La destronització de Plutó

Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú, Plutó... Aquesta era una de les llistes que un havia de memoritzar quan era petit, la dels planetes del Sistema Solar, que en les meves èpoques també eren els únics que es coneixien, malgrat que se suposava que n'hi havia molts més. No era sens dubte la pitjor llista, de fet devia ser la més fàcil que mai hem hagut d'estudiar, almenys si ho comparo amb altres coses que recordo: rius d'Espanya, comarques de Catalunya, capitals de països o les insuportables llistes dels reis visigots. Podia no haver estat així, si algú hagués decidit que la cultura apresa a l'escola havia d'abarcar també el coneixement de tots els sàtel.lits, però per sort per a la majoria amb la Lluna n'hi havia sempre prou.
Doncs bé, des del 24 d'agost aquesta llista encara serà més fàcil, ja que la Unió Astronòmica Internacional va decidir relegar a Plutó a la categoria de "planeta nan", caient doncs de la llista amb estatus de planetes. L'excusa esgrimida ha estat una nova definició de planeta, segons la qual es requereix a més de girar al voltant del sol i tenir una massa suficient perquè la seva gravetat el mantingui en equilibri hidrostàtic (a la pràctica, li doni una forma quasi esfèrica), haver eliminat tot cos susceptible de desplaçar-se en una òrbita propera.
Descobert el 1930 per Clyde William Tombaugh, l'eufòria del moment va fer que la UAI i l'opinió pública internacional el classifiquessin immediatament com a planeta. Suposo que devia ser una època en què les millores en telescopis i les ganes per conèixer l'univers duia a una pressió per descobrir els racons del nostre sistema solar. El descobriment d'un novè planeta després de tants anys era tot un event. El problema ha estat que els ara més lents però constants avenços en la tecnologia han permès descobrir molts altres cossos que podrien ser planetes (tant en el sistema solar com fora d'ell). Fins i tot centrant-nos només en el nostre sistema (com així fa la UAI en la seva nova definició), el descobriment de UB313 el juliol del 2005 amb un diàmetre que podria ser superior al de Plutó posava en entredit la seva classificació. UB313 s'unia a altres cossos més petits però comparables: Ceres, en el cinturó d'asteroides entre Mart i Júpiter, i sobretot nous cossos del cinturó de Kuiper o el núvol d'Oort, com Ixion, Quaoar, 2004 DW i Sedna. El gran desconeixement que tenim de les regions més externes fa preveure una pluja de nous descobriments de cossos similars, així que la llista es podria fer incòmodament llarga i realment des dels inicis ja hi havien grans dubtes sobre si Plutó era una planeta.
Amb una òrbita molt excèntrica i inclinada respecte l'eclíptica (pla en què orbita la Terra, molt a prop també de la dels altres 7 planetes), que fa que en certs periodes estigui més a prop del Sol que Neptú, una composició de gel que trenca la teoria de planetes rocosos interns i grans gasosos externs i un tamany més petit que la nostra Lluna, la decisió inicial ja va dur controversia i rumors de què era l'únic candidat a planeta possible que seria descobert per un americà. 76 anys després s'ha hagut de tornar enrere, els nous estudiants tindran un nom menys a aprendre i amb el pas dels anys potser Plutó serà tan desconegut com els molts satèl.lits, asteroides, cometes i OTN (objectes transneptunians) que orbiten també en el nostre Sistema Solar.