Citera (Khitira)

Les prèvies recomenacions rebudes des de Barcelona ens decidien a canviar la ruta i anar cap a Citera, illa jònica completament apartada de la resta i destí turístic local. La decisió implicava sacrificar Zakhintos de la ruta, però després de passar-hi dos dies i dues nits, i dels comentaris rebuts de Zante (turistitzada a base del malt gust british low cost), crec que podem dir que la decisió ha estat plenament encertada.
Citera és una illa esquitxada de petits poblets on la vida transcorre tranquilament. Només la capital Chora i Kapsali (port 2km al sud, on ens allotjàvem) presenten cert ambient nocturn, sense que això impliqui grans poblacions o construccions que destrossin el paisatge i l'harmonia de l'illa.
Solventat l'allotjament el primer dia ens el regalàvem com a premi després del tute dels anteriors dies... Això si com a regal es pot considerar tot un dia de platja a 39 graus i on finalment l'ombra de la terrassa era tan necessària com benvinguda. Un bon sopar, unes copes al Koukos (curiós bar musical en un revolt entre Choras i Kapsali) i cervesa final innecesaria a Kapsali, on malgrat les promeses descobríem que l'ambient no durava massa.
El segon dia començàvem l'exploració dels racons de l'illa. Recomenable l'excursió fins al nord, on als voltajts d'Agia Pelagia, i seguint dos quilòmetres de pista per la costa s'arriba a la bonica platja amb xiringuito de Laggada. Acostumats a mars piscina fins el moment, ens sorprenia la mar picada del mar.Com les grans ones no es poden disfrutar tant en una platja de pedres, proseguíem la ruta buscant el refugi del mar de Creta, en la preciosa platja verge de Kaladi. Quan el sol començava a caure vam tancar la visita al bonic poble de Mylopotamos, on unes cascades i tranquiles terrasses complementaven perfectament el capvespre.
Si alguna cosa bona té la routard són les recomenacions gastromiques, repetint magnífic sopar aquest cop al Pierros de Livadi, un must si algú visita l'illa.
L'1 d'agost ens obsequiava amb un Koukos més ple, i les ganes de practicar espanyol d'una, ens va obrir la porta a tot un grup d'artistes atenencs amb les què passar una divertida nit.
La preciosa platja perduda de Kobonada, recomenada la nit anterior, ens ocupava els últims moments de Khitira abans d'agafar el ferry que ens tornava a Grècia continental. En total dos dies i dos nits, d'un destí que però dona per més si es busca relax autèntic.

De Poulithra a Neapolis

El tercer dia ens portava les primeres grans maravelles del Peloponès. Passat Poulithra la carretera ascendeix sense compassió pel nostre limitat Nissan Note i en un breu lapse de temps deixem els arbustos mediterranis pels avets alpins... Això sense deixar de veure el mar en cap moment. El dia ve marcat pels contrastos: de paisatge segons la vessant, de pujades i baixades de ports, de carretera asfaltada a pista segons disponibilitat de pressupost (aneu prenent nota)... Com a conductor aquell dia crec que vaig fer més ports que a Suïssa, però sempre sota rerefons de costa mediterrània (cabres monteses a part).
La primera parada era l'aillada i espectacular platja de Felekanos, a la qual s'arriba després d'un llarg descens. Platja de pedres poc concurreguda amb un xiringuito, aigua transparent i un veler de fons per fer més bucòlica la imatge.
La ruta de pujades i baixades ens portava per pobles perduts enmig del no res, fins retrobar l'espectaccular coll que ens baixava fins a Kiparissi, on una simpàtica cambrera ens oferia un berenar de luxe en una terrassa del port, a l'hora que una connexió de wifi amb la qual podíem donar els primers senyals de vida.
Tornava a fer-se tard, així que malgeat sentir-nos com a casa, posàvem rumb cap a Monemvasia, ciutat amurallada bizantina situada en un "peñón" coronat per... sí efectivament unes noves restes de castell.
Banyet de capvespre, cerveseta i de nit enfilem novament per ports de muntanya en direcció a Neapolis, ciutat que malgrat l'hora ens oferia sense problemes allotjament i un bon sopar, en el qual per fi podia provar la moussaka. Al dia següent tocava agafar un ferry cap a l'illa de Citera.

Nafplio a Poulithra

Mig matí, sol espatarrant i malestar general, però som conscients que el Peloponès requerirà certs sacrificis.
Amb motivació pròpia del viatger, ens adentrem pels florits carrers recorreguts la nit anterior i pugem sl castell d'Acronauplio a base de quantitats indecents d'aigua que compensin la forta deshidratació. Val la pena anar i pagar també per la fortalesa de Palamedes amb espectaculars vistes a tot l'entorn... Di pujant els 857 graons o en cotxe ja ho deixem a gust del lector.
Següent parada, l'espectacular teatre d'Epidauro, sonoritat increïble, entorn natural magnífic i tota la glòria del passat grec davantels teus ulls. Els sucs de taronja natural ens acabaven de recuperar per tornar enrere i enfilar el roadtrip per la costa sudest del Peloponès, en la preciosa ruta d'Argos a Leonidion. A partir de Paralio Astros les muntanyes comencen a envair la costa, convertint la carretera en un seguit de revolts de bellesa creixent.
Les 19h i encara no havíem probat el mar, hora doncs de parar a una de les diverses platges de la ruta. La sensació gratificant de submergir-se es complementa amb el magnífic sopar grec amb peix fresc que decidim fer al xiringuito... Marcel agafa la guitarra, sona bona música i estem davant d'Al mar!!
Comença a enfosquir, agafem el cotxe i arribem fins a Poulithra, un tranquil i familiar poblet de costa, on en una terrassa veiem les primeres imatges de les Olimpiades fent la cervesa de bona nit.

D'Atenes a Nafplio

Aterratge a Atenes, primera impressió esperada, molta calor, no és Damasc però ho recorda. La gent preguntava, aprofiteu per veure com estarem en uns mesos. Primera sorpresa, gasolina a 1,76, l'hem arribat a veure ja a 1,96, encara queda marge doncs per apretar les femelles...
Canvi de tema, després d'una quants quilòmetres d'autopista i carretera d'amplis arcens (per cert també de peatge) on la gent condueix de forma molt pràctica, arribem a Corintos. Les runes es poden veure i fotografiar des de fora, especialment per qui vulgui estalviar-se 8 euros i ja n'ha vist d'altres. Més recomenable és pujar fins al castell des d'on divisar tot el vall i el Golf de Corintos. L'arribada in extremis ens va fer fer la visita corrents a costa d'una bona suada però val la pena. Un calçat més adequat que les abarques són recomenables per pujar i baixar les irregulars i relliscoses llambordes.
El capvespre ens conduia per paisatge precios mediterrani d'oliveres, vèiem des de la distància i descartàvem pel dia següent les runes de Mycenes i arribàvem ja de nit a la bonica població costera de Nafplio.
Deixades les motxilles al recomenat Dimitris Bekas rooms, les 11 de la nit no evitaven els 35 graus de xafogor infernal. Unes cerveses, un bon sopar a terrassa (descobrint que la moussaka s'acaba, bé li deixarem la restant al Charly) i una primera nit de copes en un poble animat. En aquest sentit sembla que el viatge promet més que Tanzània.
Els temps canvien, curiosament les societats modernes posem més difícil la crònica de Cibercafè... Grècia estrena les cròniques de viatge des de l'app blogger per iphone. Perdoneu les faltes que hi trobeu.

Roadtrip pel Peloponès

A falta de cibers, un petit avanç amb wifi des de Kiparissi, al sud del Peloponès. Paissatges espectaculars, bons menjars, platges idíliques poc concurregudes i més castells que runes (Epidauros a part). En ruta cap a Monembvasia i illa de Citera, primer canvi de ruta del roadtrip.

La pesca del salmón en el Yemen

Amb l'etiqueta de comèdia anglesa de l'any arriba a les nostres pantalles aquesta curiosa història que té més de comèdia romàntica que de comèdia britànica a l'estil del seu peculiar estil humorístic.
El Doctor Alfred Jones (Ewan Mc Gregor) és un científic funcionari del Ministeri d'agricultura i pesca, en el departament d'aquesta última activitat. A través de Harriet (Emily Blunt), consultura occidental del xeic Muhammed del Yemen, un dia rebrà el curiós encàrrec d'estudiar la possibilitat d'introduir la pesca del salmó (peix que sol habitar rius i oceans d'aigua fred) en el desèrtic Yemen. Quan Patricia Maxwell (Kristin Scott Thomas), cap del gavinet de premsa del govern britànic, s'entera de la notícia hi veurà un potencial enorme per a generar notícies positives en les relacions d'occident amb el món àrab, molt deteriorades en les últims anys.
Més enllà de la credibilitat de tota la història, la pel.lícula versa sobre la fe que mou muntanyes i és capaç de portar a fer grans projectes que han fet avançar la humanitat. En paral.lel per suposat a l'afecte que s'anirà creant entre els dos joves protagonistes, que els portarà a replantejar-se les vides que portaven fins llavors. La química precisament entre ambdos actors protagonistes és de les coses més destacables, d'aquesta senzilla història.
Comèdia simpàtica, que no divertida, ben interpretada però sense masses aspiracions. Prescindible però amb la suficient qualitat com per no sortir desencantat si se l'ha el.legit sense gaires aspiracions per passar una bona estona.

Los infieles

Aprofitant el tiron de The artist arriba a les nostres pantalles aquesta cinta francesa que versa sobre la infidelitat des del punt de vista de la comèdia. El projecte el lideren Jean Dujardin (protagonista de l'esmentada pel.lícula i guanyador de l'Oscar a Millor Actor) i Gilles Lellouche, un altre conegut actor francès i amics entre ells. Ambdos actors es converteixen no només en protagonistes de la pel.lícula posant-se en la pell de diversos personatges, sino que també dirigeixen i escriuen el guió d'aquesta obra, que en realitat consta de sis històries curtes, i per a les quals compten amb la col.laboració de cinc directors francesos més (entre els quals es troba Michel Hazavinius, Oscar al Millor director). La certa continuitat que existeix entre els diferents episodis, dona una major sensació de pel.lícula completa, analitzant en cada història diferents relacions i situacions pròpies de la infidelitat: des de la necessitat pròpiament a Le Séminaire (de Hazavinius), les dificultats de les relacions amb joves a Lolita (Eric Lartigau), el reconeixement de la infidelitat a La Question (Emmanuelle Bercot), la voluntat de canvi a Les infidèles anonymes (Alexandre Courtès) o el desenllaç final de Las Vegas (dirigit pels propis protagonistes). Entremig dels episodis s'intercalen una sèrie de curts brevíssims força surrealistes, propis de la comèdia francesa. I és que si amb Intocable comentàvem que ens trobàvem davant d'una gran comèdia amb un estil més neutre i adaptat al públic internacionales, Los infieles és un producte amb l'aire extravagant que sol acompanyar les comèdies del nostre país veí. 

Una comèdia que té escenes divertides que arrancaran el riure de l'espeactador, però que li manca regularitat en el ritme i una certa coherència general com a pel.lícula. Dona la sensació de ser un projecte en el què s'ho han passat molt bé els dos protagonistes i amics fent la cinta, sense preocupar-se massa per l'espectador final. En resum, una pel.lícula acceptable per passar una bona estona, però gens imprescindible.

¿Y ahora adónde vamos?

Després del seu prometedor debut amb Caramel, aplaudit per la crítica internacional, la realitzadora libanesa Nadine Labaki ha tornat a les nostres pantalles amb ¿Y ahora adónde vamos?, una història arriscada sobre l'estupidesa i els dolors de la guerra.
Una processó de dones en dol recorren el camí cap al cementiri, un pròleg del drama continuat que viu un petit poble perdut en les muntanyes del Líban (malgrat que en cap moment es desvetlla explícitament per remarcar l'universalitat dels conflictes entre religions, segons confessa la pròpia autora).En un país en permanent conflicte degut a una societat dividida entre cristians i musulmans, les disputes en aquest petit poble poden sorgir per qualsevol futesa... però les conseqüències poden acabar sent fortament tràgiques per culpa el fonamentalisme imperant.
Fartes de lluir el dol pels seus homes i fills, les dones d'aquest poble imaginari decidiran revolucionar-se contra el seu destí, ideant les estratègies més rocambolesques per tal d'obrir els ulls al gènere masculí respecte a l'absurd de la guerra.
Obria aquesta crítica qualificant la història d'arriscada, en referència especialment al seu format que combina el pur drama amb la comèdia musical, una rara barreja que pot ser de difícil digestió per a alguns, però que no hauria d'espantar a l'espectador més obert de mires. Explicar una tragèdia com l'holocaust mitjançant una obra mestra de la comèdia com va fer Roberto Begnini a La vida es bella probablement sigui un art a l'abast de molt pocs, per això la directora libanesa ens proposa una alternativa gens menyspreable. En contra del què es pugui deduir d'un trailer fet per atraure a un major públic, ens trobem principalment davant una obra dramàtica amb un missatge crític sobre els horrors de la guerra i reflexiu sobre l'absurditat d'aquesta. Però Labaki l'amenitza intercalant escenes i subtrames còmiques que provocaran el riure de l'espectador. La comèdia però no és un mer entreteniment, sino que té la virtud d'aportar, dins del seu irrealisme, un missatge i una reflexió propies a la pel.lícula: un missatge d'esperança i una reflexió sobre fins on s'està disposat a sacrificar els valors propis per aconseguir objectius superiors.
Probablement la barreja poc homogènia entre ambdos enfocs de la pel.lícula pugui ser la major crítica que se li pugui fer, i sigui la frontera entre una bona i una gran pel.lícula, però això no ha de menystenir el gran treball realitzat per la directora libanesa, qui a més es guionista i actriu protagonista d'una obra amb un gran nombre d'actors no professionals que no desentonen gens. La música, element necessari per marcar els tempos d'aquesta pel.lícula de girs, la posa el seu marit Khaled Mouzanar.
¿Y ahora adónde vamos? és una proposta original i atrevida, on un conte s'explica dins el drama real diari de la guerra. Aquest conte, com tot conte, és irreal però conté un missatge, i qui el sàpiga llegir i tingui ganes de veure cinema des d'una perspectiva diferent a la què estem acostumats, disfrutarà sens dubte de la pel.lícula. Qui busqui una comèdia o un documental sobre la situació al Líban, sens dubte s'està equivocant de sala.

Intocable

Comèdia de l'any a França, Intocable és una de les sorpreses agradables de l'any, una pel.lícula rodona i equilibrada que combina l'humor hil.larant amb el drama social de la gent dels suburbis de les grans ciutats.
Basada en una història real, que no vol dir que tot el què s'expliqui ho sigui, Intocable sap portar a la gran pantalla de forma magnífica l'estranya relació entre una aristòcrata tetraplègic i un jove negre dels barris marginals de Paris.
Philippe és un tetraplègic extramadament ric que viu en un petit palau de Paris rodejat d'art i música clàssica. Fart de la compasió que solen inspirar els seus cuidadors, un dia decideix posar a proba a un jove senegalès (Driss) es presenta al procés de selecció només per poder cobrar l'atur. Sense formació específica prèvia, la naturalitat i irreverència amb què tracta al seu pacient iniciarà un sentiment d'amistat entre ambos personatges, que tant diferents com són acabaran complementant-se, ensenyant-se mútuament coses completament desconegudes de la vida per a l'altra. Philippe aprendrà a guadir la vida d'una manera menys encorsetada i Driss aprendrà el valor de la responsabilitat en una vida que fins llavors el portava cap a la perdició.
Però dins d'aquest rerefons dramàtic i de missatge fins a cert punt moralitzador, Intocable està plena d'escenes divertides, majorment protagonitzades per Omar Sy, que ràpidament es guanyarà la simpatia de l'espectador amb les seves frases ocurrents i actuacions ingènues o políticament incorrectes.
Poc més se li pot demanar a una comèdia, si a més de fer riure a l'espectador en nombrosos moments, presenta una història preciosa ambientada en un entorn social real (malgrat que antítesic entre ambos protagonistes).
Pel.lícula excel.lent dels realitzadors i guionistes Olivier Nakache i Eric Toledano que amb un estil allunyat de la típica comèdia frances, li aporten a aquesta un aire fresc i probablement més comercial i apte per a tots els públics, sense que això impliqui una menor qualitat en el producte final.

Shame

Segon llargmetratge del cineasta londinenc Steve McQueen (Hunger), Shame, malgrat els nombrosos premis i nominacions aconseguits, es una pel.lícula que dividirà als espectadors amb el seu ambient turbador i la poca història en sí que conté.
Shame mostra a l'espectador, des d'una perspectiva quasi de voyeur, la vida i addicció de Brandon, el seu protagonista. Yuppie de vida acomodada a Manhattan, Brandon és incapaç de portar una vida normal ni establir una relació degut a la seva addicció el sexe, que el manté empresonat en consums constants de pornografia, prostitució i seduccions d'una nit aprofitant el seu bon físic. L'arribada inesperada de la seva germana Sissie al seu petit apartament trasbalsarà la privacitat del seu món.
Shame atrapa l'espectador amb la seva atmosfera fosca, marcada per un ritme lent i unes escenes extremadament llargues (com l'íntegre i pausat New York cantat en directe per Sissie), acompanyades de la banda sonora apropiada, que contribueixen a què l'espectador es posi dins la pell de Brandon. Una pel.lícula que deixa entreveure moltes coses, però en contesta ben poques, amargant l'existència d'aquells espectadors que esperen veure una pel.lícula amb un argument i una història clares. Sense cap tipus de censura cap a la nuesa o les escenes sexuals, tampoc es pot qualificar la pel.lícula d'eròtica dins del drama general en què estan enmarcades.
Una pel.lícula d'aquest estil només pot triomfar amb una interpretació majestuosa del seu personatge principal, un Michael Fassbender omnipresent en els últims temps i que ja va protagonitzar el debut del director anglès. Com a complement, tornem a gaudir de la sorprenent Carey Mulligan de Drive, malgrat que en aquest cas podem pensar que el seu paper podia haver estat més important i aportar més a la trama general.
Shame mostra els límits als quals una persona pot arribar per satisfer les seves addiccions que el converteixen en presoner. Sense arribar a la duresa de Requiem for a dream amb l'addicció a les drogues, el missatge dins de la història a completar en la imaginació de l'espectador podria ser semblant.
Pel.lícula original i provocativa, serà captivadora per aquells qui no esperin una història clara i no desesperin amb certes escenes llargues que posen a prova la paciència de l'espectador. Qui aconsegueixi submergir-se en l'atmosfera de McQueen sortirà satisfet de la sala com és el cas d'un servidor; d'altres probablement desitjaran haver anat a veure un producte més tradicional.