Arribada a Filipines i rumb a Malapascua

Cebu Pacific Airlines ens portava de Bangkok cap a Filipines, directament a Cebu City, centre de les Visayas on es concentrarà gran part del nostre viatge (i 95% del meu que només tindrà fos dies a Palawan). Per primer cop experimentava una low coast transoceànica, el què implicava haver de pagar per un sopar necessari (el thai massage va ser a costa del dinar) i que representava el primer contacte amb la carnívora i no massa reputada cuina filipina. També amb la primera San Miguel, l'original filipina!!

La tempesta sobre Cebu ens feia aterrar a la 1:15 del matí, el què no implicava la condescendència de les autoritats d'immigració que ens tenien més d'1h fent cua (i això que ens perdonaven la revisió de motxilles).

El primer taxi filipí: ensurt després de fer un aquaplanning i 1a constatació de què el canvi és un problema en aquest país. Malgrat que el billet més gran (1000 pesos) són 16e, trobar algú amb canvi fins i tot de 500e pot ser una odisea...

Després d'una dura nit en un alberg de Cebu compartint roncs i patint un aire acondicionat davant la meva llitera, Cebu City ens mostrava la seva part menys amable. Ciutat industrial i comercial de poca bellesa, malgrat ser aeroport internacional pel turisme de la zona. Bancs i hotels amb vigilants amb ametrelladores, bancs que no canviaven diners... En el segon banc una "Mam" (àvia) basca (emigrant a Filipines des del 51!!) que estava com a clienta es convertia en la nostra salvació, portant-nos amb el seu xofer a un centre comercial on hi havia casa de canvi i on podíem comprar una SIM local. Mil gràcies Maria!!

Ja estàvem llestos per anar a la Terminal Nord i agafar un bus de 4h fins a Maya, pujant per la menys turística illa de Cebu. La primera part més urbana, tot un seguint de pobles i ciutats d'estil clarament asiàtic (dins de l'entorn poc desenvolupat) amb esglèsies catòliques, únic remanent clar probablement del passat colonial espanyol. El segon tram més natural, amb boscos tropicals esquitxats per algunes poblacions. La conducció del bus molt millor i més segura que en altres destins.

A Maya tocava acabar una discussió entre un grup de guiris que reclamaven un preu de 80 pesos com estava anunciat i els 150 que reclamaven els locals. Al final 100 (sobrepreu de 30ce) a canvi de poder enfilar per fi cap a la petita illa de Malapascua (3000 hab), on per fi ens esperen uns dies d'estabilitat en un lloc i la primera nit sense despertador.

De regal sopar al restaurant italià Angelina (destacat com dels millors de tota Filipines), amb un rissotto ai frutti di mare excel.lent per 5e (car per ser local, barat pel què és). Qui busqui una alternativa barata als ressorts, Mr. Kwitz, un petit ressort familiar a 100m de la platja i on un pot escriure a la terrassa junt amb la familia mirant la tele :)

Bangkok IV: Salawa dhi khap Thailand

L'últim dia a Bangkok em permetia descobrir el transport en vaixell pel riu com si fos un bus, amb les seves parades, per tal de connectar amb el BTS que ens permetés anar al mercat de Chatuchak i només obert els caps de setmana. Uns Encants enormes a on grans hordes de gent local i guiri es dirigeixen a comprar quasi qualsevol cosa. En principi el plan era donar una volta però he acabat trobant una parada amb totes les banderoles del món: així que ja no tinc excusa i per fi podré cosir a la motxil.la la bandera de Tanzània junt amb les 12 banderes comprades dels països visitats en les vacances motxilleres d'estiu des del 2007 que vaig començar a veure món pel meu compte: Austràlia, Cuba, Vietnam, Cambodja, EEUU, Siria, Líban, Jordània, Israel, Tanzània, Grècia, Tailàndia i... Filipines.

Amb les cames destrossades de les caminates d'aquests dies sota calor tropical, l'última hora l'he invertit en un thai massage (sense happy ending malpensats) que m'ha deixat com nou.

Era hora doncs de dir adeu a Bangkok amb certa tristesa, una ciutat que crec agrada més com més dies hi passes i la comences a dominar i gaudir els seus múltiples racons. Més que un adéu és però un arreveure, perquè estic segur que hi tornaré per revisitar-la i descobrir la resta del país. 

Ja a l'aeroport la tristesa es converteix en il.lusió pel destí principal del viatge. Propera parada: Filipines!!

Bangkok III: Khao San

La zona de Khao San és el paraís backpacker, mica en mica freqüentat també per families de viatge low cost. Guesthouses, bars i restaurants amb terrasses i nombrosos comerços de roba, canvi i thai massage mostren clarament les intencions d'adaptar-se al viatger que no necessita descobrir la Tailàndia tradicional. La zona de Rhatsburi és la més tranquila i caminant pocs carrers es pot descobrir que els teenagers i joves locals també s'acosten a la zona els caps de setmana.

Després d'arribar al Happy House en el Tuk Tuk que em faltava (mototaxi, bus, vaixell, metro, skytrain, taxi...) i d'una última patejada a la zona de Thweed per veure un últim temple, em refugiava de la tempesta de tarda en la còmode terrassa de la guesthouse, singha en mà, mentre esperava l'arribada de la Gemma i la Neus: ja tenim el grup al 75%.

Sopar català amb la Laura i la Marta (companyes de vol d'elles) i a descobrir l'autèntic carrer Khao San: un Lloret de Mar ple de bars, tendes, paradetes i venedors ambulants de qualsevol cosa, incloent menjars exòtics com escorpins o cucs que sincerament no he vist en altres barris (tinc els meus dubtes que ells s'ho mengin).

Després d'unes quantes voltes, trobàvem una taula lliure al bar amb més decibels del carrer, on turistes varis buiden tubs de cervesa (2,5l o 4l) o buckets de thai whisky.

Pels què vulguin continuar la nit amb més ball, existeix també algun club on seguir fins que el cos aguanti.

En el meu cas, el cos va preferir poder dormir unes poques hores per fi en un còmode llit després dels matalassos al terra dels couch surfings.

Bangkok II: alternative nightlife

Probablement quan un informa que se'n va a Bangkok, el comentari més escoltat és vigila amb els Ladyboys i amb les belleses locals que acaben resultar ser de pagament. Conceptes que fins ara només he vist al carrer a la zona de Sukhumvit, freqüentada a la nit especialment pel turisme anglosaxó i on hi ha els hotels que es poden permetre els solters (o no) de mitjana i avançada edat que disfruten creure's encara homes passejant-se amb belleses orientals amb la meitat d'edat. Esperant a veure què em trobo avui a Khao San (el "gòtic guiri mochilero" de BKK), sí puc donar fe que hi ha altres alternatives de festa a la imatge tradicional que tothom té al cap.

Sense haver d'entrar en un bar 100% thai amb tius que només tenen per objectiu emborratxar-se com més ràpid millor a base de sant hilaris, la millor opció actual està probablement a la zona "RCA", un carrer peatonal darrere l'autopista urbana Rama IX on es concentren nombrosos locals de marxa (un taxi rarament superarà els 3-4e). 

El consell local que vaig rebre va ser Route 66, un local enorme amb sala de música thai, sala tecno i sala i terrassa de música comercial internacional. 8e entrada amb cubata i cervesa, molts decibelis de música, molts grups de gent local amb la seva ampolla a compartir, algun petit grup guiri ben orientat... i molta bellessa local per ser conquerida for free...

Bangkok I

Primeres impressions des de Bangkok, després de 3 dies i un quart i dos couch surfings a les esquenes, article tenint en compte que encara no he sortit realment de festa i que no he trepitjat Khao San Road (on em mudo demà a una guesthouse amb l'arribada de la Gemma i la Neus). Destaco això perquè Khao San Road és el Bangkok que la majoria de turistes descobreixen, racó tradicionalment backpacker que s'ha convertit en el barri turístic al què tothom va i com sol passar en aquestes coses, molt poc representatiu de la resta de la ciutat.

Bangkok, la ciutat que mai dorm. La ciutat dels contrastos i exponent del ràpid desenvolupament asiàtic. On al costat d'un gratacels de luxe, encara trobes xavol.les. Ciutat on els barris més veïnals també van substituint les cases de fusta per senzills i petits apartaments per la nova classe mitjana. La ciutat del BTS, metro aeri, que a l'hora que alletja els carrers per on passa, ofereix magnífiques vistes a aquesta metropoli de 10 milions d'habitants. La ciutat on un mira el mapa i decideix caminar 30 minuts a peu i s'adona aviat que seran 2 hores. La ciutat dels embussos interminables a hores punta, on l'única solució és el taxi moto sense casc. La ciutat dels magnífics temples (What Pho, Grand Palace, Wat Arum, Golden Mount per les vistes) dedicats a un omnipresent buda. La ciutat on sempre es pot menjar al carrer, incloent mercats nocturns. La ciutat on hi ha barris que recorden a qualsevol zona del món. La ciutat del Chatuchak Park per desconnectar. La ciutat on el dress code no implica bon gust ni el.legància, sino pantaló llarg, mànigues i no sandàlies (ni que sigui una mala combinació de xiruques, pantalo de muntanya i sueter a ratlles). La ciutat on és fàcil connectar amb gent local i de visita, també fora Khao San (Cheap Charlie's a Sukhumvit 11). La ciutat on un semàfor de cotxes entre avingudes grans pot estar 5 minuts en vermell. La ciutat on turistes generalment anglosaxons de mitjana-avançada edat es passegen amb pivons locals que esperen a l'entrada dels hotels... i freqüenten els clubs (zona propera a Sukhumvit 11). La mateixa zona on davant aquesta dona "elegant", un lisiat es tira al terra per intentar ser trepitjat entre la multitud i rebre almoina a canvi. La ciutat on al carrer es ven la imitacio de la roba original de la tenda de davant. La ciutat on Chinatown et transporta a Tintin i el Lotus blau. La ciutat del metro modern, no interoperable amb el BTS. La ciutat de les grans vistes des de la State Tower (dress code). La ciutat on un pot menjar fàcilment per menys de 2e, ja sigui al carrer, en un mercat nocturn o en un buffet de mil ofertes culinàries en els centres comercials...

Argo

Argo, guanyadora de tres Oscars aquest any, entre elles la de millor pel.lícula, posa de relleu aquest tòpic que es comença a repetir en tantes crítiques, que Ben Affleck és millor director que actor.
El cert és que Argo té molts arguments per ser un èxit i que era difícil espifiar-la. Història real poc coneguda, sorprenent, dramàtica i un tant surrealista, a l'hora que heroica. Història carn de canó doncs del cinema americà, que sap explotar com ningú aquest tipus de guions.
Argo explica la història de com la CIA rescata a 6 diplomàtics americans atrapats a l'Iran del recent ascendit al poder ayatollà Homeini. Amb la complicitat de l'embaixada i govern canadencs, i el suport d'un productor de Hollywood, l'agent Tony Mendez (el propi Ben Affleck) serà capaç de crear una falsa pel.lícula amb la qual enganyar al govern iranià per a poderlos rescatar.
És d'agraïr la introducció que es fa a l'inici sobre el perquè de la situació a l'Iran i la culpa dels EEUU en els fets, protectors de l'antic dictador posat per ells mateixos, que va empobrir i matar a molts rebels civils, a costa de mantenir el control sobre les matèries primeres del país. Amb la pujada de Homeini al poder, Iran demana tan sols poder fer justícia davant el seu antic lider, refugiat en territori americà. Malgrat que breu, aquesta introducció en veu en off és completament necessaria per no demonitzar els iranians en una història que, a partir d'aquest moment, deixa de posar-se política o reflexiva i es limita a narrar els fets que van passar, sense cap mena de judici moral. Uns fets òbviament dramatitzats i portats a l'extrem de la intriga, llicència perfectament lícita quan es tracta de mantenir l'atenció de l'espectador durant dues hores sobre una història que, a fi de comptes, ja d'inici es coneix el final.
La caracterització dels personatges de l'epoca i l'edició és impecable, i les actuacions són correctes, amb l'únic però d'aquest Ben Affleck incapaç de transmetre emocions en pel.lícules dramàtiques quan el guió li ho demana.
En tot cas, Argo és una pel.licula entretinguda i recomenable, fidel al prototip de cinema americà de qualitat i que permet descobrir una historia que mereixia ser explicada algun dia.

Los últimos días

Molt esperada i publicitada ha estat l'obra dels germans Pastor, que porten a les nostres pantalles un gènere, el del thriller catastrofista, normalment més propi de les productores hollywoodienses, amb l'atractiu addicional d'estar rodada i ambientada a Barcelona.
Malgrat la bona declaració d'intencions, el cert es que Los últimos días naufraga completament, podent salvar molts pocs aspectes d'ella.
L'obra versa sobre una extranya epidèmia mundial que afecta paulatinament a tota la població i que obligarà a aquesta a buscar refugi per poder sobreviure. Desgraciadament un cop descobert de què es tracta l'obra perd interés, i en cap moment els autors semblen creure addient intentar explicar les causes o si hi ha algú investigant-les junt amb una possible curació. El fenomen global es converteix en local i a partir d'aquí ens oblidem de la resta, més que dels protagonistes. Si acabem d'analitzar el guió, aquest es completament previsible i acaba convertint la pel.licula en el què el protagonista Jose Coronado diu que no es convertirà en un moment de la trama: en una maleïda gimcama per Barcelona per trobar la nòvia de l'altre protagonista, Quim Gutierrez. Si bé és cert, aquest es un defecte del que poden doldre moltes obres del gènere americanes, el cert és que la quantitat de goofs (errors de continuitat i credibilitat de la trama) és molt gran i els intents de donar certa emoció i intriga en algunes escenes (per exemple l'ós a Santa Maria del Mar) són bastant pessims.
L'actuació dels dos protagonistes tampoc ajuda a aixecar la pel.lícula, cert que aconsegueixen transmetre certa química entre els dos, però moltes escenes son d'un dramatisme exagerat i fals per a ambós personatges mascles alfa.
A qui ens queda salvar de la foguera? Sens dubte als equips de fotagrafia i efectes especials, responsables de les imatges espectaculars del trailer que inciten a veure la pel.lícula. Desgraciadament aquesta aporta ben poc més, així que quedar-se amb l'anunci en aquest cas pot ser més que suficient. Obres com Los últimos días demostren que alguns crítics potser som massa crítics (valgui la redundància) amb el cinema d'acció americà, i que malgrat els seus molts defectes, sembla que no es tan senzill que produccions autòctones es situin al seu nivell.

Lincoln

No sembla estar massa en forma Spielberg en els últims temps. Després del fiasco de War horse, l'ambiciosa película sobre el president dels Estats Units que va abolir l'esclavitud no acaba de convèncer ni respon a les expectatives creades. 
Lincoln és la història d'una votació, la què el 1865 va votar el congrès d'uns Estats Units a favor de la 13a esmena, en plena guerra civil entre estats del nord i del sud. Aquesta esmena posava fi a la legalitat de l'esclavitud poc abans de la previsible victòria del nord en la guerra, però sentava unes bases per a les futures generacions. Entremig descobrim el personatge sorprenent d'Abraham Lincoln, magníficament interpretat per Daniel Day Lewis (guanyador de l'Oscar a millor actor principal). Un president poc convencional, proper, amant d'explicar interminables anècdotes per convèncer a la gent sobre les seves idees inquebrantables.
Superproducció americana, Lincoln no defrauda ni en l'ambientació ni el els aspectes tècnics, tampoc en apropar aquesta història probablement no tan coneguda, al gran públic, si bé com a producte americà li sobren certs aires triumfalistes trascendents típics de qui es creu poble el.legit.
Però on sobretot defrauda Lincoln és en el poc ritme que presenta durant molt bona part de la pel.lícula, que es perd en interminables monòlegs/diàlegs soporífers fins a entrar en la part final de la votació, on guanya una mica més d'interés. No ajuda en aquest context una durada novament excessivament llarga, 2:30 que sembla ja una obligació en tota superproducció, independentment de si la història ho justifica.
Obra dirigida doncs a qui s'interessi sobre aquest personatge històric, però disposat a aguantar una bona estona al cine sense que la paraula entreteniment adquireixi sentit fins ben avançada la película.

El capital

Fidel al seu cinema compromès, el director grec nacionalitzat francès Costa-Gavras dirigeix i coescriu aquesta nova denúncia sobre l'ambició desenfrenada del món financer capitalista. A diferència d'Inside Job o altres pel.lícules sorgides del tema, El capital no és un documental sino un thriller fictici basat en la novel.la homònima de Stéphane Osmont.
L'obra explica la història de la fulgurant ascensió de Marc Tourneil, convertint-se en president d'un dels bancs europeus més poderosos. Marc es veurà obligat a dirigir enmig de les fortes pressions dels accionistes, convertint-se en un Robin Hood que roba als pobres per fer més rics als rics. Els seus puntuals remordiments es veuran frenats per l'ambició sense límits d'acumular diners, símbol de poder i reconeixement.
Amb bones intencions i malgrat el thriller aconsegueix mantenir la tensió de l'espectador durant tota la pel.lícula, fins i tot d'una forma entretinguda amb l'ús de la ironia i el sarcasme en molt moments, El Capital no acaba de convèncer. 
El protagonista és un personatge excessivament ambigu, tampoc excessivament ben interpretat per un Gad Elmaleh, que demostra que el seu primer paper dramàtic li queda incòmode per a un actor de comèdia. Als personatges secundaris els hi falta caràcter i estar més treballats, fet clarament notori en el cas de la dona de Tourneil. Els diàlegs careixen de profunditat, i en l'únic intent d'incitar un debat seriós sobre el tema (a través del tiet de protagonista en un dinar familiar), s'hi acaba passant de puntetes.
El capital no pretén mostrar els mecanismes del sistema financer especulatiu, sino només reflexar la podridura d'aquest món d'avaricia sense límits. Però a part de basar-se en grans tòpics coneguts per tothom, el director ho transmet d'una forma que no acaba de resultar creïble i sense provocar la indignació que aquest tema sol provocar a la classe obrera.
Una obra doncs passable i entretinguda, i no per això menys decebedora.

Django (desencadenado)

Tres anys després, Quentin Tarantino torna a les nostres sales, amb una obra, que a l'igual que Malditos Bastardos, decideix situar-se en un entorn històric... sense cap ànim d'explicar la verdadera història, sino reproduir el context general per desenvolupar una descabellada i violenta trama pròpia del director de Tennesse. 
Repeteix en aquesta nova aventura, el llavors oscaritzat Christopher Waltz, que amb el seu nou paper d'alemany casarecompenses en la figura del Dr. Schultz, torna a aconseguir un nou personatge genial sobre el qual girarà l'èxit de la pel.lícula, més que el mateix Jamie Foxx en el paper de Django. Sembla que amb l'actor austríac, Tarantino ha trobat un nou diamant que difícilment deixarà escapar. També cal destacar a Leonardo DiCaprio en el seu paper d'esclavista, magnífic en tot moment, tant en el seu costat amable, com de dolent sonat. Samuel L. Jackson, un clàssic tarantinià assumeix un paper secundari, però no menys important en el desenllaç final.
La pel.lícula s'inicia amb la coneixença dels dos protagonistes que decideixen formar un binomi professional: l'extravagant Dr. Shultz i l'esclau lliberat Django. Ens situem en ple segle XIX, en els estats surenys d'una nordamerica més racista que l'actual i esclavista. Amb el naixement d'una amistat entre ambdos personatges, decidiran afrontar la dificil empresa d'alliberar la dona del segon d'un dels pitjors reductes d'esclaus del país.  
La pel.ícula ofereix probablemetnt massa poca història per tanta durada, prop de dues hores i mitja, amb algunes escenes que es fan excessivament largues per l'espectador. Humor i violència a dojo fan acte de presència durant la pel.lícula, en el cas de la violència (digerible) especialment en uns minuts finals sense treva. 
Ens trobem doncs davant d'un producte amb segell 100% Tarantino, una obra que no estarà entre les millors de la seva filmografia, però que no defraudarà als seus seguidors amb mono de les seves creacions. Pels neòfits o crítics de Tarantino, probablement no sigui la millor obra per on començar o reconcil.liar-se segons el cas.