Prou Estatut!!

I per fi, quasi tres anys després de què els catalans votessin en favor del seu nou estat (prèvies retallades per ser aprovat al Parlament Espanyol), el maleït Tribunal Constitucional que ha estat vivint del cuento tot aquest temps, ha emès la sentència que tots esperàvem (la de diners que ens ha costat a tots... per sentenciar el què ja sabíem des del principi). O és que potser algú esperava que Espanya havia canviat? Val a dir que m'alegra moltíssim aquesta sentència, ja que desvirtua un Estatut pel qual ja vaig votar que NO, perquè per mi el verdader nou Estatut era el que havia sortit del Parlament Català, no el què ens vam deixar retallar a canvi d'interessos partidistes dels nostres lamentables polítics catalans. Però sobretot m'alegro perquè tota aquella gent que ingènuament va votar que sí a l'Estatut "cepillao" se n'adoni de la burla que som com a poble envers Espanya, i en conseqüència reaccioni buscant la seva dignitat. I aquesta passa per deixar de moquejar a Madrid per demanar engrunes, ja no només parlem d'una identitat nacional que per molts ens és important i per a la majoria no molesta, sino que parlem de la nostra butxaca, una cosa que caldria valorar especialment en aquests temps de crisi que corren.
Per això, cal donar "carpetazo" a l'Estatut, a l'Espanya autonòmica i a la Transició. Dins el marc de la UE on estem, el nostre repte ha de ser una Confederació Catalana amb dret a l'autodeterminació, com els cantons de Suïssa. I a partir d'aquí, ja decidirem tots si volem seguir sent o no espanyols, si volem seguir sent solidaris amb les regions, si volem seguir compartint les moltes coses que ens uneixen, si junts volem seguir progressant cap a un país més important mundialment... però com a mínim, si decidim seguir fent això, almenys serà sense que sens pixin a la cara constantment i haguem de riure'ls-hi les gràcies (ara demana Rajoy serenitat, l'ésser que va posar el recurs i es va passar mig any voltant per Espanya pronosticant l'apocalipsi?). Perquè si Espanya no progressa, si l'Espanya canyí arcaica segueix tocant-nos les pilotes dia sí, dia també, si l'expoli fiscal segueix i en comptes de donar-nos les gràcies ens insulten per voler parlar la nostra llengua, com a mínim podrem dir prou, fins aquí hem arribat i adeu molt bones.
El dret a l'autodeterminació hauria de ser un dret universal, com ho són els drets humans. Perquè un poble (i atenció, que sóc conscient que actualment la majoria catalana no és independentista) ha de pertànyer a un país si li convé, no segons acords o guerres dels nostres avantpassats. Perquè un està obligat a viure en una potència més gran? Ets més feliç pertanyent a la societat nordamericana per ser la primera potència amb uns índexs de pobresa interna elevadíssims, o ho series pertanyent a la poc influent societat luxemburguesa on tothom viu dignament? Potser, els estats grans, no són la millor solució organitzativa per a la humanitat...

Menorca per Sant Joan: un paradís molt proper

Ja eren molts els què havien parlat maravelles dels sant joans a Menorca, així que quan em van proposar anar-hi, precisament en aquest any de canvis i estrés en certs moments no vaig dubtar-ho... Les últimes setmanes han estat d'espera impacient i les altes expectatives no han defraudat.
Menorca és un paradís natural que ens preguntàvem com van deixar escapar els anglesos, clarament avui en dia un la canviaria segur per Gibraltar. Entre les seves múltiples cales i platges no en falten d'algunes que no tenen res a envejar a paradisos caribenys pels quals la gent paga molts més diners. Aquesta part de l'illa (junt amb els talaiots que aquest cop vaig obviar) ja l'havia gaudida feia anys amb els pares i anys després es pot dir quetot segueix igual. Cala Blanca, Cala Morella, Cala Macarelleta, Platja Son Bou i els caps de Favàritx i Cavalleria van ser les nostres eleccions, però moltíssimes més esperen ser descobertes pels visitants, cadascuna amb el seu encant particular. Ni tan sols la picada (gens greu) d'una medusa com ja em va passar antany ensombreixen aquest record.
Però Sant Joan ofereix el què normalment no ofereix la més tranquila de ses illes Balears, i per això elegida per moltes famílies: festa!! Més enllà dels cavalls, curiosos de veure (malgrat la trepitjada per sort tampoc greu d'un ells, Ciutadella es converteix en una festa nocturna durant tota la setmana. Macrobotellons a les places, festa als carrers al voltant dels bars del centre i sobretot en els bars del port, entre els quals destaca clarament el Jazzbah, que com la majoria de la seva competència ofereix doble ambient entre terrassa i interior. Pels qui no tinguin fre l'Estel apareix com a alternativa per acabar la festa amb el sol ja cremant els ulls. I per qui vulgui canviar una nit res millor que sopar a la desèrtica Mahó i després anar a les Coves del Xoroi que per la nit ofereix la seva versió discotequera, que amb les seves vistes de primera línia de mar (amb lluna plena aquests dies), deixa en una segona divisió a famoses discoteques platgeres.
El ferry de quatre hores, una magnífica casa a cala Blanca i dos cotxes de lloguer es convertien en la resta d'aliats perquè els set magnífics disfrutessim d'un excel.lent parèntesi vacacional amb el qual donar la benvinguda a aquest estiu (tant esperat aquest any). Com no vaig trobar la noia de l'anunci d'Estrella, probablement l'any que ve es repeteixi per seguir buscant sort...

Què ens està passant?

Un partit dolent el té tothom, però dos comença a preocupar. Un Barça imbatut durant 1 any i mig al seu camp ha vist com el Caja Laboral li endosa un 0-2, una cosa difícil de recordar. I el pitjor, la sensació que aquest equip presenta els símptomes de debilitat que se li haurien de suposar als equips de plantilles curtes d'Ivanovic: cansament físic i mental. El Barça va començar millor, amb un Morris omnipresent a ambdos costats i aconseguint parar a un Splitter desaparegut durant tot el partit... com Navarro. Semblava que els blaugranes podrien anar exercint mica en mica el seu rodet, però una falta no assenyalada claríssima a N'Dong provoca dos contraatacs amb triples baskonistes que posen la igualtat al final del primer quart. Els àrbitres no estan ajudant, gens ni mica, el Caja Laboral està defensant molt bé, molt fort, amb una permissivitat que nosaltres no gaudim, però jugadors com Navarro haurien de pensar més en jugar que en mirar constantment a l'àrbitre. El Barça dominava durant tot el partit, però la sensació d'incomoditat estava present. Es fallaven tirs clars, es perdien pilotes absurdes, queien cistelles fàcils del bàndol contrari. La tragèdia s'estava mascant, els vascos estaven fent la famosa tàctica del conill de Comas i efectivament, a tres minuts del final una cistella molt fàcil d'una grandíssim San Emeterio girava la truita. I com en el primer partit, Marcelinho ens rematava i la menor pressió visitant acabava sentenciant... Una última jugada infantil feia recordar fantasmes vascos del passat, però la darrere esperança se n'anava en orris quan Ricky servia de banda... directe a les mans visitants!!
Xavi Pascual ha promès lluita fins al final, amb una bona analogia amb una Copa del Rei, efectivament s'han de guanyar tres partits seguits com en aquella competició. Però caldrà recuperar l'equip mentalment, i trencar la història. Mai ningú ha remuntat un 0-2 advers. Els jugadors exteriors s'hauran de treure la defensa pressionant vitoriana i començar a encertar algun triple més. La nostra defensa haurà de pujar un punt més d'intensitat, potser amb majors rotacions de la nostra plantilla més àmplia. Marcelinho està guanyant-li la partida clarament a Ricky, però perquè Sada està quasi desaparegut quan va demostrar a la final de l'Eurolliga capacitat per poder dirigir l'equip? Perquè Grimau no està més minuts donant descans a Mickeal i desgastant a un San Emeterio desequilibrant? Perquè no estem jugant més per Vazquez? Tenim una plantilla de 12 homes i s'ha d'aprofitar, que caldrà aprofitar dimarts per demostrar que la victòria rival no es tan fàcil. Un 0-3 final seria un final decepcionant a una temporada que pintava d'històrica...

Caja Laboral colpeja primer

Sorpresa al Palau!! Un any i mig després, el Barça torna a perdre un partit a la seva bastió, i en quin moment!! Sincerament, quan diumenge passat el Caja Laboral eliminava a un trist Madrid em vaig alegrar, no només pel fracàs de l'odiat rival, sino perquè a priori això afavoria el Barça. Plantilla molt més àmplia i descansada, victòries contundents a la fase regular... Només l'excessiu descans del què ha disfrutat el Barça podia ser un handicap. I vaja si ho ha estat, 0-12 d'inici per un Baskonia molt més endollat. Però el Barça, que ha trigat una eternitat en reaccionar, ha aconseguit el necessari, entrar en el partit, amb uns últims minuts del primer temps espectaculars que el col.locaven 32-34 al descans. Semblava que la segona part seria blaugrana, especialment quan en el tercer quart marxàvem de 7 i semblava que tot podia acabar com tants partits en un passeig local... Però el mèrit vasc ha estat seguir lluitant, escurçar distàncies i mantenir-se en el partit, fins que una estirada final i els nervis locals els hi donaven la primera victòria de la sèrie.
Si alguna cosa té aquest Barça és credibilitat, no en va, si guanyés, es convertiria en el millor equip de la història al guanyar tots els títols possibles. Ja en Eurolliga, el Madrid va donar un ensurt inicial que es va traduir en un 3-1 final. Però cal millorar i tornar a recuperar el joc que ha donat èxits durant l'any. Cal que el joc interior tingui més protagonisme, avui només Ndong ha fet una mica de mal a la pintura, i el joc exterior ha funcionat amb intermitències. Caldrà veure com rotar millor el joc interior. Lorbek no podia en defensa amb un Teletovic més ràpid que ens ha cosit a triples en moments claus, però en atac no ha aprofitat la seva teòrica superioritat física. Morris parava a Teletovic, però ha estat també negat en atac. I Fran no podia amb Splitter, sense que arribessin molts cops ajudes dels exteriors. Si a això li sumem badades defensives greus, pèrdues de pilotes estúpides (sense comentaris la pèrdua de banda a falta d'un minut) i errors ofensius absurds (falsa esmaixada de Ricky, tirs de Lorbek i Ndong a mig metre...), es fa una mica difícil guanyar.
Dissabte, no hi marge d'error. Toca guanyar i convencent. Som-hi Barça!!

Alicia en el país de las maravillas

Tim Burton torna a les grans pantalles, aquest cop apuntant-se a les possibilitats que la tecnologia 3D ofereix al cinema comercial i recuperant un clàssic de la literatura que ja havia donat el salt al setè art. Potser per això, Burton decideix no explicar la història d'Alícia en el país de maravelles, sino que com ve a ser habitual en el director californià, fa una especial interpretació d'aquesta. Així que basant-se en la novel.la homònima i "Through the looking glass", ambdues de Lewis Carroll, Tim Burton ens acosta a una Alice crescuda i convertida en la bellísima Mia Wasikowska, que en moments d'inconformitat cap a la vida adulta que la societat la sembla empènyer a portar, torna a Wonderland, un territori del qual sembla no enrecordar-se, però llurs habitants tenen l'esperança que sigui l'heroïna que les salvi de la dèspota Reina Vermella (caracterització increïble sobre l'habitual dona de Burton, Helena Bonham Carter).
La història d'Alícia en el país de les maravelles és una història molt simple, carregada dels tòpics clàssics del gènere de compte infantil, la història dels bons contra dolents, dels problemes de l'heroi (heroïna en aquest cas) fins que troba el mitjà per ressorgir i acabar amb les injustícies del món. Certament es troba a faltar una història més treballada, més fantàstica, amb personatges no tan plans, sobretot coneixent les capacitats del director i que partia d'una història originalment ja bastant surrealista.
La fantasia la posen aquí els personatges de Carroll, els quals després de passar per les mans de Burton troben la seva caracterització perfecta. Aquí sí que s'ha posat tota la carn a la graella, creant paisatges i personatges de fantasia que enlluernen a l'espectador, puntualment de forma encara més propera quan els efectes del 3D es fan més clarament perceptibles. L'habitual Johny Deep serà l'encarregat de donar caràcter a Mad Hatter, sense brillar tant com en d'altres obres. Però sí hi ha un personatge que realment va encisar a un servidor va ser una creació d'ordinador, el gat de Cheshire, el somriure i les desaparicions fantasmagòriques del qual són especialment ben recreades.
Alice in wonderland no passarà probablement a la història, seguirà sumant en la filmografia d'un director amb el seu estil particular entrant en les seves obres mitjanes (com podria ser Charlie y la fábrica de chocolate), la qual cosa no vol dir que l'espectador no passi una bona estona veient-la, mentre els seus fans admirin les recreacions digitals i caracteritzacions de la pel.lícula.

Començant a gaudir del nou piset

Ha estat bastant més dur del què pensava, però un mes i poc després d'invertir en ell, ja puc dir que per fi hi estic vivint i disfrutant-lo. Ja fa dues setmanes que m'hi vaig traslladar, però no ha estat fins aquests darrers dies, que ja tinc totes les coses instal.lades (sofà a part), que puc arribar a casa i no pensar en coses a fer. Ja tenim el pis pintat, l'escalfador nou canviat, els mobles montats, els mobles de terrassa col.locats i els electrodomèstics funcionant. Un procés llarg, tot i l'inestimable ajuda dels amics, que ha finalitzat amb sessions de terrassa aquests darrers tres dies: birreta al vespre dijous, birreta post feina divendres tarda abans de quedar amb els de la uni... i birreta de bona nit esperant la sortida del sol amb els últims supervivents de la festa del Titus. I avui sessió de tarda amb la colla, prenent el sol a la tumbona i fent unes rialles al voltant de la taula, per finiquitar-ho tot amb un agradable sopar amb la música de fons de l'ipod i gaudint del temps envejable de la nostra ciutat. No entenc perquè en les noves construccions estan prohibits els àtics, és el pis ideal per Barcelona!!

Primavera Sound 10

Després de molts anys amb ganes d'anar a algun festival de música de la meva ciutat, per fi m'he estrenat aquest any en el Primavera Sound, festival indie que lliga força bé amb els meus gustos musicals. Una experiència a repetir l'any que ve, on espero el pugui gaudir encara més, sense que altres condicionants (aquest any el trasllat de pis) m'afageixin més estrés que el propi d'intentar veure (i descobrir) el màxim de grups. A part de la grata companyia dels bastants coneguts amb qui vaig estar en els diferents dies de festival, el Primavera em deixa un bon grapat de grups, alguns dels quals ara toca aprofundir en la seva discografia. Així que abans no m'oblidi d'ells, deixo aquí el meu programa particular del primavera, on els grups amb asterisc són els què més em van agradar i en parèntesi els què em vaig quedar amb les ganes:

Pajaro sunrise
The ruby suns
(Maika Makovski)

Los campesinos! (*)

The XX (*)
Superchunk
Crocodiles
Broken social scene
Pavement

Spoon (*)
Wire (*)
Autoramas (*)
Pixies
Yeasayer

Florence + The machine (*)
The antlers
The charlatans
Pet Shop Boys (*)
Orbital (*)

Barcelona parla

Intent de publicació al blog de l'alcalde Hereu sobre les zones de càrrega i descàrrega. De moment pendent de què es solventin problemes tècnics, seguirem intentant...

Bona tarda,

volia plantejar l'injust que em sembla que les zones de càrrega i descàrrega siguin exclusives per alguns tipus de vehicles. Perquè un turisme no pot efectuar una maniobra de càrrega i descàrrega en aquestes zones? Resulta que un no pot fer una mudança o carregar alguna cosa pesant al seu pis sense ser multat?
Avui, al efectuar una càrrega d'articles pesants he rebut la desagradable sorpresa de ser multat per haver aparcat en una cantonada de càrrega i descàrrega, malgrat que han estat menys de cinc minuts, que havia posat un disc horari que tinc malgrat ser turisme, i havia deixat una nota dient que estava realitzant una mudança. Al baixar m'he trobat al vigilant, però com aquest ja havia tirat la seva foto, m'ha dit que ja no hi havia res a fer. Al preguntar-li quines opcions hi ha doncs per fer aquestes maniobres, m'ha remès a la zona verda o blava, però ambdues no existeixen ni al carrer urgell ni al carrer aragó ni en les 4 cantonades on es creuen els dos carrers. Les illes pròximes estaven plenes. On se suposa que he d'aparcar doncs? Deixar-lo en doble fila, sobre la vorera, etc, considero que són accions que realment molesten, però en una cantonada "ben" aparcat en la zona de furgonetes?
La meva proposta constructiva és que tot ciutadà amb cotxe inscrit a Barcelona disposi de disc horari. La zona de càrrega-descàrrega no ha d'estar vinculada al tipus de vehicle, sino a l'acció. Per tant podria ser coherent que un turisme pogués aparcar-hi per exemple 10 minuts (s'entén que buidar un cotxe és més ràpid que una furgoneta).
Entenc que una acció d'aquesta mena seria vista pels ciutadans com un intent de servir-los, mentre que la normativa actual no la podem percebre més que com una manera de sagnar més econòmicament al contribuent i allunya la classe política del ciutadà. Almenys abans quan només els guàrdies et podien multar, com no necessitaven fer foto, un podia raonar amb ell i aquest la trencava si veia que hi havia certa justificació en la infracció. En canvi el mecanisme actual de vigilant i foto es converteix en una màquina de fer diners sense importar el ciutadà.

Atentament

Jordi

PD: malgrat el disc horari i la nota explicativa dient que serien 10 minuts, el vigilant no només ha posat la multa, sino que ja havia fet l'avís de grua, la qual cosa significa 150 € pel ciutadà sense possibilitat de recórrer. Trobo un escàndol que es faci ús del servei de grua per retirar vehicles que no molesten el trànsit i no porten un temps llarg mal aparcat.

La consulta de la Diagonal

I ja tenim resultats de la primera consulta ciutadana de Barcelona, referent a la reforma de la Diagonal en l'espai comprès entre Francesc Macià i el carrer Marina. Tres opcions: A (bulevard), B (rambla), C (cap de les anteriors, recordant els exàmens tipus test de la carrera). I tal i com era de preveure, pallissa aclaparadora de l'opció C:

Percentatge vots A: 11,88%
Percentatge vots B: 8,28%
Percentatge vots C: 79,24%
Participació: 12,17% sobre més d'1,4 milions d'empadronats majors de 16 anys

Un bon cop de revés cap a l'alcalde Hereu, qui sembla que cada dia té més les hores comptades. I he de dir, que malgrat votar l'opció C i malgrat desitjar un canvi polític necessari a la ciutat després de tanta dècada socialista, em sap greu una mica per ell aquests resultats perquè una cosa sí li he de reconèixer: trobo bona iniciativa fer participar el ciutadà de peu en certes decisions, sobretot a nivell municipal, i és una bona manera d'acostar la política i la democràcia (que etimològicament significa poder pel poble, no ho oblidem) a la societat, cosa necessària en aquests temps d'apatia política (la qual sóc el primer en patir-la). Per això, personalment, trobo decepcionant els resultats de participació baixíssims en un tema que pot afectar a tanta gent la seva vida quotidiana (els efectes sobre la mobilitat de passar de 8 a 2 o 1 carrils segons opció són importants) i amb una facilitat de participació sense precedents, malgrat els problemes tècnics ocorreguts.
Però la victòria de la C era molt previsible, no en va era un calaix de sastre que incloïa a molta gent, respecte dos opcions molt concretes i sobretot excessivament revolucionàries. I és que com a votant de la C he de dir que no m'incloc en l'opinió bastant majoritària de què una reforma no és necessària o que ara no és el millor moment. En temps de crisi i un atur record, no trobo malament que l'administració inverteixi en infraestructura pública que doni feina (sobretot a l'enfonsat sector de la construcció) i reverteixi en un servei al ciutadà (podem discutir en tot cas la quantía pressupostada). També crec que la Diagonal a dia d'avui és una avinguda poc agradable pel peató i que es pot millorar molt i convertir-la en un nou eix emblemàtic. Entenc fins i tot la tendència de totes les grans urbes d'anar dificultant progressivament la mobilitat al vehicle privat i afavorir el transport públic. Però clar, un no pot tallar un eix principal i sense grans canvis en la resta d'infraestructures, quedar-se tant ample dient que el trànsit s'ha de repartir per la resta de l'Eixample (que ja avui també està saturat). Per això he votat la C. I perquè en temps on només es parla d'electromobilitat (precisament des de les administracions) i on els busos elèctrics haurien de ser una realitat imminent, seguir apostant pel tramvia és una aberració que només aporta majors dificultats de mobilitat general i més consum energètic. Es poden fer carrils exclusius per bus de veritat (per millorar els seus temps) de recorregut, però consumint menys espai de calçada que un tramvia i sense dificultar tant els girs de la resta del trànsit.
Per mi la opció D que em faltava era una opció amb voreres amples als laterals (per on es pugui passejar agradablement i que afavoreix les botigues) que disposin d'arbres que aillïn d'una gran calçada central per on passaria tot el trànsit (amb carril vao+taxi+residents, carril exclusiu bus, i 3 carrils de vehicle privat per banda). Una mica en línia de l'avinguda dels Champs Elysees de Paris, on el fet de passejar per les tendes més "chic" no impedeix convertir-la en un eix viari principal.

I set anys després, novament campions d'Europa

Vídeo resum de la final