Brokeback Mountain

Guanyadora del Lleó d'Or en el Festival de Venecia i recentment de quatre Globus d'Or, l'última pel.lícula del director taiwanés Ang Lee (Sentido y sensibilidad, La tormenta de hielo, Tigre y Dragón) es perfila com la gran favorita per als pròxims Oscar. Aprofitant-se d'un tema de moda i progressista, la productora ha conseguit amb èxit que el film es pengi l'etiqueta de western amb cowboys homosexuals, amb el ganxo comercial que això té (com a mínim aquí a Europa).
De totes maneres jo estic molt més d'acord amb la definició que fa Heath Ledger (un dels protagonistes junt amb Jake Gyllenhaal) sobre la pel.lícula: una pel.lícula d'amor que per casualitat té lloc a l'Oest. I així és efectivament, qui vagi a veure-la ha de ser conscient d'això, que va a veure una pel.lícula d'amor, l'únic que en aquest cas estem parlant d'amor entre dos homes, en una època (anys 60) i un lloc (EEUU) on això no es podia fer públic. Explicat això, deixar clar que a mi no em va entusiasmar, però deixant clar que ja no sóc amant d'aquest tipus de gènere.

Basada en la novel.la de Annie Prouxl, la història comença quan els dos vaquers protagonistes es coneixen l'estiu de 1963 demanant feina a un granjer corrupte de Wyoming. Mentre cuiden les ovelles per les muntanyes surgeix una amistat entre ells que ben aviat es converteix en quelcom més profund. Atrapats en una època equivocada per als seus desitjos, els dos protagonistes comencen acabat aquest estiu dues vides independents i constituteixen les seves pròpies famílies. Però el record d'aquell estiu està ben present en ells, per la qual cosa començaran una relació clandestina a distància, que miren de portar amb molt poc èxit (i enginy perquè no dir-ho). El final, en contra del què he llegit en alguns crítics (millor final del hollywood dels últims anys?), és previsible i fa allargar en excès una pel.lícula, que amb un retall de 20 min no hauria passat res i la faria més suportable al públic més general.

El millor per mi de la pel.lícula és el retrat de les conseqüències que la seva relació comporta en ambdúes famílies, així com els magnífics paissatges que es poden contemplar i magníficament filmats. La resta, una història d'amor no massa romàntica entre dos homes ben narrada i dirigida, però que en cas d'aconseguir les previsions que es fan sobre els Oscars, mostrarà al meu parer el fluix nivell de Hollywood en aquest darrer any.

Vaja merda de dia

Això vaig pensar ahir molts cops i dir uns quants, però ara repassant va ser un gran dia, la qual cosa demostra que un no s'ha de deixar portar pel temps que faci (motiu pel qual sortia aquest pensament). Això un que ha estat 7 mesos a Alemanya ho aprèn ràpid, si vol passar un Erasmus decent, doncs en un lloc on vaig veure el sol 2 setmanes, deixar de fer plans per culpa la pluja o el fred era un suicidi.

I així començava ahir el dia, fred i pluja a Manresa i camí de Santpedor les primeres volves de neu, que van anar augmentant d'intensitat i de grandària al llarg del matí. Aquest fet va provocar un ambient extraordinàriament distès al treball, que no recordava des del tranquil mes d'agost. El fet que s'espatllés la màquina de cafè i les búsqueda de possibles solucions va contribuir encara més a un matí realment poc productiu al departament (que ja està bé, perquè currem un colló normalment). Al sortir, un pèl de decepció, l'alta temperatura del dia (1 grau, el dia anterior estàvem a -5) va fer que la neu no quatllés més que en certes zones dels camps o amb gespa, o ja tornant a Montserrat i les montanyes de Terrassa. Així que les recent comprades el dia anterior fundes antilliscants (en comptes de les per mi ja antiquades cadenes) es van quedar sense estrenar.

Un cop a Barcelona, més del mateix, seguia la pluja i un fred gens habitual a la ciutat. Però en comptes de tancar-me a casa, curiosament va ser dels divendres més moguts que tinc des que treballo. Primer compra d'un cinturó per substituïr al què s'estava a punt de trencar, visita a la barberia per tallar unes grenyes que començaven a ser molestes (i políticament incorrectes al treball), visita a la central per fer un parell de birres amb el Txes i el Xavi i a partir d'aquí tour Aitor, jo i Xavi, amb el cotxe d'aquest últim: snooker a pedralbes (primera partida a 3 que feia), sopar en Kebab de Plaça del centre, veure Caché als Icaria, tiquet de prive al Cerdaña (incrementat per cert a 18 €, puta inflació), billars i futbolins a l'Ovella i finalment nit al Plata, aquest cop sí rodona perquè amb la pluja hi havia la gent justa que hi ha d'haver. Pel camí, doncs van caure uns quants cubates i birres, acabant amb un bon puntillu i una gran nit, a la qual només va faltar la falta de definició del Xavi i meva, amb les noies de la universitat que em van reconèixer i que jo no coneixia (és l'avantage de tenir un físic peculiar com el meu, que tothom es queda amb tú). I és que com el futbol, atac sense remat, no serveix de res, però això ja és una altra història.

Amistat

L'altre dia un amic em recordava que em considerava un gran amic i que estava allà per qualsevol cosa que necessités. La sentència no venia a cuento de res, senzillament ho va dir. En realitat ho sabem, però no per això emociona menys quan algú t'ho recorda i penses que potser ens ho hauríem de dir més sovint. Gràcies Dani per mantenir aquesta vella amistat tants anys i que espero no trenquem mai (te'n recordes quan deies que perdríem tots el contacte quan estéssim a la uni? Per sort no s'ha complert en la majoria dels casos). Gràcies a tú i a tots els demés per donar tant sentit a la meva vida i ser les persones més importants (a part dels pares clar) que tinc. Quan veig un vagabund desquiciat al carrer penso que a part de mala sort o mala vida, no va saber triar o cuidar les seves amistats, perquè aquestes no permetrien que arribés a aquest estat. Els pares acaben faltant un dia, la resta de la familia pot ser amiga o no té perquè, en tant que no l'has triat, la teva dona pot també faltar algun dia o resultar no ser la persona que creies, però en última instància sempre queden aquelles persones amb les que has passat gran moments de la teva vida, amb qui has rigut i plorat, amb qui has compartit sentiments, borratxeres, viatges... i a qui saps que pots recórrer quan ningú més et pot/sap ajudar, perquè a més són les persones que més t'acaben coneixent.

Australia experience (VII): rumb a les Whitsundays

L'avió va aterrar a les 7.30 a Brisbane i seguint el ritme estressant planificat pel Dani, a les 9.30 havíem d'estar davant d'Europcar, per reunir-nos amb els nostres companys de viatge per als següents 6 dies. Val a dir que quan el Dani et contagia amb la seva energia, tot és possible, així que per més impossible que sembli, vam passar per casa, vam menjar un plat d'espaguettis per si no dinàvem (tot i que acabàvem d'esmorzar a l'avió), vam fer una rentadora, vam preparar les noves bosses de viatge i vam arribar fins al centre a peu amb només 10 min de retard.

Allà vaig conèixer els companys de viatge, estudiants com ell d'anglès a la seva acadèmia. Són la Yoko (japonesa amb aspecte de nena), el Min Yong (coreà de 21 anys), Jenni (coreana de 28), Jennifer (taiwanesa de trenta i pico) i Marco (italià també per sobre els 30). A mi em feia una por tant d'asiàtic, doncs la meva experiència amb ells a Alemanya no havia estat massa positiva. Per sorpresa meva, el Dani deia que aquests eren de puta mare, així que estava expectant. El temps però va demostrar que malgrat ser bona gent, les diferències culturals són molt grans i no sempre és fàcil conviure. En fi, el tema és que vam comprar menjar i begudes i la Jennifer va llogar el cotxe, inscribint-se només el Marco també, perquè els menors de 25 no podíem llogar el cotxe (regla molt estúpida com va quedar clar després). Conduïnt la Jennifer vam sortir de Brisbane i la ruta era fàcil: Nacional 1 tot recte durant uns 1400 km i només els 30 km finals havíem d'agafar una carretera secundària. La Toyota Previa llogada em va sorprendre gratament, erem 7, el Dani i jo anavem darrere de tot i teníem molt espai, que podíem regular a voluntat, segons volguéssim més o menys maleter. Desgraciadament no vam poder disfrutar d'aquesta banqueta de darrere massa temps... Ja ben aviat vaig notar que les aptituds de la Jennifer al volant eren més aviat limitades, mantenint-se sempre en el carril de la dreta (que és com el nostre esquerre), sense adonar-se quan tenia cotxes a darrere que li feien llums i que havien d'acabar adelantant-nos de forma ilegal. Tot i que només s'havia d'anar recte, un parell de cops va agafar no sé perquè uns desviaments... Quan es va acabar l'autopista no se'n va adonar i la vam haver de corregir de carril... Com ningú deia res, callava, però finalment va venir l'incident que va provocar la "Primera Conspiració Europea". Estàvem el Dani i jo dormint estirats a darrere, quan de sobte es comencen a sentir crits i acte seguit el cotxe frenant entra en una zona de terra... S'havia tornat a equivocar de trajectòria i malgrat el coreà anava dient, No problem, keep sleeping, Jennifer don't worry, quan vam parar a repostar vam fer la primera reunió els 3 europeus i l'italià va continuar conduïnt. Cap asiàtic tornaria a conduïr aquell cotxe fins a l'arribada a Brisbane.

El Marco era un fittipaldi que conduia a la italiana, però jo em sento més segur amb aquests tipus de conductors. El següent maldecap va ser la música: no havíem tingut temps de fer cap CD. Teníem dos del profe d'anglès, un de Queen i un de música variada tirant a rockera que estaven bé, el problema és que només eren 2 per tantes hores de cotxe i les alternatives van ser els que havia fet el Min Yong pel viatge. En ple procés de zel amb la Yoko ens va martiritzar amb un conjunt de CDs pastelons fins al límit del suportable, però bé, d'aquí van sortir moltes conyes.

Vam parar a sopar a Rockhampton, la ciutat que es veia més gran al nord de Brisbane des que vam sortir. Era una ciutat molt rara inconcebible a Europa. Un carrer llarguíssim on només hi havia Motels, gasolineres i Fast foods. Era sencillament un lloc creat i pensat per tot el trànsit i transport que hi ha cap al nord i que passa exclussivament per aquella carretera, situat com a punt de parada per algú amb direcció a Cairns o Darwin (les dues úniques ciutats grans i importants que queden més al nord a Austràlia).

Ben sopat va ser el meu torn de conduir, primer cop amb un canvi 100% automàtic, que no tingués opció seqüencial. Tot i que pels adelantaments em ratllava una mica perquè reduia tard, la veritat que em va sorprendre el comportament dinàmic d'aquest gran monovolum. Amb mi al volant i el Dani de copilot es van acabar els Pastelons Mix Volums de l'1 al 10, així que vam estar 4 horetes xerrant els 2 i amb bona música. A Mackay vaig tornar a cedir el volant al Marco perquè ja m'adormia, i després de fer uns cops de cap, arribàvem finalment al nostre destí, Airlie Beach a la 1.30 de la matinada. Allà teníem un apartament llogat per 3 nits, però no per aquella, doncs el Min Yong havia calculat que necessitaríem 2 dies per fer 1400 km en una carretera tota recta...

Sent com era un poble turístic de costa, vam decidir anar a veure l'ambient nocturn i fer una birreta. Els asiàtics van preferir quedar-se a dormir al cotxe. No hi havia un grandíssim ambient, però sí que vam fer una bona xerrada en una terrassa, gaudint dels 28 graus que hi devien haver en plena nit. Al tornar, el cotxe estava completament ocupat, la parelleta davant escoltant música i xerrant i les 2 restants estirades i ocupant tot el lloc, per la qual cosa vam decidir anar a dormir a la platja, no sense abans avisar que tanquessin llums, ràdio i tot o ens quedaríem sense bateria.

A Austràlia no canvien l'hora, això vol dir que tot i ser estiu, a les 19 ja era fosc i per tant a les 5 ja era ben clar. Despertats doncs d'hora (igualment els meus ossos no aguantaven massa més seguri dormint allà), vam donar un volt descoratjador. El que de nit semblava molt guapo era ara una merda... La platja amb la marea baixa era lletgíssima i a sobre estava prohibit banyar-se perquè estava ple de meduses... Pos vaya. Una mica desilusionats sabíem però que les illes havien de ser guapes. Anem doncs al cotxe i oh oh oh, el Min Yong no pot treure la clau. La hi trec, però veig que estava en posició contacte. Pregunto si ha estat així tota la nit. Sí. Tement-me el pitjor, poso la clau de nou, tracto d'arrancar i efectivament!! No quedava bateria. Havien apagat les llums i la ràdio, però amb el contacte posat, el canvi automàtic seguia xupant electricitat, a l'igual que les llums dels comandaments i sobretot el ventilador del cotxe.

Sis a traició

Feia molt que no el podia veure i aquest dimarts vaig veure que encara fan aquest gran programa de TV3, un dels programes de tele que més novedós i que més m'ha enganxat dels últims temps. Trobo molt entretingut el escoltar les històries, mirar d'endevinar si són veritat i mentida, veure les estratègies i personalitats de la gent. Amb els programes que he vist (lamentablement menys dels què voldria, per diferents motius me n'he perdut bastants) encara no he aconseguit crear una teoria de quin tipus d'història serveix per triomfar i arribar fins al final. La tàctica també depèn molt del dia i el tipus de gent que et toquin. El què sí tinc clar és la tàctica a seguir en el moment final (Compartir o Quedar-s'ho tot) i em sorprèn que encara hi hagi gent que digui "Comparteixo" quan queda molt clar que és la opció errònia.

Pels qui no ho vegin, arriben al final dues persones qui segons el què hagin encertat dels demés tindran més o menys diners, els quals poden repartir-se o dir que t'ho quedes tot. Així doncs el teu contrincant pot fer dues coses:

1) S'ho queda tot
1.1) Tú comparteixes: l'altre s'ho emporta tot i se't queda una cara de tonto que no pots amb ella.
1.2) Tú t'ho quedes tot: no t'emportes res, però comproves que amb l'altre tampoc podies confiar i almenys ell tampoc s'emporta res.

2) Comparteix
2.1) Tú comparteixes: t'emportes la meitat del premi.
2.2) T'ho quedes tot: t'emportes tot el premi. Si estàs convençut que l'altra posarà comparteixo, perquè no poses ja m'ho quedo tot i dupliques??

Queda clar que en ambdos casos la millor opció és quedar-s'ho tot. Algú pot dir, clar, però llavors pots haver putejat a l'altre que potser està necessitat i tú te'n vas amb tot quan potser anavaes només a jugar i guanyar diners: també discrepo.

Un cop ho tens tot, poden passar dos coses. L'altre ha de dir si la història era veritat o no:

1) Si és mentida, doncs els 2 anàveu a jugar, i tú ho has fet millor, t'ho has endut tot.

2) Si és veritat i realment creus que el motiu s'ho val i et fa pena, dius davant del programa que només volies assegurar el premi, però que et compromets a donar el que necessita. Normalment aquesta quantitat serà més baixa que la meitat (els que necessiten molts diners, són expulsats ràpidament), així que acabaràs tenint més diners que havent compartit i hauràs solventat els problemes de l'altre. Perquè donar-li més del què necessita a un desconegut fent l'opció compartir? Queda't la resta per la teva hipoteca, dona-la als teus pares, als teus amics o a Metges sense fronteres, però oi que no dones mils d'euros al primer desconegut que veus pel carrer?

En fi, esperem que segueixi havent-hi gent que això no ho vegi, perquè sino s'acabarà el programa.

Repulsion (1965)

Pel.lícula de terror probablement en el seu temps (avui quedaria només l'escena de l'home al mirall), jo avui la qualificaria d'inquietant pel.lícula psicològica, sense arribar potser a thriller degut al seu ritme lent que ajuda a crear aquesta atmòsfera de malestar. Dirigida pel mestre Polanski, ens endinsa en el sempre difícil de representar món de la bogeria, ajudat per la brillant actuació de la magnífica Catherine Deneuve.

Carol és una reprimida sexual que sent repulsió pels homes i viu amb la seva germana, qui cada nit es porta el seu amant a casa, la qual cosa augmenta el seu odi. Quan aquests decideixen marxar de vacances, Carol es queda en un estat apàtic reclusa dins de casa, que incrementa la seva bogeria. Torturada per les seves visions de violacions i maltractaments (imaginacions sense més?), Carol acaba cometent un parell de crims, però el director no ens vol mostrar un monstre, sino una persona indefensa amb qui l'espectador s'acaba identificant tant o més que les pròpies víctimes.

Un gran blanc i negre, magnífic treball de càmara i molts detalls cuidats extremadament, junt amb certs efectes especials que devien sobtar al seu temps (gran escena la de les mans sortint de les parets), completen que el bon argument es converteixi en una molt bona pel.lícula recomenable per tot aquells amants de la història del cine, fans del director i/o amants de trames psiscològiques.

Meme de cine

Bé, la veritat és que quan me l'han passat no sabia molt bé el què era, però sembla ser que és com una espècie de forward entre blogs sobre un tema. Malgrat les pestes de l'amic Pau , crec que tampoc té perquè està malament del tot, dependrà com sempre de què t'estan passant, i mentre no et maleixin com en molts forwards per no fer-ho, doncs està bé.

I com el cine queda clar que m'agrada, recullo el repte del Dani i aquí vaig:

Número de pelis que tinc: ni idea en VHS, entre meves i de mun pare hi devien haver unes 100, però el gran dubte és si funcionen. DVDs 1, molt trist, però és que trobo injust pagar més per un DVD que per l'entrada al cinema, per més que sigui per tota la vida. Divx: 208 i pujant...

Última pel.lícula comprada: l'únic DVD que tinc, En el nombre del padre, comprat amb el País a preu econòmic.

Última que he vist: House of games a casa, Corpse Bride (La novia cadaver) a l'avió, Feliz Navidad al cine i no recordo l'últim cop que vaig ser massoca com per veure una per la tele amb tots els talls publicitaris.

Pròxima que veuré: doncs a falta de mirar les estrenes, estava entre una peli alemanya que no recordo el nom però que veig que no ha durat ni una setmana en cartellera, i Crash. Ja ho veurem, en tot cas quedarà constància aquí com sempre.

Cinc pel.lícules que veig molt o que tenen algun significat per mi: buf, sempre és difícil destacar un nombre, dins d'un ventall tan ampli, segur que si ho fes d'aquí una hora o demà elegiria unes altres, en tot cas:

- Una nit a l'òpera: diria que és la peli que he vist més cops, m'encanta l'humor del germans Marx i per mi aquesta és la millor (a pesar dels trossos d'òpera que hi ha), per sobre de la sempre destacada pels crítics Sopa de ganso.

- El tercer home: o com una pel.lícula pot sobreviure magníficament el pas del temps.

- El club dels poetes morts: també vista molts cops i que crec que no em cansaria mai de veure.

- Seven: potser el millor thriller vist per mi i que a més té un significat especial pel què va representar en les noves amistats que van sortir en l'institut.

- El Resplandor: com no, del mestre Stanley Kubrick, una pel.lícula que quan veus el primer cop en bones condicions produeix terror en estat pur (no ensurts a base de pujar la música o fer aparèixer imatges tenebroses de cop). D'aquest director però podia haver destacat també perfectament La taronja mecànica o 2001 (o com reconèixer què és una gran pel.lícula avorrida, si l'entens és clar, per a la qual cosa ajuda llegir la novel.la).

I quina ràbia no poder-ne dir més, així que com els CD recopilatoris, Bonus Track: La vida és bella, o com fer un gran humor d'una gran tragèdia.

I bé, passo el Mem a tothom qui llegeixi aquest post i tingui ganes. Demano només que m'aviseu del què publiqueu, per tal que ho pugui llegir i veure que no em quedi alguna gran peli per veure.

El final de Plata??

Ha estat el nostre últim gran descobriment discotequer a Barcelona, durant aquests últims anys ha estat el nostre lloc talismà, a on podies liar-la com a cap altre altre lloc en les gran celebracions, a on podies anar un dia tú i un altre, a on podies anar amb grups diferents i sempre passar-ho bé, a on podies anar a escoltar bona música, a ballar, a intentar lligar amb les no massa nombroses ni en general massa espectaculars ties que hi van, però de condició molt diversa... Un lloc sense horaris, sense llei, sense restriccions estúpides per imatge, sense suplements pel red bull i per un preu bastant inferior a l'habitual en qualsevol local mig decent (o no) de Barcelona.
Encara me'n recordo quan el vam descobrir, un antro que a primer cop d'ull decepciona, sobretot si entraves abans de les 3 com normalment fem, i te'l trobaves buit. Però la música acompanyava i al final s'acabava omplint dins de límits racionals, i acabaves disfrutant d'una gran festa, sempre amb un bon ambient imperant a pesar de l'absència de vigilància de la sala.
Però un lloc així no podia passar tants anys inadvertits i els amants i asidus de la sala, potser ens hem passat amb el boca-orella. Últimament el lloc s'anava omplint més i més, es començava a veure més xusma atreta suposo pel bon preu, manca d'horaris i permissivitat amb qualsevol tipus de substància, fins que el límit es va superar ahir clarament per sobre el soportable.
Un aforament molt superior al desitjable, impossibilitat de ballar a partir de les 3.30, empentes, males olors, moments d'asfixia... Al final tot això havia de portar al què semblava inevitable en les últimes setmanes, tangana sèria: ampolla de birra trencada al cap d'un, empentes, cops de puny, persona immobilitzada pel coll mentre li propinen cops de puny a la cara... Un espectacle deplorable, molt llunyà de l'esperit tradicional de Plata, però que demostra que desgraciadament amb l'espècie humana sempre hi ha d'haver un mínim d'ordre perquè la situació no es descontroli.
Caldrà doncs buscar nous llocs per descobrir en la sempre inacabable Barcelona, tirar més dels llocs alternatius que ja coneixem i esperar que algún dia ens arribi la bona nova que el Plata ha tornat a ser el què era.

Australia experience (VI): algunes platges i l'adeu a Sydney

Amb el cel ennuvolat i amb molt cansanci a sobre, ens vam llevar amb la intenció de tenir la primera experiència surfera a la famosa platja de Bondi Beach, a la qual es pot arribar amb un bus normal de la ciutat. La decepció va ser veure que aquell dia no hi havia ones, així que vam decidir agafar un caminet i fer una ruta molt maca bordejant els penya-segats per anar a les platges més petites de Bronte i Tamarama. La vista era preciosa tot i els núvols (de fet aquest tipus de dies de tant en tant m'encanten i amb el sol que ja havíem pres ja anava bé) i en arribar a aquestes platges vam comprovar que curiosament allà sí hi havia ones. Desgraciadament no hi havia paradeta per llogar taules, així que ens vam conformar en passar un dia de relax descansant, prenent el sol quan va sortir, disfrutant de la interminable espera per menjar una home-made burger, admirant a una surfera que feia coses increïbles i et feia pensar que tampoc era tan difícil i jugant amb les ones que hi havia.
A la tarda, tornada a casa, despedida de l'Olivier, sopar a casa amb l'Adrian i un amic seu: Dani, un italià que ha viscut molts anys a Barcelona, ballant breakdance al Portal de l'Àngel, fins que l'actual degradació que està patint la ciutat el va portar a marxar. Va ser interessant escoltar l'explicació d'una persona que porta una vida completament diferent a la meva, un món desconegut per mi el del breakdance, on un viu de forma nòmada però que pot fer-te ric si guanyes premis en els concursos internacionals que es fan. Molt lluny de la imatge de pidolaire que molta gent té d'ells. Desgraciadament el meu cansanci suprem em va fer anar a sobar i no continuar la conversa. Al dia següent tocava matinar de nou per agafar l'avió que ens duria a Brisbane, des d'on un parell d'hores després d'aterrar, havíem de començar el road trip cap a les Whitsunday Islands.

Australia Experience (V): Sydney de nou i Party on a ship

El següent dia venia marcat pel punt fort del dia: la festa en un vaixell per Port Jackson, organitzada per l'academia on el Miguel està estudiant anglès. Una ocasió única per estar en una festa especial a un preu raonable, així que s'havia d'estar en forma. Per primer cop des de l'arribada ens vam llevar quan el cos es va despertar.
Caminant sense estrés vam estar veient coses que ens faltaven de la City, com la St Edwards Cathedral, que em va recordar a Nova York, pel fet de què contrariament a la imatge que tenim a Europa, era l'edifici més baix entre tant gratacel. Abans de dinar vam pujar a la Sydney Tower, on després de veure un espectacle de realitat virtual propagandístic sobre les coses que hi ha a Austràlia, vam poder veure l'enorme ciutat de Sydney des de la torre més alta de l'hemisferi sud. També vaig enviar la postal a Manresa, des de la bústia més alta d'aquell hemisferi. Molt alt tot plegat doncs, però bé, les vistes de la ciutat i sobretot la badia eren precioses. Després de dinar amb el Miguel al conglomerat de comides ràpides d'arreu del món (fish&chips, asiàtics, entrepans, pasta...), vam donar una volta pel The Rocks, un barri que em va encantar i que mostra la major personalitat que té Sydney respecte les demés ciutats del país. Dins de la City i per sota dels fonaments del Harbour Bridge, es troba aquest curiós barri de cases baixes, tranquil i estil molt personal, amb zones molt maques i cuidades junt amb d'altres més abandonades i postindustrials.
Enamorat d'aquell pont, el Dani em va fer pujar-lo i anar fins al mig, per contemplar els símbols de la ciutat des d'una nova perspectiva. El pont desgraciadament és una autopista més via del tren, així que un no pot gaudir com s'espera de la seva bellesa i estructura.
Vista ja Sydney, tocava preparar-se per la festa, així que vam tornar a casa per canviar-nos i rebre a l'Olivier, el fitxatge de la nit. Es tracta d'un francés que el Miguel va conèixer a l'avió i que duia uns mesos treballant en una granja australiana. Ara estava de vacances a la casa del seu germà a Sydney, per després tenir intenció de viatjar pel país. Un molt bon tiu, simpàtic i graciós, i que és realment el doble més clar que he vist mai: Xavi Prats, tant físicament, com de caràcter per sortir de festa. Després ens vam enterar que el paio era de l'Opus i que viatjava allotjant-se de gratis en cases d'altres membres, la qual cosa va ser una sorpresa majúscula, doncs la imatge que vam tenir d'ell durant el dia i mig que vam compartir no lligava massa amb aquesta creença.
La festa començava a l'acadèmia del Miguel, on hi havia professors i estudiants (molts asiàtics) privant birra i sangria lliurement. Els professors (sobretot professores) eren gent molt maca, amb la que podies xerrar molt bé i la liaven com el que més. El Miguel era el centre de la festa, la persona a la que tothom coneixia i tothom parlava, i els demés ens vam centrar el agafar un bon puntillo, fer les primeres conyes i els primers contactes amb demés estudiants. Quan l'alcohol es va acabar tocava anar al vaixell, no sense que abans els 4 fessim un desviament per comprar més birra en un Bottle Shop. Un cop davant el vaixell, una petita decepció, tots crec teníem la imatge de fer la festa en un vaixell d'aquells més grans estil Mississipi que es veien anclats, però es tractava d'un petit vaixell no especialment maco. De totes maneres, al final va estar genial, hi havia espai per tothom, zones interiors, exteriors, dos pisos... Veient la cua que hi havia, el Dani va fer una de les seves demostracions alcohòliques i atlètiques a la vegada. Va anar corrent al bottle shop per portar-nos una birra de litre més, doncs al vaixell la barra lliure ja no existia.
La festa molt divertida, molta gent diferent ballant, algunes converses amb profes i gent vària, rialles amb Miguel i Olivier, vistes a l'Opera House il.luminada de nit i fins i tot atac (frustrat) d'una profe casada ultraborratxa. Com la festa començava a les 17.30, a les 12 ja finalitzà, i tot i que vam fer un intent de seguir-la en un antro de la ciutat, l'estat etílic que duíem ens va impedir l'entrada, així que sense ser tampoc cap trauma perquè estava reventat, vam posar punt i final a la que seria al final la única festa exitosa del viatge.