona, a Girona o a Madrid, però aterrem ja si us plau. Ara, sembla que estem baixant, allà hi ha la pista, sí, deu ser Girona, no veig bé, els llums, sembla que està calmat, sí, ja em tocat terra, aterratge sense problemes, buf, per fi. De cop miro per la finestra, Barcelona!!!!!!!!! Amb una hora donant voltes, amb l'aeoport de Girona que ara era el tancat, però finalment estic a terra i a la meva ciutat. Mai m'havia alegrat tant al baixar d'un avió!!!!!!!

La demagogia de l'excés de velocitat

Fa unes setmanes sortia al País un article sobre la sinistralitat a les carreteres. En ell es recollien les dades de la Guardia Civil, on es congratulaven del descens de victimes mortals a les carreteres durant l'any 2004, coincidint amb un major augment de denúncies. Naturalment la DGT es congratulava d'aquesta política i establia inmediatament la relació causa-efecte. Per sort, l'article era bastant complet, presentava altres opinions i el més important, donava força dades que inviten a la reflexió.

Espanya és un dels país amb un índex de sinistralitat i mortalitat a les carreteres més elevat. Davant d'això és clar que el govern ha de prendre mesures i la DGT va abogar per perseguir la velocitat, sobretot en vies ràpides. Aquesta solució és la que havia aplicat França per exemple amb un notable èxit. A Espanya al 2004 sembla que va sorgir també efecte (tot i que la relació directa s'havia produït també altres anys, sense que això signifiqués una millora en anys següents). Aquest any les estadístiques sembla que s'estan estancant, i davant d'això la DGT va reaccionar comprant més cotxes camuflats amb radars mòvils i proclamant la instal.lació de més radars fixos. Tot això acompanyat de campanyes polèmiques, com la última on es compara a qui va a més de 140 amb un dels més grans assassins en sèrie que ha tingut els EEUU en la seva història.

Està clar que la velocitat elevada és un perill potencial i sobretot que té una relació directa amb les conseqüències un cop hi ha hagut l'accident. Més discutible és però vincular-ho a ser la causa de l'accident. A part del sempre usat argument pels amants de la velocitat de què a Alemanya, on molts trams d'autopista no presenten límits, hi ha menys accidents, tenint el doble de cotxes que aquí, el mencionat article presentava una dada molt interessant que corrobora aquesta tesi: segons l'Anuari oficial Estadístic d'Accidents 2004, només un 2,8% dels accidents es van produïr en cotxes que circulessin per sobre la velocitat legal. Com explicar aquesta dada tan llunyana de les que ens solen presentar els mitjans de comunicació? La resposta està en què un 16% dels accidents s'atribueix segons aquest anuari a VELOCITAT INADEQUADA, un altre concepte que els mitjans i polítics ajunten amb l'excés de velocitat. Què és la velocitat inadequada? Doncs anar més ràpid o més lent del que les circumstàncies requeririen DINS DELS LÍMITS LEGALS. Per tant, és un error/negligència del conductor que els tan de moda radars mai interceptaran. El límit de les autopistes està en 120 i jo el trobo particularment baix GENÈRICAMENT, però si està plovent i anem en una autopista amb gran volum de transit, pot ser una velocitat excessiva, i són en aquestes circumstàncies on es produeixen molts dels accidents. Aquestes dades posen en evidència la política aplicada per la DGT, que malgrat aconseguir que la majoria dels conductors haguem (m'incloc) baixat la nostra velocitat (la qual cosa ho trobo positiu, pel què deia abans de les conseqüències), dubto que aconsegueixi baixar considerablement els nivells d'accidents i mortalitat ja aconseguits (encara els més alts d'Europa), doncs una política malaltissa i obsessiva sobre un sol punt mai sol dur grans resultats.

L'article del país presentava una dada que realment sí hauria de fer reflexionar a la DGT: el 30% dels morts en cotxe no duia el cinturó de seguretat. Malgrat això no veig una política clara per acabar amb aquesta pràctica: mentre el director de la DGT es congratula que les velocitats mitges han baixat (potser per ell, l'ideal seria que anessim tots a 20 km/h, però llavors perquè vam inventar el cotxe?), resulta que una gran part de la gent segueix vivint l'esquenes a la seguretat més bàsica i que fa inútil la millora tecnològica en seguretat dels cotxes. Perquè obligarem a les marques a vendre tots els cotxes amb ABS, controls d'estabilitat i airbags, si tampoc ens preocupem que la gent utilitzi el mitjà més bàsic de seguretat (obligatori des de fa dècades) i sense el qual els demés sistemes són inútils? Perquè només el 7,2% de les multes es refereixen a aquest punt que comporta un 30% de mortalitat, mentre un 25% de les denúncies (en constant augment) es refereix a un punt que significa el 2.8% dels accidents? Si els cotxes milloren tecnològicament, l'objectiu com a mitjà de transport hauria de ser que es pogués circular cada cop més ràpid i disminuint la sinistralitat, però el més fàcil i demagògic és buscar que circulem cada cop més lents i criminalitzar a qui no ho faci. La gran injusticia per mi que fa un radar és que no té en compte les circumstàncies: per mi és molt més "criminal" algú que vagi a 120 de nit, amb boira intensa per una autopista plena de trànsit (conductor modèlic segons un radar) que un tiu que vagi amb un Audi A8 a 200 per una autopista on va quasi sol (un assassí segons la DGT). Els radars estan bé per mi en llocs com les rondes de Barcelona, on realment es circulava massa ràpid, i on el límit de 80 (no així els trams de 60) malgrat semblar excessivament restrictiu per a molts, crec que és l'adequat per a la fluidesa del trànsit d'una via on MOLTES HORES DEL DIA PRESENTA UN GRAN VOLUM DE TRÀNSIT i on hi ha continuament incorporacions i sortides, on de cop es poden formar taps. Una altra cosa és que es pogués ser més permissiu a hores de la nit on no hi va quasi ningú, sense voler dir això que es permetessin les velocitats que alguns agafen creient que estan en un circuit, quan la via realment no té les característiques ni d'autovia en molts trams.

Una altra dada interessant que apareixia és que la majoria d'accidents es donen en carreteres convencionals. Això sembla que aquest any se n'ha adonat la DGT i ja ha reaccionat anunciant com no, la instal.lació propera de centenars de radars en aquest tipus de vies. Si aquests es col.loquen en els verdaders punts negres de la nostra xarxa viària, la típica curva enganyosa, la cruïlla amb mala visibilitat i incorporació sobtada, benvinguts siguin. Si com és habitual es col.loquen en rectes o creuaments amb gran visió, seran com molts cops radars de gran recaptació i efectivitat real limitada. De totes maneres, més barat i efectiu sortiria una bona senyalització de les carreteres, on aquests punts negres es marquessin exageradament (llums, senyals de perill, etc.) i els trams més corrents raonablement, en comptes de limitar-se a posar el típic 60 a tota cruïlla o revolt mitjà, porti o no aquest perill, i que fa que el conductor no acabi fent cas de les recomenacions.

I és que el què hauria de ser un gran cavall de batalla, hauria de ser l'estat lamentable de les vies i la pèssima senyalització d'aquestes en aquest país, però clar, què fàcil és criminalitar als conductors i no fer autocrítica. Espanya és el país que més recapta en multes de la UE i el que menys inverteix en manteniment i senyalització de les vies. Tenim una gran sinistralitat però ningú es preocupa del forats que hi ha en vies ràpides o revolts perillosos, de què de nit i amb pluja no es veu una sola línia, que mots senyals avisen massa tard i que les línies contínues semblen col.locades en alguns llocs arbitràriament. Lloable és la nova iniciativa de la Generalitat perquè els conductors denunciïn els trams que vegin inadequats. Això però esperem que vagi acompanyat de solucions i accions ràpides per millorar-ho. Un clar exemple de la influència que té la senyalització en una via és el modern eix transversal: inaugurat com a carretera quan hauria hagut de ser una autovia per volum de trànsit, al començament la majoria dels trams eren amb línia discontinua, destacant les autoritats que era una carretera però via ràpida. En pocs mesos la via es va convertir en una de les més sinistres del territori. Redreçat de certs revolts i repintat abussiu a línia contínua han fet baixar dràsticament el nombre de morts. Probablement un pintat lògic de la continuïtat o no de les línies reduiria encara més aquesta xifra, doncs la majoria dels què hi ara són de gent que avança en línia contínua, cansada d'anar darrere un camió i no poder-lo adelantar en trams amb visió suficient. Molts conductors perden la paciència i la confiança en el bon criteri del pintat, i acaben adelantant on realment no es pot.

De totes maneres destacar que la major causa encara d'accidents al volant segueixen sent les distraccions. Contra això poca cosa es pot fer (a part de la ja prohibició de parlar amb el mòvil i fumar), sino es conscienciar a la gent a saber conduïr, encarar més l'ensenyança de seguretat vial que la legalitat i criminilització de certes conductes. Distracció és tot el què no sigui estar 100% pensant en conduïr, i això excepte els amants de la conducció quan anem sols (i generalment a velocitats ilegals) pocs ho fan. Parlar (per mans lliures o amb acompanyants), estar programant la ràdio, pensar en d'altres coses, mirar el paisatge són distraccions que tots acabarem tenint: l'important és cer conscient de quan ho estem fent i conduir en conseqüència (més lent, amb majors distàncies de seguretat, tocar la ràdio en trams on no hi puguin haver-hi sorpreses...).
Campanyes de conscienciació sobre això, sobre tenir el vehicle en condicions (control periòdic de pressió dels neumàtics i revisió de les suspensions, tan bàsic per la seguretat i tan descuidat per la majoria), cursos assequibles (com es fa a Europa) sobre com actuar en situacions d'emergència, coneixement dels sistemes de seguretat (quanta gent deixa el fre quan actua l'ABS perquè vibra el pedal, en comptes de frenar més a fons que és pel que serveix), serien molts més afectives que la meitat dels radars instal.lats. Si a més aconseguissim que tothom portés el cinturó (també a darrere, i per la gran majoria que ho veu innecessari repartir videos de crashtests on el dummi de darrere mata al de davant en xocs a no gran velocitat, així me'n vaig convèncer jo a la uni) i s'invertís en millorar carreteres, segur que tindríem índex com els d'Europa, amb una vigilància molt més mínima i destinada a perseguir la minoria de temeraris de veritat (que no només van ràpid, sino que avancen imprudentment, no deixen distància de seguretat, etc.).

Desgraciadament tot això està molt allunyat dels pensaments dels nostres dirigents, així que seguirem aguantant les seves campanyes mentre veiem com els números no baixen tan com tots esperem.

Saw (2004)

La veritat és que quan va passar pel cine se'm va passar, tampoc hi havia prestat atenció, he vist tants thrillers americans, que a menys que algú me'l recomani o m'insisteixi per anar-la a veure, no són les pelis amb què em fixo més. Recomenada per un amic, confirmat per algún altre i sentint que aviat arribarà la segona part, avui he vist aquest film, potser el millor thriller dels EEUU que he vist des de Seven, sense arribar però de moment a la seva alçada. Dic de moment, perquè ara s'ha de veure com acaba. La segona part no és conseqüència de l'èxit de la primera, sino que ja està tramat des del principi, com ho demostra aquest final obert. És per tant com una pel.lícula de més de 4 hores partida en 2, així que fins a no veure-la tota no es podrà acabar de jutjar. La primera part se'ns dubte promet i el fet que ja estigués planejat també dóna més esperances cara a la segona (les segones parts fetes purament per allargar un èxit tingut i que no s'esperava, normalment no solen acabar massa bé). També és cert que la segona part té el perill de convertir-se en una més que típica persecució de la policia rere l'assassí en sèrie, fet que en aquesta primera part queda com a rerefons secundari, la qual cosa m'ha agradat com a mostra d'originalitat. De totes maneres tot això són especulacions personals, així que donarem el vot de confiança als creadors de l'obra i esperarem a les sorpreses que ens puguin tenir preparades.

Concentrant-nos en aquesta primera part, Saw comença amb dos individus a priori desconeguts que apareixen lligats ens uns banys d'un edifici abandonat. A la mateixa habitació un mort apareix en el terra fruit d'un suicidi. Els dos homes hauran de mirar d'escapar o matar-se entre ells per sobreviure. Aviat s'adonen que potser es tracta d'una artimanya més de "Puzzle" un assasí en sèrie buscat per la policia; tot i que tècnicament no se'l pot considerar assassí, doncs no ha matat a ningú. Es dedica a preparar situacions on els implicats acaben matant-se ells o matant a algú altre.

Sempre m'han agradat aquests thrillers en què el "dolent" sembla estar un nivell per sobre que tots els demés. No es tracta només que no l'enganxin (això passa en tots), sino que planteja situacions que desesperen a tohom i és molt més intel.ligent que tothom. Amb escenes i situacions originals, una bona atmòsfera de tensió, la pel.lícula sembla decaure i molt en el seu tram final... Fins que arriba el sorprenent desenllaç, un ràpid gir a la truita que explica i perdona el tram que semblava més fluix i ens tanca la porta fins a l'estrena de la segona part que se'ns dubte aniré a veure.

La paròdia de debat sobre l'Estatut

Dimecres passat hi va haver el debat al Parlament espanyol, per decidir si s'admetria a tràmit l'Estatut que s'ha aprovat amb àmplia majoria al Parlament català. 12 hores van estar ni més ni menys els nostres polítics debatint aquesta trascendental qüestió, que en qualsevol estat normal ni tan sols s'hauria de debatre. I és que rebaixant l'eufòria catalana que ha produït la qüestió, no cal recordar que aquest pas és en sí és força instrascendent: no se'ns ha acceptat ni un sol punt del què els nostres representants catalans havien acordat en el text, purament se'ns ha dit que perfecte, que s'estudiarà i ja en parlarem. Tenint en compte que a diferència del pla Ibarretxe (que ni tan sols va superar aquest punt tan previ), aquest text ha fet tots els tràmits legals requerits i compta amb el suport d'una gran majoria de la societat catalana (o almenys dels representants que aquesta ha escollit, per tant no hauria de diferir massa, com les pròpies enquestes constaten, per més que certa gent no ho vulgui entendre), tampoc hauria de sorprendre'ns ni alegrar-nos massa aquesta fita. Havent-hi a més la famosa promesa del president ZP que aprovaria un text sorgit d'una gran majoria catalana (lamentablement ja matissada i rebaixada), no haver superat aquest tràmit hauria estat una sorpresa majúscula i un cop duríssim al PSOE. El debat en sí, doncs es pot considerar força estèril: el què es debatia era una obvietat en qualsevol democràcia, abans de començar ja sabíem quins serien els vots a favor i en contra, i les 12 hores de debat ens van portar a l'única sorpresa d'una misteriosa abstenció, fruit d'un error informàtic (no funcionava el botó del sí) en la taula d'un diputat del PSOE.

Suposo que aquesta visió tan freda i trista es deu a què pràcticament no vaig veure el debat, degut a la llarga jornada laboral, al futbol i al haver-se de llevar d'hora al dia següent. Pel poc que vaig sentir, el què he llegit i escoltat posteriorment de terceres persones, sembla que va ser un debat interessant que va tenir certa gent enganxada una bona estona. Espero i desitjo que també fos vist a la resta d'Espanya per molta gent, i que les bones exposicions que pel què es veu van fer els nostres polítics i dirigents espanyols (menys el PP naturalment) servissin per calmar una mica els ànims al votant socialista espanyol que en aquests moments pugui sentir por degut a la campanya mediàtica dels mitjans de la dreta espanyola i catòlica. Si això es va aconseguir, si la gent al veure la Manuela de Madre (icona clau al representar el típic emigrant espanyol en el nostre territori) defensant aquest text català junt amb els nacionalistes, es va convèncer de què no estem davant la pitjor catàstrofe des de la guerra civil, el debat ja haurà tingut sentit. He dit que espero que la gent veiés realment el debat, doncs veient els extractes que es fan en moltes notícies de la televisió, centrades com sempre en la part més morboses dels piques entre polítics, aquestes no aconseguiran canviar la opinió de ningú.

Al votant del PP ja el dono per impossible, doncs lamentablement es va assistir un cop més a tot un reguitzell de bajenades contínues, que aniran a més, com prova les últimes declaracions de l'amic Mayor Oreja dient que l'Estatut és el resultat de les converses entre Carod i ETA a Perpinyà, una estratègia d'ETA per passar d'Estella a Perpinyà i involucrar a una societat més nombrosa que el petit País Basc (sense comentaris, increïble la imginació d'aquesta gent, i a sobre ho defineix no com una profecia, sino com una lectura clara i imparcial de la realitat, sic). Trobo del tot legítim que el PP estigui en contra del nou text que volem aprovar, trobaria legítim que volgués intervenir en el debat i argumentar des de la seva visió espanyolista els punts que no hi està d'acord i mirar de convèncer al PSOE que aquests no s'aprovin. Però trobo fastigosa aquesta postura de no voler ni debatre'l i de crear una por injustificada en una gran part de la societat espanyola, venent aquesta proposta catalana com si fos l'apocalipsi final. L'únic que estan aconseguint és alimentar un odi irracional entre les dues societats, entre la gent del carrer, tota una irresponsabilitat política que esperem no tingui conseqüències greus, però que si al final hi són, encara haurem de sentir que la culpa és dels demés i no d'ells. La gent subestima als polítics quan els qualifica d'inútils, potser ho són, però la seva bona oratòria pot crear amors i odis entre grups, inculcar idees, opinions, que de vegades poden ser molt perilloses per al benestar d'una societat. I en Rajoy amb el seu posat tranquil té una bona oratòria (tot i que com molt bé matissa avui en Toni Soler a la Vanguardia, defensar el blanc és molt més fàcil que mirar d'explicar una tonalitat de gris com ha de fer en ZP), molt millor que l'Acebes i el Zaplana, i que pot fer molt de mal en certes mentalitats espanyoles.

Passat aquest debat i sent conscients que seguirem durant molt de temps amb el continu bombardeig i campanyes del PP contra aquest text, ara ve el moment de la veritat, de veure que les bones paraules del PSOE aniran acompanyades de fets concrets. No em serveix de res que aquest debat tranquilitzés a molts colegues catalans, al veure una bona predisposició de part de la societat espanyola, els grans perills del PSOE en aquest tema, tampoc hi van intervenir. Les bones paraules se les emporta el vent, el què volem ara és un text aprovat amb el mínim nombre de modificacions respecte l'actual. I sento no compartir l'optimisme de molta gent, però em temo que a l'hora de la veritat tot acabarà en un cagat. La financiació, autèntic punt clau per mi del text (molt més que el terme nació) ja està sobre la taula, i ja ens han dit que ni de conya. No són tontos els polítics espanyols (tots en aquest cas), desvien l'atenció (nostra i de la societat espanyola) amb discussions estèrils sobre si som una nació o una identitat nacional, però saben que l'autèntic perill, que mai permetran, és evitar tot model econòmic que s'acosti al concert basc. A partir d'aquí, entrarem en una sèrie de retallades fins a arribar a un text un pèl millor que l'actual, i que en comptes de rebre com un fracàs, acabarem acceptant resignats. I és que la societat catalana no s'ha manifestat com demana el PP en contra d'aquesta averració (segons ells), però tampoc s'ha mogut en massa per fer veure a tothom que realment el poble hi està a favor, que no és cosa només dels nostres polítics. Ni s'ha mogut ni ens mourem quan ens arribi el text sota mínims, i acabarem donant un Sí al referèndum com a solució menys dolenta. Espero no estar profetitzant el què seria un nou fracàs de Catalunya, que ens mantindria lligats uns quants anys més sota esquemes que no ens satisfan. Espero que per una vegada els meus col.legues més optimistes tinguin la raó...

Mediterraneo (1991)

Guanyadora de l'Oscar a millor pel.lícula de parla no anglesa l'any 1992 entre d'altres premis, m'esperava sincerament més d'aquesta història dirigida per Gabriele Salvatores. Comèdia lleugera ambientada en la Segona Guerra Mundial, ens parla sobre la història d'uns soldats civils italians supervivents de batalles anteriors, que són enviats en una missió força instrascendental: localitzar vaixells enemics i mantenir la illa en cas d'atac, una illa grega perduda en el mar egeu i sense cap importància estratègica en aquells moments de la guerra. A l'arribar la illa sembla deserta, així que els soldats comencen una vida relaxada. Convençuts de la inofensivitat d'aquests "invasors", aviat es faran veure els habitants que encara queden: dones, nens, i el pope. Junts seguiran vivint relaxadament en aquest lloc aïllat, perdent tot contacte amb la resta del món...
Història divertida (sense excessos) sobre aquests inoperants soldats italians, algún diàleg interessant, paissatges meravellosos, però em deixa la sensació de què sobre aquesta idea es podria haver aconseguit alguna cosa més. Recomenable en tot cas.

Eros

Eros és una pel.lícula formada per 3 curts de directors de renom, tots ells relacionats amb l'erotisme i l'amor. El resultat és però una barreja de 3 curts molts diferents i de molt diferent nivell:

1) The dangerous thread of things.

Dirigida per l'italià Michelangelo Antonioni, ens mostra una parella en viatge per la Toscana en plena crisi de passió entre ells. L'home trobarà refugi en una jove misteriosa. De diàlegs pobres, trama superficial, la veritat no vaig veure-hi res d'especial en aquest curt. Per al públic masculí que es pensi que veurà cossos nus de dones per ser una pel.lícula eròtica, que aprofiti aquí, que és l'únic en què veurà res, però lamentablement no acompanyat amb res més (per no haver ni música en molts trossos que es fan pesats). El millor potser els paisatges que es veuen.

2) Equilibrium

Steven Soderbergh (Ocean's Eleven, Traffic, Erin Brockovich) ens presenta un empresari de marketing estressat en el Nova York dels anys 50. Angustiat per un somni eròtic recorrent on apareix una dona desconeguda, el protagonista recorre a un extrany psicòleg que intentarà mantenir la sessió a l'hora que tenir contactes amb algú de l'edifici de davant.
Característic del director, el curt juga amb el color i el blanc i negre i presenta detalls interessants, malgrat que el ritme lent se'm va fer soporífer i va fer que m'adormís en alguns moments. En descàrrec de l'obra dir que realment estava molt cansat després de dues nits on havia dormit molt poc i que l'acompanyant (que no es va adormir) no el va trobar dolent.

3) The hand

Del xinès Wong Kar-Wai (2046), aquest és sens dubte el millor curt dels 3, menjant-se als seus colegues en el seu conjunt. Per sort és l'últim així que un surt amb un bon regust de boca al final. El fet d'anar de menys a més sens dubte acaba donant una millor opinió final del conjunt.

En el Hong Kong dels anys 60 un jove sastre s'enamora el primer dia que visita la Srta. Hua, una prostituta de senyors adinerats. Al llarg dels anys, el jove mantindrà la seva passió, cap a aquesta dona a qui li fa els seus luxosos vestits. Aquesta obsessió perdurarà fins i tot en els pitjors temps per ella... Excel.lentment filmada i amb escenes memorables, és potser el millor curt que he vist mai, malgrat que s'ha de reconèixer que tampoc sóc massa fan dels curtmetratges ni n'he vist tants com per ser una opinió per tenir en compte sèriament.

Propietat privada

Realment trobo malaltís el concepte de propietat privada que hi ha a Espanya. De vegades sembla que aquest dret estigui per sobre de tots els demés drets. La veritat que aquest cop no m'he informat massa del tema, només pinzellades que he anat sentint/llegint als medis de comunicació. M'estic referint a la nova proposta que vol fer el govern per acabar amb l'existència d'habitatges completament buits mentre una bona part de la població es mata a pagar unes hipoteques increïbles de per vida, renunciant a moltes altres coses que podrien fer a la vida, i una altra, en general més jove, s'ha de veure vivint amb els pares fins ben entrats en anys o anem deambulant per pisos compartits de lloguer, esperant la possibilitat i l'estabilitat necessària per a fer el pas cap a l'adquisició d'un pis, com fa el quasi 90% de la nostra societat, xifra elevadíssima en comparació amb la resta de països.
No sé fins a quin punt realment aquesta nova proposta de llei solventaria el problema, però com a mínim hauria d'incrementar la oferta del mercat de lloguer, la qual cosa hauria de fer baixar els preus d'aquests pisos, segons els pocs coneixements d'economia que tinc. Amb la qual cosa hauria de ser més fàcil per la gent independitzar-se dels pares, fins a tenir l'estabilitat econòmica que permeti afrontar la famosa hipoteca en què quasi tots acabarem caient.
La proposta consisteix en fomentar, incentivar que els propietaris facin un ús de les seves propietats desocupades, ja sigui venent-les o llogant-les. Naturalment per la nostra cultura, la primera opció serà descartada per la majoria, però la segona ja seria un gran què per molts de nosaltres, sobretot a Catalunya, que presenta el rati preus elevats/vivendes buides dels més alts de l'Estat (o el més alt, ara no recordo). Naturalment això també comportaria un benefici econòmic per al propietari, i fins i tot els maldecaps que un pot tenir llogant un pis cada cop són menys doncs molts ajuntaments estan assumint la tasca de fer d'intermediaris i s'encarreguen de les assegurances necessàries i contractes per tal de què l'estat de la vivenda sigui bo quan sigui retornat.
Doncs bé, davant d'aquesta acció tan necessària ja han sortit les veus conservadores de sempre, que posen el dret a la propietat privada com a dret primordial, per sobre del què també tenim tots a disposar d'una vivenda digna. Parlen de què el govern vol expropiar aquestes propietats. No m'he llegit la llei, però la ministra va sortir desmentint-ho, així que no sé en aquest punt qui diu la veritat, però en tot cas sempre seria com a última instància. I la veritat, tot i que defenso el dret a la propietat privada també estaria d'acord en una expropiació en últim terme. No ens oblidem que qui disposa de propietats on ni hi viu, ni hi vol fer lucre, és perquè realment va sobrat de diners.
Així que espero que el govern que tenim sigui valent novament i com amb la llei dels matrimonis homosexuals tiri endavant la iniciativa passant per sobre d'aquestes veus crítiques especuladores. S'ha de mirar de garantir tots els drets, però quan dos xoquen parcialment s'ha de donar prioritat al més bàsic, que en aquest cas és facilitar l'accés a la vivenda per sobre de drets especuladors.

Somniar despert

De què serveix somniar despert si el somni mai es fa realitat? Perquè aventurar situacions futures que mai es compleixen com esperaves? Un cop més arribada la ocasió, tot se n'ha anat a la merda. La il.lusió del somni que feia més soportable l'espera s'ha convertit de nou en decepció. Caldrà de nou doncs aixecar-se i tornar a començar.

Ja està fet!!!

Doncs bé, crec que finalment puc donar el tret de sortida al meu nou racó d'Internet. Diumenge a la nit escrivia la inaguració en aquest nou blog sota una data fictícia prèvia al meu primer missatge en el meu antic blog del msn per donar un començament a la història. He portat tot els posts i comentaris aquí, ahir em vaig estar barallant per canviar 4 tonteries de disseny i ara acabo d'escriure el missatge de trasllat.

Així que ara sí puc dir que comença la nova etapa, ja tinc un racó amb un disseny que he triat jo i que mica en mica, si trobo temps per aprendre a dissenyar amb html, intentaré anar fent més meu. Benvinguts els pocs lectors que tenia i que espero conservar i benvinguts els nous que puguin arribar.