Beijing (V) i punt i final

Últim dia a Beijing, regalat amb una xafogor extrema (quin canvi respecte Kunming!!) i una boira de merda extrema (visibilitat menor a 500m i sol fortament apagat per la mateixa).

El primer objectiu era visitar l'últim "must" turístic de la ciutat: el Palau d'Estiu. Recomano al turista que el faci d'inici i no com nosaltres al final del viatge. Un lloc probablement molt maco, però que la fastigosa boira (que empobria les vistes al voltant de l'enorme lkac Kunming) i la nostra saturació pels temples xinesos després de tot el viatge, el convertien més en visita de rigor que d'interès.

Ja plenament experts de la xarxa de metro, d'allà anàvem al carrer peatonal de Wanfujing, marcat de nou pel capitalisme dels seus malls (centres comercials), però amb un ambient menys pijo que a Sanlitu. Pels voltants, la primera oficina de turisme que vèiem (on comprovàvem que hi havia un mínim d'anglès), una llibreria amb llengües extrangeres, botigues de te i uns carrers de mercadillo tradicional, amb menjars típics i exòtics (escorpins, paneroles, que encara he de veure el xinès que se les mengi) i souvenirs de tota mena sotmesos a les regles del regateig (aquí funciona el posar un preu molt per sota del marcat i marxar quan veus que no s'hi acosten, si cal repetir-ho fins que la begociació sigui en termes acceptables; això sí disposat a ser agafat pel braç al marxar).

D'allà, una bona caminata a peu (malgrat que al mapa és sl costat) fins a Quianmen (al sud de Tiananmen). Pel camí, sessió fotogràfica de models en el racó amb menys encant de la ciutat, i una subhasta-tombola entre xinesos per aconseguir, a canvi d'una SIM, un iphone més fals que un segell en pessetes avui en dia. 

Qianmen és un nou carrer comercial amb una arquitectura més moderada i tradicional i una mica menys de macrocadenes internacionals (que també hi són). Novament els carrers del voltant presenten més vidilla local.

Farts però de caminar i veure més del mateix, retornàvem al hostel per recuperar-nos i preparar-nos pel viatge de retorn. El taxi fins l'airport express i el funcionament de la terminal de sortides (amb una sala d'embarcament després d'un primer control de passaport carent de bancs o comerços) ens donaven els últims exemples de la "lògica diferent" xinesa, que pot acabar sent extanuant pel viatger.

Beijing (IV), a la recerca infructuosa de festa

Un ràpid vol d'una hora (que sortia 20 min avançat...) ens deixava de nou a Kunming (no em vull imaginar l'estona necessària en bus), on després de dinar uns dumplings, ens embarcàvem en un nou vol de 3h cap a Beijing (aquest cop amb els serveis de pantalla de vol intercontinental i amb uns ballarins xinesos que aconseguien que mirèssim el vídeo de les instruccions de vol molts anys més tard).

L'arribada, per primer cop, a una hora no intempestiva, ens permetia estrenar el tren airport express, on l'estrella eren els vídeos de civisme del capità ou (per cert, un treballador dormit té prioritat per seure en el bus respecte un ancià a Pekin).

A les 18h recuperàvem la nostra habitació habitual al Red Lantern, i sortíem a repetir la zona de Nanluogoxiang, veiem les torres de les campanes i els tambors, i especialment amb l'objectiu final de la zona animada del llac Qiahai. Una cervesa en una terrassa àtic sobre les 19:30 ens permetia descobrir mirant al voltant que també de festa els xinesos mengen aviat.   Una volta a peu ens mostrava la interminable oferta de bars musicals de la zona (inclòs un dedicat al Lotus Blau de Tintin), rebre subtilment ofertes de "lady bars" i descobrir que la oferta gastronòmica no era tan àmplia com pensàvem... El pitjor, que a les 21h molts llocs de menjar començaven a tancar, per la qual cosa acabàvem fent un sopar que no passarà a la història i allunyat de les nostres pretensions inicials.

Temps per fer una copa en un dels infinits bars musicals, el pla estrella de Xina, buscant un que la seva música en viu no ferís en excès els nostres timpans (tant per qualitat, com per estil, com per volum). Incomprensiblement, a les 23h l'ambient començava a anar de baixa, per la qual cosa decidíem fer un all-in: anar a la búsqueda del relativament proper Mao Livehouse, una espècie de Razz de Beijing, i segons la Lonely de 2011 un dels locals més concorreguts de la ciutat. Suposadament a Gouloujie East amb Nanlouguxiang, el cert és que no el vam trobar, malgrat que la búsqueda posterior a Internet ens confirmava la seva existència... El cert també és que l'ambient als carrers a les 12h era com el de les 4h a casa nostra...

Resignats decidíem emprendre el camí de retorn a casa, obligadament en taxi ja que els metros tanquen sobre les 23h. Davant l'absència de lliures, empreníem la negociació amb els tricicles, aconseguint amb obstinació un acord (a la 4a) pels 30 yuans objectiu. Una gran elecció, perquè les obres nocturnes dels anells viaris provocaven un embús que el tricicle salvavs pels carrils bicis.

Amb ganes de ressopó, i davant la fallada del mcdonald's 24h, acabàvem fent una empanada de farina ultraoliosa (millor no llegir l'escàndol de la màfia de l'oli a Xina) que competiria amb el sopar per provocar els nous problemes estomacals de l'endemà, últim dia.

Balagezong i Shangri-la

L'últim dia a Yunnan decidíem apuntar-nos a alguna excursió pels voltants de Shangri-la oferts per una agència a través del nostre hostel. Com el temps ennuvolat no prometia grans espectacles per les snowy mountains, triàvem una mica a cegues la sortida a Balagezong, on a més d'una muntanya sagrada nevada, hi havia un parc natural.

Junt amb dos noies i una mare i un nen repelent xinesos, ens embarcàvem a la furgoneta d'Ayrton Bala, per recórrer a gran velocitat els ports i les valls del nord de Shangri-la en un pesat trajecte amb bonics paisatges.

Arribats a destí, una mica de confusió fins entendre com anava la cosa (per variar ningú parlava anglès). Finalment acabem embarcats en un autobús ple de xinesos, amb una guia xinesa fotent un rotllo increïble, i deduïm que l'entrada al parc és sota règim guiat. Primera parada al poble tibetà de Bala, segona a una gorja molt estreta i espectacular pels què t'endinses en un camí d'escales de fusta, i tercera i darrere parada, camí de fusta de 2,5km que recorre el "Grand Canyon", i amb possibilitat de tornar fent "rafting" (els rems els porten els guies) per 120 yuans que se sumen als 210 de l'entrada al parc. Malgrat el paisatge és espectacular ni el preu ni el format de visita s'ho valen... De la holly snowy mountain i la stuba (muntanya amb forma de pirulo tibetà) ni rastre (sospito que és un trekking llarg que obliga a pernoctar als hotels del parc).

Ja de tornada visitàvem Shangri-la pròpiament, descobrint que gran part del casc antic va ser arrassat per un incendi recent. Els temples i pirulos tibetans, així com una torre daurada que gira per tracció humana es conserven però prop de la plaça principal. Al monestir tibetà que hi ha al final de la ciutat (bus num.3) ens va fer mandra anar i vam decidir avançar un novament esplèndid sopar tibetà amb yak noodles i hot pot de vedella.

La Gorja del Salt del Tigre i arribada a Shangri-la

Fins ara sincerament he de dir que no havíem vist res que diguessis: wow! Això és increïble. Beijing està bé, però tampoc és Bangkok per posar un exemple. El mont Taishan està bé com a repte de steps i tota la història sagrada, però no és la muntanya amb millors vistes. Qufu pels amants dels temples i de Confuci. Dali i Lijiang txulos però hiperturístics; i Shaxi estava bé però era un simple poble.

La Gorja del Salt del Tigre és un altre nivell. Ja de camí de bon matí el riu Yangze se'ns presentava amb unes espectaculars boires i els seus primers meandres amb una amplada espectacular. Però aquest mateix riu ja molt ample i baixant ple de fang, rep un altre afluent potent i anbdos cabals penetren en una espectacular gorja estreta formada entre dos pics de més de 5.000m. El resultat no pot ser més espectacular, amb un riu amb uns corrents bestials entre parets que superen els 4.000m. Una experiència sens dubte inolvidable.

Opcions: fer un trekking de 2 dies per les muntanyes (hi ha guesthouses pel camí) si s'està en forma, es disposa de temps i fa bon temps (l'excursió no és broma i hi ha gent que hi ha deixat la vida). 

Com cap de les 3 condicions la complíem del tot, decidíem l'alternativa d'un dia proposada per l'alberg de Lijiang. Autobus fins a Tina's GuestHouse (on el trekking de muntanyes s'ajunta amb la carretera) amb vistes increïbles i parada a on comença la gorja i es formen els primers ràpids, i trekking d'unes 2h30min per baixar (i tornar a pujar en ruta circular) fins a la roca del tigre enmig dels ràpids en el punt més espectacular de la gorja. A tenir en compte que a més dels 6e d'entrada a la Gorja (per l'Estat xinès), hi ha peatges de les families locals que mantenen els camins, escales i ponts necessaris per arribar a la roca del tigre (comptar 6e més).

A la mateixa Tina's Guesthouse (on feia una merescuda cervesa) es pot reservar un autobús que surt a les 15:30 cap a Shangri-la, porta d'entrada al Tibet (malgrat que pertanyent encara a la província de Yunnan).

Una espectacular (en alguns trams malmesa) carretera segueix pujant fins a uns 3.600m, i si un aconsegueix sobreviure a la conducció temerària (més que a la resta que hem vist) de cotxes i autocars, s'acabarà entrant a les portes del Tibet, una espectacular esplanada de més de 100km, on es nota el canvi d'arquitectura i ètnia tibetana, així com la fauna propera (yaks domèstics i porcs salvatges).

A les 18:30 arribàvem a Shangri-la, poble convertit en ciutat en els últims anys, on un taxi ens acostava al Dragon Cloud Hostel que teníem reservat. Els 3.200m d'alçada es notaven en el fred considerable que fins ara no havíem tingut. Morts de gana després de dies de règim, decidíem regalar-nos un magnífic bistec de yak amb un sorprenentment bo vi vermell tibetà.

Pels voltants de Lijiang

Amb les instruccions que ens havien donat a la guesthouse, sortíem amb la idea de descobrir els poblats al voltant de Lijiang mitjançant l'ús de transport públic. Tal com havíem pronosticat, anar a la muntanya de Yulong (així com al parc de l'estanc del Dragó Negre des d'on hi ha la millor vista d'ella des de Lijiang) era tonteria per la nul.la visibilitat a partir de 3.000m.

Abans d'agafar els busos, passàvem pel mercat de Zonghi, una de les poques atraccions no de pagament i autèntiques de la ciutat (el dia anterior al veure el "port aventura" que era Lijiang ens proposàvem evitar pagar cap atracció turística). Mercat típic asiàtic, amb el seu bullici habitual que no havíem vist encara a Xina, al mercat es poden trobar parades amb tots els productes frescs imaginables.

Desgraciadament agafar el primer bus ens va portar una hora per culpa les males indicacions, però finalment aconseguírm agafar el num.3 (enlloc del 8 senyalat al hostel), canviar a l'avantpenúltima parada al bus num.6 i arribar finalment a Baisha, on un fort ruixat ens donava la benvinguda i ens obligava a caminar a cegues entre fang pels seus carrers en obres de plena urbanització. Passada la pluja i orientats, descobríem els dos carrers principals que constitueixen l'atractiu d'aquest poblat. Alguna galeria d'art, tendes d'artesania i antiguitats diferents als clàssics souvenirs, roba i joies de les poblacions hiperturístiques de Dali i Lijiang, i sobretot la clínica herbal del Dr. Ho. Als seus 92 anys, aquesta eminència de la medicina natural ens va rebre calurosament i ens va mostrar amb orgull el seu projecte (enmarcat pels centenars de reportatges internacionals que ha rebut) i explicar la seva filosofia de vida (de la qual vam entendre la meitat tot i el seu esforç per parlar anglès i alguns papers en castellà que ens va donar).

Un te amb wifi ens permetia veure que el poble de Shu He estava a escassos 4,3 km d'on estàvem i que el camí era senzill, així que aprofitant el sol que sortia feiem caminant aquest tros de ruta, just a temps per arribar i que la pluja fes acte de presència (moment de provar un arròs fregit naxi, la minoria ètnica de la zona i tornar a veure una curiosa sessió fotogràfica de dos nuvis, aquest cop vestits com a militars comunistes).

A diferència de Baisha, Shu He sembla una rèplica en miniatura, potser una mica més tranquila de Lijiang. Mateixes cases de fusta, mateixos cartells, mateixos tipus de tendes...

Una caminata fins a la parada del bus num. 11 ens tornava a Lijiang, on donàvem uns últims volts per la ciutat antiga i acabàvem en un bar de música en viu, bevent te enlloc de cervesa degut a la delicada situació de les nostres panxes.

Atrapats a Jianchuan i finalment a l'hiperturística Lijiang

Per un dia decidíem començar sense despertador i prendre'ns tot amb més calma. Per acabar de recuperar l'estómac, decidíem esmorzar a l'hotel on havíem sopat magníficament la nit anterior (i barat malgrat ser l'hotel més luxós per pernoctar). La Fiona ens havia promès un magnífic porridge amb nap, una espècie polsim de porc (wtf?), verduretes i una truita.

Amb la panxa plena i recuperant-se, tornàvem a agafar la minivan compartida i arribàvem a Jianchuan, on ens esperava la desagradable sorpresa que no hi havia billets per Linjiang fins al cap de 3h30min. Atrapats a l'estació llegint novel.les, planificant la resta del viatge amb la Lonely, descobrint els desagradables lavabos públics, i al parar de ploure donant una volta per torns pel centre hem acabat de passar l'estona. Personalment el centre no l'he trobat tan lleig com esperava i un sempre gaudeix amb la sensació de tothom mirant preguntant-se, què se li ha perdut aquest a aquí.

Finalment al bus, en 1h30min ens plantàvem a la ciutat nova de Lijiang, on amb el bus local ens acostàvem a la ciutat antiga. Un laberint de carrers en els què ens perdíem una bona estona (les infos turístiques les guardo per un altre post), fins a trobar quasi per casualitat la Mama Naxi's Guesthouse.

Probablement no sigui el millor lloc de Lijiang, però com prometia la guia ens donava la informació que necessitàvem per acabar de muntar la ruta de Yunnan. Descartat el trekking de dos dies per la Gorja del Salt del Tigre pel mal temps, decidíem fer dos nits a Lijiang.

La poca tarda que ens quedava (amb ruxats) la passàvem passejant pels carrers de Lijiang, un casc històric bonic però convertit en una espècie de Port Aventura amb els 5 milions de turistes (majoria xinesos) que la visiten. Milers de tendes amb molta gent, un mercat-restaurant de menjar atractiu, un carrer ple de bars amb espectacles horribles xinos... i la poca oferta nocturna de bars estrangers de la guia desapareguts.

La muntanya de l'emperador de Jade (5.500m, amb esplenades amb telecadira fins a 4.400m) és una de les atraccions de la zona, però vistes les nuvolades persistents demà anirem a veure poblats típics de la zona amb el pla de busos que ens han donat.

Shaxi

El recorregut típic sortint de Dali és enfilar cap a Lijiang, però en el nostre cas decidíem fer primer una parada a Shaxi, un bonic poble en les valls de les muntanyes i antic centre neuràlgic de la ruta del te.

El transport però es complica: autobus de tornada a Xiaguan (nova Dali), allà taxi que ens canviés d'estació al descobrir que havíem d'anar a la nord, allà bus de 2h30min fins a Jianchuan, per allà definitivament agafar una minivan compartida (1h) fins a Shaxi. 

Amb només 2.000 habitants i moltes cases de fusta, rodejada de muntanyes i camps d'arròs i blat de moro, la població destil.la un ambient especial. Clar que el poble del passat amb els cascs de cavalls han estat substituits per grups de turistes que promocionen les botigues, cafès i nombroses pensions que un es troba, però tot en una quantitat i ambient tranquil raonable. Baixant el carrer principal s'arriba a la plaça major, on destaquen els temples i arbres centenaris al mig i les terrasses de cafès vorejant-los. Seguint una mica més, s'arriba al riu i al pont original de la ruta del te, des d'on es pot accedir als camps (i s'oferiran cavalls al turista que ho desitgi).

Un bon lloc on descansar (i en el nostre cas mirar de recuperar els nostres estómacs) i respirar aire pur. La nit ofereix poc atractiu, més que contemplar les estrelles aquells afortunats que no els hi toqui nit ennuvolada.

Per cert, Shaxi és curiosament el lloc on el visitant tindrà menys problemes per comunicar-se en anglès amb la gent.

Dali i l'Erhai Hu

Amb les properes muntanyes de Cang Shan cobertes de núvols (pujar-hi a peu o en telefèric no tenia massa sentit) i farts de veure temples, l'alternativa recomenable del dia passava per llogar una bici i vorejar el llac Erhai Hu, el setè més gran de Xina. La carretera perimetral que el recorre permet pedalejar tranquilament allunyat de l'estrés que sol recórrer les carreteres principals. Pel camí, algunes neourbanitzacions al començament i nombrosos poblats rurals després (desgraciadament molt iguals entre ells) acompanyaran les vistes del llac i els seus pescadors. A Panxi Village un petit temple vora el llac permet fer una agradable pausa (recomano al viatger que perdi més temps que nosaltres buscant bici i es fixi especialment en el seient). Una possible ruta (fer tot el llac queda reservat als campions i tampoc val la pena) és arribar al més turístic poble de Xinzhou, a uns 25 km seguint sempre el voral oest del llac, on els carrers i edificacions de la minoria bai estan més ben conservats i on a la seva bonica plaça major es pot menjar alguna cosa amb la resta de ciclistes.

La tornada, pel mateix camí, ba estar marcada per la pluja i el mal de cul, però ens va permetre veure unes sessions fotogràfiques de diversos nuvis al llac. Per cert, mentre les núvies portaven vestits semblants als nostres, ells anaven bastant informals. 

Arribats a Dali, tarda de relax per gestionar alguns tràmits (com la compra del vol de retorn a Kunming des de Shangri-la), fer unes cerveses, recollir la bugada i fer una partida de billar a l'alberg. 

Al vespre, sopar amb espectacle (baralla de carrer entre una dona i un home, sense entendre massa el motiu), pujada a la muralla que rodeja el casc històruc de Dali, passeig per les innumerables tendes que el componen (quant desperdici de recursos en moltes cosea inútils) i última cervesa al Bad Monkey. Aquest és un bar del carrer principal (Renmi Lu num 58) que elabora la seva pròpia cervesa de barril en variants IPA, Amber Ale, Black i Wheat. Molt recomenable pels amants d'aquesta beguda que probablement estiguin cansats de les cerveses aigua-xirri que normalment es troben pel país.

Arribada a Yunnan i primera escala a Dali

5:45 sonava el despertador per anar a l'aeroport amb "taxista" del hostel que va portar la furgona en 3a per tota l'autopista. Ultraràpid checkin, 30 min en el bus d'embarcament dins l'aeroport de Beijing i 3h15min de vol per arribar a Kunming, capital de la regió de Yunnan, situada al sudoest del Tibet i amb el 50% de les minories ètniques del país.

La tourist service de l'aeroport no oferia anglès com a idioma, així que compràvem un mapa de la regió en xinès per si de cas, i agafàvem un bus shuttle express que creuava en 1h tota la horrible ciutat de Kunming (en conjunt, potser el centre està bé), fins l'estació de busos de l'oest, on compràvem els tiquets de bus cap a Dali. 4h30min després (suficients per veure un paisatge i unes ètnies diferents pel camí), arribàvem a Xiaguan (nova Dali). Amb l'ajuda d'unes matures alemanyes amb qui havíem parlat a la pausa del pipi i que parlaven xinès (havien viscut 14 anys a Xina), intercanviàvem a un últim bus que en 30min ens deixava per fi a Dali, on encara ens restaria una estona per trobar el hostel malgrat la bona voluntat local... tot per descobrir que estava ple (eren les 20:30), però per sort trobàvem habitació al costat, al Lily Pad.

Al vespre sortíem a recòrrer el carrer principal, Renmin Lu, que demostra que Dali és realment un centre turístic. Hotels, bars, botigues, músics al carrer, restaurants, paradetes al carrer... Ambient bulliciós però tranquil alhora, agradable per passejar, sopar alguna especialitat local i fer unes cerveses en algun bar musical.

Beijing (III): el capitalisme de Sanlitun

Després d'un novament còmode viatge en tren d'alta velocitat, al migdia tornàven

a estar al Red Lantern de Beijing, on descarregàven motxilles, arranjàvem taxi per demà ben de matinada anar a l'aeroport i sortíem a seguir descobrint racons de la capital. Dinar ben a prop de fideus freds picants (malgrat no tenim la imatge, a la què et descuides acabes amb la llengua traient foc) i doble transbord fins a la zona de Sanlitun, zona d'embaixades i de "village" amb totes les boutiques occidentals que un pugui imaginar: Adidas, Apple, Moleskine, Montblanc, Abercrombie, Giorgio Armani, H&M... La Sanlitun Bar Street és tot un plegat de bars internacionals per qui no vulgui sentir-se a Xina. Ferraris, Lexus, Rolls&Royce demostren que almenys a alguns aquest règim pseudo-comunista els hi va molt bé.

Ben a prop es troba el Clothing Market, un centre comercial anb roba xinesa, d'imitació de marques, de souvenirs, marroquineria, electrònica... El regateig és imprescindible i la clau és posar un preu a la calculadora i quan diuen que no, marxar... No tan divertit el regateig però menys violent que en alguns països àrabs, tot i que les xineses t'arribaran a agafar pel braç quan marxes.

Després de donar una volta més pel barri i veure els seus contrasts, tornàven a Xienjou per comprobar que el famós "pato Pekin" el fan igual que a Barcelona.

Demà nou canvi de rumb, direcció Yunnan on passarem la propera setmana i on ja ens hem adonat que haurem de seleccionar molt el què volguem visitar.

Qufu

Poble natal de Confuci, el viatge a Qufu ens permetia descobrir el tren normal de Xina (classe K en lloc del d'alta velocitat classe G), i malgrat l'estació sí que era més fluixeta, del tren poca diferència a dir respecte un equivalent nacional (hi ha algun tren de classes inferiors però). 

Instal.lats i dinats a l'alberg, sortíem a descobrir aquest poble més tranquil i bonic que Tai'An, malgrat que les seves atraccions també són escases més enllà dels centres de Confuci. Descartades per temps i ganes les Mansions, ens centràvem en el Temple i el Bosc.

El Temple és el segon més gran després de la Ciutat Prohibida, però ens reafirmava la teoria de vist un, vistos tots. Molta porta, tortuga amb pilars escrits, poc interiors ens els temples i nul.les explicacions interessants pels turistes (només un recopilatori de dates i emperadors). 

Per anar al Bosc provàvem els sempre divertits bicitaxis. El Bosc en realitat és el Cementiri més gran i ben conservat de Xina, on Confuci i tots els seus deixebles fins el dia d'avui estan enterrats. Un lloc místic i agradable per passejar, on fins i tot vam poder assistir a la part final d'un enterrament en directe.

Tarda-vespre tranquils donant una volta pel poble (amb un mercat nocturn més pobre que a Tai'An) i amb sopar, partida de billar i cerveses i tes al hostel.

Mont Taishan

El mont Taishan és la muntanya més sagrada de Xina, des d'on per primer cop un enperador va declara la unitat del territori xinès. No és la més alta, ni probablement la més maca, però és la gran atracció propera a Tai'An i lloc de peregrinatge de nombrosos xinesos.

Animats per un cel ennuvolat però allunyat de les tempestes anunciades, ben d'hora ben d'hora començàvem l'ascensió al cim, enmig d'una xafogor intensa que dificultava sobremanera la llarguíssima classe de steps que representa. 7,5 km, 1.400 m de desnivell i 7.200 graons després, amb una roba que semblava dutxada per la suor i unes vistes inexistents pels núvols, arribàvem per fi al temple de l'emperador de Jade a 1.545 m i rodejats de gent, la majora dels quals havien ascendit amb una combinació de minibus i telefèric.

El primer tram de la baixada començava a castigar bessons i genolls, pel què decidíem abandonar els glaons i baixar per la carretera de minibusos. Uma mala idea perquè els 5 km de baixada restants es convertien en 12 km pesats de carretera amb l'únic al.licient inicial de veure que totes les vores estaven plenes de plantes de marihuana. Per sort descobríem uns quants caminets que escurçaven el camí en distància real i psicològica. 

8 hores després de l'inici, amb les cames mortes, podíem per fi rebre la merescuda dutxa al hostel i descansar la tarda-vespre fins que arribavem per la nit les anunciades tempestes, per sort amb les convenients hores justes de retràs.

Tai'An

Moure's en tren per Xina no és tot el trivial que un podria pensar. Malgrat la clara recomenació del nostre hostel per anar en tren (especialment amb la inauguració del tren ràpid que reduia el temps de trajecte a dues hores enlloc de les sis de la guia), les màquines electròniques de l'estació de South Beijing ens marcaven que tot estava ple, excepte business class a mig matí. Decidits per aquesta opció, anem a treure diners a un caixer (no es podia pagar amb targeta), i al tornar descobrim que de cop hi havia places econòmiques lliures... però al no tenir ID xinés no podíem comprar. Finalment ens feiem amb les tant ansiades places a la taquilla amb personal... I disposàvem de dues hores per esmorzar tranquilament... i comprovar que novament segons les màquines, no hi havia billets per tornar a Beijing en 3 dies (sempre queda l'opció bus més feixuga de 6h).

El tren ràpid, com l'AVE, 300km/h, endolls i sense wifi, però molt confortable. La novíssima estació AVE no era la indicada a la Lonely, sino una més apartada, però amb l'ajut dels caràcters xinesos de la guia, el conductor i la nostra intuició i orientació, amb un parell de busos creuàvem la ciutat anodina en creixement fins arribar al centre, on també amb alguna que altra dificultat trobàvem finalment el youth hostel (completament xinès i poc backpacker). 

Després de les aventures per canviar diners al Bank of China que explicaré en un post apart de curiositats sobre el país, dinàvem en un restaurant una mica timo però la carta de la qual ens serveix ara de diccionari-traductor, aconseguíem pagant comissió billets de tren per la tornada a l'oficina de turisme (demostrant-nos que tot plegat és una màfia) i visitàvem el temple Dai, única atracció turística d'aquesta ciutat qualsevol sense guiris (amb la gràcia que també té). 

Per la nit volta pel mercat nocturn, ple d'articles barats de tot tipus, animals vius rars com iguanes, serpso taràntules a la venta, i exquisites paradetes de menjar on per un euro i mig sopàvem. 

Les previsions meteorològiques de l'iphone marcaven tempestes per l'endemà, un mal plan per pujar el Taishan, però quedava una llarga nit per dormir i veure què deparava el dia següent.

Beijing (II) i la Gran Muralla

El segon dia començava amb un objectiu clar: veure la Gran Muralla en un lloc no tan turístic (Mutianyu) i anant pel nostre compte (per no llevar-nos tan aviat i estalviar-nos diners fins i tot malgrat fent l'últim tram en taxi).

La ruta amb el bus 916 Expreess fins a Hairou servia per llegir la història i desmitificar aquest mite constructiu: ni és una construcció continua (de fet excepte en les zones turístiques porten anys saquejant-lo per la construcció de csses), ni es veu des de l'espai... ni realment ha servit mai gaire com a element defensiu. Això no treu que un cop arribat allà un admiri la bellesa d'aquesta megaconstrucció, en el cas de Mutianyu sobre una serralada, que malgrat estar 90km al nord de Beijing no es lliura de la "boira contaminant". Per pujar, telefèric o telecadira i un cop a dalt a carenar les crestes amb centenars d'escales entre fortificacions. Per baixar les mateixes opcions, i la millor baixar en un tobogan made in Germany amb una espècie de trineu amb palanca accelerador-fre.

La tornada a Beijing va ser més feixuga de l'esperat al no fixar-nos que el bus 916 no era la versió l'Express de l'anada, però a mitja tarda arribàvem amb temps per descobrir nous racons. Nangluogu Xiang és un carrer molt molón, peatonal amb arbres i ple de tendes, bars i restaurants amb molt ambient barreja de locals i guiris, un carrer Blai a la xinesa vaja. Una espècie de Mercat de la Princesa permetia provar diferents especialitats que es preparaven al moment i les menjaves en alguna de les taules lliures a compartir. El recomenat i sobrevalorat Passy Bar demostrava que la cervesa xinesa, ni artesanal, destacarà mai per la seva qualitat. Creuant el carrer principal hi han nombrosos hutongs, que tricicles turístics pretenen explotar. Però sens dubte el gran atractiu és dirigir-se cap al Qianhai Lake, una zona d'oci que recorda a Port Aventura pels edificis i freqüentada per la gent de la ciutat amb bars amb música en viu i restaurants-terrassa al terrat dels edificis. Animats pel bullici que respiraven les riberes del llac, decidíem emprendre a peu el camí d'una hora fins al nostre hostel adentrant-nos en el Beijing més profund, i deixant enrere una zona que sens dubte repetirem en algun dels moments que durant el viatge anirem tenint a la capital.

Demà, això sí, toca fugir de la boira tòxica per uns dies, anant cap al sud en direcció a Tai'An.

Beijing (I)

Després d'un llarg però gens problemàtic viatge, avui a les 2:30h del matí arribàvem al nostre hostel de Beijing. Trobada simultània, segons pla de vol, a Moscú amb el Dani, set hores d'escala llegint guia, planificant primera meitat del viatge i dormint una miqueta, segon vol de 7h (aprofitant per veure Elysium i Erin Brokovich) i arribada puntual a Beijing on ens esperava, per sort, un home del hostel amb el meu nom. Sort perquè a aquelles hores en una ciutat com Beijing arribar sense problemes ni patiment de timo pel camí a un allotjament en mig d'un Hutong qualsevol (illa de cases tradional amb carrerons plens de vida durant el dia) és només apte per ments molt tranquiles.

6 hores més tard, ens llevàvem, canviàvem d'habitació dins el Red Lantern House (fins ara molt recomenable) i sortíem a descobrir els grans hits de la ciutat.

Primeres impressions. Primera: potser trivial, però hi ha molt xino a Beijing, de la pròpia ciutat i de turisme. L'entrada a Tian'an men ha estat un infern, marcat per les cues en plena solana degut a l'accés controlat per la policia (dit això després hem vist que hem entrat pel pitjor lloc, així que val la pena no entrar per la cantonada del National Museum). La visita a la Ciutat Prohibida també plena de xinesos i molt poc guiri. 

Segona impressió: Beijing és gran i molen més els seus parcs que les grans atraccions òbvies. Tian'an men és una plaça anodina i la Ciutat Prohibida (Palace Museum) s'ha de veure, però sorprendrà més a aquell que no hagi vist mai temples asiàtics. El Junshan Park, menys promocionat just al nord de la mateixa, permet veure unes magnífiques vistes panoràmiques de la Beijing i comprovar la magnificiència del Palace Museum... El Temple of Heaven, palaus a part, és un magnífic parc cèntric on desconnectar de la ciutat... 

Tercera impressió: una ciutat que m'ha semblat molt menys caòtica, bulliciosa i pestilent que les grans cities de Vietnam, Filipines o Bangkok (potser ajuda la omnipresència de motos elèctriques i que era dissabte). Això sí, la "boira" de merda existeix, impedeix vistes nítides i en moments àlgids es fa especialment desagradable.

Quarta impressió: el menjar molt bo segons l'estil esperat. El vespre l'hem passat a Ghost Street, la primera illa del carrer Dongzhimennei Dajie, a l'est de la parada Beixinqiao (L2), realment les ciutats amb metro són molt més fàcils. Un carrer amb gran oferta de restaurants freqüentats especialment per locals.

Deixant pendents el Summer Palace i una visita més profunda de hutongs per les properes estades que ens tocaran a Beijing, demà intentarem descobrir una de les grans meravelles de la humanitat: la Gran Muralla xinesa.