Biutiful

Amb Biutiful el director mexicà Alejandro González Iñárritu torna quatre anys després de Babel a la gran pantalla, trencant la seva relació amb el guionista Guillermo Arriaga, amb el qual va aconseguir la fama amb obres tan destacades com Amores Perros, 21 gramos o l'esmentada anteriorment. Si el guionista debutava fa un parell d'anys i força desapercebudament com a director amb Lejos de la tierra quemada, Iñárritu torna desempallegant-se dels guions d'històries creuades que ja començaven a sonar excessivament repetitius, però seguint fidel a la representació de drames quotidians i les relacions entre persones. En les nostres pantalles, la seva nova obra arriba amb la publicitat afegida que dóna avui en dia haver rodat a Barcelona, malgrat que la imatge que d'aquest film se n'extreu és bastant diferent a la publicitat no tan subliminal de Vicky Cristina Barcelona.
I és que malgrat el títol positivista, amb incorrecció ortogràfica simpàtica inclosa, Iñárritu aprofundeix en els límits del dramatisme per presantar-nos la imatge més fosca i trista de la nostra societat. El protagonista Uxbal és un home que sobreviu dins de Barcelona a base de martingales diverses i relacions amb la immigració il.legal xinesa que produeix imitacions de baix cost que seran després venudes pel top manta africà. Mentre la seva vida s'enfondra, els intents del protagonista per redimir-se, per salvar el seu amor amb una ex-dona amb problemes psicològics, així com cuidar dels seus fills, es veuran interposats per un destí fatal contra seu rodejat d'obscuritat. Malgrat no poder qualificar-la de sensacionalista, doncs la pel.lícula reflexa amb un alarmant realisme vides que són plenament reals (alguna escena un tant efectista a part), Biutiful conmou a moments i deprimeix sense compassió a l'espectador fins a límits probablement excessius per al gran públic.
Amb una rigurosa direcció, la pel.lícula destaca sobretot per l'excel.lentíssima interpretació d'un Javier Bardem estel.lar que no sembla tenir límits en el seu treball d'actor. Bardem transmet un realisme esfereidor al seu personatge, fins i tot en nombrosos primers plans aguantats en el temps. Per al públic local, destacar el paper secundari d'Eduard Fernández com a germà del protagonista.
La fotografia i música monòtones incrementen, probablement de forma innecesària, un sentiment depressiu que s'allarga quasi 2 hores i mitja, amb una primera mitja hora un tant avorrida que es podia haver escurçat d'alguna manera per fer un conjunt una mica més digerible.
En resum, Biutiful és un correcte drama realista ideal per percebre unes misèries de la nostra societat sobre les quals estem generalment excessivament immunitzats i despertar una consciència que tenim adormida. Amb un Bardem que torna a mostrar unes capacitats infinites d'interpretació. Però queda clar que l'espectador ha de conscienciar-se prèviament del què va a veure si no vol espatllar algun moment d'alegria que tingués planejat per després del cinema.