Eleccions per a la Generalitat 2006

Per un pèl, però finalment vaig poder votar per a les eleccions del Parlament de Catalunya, abans d’iniciar el meu exili alemany. Finalment vaig complir la intenció avançada fa un temps, i davant la manca d’alternatives que em fessin el pes,vaig votar a EI (Escons Insubmisos), els quals han triplicat els seus anteriors resultats i amb més de 6000 vots s’han col.locat com a 8a força més votada. Si sumem aquests vots als del Partit pel Vot Nul, als vots en blanc (més d’un 2%, tot un rècord) i a l’abstenció (46 % aproximadament, segona més alta de la història), sens dubte, els grans guanyadors han estat els què n’estan farts dels polítics que tenim. Hauria de ser motiu de reflexió per a ells, però ja els coneixem, res canviarà.

El guanyador de les eleccions ha estat CiU. Aquest cop sí que no hi ha dubte, ni res on agafar-se, ha guanyat per escons, per vots, i a més, després de 2 eleccions sense aconseguir-ho, en les quatre províncies. De totes maneres han quedat molt lluny d’una victoria per majoria o quasi, com pretenien a través de la seva campanya agressiva contra el govern tripartit. La seva posició de clar guanyador s’ha produit més per demèrit del PSC (que és el què ha perdut més), que per mèrit seu i de la seva campanya. Un es pregunta si per guanyar calia tan rebombori i sobretot tancar tantes portes per negociar, perquè ara correrien el risc que ERC (l’únic partit amb qui poden pactar després que Montilla descartés una Sociovergència que seria la seva tomba política) els engegés a fregar. Ho he posat en condicional perquè els enfadaments polítics són teatre i si ERC vol pactar ho farà igual, i de fet diria que a poc que CiU es mostri generosa, aquest cop hi haurà govern nacionalista (i a veure com va, perquè quina ràbia em fa el Mas president).

El PSC i Montilla han estat els grans perdedors d’aquests comicis. Han donat escons a CiU, ICV i al nou partit de Ciutadans. No crec que tan trànsfuga respongui a un descontentament en especial cap a l’actuació del govern de Maragall (ja que ICV ha rebut molt vots de PSC i ERC), com del què presentaven pel futur. Maragall seria el què era, però la gent sabia què votava. A Montilla li ha faltat capacitat de comunicació, de transmissió de lideratge i d’idees clares. Fa 3 anys la gent sabia que votava tripartit, però aquí un Montilla massa conservador i depenent de Madrid (sino què tant ZP aquí) no ha dit què volia. Resultat: sector nacionalista no radical del PSC cap a CiU, sector Ibarres catalans cap a Ciutadans, i sector PSC descontent però catalanista i d’esquerres cap a ICV. Un bon cop, Clos següent candidat? Dependrà del què acabi passant, i és que gràcies a ICV, ERC torna a tenir la clau per reeditar el tripartit, amb la qual cosa Montilla podria ser el primer president nascut fora de Catalunya (deixant constància que aquest fet me la pela, em preocupa més la seva falta de caràcter i el sucursalisme a Madrid).

ERC ha resistit (totes les enquestes els feien perdre més), com deia Carod Rovira, que per primer cop vaig sentir dir a un polític que no ha guanyat. De totes maneres, deixant de banda aquesta humilitat i malgrat la campanya força sensata que han fet, poca autocrítica vaig sentir per justificar que han perdut dos escons. Sí que és certa la campanya mediàtica contra ells, però els múltiples errors seus també hi han estat. De totes maneres, sembla que la majoria dels electors han persistit amb ells, el què els hi torna a donar la clau per decidir amb qui governar, la qual cosa m’alegra a pesar de no haver-los votat. I és que els demés encara són pitjors (opinió personal). Ara tenen una boníssima oportunitat per demostrar que han après i millorar la seva imatge, per tornar a seguir el camí ascendent que havien dut els últims anys. I per la següent, potser un canvi de líder?

El PP en la seva línia catalana. El seu sostre de vots sembla que ja està assolit a pesar de comptar amb el millor candidat, en quant a saber parlar. I és que mentre a Madrid hi hagi Acebes & Co, el PP aquí no puja a pesar de Piqué. I si es manté en Piqué, tampoc pujaran amb aquest vot immovilitzat més fatxa que sí els vota a les generals espanyoles. Un joc massa dificil de dur a Catalunya i a sobre ara tenen competència antinacionalista, que els hi ha tret un escó.

ICV ha estat l’altra gran guanyadora, pujant de 9 a 12 escons, fruit dels electors descontents d’ERC (2 escons) i del PSC (1 escó a Lleida després de 20 anys). Un resultat lògic i que m’alegra que hagi acabat en ells abans que en d’altres, malgrat la meva discrepància amb la seva política antinuclear i antiinfraestructures. De totes maneres, per relativitzar el seu triomf, dir que han guanyat el vot descontent dels partits que durant la legislatura han arriscat més. Ells eren els tercers, els que no deien res, cap escàndol, però cap acció que ningú recordi, més que mers comparses del PSC. Ara els hi ha donat rèdit, però si volen seguir creixent caldrà que mostrin més personaliat, sino poden perdre ràpid el què han guanyat.

I finalment Ciutadans, el partit fundat per Boadella & Co, que sense que ningú sàpiga què proposen, amb el seu tret anticatalanista, han aconseguit ni més ni menys que 3 escons, venint del no res (que sempre costa per la falta de suport mediàtic, a pesar qe ells han tingut quelcom que els demés no han tingut). I qui es pensava que seria un vot que dividiria la dreta espanyolista, res de res... 1 escó al PP i 2 al PSC. I és que el partit es defineix d’esquerres i laic, així que ha aconseguit el vot socialista espanyolista (Ibarres i Bonos que visquin a Catalunya). Sens dubte és un buit que hi havia a la nostra societat com han demostrat. I mal que em pesi (Libertad, libertad!!!, sense comentaris, malgrat que algunes coses que deia Albert Rivera eren certes) és el partit que té més potencial per crèixer.Un cop assolida aquesta base no representada fins ara, si la consoliden i amplien el seu discurs tenen davant seu un gran panorama: el 30% que sempre s’absté. No l’obtindran tot, però només que aconsegueixin un petit bocí, ja són escons. Només que suavitzin una mica el discurs anticatalà (almenys amb l’idioma) i ampliin el de concentrar-se en el dia a dia (abans educació que seleccions esportives, per exemple), tenen un possible llarg camí que recòrrer.

I és que és el què he dit sempre.Si el nacionalisme català vol crèixer, de vegades s’hauria de concentrar més en el què ens uneix a tots els catalans: finançament, educació, sanitat, vivenda, immigració... Quan aquí estem tots satisfets després ens concentrarem en si l’Estatut ha de dir nació, en si tenim seleccions, etc. No és que no poguem seguir avançant en la nostra identitat nacional, però es tracta de fer feina sense que això sigui el dia a dia del debat polític, que és el què percep la gent.

Aufwiedersehen Barcelona

Finalment ha arribat el moment, ha passat poc més d'un mes que ha estat com el.ludir la realitat, la de deixar novament per un temps la meva estimada Barcelona. I és que encara que no fos estar aquí els caps de setmana, fins ara era com seguir vivint aquí i que el treball fos una llarga reunió de 5 dies. Però ja s'ha acabat, demà, mermat de forces per l'acumulament de estrés de l'última setmana que se m'ha acumulat a la columna, partiré amb el meu cotxe, carregat com els marroquins a l'estiu, cap a aquesta ciutat, que encara no he volgut descobrir (per tal de no esgotar-la massa ràpid), que serà la meva nova llar durant el proper any (i probablement any i mig). Una ciutat novament antagònica a la meva Barcelona, però amb moltes oportunitats de viatjar, amb la nova experiència que significarà viure sol en un pis agradable, recuperar de l'època de l'Erasmus el tornar a fer totes les tasques domèstiques (afegint-hi aquest cop el maleït planxar) i espero com en les altres experiències forànies, el conèixer gent i activitats noves. Serà més difícil aquí conèixer gent, però amb el temps suposo que és inevitable el trobar un grupet afí. Entremig, aquest cop sí, baixades regulars a Barcelona, per no perdre els llaços que espero recuperar al meu retorn, que espero ja sigui el meu establiment definitiu aquí.
En quant a aquest modest espai, espero que romangui tancat el mínim temps possible (tot dependrà de l'eficàcia del DSL alemany per donar-se d'alta). Salut i fins aviat estimadíssims lectors.

Scoop

Una mica decepcionant l'última obra de Woody Allen. Després d'una gran obra com Match Point, on per contra el director neoyorquí abandova el seu estil particular, el retorn a les comèdies enrevesades no sembla haver-li sentat massa bé. Repeteix això sí escenari respecte l'última obra, aquest Londres aristocràtic ple de clichés que no demostra conèixer tan bé com el seu tradicional Manhattan. També repeteix la seva nova musa (malgrat que sembla que no sortirà en la següent), la grandíssima actora i icona sensual del moment, Scarlett Johansson, qui en aquesta obra ni repeteix la magnífica interpretació de l'anterior, ni atreurà tant al seus fans del seu físic, emmascarada amb unes ulleres horribles i amb algun quilet de més. Torna a flirtejar el director amb les càmeres, amb un paper protagonista que als seus setanta-un anys de vegades frega ja en excés el patetisme.
És dolenta doncs la pel.lícula? No, ni de bon tros, és una comèdia entretinguda, amb alguns gags bons i alguns comentaris àcids que faran les delícies dels seus fans. Però no aporta res de nou a la seva filmografia i es troba un graó per sota de les comèdies que l'han portat a la fama.
Caldrà esperar a veure la següent obra, que tindrà l'alicient d'estar rodada a la nostra estimada Barcelona (sembla que Woody vol premiar al públic europeu fidel que l'ha encumbrat), per veure si recupera el seu millor nivell.

Das Parfum - Die Geschichte eines Mörders (El perfume)

Pel.lícula basada en la famosa novel.la homònima de Patrick Süskind i que suposo serà estrenada en breu a les nostres pantalles. Un servidor ha tingut però la possibilitat d'adelantar-se, ja que en les pantalles alemanyes està en cartellera. Dirigida per Tom Tywker (director de Lola Rennt, una de les obres més conegudes del cine modern alemany), el film és una representació cinematogràfica quasi literal de la novel.la, narrant-nos amb una veu en off la història de Jean-Baptiste Grenouille, el més gran perfumer de la història, amb una capacitat olfactiva increïble i a anys llum de la què ha tingut mai qualsevol altre mortal. Entremig algunes escenes a ritme real, amb diàlegs escassos i on es produeixen les poques desviacions respecte la novel.la. Llicències del tot justificades pel diferent suport amb el què s'està explicant la història i que donen un major dramatisme a les escenes.
Per la resta ningú trobarà a faltar cap passatge, l'evolució personal del protagonista assassí és narrada amb tot detall, acompanyat d'imatges mostra de la tecnologia actual (no en va es tracta de la producció germànica més cara de la història). A destacar l'efectivisme de l'escena de la multitudinària orgia davant un Grenouille molt ben caracteritzat per Ben Whishaw.
Un film que no decebrà als fans de la novel.la, però que no sé si agradarà als complets ignorants de la història abans d'entrar a la sala. I és que l'excés de literalitat de ls història respecte la novel.la (fins i tot amb la narració en tercera persona) fa que el producte resultant potser no sigui el millor cinematogràficament parlant i a alguns els hi pugui resultar una història mancada de ritme (no sense falta de raó) i sense massa sentit (per la impossibilitat cinematogràfica de què un es pugui ficar en el cervell de l'assassí com el lector de la novel.la sí pot aconseguir). Pels espectadors catalans la pel.lícula afegeix l'al.licient de reconèixer els paratges i ciutats filmats en les nostres terres, així com reconèixer els rostres de la nostra dramaturgia barrejats entre els actors extrangers.
En tot cas, una bona posada en escena d'una de les obres literàries modernes més cobejades per a portar en la gran pantalla, i que després de grans esforços, renúncies i candidats es porta a terme en aquesta pel.lícula.

Los hijos de los hombres

Any 2027: els últims dies de l'espècie humana. Cap nen ha nascut en els últims 18 anys. Ell ha de protegir la nostra última esperança.
Amb aquest prometedor resum publicitari vaig decidir anar a veure aquesta setmana l'última obra del mexicà Alfonso Cuarón, director entre d'altres d'una bona pel.lícula com Y tu mamá también. Ben aviat però un descobreix que no ha anat a veure una obra de ciència ficció sobre uns fets futurs que podrien passar en cas de què alguna malaltia tornés a la nostra espècie infèrtil, perillant doncs la nostra existència. No, en realitat estem veient una fàbula catastrofista del futur bastant inmediat que podem tenir si el terrorisme i el moviment migratori continuen creixent sense solucions ni controls. Efectivament a l'any 2027, potser per aquesta inesperada plaga d'infertilitat o molt més probablement per els problemes actuals, el món s'ha convertit en un caos plagat d'actes terroristes i mig món sembla voler dirigir-se a una sòrdida Gran Bretanya (?). La plaga d'immigrants és controlada per l'estat a base de tancar-los en gàvies i camps de concentració, sense gaires miraments ni drets humans cap a ells. Els britànics són els únics que poden circular amb certa llibertat, sempre amb DNI a la mà i rodejats de policies que els vigilen i protegeixen de la peste immigrant. Per tot arreu cartells reclamant denunciar qualsevol ilegal que es vegi (com els cartells que actualment hi ha reclamant vigilar qualsevol acte o persona sospitosa d'estar relacionada amb el terrorisme islàmic).
És en aquest món on hi ha una associació ilegal, liderada per Julian Taylor (Julianne Moore), que vol reclamar pacíficament la igualtat entre els ésser humans, i per Luke (Chiwetel Eijofor), que proclama la "Revolució" (?) violenta. Entremig es troba involucrat Theodore Faron (Cliwe Owen), el nostre protagonista encarregat de vetllar contra els interessos de tothom de Kee, l'última dona fèrtil que sembla quedar. La salvació està en el Projecte Home, una espècie de Greenpeace pirata que va voltant pel món amb un vaixell i recollint les últimes esperances de salvació.
Després d'un inici que sense ser prometedor inspira certa curiositat a l'espectador, amb un retrat futurista d'ambient tètric molt ben aconseguit, la pel.lícula s'acaba convertint en una persecució (bastant dolenta per cert) constant entre tots els diferents membres que aspiren a fer-se amb aquest últim nadó. L'última mitja hora en el camp de concentració podria ser una pel.lícula de guerres i horrors a Bosnia, amb trets a tort i dret, un ambient angoixant i refugiats ferits, morts de gana amunt i avall. Una trama per mi bastant decebedora i que no es correspon amb el què un es pot esperar pel què s'anuncia, però que tindrà segur les seves crítiques positives en els amants del catastrofisme polític i de les ambientacions futuristes pessimistes (estil Naranja Mecànica), que és per mi l'únic aspecte a destacar de la pel.lícula (fallant-li per mi la resta a diferència de la obra de Kubrick).

Quart de segle

Homenatge a Nacho Solozabal

Amb moltíssim retard però avui finalment s'ha fet justícia i s'ha homenatjat al gran capità d'aquell equip de la dècada dels 80, que va portar al Barça de bàsquet a la primera línia de l'èlit europea i que només li va faltar guanyar la tan ansiada copa d'Europa. Avui se li ha retirat el número 7 que passa a formar part de les parets del vell però entranyable Palau, junt amb les samarretes retirades fa temps i quan tocava d'Epi i Jiménez. Un acte postergat però necessari per al cervell d'aquell equip, per algú que va estar 20 anys a can Barça, que va mostrar sempre una grandíssima professionalitat i fidelitat al seu equip de tota la vida. Fidelitat que demostrà en rebutjar algunes ofertes que li van arribar quan amb 34 anys el Barça va decidir incumplir la seva promesa de renovar-lo, a pesar d'haver estat el segon jugador en minuts i punts de la temporada. Fidelitat que mostrà en jugar el partit contra el CAI i revolucionar-lo en la segona part per dur l'equip a la victòria, a pesar d'arribar quan aquesta ja havia començat, el mateix dia que acabava d'enterrar el seu germà petit de només 16 anys. Un home que sempre ha mostrat una gran integració a les nostres terres catalanes i que des de la seva retirada intenta contribuïr a la formació del bàsquet català.
Personalment he de reconèixer que en la meva curta trajectòria com a jugador de bàsquet, en Nacho va ser un referent per mi. No era el meu ídol (en aquells temps més pro NBA meus ho era per suposat el gran Michael Jordan), però sí un jugador amb qui sempre em fixava i intentava imitar. Un jugador que potser tenia les seves limitacions físiques i tècniques, sobretot si el comparem amb els bases moderns, però que tenia un gran cap, feia millors als seus companys i sabia sempre com dirigir l'equip, assumint protagonisme anotador només quan feia falta. Unes qualitats que sincerament trobo a faltar en la majoria de grans bases actuals.

El perro mongol

Preciós documental que podem gaudir aquests dies en les nostres pantalles, El perro mongol és una còmode oportunitat per descobrir un país força desconegut per la majoria de nosaltres (a pesar de les bromes fàcils que solem fer-ne). Aquesta coproducció germano-mongola ens presenta la vida dels Batchuluun, una familia de pastors nòmades. Nansal, la filla gran, es troba un dia un cadell perdut mentre camina en busca de fems per les inacabables praderes del país. De seguida s'encapritxa d'ell i el porta a la seva cabana, el què porta la desaprovació del pare per por a què sigui descendent de llops, que puguin acabar amb el ramat, el seu únic mitjà de subsistència. La tossudesa de la nena però intentarà acabar-se'l quedant i amb aquesta sencilla història com a fil conductor descobrirem a una gent que viu en el què és el nostre passat, el vincle ancestral de l'home i el gos, les creences en la reencarnació del budisme i les seves primeres influències modernes fruït de la globalització en què tots estem immersos. Tot això ambientat amb una fotografia de paisatges magnífics allunyats de qualsevol rastre de civilització. Civilització que porta uns maldecaps als quals els nostres protagonistes són completament aliens i que quan un veu la felicitat d'aquesta gent de vegades es pregunta si realment és evolució.

Estan bojos aquests... bàvars

El què està bé de viatjar és descobrir coses d'altres terres i sobretot trencar alguns tòpics. Ara que he començat ja la tercera experiència alemanya, un es sorprèn encara de què un poble tan en teoria seriós pugui encara sorprendre'm (valgui la redundància). És cert que aquest cop estic a Baviera, la regió que tothom diu que la gent és diferent i això tractaré d'anar explorant. La primera gran sorpresa va arribar aquesta setmana, en un sopar amb uns altres residents i el cap d'aerodinàmica d'Audi, que ens va explicar un curiós dret laboral del treballador bavarès.
Segons la legislació bavaresa tot treballador té dret ni més ni menys que a beure's DOS LITRES de CERVESA... DURANT la seva JORNADA LABORAL.
Així que la majoria d'empreses venen cervesa per als seus treballadors. I és que realment per aquesta gent la cervesa és com aigua. De totes maneres si mai em compro un Audi fabricant a Ingolstadt m'intentaré assegurar que ha estat fabricat en el torn de matí per si de cas.

Pere Navarro, la DGT i els seus anuncis

Les campanyes de la DGT per disminuir els accidents i morts de trànsit sempre han sigut motiu de controvèrsia (que si imatges massa sàdiques, que si comparar algú circulant a 140 km/h amb un assassí amb sèrie...), però sens dubte l'última no té desperdici i supera tot l'anterior. Tal és l'obsessió del senyor Pere Navarro amb la velocitat (per cert, com pot ser director de l'organisme que regula el trànsit en les carreteres algú que manifesta obertament que odia conduir i els cotxes i que sempre que pot utilitza altres mitjans?), que sembla que la DGT s'ha oblidat de les pròpies normes de circulació. Sino aquí va la mostra que va sortir en la premsa escrita i radiofònica i que naturalment ja ha sigut retirada i corregida (després d'haver pagat una pasta que es podria haver dedicat a millorar punts negres). El gran consell que dóna la DGT és VIGILAR en els ADELANTAMENTS AMB CANVI DE RASANT. Creia recordar que aquests estaven prohibits, però es veu que pel senyor Navarro, mentre un no superi el límit de velocitat (moment en què hom es converteix en Jack el Destripador), és perfectament lícit.