Kilimanjaro: Day 1

Despres d'una dutxa amb cubells d'aigua freda a les 9h del mati ens recollia l'autobus que ens portava fins a Machame Gate, la porta d'entrada per pujar al Kilimanjaro des de la ruta Machame, que no es la mes turistica, pero si una de les mes aconsellades per a aclimatarse, malgrat no tenir la possibilitat de dormir en refugis com amb la Marangu. En principi teniem contractats els 6 dies minims (1000$, 630 dels quals son taxes per estar en el parc), amb la possibilitat d'allargar a 7 si teniem problemes amb l'aclimatacio.
Despres de presentar-nos al guia principal Bryson i de fer uns quants tramits burocratics i de registre, a les 13h comensavem l'ascensio des dels 1800 m de la porta fins al Machame Camp a 3000m. La major part de la ruta transcorria per bosc tropical humit, molt frondos, mentre el cami era bastant comode excepte alguns trams d'escales. En tot cas en 4 hores i quart arribavem al nostre desti, i l'equip de portejadors ja havia preparat les tendes per acampar. El cuiner ens preparava el primer d'uns quants sopars que acabarien per repetirse i en acabar en Bryson feia el briefing per al dia seguent. 20:30 hora d'anar a dormir (la la salama), malgrat que la nit seria una mica incomode per la pendent de la tenda i la poca optimitzacio de col.locar les bosses a l'interior del Marc i jo.

De safaris per Tanzania

Finalment estic escrivint de nou per aqui sense haver pujat el gran cim africa, la qual cosa no vol dir que haguem decidit desistir de l'intent, sino que hi ha hagut una oportunitat inesperada de connexio entre les dues expedicions.
Els darrers tres dies hem estat de safari pels parcs naturals de Tarangire (optim en l'estacio seca com a alternativa al Serengeti, que ni es l'epoca ni l'opcio me barata o propera) i Ngorongoro. La veritat que no sabia molt be que esperar dels safaris, i m'han sorpres positivament, malgrat que tal i com esperavem tres dies es mes que suficient abans de que es comenci a fer pesat.
Si l'objectiu de tot safari es veure animals no ens podem queixar: nyus, zebres, gacel.les, mangostes, girafes, babuins, faconcieros, bufals, elefants, voltors, aguiles, hipopotams, ocells i mamifers diversos... i lleons de molt molt a prop... a mes dels mes rars de veure lleopards i guepards. Hem vist alguna escena curiosa, com una lleona dubitativa entre espantar els voltors que es menjaven la seva presa i anar a avisar a la resta de la familia pel festi... Una espera infructuosa pero emocionant de un grup de lleones (i lleo) que semblava que atacarien a un grup de zebres aprofitant els cotxes de safari com a amagatall... Al final res de res, excepte un dels famosos polvos de 30 segons del lleo, despres del qual s'ha posat a dormir... Ara entenc perque li diuen el rei de la selva.
Cumplert el principal objectiu (nomes ens ha faltat per veure el rinoceront negre, desgraciadament cada cop mes rar de veure per l'explotacio que esta rebent), l'experiencia ha estat positiva per molts altres detalls. Primer, el grup de conductor Dula, guia en practiques hispanoparlant Beka i el cuiner Chris, tots ells molt macos, professionals i amb qui hem compartit no nomes els safaris, sino cerveses, barbacoes, apats, on hem pogut tenir converses mes profundes sobre els problemes reals de Tanzania, a mes de divertir-nos a la vora del foc del campament del Ngorongoro.
Pel cami, tambe hi hagut l'oportunitat de visitar alguns pobles masais, regalar uns quants bolis a nens a canvi d'un somriure o visitar i fer un donatiu economic i de llibretes i bolis a l'orfanat de Mto Wa Mbu. Veure l'imponent llac de Manyara, parc que finalment no visitavem per falta de temps. L'experiencia es completa amb els campaments a les vores del parc, amb una acampada calurosa a Tarangire i una hivernal al cim del crater del Ngorongoro, on els 2500 m d'alsada es feien notar, pero a la vegada ens servien d'aclimatacio per als propers dies.
En conjunt tres dies molt complets i plenament satisfactoris de l'expedicio africana, que dema continuara en condicions molt diferents. Ara si, els propers sis dies segur estare desconnectat... o aixo espero, voldra dir que hem complert.

Primeres impressions des de Tanzania

4 hores d'avio fins El Cairo, 3 hores d'escala per sopar i fer una birra i 5 hores mes per arribar a Dar Er Salaam a les 6 del mati hora local (sorprenentment nomes una hora mes que nosaltres, i per tant mes fosc que... (be la comparativa que se m'ocorre ara es massa facil i faltona).
La inoperativitat per fer el visat (el sistema mes desorganitzat que he vist mai, tant que fins i tot podies sortir a recollir les motxil.les que s'acumulaven perillosament en el terra i tornar a entrar, sic) va permetre sortir de la terminal ja de dia, on un taxista ens portava directament a l'estacio d'autobusos per anar cap a Arusha, capital tanzana del safari i les expedicions al Kilimanjaro.
Per ser Africa vam sortir prou rapid (es a dir, quan el bus s'ha omplert) i durant les seguents deu hores ens esperava una maravellos trajecte que anava pesant mes i mes sobre els nostres cossos, pero que a canvi ens permetia guanyar un dia i anar contemplant la varietat de paisatge. Mes boscos tropical i urbanitzat al principi, mes estepa cap al mig, mes muntanyos cap al final. Els contrastos de colors permetien treure unes primeres fotos interessants del viatge. Per la resta, m'ha sorpres la civilitzacio d'aquesta gent comparat en altres destins, en teoria mes desenvolupats. El conductor conduia be, no com un suicida vietnamita, en el bus posaven papareres per tirar la brossa, no per la finestra com als paisos arabs, i la gent en general molt amable. Parada per dinar en un restaurant de carretera (brotxetes de carn socarrimada amb patates fregides) i parada tecnica a Moshi per reparar el bus (i que aprofitavem per provar la primera cervesa local).
La temuda arribada a Arusha acabava sent bastant mes relaxada que l'anunciat per les guies i rapidament aconseguiem dos habitacions a la molt simple Kilimanjaro Guest House. Un guia d'una agencia ens acompanyava a canvi de visitar el seu amo el dia seguent, sense cap promesa, i aprofitavem l'avinentesa per sopar (tard per ells) en un lloc autentic i fer unes quantes cerveses al Babylon acompanyats d'unes turistes americanes.
El dia d'avui s'ha dedicat a intentar dormir, esmorzar i tancar l'agencia per als propers dies, acabant al Celina, despres de comprovar a la Tourist Office que era una bona agencia i els preus eren bons. A mes la flexibilitat de poder decidir si fem el Kili en 6 o 7 dies fins el 4t dia segons com ens veiem tambe ha estat determinant. Aixi que ja tenim plan pels propers dies: Tarangire, Ngorongoro (passant per llac Manyara i pobles massais) i ascensio al Kilimanjaro en esperem 6 dies. 1390 $ en total, un paston, pero dificil trobar res mes barat amb garanties. Amb els deures fets, la tarda l'hem passat passejant pels mercats de fruites de la ciutat d'Arusha, molt mes tranquila (dins el desordre tercermundista) del que m'esperava. I com els propers deu dies com a minim no hi haura connexio, deixarem els seguents relats per quan es pugui. Aquesta nit, moure'ns en taxi (per la nit no s'aconsella caminar pels carrers) per descobrir nous locals de la ciutat. El seguent post espero sigui havent completat el cim d'Africa...

Rumb a Tanzània

Dir que el blog està tancat per vacances amb la poca activitat que té últimament sonarà a broma, però avui el seu escriptor marxa cap a l'Àfrica negra, un dels destins que tenia pendents i que afronto amb més il.lusió. També pels companys de viatge inèdits en un viatge d'aquestes característiques, especialment l'experiència i tranquilitat que aporta un "volta al món" com el Charly, i el bon equip que crec formarem amb Marcel i Marc. El destí, Tanzania, un país que quan me'l van dir no el tenia a la llista, però que al llegir la guia vaig descobrir que és probablement un dels més interessants per visitar del continent origen de la nostra espècie. L'intent d'ascens a un "quasi-6000" és un dels grans reptes (i maldecaps de moment ja amb les dues motxil.les) del viatge. Aquí us deixo amb algunes de les seves perles, a l'espera de poder oferir les meves pròpies fotos.

V Marxa del Cap de Rec

Fa poc més de dos anys narrava un dels reptes físics més grans que havia assolit fins llavors. Havent agafat el gust per l'excursionisme ocasional i amb algun repte EK-11 més a les esquenes (com la marxa per les muntanyes del Baix Llobregat de 28 km el març), la setmana passada va tocar tornar-me a posar a prova amb una nova prova que m'havia de demostrar a mi mateix que el Kilimadjaro aquest estiu és possible.
El nou repte consistia en la V Marxa del Cap de Rec, amb 536 inscrits bastant més professional que la Cornellà-Montserrat i on el Lluis em va convèncer per inscriure'm en una nit de festa on l'alcohol fa més fàcil el dir sí a certes coses. Els dubtes transmesos sobre la meva capacitat per superar el repte per parr de certs amics, especialment companys de feina, acabava significant una motivació addicional.
Així que després d'haver pujat la nit anterior i haver intentat sense massa èxit dormir en l'alberg de frikis participants (per culpa d'un hipopòtam que es va colar a l'habitació i que aquests motivats es lleven a les 3h del matí), a les 6:00 del matí en punt estàvem passant una mica de fred mentre esperàvem que donessin el toc de sortida escoltant les notes de "The wheel of fortune" de Piratas del Caribe.

6:00-7:30: La marxa comença amb la baixada fins al poble de Viliella (primer avituallament on només prenem aigua pel camí). Els primers moments venen marcats per l'aglomeració de gent. Sense córrer perquè queda molt per fer sí intentem passar els grups més lents que provoquen aturades en certs trams estrets, mentre a l'hora som avançats per la majoria de participants més profis. Després del poble, seguim baixant per una pista ampla per la Vall de la Llosa fins al començament de la primera pujada al primer control de Can Jan de la Llosa (km 7,7, desnivells tram +100 -470). El temps està ennuvolat, la qual cosa permet tenir una temperatura ideal per afrontar la llarga caminada. Mitja hora d'avantatge sobre el temps màxim permès.

7:30-8:30: Seguim pujant entre núvols per la vall a un bon ritme, fins al segon control i avituallament al Prat de Xuïxirà (km 13,3, desnivells tram +405 -30). Després d'una molt breu parada per repostar proseguim la marxa per un camí cada cop més estret i un paisatge més verd. Una hora d'avantatge respecte el temps màxim permès.

8:30-10:10: Després d'una lleugera pujada, girem posant rumb cap a Andorra. Camí de bosc i prats fins arribar al Port de Vallcibera, on ens espera uns 200 metres finals de desnivells durs. A una pendent molt pronunciada que obliga a anar pujant fent esses, s'afegeix el fort vent glaçat que canalitza el coll i que obliga a posar-me l'impermeable com a paravent. Després de passar els primers moments dolents de la marxa, arribem al coll, on es esperen els primers estanys alpins i després d'un lleuger descens el tercer control a l'Estany de l'Illa (km 19, desnivells tram +570 -75) on per primer cop un servidor necessita repostar quelcom sòlid des de l'esmorzar. Un primer ibuprofeno preventiu intentarà contrarrestar les primers molèsties als genolls. 50 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

10:10-13:05: La marxa comença una llarga baixada de 10 km pels espectaculars paisatges de la Vall del Madriu, ja en terreny andorrà. Camí de pedra que s'interna en els boscos a mesura que baixem alçada. El riu dels Orris segueix paral.lel al nostre camí i provoca nombrosos creuaments de rierols encara actius pel desglaç de la neu dels cims. Una rampa testicular marca el ritme de baixada, a l'hora que els genolls comencen a patir les conseqüències. Després de passar el control sorpresa en la cruïlla entre els GRs 7 i 11, ens trobem amb una pujada de pendents més pronunciats del què esperàvem per a portar-nos al Coll Jovell. D'allà s'inicia una forta baixada que acaba de maltractar els genolls fins a la parada de dominguerosi control de la Font de la Closa (km 31, desnivells tram +85 -1035), on ens esperava un dinar molt més frugal de l'esperat. L'ambient xarnego que es respira culminat amb un fumador de porros ballant a lo Lady Gaga no invita a quedar-se a descansar gaire, així que proseguim la caminada, deixant enrere l'única oportunitat d'abandonar l'excursió en algun lloc civilitzat. 55 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

13:05-15:50: De la Font de la Closa es surt baixant per la carretera cap a Escaldes, on per la vora anem veient passar els luxosos cotxes del nostre país veí, a l'hora que ens creuem amb un casament on venia de gust parar-se a fer un refrigeri de veritat que compensés l'austeritat dels avituallaments de la marxa. El camí vell i pedrós d'Engolasters a Escaldes acaba d'inflamar els genolls, la qual cosa provoca la presa d'un Paracetamol. El control sorpresa del km 34 ens marca el punt més baix de la cursa (1280 m) i al cap de ben poc veiem el cartell que ens indica la GRAN PUJADA. En paral.lel al riu Perafita s'inicia una pujada interminable de més de 5 km, en la qual es pugen 990 m de desnivell. Fortes pendents amb molt poc descans i amb un sol que ja comença a provocar deshidratació davant l'esforç físic. Els primers moments de la pujada el Viper Booster que em dóna el Lluis ajuden a tenir aquest plus d'energia (o estimulant mental), però a mesura que passen les hores les cames comencen a notar el pes dels quilòmetres. Els arbres es van quedant enrere i una darrera pendent sofrida ens obre de nou els prats alpins davant nostre, arribant al control del Refugi de Perafita (km 39,3, desnivells tram +990 -315), des d'on es pot veure perfectament el darrer pas que queda per davant. 1 hora i 25 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

16:30-17:20: El tram pla que segueix al refugi només serveix per anar-se mentalitzant que encara queda fer un darrer esforç davant del Port de Perafita que es presenta davant. Una darrera pujada que acaba de castigar les cames, però que un fa amb el pilot automàtic esperant veure de nou les vistes ja del territori català a l'altra banda de les muntanyes. A l'esquena nostra queda Andorra i al fons es divisa l'imponent Pica d'Estats que l'any passat se'ns va escapar (a canvi vam fer el Sotllo, que amb els seus 3072 m es convertia en el meu primer 3000). Finalment i després del típic engany de cim de muntanya, arribem al punt més alt de la marxa, 2560 m, després d'unes quantes hores de pujada continuada. Un segon ibuprofeno ha d'ajudar a completar la llarga baixada que encara espera, començant per una tartera relliscosa, al final de la qual ens esperarà el Refugi de la Pera, on per fi torna a aparèixer l'Isostar en l'avituallament. És el darrer control abans de la meta, 43,6 km queden darrera nostre (desnivells tram +380 -220) i la seguretat d'haver completat ja el més difícil. Una hora i deu d'avantatge respecte el temps màxim ens permet assegurar que excepte res estrany el repte s'acabarà completant.

17:20-19:30: El problema dels darrers 8,4 km és que es converteixen en aquell tram que sempre sobra en les grans excursions. Les grans vistes ja les has vistes, ja saps que acabaràs i l'únic que tens ganes és d'arribar al cotxe. A més dels genolls, la primera (i única) butllofa comença a fer acte de presència (per sort molt més tard de l'esperat gràcies a les botes, la vaselina, i el doble mitjó). La baixada per camí de muntanya passa aviat a una llarga caminada a peu pla per una pista que fatiga mentalment i provoca un alentiment del ritme en el qual ens superen diversos participants, entre ells al final de la pista un ex-company de Gestamp que ens havíem trobat a la sortida i havíem avançat al primer control. Aquest fet, el retrobament d'un nou camí de de bosc sense pedres i les ganes d'arribar, fan que de sobte un servidor es trobi de nou amb forces i iniciem el darrer descens seguint el ritme d'un participant amb un ritme suficient que ens permet tornar a avançar a uns quants participants (excompany inclòs). Un darrer quart d'hora triomfant quasi a l'esprint pel tipus de camí que carrega menys els genolls, però el ritme del qual fa emergir la butllofa en tot el seu esplendor. Però les ganes d'arribar superen qualsevol dolor i finalment el refugi del Cap del Rec (desnivell tram +20 -400) torna a aparèixer per poder completar la gran marxa i tornar a veure cares que ens havien deixat enrere feia estona.

El certificat d'haver completat 52 km amb 5.200 metres de desnivell amb 13 hores i trenta minuts omplia el meu orgull, a l'hora que la butifarra i la darrera cervesa que quedava omplien el meu estómac. Una sensació maravellosa que espero poder repetir d'aquí puc més d'un mes en terres africanes.

Midnight in Paris

Barcelona, Nova York, Londres... i aquest cop Woody Allen ens porta a París, una de les millors ciutats on representar la màgia que desprèn aquesta pel.lícula.
Gil i Inez són una jove parella nordamericana, qui acompanyen als pares d'aquesta en un viatge previ al seu casament. Gil és un exitós guionista de Hollywood enfrascat (infructuosament) en l'escriptura de la seva primera novel.la. La història i màgia de Paris encisaran i inspiraran al jove autor, qui mica en mica s'anirà allunyant de la seva promesa, qui no comparteix l'entusiasme ni la nostàlgia pel passat d'ell.
La magnífica màgia simple però efectiva de Woody Allen ens porta de la Paris actual a la Paris del passat... Un Paris on coincideixen els grans artistes de principis de segle... Hemingway, Picasso, Dalí, Scott Fitzgerald, Buñuel... I més enrere encara Degas, Lautrec, Gauguin... Un repàs a les èpoques daurades del passat, una trobada amb ídols que un només ha conegut a través de la seva obra... Una reflexió, dins de la comèdia romàntica, sobre si té sentit la nostalgia del passat quan un ha de conviure el present.
Una obra divertida i rodona al més pur estil Woody Allen.

Primavera Sound 2011

Capsula. The bitter springs. Betunizer. Darren Haynman & Secondary modern.
Eli Papperboy Reed. Schnaak. Garotas suecas.
Interpol
Belle & Sebastian. Shellac. Pulp.
Disco Las Palmeras. The tallest man on earth. Mogwai. The John Spencer Blues Explosion. Animal Collective. DJ Coco.
My teenage stride. BMX Bandits. Mercury Rev.

En un mundo mejor

Des de Dinamarca arriba aquesta proposta de la directora Susanne Bier, que guanyava tant l'Oscar com els Globus d'Or d'aquest any en la categoria de pel.lícules de parla no anglesa, però que curiosament no ha rebut premis en altres certàmens internacionals com havia passat en altres obres de la mateixa creadora.
En un mundo mejor, o "Haevnen" (que es tradueix com a "Revenja"), tracta sobre el creuament de vides que es produeix entre dues famílies amb moments complicats en les seves relacions, els fills dels quals inicien una nova amistat. Christian, després de la recent mort de la seva mare, arriba nou a una petita ciutat danesa, on amb el seu pare s'han traslladat a viure a casa de l'àvia. Allà coneix a Elias, el major de dos germans entre Anton, metge que divideix la seva feina entre el país nòrdic i un camp de refugiats africà, i Marianne, la seva esposa que està pensant en el divorci. En aquest context difícil, al qual s'afegeix el bullying que rep Elias a l'institut, els dos s'uniran i començaran a prendre decisions perilloses per perpetrar actes de revenja.
Amb una magnífica fotografia i un meritori treball dels seus actors, especialment el matrimoni protagonista encarnat per Mikael Persbrandt i Trine Dyrholm, Haevnen patina en la seva història suposadament moralitzadora. I especialment en la inconcreció del missatge o missatges que sembla que ens vol transmetre la realitzadora nòrdica. L'acció que durant cert temps es trasllada a terres africanes, no té a veure amb la història en terres daneses, i no queda massa clar què ens intenta mostrar, més enllà de conèixer una mica millor el seu protagonista i les dures decisions que en alguns moments es veu obligat a prendre. La història danesa sembla versar sobre amistat i la relació dels pares amb els fills en situacions emocionalment complexes. Però moltes de les escenes i diàlegs representats no semblen massa realistes i sorprèn la nul.la participació de l'àvia, en una casa pròpia on acull el seu fill i net, després de la mort de la muller i mare d'aquests.
Una obra complexa i treballada tècnicament, que rellisca quan intenta explicar el seu to moralitzant, i que més enllà de les excel.lents interpretacions, sorprèn haver aconseguit uns premis, dels quals un servidor no la creu mereixedora.

Tres anys després... campió supermanager de nou

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus, 2009: BarMarc, 2010: alexskywalker (Alex Gestamp)... 2011: sukkus again.

Després d'un any passat per oblidar (on per primer cop no vaig quedar ni segon i no vaig poder lluitar per la victòria ni de lluny), torna el regnat en la privada passotista de la supermanager. Amb baixes importants de rivals respecte altres anys, la nova lluita es trasllada contra la parella de seatons de processos xapisteria. Un any estrany liderat en gran part gràcies a regularitat i sense guanyar jornades fins al tram final... i curiosament llavors jvicente m'avançava clarament després de l'única gran punxada de l'any. Intents de remuntada que només escurçaven tímidament les distàncies fins a arribar a la necessitat de recuperar 20 punts en l'última. I per primer cop en tots els anys on arribava segon a aquest moment definitiu el miracle s'ha complert. Confiant en els meus homes més regulars malgrat que últimament em fluixajaven i posant-me en mans de quatre jugadors de Fuenlabrada en els canvis, la jugada ha acabat sortint bé i m'ha permès guanyar l'edició més igualada que recordo.

Chico & Rita

Chico és un prometedor pianista de L'Havana que coneix una nit en un ball de la capital cubana a Rita, una bella cantant que aspira ser famosa. Des d'aquella nit sorgeix una història d'amor que els anirà unint i separant al llarg del temps enmig de la seva evolució en la seva carrera artística.
Més enllà de la relativament simple i força previsible història entre ambdos protagonistes, la peculiar obra d'animació de Trueba i Mariscal busca reflexar dues ciutats, L'Havana i Nova York, que es converteixen en dos personatges propis de la pel.lícula, dos personatges contraposats entre l'ànima i el color llatí de la capital cubana, i el glamur i la fredor de la capital estadounidense. Dues ciutats, que en l'època on es representa la major part del film (entre la dècada dels 40 i 50 del segle passat), estaven fortament relacionades. Perquè Chico & Rita també vol portar a la gran pantalla la fecundació del jazz per la música cubana, amb una banda sonora de luxe per als amants del gènere.
Però la major màgia de l'obra es troba en l'aspecte visual. Mariscal, amb els seus traços aparentment senzills, aconsegueix representar una realitat visual d'extrema bellesa i la treballada animació del seu estudi dirigit per Tono Errando imparteix uns moviments i expressions als personatges que freguen la perfecció. Un detallisme gràfic que captivarà l'espectador i acompanyat del so dels seus artistes el transportarà a l'època que vol representar.
Ha de reconèixer un servidor que no és especialment fan ni de Trueba, ni de moltes de les creacions de Mariscal, ni del jazz particularment, ni tampoc es prodiga en excès en les pel.lícules d'animació... Malgrat tot això l'obra em va encantar, motiu que fa pensar que qui a més sigui més admirador de qualsevol d'aquests factors en sortirà encara més plenament satisfet.
Trueba i Mariscal han iniciat una nova relació en el cinema d'animació que sembla tindrà continuitat, i que cal aplaudir per donar nou aire fresc a una producció nacional molts cops excessivament encasellada en estils, gèneres i temàtiques sobradament explotades.