04 de desembre 2005

El mètode Grönholm


Finalment he acabat veient la obra de teatre que tant èxit ha tingut i que va per la segona temporada. Era una obra que feia molt de temps que volia veure, des que la van estrenar, perquè per aquells temps, és quan començava a buscar feina i em feia gràcia la temàtica. Les bones crítiques generals i dels amics i familiars que hi anaven, encara feien més gran el desig. Els problemes per aconseguir entrada i trobar algú per anar-hi han fet que fins ara no pogués complir-ho, i entremig el què ja havia vist, havia estat la pel.lícula del Método, que de fet va ser el primer text que vaig escriure en un blog (aix, com passa el temps).

I bé, ara potser m'alegro d'haver-ho vist en aquest ordre, perquè crec que sino la peli m'hauria decepcionat, tot i que això no ho compartia ahir un dels amics que ho ha vist amb l'ordre natural.
La peli estava bé, tret del final que no m'acabava d'agradar, però trobo la obra molt més rodona i treballada. Tot i que el procés de selecció podria ser fins i tot més real el de l'obra (la peli aspirava a cert aire més seriós i real), la creació teatral és una comèdia increïble amb estones de riallades contínues, especialment en la part central. Té però certs punts de dramatisme al final que es complementen molt bé i la sàtira del guió, no es limita només a la falsedat, crueltat i absurd que poden arribar a tenir els processos de selecció, sino que indirectament apareixen d'altres temes político-socials: crítiques a polítics, església i als toros, relacions de parella, prejudicis contra la transexualitat i l'homosexualitat... Un text en definitiva rodó de Jordi Galceran i ben dirigida, amb un ritme trepidant (frenat només per les pauses que provoquen els riures desenfrenats dels espectadors) que et manté expectant tota l'estona. Com a actors destacar especialment els genials Lluís Soler i Jordi Boixaderas, però bé, en Jordi Diaz i la Roser Batalla també estan a un bon nivell per completar el quartet.

Pels que hagin vist la pel.lícula o l'obra i meditin si veure la que els hi falta, la cosa bona és que no tenen res a veure. Sota una idea, cadascú ha desenvolupat una història diferent, amb finals diferents i sense que es puguin identificar els personatges d'una i altra obra (4 en el teatre i 8 en la pel.lícula), així que es poden anar a veure independentment sense que això suposi ja saber o endevenir què passarà després.

2 comentaris:

joanda ha dit...

m'alegro q t'agrades... Jo crec que l'obra es molt bona, i que a part de buscar l'humor tota l'estona, fa una bonaa critia tant dels prejudicis que te la societat com del rol que se suposa que ha de jugar un bon cap..."Jugant a ser fill de puta"

sukkus ha dit...

Sí, completament d'acord, no és només riure per riure, sino que hi ha molta crítica per allà, què tal amb la Montse per USA?