Estiu als Pirineus

Estiu per molta gent és sinònim de platja, jo el primer, però sobretot, d'activitat, així que especialment aquest any on l'hivern ha estat especialment llarg i esgarriaplans, l'arribada del juliol solejat es presenatava com una ocasió per recuperar plans deixats pel camí durant l'any. Amb aquest esperit, sortíem divendres tarda direcció a Rialp, on dissabte esperava un dels reptes que tenia pendents des de fa molt temps: l'ascensió a la Pica d'Estats, sostre de la nostra petita nació inconstitucional. En aquests darrers anys, m'he anat aficionant una mica a la muntanya amateur caminant, sempre que no impliqui escalada, però la cota 3000 m seguia pendent.
El matí començava d'hora, a les 6h del matí, cotxe en marxa cap a Areu i d'allà 1 horeta en cotxe per una pista que amb 4x4 es podria fer més ràpid que amb un 206. Allà ens esperava el megabocata de truita preparat per l'hotel Victor, que ens donaria forces per una bona jornada. La Pica és un cim llarg de fer: les tres primeres hores (a ritme amateur) són força còmodes, amb l'única dificultat en aquests temps de fort desglaç encara, de creuar rierols que es formen, i als quals un servidor és especialista en acabar amb el peu xop. El premi intermig són dos estanys de muntanya, al segon dels quals un no va poder resistir la temptació de banyar-se (i sortir ràpidament congelat). Des d'aquest, la Pica, amb els seus dos pics germans, es fa visible per primera vegada, així com el camí per fer-lo. Camí que ràpidament s'inclina de forma important amb pendents superiors al 45% i molta pedra solta, però no deixa de ser un trencacames que al ritme personal de cadascú s'acaba fent. Abans d'arribar al coll, un parell de plaques de neu s'interposaven, que seguint petjades amb paciència i l'ajuda del pal es superaven. El coll porta cap a la cara nord, ja territori francés, d'obligada trepitjada si un no vol escalar la carena. En condicions normals a aquesta època, el camí fins al cim hauria de ser fàcil, tot i el cansanci que es pugui portar acumulat... En aquest any especial, la neu es seguia interposant en el camí. Superada la primera gran placa, sorgia la segona, últim obstacle abans de poder recuperar un camí lliure de neu fins al cim... Però aquesta ja es veia més difícil sense crampons i els comentaris d'un altre grup ens feien desistir... Una retirada a temps en la muntanya pot ser una victòria ens deien, i efectivament després descobríem que pel matí un parell d'excursionistes havien de ser rescatats en aquell punt.
Per sort, teníem un pla B, així que després de recuperar el coll del Port del Sotllo, ens dirigíem cap al Pic del Sotllo, just a l'altre costat, i que amb 3084 m, es converteix en el pic més alt català, fora del triple pic de la Pica. Un parell de plaques de neu començaven interposant-se, per després passar al veritable Sotllo, pic de més dificultat quan no hi ha neu. I és que la pujada per la tartera es fa grimpant tota l'estona, sobre un terreny de pedra solta que el fa força incòmode. Només una alegria dona el Sotllo, quan sembla que arribes al pic, definitivament hi has arribat a la primera, cosa estranya en alta muntanya. Allà ens esperaven una bones vistes gaudides en la tranquilitat de la nostra presència a quatre, mentre contemplàvem la processó de gent que feia la Pica.
Havíem caminat 6 hores i mitja i el pitjor era pensar que ara tocava baixar de nou, pensant especialment en les plaques de neu i el camí trencacames. Les primeres van ser força tortura, excepte la què vam poder fer lliscant sobre l'impermeable, però arribats a l'estany de nou amb els genolls inflats, un lleuger respir sorgeix quan un ja té la certesa, que finalment arribarà de nou al cotxe. Descans de mitja horeta, una mica de menjar, i a seguir baixant, aquest cop per l'altra banda del riu a petició del sherpa Lluis, fins arribar al cotxe prop de ls 19.30 (unes 12 hores després).
Cotxe, dutxa, sopar, copa i llit... i demà és un altre dia, dia per aprofitar l'estada als Pirineus per repetir l'experiència del rafting. Tot i els dos anys passats, l'experiència prèvia es notava, la qual cosa no va impedir que la barca de 8 (4 passotistes, una parella i dos amics) bolqués al primer ràpid. Què millor per practicar totes les explicacions del monitor en cas d'emergència!! La resta va ser més còmode, tot i l'elevat trànsit de barques que hi havia. Tot plegat, una experiència que de nou obria el mono per fer un cap de setmana amb rafting de 40 km i segon dia free choice per cadascun. L'hydrospeed mereix repetir-se, però aquest diumenge les cames sencillament no estaven preparades després de la pallissa del dia anterior. Pel què fa a la Pica, és un repte que segueix pendent i la perfecta excusa per tornar per terres pallaresses.