De Moshi a Pemba

Despres de donar un volt per Moshi, decidiem satisfer els nostres estomacs cansats del menjar monoton de la muntanya amb un bon sopar al restaurant Indoitaliano, on unes pizzes i uns steaks remullats amb unes quantes Kilimanjaro ens permetien recuperar forces i animar-nos a buscar alguna cosa mes en la nit de Moshi. La falta de taxis i uns crits clarament yankees provinents d'una terrassa d'hotel ens feien canviar els plans inicials i rematar la nit amb un parell de cerveses mes fins que les llums es van apagar, un cop el gran grup guiri va decidir plegar veles.
Al dia seguent, sis hores en autobus ens havien de portar de Moshi a Tanga, a la costa tanzana. El paisatge proseguia per les muntanyes del nordest i els pobles masais anaven transcorrent pel cami. Els nuvols, lluny de trencar-se, s'anaven compactant mes i mes, fins que finalment la tempesta tropical va iniciar-se, inundant completament el meu seient i obligant-me a buscar refugi en un altre seient.
L'arribada a Tanga no podia ser mes desoladora. Xafec increible d'aigua, sota la qual intentavem recuperar les nostres motxil.les entremig de tot de gent revolotejant oferint de tot. Completament xops, decidiem agafar un taxi i tirar els daus per buscar l'unica combinacio urgent amb Pemba, vistes les poques perspectives que oferia Tanga sota aquell temporal i un cop descartada la combinacio amb vaixell (no disponible fins dimarts de la setmana seguent).
Pero aqui es on tambe apareix la grandesa d'Africa. 15.30 entrem a oficina de Coastal Aviation al centre de Tanga. Sorprenentment acabem agafant l'avioneta de les 16.00 cap a Pemba des de l'aerodrom de les afores. Un curt pero satisfactori vol de 35 minuts ens allunyava de la pluja i ens permetia aterrar a la selvatica illa de Pemba.
El poc ambient i la poca hospitalitat dels hotels de Chake Chake (capital de l'illa) ens feien decidir a seguir viatjant aquell dia amb un nou transport: dhala-dhala fins a Wete, on la guesthouse de Sharook ens acollia amb els brasos oberts. Enmig del ramadan, aconseguiem sopar el tradicional pop a la brasa en una terrasseta per tancar un llarg dia de viatge. La mala noticia: la perdua de les bermudes, que a Wete nomes es podien substituir per un banyador que sortira en molt poques fotos...

Kilimanjaro: Day 6 i nit a Moshi

Poc secret te l'ultim dia del Kilimanjaro. Dels 3100 m s'ha de baixar als 1400 de Mewka Gate. Pel cami, sota una fina pluja caladora pel rain forest, aprofitavem per tancar amb el Bryson el tema propines. I es que malgrat la forta inversio que requereix pujar-lo, les condicions dels portejadors i guies no son massa bones, amb la qual cosa cal preveure entr 100 i 150$ en propines, que a mes (i no teniem contemplat) s'han de donar individualment a cada membre. Amb algunes cares que no haviem vist en tots els dies, repartiem finalment 50.000TZS a cadascun dels 12 suposats porters, als tres guies i al cuiner (sense distincio de classes com ens semblaven haver demanat).
Despres de pagar una ronda de cerveses a tot el grup (per acabar de treure'ls-hi un somriure), un bus ens recollia i ens ha portat a Moshi on finalment hem gaudit del que mes desitjavem despres de 6 dies d'expedicio: una dutxa!!!!
Sentint-nos de nou persones, aquest vespre ens toca descobrir una Moshi que sembla mes agradable que Arusha i dema agafar un autobus cap a Tanga, d'on haurem de concretar un mitja de transport cap a Pemba, l'illa desconeguda alternativa a Zanzibar.

Kilimanjaro: Day 5 (el gran dia)

A les 23h ens despertavem i a les 23:30 comensavem l'ascensio, tal i com haviem acordat sense esmorzar, perque no venia de gust menjar pelant-se de fred. La font d'energia eren doncs els spaguetis del sopar quatre hores abans i unes xocolatines que portavem.
Per un dia Bryson feia de guia com deu mana (normalment ens deia aneu tirant) i sortiem amb ell davant (pole pole), Marcel darrere, jo despres, Marc, Charly i els dos guies de reserva per si hi havien problemes (Suleiman i Alphons, que tot just coneixiem la nit anterior).
Just despres del campsite, una forta pujada grimpadora ens posava a to. El fred era infernal (especialment quan bufava el vent) malgrat l'equipacio que duiem i la falta d'oxigen es notava en un esfors desmesurat a cada passa. Als minims sintomes de mal de camp parava per beure aigua, que miraculosament tallava qualsevol simptoma de mal d'alsada. Finalitzat el primer tram patidor, passavem per un campsite fantasma, fins a arribar a la segona gran pujada. Aqui ja no calia grimpar, pero la terra i pedres volcaniques feien relliscar constantment i endurint la caminada. El zigzag constant no semblava tenir premi. Les llanternes dels mes avansats i les ombres nocturnes dels cims seguien semblant interminables. En una parada a les 5 hores Charly decidia marxar amb Suleiman per poder anar a millor ritme degut al fred que estava passant. Marc i jo ens quedavem amb un Marcel que patia com ningu despres de tres dies de malestar general i quasi no menjar. Llei de Murphy, als 5 minuts es fonia el headlamp... amb les piles de recanvi en mans del Charly. Amb la dinamo del Marc, el headlamp del Marc i la llanterna del Bryson, pujavem la resta de l'equip canviant l'ordre i anar jo darrere el guia per poder veure millor on trepitjava.
Passa rera passa, aguantar el fred com fos, en res mes es podia pensar en aquell ambient hostil fins que de sobte, les ombres del cim comsaven a veure's properes amb les primeres clarors d'un sol que devia estar sortint sota els nuvols. De cop arribavem despres d'un tram infernal i un patiment com mai recordo al Stella Point, a 5730 m. D'alla encara quedaven uns tres quarts d'hora per les carenes dels cims del crater, desitjant que el seguent cim fos el bo, amb les primeres vistes espectaculars dels glaciars, amb la sortida del sol entre els nuvols... Amb els vents del cim el fred passava de gelat a polar... El grup es dividia insconscientment... Sense poder pensar en res concret, mes que en arribar, agafava un petit avantatge amb en Bryson, em creuava amb el Charly que venia a buscar-nos... i arribava en solitari al cim a les 6:50, amb les llagrimes als ulls de l'emocio d'haver completat aquest patiment, d'estar al cim mes alt d'Africa, a la muntanya solitaria mes alta del mon, de com m'agradaria poder tenir la possibilitat de compartir l'experiencia amb un viatger com havia estat mun pare pero que mai havia viscut alguna cosa semblant...
Als 5 minuts arribava al Marc i als 10 Marcel amb Charly i la resta. Fotos de rigor i baixada, ja mes relaxada i aprofitant per fer fotos amb una camara que havia salvat de la congelacio (a alguns guiris els hi vaig haver de fer fotos que els haure d'enviar). Despres de disfrutar, ara mes les vistes dels cims i els glaciars, arribavem de nou a Stella Point, d'on tocava refer el cami en baixada... Malgrat castigar els genolls, ja de dia es veia diferent i la terra volcanica relliscosa donava joc per fer unes quantes baixades freestyle mentre grups de turistes seguien pujant amb cara de patiment. Despres de 3 hores, arribavem a Barafu, on feiem una bona migdiada i dinavem (3 hores) abans d'iniciar una baixada interminable fins a Mweka Hut, a 3100 m, de nou al comensament del rain forest, pero en una altra banda de la muntanya. 4 hores mes de baixada d'un dia llarguissim, que celebravem amb una bona cervesa Kilimanjaro, abans de sopar mes tard que mai, malgrat que ens estavem adormint dempeus de pur cansament.

Kilimanjaro: Day 4

El quart dia o dia abans del cim, passava a ser el dia mes dur amb diferencia, malgrat que un pugui pensar que no te massa sentit, si a les 23h del en realitat mateix dia tocaria pujar al cim).
La ruta comensava amb una pujada grimpadora matadora des de barranco fins a 4300 m, des d'on es percebien magnifiques vistes al cim, a les zones mes baixes de la muntanya i als nuvols que semblaven tapar Tanzania. D'alla s'iniciava un cami senzill de baixada i pujada, fins a arribar a un fort desnivell grimpador, que s'havia de recuperar immediatament pujant per arribar a Karanga Hut, parada per dinar a 3900 m. Es a dir que despres de 4 hores trencadores caminant un s'adona que en realitat ha perdut alsada, i que els 700 m de desnivell que queden fins a Barafu Cap (4600 m) s'hauran de fer despres de dinar en una caminata de 3 hores i quart mes.
Reventats arribavem a Barafu on curiosament sopavem mes tard, la qual cosa ens deixava finament quatre hores per dormir despres del dia mes cansat fins llavors. A les 23h d'aquest dia comensava la gran ascensio, pero de cara al blog ho passarem a dia 5.

Kilimanjaro: Day 3

El tercer dia es el dia clau per l'aclimatacio a la muntanya. Els primers malestars intestinals del dia anterior, decidia tallar-los en sec amb exit, i d'aquesta manera comensava el primer dia una mica exigent. Despres de la rutina matinal, sortiem des de Shira amb l'objectiu d'arribar a Lava Tower, a 4600 m. El cami era mes llarg que el del dia anterior, pero a canvi el pendent era menys pronunciat. Malgrat el riure generalitzat, el ritme pole pole que marcava el Bryson acabava sent important, ja que alguns membres arribaven extremadament cansats al peu dels primers glaciars del crater (despres de 4 hores). Un servidor en canvi es trobava molt millor que el dia anterior.
A aquestes alsades la vegetacio ja desapareix per complet i les gran vistes es concentren en els imponents cims del crater i les clapes de neu que despres resulten ser glaciars.
Despres de dinar a Lava Tower (mes alt que qualsevol cim europeu), iniciavem la baixada a Barranco Camp a 3960 m. Els genolls (especialment el dret) es resentien d'aquest tram d'hora i mitja per la qual cosa, la genollera passaria a formar part de l'equip a partir del dia seguent.
Partida de cartes, sopar a les 17:30 (cada dia mes aviat, pensant-nos que era per acostumar-nos per al dia abans del cim... pero no) i a dormir.

Kilimanjaro: Day 2

Com vindria a ser costum els propers dies a les 7:00 tocava aixecar-se per estar esmorzant torrades amb mantega, truita, salsitxa i fruita a les 7:30 i en acabat sortir de ruta. El dia 2 comensa a poder ser critic en quant al mal d'alsada, per la qual cosa el guia ens marcava el ritme del Kilimanjaro al qual ens haviem d'anar acostumant: pole pole (es a dir, amb la calma). Deixat els boscos humits a aquesta altures domina la vegetacio d'arbustos mes secs que permeten comensar a veure les vistes del Kilimanjaro: nuvols i mes nuvols, i el cim del proper Mont Meru emergint de les ombres.
El cami pedregos es feia bastant dur i pel cami comensavem a coneixer altres grups de turistes, les cares dels quals ens aniriem trobant els propers dies.
Despres d'una pujada costant fins a 3800 m (amb una pausa per dinar el lunch box diari de pollastre, ou dur, pa, galeta i taronja) arribavem despres de 4 hores i vint al campament de Shira, on ens esperaven uns cacahuets i palomites. L'efecte de l'alsada es notava per un cansament anormal per una excursio relativament senzilla, i un servidor hauria fet una migdiada infinita si no fos per la insistencia del Bryson en fer una caminata d'aclimatacio de mitja hora fins al campament Shira 2. A les 18:30 tocava sopar i anar a dormir, aquest cop molt mes a gust.

Kilimanjaro: Day 1

Despres d'una dutxa amb cubells d'aigua freda a les 9h del mati ens recollia l'autobus que ens portava fins a Machame Gate, la porta d'entrada per pujar al Kilimanjaro des de la ruta Machame, que no es la mes turistica, pero si una de les mes aconsellades per a aclimatarse, malgrat no tenir la possibilitat de dormir en refugis com amb la Marangu. En principi teniem contractats els 6 dies minims (1000$, 630 dels quals son taxes per estar en el parc), amb la possibilitat d'allargar a 7 si teniem problemes amb l'aclimatacio.
Despres de presentar-nos al guia principal Bryson i de fer uns quants tramits burocratics i de registre, a les 13h comensavem l'ascensio des dels 1800 m de la porta fins al Machame Camp a 3000m. La major part de la ruta transcorria per bosc tropical humit, molt frondos, mentre el cami era bastant comode excepte alguns trams d'escales. En tot cas en 4 hores i quart arribavem al nostre desti, i l'equip de portejadors ja havia preparat les tendes per acampar. El cuiner ens preparava el primer d'uns quants sopars que acabarien per repetirse i en acabar en Bryson feia el briefing per al dia seguent. 20:30 hora d'anar a dormir (la la salama), malgrat que la nit seria una mica incomode per la pendent de la tenda i la poca optimitzacio de col.locar les bosses a l'interior del Marc i jo.

De safaris per Tanzania

Finalment estic escrivint de nou per aqui sense haver pujat el gran cim africa, la qual cosa no vol dir que haguem decidit desistir de l'intent, sino que hi ha hagut una oportunitat inesperada de connexio entre les dues expedicions.
Els darrers tres dies hem estat de safari pels parcs naturals de Tarangire (optim en l'estacio seca com a alternativa al Serengeti, que ni es l'epoca ni l'opcio me barata o propera) i Ngorongoro. La veritat que no sabia molt be que esperar dels safaris, i m'han sorpres positivament, malgrat que tal i com esperavem tres dies es mes que suficient abans de que es comenci a fer pesat.
Si l'objectiu de tot safari es veure animals no ens podem queixar: nyus, zebres, gacel.les, mangostes, girafes, babuins, faconcieros, bufals, elefants, voltors, aguiles, hipopotams, ocells i mamifers diversos... i lleons de molt molt a prop... a mes dels mes rars de veure lleopards i guepards. Hem vist alguna escena curiosa, com una lleona dubitativa entre espantar els voltors que es menjaven la seva presa i anar a avisar a la resta de la familia pel festi... Una espera infructuosa pero emocionant de un grup de lleones (i lleo) que semblava que atacarien a un grup de zebres aprofitant els cotxes de safari com a amagatall... Al final res de res, excepte un dels famosos polvos de 30 segons del lleo, despres del qual s'ha posat a dormir... Ara entenc perque li diuen el rei de la selva.
Cumplert el principal objectiu (nomes ens ha faltat per veure el rinoceront negre, desgraciadament cada cop mes rar de veure per l'explotacio que esta rebent), l'experiencia ha estat positiva per molts altres detalls. Primer, el grup de conductor Dula, guia en practiques hispanoparlant Beka i el cuiner Chris, tots ells molt macos, professionals i amb qui hem compartit no nomes els safaris, sino cerveses, barbacoes, apats, on hem pogut tenir converses mes profundes sobre els problemes reals de Tanzania, a mes de divertir-nos a la vora del foc del campament del Ngorongoro.
Pel cami, tambe hi hagut l'oportunitat de visitar alguns pobles masais, regalar uns quants bolis a nens a canvi d'un somriure o visitar i fer un donatiu economic i de llibretes i bolis a l'orfanat de Mto Wa Mbu. Veure l'imponent llac de Manyara, parc que finalment no visitavem per falta de temps. L'experiencia es completa amb els campaments a les vores del parc, amb una acampada calurosa a Tarangire i una hivernal al cim del crater del Ngorongoro, on els 2500 m d'alsada es feien notar, pero a la vegada ens servien d'aclimatacio per als propers dies.
En conjunt tres dies molt complets i plenament satisfactoris de l'expedicio africana, que dema continuara en condicions molt diferents. Ara si, els propers sis dies segur estare desconnectat... o aixo espero, voldra dir que hem complert.

Primeres impressions des de Tanzania

4 hores d'avio fins El Cairo, 3 hores d'escala per sopar i fer una birra i 5 hores mes per arribar a Dar Er Salaam a les 6 del mati hora local (sorprenentment nomes una hora mes que nosaltres, i per tant mes fosc que... (be la comparativa que se m'ocorre ara es massa facil i faltona).
La inoperativitat per fer el visat (el sistema mes desorganitzat que he vist mai, tant que fins i tot podies sortir a recollir les motxil.les que s'acumulaven perillosament en el terra i tornar a entrar, sic) va permetre sortir de la terminal ja de dia, on un taxista ens portava directament a l'estacio d'autobusos per anar cap a Arusha, capital tanzana del safari i les expedicions al Kilimanjaro.
Per ser Africa vam sortir prou rapid (es a dir, quan el bus s'ha omplert) i durant les seguents deu hores ens esperava una maravellos trajecte que anava pesant mes i mes sobre els nostres cossos, pero que a canvi ens permetia guanyar un dia i anar contemplant la varietat de paisatge. Mes boscos tropical i urbanitzat al principi, mes estepa cap al mig, mes muntanyos cap al final. Els contrastos de colors permetien treure unes primeres fotos interessants del viatge. Per la resta, m'ha sorpres la civilitzacio d'aquesta gent comparat en altres destins, en teoria mes desenvolupats. El conductor conduia be, no com un suicida vietnamita, en el bus posaven papareres per tirar la brossa, no per la finestra com als paisos arabs, i la gent en general molt amable. Parada per dinar en un restaurant de carretera (brotxetes de carn socarrimada amb patates fregides) i parada tecnica a Moshi per reparar el bus (i que aprofitavem per provar la primera cervesa local).
La temuda arribada a Arusha acabava sent bastant mes relaxada que l'anunciat per les guies i rapidament aconseguiem dos habitacions a la molt simple Kilimanjaro Guest House. Un guia d'una agencia ens acompanyava a canvi de visitar el seu amo el dia seguent, sense cap promesa, i aprofitavem l'avinentesa per sopar (tard per ells) en un lloc autentic i fer unes quantes cerveses al Babylon acompanyats d'unes turistes americanes.
El dia d'avui s'ha dedicat a intentar dormir, esmorzar i tancar l'agencia per als propers dies, acabant al Celina, despres de comprovar a la Tourist Office que era una bona agencia i els preus eren bons. A mes la flexibilitat de poder decidir si fem el Kili en 6 o 7 dies fins el 4t dia segons com ens veiem tambe ha estat determinant. Aixi que ja tenim plan pels propers dies: Tarangire, Ngorongoro (passant per llac Manyara i pobles massais) i ascensio al Kilimanjaro en esperem 6 dies. 1390 $ en total, un paston, pero dificil trobar res mes barat amb garanties. Amb els deures fets, la tarda l'hem passat passejant pels mercats de fruites de la ciutat d'Arusha, molt mes tranquila (dins el desordre tercermundista) del que m'esperava. I com els propers deu dies com a minim no hi haura connexio, deixarem els seguents relats per quan es pugui. Aquesta nit, moure'ns en taxi (per la nit no s'aconsella caminar pels carrers) per descobrir nous locals de la ciutat. El seguent post espero sigui havent completat el cim d'Africa...

Rumb a Tanzània

Dir que el blog està tancat per vacances amb la poca activitat que té últimament sonarà a broma, però avui el seu escriptor marxa cap a l'Àfrica negra, un dels destins que tenia pendents i que afronto amb més il.lusió. També pels companys de viatge inèdits en un viatge d'aquestes característiques, especialment l'experiència i tranquilitat que aporta un "volta al món" com el Charly, i el bon equip que crec formarem amb Marcel i Marc. El destí, Tanzania, un país que quan me'l van dir no el tenia a la llista, però que al llegir la guia vaig descobrir que és probablement un dels més interessants per visitar del continent origen de la nostra espècie. L'intent d'ascens a un "quasi-6000" és un dels grans reptes (i maldecaps de moment ja amb les dues motxil.les) del viatge. Aquí us deixo amb algunes de les seves perles, a l'espera de poder oferir les meves pròpies fotos.