Looper

Els viatges en el temps són un recurs clàssic del gènere thriller de ciència ficció. El director americà Rian Johnson (Brick i The brothers bloom com anteriors llargmetratges) recull idees d'altres pel.lícules que han explotat aquest factor com Doce Monos o Terminator per crear la seva propia atmosfera tètrica d'un futur no tan llunyà. Looper es desenvolupa entre dos punts temporals: 2044 i 2074. En aquest darrer any, cometre un assessinat i poder fer desaparèixer un cos sense deixar rastre és missió impossible. Davant aquest fet, la màfia d'aquella societat compta amb una particular màquina del temps que permet enviar els seus objectius a 2044, on assassins a sou del present (anomenats loopers) contractats des del futur s'encarreguen de matar i fer desaparèixer els subjectes. 
Joe (Joseph Gordon-Levitt) és un efecient looper, que sense masses remordiments, es dedica a fer la seva feina professionalment per estalviar els diners necessaris per poder-se retirar a la seva idealitzada França. Tot canviarà quan des del futur arribarà el personatge que encarna Bruce Willis, amb un missió concreta per intentar salvar el seu futur (us recorda alguna cosa a Terminator?). 
Looper és una pel.lícula que malgrat explotar un tema recorrent, l'aborda des d'una perspectiva bastant original. L'ambientació d'aquest futur on conviu avançada tecnologia amb tecnologia atrotinada de fa trenta anys (per exemple cotxes actuals amb plaques solars destartalades sobre els capós) i governada pel caos d'una delinqüència generalitzada aconsegueix encissar l'espectador amant del gènere. La música, fotografia i interpretacions són correctes (a la parella de protagonistes mencionada cal afegir Emily Blunt), l'acció és present en les dosis adequades, sense recórrer a grans efectes especials... El guió, del mateix director, és encertat en la primera meitat de la pel.lícula, introduint i enganxant a l'espectador a la trama. La segona meitat comença a relliscar una mica més, s'introdueixen certs aspectes interessants dels efectes dels viatges en el temps sense entrar en discussions físicofilosòfiques, però a la vegada apareixen nous personatges amb poders especials que desvien la direcció de la pel.lícula cap a un àmbit més discutible. Tot això derivarà cap a un final que probablement decebrà a alguns espectadors. Un servidor reconeix la dificultat de tancar històries de viatges en el temps, sense entrar en repeticions d'altres obres o no resultar obvi, però l'encertat enfoc inicial provoca unes expectatives que possiblement el final les defraudarà bastant.
En tot cas, entretingut thriller d'acció futurista i ciència ficció, que probablement no passarà als anals com altres creacions de l'estil, però sí pot merèixer una visita a la sala de cinema pels amants del gènere.

A Roma con amor

Woody Allen torna fidelment a la seva cita anual amb els seus espectadors, amb una nova comèdia, que seguint la tònica dels últims temps ens porta a una nova ciutat de gravació: en aquest cas Roma.
Com sol passar en la primera pel.lícula que grava en una nova ciutat (especialment en la controvertida Vicky Cristina Barcelona), una part de l'obra es converteix en un panflet propagando-túristic del lloc de gravació. Com és natural quan un intenta crear una pel.lícula a l'any, la qualitat de les mateixes és molt variable, doncs l'inspiració humana dificilment pot ser tan regular. De totes maneres, Woody Allen sol ser garantia per als seus fans d'assolir un mínim nivell en les seves obres més regulars per damunt de la mitjana habitual del gènere. En el cas de "A Roma con amor" aquest mínim pot ser més discutible, i és difícil que aquelles persones que no siguin fans acèrrims acabin satisfetes al sortir de la sala.
Malgrat comptar amb una plèiada d'actors de renom de totes les generacions (Roberto Begnini, Alec Baldwin, Penélope Cruz, Jesse Eisenberg, Ellen Page o el mateix director), el cert és que la pel.lícula és una obra molt menor en la filmografia del director novaiorquès. Amb moltes històries paral.leles que reflexionen sobre l'absurditat i efimeritat de la fama i la fidelitat i la passió en les relacions amoroses, la rialla es produirà en menors situacions que les habituals i en general l'espectador sortirà amb la sensació d'haver estat davant un guió molt simplista i predictible, sense gaires diàlegs que mereixin especial atenció.
Per a fans irreductibles de Woody o per qui tingui bons records de Roma i els vulgui rememorar a la gran pantalla.

Prometheus

Després de més de dues dècades d'absència en el gènere, Ridley Scott, el director d'obres tan mítiques com Alien o Blade Runner, torna amb Prometheus   al món de la ciència ficció. El projecte havia de nèixer precisament com una preqüela d'Alien, recuperant l'intrigant escultura que apareixia en aquella pel.lícula. Finalment però es va decidir acabar ambientant-la en el mateix univers però constituir-la com a pel.lícula independent... amb les portes obertes a què una eventual seqüela pogués fer de pont entre ambdues creacions. Un entorn doncs massa volàtil per poder resultar amb una obra mestra en un retorn molt esperat per als amants del gènere.

Prometheus es situa en l'any 2089, on dos arqueòlegs realitzen us descobriments en forma de pintures rupestres repetitives que els porten a pensar que és una senyal d'una constel.lació on es trobarien els "Enginyers" creadors de la vida humana a la Terra. Amb la financiació d'una important empresa, aconsegueixen posar en marxa una ambiciosa expedició al planeta desconegut on pressuntament s'han de trobar els nostres creadors. L'ambient hostil que allà s'hi trobaran els portarà a veure's immersos en nombroses situacions on hauran de lluitar per salvar les seves vides.

Amb un desplegament tècnic impressionant i alguns gestos de complicitat cap a obres mestres històriques com 2001, el cert és que Prometheus va perdent interés a marxes forçades a mesura que va avançant una trama, que sembla no voler explicar a l'espectador el propòsit de tot plegat. Probablement el gir en el propòsit inicial de a pel.lícula hi té força a veure, però el cert és que l'espectador acaba desconnectant de la història, que no de l'acció, bastant abans del final obert a una segona pel.lícula, que sembla hauria de ser la què l'espectador en realitat esperaria. El dubte està en saber si el decebedor retorn de Ridley Scott a l'exitós univers Alien permetrà la producció d'aquesta sembla necessària seqüela que il.lumini a l'espectador en la història global.

Acció i efectes especials a dojo, i l'omnipresent Michael Fassbender (Shame) interpretant a l'androide David com a únic personatge interessant. Però la tensió va desapareixent en paral.lel amb l'interés per la trama, i ni Elizabeth Shaw, ni el seu personatge Noomi Rapace, aconsegueixen transmetre convincentment el seu rol de líder de l'expedició i heroina de la història com va fer Sigourney Weaver en el seu dia.

Cas d'acabar produint-se una seqüela Prometheus com a preqüela d'Alien, esperem que de bon inici Ridley Scott tingui clar què vol fer i treballi una obra molt més convincent que pugui tornar a inscriure en els anals de la història de la ciència ficció. Prometheus queda clar que no hi entrarà.

Retorn a Atenes... via Meteora

7:30 dempeus per agafar el ferry de les 9h que ens tornés al continent. Restava un llarg recorregut fins a Atenes, però el dia abans descobríem que teníem quelcom per veure.
La primera part del trajecte ens portava entre les grans muntanyes del nord de Grècia, imponents pics de més de 2.500m i un port de muntanya aquest cop alpí de debò.
Després de més de dues hores conduint i la pausa per dinar en un poblet de carretera, arribem als monestirs de Meteora, una de les grans atraccions de Grècia. Es tracta d'un massís que recorda Montserrat, però amb turons separats, al cim dels quals es troben alguns monestirs que els monjos van construir per refugiar-se d'atacs turcs i albanesos a l'Edat Mitjana. Desgraciadament molts no van sobreviure als bombardejos alemanys de la segona Guerra Mundial, però encara se'n conserven sis en bon estat on hi viuen encara monjos. Fer-los tots no és imprescindible (nosaltres tampoc teníem temps), però les vistes i l'entorn sí valen la visita.
La resta més quilòmetres de cotxe entremig de paisatges cada cop més sosos i amenitzats per la música i els podcasts de La competència habituals en el viatge. Cansats de tants km a 5, tornem el cotxe last minute 10 minuts abans del tancament.
Amb un vol a les 4:10, sempre queda l'últim dilema, trencat pel fet que el Ferri sí tenia hotel al tornar un dia més tard a Zurich. Un breu i estrany primer contacte amb l'oblidada Atenes en aquest viatge. Estrany perquè el barri de l'hotel no oferia cap oferta on sopar a unes hores on l'ambient fosc i heroinòman no resultava gens acollidor. Estrany perquè tanquem el viatge sopant a la terrassa d'un 5 estrelles amb l'Acropolis i el Partenon de fons.

Corfu II

D'Acharavi ens movíem doncs cap a Pelekas, amb la intenció de veure la costa nordoest i acabar en una zona més propera a Corfu. Pel camí és recomenable fer el port de Lakonas i pujar al castell (un més) d'Angellokastro, des d'on s'obtenen magnífiques vistes sobre les platges de Palaiokastros, un entorn magnífic però excessivament turistitzat.
A Pelekas ens decidíem finalment per un allotjament al poble de muntanya, amb vistes sobre tota la vall i una major sensació de poble que la zona apartamental de la platja. Decisió encertada per poder fer grans sopars i gaudir del millor gyros de Grècia. Però Pelekas ens acabava donant una gran sorpresa més. Quan les expectatives de festa ja eren nul.les, per casualitat ens enteràvem d'una rave a la platja aquella mateixa nit. Res massa espectacular però el tipus de festa que en tot el viatge volíem trobar, provocant l'emoció de tots els membres. Per rematar el bar Zanzibar davant les nostres habitacions ens rebia encara despert per fer una última amb un grup d'italians.
Ambdos dies servien per gaudir d'unes quantes platges més, algunes amb ones per fer bodysurf sense taula. El turístic Agios Gordis ens donava l'últim bany i cervesa davant el mar, i per sort Pelekas no ens tornava a oferir cap gran ambient nocturn l'última nit. El trajecte que ens esperava al dia següent era llarg i analitzant la ruta encara podíem intentar visitar algun highlight més no planificat d'inici.

Corfu I

L'arribada en ferry a l'illa més nòrdica de Grècia és espectacular. Les dues fortaleses de la seva capital destaquen imponentment a l'arribada del port, flanquejant el bonic casc antic que queda entremig. Perdre's pel seus carrers laberíntics, barreja de cases colorides que recorden el seu antic esplendor i edificacions atrotinades que recorden la Havana (salvant les distàncies) és una de les activitats imprescindibles a fer. Seria però el plan del segon dia, doncs primer tocava anar al ressort que havia reservat el ferry davant la platja d'Acharavi, al nord de l'illa. Un lloc tranquil i idilic, amb la costa albanesa sorprenentment a prop, però on no encaixàvem massa ni per filosofia ni per la resta de públic exclusivament familiar. Pel camí se'ns interposaven novament muntanyes, molt més poblades vegetalment que la resta d'illes, recordant en certs moments paisatges quasi tropicals. El camí doncs era una oportunitat per gaudir de les grans vistes des del Pantokrator (cim de l'illa), menjar a alguna de les tavernes costeres d'Agni o relaxar-se en una terrassa al poble de Spartilas amb el golf de Corfu a sota, en canvi resultava un martiri (fins i tot donant la volta per la costa) per tornar de festa des de la turística zona de Dassia i Ipsos. Una festa per cert, un tant decepcionant per falta de gent, malgrat tenir gratuitament a Carina Fayes com a DJ en l'acollidor Edem Beach Club.
Després de la migdiada postesmorzar a la piscina del ressort, el segon dia venia marcat per poder veure el gran hit de les Olimpiades, la final de basquet que aquest cop, a diferència de a Pekin, sí vam poder gaudir en directe. Era doncs el dia de Corfu, on vam gaudir dels atractius esmentats i plaers culinaris de l'illa, i on decidíem que dues nits al ressort havien estat suficient i tocava canviar d'aires i ubicació al dia següent.

Lefkada

L'arribada a l'illa de Lefkada al capvespre portava les primeres situacions de cert estrés per trobar allotjament, però després d'una batuda en equip i novament amb l'acció del Charly, aconseguíem tres habitacions amb vistes al mar de la pensió Ostria a la part alta d'Agia Nikitas, una espècie de Calella de Palafrugell a la grega. Dormir amb la remor de les ones del mar com a únic soroll (roncs puntuals del Marcel a part, segur recíprocs) no té preu... Llevar-se i des del balcó contemplar el mar un nou plaer.
Lefkada és una illa tranquila, les nits es van resumir en unes copes al bar del carrer principal, on com sempre l'ultim dia ja teníem confiança amb els propietaris. Per contra, el fet de poder arribar-hi en cotxe (nosaltres en vam sortir) feia que estés molt concurreguda per turisme local, sent impossible accedir a certes platges.
Sense voler repetir les quilometrades muntanyoses de Kefalonia i tenint en compte que la costa est no semblava oferir gaires alicients excepte per qui vulgui veure l'illa d'Onassis o fer surf, ens vam concentrar en la costa oest on estàvem. Només diré, que no ja jo, sino un volta al món com el Charly, parlàvem de potser les millors platges on havíem estat.
La primera, Mylos, accessible a peu després d'uns 20 minuts durillos amb la solana des d'Agias Nikitas, o vaixell quan no hi ha mala mar, com quan vam anar. Aigües color Blue Tropic com Myrtos de Kefalonia, però sense xiringos ni cotxes i amb la muntanya arribant al mar.
La segona, Egrimni, estressant arribar i aparcar abans de fer les 365 escales que hi porten i on val la pena caminar per allunyar-se de la zona més concurreguda.
L'excursió fins el salt de Lefkada val la pena per aquells a qui, com a mi, els hi agradi els fars a la fi del món, acompanyat en aquest cas de penyasegats espectaculars, des d'on saltaven els monjos del temple d'Apolo per curar-se del "mal d'amors".
Després de dos dies i tres nits molt agradables, tocava agafar el cotxe i fer el trajecte fins Iogumenitsa des d'on agafar el ferry cap a Corfu.

Kefallonia

La marxa cap a la primera de les verdaderament illes jòniques portava els millors moments d'inspiració del Charly: primer percebent l'error en el billet del ferry a les 5 del matí amb tots dormits... i sobretot aconseguint un magnífic allotjament (apartament per 5 amb vistes) a Aristoli, capital de l'illa, on ampliàvem el grup amb l'arribada del Ferri.
El ritme a les illes és fàcil de resumir: copes per la nit (a falta de verdadera festa en els primers dies de la setmana) i ruta de platges durant la tarda. En la primera part destacar descobrir com a mínim els dos bars rockeros del poble i la festa l'ultim dia al Bass Club, aquesta última marcada per un localisme musical, que per una banda s'agraeix, per l'altra et deixa fora de joc.
Parlant ja sobre l'illa, novament destaquen les muntanyes i els canvis de paisatge entre desèrtics i amb més vegetació al nord. Platges de sorra a Lixouri (amb xiringuitos de dubtós gust però) i al sud de l'illa prop de Skala. Platja rocallosa a la resta, però amb la platja de Myrtos com a grand hit, tant pels seus tons turquesa blue tropic de l'aigua (malgrat no ser transparent), com per la seva privilegiada ubicació... Estem parlant de la platja més fotografiada de Grècia, que es pot fer des de la carretera, per gaudir-la ja millor cap al capvespre.
Com a pobles l'estrella és Assos, ubicat a la part baixa d'un isrme. Al nord Fiskardo demostra com en un poble hi pot arribar més gent en iot que en cotxe.
D'allà surt el ferry que ens portava a Lefkada, segona illa jònica que prometia el plan illenc més tranquil del viatge.

Un passeig per la història: d'Esparta a Olimpia

No havia comentat per aquí que una de les coses que ens van sorprendre des del primer dia era el bon veure de les gregues, país que cap membre del viatge tenia en ment com a especial en aquest sentit. De totes maneres res del què havíem vist era comparable a Esparta, on resultava molt fàcil enamorar-se cada 5 minuts mentre sopàvem de la majoria d'espartanes que passaven per la plaça major (deixant ja com a amor platònic el 10 de cambrera que ens servia). Per sort o per desgràcia, però, descobríem que la festa espartana era molt a l'italiana, tot de gent sentada en terrasses en grups tancats, per la qual cosa la matinada del dia següent no va ser tan dura.
A les 8:30 començava la nostra visita a Mystra, runes d'una ciutat bizantina medieval construida sota una fortalesa originària de l'imperi franc. Ràpidament el Marcel s'adonava de la seva infravaloració del complex que el dia anterior volia visitar en una hora. Sota un sol demolidor durant tres hores ens vam endinsar en les restes d'aquesta influent ciutat en el seu temps, de la qual desgraciadament es conserven majoritariament només esglesies.
De nou les muntanyes feien acte de presència en la ruta Esparta-Megalopolis-Andritsena-Olimpia, al.lentint la marxa el suficient com per haver de descartar el temple d'Apol.lo a Vasses, el més remot de Grècia.
Sí arribàvem en canvi a Olimpia, runes no especialment ben conservades, però amb bones explicacions que ajuden a fer-se la idea. Trepitjar l'estadi olímpic de l'antiguitat (una pista de 200 m rodejada de gespa-grada que podia acollir fins a 45.000 persones), especialment en aquests dies d'esperit d'Olimpiades, també té la seva gràcia. La cursa de 200m la v postposar per èpoques on la temperatura baixés de 30 graus.
El llarg dia concloïa amb la posta de sol des del castell de Castro (un més) i un sopar a Kylini previ al pitjor allotjament on he estat mai a Europa. Per sort només podíem dormir quatre hores abans d'agafar el ferry de matinada cap a Kefalonia, on el cinquè integrant ens estaria esperant per incorporar-se.

Descobrint el Peloponès més alternatiu: El Mani

El següent destí després dels dos dies de relax de Khitira era la península central sud del Peloponès, el Mani, on els espartans més radicals van baixar quan no volien formar part de Grècia i van seguir convivint amb les seves regles i conflictes tribals. Malgrat formar part actualment òbviament de país, el Mani segueix respirant cert aroma d'irreductible.
Les primeres sensacions però passat el bonic poble coster de Githion van ser més sensorials. Vius colors i aromes intensos a palla i olivers encenien els nostres sentits mentre recorríem la revirada carretera del holf de Kostronas. El nostre destí final el rural poble de Flomochori, en la platja del qual es poden trobar habitacions que permeten establir contacte amb la un tant rude població local (que no implica antipatia com un pot pensar al principi). Tranquila nit amb bon sopar de peix abans d'iniciar la llarga ruta del dia següent.
El Mani es caracteritza per les seves construccions de casa-torre fortalesa, herència de les disputes tribals de no fa més que dos segles. El temps a passar-hi en cada poble pot ser discutible si no es comparteix la passió per pobles semiabandonats i la fotogerontofilia del Charly, però val la pena fer la volta a la península i para en un parell de pobles enmig del paisatge muntanyós i semidesèrtic marcat per incendis relativament recents.
Passada Aeropolis (capital mani on no val la pena parar) enfilàvem la carretera costera (novament revirada) que pitta fins a Calamata. Pel camí es troben interessants pobles híbrids entre arquitectura mani i poble modern coster modern. A Kardamili paràvem per fer un banyet i aconseguíem menjar la primera pita del viatge (no tan trivial de trobar com un pot pensar).
El port de Langada de 1.900 m ens tornava a portar paisatges alpins, amb espectaculars canons en el descens cap a Esparta. Precisament d'aquests penyasegats era des d'on els espartans sacrificaven els nens que consideraven com a no vàlids.
Al final del descens trobàvem les runes de Mystra, massa tard però per visitar-les el mateix dia, per la qual cosa decidíem fer nit a una Esparta que presentaria més atractius dels esperats.