The XX - Shelter

La meva participació al programa El secret de Catalunya ràdio

I l'enllaç oficial al podcast de la web de Catalunya Radio.

The Bravery

El problema d'un reproductor de poca capacitat és que sempre apareixen les mateixes cançons. El problema d'un de gran és que pots estar molt temps sense escoltar-ne de bones. No entenc com he pogut estar tants mesos sense escoltar aquell gran primer disc d'aquest grup.

De dioses y hombres

De Dioses y hombres és la nova pel.lícula del francès Xavier Beauvois, guanyadora del premi del Jurat a Cannes, i que es basa en la història verídica de 8 monjos cistercenses que van decidir quedar-se, en els anys 90, en el seu petit monestir del nord d'Argèlia malgrat la pujada del fonamentalisme islàmic que amençava a estrangers i musulmans que no compartissin la seva visió radical i desviada del Corà. La pel.lícula es centrarà en les reflexions conjuntes que realitzaran els eclesiàstics, amb la por per la seva vida per una banda, i el seu deure cap a una comunitat musulmana amb la qual conviuen des de fa anys amb perfecta sintonia per l'altra.
Malgrat l'interès que pugui despertar el tema (a qui no, ni cal que es plantegi la possibilitat d'anar-la a veure), i malgrat una crítica professional que de forma general la deixa bastant bé, un servidor no es pot sumar davant aquesta corrent general perquè no comparteix aquesta visió de fer cinema. I és que una història com aquesta probablement mereixi ser coneguda per més gent, però si un director no pensa en el públic, l'excès de realisme que grava i capta amb la càmara, s'acaba convertint en badalls primer, cops de cap després i mirades al rellotge finalment, això en els casos més seriosos (altres potser desitjaran internament agafar un fusell, convertir-se en fonamentalistes i acabar amb els monjos a mitja pel.lícula, i que em perdonin aquests per al comentari).
De dioses y hombres té dos únics mèrits per un servidor: posa en públic una història poc coneguda i interessant, i dóna la sensació de reflexar bastant bé la fe d'uns homes religiosos per qui res té més sentit que haver entregat la seva vida a Déu i la resta és secundari (malgrat els dubtes que molts ells també expressen, donant humanitat als què no tinguin una fe tan forta). Però curiosament, en una història d'heroicitat, ni els actors, ni el director, aconsegueixen transmetre aquella empatia necessària cap a l'espectador per sentir verdaderament el seu destí. Si això se li afegeixen els múltiples abusos del Sr. Beauvois, les conseqüències són les descrites anteriorment. Abusos en plans fixes que s'allarguen inacabablement abans de passar a la següent escena, un recurs perfectament lícit, però aquí sobreutilitzat i en molts casos injustificadament perquè la imatge no transmet res especial. Abusos dels salms dels monjos, única banda sonora en tota la pel.lícula (excepte una alleujadora peça de música clàssica en una escena de marcada firma francesa), que tranquilament ocupa una mitja hora que es podia haver escurçat la pel.lícula i l'hauria fet molt més apta per a tot aquell a qui no li encanten aquests cants (sobretot tenint en compte que a partir del segon no aporten cap missatge nou). Abús en el ritme lent, lentíssim de la pel.lícula, no es tracta de fer un thriller, però parlar de monjos no ha de voler dir que tot passi a dos per hora. I en general abús de molts diàlegs més buits que la solemnitat de l'obra vol fer creure, i alguns dels quals es podia haver sustituit per alguna escena que fes somriure a l'espectador; personalment, crec es podia haver explotat més la relació dels monjos amb el poble musulmà amb el què conviuen, i amb el qual a l'inici es mostra la seva plena integració.
No vull dir amb aquesta crítica que la pel.lícula no pugui agradar a ningú (crítics de debò a part), senzillament és una opinió personal sobre una història que, sense haver-la de destrossar a la manera de hollywood, si es podia haver dramatitzat una mica més, afegir-li alguna dosi d'entreteniment i fer-la més apta per a tothom. Difícilment crec que no avorreixi a ningú de la meva generació o més joves, però tampoc crec entusiasmi a molts de més grans. Un servidor més d'una vegada ha defensat el cinema apte per a minories, però no troba que aquesta història en sigui mereixedora.

Animal kingdom

Si a un li proposen anar a veure una òpera prima d'una producció australiana, l'únic actor conegut de la qual és Guy Pearce (L.A. Confidential, Memento, El conde de montecristo, En tierra hostil o The Road), probablement no entrarà essent conscient del petit diamant pulit que està a punt de trobar-se. Animal Kingdom no és la típica òpera prima prometedora d'un nou director que presenta les seves credencials per continuar la seva carrera posteriorment, el típic llargmetratge que agrada pel seu estil però que li falten pulir certs detalls, sino que es tracta d'una obra excel.lent en tots els seus sentits.
Deu anys confesa David Michôd ha tardat en acabar un complex i profund guió i posar-lo a les grans pantalles, un treball elaborat que aconsegueix davant l'espectador tots els propòsits que el guinosta i director confessa. Animal Kingdom ens transporta al món de la xusma de Melbourne, una ciutat especial que segons el director aconsegueix convertir als delinqüents en estrelles de televisió. Malgrat la llunyania que aquesta societat pugui resultar per a l'espectador, David Michôd aconsegueix transmetre una realitat que mostra aquesta integració universal de la delinqüència dins qualsevol societat, a l'hora que mostra aquesta particularitat de la ciutat australiana per donar-li aquest punt de novetat que tot espectador agrairà mentre li resulti creïble.
Joshua "J" Cody perd la seva mare a punt de fer la majoria d'edat i mancat de referents decidirà posar-se en contacte amb la seva àvia Smurf, qui l'acollirà. Això l'introdueix a la vida mafiosa dels seus tiets, dels quals la seva mare l'havia intentat allunyar, i ràpidament la seva vida passarà a córrer el mateix perill que ells.
Animal kingdom és una pel.lícula devastadora, que no estalvia moments dramàtics o de duresa, i a diferència de la majoria de pel.lícules de delinqüents la seva acció estalvia qualsevol excès que li faci perdre la seva credibilitat. Amb el ritme pausat característic de la societat australiana, la pel.lícula avança sense pausa, amb girs de guió inesperats però congruents, que mantenen l'interès durant tota l'obra. Una magnífica banda sonora que combina perfectament amb plans sostinguts durant uns segons inacabables transmet l'angústia necessària sobre el què està a punt de succeir sense haver de recórrer a falsos artilugis sonors. La fotografia també és excel.lent, demostrant que David Michôd no ha descuidat cap detall en la seva estrena. La interpretació també és molt correcta malgrat la desconeixença de la majoria dels intèrprets, i amb tots aquests ingredients no és estrany que l'obra guanyés el premi del jurat de Sundance.
Poques vegades una òpera prima es converteix en una obra mestra, però David Michôd aconsegueix amb Animal kingdom, des del poc tradicional cinema de les nostres antípodes, aquest resultat.

También la lluvia

Probablement el públic acostumat a les pel.lícules més aviat intimistes i de baix pressupost d'Icíar Bollaín quedaran una mica sorpresos davant la superproducció que ara ens presenta amb También la lluvia, i que l'ha portat a ser seleccionada per l'Acadèmia de Cine espanyola per intentar lluitar pels propers Oscars. La directora madrilenya, que debutava com a directora de llargmetratges el 1995 amb Hola, estás sola? i portava a la gran pantalla de forma magistral la lacra de la nostra societat que és la violència de gènere amb Te doy mis ojos (2003), segueix fidel al seu cinema de denúncia social, però intenta donar un pas endavant aquest cop posant-se al capdavant d'una obra d'extrema complexitat, tant per la història en sí com pels mitjans requerits.
También la lluvia explica la filmació (fictícia) d'una pel.lícula sobre la colonització espanyola de les Amèriques, amb l'arribada de Cristòfol Colom (Karra Elejalde), l'inici de l'esclavització de les tribus indígenes (amb la seva posterior reacció de resistència) i especialment la figura de Fray Bartolomé de las Casas (Carlos Santos) com a primera veu defensora dels drets dels indígenes. La pel.lícula està dirigida pel jove realitzador Sebastián (Gael García Bernal) amb l'ajuda del productor de cine Costa (Luis Tosar) i compta amb l'ajuda de nombrosa població local com a membres del casting. La gravació de la històrica Santo Domingo on va atracar l'expedició de Colom es realitza en aquest cas a Bolívia, i en mig d'aquesta esclata la Guerra de l'Aigua que realment va tenir lloc l'abril de 2010 en el país sudamericà (degut a l'intent de privatització de l'aigua per part del govern). Aquest conflicte influirá sobre el rodatge i marcarà profundament a alguns dels seus protagonistes.
Per a aquest complex guió, Bollaín s'ha encomenat a Paul Laverty, guionista habitual del director Ken Loach, qui també sol realitzar pel.lícules de caire social. Més enllà de la narració de les dues trames (real i fictícia) que s'entrecreuen, También la lluvia "parla de reistència i amistat" (segons paraules de la pròpia directora) i es recrea (potser en excès) en els paralelismes i contradiccions dels nostres protagonistes, que ocupen i defensen ideals molt diferents entre la seva vida real i la què representen en el film que estan gravant. Malgrat que tot això es va justificant de forma perfecta durant la pel.lícula, sense que es puguin trobar incongruències de guió, i l'interès de reflexar en pantalla la "doble moral" que arrosseguem la majoria de membres de la societat occidental, el cert és que el resultat manca de certa credibilitat dels protagonistes de la pel.lícula envers l'espectador.
I aquest és probablement l'únic defecte que se li pugui atribuir a una obra molt ben realitzada tècnicament, amb un guió complex i elaborat, un bon ritme de pel.lícula, amb un bon casting d'actors (fins i tot el debutant indígena Juan Carlos Aduviri com a líder revolucionari) i un interessant missatge social sobre un problema tan greu com és el de l'aigua, font necessària de vida, representat de forma bastant neutral, sense entrar en demagògies i donant veu a ambdues parts. Però aquest defecte probablement sigui suficientment important com per deixar cert regust amarg al paladar d'alguns espectadors i que la separi del què podria ser una obra mestra.