Kilimanjaro: Day 5 (el gran dia)

A les 23h ens despertavem i a les 23:30 comensavem l'ascensio, tal i com haviem acordat sense esmorzar, perque no venia de gust menjar pelant-se de fred. La font d'energia eren doncs els spaguetis del sopar quatre hores abans i unes xocolatines que portavem.
Per un dia Bryson feia de guia com deu mana (normalment ens deia aneu tirant) i sortiem amb ell davant (pole pole), Marcel darrere, jo despres, Marc, Charly i els dos guies de reserva per si hi havien problemes (Suleiman i Alphons, que tot just coneixiem la nit anterior).
Just despres del campsite, una forta pujada grimpadora ens posava a to. El fred era infernal (especialment quan bufava el vent) malgrat l'equipacio que duiem i la falta d'oxigen es notava en un esfors desmesurat a cada passa. Als minims sintomes de mal de camp parava per beure aigua, que miraculosament tallava qualsevol simptoma de mal d'alsada. Finalitzat el primer tram patidor, passavem per un campsite fantasma, fins a arribar a la segona gran pujada. Aqui ja no calia grimpar, pero la terra i pedres volcaniques feien relliscar constantment i endurint la caminada. El zigzag constant no semblava tenir premi. Les llanternes dels mes avansats i les ombres nocturnes dels cims seguien semblant interminables. En una parada a les 5 hores Charly decidia marxar amb Suleiman per poder anar a millor ritme degut al fred que estava passant. Marc i jo ens quedavem amb un Marcel que patia com ningu despres de tres dies de malestar general i quasi no menjar. Llei de Murphy, als 5 minuts es fonia el headlamp... amb les piles de recanvi en mans del Charly. Amb la dinamo del Marc, el headlamp del Marc i la llanterna del Bryson, pujavem la resta de l'equip canviant l'ordre i anar jo darrere el guia per poder veure millor on trepitjava.
Passa rera passa, aguantar el fred com fos, en res mes es podia pensar en aquell ambient hostil fins que de sobte, les ombres del cim comsaven a veure's properes amb les primeres clarors d'un sol que devia estar sortint sota els nuvols. De cop arribavem despres d'un tram infernal i un patiment com mai recordo al Stella Point, a 5730 m. D'alla encara quedaven uns tres quarts d'hora per les carenes dels cims del crater, desitjant que el seguent cim fos el bo, amb les primeres vistes espectaculars dels glaciars, amb la sortida del sol entre els nuvols... Amb els vents del cim el fred passava de gelat a polar... El grup es dividia insconscientment... Sense poder pensar en res concret, mes que en arribar, agafava un petit avantatge amb en Bryson, em creuava amb el Charly que venia a buscar-nos... i arribava en solitari al cim a les 6:50, amb les llagrimes als ulls de l'emocio d'haver completat aquest patiment, d'estar al cim mes alt d'Africa, a la muntanya solitaria mes alta del mon, de com m'agradaria poder tenir la possibilitat de compartir l'experiencia amb un viatger com havia estat mun pare pero que mai havia viscut alguna cosa semblant...
Als 5 minuts arribava al Marc i als 10 Marcel amb Charly i la resta. Fotos de rigor i baixada, ja mes relaxada i aprofitant per fer fotos amb una camara que havia salvat de la congelacio (a alguns guiris els hi vaig haver de fer fotos que els haure d'enviar). Despres de disfrutar, ara mes les vistes dels cims i els glaciars, arribavem de nou a Stella Point, d'on tocava refer el cami en baixada... Malgrat castigar els genolls, ja de dia es veia diferent i la terra volcanica relliscosa donava joc per fer unes quantes baixades freestyle mentre grups de turistes seguien pujant amb cara de patiment. Despres de 3 hores, arribavem a Barafu, on feiem una bona migdiada i dinavem (3 hores) abans d'iniciar una baixada interminable fins a Mweka Hut, a 3100 m, de nou al comensament del rain forest, pero en una altra banda de la muntanya. 4 hores mes de baixada d'un dia llarguissim, que celebravem amb una bona cervesa Kilimanjaro, abans de sopar mes tard que mai, malgrat que ens estavem adormint dempeus de pur cansament.

Kilimanjaro: Day 4

El quart dia o dia abans del cim, passava a ser el dia mes dur amb diferencia, malgrat que un pugui pensar que no te massa sentit, si a les 23h del en realitat mateix dia tocaria pujar al cim).
La ruta comensava amb una pujada grimpadora matadora des de barranco fins a 4300 m, des d'on es percebien magnifiques vistes al cim, a les zones mes baixes de la muntanya i als nuvols que semblaven tapar Tanzania. D'alla s'iniciava un cami senzill de baixada i pujada, fins a arribar a un fort desnivell grimpador, que s'havia de recuperar immediatament pujant per arribar a Karanga Hut, parada per dinar a 3900 m. Es a dir que despres de 4 hores trencadores caminant un s'adona que en realitat ha perdut alsada, i que els 700 m de desnivell que queden fins a Barafu Cap (4600 m) s'hauran de fer despres de dinar en una caminata de 3 hores i quart mes.
Reventats arribavem a Barafu on curiosament sopavem mes tard, la qual cosa ens deixava finament quatre hores per dormir despres del dia mes cansat fins llavors. A les 23h d'aquest dia comensava la gran ascensio, pero de cara al blog ho passarem a dia 5.

Kilimanjaro: Day 3

El tercer dia es el dia clau per l'aclimatacio a la muntanya. Els primers malestars intestinals del dia anterior, decidia tallar-los en sec amb exit, i d'aquesta manera comensava el primer dia una mica exigent. Despres de la rutina matinal, sortiem des de Shira amb l'objectiu d'arribar a Lava Tower, a 4600 m. El cami era mes llarg que el del dia anterior, pero a canvi el pendent era menys pronunciat. Malgrat el riure generalitzat, el ritme pole pole que marcava el Bryson acabava sent important, ja que alguns membres arribaven extremadament cansats al peu dels primers glaciars del crater (despres de 4 hores). Un servidor en canvi es trobava molt millor que el dia anterior.
A aquestes alsades la vegetacio ja desapareix per complet i les gran vistes es concentren en els imponents cims del crater i les clapes de neu que despres resulten ser glaciars.
Despres de dinar a Lava Tower (mes alt que qualsevol cim europeu), iniciavem la baixada a Barranco Camp a 3960 m. Els genolls (especialment el dret) es resentien d'aquest tram d'hora i mitja per la qual cosa, la genollera passaria a formar part de l'equip a partir del dia seguent.
Partida de cartes, sopar a les 17:30 (cada dia mes aviat, pensant-nos que era per acostumar-nos per al dia abans del cim... pero no) i a dormir.

Kilimanjaro: Day 2

Com vindria a ser costum els propers dies a les 7:00 tocava aixecar-se per estar esmorzant torrades amb mantega, truita, salsitxa i fruita a les 7:30 i en acabat sortir de ruta. El dia 2 comensa a poder ser critic en quant al mal d'alsada, per la qual cosa el guia ens marcava el ritme del Kilimanjaro al qual ens haviem d'anar acostumant: pole pole (es a dir, amb la calma). Deixat els boscos humits a aquesta altures domina la vegetacio d'arbustos mes secs que permeten comensar a veure les vistes del Kilimanjaro: nuvols i mes nuvols, i el cim del proper Mont Meru emergint de les ombres.
El cami pedregos es feia bastant dur i pel cami comensavem a coneixer altres grups de turistes, les cares dels quals ens aniriem trobant els propers dies.
Despres d'una pujada costant fins a 3800 m (amb una pausa per dinar el lunch box diari de pollastre, ou dur, pa, galeta i taronja) arribavem despres de 4 hores i vint al campament de Shira, on ens esperaven uns cacahuets i palomites. L'efecte de l'alsada es notava per un cansament anormal per una excursio relativament senzilla, i un servidor hauria fet una migdiada infinita si no fos per la insistencia del Bryson en fer una caminata d'aclimatacio de mitja hora fins al campament Shira 2. A les 18:30 tocava sopar i anar a dormir, aquest cop molt mes a gust.

Kilimanjaro: Day 1

Despres d'una dutxa amb cubells d'aigua freda a les 9h del mati ens recollia l'autobus que ens portava fins a Machame Gate, la porta d'entrada per pujar al Kilimanjaro des de la ruta Machame, que no es la mes turistica, pero si una de les mes aconsellades per a aclimatarse, malgrat no tenir la possibilitat de dormir en refugis com amb la Marangu. En principi teniem contractats els 6 dies minims (1000$, 630 dels quals son taxes per estar en el parc), amb la possibilitat d'allargar a 7 si teniem problemes amb l'aclimatacio.
Despres de presentar-nos al guia principal Bryson i de fer uns quants tramits burocratics i de registre, a les 13h comensavem l'ascensio des dels 1800 m de la porta fins al Machame Camp a 3000m. La major part de la ruta transcorria per bosc tropical humit, molt frondos, mentre el cami era bastant comode excepte alguns trams d'escales. En tot cas en 4 hores i quart arribavem al nostre desti, i l'equip de portejadors ja havia preparat les tendes per acampar. El cuiner ens preparava el primer d'uns quants sopars que acabarien per repetirse i en acabar en Bryson feia el briefing per al dia seguent. 20:30 hora d'anar a dormir (la la salama), malgrat que la nit seria una mica incomode per la pendent de la tenda i la poca optimitzacio de col.locar les bosses a l'interior del Marc i jo.

De safaris per Tanzania

Finalment estic escrivint de nou per aqui sense haver pujat el gran cim africa, la qual cosa no vol dir que haguem decidit desistir de l'intent, sino que hi ha hagut una oportunitat inesperada de connexio entre les dues expedicions.
Els darrers tres dies hem estat de safari pels parcs naturals de Tarangire (optim en l'estacio seca com a alternativa al Serengeti, que ni es l'epoca ni l'opcio me barata o propera) i Ngorongoro. La veritat que no sabia molt be que esperar dels safaris, i m'han sorpres positivament, malgrat que tal i com esperavem tres dies es mes que suficient abans de que es comenci a fer pesat.
Si l'objectiu de tot safari es veure animals no ens podem queixar: nyus, zebres, gacel.les, mangostes, girafes, babuins, faconcieros, bufals, elefants, voltors, aguiles, hipopotams, ocells i mamifers diversos... i lleons de molt molt a prop... a mes dels mes rars de veure lleopards i guepards. Hem vist alguna escena curiosa, com una lleona dubitativa entre espantar els voltors que es menjaven la seva presa i anar a avisar a la resta de la familia pel festi... Una espera infructuosa pero emocionant de un grup de lleones (i lleo) que semblava que atacarien a un grup de zebres aprofitant els cotxes de safari com a amagatall... Al final res de res, excepte un dels famosos polvos de 30 segons del lleo, despres del qual s'ha posat a dormir... Ara entenc perque li diuen el rei de la selva.
Cumplert el principal objectiu (nomes ens ha faltat per veure el rinoceront negre, desgraciadament cada cop mes rar de veure per l'explotacio que esta rebent), l'experiencia ha estat positiva per molts altres detalls. Primer, el grup de conductor Dula, guia en practiques hispanoparlant Beka i el cuiner Chris, tots ells molt macos, professionals i amb qui hem compartit no nomes els safaris, sino cerveses, barbacoes, apats, on hem pogut tenir converses mes profundes sobre els problemes reals de Tanzania, a mes de divertir-nos a la vora del foc del campament del Ngorongoro.
Pel cami, tambe hi hagut l'oportunitat de visitar alguns pobles masais, regalar uns quants bolis a nens a canvi d'un somriure o visitar i fer un donatiu economic i de llibretes i bolis a l'orfanat de Mto Wa Mbu. Veure l'imponent llac de Manyara, parc que finalment no visitavem per falta de temps. L'experiencia es completa amb els campaments a les vores del parc, amb una acampada calurosa a Tarangire i una hivernal al cim del crater del Ngorongoro, on els 2500 m d'alsada es feien notar, pero a la vegada ens servien d'aclimatacio per als propers dies.
En conjunt tres dies molt complets i plenament satisfactoris de l'expedicio africana, que dema continuara en condicions molt diferents. Ara si, els propers sis dies segur estare desconnectat... o aixo espero, voldra dir que hem complert.

Primeres impressions des de Tanzania

4 hores d'avio fins El Cairo, 3 hores d'escala per sopar i fer una birra i 5 hores mes per arribar a Dar Er Salaam a les 6 del mati hora local (sorprenentment nomes una hora mes que nosaltres, i per tant mes fosc que... (be la comparativa que se m'ocorre ara es massa facil i faltona).
La inoperativitat per fer el visat (el sistema mes desorganitzat que he vist mai, tant que fins i tot podies sortir a recollir les motxil.les que s'acumulaven perillosament en el terra i tornar a entrar, sic) va permetre sortir de la terminal ja de dia, on un taxista ens portava directament a l'estacio d'autobusos per anar cap a Arusha, capital tanzana del safari i les expedicions al Kilimanjaro.
Per ser Africa vam sortir prou rapid (es a dir, quan el bus s'ha omplert) i durant les seguents deu hores ens esperava una maravellos trajecte que anava pesant mes i mes sobre els nostres cossos, pero que a canvi ens permetia guanyar un dia i anar contemplant la varietat de paisatge. Mes boscos tropical i urbanitzat al principi, mes estepa cap al mig, mes muntanyos cap al final. Els contrastos de colors permetien treure unes primeres fotos interessants del viatge. Per la resta, m'ha sorpres la civilitzacio d'aquesta gent comparat en altres destins, en teoria mes desenvolupats. El conductor conduia be, no com un suicida vietnamita, en el bus posaven papareres per tirar la brossa, no per la finestra com als paisos arabs, i la gent en general molt amable. Parada per dinar en un restaurant de carretera (brotxetes de carn socarrimada amb patates fregides) i parada tecnica a Moshi per reparar el bus (i que aprofitavem per provar la primera cervesa local).
La temuda arribada a Arusha acabava sent bastant mes relaxada que l'anunciat per les guies i rapidament aconseguiem dos habitacions a la molt simple Kilimanjaro Guest House. Un guia d'una agencia ens acompanyava a canvi de visitar el seu amo el dia seguent, sense cap promesa, i aprofitavem l'avinentesa per sopar (tard per ells) en un lloc autentic i fer unes quantes cerveses al Babylon acompanyats d'unes turistes americanes.
El dia d'avui s'ha dedicat a intentar dormir, esmorzar i tancar l'agencia per als propers dies, acabant al Celina, despres de comprovar a la Tourist Office que era una bona agencia i els preus eren bons. A mes la flexibilitat de poder decidir si fem el Kili en 6 o 7 dies fins el 4t dia segons com ens veiem tambe ha estat determinant. Aixi que ja tenim plan pels propers dies: Tarangire, Ngorongoro (passant per llac Manyara i pobles massais) i ascensio al Kilimanjaro en esperem 6 dies. 1390 $ en total, un paston, pero dificil trobar res mes barat amb garanties. Amb els deures fets, la tarda l'hem passat passejant pels mercats de fruites de la ciutat d'Arusha, molt mes tranquila (dins el desordre tercermundista) del que m'esperava. I com els propers deu dies com a minim no hi haura connexio, deixarem els seguents relats per quan es pugui. Aquesta nit, moure'ns en taxi (per la nit no s'aconsella caminar pels carrers) per descobrir nous locals de la ciutat. El seguent post espero sigui havent completat el cim d'Africa...

Rumb a Tanzània

Dir que el blog està tancat per vacances amb la poca activitat que té últimament sonarà a broma, però avui el seu escriptor marxa cap a l'Àfrica negra, un dels destins que tenia pendents i que afronto amb més il.lusió. També pels companys de viatge inèdits en un viatge d'aquestes característiques, especialment l'experiència i tranquilitat que aporta un "volta al món" com el Charly, i el bon equip que crec formarem amb Marcel i Marc. El destí, Tanzania, un país que quan me'l van dir no el tenia a la llista, però que al llegir la guia vaig descobrir que és probablement un dels més interessants per visitar del continent origen de la nostra espècie. L'intent d'ascens a un "quasi-6000" és un dels grans reptes (i maldecaps de moment ja amb les dues motxil.les) del viatge. Aquí us deixo amb algunes de les seves perles, a l'espera de poder oferir les meves pròpies fotos.

V Marxa del Cap de Rec

Fa poc més de dos anys narrava un dels reptes físics més grans que havia assolit fins llavors. Havent agafat el gust per l'excursionisme ocasional i amb algun repte EK-11 més a les esquenes (com la marxa per les muntanyes del Baix Llobregat de 28 km el març), la setmana passada va tocar tornar-me a posar a prova amb una nova prova que m'havia de demostrar a mi mateix que el Kilimadjaro aquest estiu és possible.
El nou repte consistia en la V Marxa del Cap de Rec, amb 536 inscrits bastant més professional que la Cornellà-Montserrat i on el Lluis em va convèncer per inscriure'm en una nit de festa on l'alcohol fa més fàcil el dir sí a certes coses. Els dubtes transmesos sobre la meva capacitat per superar el repte per parr de certs amics, especialment companys de feina, acabava significant una motivació addicional.
Així que després d'haver pujat la nit anterior i haver intentat sense massa èxit dormir en l'alberg de frikis participants (per culpa d'un hipopòtam que es va colar a l'habitació i que aquests motivats es lleven a les 3h del matí), a les 6:00 del matí en punt estàvem passant una mica de fred mentre esperàvem que donessin el toc de sortida escoltant les notes de "The wheel of fortune" de Piratas del Caribe.

6:00-7:30: La marxa comença amb la baixada fins al poble de Viliella (primer avituallament on només prenem aigua pel camí). Els primers moments venen marcats per l'aglomeració de gent. Sense córrer perquè queda molt per fer sí intentem passar els grups més lents que provoquen aturades en certs trams estrets, mentre a l'hora som avançats per la majoria de participants més profis. Després del poble, seguim baixant per una pista ampla per la Vall de la Llosa fins al començament de la primera pujada al primer control de Can Jan de la Llosa (km 7,7, desnivells tram +100 -470). El temps està ennuvolat, la qual cosa permet tenir una temperatura ideal per afrontar la llarga caminada. Mitja hora d'avantatge sobre el temps màxim permès.

7:30-8:30: Seguim pujant entre núvols per la vall a un bon ritme, fins al segon control i avituallament al Prat de Xuïxirà (km 13,3, desnivells tram +405 -30). Després d'una molt breu parada per repostar proseguim la marxa per un camí cada cop més estret i un paisatge més verd. Una hora d'avantatge respecte el temps màxim permès.

8:30-10:10: Després d'una lleugera pujada, girem posant rumb cap a Andorra. Camí de bosc i prats fins arribar al Port de Vallcibera, on ens espera uns 200 metres finals de desnivells durs. A una pendent molt pronunciada que obliga a anar pujant fent esses, s'afegeix el fort vent glaçat que canalitza el coll i que obliga a posar-me l'impermeable com a paravent. Després de passar els primers moments dolents de la marxa, arribem al coll, on es esperen els primers estanys alpins i després d'un lleuger descens el tercer control a l'Estany de l'Illa (km 19, desnivells tram +570 -75) on per primer cop un servidor necessita repostar quelcom sòlid des de l'esmorzar. Un primer ibuprofeno preventiu intentarà contrarrestar les primers molèsties als genolls. 50 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

10:10-13:05: La marxa comença una llarga baixada de 10 km pels espectaculars paisatges de la Vall del Madriu, ja en terreny andorrà. Camí de pedra que s'interna en els boscos a mesura que baixem alçada. El riu dels Orris segueix paral.lel al nostre camí i provoca nombrosos creuaments de rierols encara actius pel desglaç de la neu dels cims. Una rampa testicular marca el ritme de baixada, a l'hora que els genolls comencen a patir les conseqüències. Després de passar el control sorpresa en la cruïlla entre els GRs 7 i 11, ens trobem amb una pujada de pendents més pronunciats del què esperàvem per a portar-nos al Coll Jovell. D'allà s'inicia una forta baixada que acaba de maltractar els genolls fins a la parada de dominguerosi control de la Font de la Closa (km 31, desnivells tram +85 -1035), on ens esperava un dinar molt més frugal de l'esperat. L'ambient xarnego que es respira culminat amb un fumador de porros ballant a lo Lady Gaga no invita a quedar-se a descansar gaire, així que proseguim la caminada, deixant enrere l'única oportunitat d'abandonar l'excursió en algun lloc civilitzat. 55 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

13:05-15:50: De la Font de la Closa es surt baixant per la carretera cap a Escaldes, on per la vora anem veient passar els luxosos cotxes del nostre país veí, a l'hora que ens creuem amb un casament on venia de gust parar-se a fer un refrigeri de veritat que compensés l'austeritat dels avituallaments de la marxa. El camí vell i pedrós d'Engolasters a Escaldes acaba d'inflamar els genolls, la qual cosa provoca la presa d'un Paracetamol. El control sorpresa del km 34 ens marca el punt més baix de la cursa (1280 m) i al cap de ben poc veiem el cartell que ens indica la GRAN PUJADA. En paral.lel al riu Perafita s'inicia una pujada interminable de més de 5 km, en la qual es pugen 990 m de desnivell. Fortes pendents amb molt poc descans i amb un sol que ja comença a provocar deshidratació davant l'esforç físic. Els primers moments de la pujada el Viper Booster que em dóna el Lluis ajuden a tenir aquest plus d'energia (o estimulant mental), però a mesura que passen les hores les cames comencen a notar el pes dels quilòmetres. Els arbres es van quedant enrere i una darrera pendent sofrida ens obre de nou els prats alpins davant nostre, arribant al control del Refugi de Perafita (km 39,3, desnivells tram +990 -315), des d'on es pot veure perfectament el darrer pas que queda per davant. 1 hora i 25 minuts d'avantatge respecte el temps màxim permès.

16:30-17:20: El tram pla que segueix al refugi només serveix per anar-se mentalitzant que encara queda fer un darrer esforç davant del Port de Perafita que es presenta davant. Una darrera pujada que acaba de castigar les cames, però que un fa amb el pilot automàtic esperant veure de nou les vistes ja del territori català a l'altra banda de les muntanyes. A l'esquena nostra queda Andorra i al fons es divisa l'imponent Pica d'Estats que l'any passat se'ns va escapar (a canvi vam fer el Sotllo, que amb els seus 3072 m es convertia en el meu primer 3000). Finalment i després del típic engany de cim de muntanya, arribem al punt més alt de la marxa, 2560 m, després d'unes quantes hores de pujada continuada. Un segon ibuprofeno ha d'ajudar a completar la llarga baixada que encara espera, començant per una tartera relliscosa, al final de la qual ens esperarà el Refugi de la Pera, on per fi torna a aparèixer l'Isostar en l'avituallament. És el darrer control abans de la meta, 43,6 km queden darrera nostre (desnivells tram +380 -220) i la seguretat d'haver completat ja el més difícil. Una hora i deu d'avantatge respecte el temps màxim ens permet assegurar que excepte res estrany el repte s'acabarà completant.

17:20-19:30: El problema dels darrers 8,4 km és que es converteixen en aquell tram que sempre sobra en les grans excursions. Les grans vistes ja les has vistes, ja saps que acabaràs i l'únic que tens ganes és d'arribar al cotxe. A més dels genolls, la primera (i única) butllofa comença a fer acte de presència (per sort molt més tard de l'esperat gràcies a les botes, la vaselina, i el doble mitjó). La baixada per camí de muntanya passa aviat a una llarga caminada a peu pla per una pista que fatiga mentalment i provoca un alentiment del ritme en el qual ens superen diversos participants, entre ells al final de la pista un ex-company de Gestamp que ens havíem trobat a la sortida i havíem avançat al primer control. Aquest fet, el retrobament d'un nou camí de de bosc sense pedres i les ganes d'arribar, fan que de sobte un servidor es trobi de nou amb forces i iniciem el darrer descens seguint el ritme d'un participant amb un ritme suficient que ens permet tornar a avançar a uns quants participants (excompany inclòs). Un darrer quart d'hora triomfant quasi a l'esprint pel tipus de camí que carrega menys els genolls, però el ritme del qual fa emergir la butllofa en tot el seu esplendor. Però les ganes d'arribar superen qualsevol dolor i finalment el refugi del Cap del Rec (desnivell tram +20 -400) torna a aparèixer per poder completar la gran marxa i tornar a veure cares que ens havien deixat enrere feia estona.

El certificat d'haver completat 52 km amb 5.200 metres de desnivell amb 13 hores i trenta minuts omplia el meu orgull, a l'hora que la butifarra i la darrera cervesa que quedava omplien el meu estómac. Una sensació maravellosa que espero poder repetir d'aquí puc més d'un mes en terres africanes.

Midnight in Paris

Barcelona, Nova York, Londres... i aquest cop Woody Allen ens porta a París, una de les millors ciutats on representar la màgia que desprèn aquesta pel.lícula.
Gil i Inez són una jove parella nordamericana, qui acompanyen als pares d'aquesta en un viatge previ al seu casament. Gil és un exitós guionista de Hollywood enfrascat (infructuosament) en l'escriptura de la seva primera novel.la. La història i màgia de Paris encisaran i inspiraran al jove autor, qui mica en mica s'anirà allunyant de la seva promesa, qui no comparteix l'entusiasme ni la nostàlgia pel passat d'ell.
La magnífica màgia simple però efectiva de Woody Allen ens porta de la Paris actual a la Paris del passat... Un Paris on coincideixen els grans artistes de principis de segle... Hemingway, Picasso, Dalí, Scott Fitzgerald, Buñuel... I més enrere encara Degas, Lautrec, Gauguin... Un repàs a les èpoques daurades del passat, una trobada amb ídols que un només ha conegut a través de la seva obra... Una reflexió, dins de la comèdia romàntica, sobre si té sentit la nostalgia del passat quan un ha de conviure el present.
Una obra divertida i rodona al més pur estil Woody Allen.