Islàndia dia 10: de capital i spa de final de viatge

Últim dia a Islàndia i per celebrar la bona sort que hem tingut amb el temps (el què no vol dir que no hagi plogut, sino que ho ha fet quan menys molestava), dia assolellat per veure, ara sí, Reykjavik, la capital d'Islàndia, amb 130.000 habitants i per tant quasi multiplicant per 10 la seva població respecte la segona població del país. De cop passes de poble a ciutat, que escalat aquí podria ser una metròpolis. I és que Reykjavik té tot el què un no ha trobat durant la resta de dies: carrers peatonals, bars, cafès, restaurants de totes les cuines possibles i botigues a tutiplen. Almenys en el centre, ja que la resta de ciutat sembla més residencial i extensa. Per agafar perspectiva, es poden pagar 7e per pujar a la torre de la catedral (austera però visitable sino gratuitament), o si es ve en cotxe, anar a Perlan, els antics dipòsits d'aigua municipals, i pujar gratis a la balconada amb vista 360 graus que aconpanyen el restaurant de luxe que s'hi ha fet a la cúpula.

Ja al centre, Reykjavik és una ciutat molt agradable i tranquila. Els carrers Skolavordistigur, Laugavegur i Austurtraeti concentren la major part de botigues, bars i restaurants, tot i que si de menjar parlem, no cal oblidar el frankfurt de xai de la paradeta a l'aire lliure Baejerins Beztu Pylsur prop del port. Abans havíem fet menjar thai en una terrassa al sol, no cal desaprofitar les boniques excepcions que a un li deparen. Una visita al museu de fotografia culturitzava una mica el dia, abans d'agafar el cotxe de nou i fer el comiat típic d'Islàndia: sessió al llac termal del Blue Lagoon. Aigües calentes, màscares de fang de silici, sauna, banys de vapor... Turistada per arribar relaxat a l'aeroport abans de suportar el retard de Vueling. 

Moment de dir adeu a aquest país meravellós i amb ganes de tornar-hi, potser a l'hivern per comparar (ni que sigui els pocs llocs llavors accessibles) i poder veure les aurores boreals.

Islàndia dia 9: de fisures continentals

El nostre penúltim dia servia per tancar el "Golden Circle", amb la visita al Parc Nacional de Thingvellir. Després del "tute" dels últims dies, ens preníem anb calma el llevar-nos i gaudíem de l'esmorzar que per sorpresa descobríem ens entrava a l'allotjament.

Thingvellir és famós per les fisures formades per la separació de les plaques tectòniques d'Europa i Amèrica i que en aquesta part conflueixen a Islàndia. Amb un ritme de separació de 3mm any, una esquerda prominent que en darrers 10.000 anys s'ha obert 70m i enfonsat 40m en el costat europeu domina els voltants dels centres d'informació. Es pot fer un trekking seguint l'esquerda, i arribar a la cascada d'Oxararfoss i posteriorment a la piscina de Drekkinggarhylur (on ofegaven culpables de crims seriosos) i després a Lögberg, primer parlament (a l'aire lliure) constituit a l'any 1930. Per qui vulgui caminar més, o no tornar pel mateix lloc o per la carretera, es pot completar un triangle amb dos costats de 2,3 km per veure la granja deserta de Skogarkot, amb algunes petites falles pel camí. Això sí, la granja són 4 pedres i no hi ha res a veure més que una vista al llac que també es pot obtenie des de la carretera i el camí és monòton, per tant és completament prescindible per qui per exemple faci el Cercle d'Or en un dia. Abans de fer-ho, ens acostàvem també a la falla de Silfra que comunica amb aigua al llac del parc. És famosa per les activitats de snorkel i submarinisme amb tratge sec que s'hi fa, però després d'escoltar un briefing breu decidíem que el preu era excessiu (130e snorkel de 40min, 300e scuba) - de totes maneres això és personal i segur ès una activitat a recordar.

La bona sort que ens acompanya el viatge feia que a l'acabar el trekking comencés a ploure, però tinguessim una única taula de picnic coberta lliure al costat del cotxe on començar a liquidar els queviures comprats al super. 

Aquesta sort però ens abandonava en els plans improvisats de la tarda. La planta geotèrmica de Nesjavellir, amb el centre de visites tancat. La cova Arnarker en el llac de lava de Leitarhraun, prop del poble portuari de Thorlákshöfn encara l'estem buscant... Només el curiós poble de Hveragerdi, enmig d'una zona geotèrmica i nombroses curiositats que un es troba donant-hi una volta, salvaven en part la tarda (tot i maleint no haver arribat a temps a fer un banyet al parc geotermal del centre del poble, tenia bona pinta per una entrada de només 300kr, però tanca a les 18h).

De nou a la guesthouse de Laugaras, comença a tocar en pensar a tancar el viatge, ja que demà és l'últim dia; és l'hora de la capital.

Islàndia dia 8: de gèisers i cascades

Després d'una nit moguda, amb dos alarmes d'incendi provocades per la calor de la sala de rentadores (sic), deixàvem els Highlands per dirigir-nos a la zona sud-oest d'Islàndia, la més habitada i de paisatges més "tradicionals", tot i que hi segueixen quedant algunes perles. L'objectiu del dia era veure dos de les tres atraccions del "Golden circle" (que no deixa de ser una ruta turística a l'abast per fer en un dia des de Reykjavik).

La primera parada però baixant de les muntanyes era la vall de Thjodveldisbaer. La reproducció d'una granja dels anys 1.000 sepultada per una erupció del Hekla i la bonica cascada de Hjálparfoss formen part de les seves atraccions. El Hekla per cert ens acompanyava de fons durant gran part del dia, desgraciadament amb el cim ennuvolat, i creuant els dits perquè s'esperi una mica a erupcionar (tot i que ascendir-lo s'ha convertit en activitat turística, ja fa 16 anys de l'última erupció i els geòlegs estan avisant que la pressió actual és superior a la de les dues últimes). 

Camí de Geysir apareixia també de fons el Langjökull, 2n glaciar en extensió d'Islàndia i al qual acabàvem descartant acostar-nos per la tarda després de la pallissa del dia anterior per carreteres 4x4. Geysir és una zona geotèrmica amb gèisers, la majoria només actius després de terratrèmols. El que li dóna nom a la zona és el més alt del món (70-80m), però difícilment gaudible. Per sort per al turista, a prop hi ha el Strokkur, que sí que deixa anar la columna d'aigua bullint regularment cada 5-10 min i pot arribar a 25-35m d'alçada, situant-se just per darrere de l'Old Faithful de Yellowstone (EEUU). A diferència d'aquest, però, la seva breu regularitat permet gaudir i poder gravar diverses explosions. El moment més espectacular és quan es forma una bombolla turquesa a la llacuna, que acaba explotant en una columna de vapor. 

La següent parada del Cercle d'Or era la imponent cascada de Gullfoss, que val una visita fins i tot pels què ja hagin donat la volta a la illa i vistes unes quantes. A la seva turística, però no excessivament cara cafeteria, dinàvem la típica sopa islandesa amb xai (i les noies una nova sopa de verdures, alternativa sempre oferta com a sopa del dia).

Descartada una ruta amb cavalls per la tarda, decidíem enfilar cap a la costa, deixant pel camí les motxilles a la Guesthouse Brekkugerdi de Laugaras (única on estem 2 nits). També de camí parem al cràter Kèrid, de 3.000 anys d'antiguitat, i on s'ha format un llac al seu fons de 55m.

Ja a la costa, el poble d'Eyrarbakki és la viva representació de la decadència d'un poble amb un passat actiu (principal port i càmara de comerç fins ben entrat el segle passat) que ara mateix no és res. El seu poble germà Stokkseyri té cases tan boniques com poc atractiu a oferir al turista (el concepte de poble de mar aquí és ben diferent).

Camí de tornada per una altra ruta, deixant enrere Sellfoss (principal centre neuràlgic de la regió) visitàvem les cascades d'Urridafoss, no gaire altes, però les més cabdaloses i amb una espectacular cunya al mig.

De sopar, ens regalàvem unes espectaculars pizzes amb llagosta al Cafè Mika de Reykholt, abans de gaudir de la magnífica pensió per descansar.

Islàndia dia 7: de creuar rius i muntanyes de colors

El setè dia tenia un destí clar fixat: Landmannalaugar. Una alternativa a tancar la volta a la illa per la ring road 1 prop de la costa sud-oest, i en canvi, entrant a la zona dels Highlands a l'interior. Després de comprovar la nit anterior que les condicions ho permetien i llevant-nos amb sol, decidíem accedir per l'accés sud de la F-208, tornant uns 40km enrere cap a l'est per la 1 desde Vik. Tal i com avisa és una pista de 75 km realment només apta per 4x4... Els 40 primers podriem ser "salvables" amb cotxe normal i paciència, però els 35 següents implica creuar constantment rius, alguns dels quals amb el nostre Renault Kadjar feien dubtar (i les senyals davant dels rius complicats no ajuden precisament a animar-se: les roderes no expliquen tota la història; no hi ha lloc millor per on creuar, tot canvia constantment; si no ho veus clar, no creuis...). Els primers els feiem darrere altres cotxes similars, la qual cosa ajudava, però quan et veus sol davant la tesitura és una altra cosa. El millor ha estat la competició a veure qui creua darrer en el pas més complicat amb un Qashqai que venia per l'altra banda. Finalment, he pensat en el "easy passable" que sortia ahir a la web de carreteres i he decidit mostrar-li el camí.

Un cop a Landmannalaugar hi ha nombroses alternatives de trekking pels voltants, famosos per les muntanyes de colors fruit d'una zona geotèrmica. Molta gent ve a fer-hi una espècie de "Carros de foc" de 4 dies, però també hi ha opcions des de 2-3h fins a tot el dia. 

En les opcions curtes, hem pujat pel mar de roques de lava (Laugahraun) fins a arribar a la muntanya fumejant i multi-color de Brennisteinsalda, amb magnífiques vistes de l'entorn. La baixada pel congost de Graenagil ofereix noves tonalitats al paisatge i vista en primer pla de la imponent muntanya negra de Bláhnúkur (també ascendible pels què disposin d'unes 3-4h adicionals). Al final de l'excursió, i tot i la forta pluja i fred que de sobte comença, el Juanra i jo decidim provar les aigües calentes (hot springs) del costat del campament base.

Sortim amb pluja (agraint no haver-la tingut a l'anada) de Landmannalaugar seguint la F-208 cap al nord, 35km boteruts però ja sense rius a creuar i via d'accés a l'estiu d'alguns serveis de bus. Arribats a la 26, cap girar a l'esquerra per uns 7km després trobar-se amb l'alberg Hrauneyjar Highland Center, única alternativa low cost de la zona.

Islàndia dia 6: de glaciars, deltes de lava, platges de sorra negre ipuffins (frarets)

El sisè dia començava refent de nou la ruta 1 entre Djupivogur i Jökursarlon, però aquest tercer cop no impedia que el Juanra descobrís encara una platja verge de sorra negre on fer una breu aturada.

Deixant ja enrere la nostra part més visitada del país, començàvem visitant Fjallsárlon, el germà petit de Jökursarlon, amb menys extensió, menys icebergs i sense sortida al mar, però amb la desembocadura de la llengua del glaciar sobre el llac més a prop per entendre d'on provenen els icebergs. 

Amb un dia ja molt més variable que l'anterior seguíem vorejant el gran glaciar per la ring road 1 fins a Skaftafell, entrada sud-oest del parc des d'on surten hordes de turistes a fer excursions organitzades amb crampons. Pels no interessats també hi ha nombroses rutes a peu totes les durades possibles pel parc nacional (amb més vegetació que la mitjana del país). D'un parell d'hores, hi ha la ruta circular S2, que puja a la cascada de Svartifoss (res de l'altre món després del què hem vist) i en comptes de tornar com fa la majoria pel mateix lloc, es segueix pujant uns 600m fins al mirador de Sjonasker, amb vistes al glaciar i la llengua sud-oest devSkeidararjökull, als pics propers de Nyrdrihnaukur i Kristinartindar; i els núvols ens impedien veure el Hvannadalshnjúkur, sostre d'Islàndia amb 2.110m. De baixada es pot visitar la granja històrica de Sel, amb sostre de gespa per camuflar-se amb el paisatge.

Unes 2 hores adicionals en cotxe porten a l'encantadora població de Vík. Pel camí, pluges fortes i sol anaven canviajt de forma tan sobtada com el paisatge: ara un delta de terra negre amb rius del glaciar, ara un mar erm de pedres volcàniques cobertes per molsa blanca, ara una zona de terra fèrtil amb cavalls, ara un desert de terra de lava, ara una illa atrapada pel delta, ara el glaciar Myrdalsjökull amb el seu volcà Katla a sota que pot erupcionar en qualsevol moment...

A Vík, un caminet porta fins a la platja de sorra negre, protegida per uns imponents penya-segats, i amb unes formacions rocoses de lava que surten del mar i s'eleven fins a 66m. A la platja al vespre, gavines, orenetes àrtiques i els divertits puffins (frarets) són fàcils de veure a l'aigua (i de regal... una nova foca nedant). Acabats els apartaments (a partir d'ara tot són guesthouses), sopàvem uns molt decents fish&chips i hamburgueses de peix i carn a la benzinera del poble. Amb l'estac ple, vorajàvem en cotxe la muntanya que protegeix Vík, per arribar a Dyrhólaey, punt més al sud de la Islàndia terrestre, i preciós lloc per veure espectaculars platges i formacions de lava al mar. En els seus penya-segats, al vespre (en el nostre cas eren les 21h) els puffins es concentren per socialitzar-se i és una hona oportunitat per fotografiar-los en primer pla. Cansats d'un nou llarg dia, ens dirigíem a la propera i aïllada Guesthouse Vellir a dormir.

Islàndia dia 5: de glaciars i llacs amb icebergs

El cinquè dia es presentava llarg, la falta d'allotjaments prop del glaciar ens implicava fer una ruta d'anada i tornada bastant important (consell si aneu a Islàndia a l'estiu, reserveu amb temps). Per tant, decidíem sacrificar la ruta que va vorejant el fiords de l'est i preníem la drecera recta que porta de Eigilsstadir fins a l'últim fiord més al sud: Berufjördur. La baixada des de les muntanyes de l'interior tornava a ser espectacular, amb l'aigua del mar entrant i les muntanyes nevades al fons. A la punta sud del fiord, Djupivogur, on teníem el nostre allotjament i ens tocaria tornar al vespre.

La carretera 1 va vorejant la costa en petits fiords i badies en aquesta part sud-est del país, en l'estret marge que li deixen les muntanyes. Fins al poble-port de Höfn, petites praderes i suaus muntanyes verdes dominen el paisatge, amb ovelles pasturant fins i tot a la platja. A Hvanes, una llengua de platja de sorra negra separa el mar d'una marisma interior (Lón) on nombrosos cignes hi neden i alimenten. 

Poc després de Höfn, muntanyes nevades comencen a aparèixer, preludi del glaciar Vatnajökull, el tercer més extens del món i que ocupa un 8% del país. Des de la carretera es poden observar llengües del glaciar que baixen fins prop de la costa i els cims nevats. 

Si fa bon dia (com el què vam tenir), val la pena pujar els 16km de l'empinada pista F985 fins a Skáfatellsjökull, entrada accessible al glaciar i amb fabuloses vistes a la costa i als llacs de l'ascensió. Des de la Jöklasel Hut es poden llogar motos de neu que permeten en una hora endinsar-se una mica més en aquesta immensitat de gel d'entre 400m i 1km de profunditat. És una activitat cara (160e/pers), a la qual ens vam animat el Juanra i jo, mentre l'Angi i la Silvia anaven caminant fins a una llengua del glaciar. En qualsevol dels dos casos, la pujada en cotxe de vertigen val la pena en un dia assolellat per fer-se una millor idea del glaciar.

Feta la baixada (més senzilla) continuàvem per la 1 fins a Jökulsárlon, un espectacular llac d'icebergs format per la baixada fins a nivell de mar d'una de les llengües del Vatnajökull. Els colors blavosos dels icebergs són espectaculars i veure el moviment d'alguns i com acaben desembocant al mar una experiència observable en pocs llocs del món. El llac es pot vorejar perfectament a peu obtenint una visió conpleta, sense necessitat d'agafar tours en zodiac o en una especie de bus amfibi que em va semblar un crim.

Després de totes aquestes espectaculars experiències, se'ns havien fet les 19:30 i ens quedaven les 2h de retorn, marcades per un autobús conduit per El diable sobre rodes i per un parell d'ensurts amb ovelles (sembla que al vespre estan especialment actives tornant de la platja a les muntanyes i creuant sense mirar). Tocava sacrificar doncs un sopar amb llagosta a Höfn, experiència segur recomenable pels què hi trobin allotjament.

Islàndia dia 4: de congostos, rius, cascades i fiords alpins

Diu una dita islandesa que si no t'agrada el temps, espera cinc minuts. Tot i que fins era havíem tingut temps variable, no era fins ahir que descobríem el sentit literal de la dita. Sol, pluja i vent ens anirien acompanyant amb canvis tan sobtats que vam anar coleccionant arcs de Sant Martí durant el dia (fins a 6 diferents).

La major part del dia el passàvem al Parc Nacional de Jökulsárgljúfur, un espectacular congost format pel riu Jokulsá à Fjöllum i amb nombroses possibilitats de trekkings molt ben explicats a la pàgina web i molt ben senyalitzats in-situ. L'entrada nord és a Asbyrgi, el final del congost abans que el riu desemboqui al mar, amb una imponent forma de ferradura, segons la llegenda fruit de la trepitjada d'un cavall alat dels déus vikings. La ruta de Botnsjörn (surt del parking més interior) porta a un parell de plataformes des d'on veure el riu aquí tranquil en aquest espectacular racó i si pugeu quatre escales de l'inici del camí difícil marcat podreu veure unes vistes magnífiques alçades de tot l'entorn.

Desfent el camí en cotxe fins al centre de visitants, s'agafa de nou la carretera a Husavik per al cap d'un parell de quilòmetres tombar a l'esquerre i agafar la pista boteruda 862 que segueix el riu pel costat occidental (hi ha una ruta alternativa més directa per l'altra banda  pels què tinguin menys temps). El primer punt d'interés és Vestardulur. La ruta d'1h de Karl og Kerling (sortida des del parking Hjodaklettar) permet no només veure aquestes dos roques suposadament parella de trolls, sino també seguir el riu per una espectacular zona de meandres amb roques de lava al voltant, i una "porta" que recorda els Senyor dels anells. El tros més llarg i boterut de pista acaba portant a Holmatungur, amb una ruta circular homònima d'1,5h. A l'anada es va per un caminet humid seguint l'afluent Holma fins a arribar a les cascades de Holmarfossar. Es torna per un camí més ample que permet veure el cabdalós i brau Jokursarlon i el seu estret pas per Katlar, un sub-congost dins el congost principal. Finalment la darrera parada porta a les cascades de Dettifoss (les més potents d'Europa) i Selfoss. Zona més turística perquè pel sud s'arriba en carretera asfaltada. Espectaculars les primeres però sense disposar d'una visió completa a la part inferior, recomano que agafeu xubasquero complet sino voleu quedar xops com nosaltres a la part dels pantalons (l'aigua que esquitxa la cascada sumada al ruixat que pot venir en qualsevol moment pot fer estralls). Selfoss recorda una mica a Godafoss, afegint-hi sub-cascades laterals, tot i que de d'aquest costat es veuen de més lluny.

Ja amb carretera asfaltada iniciàvem el trajecte cap a Egilsstadir, a la zona est, amb nombrosos canvis de paisatge en els menys de 200 km de camí. Ara paisatge erm lunar, ara un riu amb congost, ara una serralada de muntanyes verdes en fila (incloses 3 últimes que semblaven les piràmides d'Egipte), ara una vall amb cascades costants al costat, ara la muntanya nacional Herdubreid al fons... Cada canvi de rasant podia portar una nova sorpresa. Fins a arribar a la fèrtil vall de llac Lagarfljót (on sembla que també hi ha uns monstre) amb muntanyes nevades alpines al fons. Després de repostar menjar en un dels mítics supermercats Bonus a Egilsstadir, iniciem el breu ascens a la neu per trobar un llac format del desgel i que alimenta els rius que baixen a banda i banda. Les muntanyes nevades acompanyen en una preciosa estampa el pronunciat descens que porta a Seydisfjördur, bonic poble dels fiords de l'est a on arriben els ferris que venen d'Europa. Una beguda uns en un bonic bistro, una caminadeta els altres, per al cap d'una estona refer el camí enrere (pujada i baixada inclosa) i enfilar la vall del Lagarfjlot cap al nord quasi fins a la desembocadura al mar, i acabar dormint en les precioses Ekra Cottages, un parell de casetes de fusta amb molt encant perdudes en el mig del no-res.

Islàndia dia 3: cascada, llacs, zones geotèrmiques i balenes

Després de la quilometrada del dia anterior, el tercer dia era més lleuger de cotxe i oferia més atractius i activitats. De bon matí, sortint d'Akureyri cap a l'est, ens trobàvem amb Godafoss, unes precioses cascades de només 12m però força espectacularitat pel cabal del 4t riu d'Islàndia. La llegenda diu que es van formar a l'any 1000 quan després de convertir-se Islàndia al cristianisme (pressionats pel rei de Noruega), el líder del país va llançar al riu els antics déus pagans en aquest punt.

Seguint la ruta, el següent punt d'interés és el llac Myvatn, que val la pena vorejar per la carretera 848. A la part sud, de Skutustadir surt una petita ruta circular que transita per uns pseudo-craters que donen una bona visió a tot el llac. Seguint fins a la costa est, al parking de Spadir, un bonic racó amb vegetació alpina i roques de lava donen una bona foto. Més endavant Dimmuborgir és un camp de formacions amb roques de lava, espectacular però convertit una mica en la Rambla de turistes. A prop es veu l'imponent volcà Hverfall, al qual es pot pujar des de diversos punts (hi ha rutes de Reykhalid a Dimmubirgor a peu pels què tinguin tot un dia a Mytvan), el més fàcil dels quals és des de la base del parking de cotxes, prenent un desviament de la carretera principal. 

Ja des dels inicis de Mytvan, el viatger observarà al fons que el verd, blau i gris general del paisatge queda interromput per un marró erm i vermell, amb fumeroles que surten de la terra. Es tracta de la planta geotèrmica de Bjarnarflag, amb un llac blau turquesa al costat. Des d'allà val la pena ascendir en cotxe al Namaskard Pass (bones vistes de tota la regió Myvatn) i després baixar-lo per l'altra banda, per trobar-se a la dreta amb la zona geotèrmica de Hvrerir. Piscines bullents de fang, terra vermella i blavosa, sortides de vapor de la terra, forta pudor a ou podrit i una muntanya al costat per agafar perspectiva de la zona i de l'espectacular plana de roques de lava i brins d'herba que s'obre en la immensitat est encandilaran al visitant.

S'anava fent tard, així que sacrificant la zona geotèrmica de Kafla, ens dirígiem a Husavik per poder agafar el tour d'avistament de balenes de les 16:30 (75e amb Northsailing). 3h amb vaixell que em van deixar la sensació dels safaris. Molt emocionant al començament, avorrit al cap d'una estona... Esperar veure una bufada per l'esquena quan surten a respirar, veure el llom uns segons i si hi ha sort, acabar veient la cua quan decideixen enfonsar-se (en tot aquest procés intentar ser àgil per fer alguna foto amb el vaixell movent-se). I tornar a esperar minuts i minuts fins que algú avista una altra. Vam estar prou de sort: 5 balenes geperudes (1 de les quals molt a prop i una bona estona) i 2 rorquals d'aleta blanca. Pel camí, els divertits frarets apartant-se "nedant" del vaixell i altres ocells marins pescant peixos entretenien el viatge. Com a mínim a l'únic integrant no marejat, ja que els altres 3 estaven concentrats en no vomitar per la borda (no tots van tenir èxit).

1h de cotxe final ens portava cap a l'entrada de la remota regió nord-est d'Islàndia. Les muntanyes desapareixen i impressionants platges verges de sorra negre s'obren pas a la costa. Al primer poble de Kopasker ens esperava la casa on descansar, escalfar-nos amb una sopa i saborejar la carn de xai i vedella tendríssima que havíem comprat.

Islàndia dia 2: foques, fiords i antigues capitals

La sortida de la península per la costa nord es feia més llarga, ja que passat el creuament de Stykkisholmur, la carretera es convertia en pista de grava. A l'esquerre la costa dels Westfjörds s'acostava cada cop més, fent més estret el mar que els separa. Un parell d'hores ben bones després empalmàvem de nou amb "l'autopista" de la Ring Road (1), tot i que la deixàvem abans de l'esperat degut a unes indicacions del mapa on ens marcaven foques a la península de Vatnsnes. Al centre d'informació de Hvammstangi ens ho confirmaven, així que tot i la boira, el vent i el fred ens endinsàvem per les pistes que circumvalen la seva costa. Després d'un intent fallit a la platja de Svalbard, a Illugastadir veiem una colònia nombrosa de foques en els illots propers, aquest cop en terra ferma, tot i que un parell aconseguien deleitar-nos tirant-se a l'aigua i acostant-se a on estàvem seguint els xiulets de l'Angi. Donada la volta a la punta, a l'altra banda es troba la monumental roca de Hvítserkur, on ja amb marea alta no hi havia foques però teníem bones vistes per dinar de picnic.

Vatnsnes ens havia fet consumir un temps no previst, però ideal per saltar-nos Varmahlid i Saudarkrokur (per on conduint de pas no es veia gran cosa) i dirigir-nos directament a la península de Trollaskagi. Aquesta sembla més característica dels Westfjörds que de la resta del nord, amb les seves muntanyes nevades en comptes de suaus turons arrodonits. Fiords i sub-fiords acompanyen la carretera, amb vistes a les illes de Drangey i Málmey a la costa occidental i Hrisey a l'oriental. A la punta nord, llargs i espectaculars tunels permeten l'accés a les "ciutats" de Siglufjördur i Ólafsjördur. El fiord oriental de Eylafjördur s'endinsa espectacularment molts quilòmetres endins, estretant-se progressivament fins a arribar a Akureyri, segona ciutat d'Islàndia amb (sic) 16.000 habitants. Cosmopolita segons les guies, això vol dir que té una plaça i un carrer peatonal amb botigues, bars i restaurants, sense res especial a visitar. Però per més bàsic que sembli, això és un rara avis a Islàndia. Ho aprofitàvem conseqüentment per sopar de forquilla a l'agradable Kaffe Ilmur, degustant un excel.lent bacallà fresc, sopes i pastissos.

Islàndia dia 1: balenes, foques, lava i Jules Verne

Una densa boira ens rebia a l'aeroport de Reykjavik a les 2h del matí, la qual cosa ens impedia de primeres comprovar el mite del dia sense fi que es dóna a l'estiu en aquestes latituds. El retard de Vueling ens feia en aquest cas un favor, ja que entre recollir maletes i buscar un 4x4 se'ns feien les 3h passades, hora més "raonable" per iniciar la ruta. Autovia cap a Reyjavik, circumvalació de la mateixa (amb frenada inclosa per no xafar una comunitat d'ànecs que estava tan panxa ocupant els 3 carrils) i rumb cap al nord, amb l'objectiu de fer la volta a l'illa en sentit horari, sembla ser que el contrari del què fa la majoria.

4:30 a.m. Arribem al poblet portuari d'Akranes, ja amb plena llum diurna i tot tancat. Els vaixells i alguns fòssils marins del seu museu es poden veure però ja que estan a l'aire lliure. Cap senyal de vida humana.

6:00 a.m. Borgarnes. Tot tancat, menys una benzinera on per sort podem fer un bon esmorzar i comprar coca-cola per no adormir-nos al venir d'empalmada amb el vol nocturn.

Ja amb ple sol i la boira aixecant-se ens desviàvem de la Ring Road per dirigir-nos cap a la península de Snaefellness, dominada en bon dia per la vista de l'imponent Snaefellsjökull, un volcà amb glacera permanent, des del cràter del qual Verne va imaginar-se l'entrada del seu famós "Viatge al centre de la Terra". La seva ascensió requereix reservar un dia i disposar de crampons que no teníem, però la seva magnífica vista ens va acompanyar tot el matí mentre recorríem el litoral sud de la península.

Aquest s'inicia quan la carretera ja un gir clar a l'esquerre amb vistes a l'Ellborg, un cràter amb forma de tassa per posar ous durs. L'estreta costa queda atrapada per la serralada de muntanyes que domina la península, des de la qual neixen nombrosos rius i cascades, com Bjarnafoss, a la qual ens acostem per estirar les cames, a l'igual que des de Budir, d'on surten camins de ronda que voregen la costa de roques volcàniques i alguna platja.

Al bonic poble d'Arnarstapi ens esperava la primera sorpresa de la jornada: l'avistament llunyà però clar de dues balenes des de la costa. Per si no fos poc, a la següent parada a la ja per si espectacular Londragar (formacions verticals de lava just a la costa) i camí al far de Malariff, una foca ens saludava a pocs metres en el mar mentre remullàvem els peus a l'estret de Dinamarca. Al cap de res, una nútria s'escapolia entre les roques cap a l'interior terrestre (fugint de la foca?).

Contents de la sort tinguda, completàvem la visita al Parc Nacional amb la breu ascensió al cràter de runa de Saxholl (bones vistes de la zona i Geoenlàndia al fons), la visita del far de la punta de Öndverdarnes i picnic dinar a la preciosa cala de Skardsvik.

Cansats d'un llarg dia, iniciàvem la sempre difícil missió de trobar un supermercat on comprar queviures per auto-abastiment. Finalment Olfasvik ens oferia una "grocery shop", i desistint de demanar informació sobre els avistaments de balena organitzats, decidíem arribar aviat a l'apartament que teníem al bonic poble de Grundarfjördur i disfrutar d'un descans merescut.

El meu anàlisi del 27-S

Ahir vam viure una jornada històrica. Malgrat que alguns la neguessin, som molts el què vam anar a votar amb una il.lusió, que si ens haguessin dit fa uns anys que tindríem aquesta oportunitat, no ens ho hauríem cregut. Personalment estic convençut que hem arribat a aquest punt més per demèrits de la desastrosa política feta des de Madrid (i l'ús polític del Tribunal Constitucional), que per mèrits propis dels polítics d'aquí. Però d'una manera o una altra ahir els catalans vam poder sortir a votar en massa, amb una participació rècord, sobre la nostra sobirania, i això ja és una gran victòria de tots i de la democràcia.

Malgrat els triumfalismes de tots, les eleccions no han significat un gran canvi, el mapa polític entre partidaris del Sí, del No i del Sí/No roman bastant semblant, només amb trasvassos entre formacions de cada costat en funció del seu encert a l'hora de saber llegir aquestes eleccions. L'únic gran interrogant aclarit és el mite de la suposada majoria silenciosa contrària al procés, que ni amb una participació històrica i grans esforços dels partits constitucionalistes, ha canviat notòriament les relacions. Tampoc ha aconseguit l'independentisme fer el projecte més seductor més enllà d'aquests dos milions de persones que ja sabem movilitzades, i seria un gran error pensar que es pot seguir endavant com si res sense intentar guanyar més adeptes. Les úniques majories clares a Catalunya segons qualsevol estudi/enquesta/lectura dels resultats, són el desig com a societat de canviar el status quo actual i tenir més sobirania respecte Espanya, inclòs el dret a l'autodeterminació (sense que això vulgui dir per alguns independència). 

La majoria absoluta aconseguida en escons legitima al govern que surti (que no serà tampoc trivial de formar) a seguir avançant en un procés que permeti assolir els objectius majoritaris descrits, però per mi no autoritza ni a una DUI ni a preparar prematurament el país per una desconnexió que no ha refrendat una majoria de vots. Abans de gastar molts diners en estructures d'Estat que es refrendarien a posteriori (i no a priori), crec més útil dedicar els diners a polítiques socials que demostrin que efectivament des d'aquí som capaços de governar millor que des de Madrid i començar a guanyar suports dels votants que l'independentisme encara no té (especialment a l'area metropolitana) per sortir victoriós en un futur referendum. 

Amb aquests resultats, les eleccions generals a Espanya al desembre, segueixen sent claus per ensumar com ha d'evolucionar el procés, malgrat que a alguns els hi pesi. Encara que molts alberguem poques esperances, són també una part significativa la què creu que una via intermitja és possible, i s'ha de respectar igual. Un procés no pactat amb Espanya i la UE no compta amb suport majoritari. Per tant, el No d'un hipotètic futur referendum ha d'anar acompanyat d'una proposta clara dels nous inquilins de la Moncloa, i amb la força i autoritat que els hi donen els resultats d'ahir, és el què els guanyadors d'aquí els hi han de reclamar.

Lima, punt i final

Lima, capital de Perú i probablement injustament valorada per la majoria de turistes, que o la obvien completament o en parlen malament. Possiblement Lima és ideal per acabar més que per començar el viatge. Metròpolis amb més de 8 milions d'habitants, la garúa (boira quasi perpètua entre març i octubre) la converteix en més grisa del què seria. I és que quantes capitals poden pressir d'una badia amb platges que no te les acabes (com Barcelona s'han adonat que és un valor incalculable i estan treballant amb tot el front marítim no decent)? I quantes estan construïdes sobre uns penyasegats que delimiten les zones de platja? Les panoràmiques són sens dubte úniques... Després òbviament gran part de la ciutat té poc interés pel turista, però el seu centre històric no està gens malament, el turístic i barri alt de Miraflores ofereix un entorn segur per passejar dia i nit, i cultura i gastronomia ofereixen un atractiu addicional per almenys passar-hi un dia. Nosaltres n'hi vam passar dos interrumpurs: el primer marcat pel cansanci venint de Bolívia, el segon ja definitiu tornant de Huacachina i l'accident, la qual cosa no ens va permetre gaudir tot el què volíem. Vam poder però visitar museus gratuïts, veure arquitectura colonial al centre i gaudir de menjar criollo a la Panchita (del famós chef Gastón), chifa (fusió cuina peruano-xinesa) a Madame Tusan i els excel.lents entrepans de El Enano, una espècie de Frankfurt Pedralbes a l'aire lliure a Miraflores.

Huacachina: welcome to hell

Després d'un tranquil dia a Lima (que com a capital tindrà el seu post final juntant les experiències de les dues estades), decidíem passar els últims dies a Huacachina, un oasi enmig d'un desert de dunes prop de la ciutat d'Ica.

4:30h en bus de luxe de Cruz del Sur ens acostaven a Ica, descobrint-nos el paisatge desèrtic que marca la costa sud de Perú. Un taxi ens acostava ràpidament a Huacachina, amb la piscina  de l'hotel Mossone prometedora per una jornada de relax. Abans però tocava fer l'atracció turística del lloc: el tour amb "areneros" (buggies) pel desert de dunes (un somni complert) i sandboarding per les dunes. Paisatges increïbles només enterbolit pels madrilenys borratxus que ens tocaven com a companys d'arenero i la brutícia present en certes parts. Després de fer dos descensos amb sandboarding (emocionant però menys impressionant del què a proiri sembla), tocava sessió de fotos amb l'espectacular posta de sol.

El paradís ràpidament es va convertir en infern. A la tornada, i amb una conducció clarament imprudent (arengada dels putus madrilenys), el buggie donava 3 voltes de campana al passar la cresta d'una mega duna. Moments de pànic fins que tothom aconsegueix sortir del cotxe, contusions lleus per l'Angi i luxació de colze en el meu cas.

En comptes de sessions de piscina, hospital (recolocar braç i enguixar),  discussions amb l'agència i denúncia policial abans d'iniciar el retorn a Lima el migdia segúent. Un accident que per sort arriba a la recta final de viatge i un únic consell:

NO CONTRACTEU MAI OVER SAND ADVENTURES A HUACACHINA

NO CONTRATEIS NUNCA OVER SAND ADVENTURES EN HUACACHINA

DO NOT EVER TAKE A TOUR WITH OVER SAND ADVENTURES IN HUACACHINA

Santa Cruz y Monte de José

Els 265 km que separen la capital constitucional de Bolívia (Sucre) i la seva ciutat més rica (Santa Cruz de la Sierra) implicaven 15 hores d'autobús per una carretera vergonyosa en comparació amb les vistes fins ara. Les males combinacions de transport, en aquestes alçades de viatge, ens feien descartar fer parada intermitja a Vallegrande (poble on va estar exposat el cos del Che i on es troba un petit mausoleu) i per suposat La Higuera (poble on el van matar). La carta ens la jugàvem doncs a poder visitar des de Santa Cruz el Parc Nacional de l'Amboro (una reserva natural en la confluència entre les Cordilleras, l'Amazonas i les planícies tropicals de Chiquistania), tot i que els contactes previs per mail amb les agències recomenades per la lonely i tripadvisor havien estat infructuosos.

Arribats de bon matí al hostel jodanga (típic backpacker amb piscina, billar, bar, etc. però excessivament pesats amb les seves estrictes regles), 25 minuts a peu ens separaven del centre de l'anodina ciutat de Santa Cruz. Entremig, intent fallit d'esmorzar al Picolo (50min esperant per dos maleïts bikinis), substituit per sandvitxs i salteñas de supermercat. Fora de la plaça principal amb la seva catedral (i encara), Santa Cruz no té res a veure i poc a oferir (malgrat el millor nivell de vida que es percep en tota la ciutat) i decepciona especialment venint de Sucre. Així que ens vam dedicar bàsicament a tancar el tour pels dos dies següents abans de tornar al hostel per gaudir de les seves instal.lacions backpacker (inclòs sopar comprat al super i sessió de cartes Senyor dels Anells).

Lamentablement el tour per l'Amboro va acabar sent impossible. A diferència de Cuzco o Uyuni, les 4 o 5 agències de Santa Cruz són "simples" intermediaris (tot i que s'emporten la major part de diners, amb preus inflats que van baixant com més gran és el grup) que "sincronitzen" transport, amb guies (del propi parc) i els diferents allotjaments que s'hi troben. Fos perquè no hi havia lloc (al sud del parc) o no hi havia guies lliures (al nord del parc), ningú ens va poder oferir res a un preu raonable, i finalment amb amboro tours vam acabar contractant, una opció alternativa, que, de tant satisfactòria que va acabar resultant, no podem més que recomenar (sense la intermediació d'amboro tours però).

El Monte de José (hostal-jose.com o El bosque de José a facebook per reseves directes) és una parcel.la privada de 50ha de bosc tropical a uns 10km del parc. Òbviament no podem parlar de selva, però la obsessió per protegir la natura del seu propietari ha convertit aquest terreny en una petita reserva on a canvi d'un entorn vegetal potser menys exhuberant, serà més fàcil veure animals que al propi parc (tot i que no és un zoològic i no hi ha res garantit). Però més enllà de les caminades pel bosc, dels seus sorolls (branques cruixint, insectes, cants d'aus, l'increïble crit-lleó del mico udolador...), de la variada diversitat vegetal, i dels animals que pogueu visualitzar (colibrís, voltors, ocell carpinters i micos esquirols, capuccinos i udoladors en el nostre cas), sens dubte un dels grans atractius és José. Si algú esperava un terratinent espanyol ric jugant a fer de guia per hobby, la imatge de l'atrotinat Isuzu 4x4 de 28 anys el portarà a la realitat. Breus paraules descobriran l'origen alemany i el caràcter disfuncional de José, immigrant des de fa més de 30 anys (perquè es va enamorar del país), més compromès amb el país i la comunitat local que el 99% dels seus habitants... i més pobre que molts d'ells (entre altres coses per les moltes hores dedicades a activitats no pagades com la persecució de caçadors il.legals, apagament d'incendis, arreglar la instal.lació elèctrica i altres activitats per amor a l'art de la comunitat local). José és una excel.lent font crítica per entendre la societat boliviana ("el principal problema de este país es la educación, los padres se desentienden y la mayoría de profesores no tienen formación y son unos borrachos... así es imposible que el país avance"), la política ("Evo es buen presidente y apoya por primera vez la gente pobre, el problema es que los que le rodean tienen muy bajo nivel y los ricos del país no se implican con su sociedad"), la seva vida (plagada d'accidents i problemes i malgrat tot segueix tenint un caràcter optimista) i per suposat, la vida vegetal i animal que amb molts esforços intenta preservar. Una caminada de tarda-nit, una nit a la seva casa enmig d'un entorn privilegiat, esmorzar, caminada llarga pel matí i dinar van ser les oportunitats per poder gaudir parlant obertament i ampliant coneixement amb ell.

Per arribar, us caldrà gestionar el transport fins al bonic i tranquil poble de Buenavista (porta d'accés també a l'Amboro nord). Està 100km al nord-oest de Santa Cruz, per la bona i fortament transitada carretera Eje de Bolívia, que segueix cap a Cochambamba, Oruro, La Paz i Perú (per l'altra banda cap a Brasil). El camí permet veure l'important indústria que rodeja Santa Cruz (d'aquí la ciutat més rica) i al cap d'una estona vastes extensions planes agrícoles i ramaderes amb algunes plantacions tropicals, que em recordaven més Filipines, que la resta de paisatge vist fins ara a Bolívia.

De retorn a Santa Cruz, feiem un últim sopar bolivià a base de milaneses amb la Pitu, amb qui aquest cop sí podíem compartir quelcom més de temps per intercanviar experiències de viatge després del fugaç creuament a Copacabana.

Molt aviat al dia següent (i salvant l'overbooking d'Avianca), un vol deixava enrere Bolívia i ens portava de nou a Lima.

Sucre, capital constitucional del Estado Plurinacional

L'autobús deixava Potosí en un trajecte de descens de 3h que deixava l'alta muntanya per terrenys de pastura i agricultura, encara marcats per muntanyes i valls. Entremig de nombrosos turons apareixia finalment la dispersada ciutat de Sucre, on ràpidament ja s'intuïen edificis amb bastanta més classe que fins ara. Res a veure però amb la visió sorprenent del centre que rebíem després de deixar les motxilles al molt recomenable B&B Casa Verde. Sucre és sens dubte la ciutat més bonica de Bolívia, amb les seves cases d'estil republicá de color blanc, que junt amb les palmeres presents a les places recorda més aviat a una capital caribenya costanera (tot i que seguim a 2.700m). El sol atemperat i l'excel.lent menú de diumenge al pati interior de l'Hotel Posada ens donaven un pausa de luxe en un viatge que ja arribava a la vintena de dies. Diumenge tarda implicava una ciutat adormida i amb quasi tot tancat, així que gaudíem de l'arquitectura d'edificis i esglésies del centre, visitàvem el parc central (on sí hi havia molta vida) i acabàvem al vespre fent una cervesa des dels jardins del Cafe Mirador de la Plaza Azures amb panoràmiques a la ciutat.

Dilluns després d'un bon esmorzar, visitàvem el Musef (museu etnològic i folklòric), amb una excel.lent col.lecció de màscares que representen la diversitat ètnica del país, i una petita expisició sibre els Uru Chipayas, una de les minories ètniques que com el reducte gal (són tot just unes 3.000 persones) han sobreviscut i conservat llengua i cultura tot i les pressions milenàries d'aymares i espanyols. Després agafàvem el microbus 4 per visitar el Parque Cretácico, la major col.lecció mundial de trepitjades de dinosaures descobertes per casualitat en una fàbrica cementera. La visita guiada (12h i 13h) permet entendre millor sense sobrecost respecte l'entrada (30 Bs) unes petjades que es poden veure de lluny sense pagar. Unes reproduccions a escala de vàries espècies de dinosaure et porten una mica a Jurassic Park sense patir. 

Un plat de Chorizo (especialitat local) ens tornava a la vida abans d'una tarda de plena integració local. Primer assistint a la olaça principal a l'acte d'homenatge de dos soldats repatriats morts en la guerra de 1880!!! Amb presència de l'Evo Morales, tot l'exèrcit i els nens de totes les escoles (obligats a fer bulto). I després anant al cine a veure l'inauguració del XI Festival de Cinema dels Drets Humans, amb la peli peruana Tempestad en los Andes sobre la història de Sendero Luminoso.

Dimarts pel matí podíem visitar finalment la Casa de la Libertad (ja sense els fèretres del dia anterior), una interessant visita guiada (15 Bs) per veure on es va proclamar la independència del país el 1.825 i conèixer els personatges principals clau per aquest succés. Després finalment aconseguia provar les famoses Salteñas (una espècie d'empanades que només es venen fins al migdia), abans de fer una última volta i dinar pel centre, relax al pati interior del hostel i diririgir-nos a la terminal de bus per agafar un llarguíssim bus nocturn cap a Santa Cruz de la Sierra.

Potosí

Si ens pensàvem que els 3 dies de reggaeton a Uyuni havien estat prou tortura, les 4h de bus fins a Potosí amb música boliviana de flauta i cançons iguals ens van portar a punt del suicidi. Per sort el paisatge del trajecte era espectacular, fins a arribar a la ciutat que rivalitza amb El Alto (si no la consideres com a La Paz) com a ciutat més alta del món (amb més de 100.000 hab) amb els seus 4.090m. De totes maneres la rivalitat de Potosí és actualment amb el govern d'Evo Morales, contra qui van fer una aturada de 27 dies que va paralitzar la regió i hauria fet perillar la nostra arribada només una setmana i poc abans (90 turistes van quedar atrapats 15 dies durant les protestes). El motiu: tot i que la decadent mina de Potosí segueix sent una important font exportadora per Bolivia les inversions aquí són nul.les, i les promeses d'Evo després de la vaga de 2010 han quedat amb paper mullat. Això ens explicava el taxista, qui estava segur que aviat tornarien les protestes ja que no es va aconseguir res, però l'esperat cabildo probablement no tindria lloc ja que els pobles de la provincia sí donen suport al govern.

Amb aquest ambient arribàvem a l'històrica ciutat de Potosí, font de gran part de les riqueses de l'imperi espanyol gràcies a les mines de plata del Cerro Rico que s'imposa sobre la ciutat (8 milions de morts durant quasi 4 segles). El gran dilema que teníem era si fer cas a molts turistes que havíem trobat i fer la típica visita a les mines, on encara avui es treballa en condicions deplorables. Èticament se'ns feia complicat fer turisme i enriquir a certes agències en base a les penúries laborals dels miners. Per intentar valorar-ho vam anar a Greengo Tours, ja que l'amo Julio Zambrana és conegut activista pels drets dels miners. El seu discurs (molt anti-Evo també) de 45min no ens va però convèncer, tot i que si algú ho vol fer, recomano que ho faci amb ell o amb Big Deal Tours, agència formada per miners i ex-miners, i que li poden donar un toc més "humà" a la visita. 

Descartada la visita, Potosí ofereix molts més atractius. La mateixa tarda visitàvem la Casa de la Moneda i donàvem una volta pel seu magnífic centre amb arquitectura colonial, abans de fer un bin sopar com feia dies.

Al matí següent, un bus ens portava fins al Cerro per copsar breument l'ambient, i un altre bus ens portava fins al mercat de Chuquimia, des d'on surten busos cap a Tarapaya (30 min, 5 Bs). Allà, al Ojo del Inca, ens treuem l'espina de les Hot Springs que no vam fer a Uyuni. Un espectacular llac verd a l'antic crater d'un volcà amb l'aifua a 30 graus. Des de la carretera cal caminar uns 15 min. A la tornada cal esperar que passi un bus lliure (en el meu cas lliure era anar a una banqueta enganxada al parabrises i d'esquenes a ell). 

Ja de tornada a Potosí, feiem un almuerzo (menú del dia tradicional), abans de patejar tot el centre que ens faltava, trobar-nos una rua de celebració amb música i ball (però sense que ningú tallés el trànsit) i acabèssim la tarda ha més de relax amb un tè a la Plaza 10 de Noviembre i jocs de cartes a l'hostal Carlos V (que per cert té el millor mirador de la ciutat). Probablement no teníem un dia tan tranquil des del d'aclimatació a Cusco, però a aquestes alçades s'agraeix. Demà cap a Sucre.

De ruta pel Salar... i molt més

Malgrat sortir amb una hora de retard 20h) el bus de Panasur (més barat que todoturismo però sense wifi ni sopar) ens deixava a les 8:30 al desèrtic poble d'Uyuni, amb nombroses referències al Dakar dels últims dos anys i fins i tot un monument al centre del poble. Esquivant les nombroses dones que assetjaven venent tours ens dirigíem a la Plaza del Arce, on en un plis plas tancàvem el tour de 3 dies (750Bs) sortint el mateix dia amb Andrea Tours i la reserva per quan tornèssim al backpackers Piedra Blanca del costat. Això ens donava temps a poder fer un bon esmorzar abans de sortir a les 11h.

Dia 1: Salar

El tour bàsicament consisteix en anar anb un Toyota Land Cruiser un conductor/guia/cuiner i 6 guiris, en el nostre cas dos cosines suïsses universitàries i una mare francesa amb la seva filla de 12 anys. Presentats tots, sortim del poble d'Uyuni per trobar-nos en 5 minuts el Cementerio de trenes, un conjunt de trens vells i rovellats que van deixar tirats al mig del desert per fer espai a l'estació i amb el temps s'ha convertit en atracció turística i metàfora dels nostres temps.

Acte seguit, ja sí, direcció al desert blanc que es veu a l'horitzó, el Salar d'Uyuni, un immens mar de sal i la principal reserva de liti del món (encara molt poc explotada i per tant afegiria, encara, uns dels paisatges més espectaculars del món). Després d'una breu parada al poble de Colchiani (artesanies, etc.), dinàvem a l'hotel de sal (punt de sortida de les etapes del Dakar i nou monument) i ens adentràvem al desert blanc de sal d'Uyuni. És difícil explicar la sensació d'estar en un desert pla infinit blanc, amb estructures de panell d'abella de sal quan un baixa del cotxe. La perspectiva en aquest lloc dóna jóc a la imaginació per fer fotos impossibles (i veient fotos d'altres vam comprovar que no en teníem tanta :)). L'illa d'Incahuasi (30Bs) permet veure (a part de molts cactus) un horitzó encara més llunyà del Salar des del seu cim. Ja de tardes, i amb el sol baixant, tocava una darrere tirada en cotxe per deixar enrere el salar i arribar (per camins offroad) al poblet de San Juan del Rosario, on al hotel de sal zlos Lipez ens esperava una merescuda dutxa calenta i una excel.lent sopa/crema de verdures i pollastre al forn per sopar.

Dia 2: Lagunes, flamencs i desert

A les 8:30 sortíem esmorzats del poble i creuàvem un "petit" salar de borax, passàvem una base militar i arribàvem al mirador del volcà Ollagüe, en estat srmiactiu, és a dir va treient constantment una petita fumarola, fins el dia que pari o peti de veritat (ningú ho sap). Per sort no va petar, però l'aturada ens feia percebre el què seria el via crucis de tot el dia: un vent huracanat que ajuntat amb temperatures lleugerament positives (tot el dia és al voltant dels 4.000m) feia les breus caminades incòmodes. No per això calia disfrutar menys, i mentre el Toyota seguia pujant per camins cada cop pitjors, s'anaven descobrint diferents llacunes d'alta muntanya (Laguna Cañapa, Hedionda i Honda) amb un atractiu clar: els flamencs. 3 espècies diferents habiten aquestes fredes llars de gran alçada, constituint un espectacle difícil de veure normalment. Mentre el Toyota seguia pujant en les expertes mans de l'Ever, la poca vegetació desapareixia i arribàvem al desert del Siloli, un espectacular desert de sorra a 4.300m d'alçada, rodejat de muntanyes amb molts colors (minerals que ningú ha arribat a explotar) i amb cims lleugerament nevats propis dels Pirineus), un contrast espectacular. El vent impedia dinar en aquest entorn increïble, així que iniciàvem el descens pel desert entremig de sorra que causava problemes d'escalfament de motor que obligava a breus però regulars aturades. Visita al Arbol de piedra i entrada a la reserva d'Averoa (150Bs), per acabar dinar a l'"hotel" on tocava allotjar-se. Ben dinat, baixàvem a la Laguna Colorada, amb aigües parcialment rosades on l'espectacle dels flamencs encara aumentava la seva bellesa. Les llames que pasturaven als voltants complementaven la màgia del lloc. 

Amb el sol ponent-se, tornàvem per fer un sopar amb vi!!, gaudir de les estrelles breument (via làctia inclosa) abans de passar una de les nits més fredes de la meva vida a l'habitació compartida pel grup (sort del sac de dormir del Kili).

Dia 3: Geysers, lagunes i retorn

A les 5 del matí, sense llum i amb un fred que pela, esmorzàvem per sortir cap als geysers Sol de la mañana, arribant precisament quan els primers rajos començaven a entreveure's a 4.915m (conduint per sobre del Montblanc, sostre d'Europa). Després d'olorar a ou podrit i escalfar-nos les mans amb el vapor sortint, començàvem el descens fins a unes hot springs al costat d'una laguna, on els guiris podien banyar-se mentre acabava de sortir el sol (nosaltres passàvem degut al fred exterior que feia i el què suposava amb les tasques de  vestir-se i desvestir-se). 

Acte seguit tornàvem a ascendre passant pel desert de Dalí (sí com el pintor, degut als colors i formes que feia) fins a acabar arribant a les Lagunes Blanca i Verde, a un moment del pas fronterer amb Xile per San  Pedro de Atacama. Darrere la Laguna Verde l'imponent volcà Licancabur (5.960) posava per la foto.

Com nosaltres no feiem la ruta circular que fan molts (el nostre viatge fins ara i ara continuant per Xile i tornant a Peru pel sud), tocava un llarg viatge de 6h de retorn fins a Uyuni. Pel camí els paisatges seguien sent espectaculars i cap a la meitat els deserts passaven a paisatge més alpí amb rierols desglaçant-se i llames pasturant. Després de dinar al poble de Villamar seguíem baixant fins arribar a un altiplà pel pastoreig de llames. Com a parades abans d'Uyuni, el Valle de las Rocas i el poble miner de San Cristobal. 

Cansats de tant 4x4, del fred i menjar simplot bolivià (especialment els dinars on no hi havia cuina per escalfar), ens regalàvem una dutxa calenta al Piedrablanca Backpackers Hostel, un sopar de tacos i pizzes, i relax final a l'excel.lent i calenta habitació. L'endemà toca seguir la ruta amb bus cap a Potosí.

La Paz en dilluns

A diferència del dia anterior, dilluns començava ben assolellat a La Paz, la qual cosa no vol dir que a primera hora del matí no fes fred. Els carrers bullien d'activitat i gent, canviant ben aviat i radicalment la imatge un tant trista que ens vam endur a la nostra arribada el dissabte tarda.

Pel matí feiem la ruta pendent pel centre: Iglesia San Francisco, Catedral, Plaza Murillo (on hi ha el palau presidencial) i d'allà val la pena fer una pronunciada ascensió fins al Mirador del Killi Killi, amb unes panoràmiques espectaculars a tota la ciutat i voltants (muntanyes nevades i el més desèrtic Valle de la luna). I és que a part de l'arquitectura colonial i republicana i dels mercats del carrer, sens dubte les panoràmiques d'aquesta metròpoli de 2 milions d'habitants que ocupa completament una vall a 3.600m i les faldes de muntanyes que superen els 4.000m són uns dels grans atractius. 

D'allà hem tornat a descendre fins al desangelat mercat Camacho, per passar pel Parque Urbano Central i arribar a la plaça Bolívia. La zona del Sopocachi és sens dubte la part comercial i de negocis de la ciutat i l'ambient és molt diferent al casc antic. Acabant la llarga caminata a la Plaza Alvarado, iniciàvem el retorn a la zona de Sagarnaga per la bulliciosa Avenida 6 de Agosto. 

Després de fer les compres de viatge pels mercats-carrer prop de l'hotel desvansàsem una mica al hall abans de dirirgir-nos a l'estació de busos per prendre el night bus cap a Uyuni.

Baixant per WMDR

Igual que a Peru la recollida es produia en retard, però a les 9h ja estàvem de camí en un minibús ple de bicis de muntanya cap a la "carretera de la mort" o world most dangerous road. Sortint per la barriades de muntanya (com un Carmel a lo bèstia) ens acabàvem plantant ràpidament a la Cumbre, a 4.700m. D'allà iniciàvem un primer descens per carretera enmig de la boira i a la part final pluja. Al poble d'Unduavi tornàvem a pujar en bus fins a Chuspipata, on ara sí començava la famosa "carretera". L'antiga carretera que unia La Paz amb Coroico és actualment una pista plena de pedres i revolts amb un precipici de milers de metres al costat esquerre de baixada (que a més és pel què has d'anar). En algun trams la carretera és tan estreta que costa imaginar que abans hi poguessin circular autobusos, però bé, per algun motiu va rebre aquest títol honorífic. Per sort actualment a part de  bicis només hi circulen uns pocs vehicles locals (amb els quals cal vigilar).

Desgraciadament no vam agafar el millor dia: vam començar amb una boira que impedia veure el precipici que en tot cas s'endevinava. Uns quants quilòmetres després la boira deixava pas a un espectacular paisatge de selva muntanyosa i ara sí l'imponent precipici era ben present. Llàstima que la boira va donar pas també a una pluja que ens deixava calats i feia encara més dura una baixada de per sí exigent.

En tot cas a pocs lloc del món es pot fer una baixada des d'alta muntanya (4.700m a la Cumbre) fins a zona de selva (1.200m a Yolosa). Una baixada emocionant per amants de mountain bike. 

A l'arribar ens esperava una ecological house a la selva però desgraciadament no podíem gaudir de la piscina, segur un gran premi en dies assolellats. De totes maneres vam poder fer un dinar/sopar abans de fer un pesat retorn de 3h amb minibus per la carretera nova, o carretera no de la mort, sino de les panes (en poc més de 80km vaig veure'n 15). L'arribada a La Paz, aquest cop de nit i per tant amb tots els llums que il.luminen la vall i les faldes de la muntanya tornava a ser espectacular. Finalment a les 22h ens deixaven a l'hotel, cansats després d'un llarg i esgotador dia i amb la samarreta de supervivents de la carretera de la mort.

Notes sobre l'agència: vam anar amb Prodownhill (c/Sagarnaga 363) per 450 Bs. En general el servei bé, les bicis frenen i eren bones, però ja bastant fetes pols. Alguns del grup van tenir problemes amb les bicis i la resposta podria haver estat millor.

Bolivia capital La Paz

Amb els primers rajos de sol ens despertàvem per fer un bon esmorzar abans de prendre el bus local (no turístic) de les 9:30 que suposadament ens havia de portar a la terminal de busos principal de La Paz. Unes primeres rampes ens donaven vistes aèrees de Copacabana i el llac Titicaca enmig del paisatge d'estepa característic a aquestes alçades. Uns quants quilòmetres després la carretera es veia tallada per l'estret de Tiquina que uneix el Titicaca amb el només per comparació menys espectacular llac de Wiñaymarka. Mentre nosaltres passàvem en una barca entre San Pedro i San Pablo de Tiquina, el bus creuava més lentament sobre una barcassa. De nou a dins, seguíem el trajecte trobant-nos ben aviat una marxa festiva que el nostre conductor decidia apartar abordant-la de front per no perdre temps. Al cap d'una estona un gran altiplà sorgia al nostre horitzó amb els grans pics nevats que rodegen La Paz. L'entrada es produïa per El Alto, la capital aymara de Bolívia, començant per zones no asfaltades i passant a grans avingudes. L'arquitectura de totxo a la vista és la predominant. El moment més espectacular però és quan l'avinguda d'entrada comença a baixar i inesperadament descobreix La Paz. Una ciutat enorme en una vall a 3,600m i amb barris interminables que enfilen les nombroses muntanyes que la rodegen. Al fons els imponents Cerro Chacaltaya i el Huayana Potosí (6.088m).

Després de baixades interminables el bus ens deixa a la terminal del cementiri malgrat les nostres queixes. D'allà, no sense espera, aconseguim finalment un radio taxi que ens porta per carrers dubtosos fins al Hotel Sagarnaga, en ple centre de la capital.

La primera tarda de gestions i primeres impressions. Gestions per la moutain bike de demà i el bus nocturn a Uyuni de demà passat. 

Primeres impressions després d'un llarg passeig pel centre, des de la zona del Prado fins a la frontera amb Sopocachi. Capital de contrasts, amb edificis d'arquitectura notable i molts en runes. De gent benestant d'una capital de país i molta gent pobre demanant i esnifant pel carrer. De carrers transitats que tot d'una es tornen desèrtics i un pèl intraquilitzadors. De mercats al carrer turístics que tot d'una es converteixen en mercats locals de ferreteries, menjar o electrònica. I és que si alguna cosa defeneix La Paz, ja sigui des dels seus extraradis fins al centre són els mercats que ocupen molts dels seus carrers.

Al vespre, per tancar un dia cansat, ens regalàvem un bon sopar a base de filet de llama i milanesa amb quinua.