L'estratègia de SEAT cap a l'electromobilitat

Aquest dilluns el diari Público publicava una columna del vicepresident d'I+D de SEAT, Frank Bekemeier, on aquest explica la seva visió sobre l'electromobilitat i l'aposta de la companyia cap a ella. Deixo aquí aquesta interessant columna.

El meu JEIN al 29-S

Malgrat que el català és una llengua riquíssima fruit dels seus segles d'història, li manquen per mi dues importants paraules molt còmodes en el seu ús habitual (com també passa en el castellà o l'anglès) i que sí té per exemple l'alemany: el doch (o resposta afirmativa a una pregunta negativa, fórmula que també té el francés, amb el seu si, que no és el mateix que oui) i el jein, barreja de ja (sí) i nein (no).
Necessito ara el "jein" perquè és la meva resposta a la vaga general del 29-S.

29-S NO per molts motius. El primer és perquè a quasi tots els treballadors els hi dóna la sensació que la vaga, en cas de ser necessària arriba moooolt tard. Que sí, que en el passat, s'ha aconseguit que "decretazos" es veiessin corregits posteriorment, però realment després de dos anys negociant amb la patronal sense ser capaços d'arribar a un acord (amb la mateixa quota de responsabilitat pels altres), obligar al govern a imposar una solució, manifestar-se en contra però sense fer-hi gaire soroll, ara mesos després i en plena situació de crisi, demanen sortir en una acció puntual que no sembla que porti enlloc? Perquè no van demanar actes i movilitzaciones quan s'estava a punt d'aprovar o s'acabava d'aprovar (per la retallada del 5% dels funcionaris sí van córrer). Tot plegat sembla com tants altres cops una movilització per justificar la seva funció, més que per mirar d'aconseguir res, i malgrat que segur en molts casos no és així, dóna la sensació que no deixa de ser una justificació per viure molt còmodament sense treballar i amb feina garantida (perquè no ho oblidem, els sindicats són igualment necessaris pels treballadors que pels empresaris, i sino que els hi preguntin als empresaris establerts a Xina desesperats per no saber amb qui negociar davant les vagues sms que actualment s'estan convocant en cadena quan en un polígon una empresa puja als sous als seus treballadors). Els sindicats, com la patronal i el govern són responsables de fer competitiu laboralment el nostre país, amb un model laboral i un teixit productiu sostenibles, cosa que en els darrers anys no ha passat i han viscut cegats per un creixement del totxo que ja es veia s'acabaria... però ningú hi deia res. M'ha agradat la descripció que feia avui Ma. Dolores García a la Vanguardia i que reprodueixo: "Convertidos en privilegiados interlocutores del Gobierno, se han alejado del día a día de las empresas y de las preocupaciones de unos empleados a los que siguen dirigiéndose con manidas consignas del pasado y un lenguaje artificiosamente belicoso. Nuestros sindicatos se siente cómodos junto a la cadena de montaje de una gran empresa automovilística, pero entran como un elefante en una cacharrería en sectores económicos vinculados a la investigación, la tecnología, el conocimiento, la creatividad... A nadie puede sorprender que muchos jóvenes con una formación adecuada, que incluso durante los años de bonanza económica no lograron pasar de mileuristas, pongan cara de marciano si se les plantea afiliarse a un sindicato". A l'igual com passa amb els polítics, actualment patim una desafecció sindical difícil de superar mentre molts treballadors (de forma creixent en les noves generacions) cada cop es senten representats menys per uns sindicats diplodocus, corruptes (tots coneixem casos d'intervencions seves anòmales quan existeixen llistes d'acomiadaments) i titelles de l'empresa i el govern. Tal és la situació que aquesta vaga avui és un fracàs absolut, doncs no conec ningú no delegat sindical que la secundi voluntàriament. Per tant la vaga serà més o menys exitosa gràcies a la funció dels tant antidemocràtics piquets, que com deia un company en broma avui, més que informar, obren "bretxes informatives" en el cap del treballador que legítimament vol exercir el seu dret a treballar (igualment legítim que el de fer vaga).

Vaga sí (no poso 29-S perquè ja he dit que arriba tard), perquè després de mirar la reforma, no trobo que sigui la solució als problemes del país. Com a molt tranquilitza els "mercats internacionals", però sincerament ja n'estic fins a les pilotes dels mercats especulatius i que aquest neocapitalisme el paguem sempre els mateixos: al final tothom reconeix que la crisi financera la van causar aquestes gran ments pensants que es dediquen a especular generant una riquesa monetària amb la qual s'enriqueixen molts pocs i amb 0% esperit social, però mentre a aquesta gent no li ha passat res, mentre els grans executius van augmentar considerablement els seus sous l'any passat, als mateixos de sempre ens toca estrenye'ns el cinturó, renunciar a drets dels treballadors tant lluitats pels nostres antecessors i renunciar a despeses públiques, que no només donarien feina entre els molts aturats que tenim, sino que revertirien en beneficis tangibles per la societat. Però aquí m'estic convertint en delegat sindical amb missatges del passat: si no estem d'acord amb aquest model neocapitalista, convertit en una màquina de fer diners per molts pocs en comptes d'intentar generar riquesa a la vegada que plena ocupació, la solució no és una vaga general a Espanya, sino una vaga general a nivell com a mínim europeu, i no és el cas. Tornem a Espanya: acabar amb la temporalitat a base de convertir-nos als fixos en més temporals, rebaixant considerablement l'indemnització per acomiadament encara que sigui improcedent. Més preocupant encara, el jutge perd molt poder quan hagi d'intercedir en casos d'acomiadaments, ja què s'estableixen molts criteris arbitraris: l'empresa ja no cal que tingui pèrdues, també val una previsió (més o menys interessada) de pèrdues (no seria més lloable intentar canviar el rumb de l'empresa amb altres mesures i veure si aconsegueix seguir amb números negres mantenint ocupació?); també desapareix l'acomiadament nul (només que l'improcedent, amb la seva indemnització ara reduida). Tampoc em sembla correcte que per combatre l'absentisme es converteixi en acomiadament justificat l'absència durant un % temps del treball encara que hi hagi justificació mèdica (no és més coherent perseguir les falses baixes i els metges corruptes que criminalitzar tots els treballadors i donar armes a empresaris sense escrúpols?). I tampoc entenc (espero que algú amb més coneixement que jo m'ho pugui explicar) és que a sobre els acomiadaments passin a ser cofinanciats per l'Estat via el Fons de Garantia Salarial, que hauria de servir per empreses insolvents en fallida i no per finançar qualsevol acomiadament amb causes objectives.

Mirant les mesures més importants aprovades, la única que veig coherent per flexibilitzar el mercat, és la fomentació de la reducció de jornada com alternativa a l'acomiadament en empreses amb problemes i amb un període màxim d'un any. Per la resta, entenc que una reforma laboral en un mercat laboral amb un 20% d'atur hauria de fomentar l'ocupació, i ni la majoria d'empresaris veuen aquesta bondat en la reforma. Tampoc veig que es persegueixi de forma ferma l'abús i ús fraudulent de la prestació de l'atur que un percentatge molt alt de la població en fa.
Davant tot això em queda clar que la reforma és una enganyifa, però la pregunta és, si ni els empresaris ni els sindicats la veuen útil, què cony s'ha aprovat i perquè no van aconseguir acordar ells alguna cosa coherent com a pacte d'estat que converteixi el nostre mercat laboral en un de més flexible i productiu (que no vol dir fer més hores, sino tot el contrari) i amb menys absentisme (tres de les grans carències que tenim i que molts treballadors segur entendríem per garantir el nostre "benestar" social davant aquest món globalitzat i competitiu)?

En què es materialitza finalment el meu JEIN, més proper al Nein? En agafar-me'l de vacances, postura que he acabat dedidint com a més coherent davant la meva postura i apatia político-sindical de la qual pateixo com la majoria. Això pot ser de totes maneres revocat per l'empresa (posteriorment a la vaga si ho creu convenient, visca els despropòsits!)... L'opció anar a treballar ja s'han encarregat els sindicats de revocar-me-la.

EmBloCA'T

Malgrat no ser-ne un gran fan, no és el primer mem que passa per aquest espai i de fet s'assembla molt a la iniciativa dels premis Symbelmine, però aquest cop la causa és lleugerament diferent. I com trobo just agrair quan algú et reconeix la teva feina, perquè tampoc cal que siguem sempre falsament modestos, a quasi tothom ens fan il.lusions els reconeixements, o com a mínim a mi me'n fan... he decidit escriure sobre la iniciativa EmBloCA'T.
En aquest cas, aquest modest bloc (en decadència, però un es resisteix a deixar-lo morir, perquè confío recuperar èpoques de temps i inspiració), deia, aquest modest racó ha rebut la citació del bloc A l'ombra del cim, bloc sobre novel.la negra que sincerament no segueixo, però que coneixent la seva autora estic seguríssim de la seva qualitat. Així que en primer lloc em veia obligat a escriure, per agrair aquesta propaganda gratuita del meu raconet de la xarxa, i en segon, perquè considero una bona iniciativa fomentar l'ús de la nostra llengua. En l'enllaç que he deixat trobeu l'explicació detallada sobre la iniciativa, perquè com deia un amic, si la roda està inventada, no cal tornar-la a inventar.
I com per sort he trobat just els 5 blocs catalans requerits dins del meu espai d'enllaços, sense haver de fer una àrdua tasca de selecció, us passo a proposar les meves recomenacions, animant així mateix als elegits a continuar amb aquest "reenviar" del món dels blocs:

L'observador: amb problemes de continuitat semblants al meu, probablement hauria de recollir algun dia la idea del seu creador d'associar-nos la colla d'amics per tenir un espai únic més dinàmic. En tot cas, és un espai variat, d'algú que escriu amb criteri, amant de la tecnologia i la publicitat, sense que això exclogui trobar-hi perles sobre qualsevol temàtica.

El món d'en Llucman: si aquest bloc s'hagués inventat quan un servidor vivia en els freds i nevats hiverns alemanys (època d'esplendor personal en aquest món blogger), estic segur que seria un asidu d'ell, perquè quan hi entro és impossible no seguir llegint fins a arribar a l'últim escrit on un s'havia quedat. Va començar escrivint (en un altre lloc) sobre un viatge d'un any per Sudamèrica, i li va agradar tant el món d'escriure que va obrir aquest nou bloc a la tornada, diria que sobre la vida en general, escrit amb caire novel.lístic.

El racó de l'Anna: un bloc que sempre he trobat germà amb el meu, o com a mínim amb una part importantíssima del meu, com són les crítiques de cinema. Crítiques de qualitat d'algú que sap escriure molt bé i sap molt de cinema... si a sobre els seus gustos solen ser calcats als meus, ja sé on llegir quina pel.lícula anar a veure.

La cuina de la Guns: aquest bloc té un petit gran problema... i és que quan un acaba de llegir la recepta, no aparegui per la pantalla el plat disposat a ésser assaborit. Receptes casolanes d'una amiga a qui li agrada la cuina i que un servidor té de tant en tant el plaer de gaudir-les.

El blog d'en Papasol: Descobert per casualitat i resultant ésser un amic d'un bon amic, en els pocs cops que he trobat el temps per llegir-lo, les seves reflexions sobre la vida i aspectes quotidians m'han encantat i m'ha fet ràbia no haver-lo llegit més sovint. Un mestre de l'escriptura, amb un estil fresc i provocador, que em recorda als grans Quim Monzó i Sergi Pàmies.

Türkiye-USA: la final esperada

10 anys treballant per aquest Mundobasket, 10 anys de preparació formant un equip capaç de plantar-se a la final de la competició de la qual fan d'amfitrions, 10 anys on l'equip de Tanjevic no havia mostrat gran cosa en les competicions... Ahir per primer cop aquest equip arribava a unes semifinals amb tot el públic expectant davant d'un event que més enllà de l'esport ha de portar a Turquia a fer un pas endavant com a país. Turquia va notar i molt aquesta pressió (13 tirs lliures fallats!!), però en un partit emocionantíssim no apte per cardíacs es va acabar imposant a una Sèrbia quasi perfecte, que va merèixer guanyar, però que no va poder davant d'un equip predestinat per fer quelcom gran en aquest Mundobasket. Sèrbia va estar magnífica, dominant el partit durant 3 quarts i mig, amb un bàsquet de conceptes heredat de la gran tradició iugoslava, trencant de forma intel.ligent totes les defenses en zona pressionants que els hi plantejaven els otomans. Teodosic dirigia l'equip amb mestria, Keselj i Savanovic remataven des del perímetre quan hi havia qualsevol temptativa de reacció i Krstic s'inflava a rebots i a fer mal sota l'anella davant del més poderós joc interior turc. Turquia no podia imposar el ritme del partit tot i la seva gran defensa, i en atac s'ofuscava en jugades excessivament individuals. Ilyasova desapareixia i només Turkoglu, Onan, els bases (primer Arslan i Tunceri a l'últim quart) i puntualment uns pivots infrautilitzats anaven mantenint l'equip dins del partit, però sense acabar de rematar la feina. La sensació era que Sèrbia jugava perfecte, Turquia regular... i tot i això Turquia sempre estava allà, en una distància entre 1 i 8 punts. Fins que finalment, després de múltiples intents que mermaven la moral turca, Onan consumava la remuntada. A partir d'aquí Sèrbia va deixar de fer les coses bé, però Turquia ja somniant amb la glòria també i a falta de 4,5 segons Sèrbia es tornava a col.locar un punt per davant. Tunceri feia la cistella de la glòria a falta de 0,5 segons, temps suficient perquè Sèrbia encara disposés de la cistella de la victòria, taponada per Erden amb falta personal, però a veure quin mortal s'atreveix a pitar-la!! Turquia complia la seva missió i es planta a la final on l'espera la totpoderosa selecció americana.

Estats Units va guanyar còmodament a una Lituània decepcionant que només va fer les coses bé els primers cinc minuts. A partir de llavors 3 pèrdues de pilota culminades en els letals contraatacs americans col.locaven a EEUU en la diferència de 10 punts que ja no perdrien en tot el partit. Semblava que el partit acabaria en pallissa però Lituània sempre va frenar tots els intents de marxar de més de 20 punts, retallant-los fins als 10 punts, però allà es quedava. EEUU ahir era una selecció vulnerable amb un desencert en el tir exterior notable, però sembla que els lituans es conformaven amb perdre dignament. Un magnífic Durant (38 punts, record històric de punts en un mundial) liderava el desencertat atac americà, Odom el complementava amb una feina lluitadora magnífica sota els taulers i Iguadola borrava del partit a l'estrella rival, Kleiza (1/11 en tirs de camp). Però els nervis americans es notaven a la banqueta, amb un entrenador que cada cop utilitza més el seu cinc inicial i deixa sense jugar a la majoria d'homes. I és que EEUU torna a no ser un equip com ho havia aconseguit en les darreres Olimpiades. És una conjunció de bons homes, on només el cinc inicial accepta el regnat de Durant. Estats Units segueix imbatuda però ni molt menys sembla intractable. Brasil ja va estar a punt i ahir una selecció més forta que una Lituània B, que ja havia complert més que de sobres en aquest torneig, hauria pogut fer molt més mal.

Turquia-Estats Units, la final dels dos equips imbatuts durant tota la competició i que han mostrat ser els rivals més forts. Turquia ha complert amb la seva missió i ara falta rematar-la. Estats Units sempre té la pressió d'haver de guanyar i això ha de jugar en favor dels turcs, que en aquesta final han de jugar sense els nervis de les semis i jugar de forma molt més intel.ligent. Estats Units va mostrar signes de debilitat quan Lituània es plantava en zona, en aquells moments l'estel.la de Kevin Durant era més humana. Turquia ha de seguir amb les excel.lents zones pressionants que va plantejar a Sèrbia, perquè Estats Units no té els fundaments tàctics ni la intel.ligència dels balcànics. En atac Turquia ha d'aprofitar molt més el seu potent joc interior. Erden ha de jugar molt més que ahir contra Sèrbia i amb Asik, Ilyasova i Gollum han de castigar al solitari Odom. Si Turkoglu consegueix seguir fent punts però amb més camp i més encert, Onan encerta des del triple i els bases saben portar el ritme del partit, el miracle de Turquia és possible. Les pèrdues de pilota són l'altre factor determinant. Cada una d'elles és cistella fàcil americana amb els seus letals contraatacs, així que s'ha d'estar preparat per les garrotades americanes i no quedar-se protestant quan succeixin. Tanjevic prenia moltes notes ahir en la primera semifinal i estic segur té molt clar com s'ha de jugar. Si els jugadors ho aconsegueixen fer i tenen un mínim d'encert, una victòria europa que doni una plaça adicional per les properes Olimpiades és possible.

Mundobasket 2010: recta final

Ni l'eliminació prematura d'Espanya, ni la relativament incòmode victòria americana contra els russos, ni l'apisonadora turca que va esborrar als eslovens de la pista, ni sobretot el recital lituà contra Argentina eren coses que m'esperava malgrat que entraven dins el possible... Dos favorits classificats i dos elimintas. Aquest Mundial de bàsquet està demostrant que les previsions fàcils no existeixen i que els anàlisi previs als partits estan per trencar-se. Espanya no se'n va a casa abans d'hora perquè li toca lluitar per la cinquena plaça, una tasca més per honor que per utilitat, doncs aquests tipus de partits són completament inútils quan la classificació per les Olimpiades es jugarà en el pròxim europeu. Però Espanya cau de la lluita per les medalles perquè ha perdut la seva filosofia de què el bon atac infalible és aquell que va acompanyat d'una bona defensa.

Una filosofia que té molt clara Turquia, que esborrava del mapa a la sempre seriosa Eslovènia (per cert, país del món amb més jugadors NBA per habitant, dada freak sense més), precisament començant pel darrere, amb defenses asfixiants que no deixaven pensar clar al talent balcànic i que provocaven nombrosos contraatacs i transicions ràpides, sempre excel.lent culminades en cistelles fàcils. Turquia apallisava el seu rival perquè a més estava agraciada en el tir exterior, però queda la sensació que si aquest factor tant volàtil hagués fallat, els turcs haurien guanyat igualment, per menys diferència, però sense masses patiments.
Tot el contrari que Lituània, que segueix sorprenent a propis i estranys... Sí, la seva teranyina defensiva va ser clau per frenar l'Argentina que havia maravellat dos dies abans, especialment a un Scola que va baixar de l'Olimp dels Déus per tornar al regne dels mortals. Però els lituans van borrar del mapa als sudamericans també gràcies a un encert en el tir estratosfèric, amb un 8/8 inicial i un 50% percent final en triples, anotant-te 12!! La gesta em recorda l'exhibició ofensiva grega que va eliminar als americans en les semifinals del passat mundial... Però quan aquest encert es va esfumar en la final, els grecs van acabar sent una titella en mans espanyoles en la final.
Estats Units va guanyar, però suant més del previst, tot i que la victòria tampoc es pot considerar com a ajustada. El rodet americà no va funcionar aquest cop i el triomf es va consolidar en una segona part on es van dedicar a mantenir una distància de seguretat davant d'uns russos superiors en el rebot. Segueix sent el rival a batre, l'absència de pivots es compensa amb un joc físic i ràpid ben conjuntat després que els americans aprenguessin que el bàsquet FIBA només es guanya jugant com a equip, especialment sino portes a un Dream Team de debò. Però la dependència de Kevin Durant, autèntica estrella en aquest mundial, segueix sent molt marcada, i si algun rival troba una manera de parar-lo, la teòrica supremacia pot perillar de forma clara.
I què dir sobre Sèrbia? Doncs que es confirma que el relleu generacional s'ha completat. Després dels desastres del passat Mundial i de l'Eurobasket 2007 que els va excloure de les passades Olimpiades, plata en l'últim Eurobasket i semifinalista després d'eliminar a l'actual campió del món. Sèrbia torna a estar al lloc que històricament li correspon, liderats per les mans de Teodosic i Krstic, però acompanyats d'excel.lents treballadors secundaris que destaquen segons el partit. Sèrbia va guanyar per un triple final però va dominar tot el partit, i ara sense la pressió d'aquell que sap que ja ha arribat fins on li tocava, espera aconseguir alguna medalla en els dos partits que queden.

Sèrbia-Turquia: haver destronat a l'actual campió hauria de ser motiu de favoritisme, però és tal l'exhibició de joc dels locals, que si mantenen aquest nivell no tinc cap mena de dubte de qui serà el guanyador. Mostraran per fi els turcs un mal dia en algun aspecte?

EEUU-Lituània: La Lituània B segueix imbatuda, però el rival americà sembla massa ja per ells i normalment és difícil tenir dos partits perfectes seguits. De totes maneres Lituània intentarà seguir callant boques i trencant la guardiola de les cases d'apostes. Algú s'imagina fins on podria arribar aquest equip amb ALGUN d'aquests homes absents a la cita: Jasikevicius, Kaukenas, Siskauskas, Songaila, germans Lavrinovic, Petravicius o Ilgauskas?

La meva aposta (per la qual no m'hi jugaré diners vistes les meves dots de pitoniso) és una final Turquia-EEUU... i sincerament és la què espero perquè pot ser una final igualada i interessant. Qualsevol sorpresa en semis em fa témer una final més desigualada com la del passat campionat. En unes hores, la pilota es llançarà a l'aire en busca dels participants per al desenllaç final...

Mundobasket 2010: I ja no queden ventafocs

Buf, quina manera d'acabar els vuitens de final, el què prometia ser el partit d'aquesta sèrie ha confirmat les seves expectatives, amb un nivell de joc absolutament brutal i amb un partit que després del EEUU-Espanya de les passades Olímpiades tranquilament es podria col.locar com un dels millors partits FIBA de la història. Brasil ha intentat aguantar amb un Marcelinho increïble amb 32 punts, però qui pot guanyar a un equip que té a Scola en les files rivals. 29 punts de mitjana en la primera fase i 37 punts, 9 rebots, 3 assistències i sobretot, conseguint dirigint i decidint el joc del seu equip. Amb un Scola extraterrestre en aquest campionat un es pregunta què podria fer aquesta selecció si no tingués la baixa de Ginobili i tingués una alternativa decent a Prigioni en la direcció del joc.
Abans del partit del Mundobasket fins ara, Lituània es desfeia de Xina amb més problemes dels previstos i un Kleiza estelar (almenys atenent als balanços oposats de la primera fase) i ja en els dies anteriors, EEUU destrossava a Angola, Rússia es desfeia de Nova Zelanda (però sense acabar de convèncer en el seu joc), Turquia i Eslovènia donaven bones comptes de França i Austràlia respectivament (decebedores ambdues) i Sèrbia i Espanya derrotaven a Cròacia i Grècia en duels molt igualats, especialment en el derbi balcànic.
Així que després de l'intrascendent primera fase, els vuitens ja han acabat d'eliminar les ventafocs que quedaven i han portat cap a casa més aviat del previst a dues aspirants a medalla com Grècia i Brasil. Demà comencen els quarts, uns quarts que es presenten emocionants i que esperem segueixin mostrant nivells de joc similars al què s'ha vist avui en el derbi sudamericà.

El Sèrbia-Espanya inaugurarà els quarts de final. Ambdues seleccions van superar uns vuitens gens fàcils. Però Sèrbia va mostrar més dubtes dels què la seva primera plaça feien pensar. Espanya va mostrar una clara millora, però tampoc va desfer del tot els dubtes que sempre la persegueixen quan Pau no està convocat. Si Espanya confirma la seva trajectòria ascendent hauria de repetir la victòria de la final del passat Eurobasket, però especialment determinant es presenta el duel sota la pintura entre els NBA Krstic-Marc Gasol. Per fora, Teodosic i un Rasic que pot entrar en ratxes imparables seran el duel contra els Navarro, Rudy i Ricky. En cas de partit presumiblement igualat, les accions dels secundaris poden ser determinants (i sino que li diguin avui a Argetina amb l'estudiantil Pancho Jasen).

L'Eslovènia-Turquia completarà la jornada de demà. Turquia és la clara favorita. Invicta en aquest campionat, a més de forma arrolladora, un joc convincent, una bona química entre els jugadors i entre l'equip i el públic... Sembla que el projecte a llarg plaç de Tanjevic ha de donar finalment els seus fruits després de nombroses decepcions, però res del fet fins ara valdrà per res si l'equip no respon ara en el moment de la veritat. I és que la pressió de l'amfitrió pot ser el pitjor enemic d'una selecció on molts homes mai han arribat a finals de gran nivell. Les estrelles (Turkoglu, Ilyasova, Asik) han de tirar del carro i donar la tranquilitat a la resta de l'equip en els moments determinants. Davant seu una Eslovènia que, malgrat les habituals baixes en les grans cites, està mostrant un nivell de joc molt bo i sobretot, dóna la sensació de saber què fer en tot moment. Poden guanyar o perdre, però hauran fet el què havien de fer. Una selecció incòmode per a qualsevol amb jugadors amb els fonaments de l'antiga escola iugoslava.

EEUU-Rússia, el retorn de la guerra freda i els mítics duels dels 80. Malgrat que ambdues semblen lluny del seus millors nivells, EEUU segueix sent el rival a batre i no sembla que Rússia hagi de ser la selecció per fer-ho. Com a mínim si juguen igual que contra els kiwis, on només la seva superioritat física (que ara no tindran) va acabar sent decissiva. Un horrible partit dels americans acompanyat d'un partidàs rus (imposant el seu joc lent, però millorant molt en conceptes defensius) és l'única manera de què salti la sorpresa.

I finalment, el Lituània-Argentina tancarà els quarts de final. Difícil predir el rendiment d'aquesta Lituània B que de totes maneres segueix sent la única invicta junt amb l'amfitriona Turquia i la favorita EEUU... I a més remontant en quasi tots els seus partits!! Però quant davant teu es troba Scola, en forma de Déu disfressat de jugador de bàsquet, la victòria és quelcom difícil de conseguir. Kleiza s'haurà de multiplicar i la resta de l'equip haurà de combatre un cinc inicial argentí clarament superior. Un atac molt agressiu que provoqui problemes de faltes en els Scola, Oberto, Delfino, Jasen i Prigioni sembla el camí a seguir perquè els bàltics donin una sorpresa que sembla difícil, però no impossible per una selecció sense pressió que ja ha derrotat a pesos pesats com Espanya.

Uns quarts interessantíssims... que donaran peu a unes semis que, si no hi ha sorpreses, ja seran autèntiques finals anticipades.

Sobre l'escepticisme

I ara comença el mundobasket de veritat

Ahir va acabar la primera fase d'un Mundial, primera fase necessària per expandir la participació per tota la geografia terrestre però que careix de l'interés especial pels amants del bàsquet... i això que aquesta fase ha estat bastant més boja del què s'esperava. I si no qui diria que l'Alemanya capaç de posar contra les cordes a Argentina i derrotar a Sèrbia (finalment primera de grup) acabaria caient per un nou "Angolazo" (selecció que debutava perdent de 50!!). O que una Puerto Rico molt sèria en tot el campionat (però sempre quedant-se a les portes de la victòria) tornaria cap a casa després de perdre el partit a priori més fàcil... i donant la classificació a una Xina que culminava la jornada decisiva perdent de 47!! Per no parlar del regal de Nova Zelanda a Espanya amb la seva sorprenent victòria sobre França, col.locant de nou el creuament amb EEUU en una hipotètica final, malgrat el paper irregular de nou dels espanyols.
Però més enllà d'aquests successos, el mundial comença ara, amb eliminatòries pures i dures que converteixen en final qualsevol partit i que propicien l'emoció esperada en un torneig com aquest:

Sèrbia-Croàcia: l'última jornada ha propiciat aquest derbi balcànic, que malgrat tenir als serbis com a clars favorits, sempre manté l'especialitat de derbi. Vistes les sensacions fins ara molt haurà de millorar per això l'equip mediterrani per superar a un equip competitiu de nou al complet, i és que els croats han sellat la seva classificació guanyant només a Iran i Tunez.

Espanya-Grècia: l'equip helè ha repetit el teatre del passat europeu per buscar-se els millors creuaments, però aquest cop el tret li ha sortit per la culata. En els últims quatre anys sempre Espanya ha sortit vencedora i això ha redundat en medalla, però els espanyols hauran de recuperar el seu millor joc per superar a una Grècia que ha deixat bastant bones sensacions i qua hauria quedat segona si hagués volgut.

Turquia-França: després de la campanada inicial contra Espanya, l'atlètic equip francés s'ha vingut a menys enyorant l'etern lideratge de Tony Parker. Només els nervis poden trair a una Turquia amfitriona que fins ara s'ha mostrat intractable.

Eslovènia-Austràlia: Malgrat les múltiples absències, Eslovènia ha deixat molt bones sensacions, quedant segona de grup darrere EEUU en un grup gens fàcil. De totes maneres l'Austràlia d'Andersen i Maric pot complicar la vida en el què es preveu el partit més igualat d'aquesta branca.

Un servidor aposta clarament per Sèrbia, Turquia i Eslovènia, quedant els dubtes de l'Espanya-Grècia. Una derrota espanyola seria un fracàs en tota regla, una victòria donaria probablament la confiança per recuperar el bon joc i intentar emular el passat europeu. En cas de victòria espanyola veig el passi contra Sèrbia, però la semifinal contra una Turquia que ho té força bé la veig més complicada. Públic i àrbitres a favor i un joc com fins mai han mostrat, sembla que aquest és el seu campionat si saben suportar bé la pressió com a locals.

EEUU-Angola: un nou Angolazo es preveu aquí difícil, per no dir impossible.

Rusia-Nova Zelanda: per història, els russos serien clarament favorits, però la seva segona plaça és fictícia i els oceànics han sorprès gratament.

Lituània-Xina: ningú hauria dit al principi del campionat que Lituània B hauria passat sense cap derrota. Vist el vist, no sembla que els asiàtics tinguin grans opcions... El dia que els bàltics decideixin anar amb la seva selecció de veritat que tremoli la resta...

Argentina-Brasil: un altre derbi de pronòstic incert, dos grans equips inicials amb grans individualitats, Argentina sòlida però menys dominat que l'esperat, Brasil capaç de posar contra les cordes a EEUU i perdre contra Eslovènia. Probablement decideixi algun fctor sorpresa.

En aquesta segona branca, EEUU és la clara favorita per arribar a la final malgrat no anar amb les grans estrelles. Vuitens fàcils, quarts contra el rival de la guerra freda que tampoc hauria de tenir majors complicacions i semis contra? La veritat que és difícil predir el potencial lituà i el rival sudamericà que s'enfrontarà contra ell. En tot cas la final sembla assequible per EEUU.

Contra Espanya o Turquia?

Conocerás al hombre de tus sueños

Quan sembla que l'estiu de 2010 comença a donar els seus passos finals, arriba amb puntualitat anglesa pròpia del lloc de filmació la cita anual en les grans pantalles amb Woody Allen. El director novayorquès retorna a Londres per gravar una pel.lícula seva, malgrat que la història podria transcórrer en qualsevol altre ambient típic de Woody.
Conocerás al hombre de tus sueños (o You will meet a tall dark stranger, que com a mínim em sona bastant diferent, sense tenir un nivell proficiency que em digui si es tracta d'una frase feta amb el sentit amb què s'ha traduit el títol) és una obra estranya, difícil de classificar dins dels dos grans tipus d'obres típiques del director. El format és més propi de comèdia, amb un narrador que ens va saltant entre les vides dels personatges, marcats tots ells per la necessitat de trobar la seva mentida, el seu consol, el seu somni, amb els quals seguir mantenint la il.lusió per viure.
Una jubilada abandonada pel seu marit en plena tercera edat, un home a qui li aterra fer-se gran i vol tornar a sentir-se jove quan veu aparèixer els primers símptomes de demacrament, una "artista" enfrascada entre el luxe i la vida còmode i la gana sexual i un vidu obsessionat amb l'espiritisme formen el primer rectangle amorós. Un novel.lista d'èxit en plena crisi d'inspiració, una assistent de belles arts, un director d'una gal.leria de pintura, una estudiant de musicologia, formen un segon rectangle amorós, que bé podria ser un hexàgon.
Presentat així, la pel.lícula sona a comèdia desenfrenada i esbojarrada amb infidelitats sense ordre ni concert, però res més lluny de la realitat. L'Allen heptagenari sembla voler profunditzar més sobre el gènere humà i s'allunya de la comèdia sarcàstica per entrar en una comèdia dramàtica, de les què glacen el riure a l'espectador. Conocerás al hombre de tus sueños s'endinsa en la soledat, la depressió, el fracàs, l'autoengany... És cert que cap dels seus personatges és un desgraciat de debò (com mai ho han estat), però malgrat les seves il.lusions i lleugeres i passatgeres alegries, la majoria es veuen perseguits per les seves desgràcies, de les quals s'ensurten agafant-se al ferro roent que els permet seguir somiant.
Amb un planter d'actors destacables encantats de treballar amb el cèlebre director (Anthony Hopkins, Gemma Jones, Naomi Watts i Antonio Banderas, com a estrelles acompanyades de Lucy Punch, Freida Pinto i Josh Broslin i Roger Ashton-Griffiths), Allen entra en una nova dimensió del seu cinema combinant els seus dos grans gèneres i obtenint un resultat que probablement no arribi a tots els seus seguidors, però en tot cas, d'un nivell més que acceptable com ja ve sent habitual en ell.