Dali i l'Erhai Hu

Amb les properes muntanyes de Cang Shan cobertes de núvols (pujar-hi a peu o en telefèric no tenia massa sentit) i farts de veure temples, l'alternativa recomenable del dia passava per llogar una bici i vorejar el llac Erhai Hu, el setè més gran de Xina. La carretera perimetral que el recorre permet pedalejar tranquilament allunyat de l'estrés que sol recórrer les carreteres principals. Pel camí, algunes neourbanitzacions al començament i nombrosos poblats rurals després (desgraciadament molt iguals entre ells) acompanyaran les vistes del llac i els seus pescadors. A Panxi Village un petit temple vora el llac permet fer una agradable pausa (recomano al viatger que perdi més temps que nosaltres buscant bici i es fixi especialment en el seient). Una possible ruta (fer tot el llac queda reservat als campions i tampoc val la pena) és arribar al més turístic poble de Xinzhou, a uns 25 km seguint sempre el voral oest del llac, on els carrers i edificacions de la minoria bai estan més ben conservats i on a la seva bonica plaça major es pot menjar alguna cosa amb la resta de ciclistes.

La tornada, pel mateix camí, ba estar marcada per la pluja i el mal de cul, però ens va permetre veure unes sessions fotogràfiques de diversos nuvis al llac. Per cert, mentre les núvies portaven vestits semblants als nostres, ells anaven bastant informals. 

Arribats a Dali, tarda de relax per gestionar alguns tràmits (com la compra del vol de retorn a Kunming des de Shangri-la), fer unes cerveses, recollir la bugada i fer una partida de billar a l'alberg. 

Al vespre, sopar amb espectacle (baralla de carrer entre una dona i un home, sense entendre massa el motiu), pujada a la muralla que rodeja el casc històruc de Dali, passeig per les innumerables tendes que el componen (quant desperdici de recursos en moltes cosea inútils) i última cervesa al Bad Monkey. Aquest és un bar del carrer principal (Renmi Lu num 58) que elabora la seva pròpia cervesa de barril en variants IPA, Amber Ale, Black i Wheat. Molt recomenable pels amants d'aquesta beguda que probablement estiguin cansats de les cerveses aigua-xirri que normalment es troben pel país.

Arribada a Yunnan i primera escala a Dali

5:45 sonava el despertador per anar a l'aeroport amb "taxista" del hostel que va portar la furgona en 3a per tota l'autopista. Ultraràpid checkin, 30 min en el bus d'embarcament dins l'aeroport de Beijing i 3h15min de vol per arribar a Kunming, capital de la regió de Yunnan, situada al sudoest del Tibet i amb el 50% de les minories ètniques del país.

La tourist service de l'aeroport no oferia anglès com a idioma, així que compràvem un mapa de la regió en xinès per si de cas, i agafàvem un bus shuttle express que creuava en 1h tota la horrible ciutat de Kunming (en conjunt, potser el centre està bé), fins l'estació de busos de l'oest, on compràvem els tiquets de bus cap a Dali. 4h30min després (suficients per veure un paisatge i unes ètnies diferents pel camí), arribàvem a Xiaguan (nova Dali). Amb l'ajuda d'unes matures alemanyes amb qui havíem parlat a la pausa del pipi i que parlaven xinès (havien viscut 14 anys a Xina), intercanviàvem a un últim bus que en 30min ens deixava per fi a Dali, on encara ens restaria una estona per trobar el hostel malgrat la bona voluntat local... tot per descobrir que estava ple (eren les 20:30), però per sort trobàvem habitació al costat, al Lily Pad.

Al vespre sortíem a recòrrer el carrer principal, Renmin Lu, que demostra que Dali és realment un centre turístic. Hotels, bars, botigues, músics al carrer, restaurants, paradetes al carrer... Ambient bulliciós però tranquil alhora, agradable per passejar, sopar alguna especialitat local i fer unes cerveses en algun bar musical.

Beijing (III): el capitalisme de Sanlitun

Després d'un novament còmode viatge en tren d'alta velocitat, al migdia tornàven

a estar al Red Lantern de Beijing, on descarregàven motxilles, arranjàvem taxi per demà ben de matinada anar a l'aeroport i sortíem a seguir descobrint racons de la capital. Dinar ben a prop de fideus freds picants (malgrat no tenim la imatge, a la què et descuides acabes amb la llengua traient foc) i doble transbord fins a la zona de Sanlitun, zona d'embaixades i de "village" amb totes les boutiques occidentals que un pugui imaginar: Adidas, Apple, Moleskine, Montblanc, Abercrombie, Giorgio Armani, H&M... La Sanlitun Bar Street és tot un plegat de bars internacionals per qui no vulgui sentir-se a Xina. Ferraris, Lexus, Rolls&Royce demostren que almenys a alguns aquest règim pseudo-comunista els hi va molt bé.

Ben a prop es troba el Clothing Market, un centre comercial anb roba xinesa, d'imitació de marques, de souvenirs, marroquineria, electrònica... El regateig és imprescindible i la clau és posar un preu a la calculadora i quan diuen que no, marxar... No tan divertit el regateig però menys violent que en alguns països àrabs, tot i que les xineses t'arribaran a agafar pel braç quan marxes.

Després de donar una volta més pel barri i veure els seus contrasts, tornàven a Xienjou per comprobar que el famós "pato Pekin" el fan igual que a Barcelona.

Demà nou canvi de rumb, direcció Yunnan on passarem la propera setmana i on ja ens hem adonat que haurem de seleccionar molt el què volguem visitar.

Qufu

Poble natal de Confuci, el viatge a Qufu ens permetia descobrir el tren normal de Xina (classe K en lloc del d'alta velocitat classe G), i malgrat l'estació sí que era més fluixeta, del tren poca diferència a dir respecte un equivalent nacional (hi ha algun tren de classes inferiors però). 

Instal.lats i dinats a l'alberg, sortíem a descobrir aquest poble més tranquil i bonic que Tai'An, malgrat que les seves atraccions també són escases més enllà dels centres de Confuci. Descartades per temps i ganes les Mansions, ens centràvem en el Temple i el Bosc.

El Temple és el segon més gran després de la Ciutat Prohibida, però ens reafirmava la teoria de vist un, vistos tots. Molta porta, tortuga amb pilars escrits, poc interiors ens els temples i nul.les explicacions interessants pels turistes (només un recopilatori de dates i emperadors). 

Per anar al Bosc provàvem els sempre divertits bicitaxis. El Bosc en realitat és el Cementiri més gran i ben conservat de Xina, on Confuci i tots els seus deixebles fins el dia d'avui estan enterrats. Un lloc místic i agradable per passejar, on fins i tot vam poder assistir a la part final d'un enterrament en directe.

Tarda-vespre tranquils donant una volta pel poble (amb un mercat nocturn més pobre que a Tai'An) i amb sopar, partida de billar i cerveses i tes al hostel.

Mont Taishan

El mont Taishan és la muntanya més sagrada de Xina, des d'on per primer cop un enperador va declara la unitat del territori xinès. No és la més alta, ni probablement la més maca, però és la gran atracció propera a Tai'An i lloc de peregrinatge de nombrosos xinesos.

Animats per un cel ennuvolat però allunyat de les tempestes anunciades, ben d'hora ben d'hora començàvem l'ascensió al cim, enmig d'una xafogor intensa que dificultava sobremanera la llarguíssima classe de steps que representa. 7,5 km, 1.400 m de desnivell i 7.200 graons després, amb una roba que semblava dutxada per la suor i unes vistes inexistents pels núvols, arribàvem per fi al temple de l'emperador de Jade a 1.545 m i rodejats de gent, la majora dels quals havien ascendit amb una combinació de minibus i telefèric.

El primer tram de la baixada començava a castigar bessons i genolls, pel què decidíem abandonar els glaons i baixar per la carretera de minibusos. Uma mala idea perquè els 5 km de baixada restants es convertien en 12 km pesats de carretera amb l'únic al.licient inicial de veure que totes les vores estaven plenes de plantes de marihuana. Per sort descobríem uns quants caminets que escurçaven el camí en distància real i psicològica. 

8 hores després de l'inici, amb les cames mortes, podíem per fi rebre la merescuda dutxa al hostel i descansar la tarda-vespre fins que arribavem per la nit les anunciades tempestes, per sort amb les convenients hores justes de retràs.

Tai'An

Moure's en tren per Xina no és tot el trivial que un podria pensar. Malgrat la clara recomenació del nostre hostel per anar en tren (especialment amb la inauguració del tren ràpid que reduia el temps de trajecte a dues hores enlloc de les sis de la guia), les màquines electròniques de l'estació de South Beijing ens marcaven que tot estava ple, excepte business class a mig matí. Decidits per aquesta opció, anem a treure diners a un caixer (no es podia pagar amb targeta), i al tornar descobrim que de cop hi havia places econòmiques lliures... però al no tenir ID xinés no podíem comprar. Finalment ens feiem amb les tant ansiades places a la taquilla amb personal... I disposàvem de dues hores per esmorzar tranquilament... i comprovar que novament segons les màquines, no hi havia billets per tornar a Beijing en 3 dies (sempre queda l'opció bus més feixuga de 6h).

El tren ràpid, com l'AVE, 300km/h, endolls i sense wifi, però molt confortable. La novíssima estació AVE no era la indicada a la Lonely, sino una més apartada, però amb l'ajut dels caràcters xinesos de la guia, el conductor i la nostra intuició i orientació, amb un parell de busos creuàvem la ciutat anodina en creixement fins arribar al centre, on també amb alguna que altra dificultat trobàvem finalment el youth hostel (completament xinès i poc backpacker). 

Després de les aventures per canviar diners al Bank of China que explicaré en un post apart de curiositats sobre el país, dinàvem en un restaurant una mica timo però la carta de la qual ens serveix ara de diccionari-traductor, aconseguíem pagant comissió billets de tren per la tornada a l'oficina de turisme (demostrant-nos que tot plegat és una màfia) i visitàvem el temple Dai, única atracció turística d'aquesta ciutat qualsevol sense guiris (amb la gràcia que també té). 

Per la nit volta pel mercat nocturn, ple d'articles barats de tot tipus, animals vius rars com iguanes, serpso taràntules a la venta, i exquisites paradetes de menjar on per un euro i mig sopàvem. 

Les previsions meteorològiques de l'iphone marcaven tempestes per l'endemà, un mal plan per pujar el Taishan, però quedava una llarga nit per dormir i veure què deparava el dia següent.

Beijing (II) i la Gran Muralla

El segon dia començava amb un objectiu clar: veure la Gran Muralla en un lloc no tan turístic (Mutianyu) i anant pel nostre compte (per no llevar-nos tan aviat i estalviar-nos diners fins i tot malgrat fent l'últim tram en taxi).

La ruta amb el bus 916 Expreess fins a Hairou servia per llegir la història i desmitificar aquest mite constructiu: ni és una construcció continua (de fet excepte en les zones turístiques porten anys saquejant-lo per la construcció de csses), ni es veu des de l'espai... ni realment ha servit mai gaire com a element defensiu. Això no treu que un cop arribat allà un admiri la bellesa d'aquesta megaconstrucció, en el cas de Mutianyu sobre una serralada, que malgrat estar 90km al nord de Beijing no es lliura de la "boira contaminant". Per pujar, telefèric o telecadira i un cop a dalt a carenar les crestes amb centenars d'escales entre fortificacions. Per baixar les mateixes opcions, i la millor baixar en un tobogan made in Germany amb una espècie de trineu amb palanca accelerador-fre.

La tornada a Beijing va ser més feixuga de l'esperat al no fixar-nos que el bus 916 no era la versió l'Express de l'anada, però a mitja tarda arribàvem amb temps per descobrir nous racons. Nangluogu Xiang és un carrer molt molón, peatonal amb arbres i ple de tendes, bars i restaurants amb molt ambient barreja de locals i guiris, un carrer Blai a la xinesa vaja. Una espècie de Mercat de la Princesa permetia provar diferents especialitats que es preparaven al moment i les menjaves en alguna de les taules lliures a compartir. El recomenat i sobrevalorat Passy Bar demostrava que la cervesa xinesa, ni artesanal, destacarà mai per la seva qualitat. Creuant el carrer principal hi han nombrosos hutongs, que tricicles turístics pretenen explotar. Però sens dubte el gran atractiu és dirigir-se cap al Qianhai Lake, una zona d'oci que recorda a Port Aventura pels edificis i freqüentada per la gent de la ciutat amb bars amb música en viu i restaurants-terrassa al terrat dels edificis. Animats pel bullici que respiraven les riberes del llac, decidíem emprendre a peu el camí d'una hora fins al nostre hostel adentrant-nos en el Beijing més profund, i deixant enrere una zona que sens dubte repetirem en algun dels moments que durant el viatge anirem tenint a la capital.

Demà, això sí, toca fugir de la boira tòxica per uns dies, anant cap al sud en direcció a Tai'An.

Beijing (I)

Després d'un llarg però gens problemàtic viatge, avui a les 2:30h del matí arribàvem al nostre hostel de Beijing. Trobada simultània, segons pla de vol, a Moscú amb el Dani, set hores d'escala llegint guia, planificant primera meitat del viatge i dormint una miqueta, segon vol de 7h (aprofitant per veure Elysium i Erin Brokovich) i arribada puntual a Beijing on ens esperava, per sort, un home del hostel amb el meu nom. Sort perquè a aquelles hores en una ciutat com Beijing arribar sense problemes ni patiment de timo pel camí a un allotjament en mig d'un Hutong qualsevol (illa de cases tradional amb carrerons plens de vida durant el dia) és només apte per ments molt tranquiles.

6 hores més tard, ens llevàvem, canviàvem d'habitació dins el Red Lantern House (fins ara molt recomenable) i sortíem a descobrir els grans hits de la ciutat.

Primeres impressions. Primera: potser trivial, però hi ha molt xino a Beijing, de la pròpia ciutat i de turisme. L'entrada a Tian'an men ha estat un infern, marcat per les cues en plena solana degut a l'accés controlat per la policia (dit això després hem vist que hem entrat pel pitjor lloc, així que val la pena no entrar per la cantonada del National Museum). La visita a la Ciutat Prohibida també plena de xinesos i molt poc guiri. 

Segona impressió: Beijing és gran i molen més els seus parcs que les grans atraccions òbvies. Tian'an men és una plaça anodina i la Ciutat Prohibida (Palace Museum) s'ha de veure, però sorprendrà més a aquell que no hagi vist mai temples asiàtics. El Junshan Park, menys promocionat just al nord de la mateixa, permet veure unes magnífiques vistes panoràmiques de la Beijing i comprovar la magnificiència del Palace Museum... El Temple of Heaven, palaus a part, és un magnífic parc cèntric on desconnectar de la ciutat... 

Tercera impressió: una ciutat que m'ha semblat molt menys caòtica, bulliciosa i pestilent que les grans cities de Vietnam, Filipines o Bangkok (potser ajuda la omnipresència de motos elèctriques i que era dissabte). Això sí, la "boira" de merda existeix, impedeix vistes nítides i en moments àlgids es fa especialment desagradable.

Quarta impressió: el menjar molt bo segons l'estil esperat. El vespre l'hem passat a Ghost Street, la primera illa del carrer Dongzhimennei Dajie, a l'est de la parada Beixinqiao (L2), realment les ciutats amb metro són molt més fàcils. Un carrer amb gran oferta de restaurants freqüentats especialment per locals.

Deixant pendents el Summer Palace i una visita més profunda de hutongs per les properes estades que ens tocaran a Beijing, demà intentarem descobrir una de les grans meravelles de la humanitat: la Gran Muralla xinesa.

Bohol II: Cruz Daku, Loboc Kayaking i retorn

Com resa a la pared on hi ha 18 atraccions de Bohol a les Nuts Huts, Bohol is much more than Tarsiers i les Chocolate Hills!! Així que sense temps per veure-ho tot, sí em prenia el segon dia, ja com a lonely cowboy per descobrir-ne un parell més.

Després del bon esmorzar que penjo com a foto vist l'èxit a facebook de l'esmorzar a Alona, i sota un cel radiant com feia dies que no tenia, començava el matí amb un trekking lliure a la creu de Daku, al cim d'una muntanya prop de Loboc. 3 hores de trekking des de les Nuts Huts, una per carretera i dues per pseudocarretera-camí. La caminata guanya interés especialment a la part final, quan definitivament és camí i apareixen les petites poblacions rurals. Però el millor sens dubte és la coronació del cim amb vistes 360 graus a tota l'illa des d'un dels seus punts més alts. El sol que convertia en infern (crec el dia més calurós de tot el viatge) una fàcil excursió, almenys servia per a una gran visibilitat a les costes, els camps d'arrós, els rius, les muntanyes i la selva de Bohol.

Xop de suor arribava a les Nuts Huts amb ganes de passar a l'aigua, trobant-me per sorpresa el Nedim (alemany d'origen iugoslau que xapurreja infinitat de llengües), escrivint el seu diari de viatge i qui ràpidament s'apunta al kayak pel riu Loboc. Una horeta d'exercici de braços per veure les cascades, la vida local al voltant del riu, la jungla que l'envolta i amb la recompensa final de banyet a unes water springs amb l'aigua més fresca (que no freda) de tot el viatge.

Sensació ràpidament oblidada amb la suor dels posteriors piques de ping-pong amb el Nedim, amb victòria final catalana per 5-2.

Els llaneros solitarios del dia anterior es veien substituits per parelles i famílies però l'última copa del meu viatge la feiem amb una interessant parella de grangers italians de viatge i treball constant pel món. A les 10pm nou toc de queda i nou adéu a tothom en última nit verdaderament de vacances.

Avui, camí de retorn a Tagbilaran (en bus abarrotat) per comprar billet de ferry, donar una volta per aquesta caòtica, però segura ciutat, i preparar totes les coses pel llarg retorn de demà: 1 vaixell (Tagbilaran-Cebu), 3 avions (Cebu-Bangkok-London-BCN) i 39 hores reals... si tot va puntual.

Bohol I: Tarsier Sanctuary i Chocolate Hills

Per última vegada el soroll de les ones em despertaven a Alona, abans de posar rumb amb la recent llicenciada Open Water Wei, alias Celia en versió europea. Dos tricicles de bon matí, primera experiència de llarg recorregut en un colorit jeepney entre Tagbilaran i Loboc, i curt recorregut en moto amb el taxista i 2 turistes carregats com un burro fins a les Nuts Huts, cabanes turístiques enmig de la jungla al costa del riu Loboc, que representen una magnífica opció com a campament base de la zona interior de Bohol.

Malgrat que el viatge i la suada de les nombroses escales que cal baixar (i pujar) a les nuts huts, aconsellaven un descans al seu còmode lobby, calia aprofitar el dia, doncs la Celia marxava el dia següent ben aviat a estrenar el seu open water a Malapascua, abans de tornar a Beijing... Així que aprofitant el repartiment de costos i la facilitat, acceptàvem la oferta del Benny per fer-nos de mototaxi tota la tarda per veure les dues grans atraccions de la zona i tenir la flexibilitat de para i fer fotos pel camí donada la bellesa del paisatge interior de Bohol.

La primera parada era el Santuari dels Tarseus, el primat més petit del món (del tamany d'un puny) i en perill d'extinció, amb la divertida propietat de poder girar el cap 180 grau. Malgrat que nombrosos llocs l'ofereixen com a atracció, els tarseus moren en menys d'un any en captivitat (viuen uns 20 anys lliures), per la qual cosa és aconsellable veure'ls en aquest únic lloc on estan en el seu hàbitat... malgrat que això impliqui una activitat menys excitant de només veure'ls a sobre un arbre on un guia te'ls ha assenyalat.

El motoviatge a 3 combinant penosos camins i millors carreteres boholianes (que començaven a afectar el meu cul com si estigués muntant a cavall), proseguia cap al segon hit, les Chocolate Hills, un conjunt de turons arrodonits característics que reben el seu nom pel color bru a estació seca (ara eren més verds). Més enllà del típic mirador de la zona on va tothom, el Bonny ens ca adentrar amb la moto per la regió, la qual cosa permet veure millor la vida de la gent, a l'hora que tenir fotos des d'una altra perspectica!

Hora de tornar, prèvies compres a Loboc, en el meu cas, gràcies al Bonny, d'una maleïda cervesa que no fos l'omnipresent San Miguel en les seves múltiples variants. 

Ara sí, tocava relaxar-se en la casa-lobby de les Nuts Huts, més elevada amb vistes a la jungla. Sopar, cervesa i copa conversant amb la parella belga propietària (servicials però un tant políticament incorrectes i especialment rajadors dels filipins) i la resta de pocs hostes presents, curiosament tots llaneros solitarios com nosaltres.

A les 22:00, toc de queda a les nuts huts i moment d'un nou trist comiat d'una breu però excel.lent companya de viatge oriental de perfecte anglès i gran decisió, a qui espero tornar a veure algun dia a Beijing, destí pendent.