Comiat de Hanoi

El dia a Hanoi va ser una mica diferent a l'esperat, pero es pot considerar satisfactori. Despres d'un bon esmorzar vam decidir provar les mototaxis (10.000 VND per persona) per anar a la Pagoda del Pilar Unic. L'experiencia en moto es fascinant, com anar sortejant tot el transit en una ciutat on l'unica llei del transit es fer sonar el claxon. Els pocs semafors existents son en general poc respectats. Despres d'unes quantes rialles i de no saber si ens havien deixat al lloc correcte (error en aquest cas d'un mapa de la lonely no massa currat), vam visitar la Pagoda i a peu vam fer el trajecte pel Mausoleu de Ho Chi Minh (espectacular per fora pero tancat en aquesta epoca) i fins al Temple de la Literatura, on et podies sentar sobre el cap d'una tortuga per llegir (sic) uns gravats de pedra verticals. A mes com no, una pagoda mes inclosa en el preu. La tornada al centre va ser novament en moto i montant un espectacle de crits que atreia l'atencio del nombros public autocton i guiri (en aquest punt he de dir que estar tant al costat del Xavi acaba contagiant).
Per la tarda haviem de recollir els bitllets de tren per Sapa, la qual cosa es va acabar allargant mes de l'esperat per culpa la companya d'agencia de la Namh, amb qui vam estar xerrant una bona estona. Entremig, alguna compra mes o menys inutil mes, comprovar que amb tant de guiri ja no quedaven entrades pel teatre de les titelles d'aigua (s'intentara l'ultim dia), descobrir que l'espectacle del dia anterior havia estat perque el noi era un lladre, alguna Bia Hoi mes i intent de lligar (grande Miguel) amb una canadenca d'origen vietnamita que estava de turisme (ens haviem de trobar despres al tren pero creiem que tenia el tren anterior, a veure si la trobem per aqui Sapa). Un bon sopar al Ladybird (on haviem dinat el primer dia) i on vaig tastar un delicios peix fregit i temps per recollir les maletes i anar cap a l'estacio, a matar el temps amb alguna birra mes fins a la sortida del tren.
Marxem doncs de Hanoi amb un bon sabor de boca pero una mica estressats de tanta persecucio al turista pel carrer i del regateig a les tendes. Tambe una mica cansats de la pudor de menjar cru del mercadillo al carrer on teniem el hostel. De moment sense cap massatge (el mes curt es de dues hores i mitja), pero ja amb alguna anecdota. El famos Happy End aqui li diuen Massage Bum Bum i tothom sap el que es i diu que esta ple, pero s'ha de dir la prostitucio tampoc es tant visible si no es busca. De fet, el mes aprop que hem vist va ser un ciclotaxi que quan li vam dir que no ens va asenyalar una dona en moto, madame! El Xavi salta amb Madame Bum Bum?? I si, alla teniem ja a la dona perseguint-nos fins que vam entrar al bar. Una ciutat frenetica a la qual hi tornarem com a minim l'ultima nit abans del vol, a reviure-la i fer les grans compres (es poden trobar bones imitacions força be de preu (previ regateig).

Primer dia a Hanoi i cap a Sapa

Començarem rectificant el post anterior. La persecucio al turista es bastant insuportable. A l'igual que Cuba, al final si un no vol ser timat, el secret esta en no parar. Si l'article que et venen interessa, oblida't de l'honestedat tradicional asiatica, com si estessis al Gran Bazar d'Istambul regateja començant per la meitat i no et sapiga greu acabar marxant si et sembla car... probablement vindran al darrere. Sino, ja ho saps pel seguent que et vingui, el preu per on es moura.
Hanoi no es una ciutat especialment maca, pero te un ritme de vida impressionant. Des de les cinc del mati (nomes pel nombre de botzines em puc imaginar que avui el transit es encara mes intens), i fins el toc de queda a les 12 el bullici al carrer es increible. Ja sigui a la zona de mercat de menjar, ja sigui al mercadillo de roba, als carrers amb els diferents oficis i tendes o a la zona turista de bars, tota la ciutat respira activitat.
El menjar de moment res sorprenent: arros bullit sempre d'acompanyament, verduretes i porc, anec, pollastre o vedella de carn. Bastant semblant als nostres xinos, per avui tenim pendent una paradeta de carrer amb marisc que vam veure ahir i que es veia mes higienica que la majoria.
La festa de Hanoi sembla que fora de divendres i dissabte baixa bastant. Despres d'una Bia Hoi (birra a granel) en un bar autocton on fumaven amb la megapipa vietnamita (llastima que el desconeixement general d'angles o frances no permeti profunditzar molt), un Mai Tai en un bar del famos carrer Bao Khahn i tres Jackis en el actualment de moda "Funky Monkey", un bar discoteca amb musica dance-techno, noies maques (no de pagament mal pensats) pero bastant buit ahir.
Com a anecdota del dia, que ens va deixar bastant de pedra: quan sortim de dinar, veiem tot un cumul de gent pel carrer, pal mani, que segueix a un noi en pilotes escortat amb el cap acotat per dos vietnamites. El noi amb la cara magullada i sagnant intentava fer lleugers intents d'escapatoria que ja sabia infructuosos. No sabem que va fer pero podem imaginar que va acabar al llit de la persona equivocada...
El plan per avui acabar de veure Hanoi (zona mausoleu Ho-Chi-Minh i alguna volta mes pel centre), anar al Teatre de Marionetes d'aigua, recollir els bitllets del que hem reservat, una penultima Bia Hoi i cap a l'estacio, on el tren llitera ens ha de portar durant la nit cap a la zona muntanyosa nord de Sapa.

Arribada a Hanoi i primeres impressions

Despres d'un llarg viatge d'unes disset hores hem arribat aquest mati a la capital nordvietnamita. El viatge s'ha produit sense problemes (exceptuant l'arribada tardana dels germans Sa que s'havien adormit per voler sortir de festa la nit abans). El meu objectiu de dormir a l'avio de Vietnam Airlines per minitmitzar el jet lag s'ha assolit mitjançant un parell de Dormidines barrejades amb Chivas 12.
Aixi que a les cinc del mati hora local estavem ja a l'aeroport, on ens esperava un taxi de l'hostal. Com a les sis no podiem entrar a l'habitacio, hem anat a donar una volta i hem començat a viure l'experiencia asiatica. El que mes sorpren de Hanoi es el transit de motos, un infern de botzines continues per anar apartant la gent. La llei es la del mes fort. Els cotxes piten perque s'apartin les motos (en el trajecte de taxi no ens hem emportat cap der davant de miracle) i les motos el mateix amb els peatons. Com es impossible tenir-les totes presents, el secret esta en caminar i creuar lent els carrers i deixar que siguin elles les que t'esquivin. La persecucio al turista per vendre menjar, mototaxis o bicitaxis es present, pero de moment bastant mes suportable que a Cuba. L'unica sorpresa negativa pel moment es el fet que Vietnam esta aquest any de moda, i tot i que encara no hem vist molt turista (per l'hora que es), esta tot bastant ple, la qual cosa ens ha obligat ja a reservar mes coses de les previstes degut a que tot esta molt ple: aixi que ja tenim els trens per Sapa dema nit, empalmem a la tornada amb el tour per Halong Bay i despres marxarem ja directes a Hue (amb tren nocturn o avio encara per decidir). Tot venut per una simpatica operadora que ha mostrat molt mes interes que la resta... i amb la que intentarem quedar aquesta nit.
Ara mateix, esperant que ens donin habitacio, una dutxa, canvi de roba i a seguir descobrint la ciutat. Jordi Caus, blogspot, Hanoi. Seguirem informant.
PD: com podeu veure els accents aqui no existeixen, aixi que les croniques hauran de ser sense ells.

Travelling to Vietnam

D'aquí sis horetes comença una de les més grans aventures de la meva vida. Primer viatge de quatre setmanes, viatge al país més exòtic de la meva vida (sense que tampoc ho sigui tant), amb dos germans... un tant peculiars (David, perquè et vas rajar?) però segur, espero sigui una gran experiència. Hanoi, Sapa, Halong Bai, Hue, Danang, Hoi An, Nha Trang, Boun Me Thuat, Dalat, Saigon, Cant Tho, i Phom Phem i Angkor Bat a Cambdoja ens esperen, si els transports, canvi de plans o qualsevol contratemps fisiològic o animal ens ho impedeixen. Un viatge poc planejat però que fa molt temps que estem esperant i que avui ha començat a mostrar els seus efectes. Aquest era jo fa unes hores... i aquest sóc jo (I, II) ja preparat per si acabem en alguna presó vietnamita (i sinó perquè els bitxos no tinguin cap niu disponible on instal.lar-se).
Si Internet està fàcilment disponible, s'intentarà mantenir un diari de viatge en aquest espai, sinó la crònica seguirà a la tornada. Per la resta, només em queda desitjar-vos unes bones vacances.

El joc de l'àngel

Set anys després del seu exitós debut com a novel.lista per adults amb "L'ombra del vent" l'escriptor barceloní treu la seva segona novel.la del què ha de ser una saga de quatre obres, totes elles independents entre sí. Caldrà doncs potser esperar al seu conjunt per poder valorar millor la seva obra, però de moment he de reconèixer que aquesta segona entrega m'ha decebut bastant. No és un fenomen estrany en tot autor que debuta amb una gran primera obra... Les expectatives són molt altes i de vegades és difícil mantenir el nivell que el lector espera. Recordo "L'ombra del vent" com una magnífica història tràgica d'amor, intriga i suspens ambientada en una Barcelona post-Guerra Civil. Definida així a grans trets, "El joc de l'àngel" podria ser una continuació del mateix, o millor dit una preqüela, doncs els fets es remonten en un inici a la Barcelona dels anys 20, malgrat que hi ha temps de solapament. Ambdos relats comparteixen també un llibre com a inici del destí del protagonista (diferent aquest però), així com alguns llocs (El cementiri dels llibres oblidats) i personatges (especialment la família Sempere pare i fill junt amb algun secundari com el guardià Monfort o el senyor Barceló).
Fins aquí però les semblances. Essent la base la mateixa el resultat m'ha entrat personalment molt diferent. Malgrat que no era exclusivament el seu secret (doncs la novel.la va tenir molt èxit internacional), a mi em van encantar les descripcions detallades de molts racons de la meva estimada Barcelona. La màgia d'aquestes es perd per mi en aquesta segona novel.la i malgrat reconèixer els llocs, un no si sent tan identificat. Potser és la visió extremadament gris d'ella en un moment d'alegria d'haver-hi tornat a viure, potser Barcelona era com me la presenta en un moment on no la vull veure així... Però tampoc la història m'acaba de convèncer. Probablement encara més surrealista, amb una intriga que es crea bastant ràpid però que no evoluciona fins a la part final, amb molta pàgina entremig de fàcil lectura però no en excès atraient. I quan el suspens es torna en acció, coincideixo amb el meu amic Vicente en què aquesta sembla més pensada en una adaptació cinematogràfica que un encaix real en la novel.la. El millor és probablement l'epíleg, que sense desvetllar el sentit de la principal intriga, emociona com a mínim al lector.

Antes que el diablo sepa que has muerto

L'última i lloada obra del veterà Sidney Lumet és un intrigant thriller dramàtic, molt proper al cinema negre americà. La història de dos germans, la cobdícia dels quals els portarà a complicar-se encara més la vida del què ja la tenen fruit del seu ritme de vida.
Narrada amb l'estil de continus flaixbacs que refan la història des de diferents punts de vista, la història es fa probablement més intrigant. Efectivament és un recurs que moltes películes i sobretot sèries estan posant molt de moda, així que no se li pot destacar l'originalitat, però sense ell la trama en sí atrauiria molt menys a l'espectador. I és que en el fons, aquesta tampoc no és ni molt extensa ni especialment espectacular, però una bona direcció i una excel.lent interpretació (no només de Phlip Seymour Hoffman, sinó també dels altres protagonistes Ethan Hawke, Marisa Tomei i Albert Finney) salven aquesta història i la converteixen en una de les millors alternatives de l'estiu, època no especialment propícia per grans obres. Una història que ens acosta a molts sentiments i situacions de la vida (moderna), com la monotonia de la vida parella, la infidelitat, els traumes infantils, l'intentar portar un ritme de vida superior als teus ingresos i l'aparentar, i el món de la droga en ambients més ostentosos.
Sense ser imprescindible sí és una de les millors alternatives per aquell qui vulgui anar al cinema un dia d'aquest estiu on el temps boicotegi els plans a l'aire lliure.

Hancock

Un superheroi alcohòlic, brètol, que es fica amb nens, que en cada acció seva destrossa més coses que arregla... Hancock no és definitivament el prototip d'heroi de Hollywood, així que cal rentar-li la cara. D'això s'encarregarà Ray, amb l'oposició de la seva dona, qui l'intentarà convertir en el típic superheroi hollywoodenc i políticament correcte. Quan la pel.lícula sembla que transcorrerà pels senders de la monotonia previsible, amanida amb alguns gags còmics, que sense ser originals aconsegueixen arrancar el riure de l'espectador, un gir relativament inesperat (malgrat que alguns indicis s'havien avançat) ens ofereix una segona meitat de la pel.lícula diferent més dramàtica i que s'agraeix perquè la primera part argumental tampoc podia donar més de sí.
Hancock és típic producte americà que però sap explotar els seus punts forts (efectes especials, música moderna adient, algun gag divertit, interpretació de Will Smith en un personatge que li va com anell al dit, bellesa de la Charlize Theron) i és conscient de les seves limitacions (bàsicament les seves trames argumentals). Per això és d'agrair que Peter Berg ("Very bad things") les faci durar el mínim imprescindible (la pel.lícula no arriba a l'hora i mitja) perquè no les puguem acabar avorrint.

Publicació de les balances fiscals

Aquesta setmana s'han publicat finalment les balances fiscals entre comunitats autònomes. Després de tanta polèmica, cal celebrar que ni que sigui 30 anys després de pactar la Constitució i aprovar els primers Estatuts, la gent sàpiga quin és el resultat econòmic que en va resultar. No entraré a analitzar amb els meus bàsics coneixements d'Economia els resultats ni les conclusions a treure d'aquest complicat càlcul. Hi ha moltes dades que es poden interpetrar de moltes maneres, així que es difícil treure'n conclusions absolutes. On assignar l'IVA o l'impost de societats són dades que segons on s'imputin generaran diferents opinions (en el segon cas té molta trascendència en els resultats madrilenys per albergar moltes seus d'empreses i per tant ser comunitat receptora d'aquest impost a pesar que l'activitat productiva es concentri en d'altres comunitats). Però independentment que el dèficit fiscal català sigui del 6 o del 9% segons el mètode utilitzat en els 6 exemples calculats, o el 10% que fa unes dies publicava la Generalitat, els resultants publicats donen transparència i oficialitat al què molts ja sabíem: que les comunitats més riques són solidàries amb la resta, que hi ha comunitats que porten 30 anys rebent els diners d'aquesta solidaritat, i que Navarra (amb el seu règim foral de 1841 heredat de l'antic Regne de Navarra) i especialment el País Vasc (aquí ja amb l'Estatut post-dictadura) no són especialment solidàries. Així que probablement aquesta necessària i democràtica publicació a efectes pràctics no ens servirà de molt, però com a mínim és un argument oficial per poder desmentir el tòpic que encara es creuen alguns de què els catalans són insolidaris.
El Govern ja ha dit que no es tindran en compte per a les negociacions de finançament, la qual cosa com a concepte em sembla lògica, de la mateixa manera que no discutim que no tothom (a nivell individual) ha de pagar els mateixos impostos. El sistema fiscal ha de garantir en el fons, que independentment de la regió on un viu, a igualtat de renda, les persones rebin la mateixa pressió fiscal i serveis. Però sí que el concepte de solidaritat hauria d'anar associat a un procés progressiu de desenvolupament de les zones afectades. L'objectiu hauria de ser que amb el temps aquestes diferències s'anessin reduint, per tal de no anar ofegant els motors econòmics de país. Un exemple clar és Astúries, una de les comunitats que rep proporcionalment més diners. A ningú se li escapa que gran "culpa" la tenen les completament deficitàries i innecesàries mines de carbó de la regió (el carbó és de molt mala qualitat i més car que comprar-ne de molt millor per exemple a Sudàfrica). Que reintegrar a un miner és dificil ens ho podem imaginar, però que tenint en compte que la vida laboral és fins als 40 anys, 30 anys amb l'actual sistema són suficients per jubilar a tots els miners llavors existents i amb els diners obtinguts crear una activitat alternativa on insertar als potencials joves miners. El mateix és vàlid naturalment a les altres regions especialment receptores (probablement amb gran hectàrees d'agricultura poc productiva i rentable només amb ajudes desproporcionades).
Si això no s'entén així, l'únic que s'aconsegueix és que algunes comunitats s'acostumin a viure dependents de les ajudes, a l'hora que es dificulta el creixement de les comunitats més riques, la qual cosa acaba essent perjudicial per a tots (doncs si aquestes deixen de guanyar, també perden capacitat de donar).

Concert Bruce Springsteen 19/7/08

Qui m'anava a dir fins fa uns dies que un servidor acabaria aquest dissabte al Camp Nou veient un concert de Bruce Springsteen, si m'ho haguessin dit, jo mateix ho hauria negat. No ens enganyarem, no he estat mai un seguidor d'ell i de fet, fins dimecres ni tan sols sabia que tornava a tocar a Barcelona. Però dimecres una sèrie d'astres es van conjuntar i van fer que aquest fet que semblava impossible es pogués convertir en realitat. Un parell d'entrades gratis caigudes del cel (i que vaig estar a punt de rebutjar), una (única) resposta positiva del missatge enviat a la chorboagenda per a aquests casos, un correu urgent que va funcionar i va fer arribar les entrades a temps de Madrid a Barcelona, i allà estava el dissabte, fent unes canyes i sopant aviat amb la Teresa per dirigir-nos després enmig de la gran multitud al nostre primer concert de "The Boss".
S'ha de viure un concert d'ell per entendre perquè té aquest sobrenom. Per començar les persones que és capaç de moure: 70.000 (i em semblen pocs) posen els mitjans que estàvem ahir en un Camp Nou, on ja no hi cabia ningú més tret dels llocs on un no podria ni veure l'escenari. La gespa, coberta per una lona de plàstic, estava a rebossar, i les grades, plenes fins a la tercera graderia on estàvem nosaltres, mostraven un ambient que ja li agradaria al Barça en un partit dels seus. Ni el propi Bruce va ser conscient fins al final de tot, quan van encendre tots els llums, de la quantitat de gent que havia reunit allà... i avui torna a repetir!! Gent de totes les edats i generacions, gent realment fan amb samarretes seves, però també molta gent com jo, que per suposat l'havien sentit però no es sabien cap cançó (de fet, el més fort és que m'acabo d'adonar que per no tenir, ni tenia cap cançó seva a la meva discografia, cosa que estic començant a subsanar ara mateix). Però poc importa en un concert seu, la sintonia entre ell i el públic és tan gran, que és molt fàcil per als nouvinguts integrar-se en el magnífic ambient i ballar i (pseudo)cantar cançó rere cançó, mentre a la vegada un observa atònit la força increïble que Bruce porta encara als seus 58 anys. Suposo que és un dels secrets del seu gran èxit, el donar-ho tot durant el concert, sense més pausa que una de brevíssima, amb el temps just per esnifar una ratlla ja preparada just darrere l'escenari (que no estic dient que ho fés). Sense pauses entre obres, sense discursos continus entre cançons, més que una breu introducció política prèvia al "Looking at future" i els típics adreçaments necessaris al públic cada cert temps. Empalmant cançons com si d'un bon DJ es tractés, les més de tres hores passen en un tres i no res, i l'únic gest de possible final, el solventa com només algú que està a aquest nivell pot solventar-lo: realitzant una versió personal de "La Bamba", com si de l'orquestra Maravella a les festes de Vilafranca del Penedès es tractés.

Bienvenido a Farewell-Gutmann

Encara que no ho sembli "Bienvenido a Farewell-Gutmann" no és una adaptació d'una obra de teatre i la història es basa en un guió escrit per Jesús Vilda i el propi director Xavi Puebla, qui torna a la gran pantalla després de les seves òperes primes de 2002 (el curt "Viernes" i el llargmetratge "Noche de fiesta"). La pel.lícula dóna però en tot moment la sensació d'haver estat escrita i grabada més pensada per un escenari que pel setè art, sense que això desmereixi per complet el resultat final. La gran força de l'obra són els diàlegs (o en certs moments monòlegs) dels protagonistes, així com la gran interpretació d'aquests.
Amb la mort del director del departament de Recursos Humans d'una gran farmacèutica, s'inicia una carrera de successió entre tres dels seus subordinats: l'eficaç treballadora Adela (Ana Fernández), l'experimentat i mà dreta del difunt Lázaro (Adolfo Fernández) i Fernando (Lluís Soler), l'ex-cap del departament, en ple procés de depressió després de la separació amb la seva dona. El procés serà guiat per l'excèntric directiu Luger, qui farà aflorar la trista realitat dels candidats.
Bienvenido a Farewell-Gutmann és una fàbula poètica que reflexa perfectament l'ambició professional desmesurada dels nostres temps, així com moltes de les misèries que acompanyen la vida personal d'aquests directius. La història no pretén en cap moment ser real, però fa aflorar moltes situacions perfectament quotidianes. Personalment trobo un gran encert el paral.lelisme en el què els candidats a l'hora fan de seleccionadors de personal per una plaça subordinada vacant, que serveix per fer-nos descobrir les febleses dels protagonistes quan estan a l'altra banda del procés. L'atmosfera de l'empresa durant tota l'obra és bastant asfixiant i trista, contribuint a què l'espectador s'identifiqui més amb les sensacions miserables dels candidats.
Una obra en resum molt interessant, a la què tan sols se li pot criticar el desaprofitar molts recursos de la gran pantalla i utilitzar-ne d'altres més propis del teatre. Clar que als preus que està tot, el cinema encara és l'opció més barata de gaudir d'aquesta excel.lent història.