Siquijor

Qui busqui pau, tranquilitat i menys turistes encara dels pocs que hi ha en general a Filipines, Siquijor és el lloc.

A menys d'una hora de Dumaguette en fast ferry, llogar una moto només arribar a Siquijor Town serà el millor que pogueu fer per moure-us per l'illa, tot i que trobar una scoopy 100% automàtica amb fons pla per la bossa poc requerir visitar més d'una casa de lloguers.

Allotjament: o a la punta nordest de Sandugan (Kiwi Ressort en el meu cas) si voleu estar més aïllats o a les platges que queden entre San Juan i Palinton, per estar prop de San Juan i tenir algo més (no massa) de vidilla a la nit.

No espereu grans platges a l'illa, n'hi ha algunes (poques), però amb moltes hores inservibles per marea baixa. La més famosa de Sandogoong és en realitat un ressort destartalat amb poca platja (el millor és el camí per arribar-hi, amb arbres que formen una bòveda contínua). Jo em quedo amb la de Palinton (oest, per anar a la platja lliure de ressorts agafar caminet al costat de l'ermita).

Què ofereix doncs Siquijor? Una illa amb una carretera perimetral de 72 km sense pèrdua molt tranquila per anar en moto i gaudir dels paisatges i de la gent, menys acostumada al contacte turista. A destacar Lazi (sud) entre les poblacions, on a part podeu menjar barat i local a la plaça del mercat. Des d'allà també es pot internar una mica a l'interior i veure les cascades, on és possible banyar-se al riu amb aigua més fresqueta que la del mar.

Per als més valents, després d'omplir dipòsit en una de les múltiples paradetes de gasolina en ampolles de cocacola (que complementen les escasses i mal repartides gasolineres), val la pena internar-se també a l'interior i veure els paisatges i vistes des de les muntanyes (a més als amants de l'espeleologia tenen coves per visitar). Sense ja indicacions i més laberíntic, preguntant preguntant un pot acabar arribant a San Antonio, centre on es troben els misteriosos shamans de l'illa. Si no els veieu, haureu gaudit l'experiència del trajecte igualment.

2 nits i 170 km de scoopy més tard, passat l'esmorzar i resant perquè no plogui, serà hora de tornar al port i posar rumb a l'últim destí del viatge: Bohol.

Curiositats filipines (II)

Filipines és el país dels problemes amb el canvi... Els bancs només donen billets de 1000 i 500 pesos, que ningú no vol alegant que no tenen canvi. Cal planificar bé doncs quan pagar com, per poder tenir sempre el mínim de billets petits i monedes necessaris per situacions de risc (especialment taxis o si es vol comprar quelcom petit a paradeta de carrer).

Una sorpresa positiva ha estat la conducció. D'acord que no és Europa, però comparat amb altres països (especialment Vietnam), trobo que la majoria de conductors tenen un mínim de seny. Això sí, als filipinos sembla que els hi moli el roce amb estrangers (confirmat amb altres viatgers). Dóna igual que tu amb les motxil.les (busos no tenen portamaletes) ocupis el doble, el teu seient doble será dels primers en ocupar-se, amb una familia sencera si cal i qui et toqui al costat fregant-se contra tu...

A qualsevol zona mig rural està infestada de galls, així que si voleu dormir millor portar taps (que jo he oblidat), perquè aquí això de la sortida del sol (prou d'hora per cert, 5:30, i de nit ja a les 18:00), no ho tenen clar i a les 2:30h poden començar a donar pel cul... I jo que em pensava que el pitjor eren les mesquites del països musulmans...

Ja ho posava a la guia i efectivament està comprovat: la cuina filipina no brilla per la seva excel.lència. La cuina de carrer és molt limitada (al contrari del què sol ser normal al sudest asiàtic), excepte algun pintxo de carn o un ou semifet amb el pollet a dins (que no he tingut ous de provar)... I és que aquesta gent és molt carnívora i els vegeterians millor que comprovin que no tenen trossos de pollastre en un plat que només posava "vegetables". Pollastre, vedella, porc, calamars o peix, adobats o amb salses agradolces, i acompanyament universal d'arròs, són els plats habituals... Tot i que conscients de les seves limitacions és relativament fàcil trobar plats internacionals (pasta, pizzes, burgers...), dels quals estic recorrint sense remordiments bastant més que altres viatges...

Dumaguette, Apo Island o la maledicció de les tortugues i trekkingstropicals

20 minuts en bus, baixada al port de Lilo-An en moto, bangkha (vaixell) fins a Sibulan, jeepney fins a Dumaguette i habal-habab (tricicle moto) fins al Harold's Pension House. 5 transports, però en menys d'hora i mitja deixava Oslob i arribava a un oasi backpacker de Filipines.

Dumaguette és la capital de Negros Oriental, amb una potent universitat que li dóna un toc completament diferent a la típica ciutat anodina filipina. Tranquila, agradable, amb un passeig marítim, in mercar i llocs  per menjar de diferents preus (alguns molt barats, inferior a 1e), és un gran lloc on assentar-se uns dies. I un cop decidit això, el Harold's amb la seva fantàstica terrassa és un gran lloc on passar els vespres (billars, música...) i conèixer gent amb qui fer diferents activitats prop de la ciutat.

Després del primer dia de contacte (amb sopar i birres amb Gustav, Lukas, Pilar i Africa), el segon ens dirigíem a Apo Island, un destí on em plantejava dormir, però aquesta és la màgia del viatge sense reserves. Dia de snorkel desgraciadament al costat erroni de l'illa degut al mal temps i la mala mar del costat bo. Alguns coralls, alguns peixos, però una mica decepcionant quan el plan era veure les tortugues quasi garantides d'Apo. Després de Zanzibar, la maledicció de la tortuga continua. Grup maco internacional de gent en tot cas, destacant un biòleg anglès que treballa a Oslob i em va tranquilitzar dient que estan investigant si el feeding és perniciós pel tauró balena, que a dia d'avui no ho saben i que en tot cas és una magnífica oportunitat per estudiar aquest animal.

Llarg vespre-nit de copes i billar, al final del qual trobava quatre companys pel dia següent per fer trekkings, una mica cansat de tanta activitat aquàtica. Primera parada els Twin Lakes, interessants, però quasi destacaria més els paisatges per arribar-hi. Brutals muntanyes i canyons de selva tropical amb domini de palmeres. El dia mig emboirat afegia més màgia... 

Un trekking més complicat de 355 escales, molta pedra relliscosa i varies creuades de riu (on perdia els mitjons), portava a l'espectacular cascada verge de 33m de Casaroro.

Res millor per tancar el dia que un banyet tonificant a Red Rock amb aigües calentes sulfatades del volcà de la zona. Un gran dia de saludar nens i locals dels pobles que passàvem, amb l'eterna màgia del somriure d'aquests països.

Hora dels tristos adeus, última nit on ja només queda la Joreen (NL) estudiant pel curs Open Water.. Pel camí molta gent interessant aquests dies: el Gustav (S) i el Lukas (G), el Johannes (D), la Virginie (F), el Michael (UK), el Richart (Ph), l'Andy i el Richard (D, de Wolfsburg!!!), però sobretot la Pitu i l'Africa, unes encantadores joves madrilenyes que han posat molta llum a aquests dies.

Demà torna a tocar fer maletes a descobrir la tranquila i misteriosa illa de Siquijor.

Oslob i el whale shark

Si un agafa la Lonely Planet s'adonarà decepcionat que viatjant a l'agost o a les Visayes no és possible veure una de les majors atraccions subaquàtiques de Filipines: el tauró balena, el peix més gran del món (fins a 18m), completament inofensiu. Però no és així, si un viatja cap al sudest de l'illa de Cebú, concretament a Oslob (no destacat a la guia), és possible veure'l segur tot l'any. El motiu, és clar, és la pràctica del feeding (dona'ls-hi aliment en massa) per atraure els especímens que viuen en el mar de Bohol-Cebu. Sense poder valorar fins a quin punt és una pràctica sana per als animals (en el briefing oficial sembla que s'aprofita per identificar i seguir científicament a certs animals per aprendre més sobre ells), el cert és que és una gran ocasió per nedar entre aquest gran ésser marí. Dic nedar perquè no cal fer diving, amb snorkel és més que suficient.

La part negativa de l'experiència és que, almenys avui, allò semblava les rambles, entre barques tirant menjar i turistes (especialment orientals). La imatge del tauró obrint la seva boca enorme per sobre l'aigua i engulir tot el què li tiren es veu com una mica falsa.

La part positiva, contemplar aquest magnífic peix. Avui era bon dia i hi havia 10 exemplars, així que l'èxit era assegurat. És sorprenent com el bitxo apareix del no res, sense veure'l ni sentir-lo, malgrat el seu tamany (els exemplars d'avui eren petitets però, 5-8m diria). Tot i que inofensiu quan te'l trobes de cara venint cap a tu amb 1m de boca oberta filtrant aigua, no deixes de sentir cert espant. Injustificat perquè si, com en un cas m'ha passat, tu no ets prou ràpid per apartar-te (tocar-lo està prohibit perquè li danyes la pell), serà ell qui t'esquivarà a l'últim moment amb el seu nedar elegant i parsimoniós.

Recomenable llogar aletes (50 pesos extres, quan l'experiència val 1.000, uns 16e) per poder tenir la millor experiència: passar dels taurons al costat de les barques alimentant-se i esperar que passi un pel fons nedant (5m) per capbussar-se i nedar amb ell mentre els pulmons aguantin (òbviament perdent-lo lleugerament de vista ja que malgrat que lent va més ràpid que l'home).

Allotjent: demanar al bus que baixa de Cebu al sud que pari davant elementary school de Tan-awan a Oslob. Hi ha diversos ressorts, i l'alternativa és el Chateau de Tan-Awan (just davant escola), una casa familiar preciosa a primera línia de mar que lloga habitacions econòmiques. Hi ha un avi americà que li encanta explicar històries, la Veny filipina que us ajudarà en tot i pot prepara deliciosos esmorzars i sopars i la familia de la criada.

Com no tinc càmara subaquàtica (l'experiència queda en la memòria), la foto del whale shark és d'anunci però per Internet segur hi ha millors fotos que les què hagués pogut fer :)

Pròxima destinació: Dumaguette.

Curiositats sobre Filipines (I... o no)

Filipines és un país curiós, certament és un país asiàtic, però té tocs llatins, a part de certa influència americana.

Malgrat els 300 anys de domini espanyol, ningú el parla... però en canvi molts habitants tenen noms espanyols: Samuel, Manolo...

L'anglès és idioma oficial i és omnipresent en escrit, més que el també oficial tagalo o els idiomes locals (més de 100), que són els què més s'escolten (però molta població parla un anglès decent).

La reminiscència espanyola més clara és el domini del catolicisme com a religió majoritària, i les esglèsies (més plenes que a Espanya) són els pocs edificis que es conserven de l'època colonial.

La música techno (però tralla de la bona) els hi va molt, la trobes des d'un poble rural fins a una gran ciutat o dins un bus.

L'esport nacional és el basket, no conec encara cap país del món on sigui primer esport. Les cistelles són omnipresents, ja sigui en escoles, al mig d'un poble rural, al carrer, al jardí de casa o penjades d'un arbre com jo tenia la meva a la porta de casa quan era peque... Sorprèn per tant que Filipines no arribi a un Mundial des de 1978 (on era amfitrió). Avui llegeixo que estan a semis de l'Asiabasket i si guanyen a Corea estarien al Mundial d'Espanya 2014... Però tampoc he percebut res especial al carrer.

Al costat de les carreteres hi ha cartells amb sentències adoctrinadores com la imatge que us penjo, o Don't be a hesitate man, o If you wanna be rich, be a boxerman, o moltes d'altres que no recordo...

I'm a lonely traveller i Cebu city

Avui hi ha hagut un punt i a part en el viatge, esperat per la meva banda, però accelerat al haver tret el tema la Gemma... El cert és que el feeling era inexistent, la Gemma té un viatge al cap inamovible i qualsevol proposició o intent de quedada és una punyalada al seu somni. La Neus és un gosset darrere seu que amb les quedades prèvies al viatge (moltes de les quals no vaig assistir) s'ha convertit amb amiga seva. En aquest entorn era més un veí d'allotjament que company de viatge... i sense feeling mutu per tenir una bona conversa prenent algu (pocs interessos comuns). Si jo ja tenia en ment una separació passat Oslob (veient si la incorporació de la Núria canviava quelcom en la dinàmica de grup), la seva proposició de separar-nos a Cebu City ha resultat, un cop realitzada, una lliberació davant la incomoditat que anava in crescendo (sense ser culpa de ningú).

Primeres bones conseqüències. En comptes de tornar a dormir al infumable Cebu Guesthouse amb 5 roncadors, un AA no regulable i un bany comú d'espant, he fet cas a la Lonely y per 2e més estic en un habitació completa per mi sol de puta mare (recomenable Teo-Fel Pension). En comptes de quedar-me tancat a la Guesthouse o a un centre comercial, he pogut descobrir el Downtown de Cebu en una còmode caminata. Malgrat les pistoles dels vigilants de bancs i allotjaments, la vida (de dia) boja del Downtown inspira la confiança de qualsevol ciutat asiàtica. No diré que Cebu és una ciutat per parar-hi, però si les circumstàncies del viatge et porten a dormir-hi (cosa fàcil al ser centre de les Visayes), no és cap trauma i es pot  donar un bon passeig per la tarda: veure l'activitat frenètica del Downtown, la Basilica del Santo Niño (on avui hi havia una missa massiva amb grades i tot), la Creu de Magallanes o relaxar-se al Fort de Sant Pedro i veure el port hub de la ciutat. Dues curiositats del Fort: primer partit decent de street basketball (esport nacional del país, amb cistelles a qualsevol racó) i home amb una pitó viva a la seva esquena (no poso foto per respecte a ma mare, fidel lectora del blog ). 

Segona bona conseqüència: demà matí rumb directe a Oslob sense haver d'esperar una maleta de la Núria que no tinc clar quan arribarà al haver diverses companyies en joc (chapeau a British que ha perdut la meva maleta, la de la Neus -en el nostre cas no tan problemàtic al fer nits a Bangkok- i ara la de la Núria).

Objectiu clar d'Oslob: nedar i fer snorkel entre taurons balena (esperant que no em pilli un cubriment davant un bitxo tan gran).

Malapascua

Petita illa de poc més de 3.000 habitants, Malapascua és un destí poc explotat al qual acudeixen majorment submarinistes de tot el món, especialment atrets pel tauró-guineu (thresher shark).

Mentre que les platges del sud estan farcides de petits ressorts dels centres de diving, una petita caminata ens portarà a veure vida autòctona autèntica. De fet el tamany de l'illa permet fer-la sencera a peu (una hora de nord a sud), tal i com vam fer el primer dia després d'un merescut matí de platja. Un far, petits poblets i alguna platja salvatge són els atractius que un es trobarà. Les platges, malgrat que tropicals, tampoc són espectaculars, però no decebran com a complement a les immersions.

Immersions que iniciàvem el segon dia amb l'instructor català afincat de moment aquí (Rubi, buceoenmalapascua.com), qui ens feia un curs de refresc encobert (necessari després de dos anys sense baixar) a l'hora que veiem coralls increïbles i variats, gambes mantis, estrelles de mar blaves gegants, peixots variats i rarots i la serp anellada del corall (una de les més verinoses però per sort inofensiva).

Després d'un dinar plegats al Ging-gins, bona opció local i econòmica i una tempesta tropical de tarda, el tercer dia començava ben de matí: despertador a les 4:00. I és que el tauró-guineu és molt rar de veure, doncs neda a 100 m de profunditat en constant migració. Malapascua forma part d'aquesta ruta i és l'únic lloc conegut on amb la primera llum diurna puja a 20-30 m a desparasitar-se (amb peixets que li netegen la pell). Malgrat que la visió no està garantitzada, és força probable, en el nostre cas un únic exemplar de 2,5 m. La baixada "adventure" a 30 m amb instructor m'ha permès ampliar el meu títol open water fins aquesta profunditat, a l'hora que comprovar que he superat les proves matemàtiques, lingüístiques i de coordinació per confirmar que no patíem narcosi.

Els núvols i ruixats d'avui prometen un llarg dia tranquil de lectura i relax abans de tornar a agafar la motxilla demà. Bantayan havia de ser el nostre destí, però la possibilitat de veure l'enorme i manso tauró balena (peix més gran del món) a Oslob (sud-est d'illa de Cebu, on practiquen el feeding per tenir-los disponibles) ha fet canviar els plans. Pel camí esperem recollir la Núria i completar l'equip de viatge.

Arribada a Filipines i rumb a Malapascua

Cebu Pacific Airlines ens portava de Bangkok cap a Filipines, directament a Cebu City, centre de les Visayas on es concentrarà gran part del nostre viatge (i 95% del meu que només tindrà fos dies a Palawan). Per primer cop experimentava una low coast transoceànica, el què implicava haver de pagar per un sopar necessari (el thai massage va ser a costa del dinar) i que representava el primer contacte amb la carnívora i no massa reputada cuina filipina. També amb la primera San Miguel, l'original filipina!!

La tempesta sobre Cebu ens feia aterrar a la 1:15 del matí, el què no implicava la condescendència de les autoritats d'immigració que ens tenien més d'1h fent cua (i això que ens perdonaven la revisió de motxilles).

El primer taxi filipí: ensurt després de fer un aquaplanning i 1a constatació de què el canvi és un problema en aquest país. Malgrat que el billet més gran (1000 pesos) són 16e, trobar algú amb canvi fins i tot de 500e pot ser una odisea...

Després d'una dura nit en un alberg de Cebu compartint roncs i patint un aire acondicionat davant la meva llitera, Cebu City ens mostrava la seva part menys amable. Ciutat industrial i comercial de poca bellesa, malgrat ser aeroport internacional pel turisme de la zona. Bancs i hotels amb vigilants amb ametrelladores, bancs que no canviaven diners... En el segon banc una "Mam" (àvia) basca (emigrant a Filipines des del 51!!) que estava com a clienta es convertia en la nostra salvació, portant-nos amb el seu xofer a un centre comercial on hi havia casa de canvi i on podíem comprar una SIM local. Mil gràcies Maria!!

Ja estàvem llestos per anar a la Terminal Nord i agafar un bus de 4h fins a Maya, pujant per la menys turística illa de Cebu. La primera part més urbana, tot un seguint de pobles i ciutats d'estil clarament asiàtic (dins de l'entorn poc desenvolupat) amb esglèsies catòliques, únic remanent clar probablement del passat colonial espanyol. El segon tram més natural, amb boscos tropicals esquitxats per algunes poblacions. La conducció del bus molt millor i més segura que en altres destins.

A Maya tocava acabar una discussió entre un grup de guiris que reclamaven un preu de 80 pesos com estava anunciat i els 150 que reclamaven els locals. Al final 100 (sobrepreu de 30ce) a canvi de poder enfilar per fi cap a la petita illa de Malapascua (3000 hab), on per fi ens esperen uns dies d'estabilitat en un lloc i la primera nit sense despertador.

De regal sopar al restaurant italià Angelina (destacat com dels millors de tota Filipines), amb un rissotto ai frutti di mare excel.lent per 5e (car per ser local, barat pel què és). Qui busqui una alternativa barata als ressorts, Mr. Kwitz, un petit ressort familiar a 100m de la platja i on un pot escriure a la terrassa junt amb la familia mirant la tele :)

Bangkok IV: Salawa dhi khap Thailand

L'últim dia a Bangkok em permetia descobrir el transport en vaixell pel riu com si fos un bus, amb les seves parades, per tal de connectar amb el BTS que ens permetés anar al mercat de Chatuchak i només obert els caps de setmana. Uns Encants enormes a on grans hordes de gent local i guiri es dirigeixen a comprar quasi qualsevol cosa. En principi el plan era donar una volta però he acabat trobant una parada amb totes les banderoles del món: així que ja no tinc excusa i per fi podré cosir a la motxil.la la bandera de Tanzània junt amb les 12 banderes comprades dels països visitats en les vacances motxilleres d'estiu des del 2007 que vaig començar a veure món pel meu compte: Austràlia, Cuba, Vietnam, Cambodja, EEUU, Siria, Líban, Jordània, Israel, Tanzània, Grècia, Tailàndia i... Filipines.

Amb les cames destrossades de les caminates d'aquests dies sota calor tropical, l'última hora l'he invertit en un thai massage (sense happy ending malpensats) que m'ha deixat com nou.

Era hora doncs de dir adeu a Bangkok amb certa tristesa, una ciutat que crec agrada més com més dies hi passes i la comences a dominar i gaudir els seus múltiples racons. Més que un adéu és però un arreveure, perquè estic segur que hi tornaré per revisitar-la i descobrir la resta del país. 

Ja a l'aeroport la tristesa es converteix en il.lusió pel destí principal del viatge. Propera parada: Filipines!!

Bangkok III: Khao San

La zona de Khao San és el paraís backpacker, mica en mica freqüentat també per families de viatge low cost. Guesthouses, bars i restaurants amb terrasses i nombrosos comerços de roba, canvi i thai massage mostren clarament les intencions d'adaptar-se al viatger que no necessita descobrir la Tailàndia tradicional. La zona de Rhatsburi és la més tranquila i caminant pocs carrers es pot descobrir que els teenagers i joves locals també s'acosten a la zona els caps de setmana.

Després d'arribar al Happy House en el Tuk Tuk que em faltava (mototaxi, bus, vaixell, metro, skytrain, taxi...) i d'una última patejada a la zona de Thweed per veure un últim temple, em refugiava de la tempesta de tarda en la còmode terrassa de la guesthouse, singha en mà, mentre esperava l'arribada de la Gemma i la Neus: ja tenim el grup al 75%.

Sopar català amb la Laura i la Marta (companyes de vol d'elles) i a descobrir l'autèntic carrer Khao San: un Lloret de Mar ple de bars, tendes, paradetes i venedors ambulants de qualsevol cosa, incloent menjars exòtics com escorpins o cucs que sincerament no he vist en altres barris (tinc els meus dubtes que ells s'ho mengin).

Després d'unes quantes voltes, trobàvem una taula lliure al bar amb més decibels del carrer, on turistes varis buiden tubs de cervesa (2,5l o 4l) o buckets de thai whisky.

Pels què vulguin continuar la nit amb més ball, existeix també algun club on seguir fins que el cos aguanti.

En el meu cas, el cos va preferir poder dormir unes poques hores per fi en un còmode llit després dels matalassos al terra dels couch surfings.