La gravetat quàntica de bucles

Després d’haver intentat explicar de forma senzilla dues de les grans teories que intenten superar la teoria de la relativitat d’Einstein i les seves conseqüències (la teoria de supercordes i la triangulació dinàmica causal), quedava un petit deure moral envers la tercera gran candidata: la gravetat quàntica de bucles.
Com les anteriors s’intenta aplicar els principis de la mecànica quàntica a la relativitat general per tal de formular una teoria unificada. En aquest cas el procés seguit va ser reformular matemàticament la relativitat general per a assemblar-se a l’electromagnetisme clàssic (on els bucles serien semblants a les línies de camps magnètics i elèctrics, per després aplicar els principis quàntics a aquests bucles.
El primer resultat que s’obté és que l’espai-temps no és continu com deia Einstein, sinó que, a l’igual que la matèria, està dividit en àtoms de volum de l’ordre de 10^-35 m (longitud de Planck en la què els efectes gravitatoris i quàntics són equiparables). Una propietat important d’aquests “àtoms” és que tenen una capacitat d’emmagatzematge de la matèria i l’enegeria finites, la qual cosa impedeix l’existència de qualsevol singularitat, ja sigui a l’origen de l’univers o en els forats negres. L’espai quàntic atòmic seria com una espècie d’esponja, en la qual la gravetat (normalment atractiva) originaria forces de repulsió un cop superat el llindar d’energia finita capaç d’absorbir (com l’esponja expulsa aigua a través dels seus porus quan ja no pot absorbir-ne més).
Amb aquest model obtenim dos grans avantatges respecte la relativitat clàssica i d’altres teories: evitem el punt de densitat infinita en el moment del Bing Bang i obtenim de forma natural el període d’inflació còsmica posterior (expansió accelerada de l’univers observada empíricament) sense haver-lo d’introduir ad hoc en el model.
Quines són les conseqüències pràctiques de la teoria? Doncs que el temps és infinit i el Big Bang va ser l’origen del nostre univers després d’un gran rebot. Aquest rebot podria ser originat després de la contracció d’un univers precedent relativament semblant al nostre (però asimètric, com si a un globus el capgiréssim), que després d’implosionar fins al seu màxim de densitat permesa, va explotar en l’univers actual. De totes maneres els efectes quàntics durant aquest rebot són tan grans que realment no podem predir certament com era l’univers abans del Big Bang, amb la qual cosa aquell podia haver estat una superposició quàntica molt diferent al què ens poguem imaginar.
Sembla doncs que serà difícil amb aquesta teoria avançar molt més en el d’on venim. El millor d’ella és que prediu certs efectes físics que en anys propers podrien ser mesurats per acceptar la seva validesa (com variacions ínfimes en la velocitat de la llum segons la seva longitud d’ona i que podrien ser percebudes en fonts que han realitzat un gran viatge com les explosions de rajos gamma). La teòrica frustració per la nostra ignòrancia del passat previ al Big Bang és per contra un bendició conceptual per la teoria: un univers etern aniria en contra de la segona llei de la termodinàmica... excepte si aquest gran rebot és realment l’origen d’un estat completament nou on el nombre d’atoms espai-temps s’ha pogut veure modificat respecte al seu passat.

Basat en l'article "Rebote del universo" de Martin Bojowald, Investigació i Ciència desembre 2008

La meva nova adquisició

Després de 5 anys amb el meu Acer Travelmate, aquest Nadal ha tocat jubilar-lo (que no enterrar-lo), no sense abans agraïr-li l'haver resistit com un campió a tants anys d'ús intensiu, molts cops incorrecte i passant per moltes mans, països i climes.
El seu substitut, la moda d'aquest any: un netbook de 10" molt més portàtil que espero faci més passables els viatges de feina i més fàcil el moure'm per casa amb ell. Un Samsung NC10, 400 € i record de bateria en la seva categoria, a més d'un teclat dels més grans (al qual però un s'hi ha d'acostumar). No apte per grans prestacions però sí per als usos que en fem la majoria.

Il Divo

Certament sembla que fer una paròdia d'un dirigent polític apta per la majoria dels públics és complicat. Com a mínim si faig cas als tres intents vistos personalment en els últims anys. Primer va ser la frustrada sàtira del nostre dictador, "¡Buen viaje, excelencia!!", portada a terme per uns Joglars amb qui he rigut molt en algunes obres de teatre malgrat la ideologia política del seu director, però que no van fer un gran debut en la gran pantalla. Pitjor encara era la versió alemanya de Hitler (Mein Führer), que ja vaig criticar en aquest espai.
Il Divo no té res a veure amb les dues obres abans esmentades. Comparar-les seria un insult a la qualitat cinematogràfica d'aquesta versió italiana, que porta a les grans pantalles un personatge menys conegut potser internacionalment i no per això menys important en la història interna d'Itàlia: Giulio Andreotti, set vegades primer ministre d'Itàlia i ministre divers en altres ocasions. En total un personatge clau en la política de la segona meitat del segle XX i a qui se l'ha acusat d'estar vinculat a la màfia i ser responsable intel.lectual de nombrosos assessinats.
Lluny però de presentar una pel.lícula de denúncia comú a l'estil més comercial, Paolo Sorrentino ens retrata aquest curiós personatge d'aspecte dèbil i poder descomunal a través d'una obra molt canviant i de recursos il.limitats. En ella no només ens fem una idea del caràcter del personatge (molt ben interpretat per Toni Servillo), sinó que se'ns bombardeja amb flaixos de molts fets controvertits de la història recent, a part de veure el funcionament i la decadència política que ha anat patint aquest país tan proper.
Probablement una obra mestra com diuen molts crítics, el major problema de Il Divo és que només és apta per italians bastant ficats amb la política i assassinats trascendents de la segona meitat del segle XX. Per la resta, moltíssima informació (directa o irònica) de la què se'ns dóna amb aquest format caòtico-grotesc se'ns escapa, quedant-te només amb una vaga idea d'un personatge amb frases com aquestes i malgrat tot sempre absolt de la justícia i supervivent de la mafia:
- Ho vam llegir als evangelis, quan a Jesucrist se li preguntava què era la veritat, ell mai responia.
- En les novel.les policíaques sempre es troba al culpable, en la vida real quasi mai.
- La mesquinesa d'un home bo és molt periollosa.
- El dictador més difícil d'odiar és un mateix.
- Sé que no sóc un home mitjà, però quan miro al meu voltant no veig cap gegant.
- Pensar malament del teu proïsme és un pecat, però has encertat.
- No tinc vicis menors.
- No és fàcil explicar Itàlia als estrangers, un país on els trens més lents s'anomenen ràpids i el Corriere della Sera surt pel matí.

Premis Symbelmine

Rebre un premi és una cosa que sempre fa il.lusió. Els majors premis que un rep a la vida provenen de les persones que més ens estimem, família, amics, i malgrat això mai els cataloguem com a tals. Llavors venen els premis menors, premis que tampoc tenen una influència directa sobre la teva vida, però que sempre encoratgen i representen un reconeixement cap a la persona que sempre s'agraeix. Ara intentava recordar premis rebuts al llarg de la meva vida.
El primer va ser un premi de prosa narrativa dels jocs florals de l'escola a 8è d'EGB, un premi que em va molta il.lusió perquè en aquell text vaig descobrir què significava la inspiració artística. Feia uns dies havia estat a Cadaqués amb els meus pares i el poble m'havia encantat. Doncs un dia dormint, em vaig despertar de cop i em vaig posar a escriure un text, no massa llarg, però d'una qualitat poètica superior al meu habitual, que havia estat formant en la meva ment durant el son i que necessitava vomitar sobre el paper en aquell moment. Llegint-lo al dia següent, vaig comprovar que lliurat de les cadenes que suposen els poemes amb les seves rimes i sil.labes per vers, aquell any m'havia superat. He de reconèixer que aquella inspiració no m'ha vingut mai més i és per això que he acabat sent enginyer en comptes de novel.lista.
Posteriorment ja recordo només dos premis encara menors, a la universitat, com a un dels deu millors estudiants de l'any en els cursos de 3r i 4t. Acostumat a treure bones notes i rebre elogis fins a l'institut, la meva entrada a la universitat va significar veure que en realitat la meva ment era comparable a la de molta gent. Després d'una entrada regular a la carrera aquells premis significaven tornar a destacar una mica, aquest cop a la universitat, sabent però que no formava part del grup de cracks amb el qual em barrejaven i que es devia només a la meva capacitat pràctica de treball per preparar els examens. Així que el valor d'aquells premis va ser més material que emocional, material pel xec de 150 € que s'acompanyava per comprar material a la llibreria de l'escola (que per sort venia també novel.les a part de llibres de text, i en això em vaig gastar els diners els dos anys).
Tota aquesta parrafada venia perquè l'altre dia em van tornar a donar un premi, aquest cop dins el mundillo blogger, del qual en formo una petítissima part. Anomenats premis Symbelmine, són uns premis virtuals per reconèixer el valor que certs blogs tenen en un mateix. En el meu cas, el premi el vaig rebre des del blog del meu amic Dani, i malgrat que pugui semblar una tonteria, em va alegrar el dia i va posar el seu gra de sorra perquè continui amb aquest espai en aquests temps que m'està costant més escriure. Sincerament, gràcies!!

Com explica molt bé en el seu post, aquests premis tenen un cert aire de meme, i ara toca doncs elegir set espais, que per un motiu o altre vulgui destacar. Així que sense pensar en el seu ordre, aquí van els meus elegits:

- xerop: el podria citar en plan pilota per tornar el premi, perquè és l'espai de l'únic amic d'infància que conservo o perquè és company de pis, però no, el nomino perquè és la persona que conec personalment que millor escriu i les seves proses i poemes espero que algun dia es recopil.lin perquè la resta de la societat també el pugui descobrir i gaudir-ne. El blog és però més ampli i s'hi poden trobar moltes altres coses interessants.
- Dietari: interessants reflexions i entrevistes sobre temes d'actualitat o personals d'una traductora i futura periodista.
- El racó de l'Anna: com no destacar un blog que ja amb el seu nom sembla germà del meu? Magnífiques crítiques independents d'algú que sap molt de cinema i a qui només se li pot demanar una mica més d'activitat.
- L'observador: en aquests temps on es creen i es desfan continuament tants blogs personals, és un exemple de constància d'algú que mai saps amb què et sorprendrà cada cop que cliques el seu link.
- Safari lunar: blog personal que he descobert avui i simplement m'ha agradat. Com bàsicament m'agrada llegir blogs personals, aquest és un exemple d'un dels bons que espero sustitueixi el buit deixat per altres amics ex-bloggers.
- Todoseries: pels amants de les sèries tan de moda últimament és el lloc on trobar informació i compartir frikisme amb d'altres (en el meu cas amb Lost).
- JNSP: un lloc on he descobert bastanta música que escolto normalment.

19 de desembre: dia horribilis per sortir

I aquí en deixo constància escrita per no repetir errors en anys posteriors. El divendres previ a les vacances de Nadal impossible sortir per Barcelona. L'any que ve si us plau un Salamandra.

La ola (die Welle)

Novament el cinema alemany ens porta a les grans pantalles una història basada en experiments psicosociològics reals. Si "Das experiment" ens acostava a l'experiment de la presó de Stanford, la Ola es basa en el llibre homònim que es va escriure arran de l'experiment "La tercera ona", en un intent d'un professor d'història nordamericà d'explicar als seus alumnes com el poble alemany podia afirmar no haver sigut conscient de donar suport a l'extermini jueu portat a terme pels nazis.
La pel.lícula de Dennis Gansel posa la metodologia del professor Ron Jones en mans d'un professor alemany que durant una setmana ha d'impartir classes per un projecte de l'institut sobre l'autocràcia (en contra de la seva inicial voluntat de voler impartir-les sobre l'anarquia degut al seu passat okupa). Sorprès en els moments inicials per la seguretat que mostraven els alumnes de què una nova dictadura seria impossible a l'Alemanya actual, el professor decideix portar a terme un petit experiment perquè visquin l'autocràcia en la seva pròpia pell. Magníficament interpretat per Jürgen Vogel, el Sr. Wenger (com es fa anomenar) s'anirà guanyant la majoria dels alumnes amb la seva simpatia i metodologia. Inspirats pels lemes Fortalesa a través de la disciplina, Fortalesa a través de la comunitat... els alumnes s'aniran implicant fortament en el moviment Die Welle, que en menys d'una setmana traspassarà l'aula i s'extendrà per l'institut i la ciutat. Envalentonat pels sorprenents canvis a positiu de molts alumnes conflictius o amb baix rendiment, Wenger segueix portant l'experiment endavant, desatenent les veus que l'avisen de la pèrdua de control sobre el moviment.
La història és brillant i mostra amb una inquietant realitat com de fàcil és d'inculcar les bases del feixisme a través de valors positius aparentment inofensius (especialment en ments moldejables com les adolescents), com aquest pot servir de refugi de la gent més desafavorida i com d'estreta és la frontera que separa la responsabilitat de la tragèdia.
Amb una actuació molt convincent de tots els protagonistes juvenils i una excel.lent direcció, l'ona arrossega ràpidament a l'espectador al llarg d'una història que no deixarà indiferent a ningú, deixant-lo en estat de xoc reflexiu al final. Una pel.lícula que val la pena veure i d'obligada versió original per aquells que estudiïn alemany per la seva assequible comprensió i excel.lent oportunitat d'aprendre expressions d'ús quotidià que no es veuen en les acadèmies.

Cancun

Després de l'èxit rotund que va tenir El mètode Grönholm Jordi Galceran havia posat el llistó molt alt de cara a les seves futures obres. Cancun és la seva nova proposta de comèdia per aquesta temporada. Repetint el format de quartet d'actors, Cancun ens porta a l'època on les parelles porten una vida consolidada i comencen a reflexionar sobre si la vida que han tingut és aquella que havien somniat i s'havien plantejat.
En un viatge a Cancun, dues parelles amigues de tota la vida tornen al bungalow a fer una última ampolla de cava. Enmig de l'estat de borratxera, una de les dones fa públic 25 anys després una acció atzarosa que va comportar el desenllaç en la formació actual de parelles. Aquesta revelació portarà a una confusió general que treurà a la llum els sentiments, frustracions dels diferents personatges.
Amb un guió ben construit i un bon final, els diàlegs probablement podrien ser d'un nivell superior. Els gags són suficients per passar una bona estona, quedant però allunyats del riures desenfrenats de la seva obra mestre.

Camp Nou

Invitat per SEAT, en el sorteig d'entrades del qual per una vegada vaig tenir una gran sort, aquest dissabte vaig assistir per primera vegada a la tribuna del Camp Nou. També era el primer cop que anava a un partit "dels bons", com se'ls sol anomenar: Barça-València. Asidu i molts anys abonat al Palau, fins llavors només havia estat al Camp Nou en dues ocasions, ja fa molts anys, en plena adolescència, sempre a gol tercera graderia (per temes de pressupost), davant rivals menors (Valladolid i Sporting) i amb resultats frustrants (1-2 contra els pucelans i 2-1 l'any que els asturians van baixar a segona en un dels pitjors records de la història).
Per sort, el malefici del Camp Nou es va trencar aquest cop i l'equip que tan està maravellant aquest any, no va fallar i amb el despertar d'Henry viure un contundent 4-0. Estranya la sensació de veure un partit des de fila 7. El terreny de joc sembla molt més petit i l'estadi ple a la vegada es veu enorme. Ara bé, a falta de veure potser algun dia un Barça-Madrid (únic repte pendent), segueixo pensant que l'ambient general és de funeral i ens els pocs moments on s'anima la pressió és molt menor a la del Palau. Això de millor afició és realment una cantarella...

Back to Ireland

Després de la tornada d'Alemanya trobava a faltar alguna escapadeta de cap de setmana cap a algun lloc estranger, així que per tal de gastar la meitat dels dies festius que encara em quedaven, finalment he posat rumb cap a Irlanda en un llarguíssim cap de setmana de dimecres nit a dilluns. 11 anys després del meu segon i últim estiu a Irlanda, tornava al país de la verdor amb l'objectiu de treure'm alguns regustos amargs sobre aquest poble que m'havien quedat després de les dues estades. Visitant a la Niamh i l'Emer, dues esplèndides irlandeses que vaig conèixer durant el meu Erasmus, l'objectiu es presentava més senzill. A més, amb la visita des de Finlàndia del Reima, proseguíem amb les trobades a tres periòdiques sempre en llocs diferents (Berlin-Barcelona/Manresa-Göteborg-Ingolstadt-Dublin).
Dijous va servir per redescubrir el centre de Dublin mentre la resta treballava. Un centre al qual sens dubte havia estat algun cop, però que per mi sonava completament a nou (la meva estada a Dublin era al llunyà suburbi de Cabinteely i el viatge interminable fins al centre va fer que apostéssim més pels centres més propers de Bray i Dún Laoghaire). Només la rivera del riu Liffey em portava records llunyans. La ciutat em va sorprendre gratament, no sé si l'estar al centre, si els 11 anys que han passat, però la gent es veia amable, més oberta al ciutadà estranger, més cosmopolita i amb més ambient de l'esperat. Temple Bar és la zona on gaudir de pubs, cultura i ambient, el centre entre Trinity College i Stephen's Green, zona de restaurants i botigues, Merrion Square zona de museus i cases típiques d'estil georgià, i en el casc antic, el castell, esglésies i moltes cases de totxo vermell d'un estil que li dóna personalitat a la freda i humida capital. Creuant a l'altra banda del riu, O'Connell i els seus carrers perpendiculars són la zona moderna de compres i centres comercials.
Divendres el "modern" DART ens portava a la Niamh i a mi a la península nòrdica de Howth, tan propera i a la vegada tan aïllada de la resta de la ciutat. Un lloc on gaudir de la tranquilitat del petit poble pesquer i perdre's pels camins de ronda que segueixen la península formant petits penyasegats. Ambdues nits les passàvem a la "irlandesa", és a dir, de pub en pub saborejant les pintes de Guiness i els Jamesons on the rocks. Un ambient molt diferent al nostre, amb pubs a rebossar de gent de totes les edats participant de la festa. Allà coneixia a Eadaoin (hija de Eildeerin de Lothlorien), qui decidiria acompanyar-nos la resta del cap de setmana.
Un cop millorada la imatge del poble irlandés, faltava cumplir el segon objectiu. Veure algun penyasegat imponent com els què surten a les pel.lícules i que no havia vist en els meus dos estius de visites a castells, prades verdes i alguna platgeta. El destí elegit per les amfitriones era una perduda illa a l'oest d'Irlanda, Achill, que en plena temporada baixa es convertia com un punt remot a l'oest de l'illa i per tant d'Europa. Allà arribàvem després d'un llarg viatge per l'interior d'Irlanda de nit i amb pluja per allotjar-nos en un petit hostel al costat del pont que porta a l'illa i descobrir els dos únics pubs de la població. El millor venia però al dia següent: les vistes impressionants recorrent l'illa en cotxe, la sensació de pujar a peu al pic de Minaun enmig d'un temporal de neu i vent que se t'emportava i contemplar tota l'illa i costa dels voltants, acostar-nos fins a la vora de la platja de Keel, prendre un té ben calent a un bar molt ben anomenat "The last drop" i especialment fer el trekking final a partir de Keen Beach i que portava després d'una bona pujada a penyasegats imponents on un tenia la sensació d'estar a la punta d'Europa i contemplar l'inmens Atlàntic davant teu. Unes sensacions increibles que les fotos desgraciadament només reflexen parcialment, però que queden en la memòria d'aquest bonic retorn a Poblacht na hÉireann.

Fotos