Primavera Sound 2011

Capsula. The bitter springs. Betunizer. Darren Haynman & Secondary modern.
Eli Papperboy Reed. Schnaak. Garotas suecas.
Interpol
Belle & Sebastian. Shellac. Pulp.
Disco Las Palmeras. The tallest man on earth. Mogwai. The John Spencer Blues Explosion. Animal Collective. DJ Coco.
My teenage stride. BMX Bandits. Mercury Rev.

En un mundo mejor

Des de Dinamarca arriba aquesta proposta de la directora Susanne Bier, que guanyava tant l'Oscar com els Globus d'Or d'aquest any en la categoria de pel.lícules de parla no anglesa, però que curiosament no ha rebut premis en altres certàmens internacionals com havia passat en altres obres de la mateixa creadora.
En un mundo mejor, o "Haevnen" (que es tradueix com a "Revenja"), tracta sobre el creuament de vides que es produeix entre dues famílies amb moments complicats en les seves relacions, els fills dels quals inicien una nova amistat. Christian, després de la recent mort de la seva mare, arriba nou a una petita ciutat danesa, on amb el seu pare s'han traslladat a viure a casa de l'àvia. Allà coneix a Elias, el major de dos germans entre Anton, metge que divideix la seva feina entre el país nòrdic i un camp de refugiats africà, i Marianne, la seva esposa que està pensant en el divorci. En aquest context difícil, al qual s'afegeix el bullying que rep Elias a l'institut, els dos s'uniran i començaran a prendre decisions perilloses per perpetrar actes de revenja.
Amb una magnífica fotografia i un meritori treball dels seus actors, especialment el matrimoni protagonista encarnat per Mikael Persbrandt i Trine Dyrholm, Haevnen patina en la seva història suposadament moralitzadora. I especialment en la inconcreció del missatge o missatges que sembla que ens vol transmetre la realitzadora nòrdica. L'acció que durant cert temps es trasllada a terres africanes, no té a veure amb la història en terres daneses, i no queda massa clar què ens intenta mostrar, més enllà de conèixer una mica millor el seu protagonista i les dures decisions que en alguns moments es veu obligat a prendre. La història danesa sembla versar sobre amistat i la relació dels pares amb els fills en situacions emocionalment complexes. Però moltes de les escenes i diàlegs representats no semblen massa realistes i sorprèn la nul.la participació de l'àvia, en una casa pròpia on acull el seu fill i net, després de la mort de la muller i mare d'aquests.
Una obra complexa i treballada tècnicament, que rellisca quan intenta explicar el seu to moralitzant, i que més enllà de les excel.lents interpretacions, sorprèn haver aconseguit uns premis, dels quals un servidor no la creu mereixedora.

Tres anys després... campió supermanager de nou

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus, 2009: BarMarc, 2010: alexskywalker (Alex Gestamp)... 2011: sukkus again.

Després d'un any passat per oblidar (on per primer cop no vaig quedar ni segon i no vaig poder lluitar per la victòria ni de lluny), torna el regnat en la privada passotista de la supermanager. Amb baixes importants de rivals respecte altres anys, la nova lluita es trasllada contra la parella de seatons de processos xapisteria. Un any estrany liderat en gran part gràcies a regularitat i sense guanyar jornades fins al tram final... i curiosament llavors jvicente m'avançava clarament després de l'única gran punxada de l'any. Intents de remuntada que només escurçaven tímidament les distàncies fins a arribar a la necessitat de recuperar 20 punts en l'última. I per primer cop en tots els anys on arribava segon a aquest moment definitiu el miracle s'ha complert. Confiant en els meus homes més regulars malgrat que últimament em fluixajaven i posant-me en mans de quatre jugadors de Fuenlabrada en els canvis, la jugada ha acabat sortint bé i m'ha permès guanyar l'edició més igualada que recordo.

Chico & Rita

Chico és un prometedor pianista de L'Havana que coneix una nit en un ball de la capital cubana a Rita, una bella cantant que aspira ser famosa. Des d'aquella nit sorgeix una història d'amor que els anirà unint i separant al llarg del temps enmig de la seva evolució en la seva carrera artística.
Més enllà de la relativament simple i força previsible història entre ambdos protagonistes, la peculiar obra d'animació de Trueba i Mariscal busca reflexar dues ciutats, L'Havana i Nova York, que es converteixen en dos personatges propis de la pel.lícula, dos personatges contraposats entre l'ànima i el color llatí de la capital cubana, i el glamur i la fredor de la capital estadounidense. Dues ciutats, que en l'època on es representa la major part del film (entre la dècada dels 40 i 50 del segle passat), estaven fortament relacionades. Perquè Chico & Rita també vol portar a la gran pantalla la fecundació del jazz per la música cubana, amb una banda sonora de luxe per als amants del gènere.
Però la major màgia de l'obra es troba en l'aspecte visual. Mariscal, amb els seus traços aparentment senzills, aconsegueix representar una realitat visual d'extrema bellesa i la treballada animació del seu estudi dirigit per Tono Errando imparteix uns moviments i expressions als personatges que freguen la perfecció. Un detallisme gràfic que captivarà l'espectador i acompanyat del so dels seus artistes el transportarà a l'època que vol representar.
Ha de reconèixer un servidor que no és especialment fan ni de Trueba, ni de moltes de les creacions de Mariscal, ni del jazz particularment, ni tampoc es prodiga en excès en les pel.lícules d'animació... Malgrat tot això l'obra em va encantar, motiu que fa pensar que qui a més sigui més admirador de qualsevol d'aquests factors en sortirà encara més plenament satisfet.
Trueba i Mariscal han iniciat una nova relació en el cinema d'animació que sembla tindrà continuitat, i que cal aplaudir per donar nou aire fresc a una producció nacional molts cops excessivament encasellada en estils, gèneres i temàtiques sobradament explotades.

Manel

Doncs ja hem vist el concert de presentació del segon disc "10 milles per veure una bona armadura" al Romea, no hi ha res com tenir amics que es moguin ràpid.

Manel - " Benvolgut " por jasabet

Inside job

Islàndia, país tranquil on 300.000 habitants compartien una illa rica en recursos naturals i vivien amb una de les majors rendes per càpita i un estat del benestar envejable. Fins que fa uns anys l'especulació d'uns quants i la mala regulació del govern de torn va portar el país a la bancarrota... Amb aquesta breu i coneguda però colpidora història comença Inside job, abans de traslladar-nos cap a Nova York, seu de Wall Street i de l'imperi de la indústria financera nordamericana. Allà es va començar a gestar la crisi financera mundial que la majoria ja coneixerà, començant per una bombolla immobiliària fomentada en part per uns bancs que donaven hipoteques d'alt risc i la refinanciació que aquests mateixos bancs van acabar fent per obtenir més i més crèdit, amb la connivència d'unes entitats que seguien valorant aquests paquets d'inversió com a altament fiables. Tot això potser molts ja ho coneixem, amb explicacions que molts economistes ens han fet, i que sabem que a més de portar a la bancarrota a grans entitats com Lehmann Brothers, van acabat provocant una gran crisi financera mundial (sobre la qual en el nostre país s'ha d'afegir la nostra pròpia d'un creixement basat només en el totxo) que ha costat els estalvis i la feina a moltíssima gent. Inside job ens torna a explicar fil per randa i amb un gran rigor i claredat les etapes que van portar a aquesta gran crisi financera... però va molt més enllà.
Fugint de protagonismes innecessaris i recursos afectistes, Charles Ferguson s'amaga darrere la càmara i senyala amb noms i cognoms als causants d'aquesta crisi i entrevista a nombrosos especialistes mundials i nordamericans que inclouen caps d'estat, ministres de finances, professors d'economia de gran prestigi, líders del FMI i el Banc Mundial, assessors governamentals, en un gran entramat que de vegades pot costar una mica de seguir i que seria l'única crítica que se li pot fer a aquest magnífic i necessari documental, guanyador de l'Oscar aquest any. Fegurson, qui abans de ser director era ja escriptor i científic polític, així com empresari (de l'empresa creadora de Front Page per exemple), aconsegueix deixar en evidència a alguns d'aquests mafiosos financers que a mitja entrevista es troben en un parany que la seva arrogància sembla que no els hi havia fet veure. També analitza el caràcter d'aquesta gent a través de les prostitutes que contracten o un psicòleg especialitzat en aquests grans magnats del crim financer.
I és que aquest és el missatge que afegeix Inside job en el discurs sobre la crisi: aquesta està provocada per un seguit de delinqüents que han aconseguit enriquir-se a través de la cada cop més lucrosa indústria financera, que per la seva banda va aconseguir abans de l'esclat d'aquesta, entrar i condicionar fortament els governs anteriors per poder aprovar les males regulacions que van permetre que aquesta crisi esclatés. La seva influència s'extén a més en les facultats d'economia de prestigi, on professors altament untats per aquestes entitats, es dediquen a ensenyar i defensar les tesis que permeten que aquesta minoria faci i desfaci les regulacions financeres, que sota l'excusa de fomentar la riquesa global, acaben significant la gran riquesa sense responsabilitats d'uns quants.
Perquè el segon missatge, quasi més entristidor, que afegeix Inside job, al ja més conegut, és que finalment no ha canviat res. Els grans bancs van ser rescatats pel Papa Estat USA, però cap d'aquests alts directius financers que es van arxienriquir abans de la crisi (amb uns estímuls tan absurds com plusos per beneficis anuals encara que portessin a la destrucció de l'empresa) ha tornat ni un sol euro de la gran fortuna amassada en pocs anys ni ha complert cap mena de sentència. Les promeses d'Obama de canviar el model han quedat en paper mullat i els assessors financers de Washington tornen a ser els mateixos que van provocar la crisi, i que només en el moment de màxim pànic (abans de saber si els rescatarien) van demanar major regulació. Per tant, la mafiosa i corrupta indústria financera ha mantingut intacte el seu poder i podrà seguir exercint les seves activitats criminals de manera pública, a diferència d'altres branques del crim organitzat.
Amb la narració en off de Matt Damon, Charles Ferguson aconsegueix un excel.lent documental molt necessari sobre la crisi financera mundial, que amb gran claredat i valentia d'assenyalar culpables amb noms i cognoms, posa a l'abast del gran públic molta informació interessant. Però no seran les seves qualitats cinematogràfiques les que faran decantar a l'espectador... sino les ganes d'emprenyar-se per conèixer amb una mica més de profunditat la trista realitat... o passar una bona estona vivint en la ignorància o la despreocupació.

Barcelona, abans que el temps ho esborri

Barcelona, abans que el temps ho esborri, és un magnífic documental que està passant gairebé en l'anonimat per les nostres cartelleres i que mereixeria molt més ressó mediàtic. Tancats fa unes setmanes els cinemes Casablanca (que haurien estat candidats a posar-la en les seves pantalles) i amb els Meliès que ja l'han tret després d'un parell de setmanes, l'última oportunitat per a aquells interessats resta als cinemes Alexandra.
Dirigida per la barcelonina Mireia Ros, el documental explica a través d'un membre actual amb veu en off la història de la família Baladia, una família burgesa influent que entre finals del segle XIX i principis del XX van contribuir en la industrialització i obertura a Europa de la ciutat, especialment en el temps transcorregut entre les dues exposicions universals. La primera de 1888 va transformar l'antiga fortalesa de la Ciutadella en el cèntric parc que avui coneixem, mentre que la de 1929 va monumentalitzar la llavors bastant abandonada muntanya de Montjuic. Però aquestes dues exposicions no deixen de ser només un reflex d'una època d'emprenedors artístics i industrials que van posar Barcelona i Catalunya en el punt de mira internacional, així com anys més tard les Olimpiades van tornar-ho a fer per convertir la ciutat en destí turístic destacat.
Aquest moviment el va liderar la nova classe burgesa, entre els quals hi havia els Baladia, nom que probablement no sigui excessivament conegut, però que es va codejar amb molts membres de renom de la societat catalana: Pompeu Fabra, Pau Casals, Puig i Cadafalch, Eugeni d'Ors i un llarg etcètera entre els quals també s'inclouen membres destacats de la noblesa europea i que només com un dels molts exemples, van permetre que Richard Strauss toqués al Liceu quant ni l'Opera de Viena ho va aconseguir mai (curiosament la Baladia responsable va rebre un homenatge a Paris a la seva mort per la seva implicació amb l'art i la cultura europeus mentre que a Barcelona va passar a l'oblit).
La narració de Javier Baladia ens porta per la història de la familia, coneixent els entrellats de l'arbre genealògic i les intrigues i vides dels seus membres destacats, però a la vegada un descobrirà moltíssimes anècdotes sobre la nostra història que probablement la majoria dels espectadors desconeixeran. D'on ve la denominació de culé (però no la versió més coneguda), com la Costa Brava podia haver esdevingut destí de la jet set internacional, com les cases dels Baladia van resistir el periode anàrquic de Barcelona (únic govern en la història mundial), la guerra civil però no la pressió especuladora capitalista de l'alcalde Porcioles, qui era la Ben Plantada... El documental compta amb el suport de nombrós material fotogràfic i videos d'època, els quals són tractats amb tècniques modernes per aconseguir un relat viu i amb bastant de ritme, que només decau en certs moments puntuals per recuperar-se ràpidament. Cal destacar en aquest sentit el treball de la coguionista i codisenyadora de producció Victoria Bermejo.
Barcelona, abans que el temps ho esborri probablement passi sense pena ni glòria per les nostres cartelleres però és una bona pel.lícula molt treballada i interessant que tot amant dels documentals i de la història de la nostra ciutat no s'hauria de perdre. I per a aquells que tampoc hi solen tenir un interès especial, però els hi piqui la curiositat de com Barcelona va esdevenir focus internacional molt abans de què naixéssim, segur que la pel.lícula tampoc els decebrà.

Paradetes Portabella

Avui arribava en cotxe de la feina quan he vist al costat del parking una paradeta amb estel.lades. Primer em pensava que era alguna parada per recollir el vot anticipat del 10-A (no dret que ja he exercit i animo a tothom a fer-ho independentment de si vota sí o no), però al passar he llegit, "Tens 2 minuts? Parlarem sobre Barcelona". Encuriosit, després d'aparcar el cotxe m'hi he decidit passar.
La iniciativa era de la candidatura de Portabella, cap de llista d'una agrupació entre esquerra, reagrupament i algunes entitats veïnals i socials. Gestionat per la seu del districte, es recollien les idees, queixes, inquietuds de la ciutadania. Obviament això no és cap garantia de res i podria quedar-se en paper mullat, però en uns temps on critiquem molt que els polítics viuen en un altre món, la iniciativa és un intent d'intentar-se acostar a la ciutadania. De fet, això ho haurien de fer durant tot l'any (no com el blog banejat de l'alcalde Hereu) per acabar veient reflectits aquests comentaris en els programes dels diferents partits. Sempre he dit que les municipals són unes eleccions especials, molt més properes. En una ciutat com Barcelona, a més dels alcadables, cadascú hauríem de conèixer els possibles regidors de districte i els seus programes pel barri, per després poder dirigir-te a ells quan no compleixin, com passa en moltes democràcies.
En tot cas, és un inici i un primer pas, que junt amb el programa que presenten i el què han anat escrivint tant Portabella com Ricard Martínez a les revistes que tots rebem cada mes (i que malgrat la despesa no trobo tan malament per estar informat), em fan valorar el seu vot, malgrat que a nivell nacional fa temps em vaig desencantar d'ERC... I malgrat Mr. Laporta, que és el factor que encara em fa dubtar.

Cisne negro

Darren Aronofsky debutaba en el cinema el 1998 amb la película Pi, que li portava a guanyar el premi a millor director en l'important festival de cinema independent de Sundance, però era dos anys més tard on confirmava el seu nom amb la duríssima Requiem for a dream, que representava amb tota cruesa el món de la drogadicció. Fa tres anys presentava The Wrestler, amb la qual obtenia el Lleó d'Or a Venècia, a part d'encaramar l'actor Mickey Rourke en els Globus d'Or. Aquella inmersió en el món de la lluita lliure tenia en ment complementar-se amb aquesta entrega de Cisne negro, amb la qual s'endinsa en una expressió molt diferent de l'art com és el ballet. Malgrat que ambdos mons puguin semblar molt diferents, Aronofsky cerca en ambdues la obsessió dels seus protagonistes per la seva professió, l'esforç, la disciplina, el culte al cos, com a únics mitjans per poder triumfar en aquestes expressions artístiques.
A qui li pugui avorrir el ballet com a forma artística, no s'ha de deixar desanimar per aquesta pel.lícula, perquè a més de mostrar-nos l'interior d'un món generalment força tancat per la majoria de la gent, Cisne negro és per damunt de tot un thriller psicològic especialment inquietant, on a la voluntad i disciplina de la protagonista per perfeccionar la seva tècnica, se li afegeixen les seves obsessions i pors davant la possibilitat de què altres ballarines li puguin acabar traient el paper principal de reina del cignes en una nova adaptació del clàssic de Tchaikovsky "El llac dels cignes". Nina, ballarina extremadament treballadora i perfeccionista, però un tant freda i excessivament autocontrolada, és la candidata ideal per interpretar el Cigne blanc, però haurà de trobar-se el costat més obscur del seu interior per aconseguir maravellar també amb el personatge del Cigne negre.
Nominada a 5 oscars per millor pel.lícula, director, actriu, fotografia i montatge, Cisne negro sorprèn per l'atmosfera extramadament angoixant que director i guionistes creen en aquesta obra, a l'hora que mantenen la intriga fins al seu emocionant final sobre una història que a priori no semblaria donada a aconseguir aquests efectes. Combinant la realitat i amb els deliris i somnis de la ment de Nina, així com amb l'ambigüitat de la principal ballarina rival (Lily, una talentosa nouvinguda de San Francisco interpretada per Mila Kunis), Aronofsky confon premeditadament a l'espectador en un fabulós joc mental, que a l'hora reflexa perfectament l'estrés del món dels artistes per assolir la perfecció. Potser se li pot criticar que aquest gènere negre que crea entorn del ballet en alguns casos excedeix els límits raonables, caient en exageracions que li resten una mica de credibilitat, com probablement sigui el cas de l'escena de les automutiliacions de Beth, antiga ballarina principal recén retirada i interpretada per Winona Ryder.
Però on sobretot destaca Cisne negro és en la magnífica interpretació de Natalie Portman, paper pel qual es va emportar amb tot mereixement l'Oscar. I no només per l'enorme treball que ha de significar en deu mesos convertir-se en ballarina professional convincent, amb la transformació física i esforç tècnic que comporta, sino també per tota la càrrega emocional que transmet en aquest paper de Nina atormentada per la seva búsqueda de la perfecció i la seva obsessió per la competència de Lily.
Per a tot amant del cinema que gaudeixi del treball d'un gran actor, només la interpretació en majúscules de Natalie Portman ja justifica l'anar-la a veure. Pel mateix preu a més es gaudirà d'un bon thriller ambientat en els interiors del món del ballet, que això sí, provocarà en l'espectador certa angoixa psicològica en alguns trams de la pel.lícula.

Catàstrofe nuclear japonesa

Vaig dir que si la cosa canviava em menjaria les paraules... i desgraciadament ho he de fer. I no dic desgraciadament per cap orgull personal, sino per les afectacions que aquesta catàstrofe nuclear pugui ocasionar a un poble japonès que està demostrant un nivell increíble de responsabilitat i pels 50 herois que estan donant la seva vida per minimitzar la catàstrofe.
Des d'aquest espai sempre he defensat l'energia nuclear i òbviament aquesta tragèdia nuclear farà canviar el meu discurs. No perquè cregui que estem en perill (no oblidem que tot això ho ha originat una catàstrofe natural extraordinària i impossible en les nostres terres), sino perquè certs mites nuclears han demostrat que han perdut credibilitat. Segueixo menyspreant a tot aquell qui demostrava no tenir ni idea de què parlava i feia demagògia per generar por i recollir adeptes, però a l'hora deixaré de fer d'advocat del diable posant en boca meva opinions de suposats experts, que finalment han demostrat no ser-ho tant. Amb encara molt de temps i dades per evaluar el real abast de la catàstrofe, queda clar que el nivell 6 declarat per França està més que justificat i que per tant la situació és molt greu. Que mites com "l'estructura contenedora hauria pogut aguantar l'explosió de Txernòbil" ja no se'ls creu ni Déu i que "el temps juga a favor" tampoc. L'energia nuclear possiblement sigui factible però caldrà revisar tots els criteris i sobretot fer entrar enginyers fora del lobby nuclear perquè puguin fer els seus anàlisi lliure d'interessos. Necessitem proves validades lliures de pànics infundats i interessos econòmics o lloances a gurus que han demostrat no ser-ho tant, pecat pel qual m'incloc. Necessitem un anàlisi en profunditat de tot el què ha passat al Japó (comencen a sortir a la llum certes negligències del lobby nuclear i el govern japonès, però és prematur tornar-se a precipitar en conclusions com alguns vam fer). Ara només em falta esperar que l'accident no passi a més (però ja no poso la mà al foc per ningú) i que, com sembla ser, per greu que sigui, res no sigui comparable a Txernòbil.

Sense temps per més enllaço un link d'un altre blogger en la meva situació, llur post em sento molt identificat.
I segueixo recomanant el blog del MIT per l'alta qualitat d'informació que exhibeix, malgrat no actualitzar-se tan inmediatament degut a la prudència que requereix intantar explicar coses davant de fonts tan disperses.