Argo

Argo, guanyadora de tres Oscars aquest any, entre elles la de millor pel.lícula, posa de relleu aquest tòpic que es comença a repetir en tantes crítiques, que Ben Affleck és millor director que actor.
El cert és que Argo té molts arguments per ser un èxit i que era difícil espifiar-la. Història real poc coneguda, sorprenent, dramàtica i un tant surrealista, a l'hora que heroica. Història carn de canó doncs del cinema americà, que sap explotar com ningú aquest tipus de guions.
Argo explica la història de com la CIA rescata a 6 diplomàtics americans atrapats a l'Iran del recent ascendit al poder ayatollà Homeini. Amb la complicitat de l'embaixada i govern canadencs, i el suport d'un productor de Hollywood, l'agent Tony Mendez (el propi Ben Affleck) serà capaç de crear una falsa pel.lícula amb la qual enganyar al govern iranià per a poderlos rescatar.
És d'agraïr la introducció que es fa a l'inici sobre el perquè de la situació a l'Iran i la culpa dels EEUU en els fets, protectors de l'antic dictador posat per ells mateixos, que va empobrir i matar a molts rebels civils, a costa de mantenir el control sobre les matèries primeres del país. Amb la pujada de Homeini al poder, Iran demana tan sols poder fer justícia davant el seu antic lider, refugiat en territori americà. Malgrat que breu, aquesta introducció en veu en off és completament necessaria per no demonitzar els iranians en una història que, a partir d'aquest moment, deixa de posar-se política o reflexiva i es limita a narrar els fets que van passar, sense cap mena de judici moral. Uns fets òbviament dramatitzats i portats a l'extrem de la intriga, llicència perfectament lícita quan es tracta de mantenir l'atenció de l'espectador durant dues hores sobre una història que, a fi de comptes, ja d'inici es coneix el final.
La caracterització dels personatges de l'epoca i l'edició és impecable, i les actuacions són correctes, amb l'únic però d'aquest Ben Affleck incapaç de transmetre emocions en pel.lícules dramàtiques quan el guió li ho demana.
En tot cas, Argo és una pel.licula entretinguda i recomenable, fidel al prototip de cinema americà de qualitat i que permet descobrir una historia que mereixia ser explicada algun dia.

Los últimos días

Molt esperada i publicitada ha estat l'obra dels germans Pastor, que porten a les nostres pantalles un gènere, el del thriller catastrofista, normalment més propi de les productores hollywoodienses, amb l'atractiu addicional d'estar rodada i ambientada a Barcelona.
Malgrat la bona declaració d'intencions, el cert es que Los últimos días naufraga completament, podent salvar molts pocs aspectes d'ella.
L'obra versa sobre una extranya epidèmia mundial que afecta paulatinament a tota la població i que obligarà a aquesta a buscar refugi per poder sobreviure. Desgraciadament un cop descobert de què es tracta l'obra perd interés, i en cap moment els autors semblen creure addient intentar explicar les causes o si hi ha algú investigant-les junt amb una possible curació. El fenomen global es converteix en local i a partir d'aquí ens oblidem de la resta, més que dels protagonistes. Si acabem d'analitzar el guió, aquest es completament previsible i acaba convertint la pel.licula en el què el protagonista Jose Coronado diu que no es convertirà en un moment de la trama: en una maleïda gimcama per Barcelona per trobar la nòvia de l'altre protagonista, Quim Gutierrez. Si bé és cert, aquest es un defecte del que poden doldre moltes obres del gènere americanes, el cert és que la quantitat de goofs (errors de continuitat i credibilitat de la trama) és molt gran i els intents de donar certa emoció i intriga en algunes escenes (per exemple l'ós a Santa Maria del Mar) són bastant pessims.
L'actuació dels dos protagonistes tampoc ajuda a aixecar la pel.lícula, cert que aconsegueixen transmetre certa química entre els dos, però moltes escenes son d'un dramatisme exagerat i fals per a ambós personatges mascles alfa.
A qui ens queda salvar de la foguera? Sens dubte als equips de fotagrafia i efectes especials, responsables de les imatges espectaculars del trailer que inciten a veure la pel.lícula. Desgraciadament aquesta aporta ben poc més, així que quedar-se amb l'anunci en aquest cas pot ser més que suficient. Obres com Los últimos días demostren que alguns crítics potser som massa crítics (valgui la redundància) amb el cinema d'acció americà, i que malgrat els seus molts defectes, sembla que no es tan senzill que produccions autòctones es situin al seu nivell.

Lincoln

No sembla estar massa en forma Spielberg en els últims temps. Després del fiasco de War horse, l'ambiciosa película sobre el president dels Estats Units que va abolir l'esclavitud no acaba de convèncer ni respon a les expectatives creades. 
Lincoln és la història d'una votació, la què el 1865 va votar el congrès d'uns Estats Units a favor de la 13a esmena, en plena guerra civil entre estats del nord i del sud. Aquesta esmena posava fi a la legalitat de l'esclavitud poc abans de la previsible victòria del nord en la guerra, però sentava unes bases per a les futures generacions. Entremig descobrim el personatge sorprenent d'Abraham Lincoln, magníficament interpretat per Daniel Day Lewis (guanyador de l'Oscar a millor actor principal). Un president poc convencional, proper, amant d'explicar interminables anècdotes per convèncer a la gent sobre les seves idees inquebrantables.
Superproducció americana, Lincoln no defrauda ni en l'ambientació ni el els aspectes tècnics, tampoc en apropar aquesta història probablement no tan coneguda, al gran públic, si bé com a producte americà li sobren certs aires triumfalistes trascendents típics de qui es creu poble el.legit.
Però on sobretot defrauda Lincoln és en el poc ritme que presenta durant molt bona part de la pel.lícula, que es perd en interminables monòlegs/diàlegs soporífers fins a entrar en la part final de la votació, on guanya una mica més d'interés. No ajuda en aquest context una durada novament excessivament llarga, 2:30 que sembla ja una obligació en tota superproducció, independentment de si la història ho justifica.
Obra dirigida doncs a qui s'interessi sobre aquest personatge històric, però disposat a aguantar una bona estona al cine sense que la paraula entreteniment adquireixi sentit fins ben avançada la película.

El capital

Fidel al seu cinema compromès, el director grec nacionalitzat francès Costa-Gavras dirigeix i coescriu aquesta nova denúncia sobre l'ambició desenfrenada del món financer capitalista. A diferència d'Inside Job o altres pel.lícules sorgides del tema, El capital no és un documental sino un thriller fictici basat en la novel.la homònima de Stéphane Osmont.
L'obra explica la història de la fulgurant ascensió de Marc Tourneil, convertint-se en president d'un dels bancs europeus més poderosos. Marc es veurà obligat a dirigir enmig de les fortes pressions dels accionistes, convertint-se en un Robin Hood que roba als pobres per fer més rics als rics. Els seus puntuals remordiments es veuran frenats per l'ambició sense límits d'acumular diners, símbol de poder i reconeixement.
Amb bones intencions i malgrat el thriller aconsegueix mantenir la tensió de l'espectador durant tota la pel.lícula, fins i tot d'una forma entretinguda amb l'ús de la ironia i el sarcasme en molt moments, El Capital no acaba de convèncer. 
El protagonista és un personatge excessivament ambigu, tampoc excessivament ben interpretat per un Gad Elmaleh, que demostra que el seu primer paper dramàtic li queda incòmode per a un actor de comèdia. Als personatges secundaris els hi falta caràcter i estar més treballats, fet clarament notori en el cas de la dona de Tourneil. Els diàlegs careixen de profunditat, i en l'únic intent d'incitar un debat seriós sobre el tema (a través del tiet de protagonista en un dinar familiar), s'hi acaba passant de puntetes.
El capital no pretén mostrar els mecanismes del sistema financer especulatiu, sino només reflexar la podridura d'aquest món d'avaricia sense límits. Però a part de basar-se en grans tòpics coneguts per tothom, el director ho transmet d'una forma que no acaba de resultar creïble i sense provocar la indignació que aquest tema sol provocar a la classe obrera.
Una obra doncs passable i entretinguda, i no per això menys decebedora.

Django (desencadenado)

Tres anys després, Quentin Tarantino torna a les nostres sales, amb una obra, que a l'igual que Malditos Bastardos, decideix situar-se en un entorn històric... sense cap ànim d'explicar la verdadera història, sino reproduir el context general per desenvolupar una descabellada i violenta trama pròpia del director de Tennesse. 
Repeteix en aquesta nova aventura, el llavors oscaritzat Christopher Waltz, que amb el seu nou paper d'alemany casarecompenses en la figura del Dr. Schultz, torna a aconseguir un nou personatge genial sobre el qual girarà l'èxit de la pel.lícula, més que el mateix Jamie Foxx en el paper de Django. Sembla que amb l'actor austríac, Tarantino ha trobat un nou diamant que difícilment deixarà escapar. També cal destacar a Leonardo DiCaprio en el seu paper d'esclavista, magnífic en tot moment, tant en el seu costat amable, com de dolent sonat. Samuel L. Jackson, un clàssic tarantinià assumeix un paper secundari, però no menys important en el desenllaç final.
La pel.lícula s'inicia amb la coneixença dels dos protagonistes que decideixen formar un binomi professional: l'extravagant Dr. Shultz i l'esclau lliberat Django. Ens situem en ple segle XIX, en els estats surenys d'una nordamerica més racista que l'actual i esclavista. Amb el naixement d'una amistat entre ambdos personatges, decidiran afrontar la dificil empresa d'alliberar la dona del segon d'un dels pitjors reductes d'esclaus del país.  
La pel.ícula ofereix probablemetnt massa poca història per tanta durada, prop de dues hores i mitja, amb algunes escenes que es fan excessivament largues per l'espectador. Humor i violència a dojo fan acte de presència durant la pel.lícula, en el cas de la violència (digerible) especialment en uns minuts finals sense treva. 
Ens trobem doncs davant d'un producte amb segell 100% Tarantino, una obra que no estarà entre les millors de la seva filmografia, però que no defraudarà als seus seguidors amb mono de les seves creacions. Pels neòfits o crítics de Tarantino, probablement no sigui la millor obra per on començar o reconcil.liar-se segons el cas.

Una pistola en cada mano

Fidel al seu gènere realista i la seva predilecció per la classe mitjana, arriba la nova pel.lícula de Cesc Gay, centrada en aquest cas en el gènere masculí, enfocat especialment cap a la  generació de la quarentena d'edat (però extrapolable a d'altres), i en la seva confusió davant del nou rol que els hi toca assumir en una societat moderna on la dona ha anat guanyant molt més protagonisme.
Les històries de 8 homes amb problemes en les seves relacions de parella, tots ells marcats per un mateix patró, probablement massa carregat de tòpics. A través de trobades més o menys casuals que deriven en converses tranquiles i serenes (tirant a irreals però que marquen l'estil original de com mostrar la realitat), l'espectador descobrirà les penúries d'aquests protagonistes perduts davant d'una realitat molt diferent a la què s'havien imaginat en la seva joventut. Alguns s'enfrontaran dialectalment a unes dones que els passaran per sobre, amb molta més personalitat, sense que això impliqui respostes airades o drames que podrien implicar les situacions.
Una pistola en cada mano no està al nivell de En la ciudad, amb un guió un tant previsible en situacions on sembla que el director pretén buscar una intriga inexistent. Manté això sí l'excel.lència tècnica habitual i sobretot compta amb un increïble elenc d'actors, que amb les seves magnífiques interpretacions salven un projecte per a no defraudar als seguidors del director barceloní i les seves històries d'urbanistes barcelonins. 

En la casa

Última obra del particular director François Ozon (El tiempo que queda, Swimming Pool, 8 mujeres) i guanyadora de la "Concha de Oro" al Festival de San Sebastià, En la casa demostra que el cinema francès segueix sent capaç de donar grans obres sense renunciar al seu estil característic diferencial.
En la casa parteix d'una història tan trivial com a priori innocent. Un professor de literatura francesa (Germain), avorrit i desmotivat davant del nivell minvant i el poc interés per la lectura del seu alumnat, s'obsessiona per ajudar a esdevenir escriptor a Claude, alumne brillant el matemàtiques i únic que li entrega una redacció sobre el cap de setmana amb una mica de cara i ulls... i final amb suspens.
Claude trobarà la seva inspiració entrant a formar part de la vida de la família del seu company de classe Rapha, i realitat i ficció s'aniran moldejant a través de la visió d'ambdós protagonistes, qui compartiran els diferents mecanismes per explicar històries i resultar un escriptor creïble i d'èxit.
Basada molt lliurement en l'obra "El chico de la última fila" de Juan Mayorga, probablement al lector se li farà difícil creure per l'argument que en realitat ens trobem d'una comèdia negra un tant inquietant i que manté el suspens al llarg de l'hora i 45 minuts que dura el metratge. Aquí radica gran part la màgia d'aquesta pel.lícula, capaç d'adaptar un guió per convertir una filosofia de la literatura carent d'escenaris en una pel.lícula misteriosa acompanyada del fi humor francès, una adaptació d'algú que coneix molt bé el setè art i sap explotar com ningú els seus atributs, des dels escenaris, com als plans i fins a una música que sincronitza perfectament en cada escena. El final cumpleix els requisits predicats en la pel.lícula com a exemplar en tota història: sorprèn, però l'espectador arriba a la conclusió que no hi havia cap altre final possible.
Per suposat cap bona obra pot prescindit de bones interpretacions. Fabrice Luchini està esplèndid en el paper de Germain, i l'elecció d'Ernst Umhauer no podia ser més encertada per representar el paper d'aquest alumne madur i a l'hora pertorbador. Les protagonistes femenines (Emmanuelle Seigner i Kristin Scott Thomas) complementen perfectament el duet protagonista masculí.
Història de dues ànimes solitàries que es necessiten per crear ficció, En la casa és una obra intel.ligent i entretinguda que sorprèn i captiva, i que segur entusiasmarà a l'amant del cinema francès o alternatiu en general.

El hobbit, un viaje inesperado

El hobbit, un viaje inesperado, és la primera pel.lícula de la nova trilogia que Peter Jackson dirigeix sobre el món de la Terra Mitjana, concebut i llegit per milions de lectors en les fabuloses novel.les de J.R.R. Tolkien.

Desgraciadament al nostre país no ha arribat cap copia de la versió 3D en versió original, la qual cosa ha impedit que un servidor hagi pogut comprobar l'última tecnologia 3D Digital amb la qual ha sigut rodada aquesta obra.
El Hobbit manté el nivell de la trilogia del Senyor dels anells: posada en escena espectacular, amb grans efectes especials i una recreació fantàstica d'aquest món imaginari, amb els seus paisatges i les seves races. Música èpica heredada de la primera saga per acompanyar les escenes i breus cameos de personatges cèlebres d'aquesta per reforçar el vincle amb l'espectador: el vell Bilbo i Frodo, Saruman, abans de convertir-se al costat fosc, Galadriel, Elrond... Un producte que no enganya i que sap molt bé a qui va dirigit, amb un toc un tant més infantil a l'igual com passa en el llibre.
El Hobbit comença en l'últim dia de Bilbo Bolsón a la Comarca, en els moments previs a la seva festa de comiat vista en El retorn del rei. Un flashback ens porta ben aviat cap a la història que realment es vol explicar, 60 anys abans, quan un jove Bilbo es troba ben aviat rodejat de 12 nans i el mag Gandalf. Amb molta més lentitud del què l'espectador probablement voldria, la companyia partirà amb la missió de tornar a Thrain, príncep nan, i la seva gent l'antic regne sota la muntanya i les riqueses d'Erebor, actualment en possessió del drac Smaug. Pel camí, orcs i trasgos s'interposaran en aquesta primera entrega de l'aventura.
Concebuda originalment com a entrega en dues parts, finalment els productors van decidir allargar-ho a tres, una idea difícilment comprensible fora de l'avaricia comercial. Si tres llibres considerables es van resumir en 3 pel.lícules, costa entendre com en poder sortir tres igual de llargues (en la versió normal, imagino que aquí no hi haurà versions exteses de DVD) d'un curt llibre de conte. El resultat? Sota una magnífica producció, escenes excessivament llargues d'interés relatiu... Com a exemple clarificador, fins ben passats els tres quarts d'hora la companyia no surt de casa de Bilbo. 
Malgrat això, El hobbit és de visualització obligada a tots els fans del món Tolkien o de la primera saga de pel.lícules, amb un resultat que serà l'esperat per a tota aquesta gent. Qui no hagi llegit el llibre, haurà d'esperar fins a 2014 per conèixer com acaben les aventures de Bilbo Bolsón, després de les estrenes de La desolació de Smaug (2013) i Partida i retorn (2014).

Looper

Els viatges en el temps són un recurs clàssic del gènere thriller de ciència ficció. El director americà Rian Johnson (Brick i The brothers bloom com anteriors llargmetratges) recull idees d'altres pel.lícules que han explotat aquest factor com Doce Monos o Terminator per crear la seva propia atmosfera tètrica d'un futur no tan llunyà. Looper es desenvolupa entre dos punts temporals: 2044 i 2074. En aquest darrer any, cometre un assessinat i poder fer desaparèixer un cos sense deixar rastre és missió impossible. Davant aquest fet, la màfia d'aquella societat compta amb una particular màquina del temps que permet enviar els seus objectius a 2044, on assassins a sou del present (anomenats loopers) contractats des del futur s'encarreguen de matar i fer desaparèixer els subjectes. 
Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un efecient looper, que sense masses remordiments, es dedica a fer la seva feina professionalment per estalviar els diners necessaris per poder-se retirar a la seva idealitzada França. Tot canviarà quan des del futur arribarà el personatge que encarna Bruce Willis, amb un missió concreta per intentar salvar el seu futur (us recorda alguna cosa a Terminator?). 
Looper és una pel.lícula que malgrat explotar un tema recorrent, l'aborda des d'una perspectiva bastant original. L'ambientació d'aquest futur on conviu avançada tecnologia amb tecnologia atrotinada de fa trenta anys (per exemple cotxes actuals amb plaques solars destartalades sobre els capós) i governada pel caos d'una delinqüència generalitzada aconsegueix encissar l'espectador amant del gènere. La música, fotografia i interpretacions són correctes (a la parella de protagonistes mencionada cal afegir Emily Blunt), l'acció és present en les dosis adequades, sense recórrer a grans efectes especials... El guió, del mateix director, és encertat en la primera meitat de la pel.lícula, introduint i enganxant a l'espectador a la trama. La segona meitat comença a relliscar una mica més, s'introdueixen certs aspectes interessants dels efectes dels viatges en el temps sense entrar en discussions físicofilosòfiques, però a la vegada apareixen nous personatges amb poders especials que desvien la direcció de la pel.lícula cap a un àmbit més discutible. Tot això derivarà cap a un final que probablement decebrà a alguns espectadors. Un servidor reconeix la dificultat de tancar històries de viatges en el temps, sense entrar en repeticions d'altres obres o no resultar obvi, però l'encertat enfoc inicial provoca unes expectatives que possiblement el final les defraudarà bastant.
En tot cas, entretingut thriller d'acció futurista i ciència ficció, que probablement no passarà als anals com altres creacions de l'estil, però sí pot merèixer una visita a la sala de cinema pels amants del gènere.

A Roma con amor

Woody Allen torna fidelment a la seva cita anual amb els seus espectadors, amb una nova comèdia, que seguint la tònica dels últims temps ens porta a una nova ciutat de gravació: en aquest cas Roma.
Com sol passar en la primera pel.lícula que grava en una nova ciutat (especialment en la controvertida Vicky Cristina Barcelona), una part de l'obra es converteix en un panflet propagando-túristic del lloc de gravació. Com és natural quan un intenta crear una pel.lícula a l'any, la qualitat de les mateixes és molt variable, doncs l'inspiració humana dificilment pot ser tan regular. De totes maneres, Woody Allen sol ser garantia per als seus fans d'assolir un mínim nivell en les seves obres més regulars per damunt de la mitjana habitual del gènere. En el cas de "A Roma con amor" aquest mínim pot ser més discutible, i és difícil que aquelles persones que no siguin fans acèrrims acabin satisfetes al sortir de la sala.
Malgrat comptar amb una plèiada d'actors de renom de totes les generacions (Roberto Begnini, Alec Baldwin, Penélope Cruz, Jesse Eisenberg, Ellen Page o el mateix director), el cert és que la pel.lícula és una obra molt menor en la filmografia del director novaiorquès. Amb moltes històries paral.leles que reflexionen sobre l'absurditat i efimeritat de la fama i la fidelitat i la passió en les relacions amoroses, la rialla es produirà en menors situacions que les habituals i en general l'espectador sortirà amb la sensació d'haver estat davant un guió molt simplista i predictible, sense gaires diàlegs que mereixin especial atenció.
Per a fans irreductibles de Woody o per qui tingui bons records de Roma i els vulgui rememorar a la gran pantalla.