Probablement una de les pel.lícules més esperades de l'any després del rebombori que va portar la seva filmació a la nostra ciutat, coincidint amb les festes de la Mercè ha arribat per fi l'última obra de Woody Allen, que després del canvi de Manhattan per Londres de les últimes obres, torna a traslladar-se aquest cop de ciutat per acostar-se a la nostra realitat mediterrània. Que ningú esperi però del director neoyorquí un profund coneixement de la nostra cultura i societat, doncs en aquest sentit la pel.lícula tira bastant de clixés de turista de pocs dies al nostre país. La poca societat catalana que apareix, o no es mostra (com els amics bohemis del pintor) o no sembla massa real (com l'alta societat que intenta mostrar). I malgrat que Vicky representa en principi una estudiant de màster en cultura catalana, aquesta brilla per la seva absència.
La bona notícia és la imatge que es dóna de la ciutat de Barcelona: tota una postal de ciutat romàntica, europea, mediterrània, moderna... Si algú es queixava dels suposats diners destinats per aconseguir la pel.lícula, no ens podem queixar del resultat. Millor propaganda segur no podíem tenir, més aquest cop que Woody ha triomfat fins i tot a la seva terra.
Introduccions sociopolítiques a part, "Vicky Cristina Barcelona" no necessita de les carències explicades per ser una gran obra, sense arribar però a la categoria d'obra mestra ni entrar en el
palmarés particular del propi director. Allunyant-se dels temes més trascendentals de la seva última pel.lícula londinenca, "Vicky Cristina Barcelona" torna a l'estil carecterístic de Woody amb el format de comèdia lleugera dramàtica amb l'amor, les indecisions i els traumes psicològics com a protagonistes.
Vicky i Cristina són dues amigues americanes qui, invitades per un conegut afincat a Barcelona, decideixen passar un estiu a la capital catalana. Ambdues són molt diferents, la qual cosa no impedeix que ambdues caiguin rendides a l'encant ibèric d'un pintor bohemi (Juan Antonio) que coneixen casualment. La pel.lícula però guanya especialment quan apareix Maria Elena, l'ex-muller de Juan Antonio i llur relació encara marca profundament a ambdós. Protagonista és també la veu en off que va narrant la història i els pensaments dels protagonistes, aturant-se de tant en tant per donar pas a escenes "en viu" més dramàtiques. Bastant criticat en certs cercles, per mi li dóna un toc original a la pel.lícula, malgrat que el recurs en sí no ho sigui en absolut.
Comèdia divertida i amena, la pel.lícula compta a més de l'habitual brillant direcció amb una escenografia excel.lent que ajuda a vendre Barcelona (i Oviedo, a la qual els protagonistes passaran un decisiu cap de setmana). Però gran part de l'èxit de l'obra es deu sens dubte a l'excel.lent interpretació dels protagonistes espanyols: un esplèndid (com sempre) Javier Bardem i una molt almodovariana Penélope Cruz que acaba de donar l'empenta necessària a la pel.lícula a partir de la seva aparició. Més modesta és la interpretació de les dues "guiris", Rebecca Hall i especialment Scarlett Johansson, qui de totes maneres només per la seva bellesa ja compensa la seva aparició en la pantalla.
I com no, quan un director és també músic, havia de destacar la banda sonora, molt mediterrània, amb molt toc de guitarra espanyola i amb una enganxosa i omnipresent cançó de fusió dels barcelonins Giulia & Los Tellarini.
Si a tots aquests arguments se li suma poder veure molts racons magnífics de Barcelona, no cal dir que la pel.lícula és recomenable no només per al tradicional public seguidor del director, sinó a qualsevol amant d'una bona comèdia i de la nostra ciutat.
P.D.: si normalment ja recomano sempre veure la versió original, en aquest cas és imprescindible.
21 de setembre 2008
Vicky Cristina Barcelona
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Jordi,
Jo he estat més dura que tu. Llegeix la meva crítica. A mi no em va fer riure en cap moment. En canvi,discrepo del que s'ha dit sobre l'ambient de les classes altes. També discrepo pel que fa a l'Scarlett, que, per a mi, se'n surt molt millor en papers menys còmics (tipus Scoop, on no em va agradar gens) i li queden millor coses més serioses. Barcelona increïble, això sí, i també Oviedo. En fi, tret de la música, les imatges i els actors, la peli m'ha decebut molt.
Això sí, esperem riuades de turistes ianquis. Segur.
Per cert, la revista on publico ja ha sortit. T'envio l'enllaç. La meva crítica és de Los girasoles ciegos.
http://www.revista.barcelonareview.com
Records,
Anna
Hola Anna,
bé, ja està bé que de tant en tant diferim una mica. Com sempre has dit, potser les crítiques depenen també en excés del moment, de les expectatives que un té, malgrat que sempre s'intenta ser el més imparcial possible.
A mi sincerament l'obra em va agradar i en cap moment se'm va fer pesada o llarga. Tot s'ha de dir, les meves expectatives en la pel.lícula ja no eren massa grans, així que va resultar ser millor del què m'esperava. No ho eren perquè ni tinc a Woody com a director idolatrat (té obres molt bones, bones, regulars i dolentes així que no el considero suficientment regular) malgrat últimament anar sempre a veure el seu producte anual. I no ho eren perquè pels comentaris llegits ja m'esperava una butlleta turística de Barcelona. Poc més se li pot demanar si no vols representar la societat en la què rodes. No cal que parli dels problemes del Raval citant les teves paraules, però és que no retrata RES de la societat catalana, ni tan sols la benestant. Així que explicant la història de 2 guiris a la ciutat que no es relacionen més que amb dos guiris benestants poc integrats i un pintor surrealista, no se li pot demanar molt més a què sigui una comèdia passable i propagandística d'aquí. El poc interés a reflexar la societat on roda per primer cop, ja mostra que per ell la pel.lícula no deixa de ser un tràmit més anual que ha de passar, com altres anys ha fet.
Dit això, doncs sense esperar-ne una obra mestra, com a comèdia supera clarament el nivell mitjà que un veu durant l'any (aquí probablement és on diferim més, jo sí vaig riure en alguns moments i quan no tampoc se'm feia pesat), la imatge de Barcelona és magnífica, la interpretació és bona (aquí també diferim amb Scarlett, molt millor a Match Point per exemple, és el què té sortir de festa per l'Apol.lo xD) i la música genial. Resultat: peli recomenable sense que passi als anals de la història.
Salut
Jordi
Sí, sí, d'acord. Es deixa veure i Barcelona surt preciosa. El que passa és que tot això de reflectir la nostra societat, ho esperem nosaltres, però no ha de ser així necessàriament. Si hagués estat rodada a un altre lloc, amb el mateix argument i la mateixa manera de fer, ni ens plantejaríem pensar-ho. Ho llegiríem en plan de comèdia i punt.
De tota manera, jo crec que sí que vol plantejar certes coses (no innovadores, és clar), com és la passió que descobreix la Vicky, l'avorriment de la vida quotidiana de la seva amiga, la recerca d'un impossible que fa la Cristina (constant insatisfeta), la dependència entre la Pe i el Bardem. Són temes seriosos si estiguessin plantejats d'una altra manera, com a Melinda i Melinda, per exemple.
També et vull aclarir que jo no l'idolatro en Woody, que quedi clar. Hi tinc debilitat, perquè algunes de les seves pelis han estat molt presents a la meva vida. Ara bé, en té algunes força dolentes (sobretot les que volen emular Bergman) i algunes genials. Enmig, n'hi ha unes quantes de regulars, però normalment fan riure més i sempre tenen algun gag bo. Ara bé, això passa més si surt ell. Com a Scoop. Si surt ell, la peli ja té molt guanyat. Almenys per a mi.
Espero que llegeixis a la revista la meva crítica de Los Girasoles ciegos.
Una abraçada,
Anna
Deixa el teu comentari