I per fi...

Sí, ha costat quasi 3 mesos des que vaig arribar, però finalment m'han acabat d'arreglar el pis. Primer perquè el propietari sudava i després perquè s'ho han pres amb la calma mentre duraven les obres, però bé, la qüestió és que finalment tinc ja un pis decent, que junt amb els mobles comprats fa dos caps de setmana, fan que ja em pugui considerar completament instal.lat. Ara toca fer neteja a fons i penjar algun poster més i ja tindré un pis guapo per tota l'estança que em queda. Les visites són doncs a partir d'ara encara més benvingudes.

2001

Postal alemanya

I la neu ha arribat...

Ha tardat en arribar, però finalment avui ja m'he trobat el cotxe cobert de neu... No sembla que duri gaire, demà de nou i dijous ja s'acaba, malgrat que el fred fins el finde sí que durarà (sota zero ja de màxima, brrr...). En fi, suposo que era massa demanar viure una experiència alemanya sense fred de debò i neu.

Cap de setmana complet

Si el finde passat va estar bé (un dia vaig sortir amb els becaris d'Audi i l'altra hi havia un aniversari d'un altre resident i ens vam estar viciant a la wii fins a les tantes), realment no vaig fer quasi res del què tenia pendent de fer. Aquí a Alemanya també estem de rebaixes (malgrat que en teoria cada tenda pot fer rebaixes quan vulgui, es nota que la tradició fa que ara s'acumulin quasi totes), així que necessitava comprar algunes coses, però al final fora del pantaló texà negre que vaig trobar a l'últim moment, només vaig comprar coses que no necessitava (un parell de gayumbos que em van molar i una americana de cotó informal).
Així que aquest cap de setmana tocava aprofitar-lo al màxim, abans no comenci la sèrie de viatges propers (Hamburg, Barcelona, Göteborg). I deu ni do, divendres estava tan cansat de la setmana que no vaig fer res, i això va permetre que pogués aprofitar el dia al màxim: netejar el bany, fer-me amb una gravadora de DVD pel portàtil, comprar les sabates esportives al Ingolstadt Village i acabar-me de decidir per una jaqueta de pell que havia vist al C&A (que com a Ingolstadt no hi havia la meva talla, la vaig acabar comprant a München per la tarda). Entremig pas per l'Ikea per comprar una taula normal que utilitzo per a l'ordinador (el racó del menjador l'he reconvertit a oficina personal), però que en un futur pis a bcn serviria per la cuina, una tauleta per tenir els altaveus de l'ipod i poder-hi deixar coses, i un puf per recolzar els peus quan estic al sofà, o per assentar-se gent.
Acabades les compres, tocava arrodonir al cap de setmana passant-ho bé, així que vaig quedar amb el Carles i vaig sortir amb els seus amics de München, i va estar molt bé. Vam sortir per un dels barris de festa, i després de no poder entrar el Erste Liga, vam acabar al Cord, que va resultar ser un club que a moltes de les possibles visites els hi agradarà (deep purple, the strokes, the killers, franz ferdinand, maximo park...). Ple però sense aclaparar, ha estat probablement la millor nit de festa de la meva nova etapa alemanya.
Després de dormir a l'habitació del Carles i conèixer les seves companyes de WG hem anat a donar un volt per München, he aconseguit ja el plànol per saber-me moure per allà i he descobert el Isar-Vorstadt, típic barri que no té res turístic, però que té el seu encant.
Un cap de setmana rodó per agafar forces per a les jornades laborals properes, esperant que aquesta setmana també m'acabin les obres al pis i ja estigui, per fi, completament instal.lat. Llavors ja us tiraré algunes fotos noves, que el pis poc tindrà a veure amb el què us ensenyava en el seu dia.

El mite alemany

Després ja del temps que porto aquí ja començo a conèixer més els alemanys, i no hi ha res com estar en un lloc per desmitificar mites.
Un espera per exemple dels alemanys una serietat que a l'hora de la veritat no hi és. Sí que el país funciona en general millor,però és més per les lleis i el respecte que tenen per elles, però com a persones són tan o més impresentables que els llatins. La prova és quan han de tractar amb estrangers, com és el meu cas, moment en què com saben que desconeixem les lleis, mostren la seva verdadera naturalesa. Però al final un va aprenent i se li acaba la paciència, així que arriba a la conclusió que l'única manera que queda per tractar als alemanys és fent-ho de tu a tu, sense complexes i amb mà dura.

Que després de tot aquest temps i anant de bones encara no m'arregles la cuina? Trucada diumenge al matí: divendres no va venir ningú com per enèsima m'havia dit. No vull sentir més excuses, a partir de demà vull veure que es treballa cada dia o al dia següent em presento amb un advocat d'Audi. Resultat: dilluns tenia la cadena del vàter arreglada, un forn nou de trinca i ja han començat a arreglar la cuina.

Que molta gent d'Audi demana, demana i quan tu els hi demanes una cosa no fan res? S'ha acabat alliberar dissenys i més dissenys a la gent que és llavors incapaç d'actualitzar-te un llistat de estatus del projecte, que al final és el que veuen els caps i amb el què et valoren. I és que hi ha molts alemanys que viuen com reis, sense fotre ni brot, però que d'estressar a la gent en sap una estona. Com a mínim els ganduls espanyols, no fan res però no van llavors exigint als demés.
Realment el mite de treball alemany o és una milonga o cosa del passat, perquè realment sí que n'hi ha, però no és ni molt menys la tònica general. També tenen la mateixa tendència a intentar escaquejar-se de la seva responsabilitat i intentar encolomar les culpes a qui sigui, amb tal de quedar ells nets (potser per la por a la llei que tenen).
La diferència això sí respecte a un espanyol és que els hi pots frenar els peus i si realment veuen que efectivament t'esforces valoren i respecten el teu treball, i a partir d'aquell moment passen a preocupar-se ells de mantenir la bona relació (ni que sigui per interés propi, no matar la gallina dels ous d'or). L'orgull hispànic fa que normalment qualsevol situació similar, acabi en una confrontació perpètua.

I finalment, tot i que potser un tampoc ho espera que ho siguin, però destacar que són molt mal venedors. Proveïdors que et neguen reunions (quan tu ets el client i no un qualsevol, ni més ni menys que Audi) o anar a una tenda, preguntar si tenen aquella sabata en el teu número, dir-te que no, dir, bé, i alguna similar, no (quan a simple cop d'ull en pots veure unes quantes).

En fi, algun dia escriuré també coses bones d'ells (com ja vaig fer amb el tracte cap-subordinat fora de l'oficina), però després d'una setmana dura, un necessitava desfogar-se amb ells.

Huracà alemany

Achtuuuuuuuuuuuuuuuuunnnnnnnngggggggggggggggggggggg.....

Getränkemarkt

Una cosa que m'agrada molt d'Alemanya són els Getränkemarkte, o supermercats de la beguda, on un pot comprar caixes de beguda (ja sigui cervesa, aigua mineral, sucs...), i després quan s'han acabat les tornes buides i et tornen diners per cada ampolla i per la caixa. Són molt pràctics per a un servidor com jo, que sempre ha de tenir cervesa per casa, ja sigui per consum propi o de visites que puguin venir. Compres la caixa i quan s'acaba, la tornes i la repostes.
Un cop buidada la primera caixa, ahir vaig tornar-hi, quedant-me però amb la caixa, per d'aquesta manera poder-la omplir ara ja al meu gust, agafant una cervesa de cada i així ampliar la meva col.lecció de xapes de cervesa. I vaig quedar molt content del resultat, només donant una volta pel què devia ser 1/5 part de la secció de cerveses, ja vaig poder omplir una caixa amb cerveses que crec que no tinc, a pesar de tenir ja 215 xapes d'aquest país. I això a Ingolstadt, algun dia d'aquests hauré de visitar un Getränkemarkt de München!!.

I una nova multa...

Bé, em sembla que al ritme que vaig hauré acabat pagant més multes a Alemanya que a a Espanya el dia que em mori. Amb el poc temps que he tingut cotxe en aquest país (i els anys que he estat conduint per Catalunya), la balança ja està a favor dels teutons: 2-1.
Com a mínim només han estat 15 € (per aparcar sobre una vorera per la nit en un carreró on no passa ningú, però bé...), més barat que les 2 multes de Manresa per aparcament també (no pagades i per tant no les comptabilitzo) i que la de la grua de Barcelona (justa i injusta a la vegada, tenia el cotxe aparcat tota la setmana en un lloc, i a mitja setmana van decidir que passava a ser zona de càrrega i descàrrega, sense jo adonar-me'n fins que el cotxe va desaparèixer). I molt més barata que l'anterior germànica amb cotxe d'empresa de Gestamp per excés de velocitat!!!
Com a mínim s'ha de reconèixer la facilitat de pagament: compte bancari i transferència posant el número de denúncia. La multa per cert, dins una bosseta de plàstic, no fos cas que amb l'humitat que sempre hi ha per aquí el paper és mullés i algú pogués esgrimir-ho com excusa per no pagar...

La caiguda de l'últim reducte feudal

Aquest diumenge, mentre pujava en avió de nou cap a terres germàniques,vaig agafar El Pais per al viatge (ja que durant el matí ja m'havia llegit La Vanguardia). Entremig de les noticies del dia apareixia un curiós reportatge sobre l'últim estat feudal europeu. L'illa de Sark és un petita illa situada en el Canal de la Mànega i "sorprenentment" pertanyent a un estat amb una gran tradició democràtica com el Regne Unit. Allà es troba un règim feudal, sota el qual viuen unes 600 persones governades pel Senyor de Sark, Michael Beaumont des de 1974. És realment un lloc estrany, on modernitat (de les grans mansions en les què viuen els terratinents o els pubs on s'ajunten els joves i no tant joves) i tradició (no hi ha enllumenat públic, els carrers no estan asfaltats i en comptes de cotxes es circula amb carruatges) conviuen misteriosament.
El senyor feudal té poder absolut sobre les decisions de l'illa, sempre per sota dels designis de la Reina d'Anglaterra, si bé en els darrers temps s'ha instal.lat un parlament propi, en el qual els terratinents de l'illa han anat adquirint cert poder de decisió. El senyor feudal manté però drets exclusius, con el de veto, el d'endur-se un percentatge de qualsevol transacció en l'illa o el més curiós de posseir en exclusiva coloms i gossos.
Fins a l'arribada dels germans Barclay (propietaris del Daily Telegraph) la gent no semblava descontenta amb el sistema o com a mínim no havien exercit una pressió excessiva per canviar res. Aquells en trobar-se amb l'impediment de poder repartir l'herència entre els seus fills van iniciar una reforma democràtica, que ha conclòs amb la decisió de formar un nou parlament de 28 diputats que seran elegits per sufragi universal.

Llegit això a un se li poden plantejar alguns dubtes:
Com pot haver sobreviscut un règim així fins els nostres dies, més quan des de la Segona Guerra Mundial ha pertangut al Regne Unit? Suposo que el fet de ser un paradís fiscal molt a prop d'Anglaterra va contribuir a què molta gent rica i poderosa s'assentés en l'illa, i que tinguessin influència suficient com perquè el govern britànic ho acceptés (i és que els diners sempre són font de corrupció en tota democràcia). Naturalment que el Senyor de Sark no hagi exercit com a dèspota de l'Edat Mitjana també ha estat clau.

Perquè s'ha aprovat per referèndum ara la reforma democràtica? Imagino que la comoditat desitjada per la gent rica ha portat a una immigració de gent més modesta per a realitzar certs serveis. Aquests serien atrets per una comunitat alternativa, tranquil.la i familiar, sota un entorn natural no industrialitzat. Aquesta base modesta segur que ha estat la què ha votat i aprovat ajustadament la reforma, intentant amb això resoldre descontentaments que tinguessin amb el règim (com els lloguers bastant elevats).

Millorarà la seva situació? Doncs com molts denuncien probablement no. Tenir un parlament democràtic no comporta directament que els preus de compra i lloguer baixin, doncs aquests es seguiran regint sobretot per les lleis econòmiques. Ans el contrari com alguns denuncien la democràcia els hi costarà diners per poder mantenir tota l'estructura.

Naturalment això no vol dir que el feudalisme tingui sentit en els nostres dies. Les possibles bondats del feudalisme d'aquesta petita illa es basen en tractar-se d'una petita comunitat, on quasi tots estan ben dotats econòmicament, on gent adinerada com per no necessitar treballar es podien dedicar a exercir tasques de govern gratuïtament i sobretot... perquè en el fons una democràcia com la britànica exercia de paraigües protector com perquè el senyor feudal i els terratinents no tinguessin temptacions dèspotes, que haurien provocat la caiguda immediata del règim.