Ficció

Si a "Krámpack" (2000) en Cesc Gay ens mostrava els descobriments i experiments del sexe i l'amor de dos adolescents i a "En la ciudad" (2003) ens mostrava la vida d'un grup d'amics urbanita en la seva diversitat, Ficció segueix la tendència creixent d'edat i ens porta a uns personatges ja en la quarantena.
L'Àlex (excel.lent com sempre Eduard Fernández) és un guionista de cinema introvertit que decideix passar uns dies a casa el seu amic Santi (Javier Cámara) a la Cerdanya, buscant la tranquilitat necessària per finalitzar la seva nova pel.lícula.

A casa de l'amiga comuna que és la Judith (Carme Pla) coneixerà a la Mònica (debut cinematogràfic de la Montse Germán), amiga d'aquesta que també ha vingut a passar uns dies. Aquests dies junts faran sorgir els dubtes del protagonista, qui es trobarà en un conflicte de sentiments, el conservador de ser fidel a la vida tradicional, a la seva dona (Àgata Roca), als fills, i el de llibertat i ganes de respondre a l'atracció que li provoca aquella dona.
Com és normal en la seva obra, el realisme demolidor és el tret més característic de la pel.lícula. Ficció és una història de silencis, mirades, pensaments, amb un ritme lent i colpidor. Un llargmetratge doncs que avorrirà a la majoria i encantarà als amants d'aquest estil. Per a un servidor, a qui aquest tipus de cinema li sol agradar, només troba a faltar alguna altra història paral.lela, per fer més interessant una obra que amb 107 minuts i tan "poca" història es pot fer un xic pesada per a qui no es senti 100% reflexat en els sentiments del personatge. Per la resta el treball dels actors és impecable, la fotografia molt aconseguida i la tranmissió de sentiments a l'espectador efectiva. Una bona creació a afegir en la llista d'aquest director barceloní.

Yo soy la Juani

Després de 5 anys de pausa des de Son de mar, el director català Bigas Luna ha estrenat per fi la seva esperada obra; esperada sobretot per la propaganda que des de fa més d'un any se li ha donat, amb el famós casting exhaustiu per descobrir una nova actriu revelació, com va fer en el seu dia amb la Penélope Cruz a Jamón, Jamón, en aquell ja llunyà 1992. I certament podem dir que aquest casting és del millor que ha fet per a la seva pel.lícula, que per la resta queda bastant lluny de tot el què s'ha llegit que el director pretenia. Efectivament la Juani finalista, Victoria Echegi, es demostra com una actriu capaç de representar el seu personatge a la perfecció, ple de força i decisió, sense que això no amagui les debilitats que també té. Si serà una bona actriu el temps ho dirà, doncs per això se l'haurà de veure en d'altres papers. Per la resta, tota la parefarnàlia llegida de voler representar la juventud dels suburbis, de mostrar que els suburbis són el nou motor creatiu de la societat moderna i demés, bé, serà una opinió molt personal seva. Un servidor creu que la pel.lícula gira sobretot en l'entorn de la protagonista. Sí que la primera mitja hora intenta reflexar aquest món on viu i no dic que el retrat no sigui força real (per mi sí, els nengs són així, ara si això és el motor creatiu de la meva societat... sic), però ni aprofundeix en els perquès d'actuar com ho fan ( per exemple el perquè d'aquest culte al tuning en el què sobretot es centra, tuning dit sigui de pas molt més espectacular del què els personatges reals mai tindran) ni mostra les cares més amargues (drogues, baralles, etc, que no dic siguin exclusius d'ells, però que no mostrar-les en cap imatge en la pel.lícula que ens pretèn mostrar aquest món per mi és un error). Passada aquesta mitja hora, la nostra Juani descobreix el capullo que és el seu nòvio i decideix fer rumb a Madrid amb la seva millor amiga, la Vane, qui vol fer-se una operació d'augment de pits. Curiosament les nostres protagonistes es mostren encantades amb l'ambient de la capital, tan diferent al seu suburbi depriment (no era aquest el nostre motor?). Les dues amigues es trobaran ràpidament en ambients molt diferents, de futbolistes, productors i gent famosa, que tampoc un sap fins a quin punt és realista. Com a mínim la nostra Juani descobrirà que ser actriu no és tan fàcil com la seva simplicitat la porta a pensar inicialment. El final és com a mínim confòs i un es pregunta si no s'han oblidat de posar-nos-el, però suposo que aquest arribarà amb la ja intencionada segona part que meditava el director, i que per mi personalment ja es pot ben estalviar.

Ciutadans i RENFE

Si el nou partit de Ciutadans pretenia convertir-se en una veu pràctica del ciutadà de peu i mirar d'arreglar els nostres problemes, sense entrar en les constants disputes nacionalistes que no ens arreglen el dia a dia, no es pot dir que hagin començat amb molt bon peu. A la primera de canvi ens col.loquen una discussió político-nacionalista per un problema que lamentablement molts ciutadans del nostre país han de patir diàriament.
Després d'anys (recordo ja de petit el Rogamos Empujen Nuestros Ferrocarriles Estropeados) d'un servei que en comptes de millorar s'anava tornant més ineficient (per la falta d'inversions i la lògica degradació d'infraestructures i maquinària), la premsa del nostre país va començar a posar més èmfasi en les deficiències d'aquesta companyia. És una tasca lloable i a la qual crec que ha de contribuir la premsa, degut a l'enorme poder mediàtic que té. Ja que un ciutadà anònim és difícil que aconsegueixi canviar grans coses, és d'agraïr que la premsa reculli les indignacions de molts d'ells per fer un grup de pressió que impliqui canvis. Fruit d'això va haver-hi aquesta setmana un relleu en la direcció de Rodalies i una intenció sembla d'intentar posar fre a la constant debacle de servei i atenció al client in crescendo que patíem.
Doncs bé, ara resulta que aquesta crítica a RENFE és un nou complot judeomasònic del nacionalisme català per tal de reclamar les competències ferroviàries, segons el nou parlamentari de Ciutadans Antonio Robles. Suposo que segons ell la manera d'arreglar els problemes del dia a a dia és seguir empassant-nos un pèssim servei estatal sense protestar. Parla el senyor Robles de què no es denuncien les deficiències de Metro o FGC. Potser llegim una premsa diferent, però quan hi ha coses també hi apareixen; la diferència està en la freqüència amb què aquestes passen i el funcionament general que és més eficient i que com a mínim es veu que s'hi inverteix (Metro de Barcelona està renovant i incrementant combois per posar un exemple a més d'haver modernitzat moltes estacions). I per això alguns reclamem les competències autonòmiques o municipals per aquelles coses que creiem que ens poden millorar el dia a dia. No és un procès que s'hagi de fer en tot (en materia d'usos del sòl urbà potser ens hauríem de plantejar fer el procès invers i passar dels ajuntaments al govern central per evitar la corrupció que hi ha i frenar la construcció sense límits que estem patint), però en alguns casos es demostra la major eficàcia.
Però ja veiem que per el partit del senyors Rivera i Boadella els problemes diaris que ens havien d'arreglar són la discrimació del castellà, la identitat catalana i els complots nacionalistes contra la unitat Espanya.

Paladina

Al petit carrer de Santa Creu, en el barri de Gràcia, trobem un lloc interessant per menjar bo i ràpid i d'una manera més original i apte per a dur la parella, que el típic entrepà o un doner kebap.
Per qui no conegui el carrer, és el que puja pel costat esquerre de l'església que trobem a la Plaça de la Virreina (la segona plaça que un es troba, després de la del Diamant, mentre va pel carrer Astúries, on hi ha la sortida de Fontana). Allà a mà esquerra, ens trobem aquest local d'origen italià on un pot menjar les paladines, que són com unes espècies de creps de pasta de pa italià, amb múltiples combinacions per farcir, que fan que l'èxit estigui assegurat. Obert de 13 a 1h, per la nit té un ambient acollidor, amb l'únic inconvenient que no hi ha taula, i per tant, la paladina està més pensada per menjar pel camí si un té pressa, o a la barra semicircular que ocupa bona part del local o algunes de les barres laterals. Però precisament per això constitueix una bona alternativa al doner, no gaire més cara (entre 3 i 4 € la paladina, segons ingredients), i que ens farà quedar molt millor davant de la companyia femenina amb la que un vagi, abans d'entrar a la sessió de cinema o teatre que estigui a punt de començar.

Impro Fighters

En el Teatre Neu de Gràcia podem veure aquest any Impro Fighters, una nova idea dels creadors de Zzaping. No és una obra de teatre convencional, amb el seu guió, sino que es tracta d'un campionat d'improvisacions, per la qual cosa, es fa difícil recomenar ferventment que la gent hi vagi, doncs cada dia l'obra és diferent i el què sigui més o menys divertida dependrà de molts factors: actors participants aquell dia, dificultat de les proves, química entre ells, etc.
Però sens dubte es tracta d'un format interactiu original i un mínim de diversió està assegurat.
En cada obra 4 dels 8 actors, representant a diferents personatges, combatran per rebre els punts del públic, amb l'objectiu de ser el campió d'Impro Fighters al final de temporada. Duels 1 contra 1 i 2 contra 2, al final dels quals el públic aixeca les papeletes amb un color o l'altre per votar qui els hi ha fet més gràcia. Cada duel ve marcat per una categoria (desenvolupament en un lloc que digui el públic, frases amb un número constant de paraules, frases que comencin per unes determinades inicials, seguiment d'un guió segons títols del públic, mort de personatges segons decideixi el públic, utilització d'objectes que doni el públic i d'altres segons el dia) i un títol que ha escrit algú del públic (a l'entrar cadascú escriu un títol, que com us podeu imaginar pot ser d'allò més variat, ahir des de: "El follá se va a acabar" a "Cria de berberechos salvajes en cautividad"). En fi, una bona manera de passar una estona divertida, sense estar a uns preus desorbitats. Cada divendres al Teatre Neu.

+ Info

Laporta i les seccions

18/11/06 03:00 h. BARCELONA - El responsable de las secciones del Barcelona, Jaume Ferrer, admitió en Radio Barcelona que hubo errores cuando se puso en marcha la campaña de abonados del basket. Dijo que “nos equivocamos a obligar a que fueran socios del Barça los que querían ser abonados al basket. Hemos perdido mil en dos años y queremos recuperarlos. El precio del abono también era caro, 120 euros, que muchos jóvenes no lo podían pagar”
www.elmundodeportivo.es

Suposo que per aquest motiu vaig rebre l'altre dia una carta del Barça donant-me la propaganda dels abonaments d'aquest any. El curiós del cas és que ni vaig veure que els abonaments fossin més barats, ni vaig veure que deixés d'haver l'asterisc al costat del preu per indicar-te que havies de ser soci obligatòriament. Està molt bé reconèixer errors, però si tampoc hi poses remei no sé com volen recuperar els mil abonats joves que han perdut.
Per cert, el Barça ha liquidat la mítica secció de ciclisme, després de què el departament de marketing no pogués trobar en 4 anys un trist patrocinador (els que tenia tots van ser aportats per Melcior Mauri). Una mostra més de l'interés d'aquesta junta directiva per les seccions.

Más que amor, frenesí (1996)

Òpera prima d'Alfonso Albacete (Atómica, Sobreviviré, Entre vivir y soñar) y segona experiència com a co-director de Miguel Bardem després de La Madre (1995), aquesta curiosa obra de gènere incert ens presenta el Madrid dels 90, en un ambient underground electrònic de lesbianes i drag queens, on sexe i drogues és el pa de cada dia. Sens dubte un bon referent de l'ambient de club urbà dels 90. Per acompanyar la pel.lícula, tot una sèrie d'ambolics amorosos i policials en els quals es veuen inmersos els (i sobretot) les protagonistes, encarnats per una sèrie d'actors joves en aquell temps i que han seguit sent referents del cinema espanyol: Nancho Novo, una espectacular Cayetana Guillén Cuervo, Ingrid Rubio, Betriz Santiago, Juan Diego Botto, i fins i tot un cameó de la joveníssima Penélope Cruz. La pel.lícula barreja escenes còmiques, amoroses, sexuals i violentes, en un film molt peculiar, al qual potser li falla un final una mica esperpèntic, que no treu però l'interés per qui vulgui veure una pel.lícula espanyola diferent que reflexi part de l'ambient dels 90.

En la teva memòria

T'escriuria un poema, però ja saps que la vessant artística mai ha estat el meu fort. Voldria expressar els meus sentiments d'una altra forma , però com tú, fer arribar els nostres sentiments als demés em costa. Vaig arribar tard, a temps per veure't allà estirat, fred, però amb una cara d'alleujament, d'haver mort com tú volies, a casa, dormint, sense patir dolor ni estar en estat semi vegetal i ser-ne conscient. Per sort, tú i jo ja ens havíem despedit, aquell dia en què et va venir aquella crisi poc abans que marxés. Coneixent-te, potser ho vas fer a posta i tot, sabent que probablement el teu final arribaria quan jo ja estaria lluny i que potser no arribaria a temps.
Així ens vam poder fondre en una llarga abraçada i mostrar-nos l'amor de pare i fill que sentíem i no sempre ens demostràvem.
I és que a pesar de les nostres fortes discussions, sempre ens hem estimat i hem estat orgullosos un de l'altre. Aquelles no eren més que el fruit de ser massa iguals i com els pols iguals d'un imán, ens repel.lien. Pots estar satisfet de la teva vida. Potser no ha estat tan llarga com un espera, no has tingut temps de llegir tots els llibres que havies comprat per gaudir durant la teva jubilació, però els 60 anys viscuts crec que han estat plens d'experiències i has pogut fer sempre el què has volgut: treballar les teves hores, llegir, anar al cinema, al teatre, a museus, restaurants i viatjar... Quina sort que sempre deies que no volies segones cases per poder viatjar abans de jubilar-te i conèixer el màxim de món. Com a mínim així també en aquest sentit has pogut morir tranquil.
Ahir van estar aquí els teus jefes de Madrid. El número 1 d'Espanya en matèria de tuberies d'altes prestacions et van definir. Allà sens dubte has estat sempre estimat i respectat. A pesar del teu caràcter, sempre has estat per damunt de tot honest i professional, i això en el món empresarial s'agraeix. I els de la teva quinta, doncs a part comparteixen l'amistat dels 10 anys que vas estar allà i que van coincidir amb una època teva de joventut i transició a la democràcia, que devien ser d'allò més intensos.
Però també amb els amics d'aquí i els del poble has deixat un bon buit. I què dir de nosaltres. La mare i jo et trobarem sempre a faltar. A tú et devem la vida còmode que hem portat, l'amor per la lectura i la cultura en general, l'esperit crític cap a les coses. Ella a més el teu amor que a la teva manera li demostraves i amb més èmfasi a les portes de la mort... sí, les teves últimes carícies abans de caure en el coma cap a ella els va entendre perfectament. I jo, què dir, t'ho dec tot. La meva educació i preparació gràcies a la qual ara estic treballant a l'extranger (com tú sempre volies) en el treball dels meus somnis. La majoria dels hobbies són heredats teus. I les múltiples amistats que estan venint i trucant aquests dies són fruit del caràcter i ètica que m'heu donat els dos.
En fi, tú i jo sabem que no podràs mai llegir això, però tot el què dic ja ho saps. Només necessitava escriure en aquest racó meu sobre tú, perquè mai ho havia fet, i que quedi constància en aquest nou mitjà d'expressió del segle XXI del content que estic que hagis estat el meu pare. Fins sempre pare!!

Passin passin que veuran el piset

Rebedor del pis i vista un cop entres (a l'esquerre la cuina, en front seu el lavabo, a la dreta la sala d'estar-menjador, en front seu, l'habitació)

Tres vistes de la sala d'estar-menjador

La cuina

Lavabo i habitació

El viatge

7:05 sortida de Barcelona
7:30: primera parada l’estació de servei de Mollet (la gasolina la paguen, així que sortir amb el dipòsit ple)
9:30: Carcassone (realment podríem anar més sovint pel sud de França, està bé, a prop i estàs a l’extranger)
10:30-11:00: parada a Montpellier per descansar (collons, quin fred, pensar que quan vaig visitar la Montse t’ofegaves de calor)

Perquè tants francesos condueixen tan malament per autopista? Van pel seu carril fins que es topen (quasi literalment amb el camió), moment en què frenen (a pesar que feia estona que has alentit perquè canviessin de carril) o se’t tiren a sobre (quan ja fart de veure que el tiu no canvia, decideixis passar).

13:30: parada passat Lyon per menjar un panini, ja que amb la política de ja menjaré passat Lyon, en la meva direcció ja no quedaven estacions amb restaurant.

Autopistes sense massa trànsit,rectes, avorrides, el cansanci començar a sortir. Què còmode és trobar un cotxe que circuli bé i anar-lo seguint. Sense concentrar-te en res més, la música i aquell cotxe que va a la velocitat que vols i anticipa els adelantaments amb suficient antel.lació. Al cap d’una estona ja som uns quants, com un equip ciclista, adelantant un quan veu que el primer perd ritme, per seguir així junts, fins que els camins ens separen.

17:10: parada prop de Mulhouse per descansar

Policia aduanera (3 homes i una dona) s’atura al parking del bar mentre surto. Al veure que em dirigeixo al cotxe m’aturen (mal afeitat?). Documentació? Espanyol. Portes tabac? No. I alcohol? No. No ho dic, però amb la UE no puc dur el què em roti? A on vas? Alemanya. A què? Treballar. A què et dediques? Enginyer automoció. A quina ciutat? Ingolstadt. Què hi ha allà? Audi. Quant de temps? Uns dos anys. Treballaràs a Audi amb un Peugeot? Sí (això segur que t’ha fet gràcia gavatxo,oi?). Obre el cotxe. Fet. Buf. Sí, estic de trasllat. Bé,mirem quatre coses i el deixem anar. Gràcies. No té res. Bon voyage (això la noia, que tenia un bon polvo i feia cara com de no haver sortit mai de la regió fronterera).

Mulhouse: 1000km exactes. Parada prevista, seguim endavant, Freiburg? Velocitat mitjana: 120 km/h (comptant frenades dels peatges, per cert, igual de cars pero sense haver de parar cada 20 km, i descansos).

17: 40: Freiburg, seguim endavant. Autopista alemanya? Baixa la mitjana de velocitat degut al trànsit.

18:30: Parada al Schweizer Hof de Baden-Baden. Poble maquíssim però pijo on els hi hagi. La simpatíquissima recepcionista turca (qui també devia flipar pel meu aspecte i el estar en aquell hotel i lloc) em convenç perquè vagi a donar una volta a la ciutat i sopi per allà. Molt maques les termes i tot el centre en general. Tipisches Maultaschen per sopar i cap a l'hotel, amb un refredat i cansanci del mil. Demano una aspirina i la noia busca per tot arreu fins a trobar-ne una.
21:00: dormir

6:40: em llevo. Dutxa, esmorzar fort i 7:30 a seguir el camí. Sort de l'aspirina.

Karlsruhe, autopista A8: la pitjor autopista alemanya que conec. La reconec a l'instant, al entrar-hi direcció Stuttgart. Fa un any i poc la vaig fer a l'inrevés quan Gestamp em va enviar 3 setmanes a les plantes de GRIWE. Mal esfaltada com costa veure en aquest país. Sembla però que ja l'estan reparant.Nombroses obres fins a Stuttgart. Com sempre Alemanya em rep amb pluja.

Stuttgart-Ulm-Augsburg: zona muntanyosa, autopista amb corves. La temperatura baixa. Comença a caure aigua-neu. Comença a nevar. Si no fos perquè n'acabaré fart, quina imatge tan bonica: muntanyes amb arbres que no saben si és estiu (la setmana passada estaven a 26º), tardor que no hi ha hagut o hivern. Verd, groc, vermell, marró, alguns ja sense fulla, amb un terra lleugerament nevat i les bromes baixes passejant com fantasmes entre la vegetació. La imatge dantesca més preciosa que he vist mai.

11:00: entrada a Ingolstadt (velocitat mitjana del viatge:114 km/h, km:1520)