19 de novembre 2006

Ciutadans i RENFE

Si el nou partit de Ciutadans pretenia convertir-se en una veu pràctica del ciutadà de peu i mirar d'arreglar els nostres problemes, sense entrar en les constants disputes nacionalistes que no ens arreglen el dia a dia, no es pot dir que hagin començat amb molt bon peu. A la primera de canvi ens col.loquen una discussió político-nacionalista per un problema que lamentablement molts ciutadans del nostre país han de patir diàriament.
Després d'anys (recordo ja de petit el Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados) d'un servei que en comptes de millorar s'anava tornant més ineficient (per la falta d'inversions i la lògica degradació d'infraestructures i maquinària), la premsa del nostre país va començar a posar més èmfasi en les deficiències d'aquesta companyia. És una tasca lloable i a la qual crec que ha de contribuir la premsa, degut a l'enorme poder mediàtic que té. Ja que un ciutadà anònim és difícil que aconsegueixi canviar grans coses, és d'agraïr que la premsa reculli les indignacions de molts d'ells per fer un grup de pressió que impliqui canvis. Fruit d'això va haver-hi aquesta setmana un relleu en la direcció de Rodalies i una intenció sembla d'intentar posar fre a la constant debacle de servei i atenció al client in crescendo que patíem.
Doncs bé, ara resulta que aquesta crítica a RENFE és un nou complot judeomasònic del nacionalisme català per tal de reclamar les competències ferroviàries, segons el nou parlamentari de Ciutadans Antonio Robles. Suposo que segons ell la manera d'arreglar els problemes del dia a a dia és seguir empassant-nos un pèssim servei estatal sense protestar. Parla el senyor Robles de què no es denuncien les deficiències de Metro o FGC. Potser llegim una premsa diferent, però quan hi ha coses també hi apareixen; la diferència està en la freqüència amb què aquestes passen i el funcionament general que és més eficient i que com a mínim es veu que s'hi inverteix (Metro de Barcelona està renovant i incrementant combois per posar un exemple a més d'haver modernitzat moltes estacions). I per això alguns reclamem les competències autonòmiques o municipals per aquelles coses que creiem que ens poden millorar el dia a dia. No és un procès que s'hagi de fer en tot (en materia d'usos del sòl urbà potser ens hauríem de plantejar fer el procès invers i passar dels ajuntaments al govern central per evitar la corrupció que hi ha i frenar la construcció sense límits que estem patint), però en alguns casos es demostra la major eficàcia.
Però ja veiem que per el partit del senyors Rivera i Boadella els problemes diaris que ens havien d'arreglar són la discrimació del castellà, la identitat catalana i els complots nacionalistes contra la unitat Espanya.

18 de novembre 2006

Paladina

Al petit carrer de Santa Creu, en el barri de Gràcia, trobem un lloc interessant per menjar bo i ràpid i d'una manera més original i apte per a dur la parella, que el típic entrepà o un doner kebap.
Per qui no conegui el carrer, és el que puja pel costat esquerre de l'església que trobem a la Plaça de la Virreina (la segona plaça que un es troba, després de la del Diamant, mentre va pel carrer Astúries, on hi ha la sortida de Fontana). Allà a mà esquerra, ens trobem aquest local d'origen italià on un pot menjar les paladines, que són com unes espècies de creps de pasta de pa italià, amb múltiples combinacions per farcir, que fan que l'èxit estigui assegurat. Obert de 13 a 1h, per la nit té un ambient acollidor, amb l'únic inconvenient que no hi ha taula, i per tant, la paladina està més pensada per menjar pel camí si un té pressa, o a la barra semicircular que ocupa bona part del local o algunes de les barres laterals. Però precisament per això constitueix una bona alternativa al doner, no gaire més cara (entre 3 i 4 € la paladina, segons ingredients), i que ens farà quedar molt millor davant de la companyia femenina amb la que un vagi, abans d'entrar a la sessió de cinema o teatre que estigui a punt de començar.

Impro Fighters

En el Teatre Neu de Gràcia podem veure aquest any Impro Fighters, una nova idea dels creadors de Zzaping. No és una obra de teatre convencional, amb el seu guió, sino que es tracta d'un campionat d'improvisacions, per la qual cosa, es fa difícil recomenar ferventment que la gent hi vagi, doncs cada dia l'obra és diferent i el què sigui més o menys divertida dependrà de molts factors: actors participants aquell dia, dificultat de les proves, química entre ells, etc.
Però sens dubte es tracta d'un format interactiu original i un mínim de diversió està assegurat.
En cada obra 4 dels 8 actors, representant a diferents personatges, combatran per rebre els punts del públic, amb l'objectiu de ser el campió d'Impro Fighters al final de temporada. Duels 1 contra 1 i 2 contra 2, al final dels quals el públic aixeca les papeletes amb un color o l'altre per votar qui els hi ha fet més gràcia. Cada duel ve marcat per una categoria (desenvolupament en un lloc que digui el públic, frases amb un número constant de paraules, frases que comencin per unes determinades inicials, seguiment d'un guió segons títols del públic, mort de personatges segons decideixi el públic, utilització d'objectes que doni el públic i d'altres segons el dia) i un títol que ha escrit algú del públic (a l'entrar cadascú escriu un títol, que com us podeu imaginar pot ser d'allò més variat, ahir des de: "El follá se va a acabar" a "Cria de berberechos salvajes en cautividad"). En fi, una bona manera de passar una estona divertida, sense estar a uns preus desorbitats. Cada divendres al Teatre Neu.

+ Info

Laporta i les seccions

18/11/06 03:00 h. BARCELONA - El responsable de las secciones del Barcelona, Jaume Ferrer, admitió en Radio Barcelona que hubo errores cuando se puso en marcha la campaña de abonados del basket. Dijo que “nos equivocamos a obligar a que fueran socios del Barça los que querían ser abonados al basket. Hemos perdido mil en dos años y queremos recuperarlos. El precio del abono también era caro, 120 euros, que muchos jóvenes no lo podían pagar”
www.elmundodeportivo.es


Suposo que per aquest motiu vaig rebre l'altre dia una carta del Barça donant-me la propaganda dels abonaments d'aquest any. El curiós del cas és que ni vaig veure que els abonaments fossin més barats, ni vaig veure que deixés d'haver l'asterisc al costat del preu per indicar-te que havies de ser soci obligatòriament. Està molt bé reconèixer errors, però si tampoc hi poses remei no sé com volen recuperar els mil abonats joves que han perdut.
Per cert, el Barça ha liquidat la mítica secció de ciclisme, després de què el departament de marketing no pogués trobar en 4 anys un trist patrocinador (els que tenia tots van ser aportats per Melcior Mauri). Una mostra més de l'interés d'aquesta junta directiva per les seccions.

17 de novembre 2006

Más que amor, frenesí (1996)

Òpera prima d'Alfonso Albacete (Atómica, Sobreviviré, Entre vivir y soñar) y segona experiència com a co-director de Miguel Bardem després de La Madre (1995), aquesta curiosa obra de gènere incert ens presenta el Madrid dels 90, en un ambient underground electrònic de lesbianes i drag queens, on sexe i drogues és el pa de cada dia. Sens dubte un bon referent de l'ambient de club urbà dels 90. Per acompanyar la pel.lícula, tot una sèrie d'ambolics amorosos i policials en els quals es veuen inmersos els (i sobretot) les protagonistes, encarnats per una sèrie d'actors joves en aquell temps i que han seguit sent referents del cinema espanyol: Nancho Novo, una espectacular Cayetana Guillén Cuervo, Ingrid Rubio, Betriz Santiago, Juan Diego Botto, i fins i tot un cameó de la joveníssima Penélope Cruz. La pel.lícula barreja escenes còmiques, amoroses, sexuals i violentes, en un film molt peculiar, al qual potser li falla un final una mica esperpèntic, que no treu però l'interés per qui vulgui veure una pel.lícula espanyola diferent que reflexi part de l'ambient dels 90.

16 de novembre 2006

En la teva memòria

T'escriuria un poema, però ja saps que la vessant artística mai ha estat el meu fort. Voldria expressar els meus sentiments d'una altra forma , però com tú, fer arribar els nostres sentiments als demés em costa. Vaig arribar tard, a temps per veure't allà estirat, fred, però amb una cara d'alleujament, d'haver mort com tú volies, a casa, dormint, sense patir dolor ni estar en estat semi vegetal i ser-ne conscient. Per sort, tú i jo ja ens havíem despedit, aquell dia en què et va venir aquella crisi poc abans que marxés. Coneixent-te, potser ho vas fer a posta i tot, sabent que probablement el teu final arribaria quan jo ja estaria lluny i que potser no arribaria a temps.
Així ens vam poder fondre en una llarga abraçada i mostrar-nos l'amor de pare i fill que sentíem i no sempre ens demostràvem.
I és que a pesar de les nostres fortes discussions, sempre ens hem estimat i hem estat orgullosos un de l'altre. Aquelles no eren més que el fruit de ser massa iguals i com els pols iguals d'un imán, ens repel.lien. Pots estar satisfet de la teva vida. Potser no ha estat tan llarga com un espera, no has tingut temps de llegir tots els llibres que havies comprat per gaudir durant la teva jubilació, però els 60 anys viscuts crec que han estat plens d'experiències i has pogut fer sempre el què has volgut: treballar les teves hores, llegir, anar al cinema, al teatre, a museus, restaurants i viatjar... Quina sort que sempre deies que no volies segones cases per poder viatjar abans de jubilar-te i conèixer el màxim de món. Com a mínim així també en aquest sentit has pogut morir tranquil.
Ahir van estar aquí els teus jefes de Madrid. El número 1 d'Espanya en matèria de tuberies d'altes prestacions et van definir. Allà sens dubte has estat sempre estimat i respectat. A pesar del teu caràcter, sempre has estat per damunt de tot honest i professional, i això en el món empresarial s'agraeix. I els de la teva quinta, doncs a part comparteixen l'amistat dels 10 anys que vas estar allà i que van coincidir amb una època teva de joventut i transició a la democràcia, que devien ser d'allò més intensos.
Però també amb els amics d'aquí i els del poble has deixat un bon buit. I què dir de nosaltres. La mare i jo et trobarem sempre a faltar. A tú et devem la vida còmode que hem portat, l'amor per la lectura i la cultura en general, l'esperit crític cap a les coses. Ella a més el teu amor que a la teva manera li demostraves i amb més èmfasi a les portes de la mort... sí, les teves últimes carícies abans de caure en el coma cap a ella els va entendre perfectament. I jo, què dir, t'ho dec tot. La meva educació i preparació gràcies a la qual ara estic treballant a l'extranger (com tú sempre volies) en el treball dels meus somnis. La majoria dels hobbies són heredats teus. I les múltiples amistats que estan venint i trucant aquests dies són fruit del caràcter i ètica que m'heu donat els dos.
En fi, tú i jo sabem que no podràs mai llegir això, però tot el què dic ja ho saps. Només necessitava escriure en aquest racó meu sobre tú, perquè mai ho havia fet, i que quedi constància en aquest nou mitjà d'expressió del segle XXI del content que estic que hagis estat el meu pare. Fins sempre pare!!

06 de novembre 2006

Passin passin que veuran el piset



Rebedor del pis i vista un cop entres (a l'esquerre la cuina, en front seu el lavabo, a la dreta la sala d'estar-menjador, en front seu, l'habitació)



Tres vistes de la sala d'estar-menjador


La cuina

Lavabo i habitació

04 de novembre 2006

El viatge

7:05 sortida de Barcelona
7:30: primera parada l’estació de servei de Mollet (la gasolina la paguen, així que sortir amb el dipòsit ple)
9:30: Carcassone (realment podríem anar més sovint pel sud de França, està bé, a prop i estàs a l’extranger)
10:30-11:00: parada a Montpellier per descansar (collons, quin fred, pensar que quan vaig visitar la Montse t’ofegaves de calor)

Perquè tants francesos condueixen tan malament per autopista? Van pel seu carril fins que es topen (quasi literalment amb el camió), moment en què frenen (a pesar que feia estona que has alentit perquè canviessin de carril) o se’t tiren a sobre (quan ja fart de veure que el tiu no canvia, decideixis passar).

13:30: parada passat Lyon per menjar un panini, ja que amb la política de ja menjaré passat Lyon, en la meva direcció ja no quedaven estacions amb restaurant.

Autopistes sense massa trànsit,rectes, avorrides, el cansanci començar a sortir. Què còmode és trobar un cotxe que circuli bé i anar-lo seguint. Sense concentrar-te en res més, la música i aquell cotxe que va a la velocitat que vols i anticipa els adelantaments amb suficient antel.lació. Al cap d’una estona ja som uns quants, com un equip ciclista, adelantant un quan veu que el primer perd ritme, per seguir així junts, fins que els camins ens separen.

17:10: parada prop de Mulhouse per descansar

Policia aduanera (3 homes i una dona) s’atura al parking del bar mentre surto. Al veure que em dirigeixo al cotxe m’aturen (mal afeitat?). Documentació? Espanyol. Portes tabac? No. I alcohol? No. No ho dic, però amb la UE no puc dur el què em roti? A on vas? Alemanya. A què? Treballar. A què et dediques? Enginyer automoció. A quina ciutat? Ingolstadt. Què hi ha allà? Audi. Quant de temps? Uns dos anys. Treballaràs a Audi amb un Peugeot? Sí (això segur que t’ha fet gràcia gavatxo,oi?). Obre el cotxe. Fet. Buf. Sí, estic de trasllat. Bé,mirem quatre coses i el deixem anar. Gràcies. No té res. Bon voyage (això la noia, que tenia un bon polvo i feia cara com de no haver sortit mai de la regió fronterera).

Mulhouse: 1000km exactes. Parada prevista, seguim endavant, Freiburg? Velocitat mitjana: 120 km/h (comptant frenades dels peatges, per cert, igual de cars pero sense haver de parar cada 20 km, i descansos).

17: 40: Freiburg, seguim endavant. Autopista alemanya? Baixa la mitjana de velocitat degut al trànsit.

18:30: Parada al Schweizer Hof de Baden-Baden. Poble maquíssim però pijo on els hi hagi. La simpatíquissima recepcionista turca (qui també devia flipar pel meu aspecte i el estar en aquell hotel i lloc) em convenç perquè vagi a donar una volta a la ciutat i sopi per allà. Molt maques les termes i tot el centre en general. Tipisches Maultaschen per sopar i cap a l'hotel, amb un refredat i cansanci del mil. Demano una aspirina i la noia busca per tot arreu fins a trobar-ne una.
21:00: dormir

6:40: em llevo. Dutxa, esmorzar fort i 7:30 a seguir el camí. Sort de l'aspirina.

Karlsruhe, autopista A8: la pitjor autopista alemanya que conec. La reconec a l'instant, al entrar-hi direcció Stuttgart. Fa un any i poc la vaig fer a l'inrevés quan Gestamp em va enviar 3 setmanes a les plantes de GRIWE. Mal esfaltada com costa veure en aquest país. Sembla però que ja l'estan reparant.Nombroses obres fins a Stuttgart. Com sempre Alemanya em rep amb pluja.

Stuttgart-Ulm-Augsburg: zona muntanyosa, autopista amb corves. La temperatura baixa. Comença a caure aigua-neu. Comença a nevar. Si no fos perquè n'acabaré fart, quina imatge tan bonica: muntanyes amb arbres que no saben si és estiu (la setmana passada estaven a 26º), tardor que no hi ha hagut o hivern. Verd, groc, vermell, marró, alguns ja sense fulla, amb un terra lleugerament nevat i les bromes baixes passejant com fantasmes entre la vegetació. La imatge dantesca més preciosa que he vist mai.

11:00: entrada a Ingolstadt (velocitat mitjana del viatge:114 km/h, km:1520)

02 de novembre 2006

Eleccions per a la Generalitat 2006

Per un pèl, però finalment vaig poder votar per a les eleccions del Parlament de Catalunya, abans d’iniciar el meu exili alemany. Finalment vaig complir la intenció avançada fa un temps, i davant la manca d’alternatives que em fessin el pes,vaig votar a EI (Escons Insubmisos), els quals han triplicat els seus anteriors resultats i amb més de 6000 vots s’han col.locat com a 8a força més votada. Si sumem aquests vots als del Partit pel Vot Nul, als vots en blanc (més d’un 2%, tot un rècord) i a l’abstenció (46 % aproximadament, segona més alta de la història), sens dubte, els grans guanyadors han estat els què n’estan farts dels polítics que tenim. Hauria de ser motiu de reflexió per a ells, però ja els coneixem, res canviarà.

El guanyador de les eleccions ha estat CiU. Aquest cop sí que no hi ha dubte, ni res on agafar-se, ha guanyat per escons, per vots, i a més, després de 2 eleccions sense aconseguir-ho, en les quatre províncies. De totes maneres han quedat molt lluny d’una victoria per majoria o quasi, com pretenien a través de la seva campanya agressiva contra el govern tripartit. La seva posició de clar guanyador s’ha produit més per demèrit del PSC (que és el què ha perdut més), que per mèrit seu i de la seva campanya. Un es pregunta si per guanyar calia tan rebombori i sobretot tancar tantes portes per negociar, perquè ara correrien el risc que ERC (l’únic partit amb qui poden pactar després que Montilla descartés una Sociovergència que seria la seva tomba política) els engegés a fregar. Ho he posat en condicional perquè els enfadaments polítics són teatre i si ERC vol pactar ho farà igual, i de fet diria que a poc que CiU es mostri generosa, aquest cop hi haurà govern nacionalista (i a veure com va, perquè quina ràbia em fa el Mas president).

El PSC i Montilla han estat els grans perdedors d’aquests comicis. Han donat escons a CiU, ICV i al nou partit de Ciutadans. No crec que tan trànsfuga respongui a un descontentament en especial cap a l’actuació del govern de Maragall (ja que ICV ha rebut molt vots de PSC i ERC), com del què presentaven pel futur. Maragall seria el què era, però la gent sabia què votava. A Montilla li ha faltat capacitat de comunicació, de transmissió de lideratge i d’idees clares. Fa 3 anys la gent sabia que votava tripartit, però aquí un Montilla massa conservador i depenent de Madrid (sino què tant ZP aquí) no ha dit què volia. Resultat: sector nacionalista no radical del PSC cap a CiU, sector Ibarres catalans cap a Ciutadans, i sector PSC descontent però catalanista i d’esquerres cap a ICV. Un bon cop, Clos següent candidat? Dependrà del què acabi passant, i és que gràcies a ICV, ERC torna a tenir la clau per reeditar el tripartit, amb la qual cosa Montilla podria ser el primer president nascut fora de Catalunya (deixant constància que aquest fet me la pela, em preocupa més la seva falta de caràcter i el sucursalisme a Madrid).

ERC ha resistit (totes les enquestes els feien perdre més), com deia Carod Rovira, que per primer cop vaig sentir dir a un polític que no ha guanyat. De totes maneres, deixant de banda aquesta humilitat i malgrat la campanya força sensata que han fet, poca autocrítica vaig sentir per justificar que han perdut dos escons. Sí que és certa la campanya mediàtica contra ells, però els múltiples errors seus també hi han estat. De totes maneres, sembla que la majoria dels electors han persistit amb ells, el què els hi torna a donar la clau per decidir amb qui governar, la qual cosa m’alegra a pesar de no haver-los votat. I és que els demés encara són pitjors (opinió personal). Ara tenen una boníssima oportunitat per demostrar que han après i millorar la seva imatge, per tornar a seguir el camí ascendent que havien dut els últims anys. I per la següent, potser un canvi de líder?

El PP en la seva línia catalana. El seu sostre de vots sembla que ja està assolit a pesar de comptar amb el millor candidat, en quant a saber parlar. I és que mentre a Madrid hi hagi Acebes & Co, el PP aquí no puja a pesar de Piqué. I si es manté en Piqué, tampoc pujaran amb aquest vot immovilitzat més fatxa que sí els vota a les generals espanyoles. Un joc massa dificil de dur a Catalunya i a sobre ara tenen competència antinacionalista, que els hi ha tret un escó.

ICV ha estat l’altra gran guanyadora, pujant de 9 a 12 escons, fruit dels electors descontents d’ERC (2 escons) i del PSC (1 escó a Lleida després de 20 anys). Un resultat lògic i que m’alegra que hagi acabat en ells abans que en d’altres, malgrat la meva discrepància amb la seva política antinuclear i antiinfraestructures. De totes maneres, per relativitzar el seu triomf, dir que han guanyat el vot descontent dels partits que durant la legislatura han arriscat més. Ells eren els tercers, els que no deien res, cap escàndol, però cap acció que ningú recordi, més que mers comparses del PSC. Ara els hi ha donat rèdit, però si volen seguir creixent caldrà que mostrin més personaliat, sino poden perdre ràpid el què han guanyat.

I finalment Ciutadans, el partit fundat per Boadella & Co, que sense que ningú sàpiga què proposen, amb el seu tret anticatalanista, han aconseguit ni més ni menys que 3 escons, venint del no res (que sempre costa per la falta de suport mediàtic, a pesar qe ells han tingut quelcom que els demés no han tingut). I qui es pensava que seria un vot que dividiria la dreta espanyolista, res de res... 1 escó al PP i 2 al PSC. I és que el partit es defineix d’esquerres i laic, així que ha aconseguit el vot socialista espanyolista (Ibarres i Bonos que visquin a Catalunya). Sens dubte és un buit que hi havia a la nostra societat com han demostrat. I mal que em pesi (Libertad, libertad!!!, sense comentaris, malgrat que algunes coses que deia Albert Rivera eren certes) és el partit que té més potencial per crèixer.Un cop assolida aquesta base no representada fins ara, si la consoliden i amplien el seu discurs tenen davant seu un gran panorama: el 30% que sempre s’absté. No l’obtindran tot, però només que aconsegueixin un petit bocí, ja són escons. Només que suavitzin una mica el discurs anticatalà (almenys amb l’idioma) i ampliin el de concentrar-se en el dia a dia (abans educació que seleccions esportives, per exemple), tenen un possible llarg camí que recòrrer.

I és que és el què he dit sempre.Si el nacionalisme català vol crèixer, de vegades s’hauria de concentrar més en el què ens uneix a tots els catalans: finançament, educació, sanitat, vivenda, immigració... Quan aquí estem tots satisfets després ens concentrarem en si l’Estatut ha de dir nació, en si tenim seleccions, etc. No és que no poguem seguir avançant en la nostra identitat nacional, però es tracta de fer feina sense que això sigui el dia a dia del debat polític, que és el què percep la gent.

01 de novembre 2006

Aufwiedersehen Barcelona

Finalment ha arribat el moment, ha passat poc més d'un mes que ha estat com el.ludir la realitat, la de deixar novament per un temps la meva estimada Barcelona. I és que encara que no fos estar aquí els caps de setmana, fins ara era com seguir vivint aquí i que el treball fos una llarga reunió de 5 dies. Però ja s'ha acabat, demà, mermat de forces per l'acumulament de estrés de l'última setmana que se m'ha acumulat a la columna, partiré amb el meu cotxe, carregat com els marroquins a l'estiu, cap a aquesta ciutat, que encara no he volgut descobrir (per tal de no esgotar-la massa ràpid), que serà la meva nova llar durant el proper any (i probablement any i mig). Una ciutat novament antagònica a la meva Barcelona, però amb moltes oportunitats de viatjar, amb la nova experiència que significarà viure sol en un pis agradable, recuperar de l'època de l'Erasmus el tornar a fer totes les tasques domèstiques (afegint-hi aquest cop el maleït planxar) i espero com en les altres experiències forànies, el conèixer gent i activitats noves. Serà més difícil aquí conèixer gent, però amb el temps suposo que és inevitable el trobar un grupet afí. Entremig, aquest cop sí, baixades regulars a Barcelona, per no perdre els llaços que espero recuperar al meu retorn, que espero ja sigui el meu establiment definitiu aquí.
En quant a aquest modest espai, espero que romangui tancat el mínim temps possible (tot dependrà de l'eficàcia del DSL alemany per donar-se d'alta). Salut i fins aviat estimadíssims lectors.