22 d’abril 2006

En la ciudad (2003)

Aquesta tarda m'ha fallat el plan i al final després de gandulejar pel llit, m'he posat aquesta pel.lícula del Cesc Gay que feia temps tenia ganes de veure. Pel.lícula pels què els hi agradi el cine realista de gent normal, fotografia la vida d'un grup d'amics de Barcelona en la trentena d'edat, vivint en els seus pisos, alguns separats, alguns amb parella, algunes infidelitats i portant una vida social força activa de bars, restaurants, cinema, teatre i música. No és una peli on passin moltes coses, ni on hi hagi grans diàlegs, però agrada per la seva senzillesa, naturalitat, el reflex de la vida quotidiana. Tants cops retratats en el cine vides de gent opulenta o pobre, potser no hi ha gaires altres exemples on es vegi reflexada tan bé la vida d'una classe mitja urbana sense excessius problemes econòmics i en aquesta nova època que vivim on la familia ja no és el centre de tot. La pel.lícula també m'ha fet pensar en com passa el temps i en què estic en una època clara de transició en la meva vida, i aquest cop he vist molt més propera la vida d'aquests personatges en la trentena que la què he estat portant fins ara. Sembla que la vida adulta es comença a obrir camí inexorablement.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Jo la vaig veure fa un temps, crec que la van passar per algun canal alguna matinada, d'aquelles que poses la televisió perquè no pots dormir.

La recordo com un apeli tranquila, però demolidora. D'aquelles que quan acabes et sents pitjor que al principi; de les que acabes associant a aquell pensament de: Jo no vull acabar així... tot i que saps que, de fet, tampoc està a les teves mans.

Potser és que el que busquem a la vida és això: equilibrar amb la felicitat de petits instants els "mals moments". És com intentar seguir amb les bogeries de l'adolescència però després d'una avaluació molt més rigorosa de la realitat. Però al final, t'adones que tot plegat és molt més complicat, delicat, pesat i abrumador del que etpensaves: benvingut a la fi dels 20 i el principi dels 30.

Potser em va deixar més tocat que altres pelis perquè retratava gent molt més propera a la realitat que m'envolta i de la que formo part.

Anònim ha dit...

Sí, aquestes pel.lícules en les què et sents més proper són les que t'afecten més, et fan pensar sobre la vida i això és bo. I molt d'acord amb el què dius, com amb un ritme tranquil, et transmet missatges contundents.

Anna Maria V. ha dit...

Em sembla una pel·lícula excel·lent. La millor d'en Cesc Gay. Amarga, demolidora i plena de comprensió amb l'ésser humà.
L'Eudard Fernández, com sempre, immens.