Super Manager 2006-2007

Com ja anunciava feia uns dies en el seu blog l'actual campió de la lliga privada que organitzo, finalment avui s'ha donat el tret de sortida per començar el joc de la supermanager organitzat per acb.com. En la què serà la seva cinquena edició, aquest joc seguirà pressumiblement augmentant la seva popularitat, enganxant any rere a any a més i més gent, fins i tot entre aquells a qui mai els hi ha interessat massa el bàsquet i que va portar a la pàgina de l'acb, si no m'equivoco, a ser la més visitada entre webs fetes a Espanya l'any passat.

El joc en sí no és tampoc original. No deixa de ser una versió més de les múltiples competicions que s'organitzen en diaris esportius o pàgines d'altres esports, en què hom ha de realitzar un equip en base a jugadors reals de la competició i obté punts en funció del rendiment real d'aquests. Quin és doncs el secret de la supermanager? Per una banda, sens dubte la facilitat de participar-hi, doncs és gratis i còmodament amb Internet es pot fer tot (bé, menys quan els servidors es sobresaturen). D'una l'altra la facilitat per crear lligues privades, que permeten fer competicions paral.leles a la general, on un participa contra els seus amics i per tant no es veu en una posició general de milers que podria desanimar. També trobo un gran encert el sistema d'augment i descens de preus dels jugadors en funció del rendiment, que fa que un també hagi d'administrar bé les finances i estar atent a les ratxes dels jugadors per tal d'augmentar el pressupost de l'equip. I finalment també diria el propi esport en sí. Efectivament si hi ha un esport on es faci un seguiment estadístic del rendiment dels jugadors, aquest és el bàsquet, on mitjançant la valoració acb s'obté una aproximació bastant propera i objectiva de com ha jugat un (per mi només faltaria un rati de rendiment defensiu, però és difícil definir-ne un que no sigui subjectiu). Això ha fet que molts amants de l'estadística s'hagin aficionat a aquest joc i obtingut resultats notables, a pesar de no ser abans amants del bàsquet. Perquè si una cosa també té la pàgina de l'acb és una base estadística increïble a l'abast d'aquells que hi vulguin gastar el seu temps.

Jo per la meva banda seguiré però amb la tàctica de sempre, sense convertir-me en un friki estadístic històric malgrat la passió que tinc pel joc. Naturalment aquest any allunyat del país i sense poder veure partits sí que n'hauré de fer més cas, però perdent la mitja hora justa setmanal basada en mirar les valoracions dels jugadors en les últimes jornades. Com la competència és cada vegada més forta (l'any passat la lliga privada va quedar en un puny entre diversos i aquest any entra gent de segon any, que va acabar forta però va pagar els errors inicials), aquest any però abandonaré l'equip de catalans per fer un segon equip competitiu amb possibilitats de guanyar. Pot ser un problema perquè divideixes la teva atenció, però això també serà una nova experiència que espero no em ratlli massa.

En quant a la lliga en sí, un any més perdem garanties fugades a la NBA com en Garbajosa, però com cada any noves estrelles han arribat a les quals s'haurà d'estar atent. L'emoció està en marxa i com cada any tothom està invitat a participar a la lliga privada passotistes 5. L'objectiu personal, recuperar el tron perdut per suposat.

Llamps i trons!!

Que diria l'estimat Capità Haddock. La que ha caigut aquesta nit! Algú recorda algún dia on durant tantes hores estigués ploguent tant i tronant tan sorollosa i contínuament?

Referències del blog

La veritat que no em dedico normalment a mirar, a través del comptador de visites, de quines maneres diverses entra la gent al meu blog, com fa l'amic Dani que fins i tot té una categoria molt divertida al respecte amb les búsquedes més divertides en un cert temps. Però de vegades en algun moment mort com avui és una cosa entretinguda de fer. La veritat que avui no he trobat cap referència realment divertida, però és curiós veure com acaba accedint la gent a la pàgina d'un.
D'una banda hi ha les moltes referències de pàgines d'amics, que indica el públic fidel i amic al qual sempre estic agraït. De l'altra hi ha la gent que accedeix a buscar informació mitjançant el google en la majoria de casos. Aquí hi ha dos casos: els què troben el què buscaven i els què no.
En el primer cas m'agrada comprovar que el meu blog s'està convertint en referència de búsquedes sobre certs temes més o menys especialitzats en català. L'estrella en aquesta última temporada ha estat sens dubte el post sobre Plutó, amb moltes búsquedes de gent que volia saber perquè Plutó ja no era una planeta i la nova definició de Sistema Solar i que espero que el meu humil article els hagi servit d'alguna cosa. De la mateixa manera hi ha d'altres búsquedes més aïllades sobre temes de motors, pel.lícules, llibres, centrals nuclears o les maravelles del món (aquest tema sempre apareix entre els més buscats) que venen a parar se'ns dubte a la meva pàgina pel simple fet d'haver estat buscat al google en català. M'agrada doncs contribuir a la nostra llengua escrivint per aquella gent que no renuncia a buscar coses en català, malgrat ser molt més fàcil de trobar quelcom interessant per Internet en d'altres llengües. Reafirma un dels factors que van pesar en el seu dia per elegir l'idioma en què escriure, renunciant a un públic més ampli que es podria tenir escrivint en castellà o anglès (a costa això sí de caure en les posicions de búsqueda del google). Això no vol dir que el dia que els amics de Translendium decideixin solventar el problema que tenen amb la codificació universal (que ja fa quasi un any que s'ho estan mirant...), no incorpori un traductor automàtic com l'amic Flop a aquests idiomes.
De l'altra banda és curiós veure també els què no han trobat el què buscaven. Curiós que la primera referència google de "Saló automòvil barcelona 2006" sigui el meu blog... parlant de la meva experiència en el de Madrid!! Divertides les búsquedes referents a "feina a santpedor" i "viure a Manresa" i que surti jo rajant de la meva experiència. I finalment les búsquedes curioses que venen a petar a un extranyament, només per combinacions de posts, com els "Toque de queda televisión", "Dibuixos animats de llunes" o "c-a-m-i-r-a s-e-xe".

Richtung Deutschland wieder

Després de tant temps incert ja tinc el futur una mica més planejat, ni que sigui només a un any vista, però qui mira més enllà? Després de deixar Gestamp fa uns dies em vaig incorporar a la "nueva SEAT", concretament al Centre tècnic, dins del departament EK-11 (Desenvolupament de l'estructura de carrosseria). Aquests dies estic veient com funciona més o menys el departament, coneixent les estructures d'un cotxe, l'ensamblat de la carrosseria i adaptant-me a un concepte d'empresa molt diferent a l'anterior. L'objectiu és preparar-me per el 27 de septembre anar ja a Ingolstadt a fer de SET-Leader d'un mòdul dins del projecte AU416 (futur Audi Q5). Ahir vaig conèixer a la persona que substituiré allà i la feina sembla realment interessant. Estar amb contacte amb els diferents departaments d'Audi i els proveïdors per transmetre els problemes als projectistes de SEAT que fan el disseny, evaluar les modificacions intentant evitar increments de costos... Aquests dies estic veient el difícil que és acabar dissenyant un cotxe, perquè cada peça afecta a molts departaments diferents (premses, chapisteria, elèctrics, electrònics, disseny, acústics, transmissions, tubs, aerodinàmica, etc.) amb necessitats diverses i molts cops contradictòries, així que contentar a tothom és impossible, però s'ha de mirar de satisfer al màxim les necessitats de tots. Qualsevol canvi que apliqui un departament pot fer modificar coses dels altres, així que és una feina constant. La posició de SET-Leader em permetrà conèixer moltes d'aquestes coses i, com sempre havia volgut, saber amb més profunditat què s'amaga i quina feina hi ha darrere d'aquests objectes tan habituals en les nostres vides i que sempre m'han apassionat. A més seré responsable d'unes poques peces d'estampació (la meva especialitat professional fins ara) i de moltes més de recubriments i aïllants tèrmics del pis del cotxe (degut a la diferent organització d'Audi), la qual cosa em permetrà introduïr-me en una nova àrea de plàstics i aluminis desconeguda per mi. Junt amb tot això una nova experiència a Alemanya, aquest país amb el qual sempre d'una manera o altra sembla que estic condemnat a estar-hi lligat.

El fenòmen del tuning

En la meva lectura habitual del blog del Dani he descobert avui el blog Memorias de un Naufrago. He quedat impressionat del seguiment que ha anat fent de la sèrie Lost (pels demés fans), però no és d'això del què vull parlar ara. Voltant una mica pel blog he trobat un post sobre el tuning, que realment reflexa la desgraciada realitat d'aquest fenòmen en el nostre país. I és que efectivament el fenòmen tuning a Espanya i Catalunya es limita als típics nengs que decideixen dedicar part important del seus diners en transformar cotxes de gamma mini (Ibiza, 207...) o compacta (Leon, Golf, C3...) en els autèntics desastres estètics per la majoria dels mortals que descriu Sabinaufrago en el seu post. No cal dir que per suposat totes les modificacions que es fan són autèntics nyaps, que no milloren en res la dinàmica del cotxe i que realment resulten poc pràctiques (sino mireu quants il.luminats van amb els spoilers del paraxocs davanter trencat perquè no han calculat les rampes dels seus pàrquings). No val a dir que cadascú és lliure de fer el què vulgui i que en tant que no condueixin com molts (que són un perill per la conducció) no hi tinc res en contra.

Però el què volia explicar en aquest post és que el tuning no és només aquesta vessant que aquí coneixem, i que en d'altres països (amb una cultura tuning més antiga) no té res a veure. Per major coneixement i haver-ho vist en persona parlaré de l'exemple d'Alemanya. Allà el públic tuning té un perfil completament diferent. És un tuning per adinerats que decideixen transformar el seu cotxe en dues direccions, que poden ser additives o no:
- Personalitzar o augmentar l'equipament o el luxe dels acabats interiors (sempre amb gust i mantenint la filosofia de cotxe - no de disco ambulant) i/o decorar més esportivament l'exterior , que en alguns casos contribuiexen a millorar l'aerodinàmica (spoilers, alerons, llantes, etc.)
- Millorar les prestacions o el dinamisme del cotxe, ja sigui augments de potència o postes a punt esportives dels bastidors (el què té sentit en un país que no dimonitza la velocitat, recordant un cop més que tenint el doble de cotxes i població que aquí, tenen la meitat de morts).

Es tracta de treballs artesanals, fets per autèntics professionals de l'automoció i amb coneixement. És a dir una posta a punt esportiva no es limita a retallar les molles de la suspensió a pèl, sino a canviar la suspensió per una nova dissenyada pel fabricant de tuning (fabricant perquè en alguns casos tenen una gamma pròpia, encara que naturalment un pot demanar un model a mida). Els augments de potència poden venir per canvis en l'electrònica, turbos, augments de pressió de bufat o directament posar motors i transmissions de cotxes de gamma més alta en models més modestos. Treballs d'enginyeria que un pot discutir si valen la pena (si tens els diners també et pots comprar directament un cotxe de gamma més alta), però que mereixen el seu reconeixement. El bon fer d'aquests fabricants es demostra en què es solen especialitzar en una marca i en alguns casos (com Alpina o Brabus) aconsegueixen rebre el reconeixement d'aquesta. El client? Algú a qui li encanten els cotxes i córrer i vol tenir un cotxe únic.

TSI: la revolució del motor gasolina

Recordo en la meva infància que el motor d'un cotxe era gasolina i que el Diesel era una opció només destinada a comercials, viatjants, gent que fés molts quilòmetres, amb els quals podia amortitzar el seu sobrepreu de compra, i aprofitar-se d'un preu de carburant considerablement més baix, així com del seu menor manteniment. La conducció era però una altra cosa. Sorollosos, lents d'acceleració, bruts... ningú conduïa un diesel per plaer.
El grup VW va revolucionar el concepte Diesel amb l'aparició dels TDi. Amb aquest punt de partida els fabricants es van llançar en una carrera frenètica de millores: culata multivàlvula, turbo de geometria variable, injecció directa d'alta pressió -en especial el sistema common rail-, catalitzadors i filtres de partícules i injector amb múltiples orificis. Totes aquestes millores han portat al motor Diesel a ser actualment més venut que els gasolina en molts segments, a pesar de què el preu del carburant s'ha igualat molt i que el sobrepreu de compra segueix existint. Fins i tot en els últims anys s'han extès els esportius diesel, un concepte que fa uns anys hauria fet estirar els cabells a més d'un. Potser un Diesel segueix sense emocionar a ningú com un gasolina que estires de voltes, però accelera i recupera millor i és més agradable d'utilitzar en el dia a dia.
El mateix grup VW que va fer capgirar les tendències ens porta ara una proposta que pot donar-li una volta més, ja que el concepte Diesel sembla haver arribat al seu límit si vol conservar els seus avantatges tradicionals.

Amb les sigles TSI arriba un motor gasolina que consumeix poc, que ofereix més parell des de baixes voltes (el que fa tan agradable de conduïr als motors diesel actuals) i que segueix permetent estirar-lo de voltes quan un ho cregui convenient (amb el seu so excitant) a més de seguir silenciós al ralentí (un dels pocs inconvenients que segueixen tenint els diesel) i tenir una gran suavitat de funcionament. Curiosament algunes de les claus han estat importar tecnologia Diesel, concretament la injecció directa (que permet augmentar la compressió i per tant la pressió efectiva a plena càrrega -que va directament lligat amb la potència) i la mescla pobre a càrrega parcial. L'altre clau és la solució de sobrealimentació. Utilitzar turbos de geometria variable com en els diesel és difícil degut a les altes temperatures del cicle Otto (només el nou Porsche 911 Turbo ha aconseguit aplicar aquesta solució). Hi ha d'altres solucions intermitges, com el turbo fix d'alimentació twin-scroll o el doble turbo escalonat, però VW ha buscat la solució més eficaç: combinació d'un compressor volumètric Roots (per baix i mig regim) i turbo fix (per mig i alt regim), treballant ambdós simultàniament en certes circumstàncies. Amb una excel.lent posta a punt s'obté l'efecte desitjat, aprofitant els avantatges d'ambdós sistemes (el Roots funciona des de baix però roba potència i perd rendiment en alta, el turbo si és gran per donar potència té un temps de resposta lent) i tenint molt parell en tota la gamma de revolucions.

El resultat? Amb un modest bloc de 4 cilindres de només 1400 cc (amb els conseqüents avantatges fiscals i la regularitat cíclica, equilibrat i suavitat de funcionament que l'estructura aporta) s'obtenen uns espectaculars 170 CV, uns bons 240 Nm (25 mkg) de parell màxim (i el més important amb un 90% disponible ja a les 1800 rpm) i un consum mig homologat en un Golf de 7.2 l/100 km (que sense ser com un gasoil, està molt bé i que en les condicions actuals s'ha de mirar bé fins a quin punt un amortitza el sobrecost de compra d'quest).
La lluita doncs està servida i el temps ens donarà quina tecnologia surt guanyadora, malgrat que com fins ara ambdues probablement seguiran convivint fins a la mort algun dia dels motors de cicle tèrmic en favor de motors el.lèctrics o piles de combustible.

Lie with me (2005)

Drama romàntico-psicològic canadenc que va arribar fa uns mesos a les nostres pantalles, el film decep en el seu conjunt malgrat ser interessants les pretensions que sembla tenir. A partir de la història d'una jove ninfòmana, el director sembla voler examinar l'addició al sexe i la complexitat de les relacions i l'amor. El problema és senzillament en com ho fa. Sense a penes diàlegs i múltiples escenes de sexe entre els dos protagonistes, de qui a penes se'ns descubreix res ni s'entén l'atracció boja que senten un per l'altre més enllà de la seva agressivitat sexual, és dificil que passada una estona l'espectador no es comenci a avorrir degut a la superficialitat amb què es tracta el tema. I és que si s'eliminessin les imatges sexuals, amb les escenes restants un no podria editar una història amb més coherència que la pogués tenir una pel.lícula porno qualsevol.

Mundobasket VI: i finalment un or d'Espanya

Partidàs espanyol que porta després de tants anys a la selecció de bàsquet a conquerir la medall d'or en un torneig mundial. Amb una defensa de llibre, preparadíssima tàcticament, Espanya ha desquiciat a una Grècia, que decebedora no s'ha sobreposat més en tot el partit i ha acabat apallissada. La lesió de Pau Gasol doncs no ha sigut traumàtica i Espanya ha guanyat jugant a la grega, amb una defensa increïble que ha deixat al rival en 47 punts, un rival que però ha fallat tot el que havia ficat l'altre dia amb EEUU, amb uns percentatges lamentables. Comença doncs el què pot ser una generació d'or del bàsquet espanyol, ja que aquesta selecció per edat li queda molt recorregut i pot assolir encara grans conquestes. A destacar a més dels grandíssims jugadors, l'excel.lent treball que ha fet en Pepu Hernández, inculcant un joc molt seriós, treballat i amb una mentalitat guanyadora, a més de demostrar que en Marc, sense ser el seu germà, pot ser un pivot molt vàlid i intimidador i posant en entredit l'ostracisme al què ha estat relegat aquest últim any per en Dusko a pesar dels evidents problemes en el joc interior blaugrana.

Mundobasket V o un nou fracàs d'EEUU

Tal com es preveia, ahir va començar el mundial de veritat amb dues semifinals interessantíssimes, on Espanya va acabar guanyant de 1 al final contra una recuperada Argentina i Grècia en un partit memorable es va afegir a la llista de guanyadors contra equips americans amb jugadors NBA. Qui preveia una Grècia ultradefensiva i amb joc lent (entre els què m'incloc) es va trobar amb un espectacle atacant, victòria grega per un sorprenent 101-95 i uns espectaculars 63% en tirs de camp i 71% en tirs de dos.
Ara a esperar demà la final (que per fi podré veure!!), que si es presentava bé per Espanya, ara s'ha complicat amb l'absència de Gasol, quedant un pronòstic incert, però que per mi torna a deixar com a favorita a una Grècia que està fent un mundial impecable (com Espanya) i un recital de què vol dir jugar en equip.
Precisament en concepte que una vegada més ha fallat en els americans. Sí que aquest cop han presentat una selecció més involucrada (que sembla tindrà continuitat fins a Pekin) i quan han pogut han posat l'espectacle i han mostrat la seva classe individual (com avui amb la còmode victòria pel bronze davant d'una Argentina fosa físicament, que haurà de començar a pensar en renovar-se). Però novament a pesar dels objectius clars i l'ambició per recuperar l'or han tornat a perdre. Llegint avui per pàgines americanes ho han assumit prou bé i han entès bastant el problema, molt més que molts fanàtics espanyols NBA que van escrivint pels llocs les mateixes excuses de sempre.
Que no era la millor selecció possible i que amb Shaq, Kobe, etc. guanyen l'or de carrer? Ja van dur una selecció així a Sydney (sense Shaq però tot d'estrelles) i sí van guanyar... però podien haver perdut si Saras hagués clavat aquell mític triple. Està clar que aquest equip tenia menyes estrelles que els que havien enviat últimament... però aquesta era l'estratègia decidida (i encertada per mi) precissament per refer-se dels últims cops rebuts. Així que és la millor selecció que ells han triat. Que els jugadors renuncien? Doncs bé, és un problema que ells tenen d'actitud dels seus homes (com l'han tingut en aquest mundial també Lituània i Sèrbia) que també compta per guanyar i demostrar qui és el millor.
Que les famoses normes FIBA els perjudiquen notablement? Per favor, que després de dos fracassos ja saben perfectament com es juga a la resta del món i ja no els sorprèn que els hi plantegin zones o que algú els hi escombri un tir rebotant a la cistella. Que guanyarien de carrer amb joc NBA amb defenses 1x1? Naturalment! Com pot guanyar qualsevol en qualsevol joc si es posa les normes a la seva mida. Aquí està la gràcia de les competicions internacionals. Competir sota unes mateixes normes. I encara tenen el privilegi de què se'ls hi perdona tots els passos de sortida (que tampoc ho trobo greu ni excusa vàlida per quan algú perd contra ells). Que la pilota FIBA és més gran? Han tingut un mes per acostumar-se com hem fet tots quan jugàvem en camps on pilotes i cistelles eren tot menys reglamentàries i bé que en uns minuts ens acostumàvem. Fins i tot he arribat a llegir en un forer forofo que la distància de la línia de 3 més a prop els perjudicava (sic).
Què ha passat realment? Doncs que encara que s'hagin involucrat més segueixen sense entendre què és jugar amb equip i preparar tàcticament un partit, ni fins i tot definir un cinc titular bàsic per a tota la competició. Han tingut un mes per preparar-se, però contra les zones segueixen atacant tirant purament d'individualitats. I en defensa lamentable, Grècia els va cosir a base de pick&rolls que no sabien com parar.
El mite doncs ja està completament mort i malgrat que probablement aviat tornaran a guanyar alguna competició, ja mai més seran l'equip imbatible al què tothom tem.

La joven del agua

Cleveland Heep tracta de passar la vida com pot després d'una terrible desgràcia personal, fent de porter i encarregat de manteniment del bloc d'apartaments The Cove. La vida d'ell i d'alguns dels veïns donarà però un gir, el dia que Cleveland descobreix a una extranya jove, Story, qui resulta ser una narf, una criatura fantàstica, ninfa aquàtica, sorgida dels contes tradicionals japonesos. La seva missió es veurà però compromesa per un scrunch, els seus enemics naturals, que mirarà a més d'evitar el retorn en el seu món. Els modestos veïns de l'edifici es veuran doncs involucrats en aquesta història de conte i alguns veuran modificades les seves vides.
Dirigida per l'hindú de Hollywood Night Shyamalan (El sexto sentido, El protegido, Señales, El bosque), ens presenta una nova història original i imaginativa amb el seu estil personal que barreja el suspens, el drama, l'humor i emocions realistes.
Com en El sexto sentido rellisca el guió en algunes escenes, però és sens dubte una bonica història per entretenir-se en el cine, sense pensar en temes profunds. Un conte per adults. Entre els actors destacar un bon Paul Giamatti (Entre copas) i la hipnotitzant Bryce Dallas Howard, en el paper de ninfa, així com el mateix director, que aquest cop es reserva un paper gens testimonial, com solia fer en les anteriors obres.