Il Vaticano FC

La veritat que quan he llegit el titular m'ha fet molta gràcia la notícia. Més que res que primer m'he imaginat a tota una sèrie de capellans i cardenals jugant contra el Milan vestits amb les seves disfresses eclesiàstiques habituals. Si estiguessim a dia 28 hauria pensat sens dubte que es tractava de innocentada del dia. Però no, l'article és seriós, resulta que ara la Santa Seu vol competir en el món del futbol. No sé quin motiu esgrimiran per a això, ja que a sobre no es conformen amb un equipet de regional on l'esperit d'esportivitat regni, sino que volen fer un equip punter amb el què anar a Europa i tot.
La pregunta obligada, és amb quins diners? Amb els que els hi donen els milions de feligresos de tot el món? No hi ha un millor destí on destinar-los? O potser és una operació de blanqueig de diners de les seves transaccions bursàtils i bancàries de dubtosa legalitat? En tot cas no poden esgrimir que és un negoci amb el què guanyar diners per a causes més humanitàries, perquè cada cop s'està demostrant que amb el què es gasta avui en dia, el futbol és una ruïna, tots els clubs espanyols estarien en bancarrota sino fossin pels "pelotazos" immobiliaris que han fet o estan pendents de fer. I clar, no crec que a Itàlia estiguin en una situació gaire diferent.
En fi, una nova mostra del camí de Jesús vist per l'església romana amb el què il.luminar a la humanitat.

Nürnberg i Ulm

Després de la setmana de festa que duia, i preveient que el finde que ve sigui també mogut (o això espero), volia recuperar en aquests dos dies de festa el ritme que turisme-visites iniciat fa dues setmanes a München.
Així que ahir dissabte, després de fer l'habitual compra setmanal i de lluitar contra la maleïda planxa, en ben dinat vam marxar amb el Ramon cap a Nürnberg. És el nostre últim cap de setmana aquí abans d'any nou, així que era l'última oportunitat per veure el seu famós Weihnachtsmarkt (mercat de Nadal). I sort que ho vam fer, perquè mira que n'he vist aquests dies, però realment aquest és l'únic que per mi valia la pena. Petitet, ficat en una plaça, amb parades variades en quant a coses que venien i uniformes en el disseny, i amb atraccions pels nens molt autèntiques, com correspòn als també anomenats Christkindelmarkt. A més aquest primer contacte va servir per verificar que efectivament a Nürnberg val la pena tornar-hi, la ciutat em va agradar molt a pesar del mal temps que per variar vam tenir, i fins i tot per anar de compres també pintava bé. I a l'igual que amb München queda a un cop de cotxe amb Autobahn sense limitació de velocitat.
Avui, a pesar com no del mal temps, he anat encara més lluny, a Ulm, ciutat ja pertanyent a la veïna i protestant Baden-Württemberg. Allà em trobava amb l'Iris, qui feia ja més d'un any que no veia, i tenia moltes ganes de tornar a veure. Llàstima que el seu schwäbisch m'hagi dificultat la comprensió ara que un s'està intentant acostumar al bayerisch. Buf, ara entenc els extrangers que venen a Catalunya. Espero en aquest parell d'anys ser capaç d'entendre ambdós dialectes (els més forts de l'alemany que es parla a Alemanya, Suïssa exclosa). Però a pesar d'aquesta petita dificultat i de la pluja el dia ha estat bé i hem visitat realment tot i contemplat la ciutat des del capdamunt de la torre de la majestuosa catedral gòtica (després de pujar una inacabable escala de cargol). La ciutat també té un casc antic molt bonic, amb uns rierols de muntanya que desemboquen al Danubi, al llarg del qual hi ha un tros de passeig molt ben arreglat. Per la resta, la ciutat ja es converteix en la típica ciutat moderna alemanya, amb la curiositat de ser el lloc de naixement del gran Albert Einstein.

Shisha

Mica en mica vaig complint els objectius de tenir coses que feia temps que hi anava al darrere i que, ara que finalment visc sol, volia anar aconseguint. Primer va ser la sandwitxera (des de que vaig deixar la meva segona residència d'Aachen la trobava a faltar), després el Catan, i ahir finalment la sisha.
Era un objectiu que volia comprar a Barcelona i portar amb la mudança cap aquí, però finalment no ho vaig aconseguir i em ratllava pagar el què demanen les tendes d'Ingolstadt. Ahir però vaig anar a Nürnberg i cap al final de la visita vaig trobar una tenda que les tenien d'oferta.
La shisha la vaig descobrir, com no, en els meus mesos d'Erasmus, primer a Paris, i després a Aachen, on en les barbacoes que es feien a l'estiu, venia el Yassir amb ella i es convertia amb l'amo de la festa. Després ja a Barcelona tant amb la Via com el Marc, com últimament en el bar Yaffa del costat de casa, havia pogut seguir gaudint-la. Sempre m'ha agradat el mareig relaxant que provoca, així com un gust bastant més bo que el del tabac.
Ara em falta trobar la gent amb qui compartir-la (els que més conec aquí, no semblen gaire entusiastes), ja que ahir la vaig voler provar a casa mirant una peli i la veritat, per a una persona, el mareig que un assoleix és massa heavy.

Festa per Ingolstadt (I)

Tot i que em feia pal últimament sortir per la meva nova ciutat, potser per por a no passar-m'ho gaire bé en comparació amb Barcelona, o per no tenir massa confiança amb gaire gent, la veritat que aquestes dues últimes setmanes han estat bastant entretingudes, entre sopars i festes.
Centran-nos en aquestes últimes, l'última setmana m'ha permès descobrir ja uns quants locals nocturns d'Ingolstadt.

Divendres passat no anava a sortir, ja que estava força cansat de la setmana. Així que havia quedat amb el també nou resident i quasi veí Ramon per anar a casa seva prendre algu i a sobar. Però ens va trucar el Blai i uns quants residents sortien i essent una invitació i essent nous, no era plan de dir que no. Així que després d'acabar el copeo ens vam dirigir a:

- La Diva: bar musical que ja coneixia, d'amo espanyol, on passen els partits del Barça i havia anat ja un dia a fer una copa amb un parell de residentes. El bar està bé, música espanyola, cubates decentment carregats per ser Alemanya i ambient molt familiar, ja que no és massa gran.

Després de xerrar una estona, a pesar del cansanci, em vaig animar per sortir amb ells al:

- Eiskeller: club que per l'estructura em recorda al Karma de Barcelona. 3 € entrada. No recordo en excés, per la barreja de cansanci i alcohol, però la música estava força bé (bastant comercial això sí), i hi havia molta gent. En una nit de més record ja acabaré la descripció, ja que sembla és un lloc força freqüentat.

Dissabte hi havia sopar de departament, del qual ja parlaré. En acabat, els companys vam anar de copes,trobant-nos que malgrat la pluja i el fred, molts bars estaven a reventar. Al final vam acabar en el sempre present pub irlandés de tota ciutat. Strongbow tranquil amb bon pop britànic i després el Robert (el becari del departament), el Ramon i jo vam anar cap a:

- Suxul: un altre club amb sala amb sofas a dalt i sala petiteta al soterrani. 5 € entrada. Música electrònica en ambdos casos, però més melòdic que moltes de les sales de house de Barcelona. La veritat que malgrat no anar gaire col.locat i ser pocs m'ho vaig passar molt bé. Alguna noia interessant, però no és el lloc més probable on pillar, pel poc percentatge de noia lliure.

Dijous, ahir, era la despedida d'un dels meus predecessors, el Jose Rio. Després del sopar al Castello (tradició seatona), vam agafar el cotxe cap a:

- Tanzhouse A9: la macrodisco d'Ingolstadt, en el veí poble de Lenting. 4 € entrada. Em va sorprendre la gran quantitat de gent que hi havia, a pesar de ser dijous. Gent molt variada, però el lloc no matava. El local està molt bé, gran, ben decorat, 4 sales... Però per ser una macro té un toc cutre considerable.La sala Oberbayer, amb música bavaresa que passa després a coses més comercials, era el feudo de camperols i camperoles. Gent en general més gran o joves, camperoles, sino com poden estar allà... Després hi havia la sala de música patxanga a l'inici i música negra després. La sala més plena, gent jove, bastantes noies maques, però la majoria de gent bastant palurdos... el què es creuen que perquè estan al A9 són els reis de la festa... Tercera sala, techno del més imfumable, amb gent friqui del techno i ties, que curiosament, són les que anaven del pal més guarro. La quarta sala segur que era la de millor música, però estava montada més com a bar i ahir no hi havia ningú. Dificil que agafi el cotxe per tornar-hi, més amb els controls que fa aquí la poli.

Die Siedler von Catan

I finalment va arribar el moment. Sabia que algun dia cauria en la tentació de comprar-me'l i la setmana passada va ser el moment.
Venia de jugar el dia anterior al Carcassone, a casa d'un resident seató que està lesionat i per tant no podia sortir.Vaig veure que li va molar el joc i que havia parlat amb un altre de fer quedades regulars per diferents jocs (Uno, Monopoly...). Tenia una base futura de possibles jugadors i només em faltava trobar la megaoferta: Catan i ampliació Atlantis per 25 €.
El Catan és un joc de taula i estratègia alemany molt famós tan allà com en d'altres països. De fet, el vaig descobrir durant el meu Erasmus, però curiosament no a Aachen, sino a Grenoble, en la meva visita al Charly. Després al tornar vaig veure el joc en el bar d'Erasmus d'Aachen i vaig viciar a una bona colla de gent. Ara l'objectiu és fer-ho aquí, i com ja és meu, al tornar, també amb els amics de sempre (que alguns i algunes ja el coneixen).
El joc en sí és bastant simple. Es tracta d'un terrori amb diferents regions, cadascuna de les quals dóna un tipus de materia prima determinada. Els jugadors es situen en les regions que poden (hi ha límits de jugadors per regió) i van obtenint la matèria prima, quan els dos daus sumen el nombre del 2 al 12, al qual cada regió va associat. Amb la matèria prima un pot construir camins i poblacions (pobles o ciutats). Quan surt un 7, apareix la figura del lladre, que es col.loca sobre una regió i bloqueja aquell número, deixant de donar matèria per a la regió. També hi ha cartes especials que es poden comprar, amb premi sorpresa, des de punts a matèria prima, etc.
L'objectiu del joc és sumar 10 punts abans que ningú. Els punts els donen les ciutats (2), els pobles (1), alguna carta especial (1), el què té el camí més llarg (2) i el què té més cartes de caballers especials (2). Hi ha també ports, on un pot construir i canviar matèria prima excendent per la que et falta de manera més econòmica. Els jugadors també poden comerciar per torns entre ells.
El què m'agrada més d'aquets joc és que cada partida és diferent. Les regions i els números als què van associats es disposen aleatòriament, així que la situació de la partida canvia i un l'ha d'analitzar bé al principi i evolucionar també coherentment (perquè al principi es necessiten unes coses i després unes altres). L'ordre amb el què es comença (també aleatori) marca també l'estratègia a seguir. Per tant hi ha molts factors que condicionen i canvien segons la partida, així que cadascuna és un repte nou i diferent. A més hi ha nombroses extensions. Jo coneixia la de Ritter & Städte (Caballers i ciutats), que va ser la partida més emocionant,però que allargava de l'hora i mitja de joc a les més de quatre (12 punts per guanyar, illa més gran, metropolis afegides i noves cartes especials, algunes amb poders destructors sobre el rival). També havia vist la Seefahrer (navegants), sense haver-hi jugat mai. I ara tinc l'Atlantis, que no coneixia, però dóna 2 nous escenaris i 8 versions noves de joc. Tot un potencial per explotar. I alguna d'altra hi deu haver...
El dolent de la versió normal és que és per 3 (acceptable) o 4 (guapíssim) jugadors. Clar,que també hi ha les extensions per més jugadors, que havent trobat aquesta megaoferta per començar, no descarto que també acabi en les meves mans.

Una mica sobre Ingolstadt

Encara que Ingolstadt és actualment coneguda sobretot per tenir una fàbrica important i la seu de la marca Audi, no es tracta d'una ciutat nova sense cap mena d'història. Ans al contrari, és una ciutat que històricament ha tingut un rol important dins de Baviera, ja sigui com a ciutat fortificada o com a centre d'estudi.
Les primeres referències escrites daten de 806 en documents de Carlemany (com a Ingoldesstat o lloc d'Ingold). Al 1250 se li van concedir els seus furs, i el castell antic (palau de la fortalesa medieval) va esdevenir residència ducal.
L'època de màxim esplendor va ser entre 1392 i 1447, quan la ciutat es convertí en capital del ducat de Bavaria-Ingolstadt. El Duc Ludwig el Barbut va impulsar les construccions de les edificacions gòtiques més imponents de la ciutat, com el Nou castell o la catedral. Entre 1492 i 1800 va ser seu de la primera universitat estatal de Baviera, convertint-se en un centre de culte. Al segle XIX es van contruïr nombroses fortaleses convertint-se en una ciutat militar.
Actualment Ingolstadt conserva molts restes d'aquesta història, formant el casc antic, quasi tot peatonal i en el qual es poden fer agradables passejades. Bordejant aquest nucli antic travessa la ciutat el Danubi. Sortint ja d'aquests límits, Ingolstadt es converteix en una moderna ciutat alemanya, com és habitual amb una gran extensió pels seus 120.000 habitants, degut a les nombroses cases de poca alçada. A la part nord es troba el món Audi, amb la fàbrica, el centre de disseny, l'edifici corporatiu i l'Audi Fòrum, seu de congressos, recepció de clients VIP, cinema, restaurant i ara a l'hivern una pista de patinatge. D'allà s'inicien també les visites guiades a la fàbrica.

+fotos

Estan bojos aquests bàvars (II)

Vist les sorpreses que deparen aquesta gent, sembla que aquest tema podrà desembocar en una saga, i qui sap, potser fins i tot una categoria. Aquí van dues sorpreses més que últimament ha deparat aquesta gent:

1) El primer cap de setmana que vaig passar a Ingolstadt, com us podeu imaginar molts plans no tenia, així que vaig decidir acceptar la invitació del meu coordinador d'Audi, per anar a veure una obra de teatre amateur, en la qual ell actuava. No cal pas dir que per descomptat no em vaig enterar de quasi res de l'obra, doncs per suposat era en bavarès, que no és una llengua perquè no hi ha versió escrita, ja que qualsevol semblança fonètica amb el Hochdeutsch és pura coincidència (o això em sembla a mi de moment). De totes maneres no ajudava tampoc gens la manera en què es visualitava la obra. Un esperava una sala amb cadires incòmodes com a bon teatre amateur que era... i va i es troba amb tres taules enormes on la gent estava sopant i bebent birra durant l'obra, sense aturar per res el servei de cambrers durant els tres llargs actes en què consistia.

2) Ahir va venir aquí Nikolaus, o el què és el mateix el nostre Pare Noel. Aquesta gent sempre ha de ser una excepció en tot, i si a la resta del món és el 25 de desembre, aquí és el 6. Suposo que llavors el 25 als nens no els hi deixen veure canals de televisió internacionals...

Audi A4 2.0 TDi

Un dels avantatges que té estar treballant per Audi (ni que sigui externament a través d'una altra marca del consorci com SEAT) és el poder disposar d'un vehicle de la marca pel mòdic preu de 125 €/mes, assegurat a tot risc i tot inclòs menys benzina. Cada 8000 km o 6 mesos l'has de canviar. De moment el primer que m'ha tocat és aquest de la foto, equipat ja per fi amb pneumàtics d'hivern, la qual cosa no impedeix (com em temia) portar aquestes precioses llantes, en comptes dels tapacubs cutres que porten la majoria (que clar, s'ho han de pagar ells). En teoria m'hauria de tocar un A3, però inicialment he estat de sort i m'ha tocat un A4. Sort més que res, perquè un cotxe així tardaré suposo en tenir-lo (si és que mai me'n compro un d'aquest estil). Difícil al principi per agafar-li les mesures (sort de l'avisador acústic per aparcar), però un cop familiaritzat dóna goig conduir-lo. En les ràpides Autobahn sense enterar-se'n un està ja per sobre els 180 km/h, sense que el cotxe mostri cap mena d'esforç. L'estabilitat en un cotxe ja amb una batalla considerable és notable en comparació amb els cotxes que he tingut fins ara. I el més pràctic clar, és un cotxe alemany, així que porta la calefacció elèctrica als seients, que va de conya per escalfar-te ràpid sense haver d'esperar a què la calefacció comenci a tirar aire calent (d'aquesta manera no cal començar a conduir pel matí amb bufanda i abric per després axixarrar-te abans d'arribar a lloc quan el cotxe ja està calent).
Si em poso el traje un dia ja semblaré algú respectable i tot.

München 03-12-06

Avui he sortit per fi d'Ingolstadt. No és que la ciutat estigui malament ni que la setmana hagi estat avorrida (cada dia menys dijous he tingut plan), però després de no veure el sol cap dia per culpa la boira del Donau (Danubi), doncs un ja tenia ganes de veure'l. A més tothom parlava molt bé de la ciutat, de la qual guardava pocs records però bons.
Aprofitant que la Montse i el Pello venien per veure uns amics, doncs he convocat al Carles amb qui ja havíem quedat per veure's un dia, i fer una petita reunió ETSEIB en terres muniqueses.

Una primera visita més turística per recordar coses oblidades i un bon temps per xerrar amb el Carles, a qui feia anys que no veia i teníem coses per posar-nos al dia. Entremig, doncs una volta pel centre, la típica Schweinwurst, les fruites banyades de xocolata freda (boníssimmmm), un cafè a l'equivalent del nostre Zürich i una caminada per l'Englische Garten. Una dia tranquil i agradable per conèixer una part de München. Caldrà completar-la més endavant amb una nova visita que ja m'han promès per veure els barris més autèntics. Un cop ja instal.lat espero que aquest sigui l'inici de findes de viatjar, que era un dels propòsits de la meva estada aquí. El pròxim si tot va bé, Nürnberg.

Els supers alemanys

Una cosa que m'agrada dels supermercats alemanys (o com a mínim aquí a Ingolstadt, perquè fa uns anys a Aachen no eras pas així) és el servei que han posat per tal de què ells mateixos et posin les coses en les bosses. Realment és una comoditat, perquè no hi ha res més estressant que fer la compra de solter per tota una setmana, i que la caixera vagi comptant tot a tota pastilla, mentre un intenta posar-ho de qualsevol manera en les bosses. Mai tens temps d'acabar i ja t'estan cobrant i donant el canvi. El guardes a la cartera i ja t'estan caient al damunt els productes del següent client, mentre tú acabes a corre cuita de guardar-ho tot i endur-te les bosses corrents.
Aquí es dóna uns lloc de feina (que curiosament no l'estan ocupant pas immigrants com un podria pensar) per un servei que realment és útil. Et demanen si vols que t'ho facin i si dius que sí, allà tens a la persona posant-ho tot ordenadament, ja sigui en bosses o caixes que un porti, o en bosses de paper reciclat si no tens res. Com ho tenen molt per mà en un tres i no res tens tot ben col.locadet, evitant que coses fràgils quedin al fons, que els congelats toquin coses que no s'han de mullar, etc. I un pot pagar tranquilament per marxar amb el carro ja ben carregat.