Playoffs acb: semis

Després de què ahir finalitzessin uns apassionants quarts de final i sense massa temps per descansar, demà continuen les sèries amb la primera semifinal.

DKV Joventut -FC Barcelona

Pels blaugrana, la primera final que els espera. I és que si la Penya ha realitzat ja una temporada exitosa (com feia molts anys que no gaudien) i aspira a convertir-la en excepcionalment històrica (cas d'aconseguir el triplet Copa, ULEB i Lliga), per al Barça es tracta de l'última opció per salvar la temporada... i la següent. Aquesta semifinal és la que decidirà si el Barça jugarà l'any que ve l'Eurolliga (i per tant podrà començar a construir novament un altre projecte de futur) o en la ULEB Cup (amb la conseqüent temporada de transició en el purgatori).
La Penya ha estat sens dubte el millor equip de l'any però arriba amb certs dubtes. Contra els gironins han patit molt més del previst i l'equip sembla haver perdut la frescura ofensiva i agessivitat defensiva constant en el seu joc, probablement fruit del cansanci físic de la temporada. A més jugaran el primer partit sense haver tingut pràcticament temps per descansar i preparar-lo. El Barça per contra sembla arribar en un dels seus millors moments. Amb les tèoriques estrelles de principi de temporada que sembla que comencen a rendir (Ilyasova i Acker), un Lakovic que també sembla mostrar una certa recuperació i la resta de jugadors participant en el joc, el Barça haurà de repetir la gesta de l'any passat contra el TAU i superar una eliminatòria sense avantatge camp. Sona a obvietat, però el Barça haurà de mirar de parar a Rudy, jugador clau ja normalment i encara més en aquests playoffs. Les últimes derrotes de l'equip badaloní han vingut acompanyades d'actuacions discretes de la seva gran estrella. El primer partit serà clau i per mi decidirà l'eliminatòria (2-1 o 0-2).

TAU-Unicaja

Increïble la gesta d'Unicaja, si bé podia ser esperable. Un any més s'ha repetit la maldició de l'actual campió, que novament ha quedat eliminat en semis. Només que aquest any ha estat a més, per primer cop, amb una victòria del vuitè sobre el primer. Ara Unicaja mirarà de repetir la gesta del Manresa fa deu anys, quan aconseguia el seu sorprenent únic títol de lliga superant el factor pista en totes les seves rondes. Finalment N'dong sembla estar recuperat i del seu estat físic final dependran bona part de les seves possibilitats davant el poderós joc interior dels vascos. Com és habitual Cabezas i Berni han arribat a la fase decisiva en el seu millor moment i la seva garra catapultarà el seu equip, especialment en el partit a Màlaga.
És per això que el TAU ha de fer valer la seva avantatge camp. La baixa de Planinic està sent compensada amb un novament magnífic Prigioni (irregular durant la temporada) i Rakocevic va superar miraculosament la seva lesió per mostrar la seva millor versió a casa davant Pamesa. Junt amb la consistència de Mickeal i Splitter hauria de ser suficient per superar a Unicaja assegurant a casa (2-1). Però atenció a les sorpreses tàctiques que pugui plantejar l'amic Scariolo, el Madrid ja sap de què parlo.

Lasgo - Cry

Això s'està acabant

Menys de dues setmanes queden per terres teutones i comença el sentiment de comiat i una mica de pena per deixar això. Tot i que encara queden els comiats oficials de la setmana que ve, divendres passat va significar probablement el comiat a lo gran de la festa d'Ingolstadt.
Després d'un petit escalfament dijous amb el cumple del Roger, divendres arribava el Rulo de visita i anàvem directes a l'ambient: el (pen)últim (com diria l'amiga Encarna) dia de Volkfest ingolstadtiana. Allà bevia amb l'ajuda a estones de l'Oscar i els companys de carrosseria un parell de Mass amb el Rebele i la seva dona, fins que l'efecte de l'alcohol desbordava la festa i començava a saltar cap a les altres taules. A la Nordbräu Zelt no hi havia la festa de la setmana passada a la Zum Stifl però el nombre de gent va fer la resta. Animats per l'ambient i el gran nombre de gent que finalment ens havíem reunit decidíem continuar. A la Diva compensàvem algunes baixes amb grans fitxatges per proseguir la nit, en la qual cubates i locals anaven caient: Lago Bar, Amadeus, Eiskeller... Probablement la millor nit de festa per Ingolstadt (a l'alçada de la del Paradox però recordant-la) i que malgrat haver començat a les 19 i poc i acabat ben passades les 5 fins i tot es va fer curta.
Com curtes van ser les hores de son fins que el Rulo (que a partir de la Diva va ser baixa per cansanci) em va despertar per fer quelcom dissabte. Així que rumb a München, on per sorpresa ens trobàvem amb la celebració de la temporada del Bayern. Un equip que fa molta ràbia, pressupost més alt nacional amb diferència, celebren un doblet (lliga + copa) de poc mèrit en un any on equip Champions com són fan el ridícul a la UEFA davant d'un equip rus en posicions de descens i que curiosament acaba quedant campió. En fi, suposo que per un fan del Bayern i juntat amb la cervesa gratis que repartien devia ser un gran dia. Nosaltres passàvem de refiló per la seva festa, a l'hora que recorríem els seus carrers cèntrics, menjàvem a la típica Augustiner, veiem la ciutat des de les alçades de la torre de l'Olimpiapark, preníem quelcom al meu bar preferit de tardes (el Glockenspiel de la Marienplatz), sopàvem a un tailandès i rematàvem la nit al Buena Vista.
Diumenge apareixien les pluges que desvirtuaven una mica la visita de rigor a Ingolstadt, però que paraven puntualment per a la barbacoa de comiat del Frank Beekmans. El futur marit de la Lorena, una cosina del Rulo, i per tant el millor plan (no previst a l'hora de concretar la seva visita) per tancar un gran cap de setmana. Si és que el món no pot ser més petit...

Fotos Ingolstadt
Fotos München

257 KM/H...

O quan les línies d'autopista es converteixen en contínues

Playoffs acb: quarts de final

Avui s'inaugura el playoff de la lliga acb. Un playoff del qual ha de sortir el nou guanyador de la màxima competició nacional i el nom de l'equip que acompanyarà a TAU, Unicaja, Madrid i Penya en la propera edició de l'Eurolliga (cas d'haver-hi algun, que en tot cas ha de superar la posició de la Penya en aquests playoffs). La gran novetat d'aquest any serà que tant els quarts com les semis seran només a tres partits (1-1-1), mantenint la final el clàssic (2-2-1): més emoció doncs per una banda, menys temps per guadir de la millor fase la de temporada per l'altra.

Reial Madrid-Unicaja Màlaga

Primer contra vuitè, a priori hauria de ser l'eliminatòria més desigual. Però l'Unicaja és realment un regal enverinat. Molt irregular durant l'any, no deixa de ser un equip amb una gran plantilla i amb un entrenador amb molts recursos tècnics i que sol planificar la preparació perquè l'equip arribi en aquests moments decisius en el seu millor moment. Per potencial de jugadors el nivell no seria tan dispar, però el Madrid tant l'any passat com aquest s'ha mostrat com el gran dominador nacional i amb una base sòlida que s'ha mantingut. L'avantatge camp davant un equip malagueny que durant la lliga regular s'ha mostrat molt més feble fora de casa hauria de resultar decisiva.

Tau Ceràmica Vitòria-Pamesa València

Quart contra cinquè hauria de ser l'eliminatòria més igualada. De no ser per les baixes vitorianes no la consideraria pas així. El Pamesa ha mostrat un bon nivell aquest any però sembla encara està lluny de ser un equip capaç de donar un pas endavant en els moments claus. Amb jugadors de gran qualitat com Shammond, Douglas o Milojevic, li falta probablement una banqueta més profunda per aspirar a grans coses. Però atenció perquè el TAU perd en aquesta primera ronda a dos homes importantíssims com Planinic i Rakocevic. És moments doncs perquè Jasaitis i Singleton demostrin el perquè del seus fixatges, i la resta d'homes importants (Prigioni, Mickeal, Splitter, Teletovic) es multipliquin. En tot cas l'avantatge camp també hauria de resultar decisiva perquè els vitorians passin ronda i en funció de l'evolució dels lesionats puguin aspirar a més.

DKV Joventut Badalona-Akasvayu Girona

L'equip que practica el millor bàsquet (i que va camí de recuperar les glòries passades després de guanyar ja Copa del Rei i ULEB Cup) contra la tercera temptativa consecutiva del nou ric Akasvayu per passar de primera ronda. La Penya és clarament favorita, amb un joc que ha passat per sobre de molts equips nacionals i estrangers aquest any, i una plantilla força compensada. Un equip clarament dependent de la seva gran estrella Rudy però que a la vegada té molts homes que aporten en partits diferents. Caldrà veure l'estat físic amb el què arriben però després d'una dura temporada, que ja ha comportat una clara baixada de rendiment en els últims partits de l'altra R (Ricky Rubio). Enfront un equip amb menys pressupost que altres anys però que ha anat de menys a més, que compta amb el MVP de la competició (Marc Gasol) i que sembla arribar a playoffs en un gran moment de forma. La sorpresa s'antulla però difícil.

AXA FC Barcelona-Iurbentia Bilbao

L'equip més llorejat des de la creació de l'acb contra un debutant en playoff. Barça favorit? Dubtós si tenim en compte que l'equip bilbaí ja ens ha eliminat aquest any de la supercopa acb, de la copa del rei i que ve de guanyar-nos el divendres passat en lliga. Com a nota positiva que mai han guanyat en un Palau, que haurà de ser el de les gran ocasions per superar ronda i fer decisiva l'avantatge camp obtinguda. Després d'ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra, caure-hi una tercera seria un fracàs absolut. El potencial de l'equip és lògicament molt superior, però s'ha de deixar de mostrar en comptagotes i treure-li el millor partit en aquesta fase decisiva.

De totes maneres les eliminatòries 1-1-1 són molt traïdores i deixen molt poca reacció. La lògica en les quatre eliminatòries seria un 2-1 o 2-0 per l'equip amb avantatge camp, però un començament amb 0-1 pot desembocar fàcilment en la sorpresa final.

Chichi Creus GM

He de confesar que la notícia em va agafar ahir ben bé de sorpresa, ni m'esperava que tan aviat es fes públic el nom del nou director general per la secció de bàsquet del FC Barcelona, ni molt menys m'esperava el nom de l'elegit. Superada la sorpresa inicial, m'alegro que finalment es prenguin decisions en una secció que després de l'afer Messina semblava sotmesa en l'inoperància i el caos més absoluts. Contràriament al què he llegit en algun cronista crec que l'anunci es fa en el millor moment: sí, demà comencen els Playoffs acb, però què millor pels jugadors actuals que saber que es pretén construir un projecte de futur (alguns mitjans tremendistes insinuaven el camí cap a la desaparició de la secció) i que el responsable que ha de decidir la seva continuitat o no està a les grades.
Sobre la idoneitat de Chichi Creus o no pel càrrec el temps ho dirà. Ni cauré en els elogis desmesurats d'alguns, ni el seu suposat "perfil baix" d'altres que sembla que només es pugui apostar per gent constrastada (com si el gran Savic hagués fet res espectacular cobrant 1.5 milions d'euros). Efectivament no té experiència en el càrrec, però efectivament és algú carismàtic, honest, amant, entès i seguidor d'aquest esport.
El gran dubte ara és saber si la seva arribada és una premonició d'una hipotètica futura contractació de Pepu com a entrenador un cop finalitzat els JJOO i ell és l'avançada fins a la seva tardana incorporació per anar perfilant l'equip. En tot cas una bona notícia saber que ja hi ha algú planificant el futur, un futur que dependrà també molt de l'actuació de l'equip en aquests Playoffs.

Pfingst: Königsee + Baggersee + Volkfest IN

Fa uns mesos el Marcos i jo decidíem anar a veure el probablement racó més preciós de Baviera, elllac Königsee, situat en un territori clarament obtingut a Àustria i tocant a Salzburg. El lloc ens va impressionar, però decididament no vam triar el millor dia...
Aprofitant el mini estiuet que ens ha tocat viure aquest inici de maig, tocava doncs repetir experiència però amb un dia assolellat com pocs se'n veuen en aquestes terres. Així sortíem amb l'Encarna, el Roger i la Mireia ben d'hora cap allà, on es trobaríem amb el Ricard i l'Alfonso cadascun d'ells amb tres visites per barba. Un bon grup de gent doncs per disfrutar de les maravelles del paisatge. Si al bonic llac d'aigua (potable!!) amb els seus tons verd-blavosos que havíem vist llavors se li sumen les vistes de les altes muntanyes que el rodegen encara amb el seu punt de neu, un entén els elogis generalitzats que rep aquest lloc de tots els seus visitants. Després del passeig en vaixell elèctric fins a l'altra punta del llac (únic mitjà possible), el Roger i jo decidíem donar-nos un banyet, no tan fred com un esperava, i desitjant no haver acabat amb la potabilitat de l'aigua. Un curt passeig et porta fins al Obersee, que també decidíem provar i que a pesar de la seva menor profunditat, estava bastant més fred. El temps però era immillorable i es podia anar passejant en banyador fins a assecar-se. La nota negativa la va donar la caseta amb la dona que serveix llet i formatges frescos, que estava en fase de remodelació. Això ens obligava a anar fins a la cascada més alta d'Europa i fer el camí de tornada fins al Königsee sense menjar res, cosa que solventàvem però a l'arribar amb un bon dinar bavarès a horari espanyol. Dotze hores més tard arribàvem de nou a Ingolstadt per en el meu cas estrenar la Volkfest d'Ingolstadt d'aquest any. És a dir una de les festes alemanyes a l'estil com l'Oktober: gerres de litre, música i balls sobre els bancs de la taula.
Diumenge tocava repetir l'experiència bona de l'any passat i vaig organitzar una barbacoa al Baggersee, el llac artificial que hi ha a Ingolstadt. Malgrat les nombroses absències de molta gent degut al pont, la convocatòria va ser força exitosa, si bé va significar realment un pas del testimoni a les noves generacions de residents que han arribat i que van ser la gran majoria dels participants. Una activitat que hauran d'anar repetir els pocs dies de sol que tindran en la seva llarga estada per Alemanya que encara els hi queda. Pel vespre tocava repetir Volkfest, canviant aquest cop de la tenda Nordbräu a la més petita Zum Stifl, on hi havia un grup molt més fiestero que el dia anterior i que ens va animar a anar demanant una Mass darrere l'altre fins al final (sobre les 23:30). Però lògicament no era plan d'anar a dormir amb tota la birra al cos, així que la ruta va proseguir completa: La Diva + Lago Bar + Eiskeller.
Després d'uns dies més de sol (que vam aprofitar amb el Jorge dimarts per anar al Biergarten Antonius Schwaiger), sembla que avui comença el canvi de temps que acaba amb l'estiu alemany. Els quasi 20 dies de temps increïble que hem tingut deu haver estat la jornada més prolongada de sol que he tingut mai en aquest país. Per sort, d'aquí no res podré tornar a gaudir de l'estiu verdader de la meva estimada Barcelona.

Fotos Königsee
Fotos Baggersee

pingpong

Guanyadora de dos premis en el festival de Cannes de 2006, sorprenentment aquesta bona cinta del cinema alemany no ha arribat a les pantalles barcelonines fins aquest any.
Pingpong és una clar exemple de com es pot fer una molt bona pel.lícula sense massa pressupost i sense tenir una gran història. Efectivament la trama en sí no és especialment original: un jove que acaba de ser orfe decideix per sorpresa anar a passar uns dies de les vacances d'estiu a casa dels seus tiets i el seu cosí pianista. La seva arribada pertorbarà la vida estricte i rutinària que porten els seus familiars. Com el mateix cartell promocional ja suggereix, apareixerà entre tieta i nebot certa tensió sexual...
Malgrat que les comparacions sempre són perilloses quan de criticar una pel.lícula es tracta, pingpong té certs aires d'American Beauty, amb un estil però molt més sobri, tràgic i realista.
Quin és doncs el secret de pingpong? El magnífic control del tempo de la història, dels jocs i angles de càmara, de la interpretació dels seus quatre actors, que aconsegueixen en algunes escenes sublims transmetre els sentiments i sensacions dels personatges, en alguns moments amb certa claustrofòbia, a l'espectador. En aquest sentit destacar especialment l'actuació de la protagonista femenina (Marion Mittelhammer) que emet una extraordinària sensualitat en l'obra, a l'hora que representa magníficament el seu paper de mestressa de casa pija amb atacs d'histèria.
No és una obra perfecte i algunes escenes no acaben d'estar massa aconseguides o no acaben d'encaixar harmònicament en el producte final, però en el seu conjunt és una obra destacable amb algunes escenes magistrals: la visió de l'espatlla d'Anna que trasmet perfectament l'atracció que sent el nebot adolescent, l'escena de la relació entre ambdos o l'agonia asfixiant d'una de les escenes finals... Un debut en resum molt prometedor del jove director Matthias Luthardt, a qui caldrà seguir de prop després d'aquesta esperençadora òpera prima.

I am the champion!!!

2003: jfm4444 (Jaime), 2004: sukkus, 2005: sukkus, 2006: BarMarc (Markitus), 2007: eddieruls (Javi)... 2008: sukkus de nou.
Aquest cap de setmana ha acabat la 6a edició de la Supermanager i després de dos anys de subcampionats torno a regnar en la nostra especial lliga privada Passotistes. Ha estat un any complicat, molt més del què mostra una classificació final on la diferència aparent s'ha assolit en les tres últimes jornades. El gran nivell d'informació donat aquest any per la pròpia acb.com en la taula de mercat de la lliga virtual ha elevat considerablement la qualitat general dels participants, que obtenien sense perdre gens el temps dades tan importants com valoracions per pujar i perdre diners o minuts jugats. Això va fer que a pesar de tenir un inici molt bo (sense arribar al grau del 2005 on un magnífic començament em va portar a la 27a posició de l'absoluta a la jornada 7), les jornades anaven passant sense aconseguir pujar posicions considerablement. Els altres campions també fluixejaven, però Charly, Carrasclet, Lluitxi i el debutant Jordi Contreras imposaven un ritme frenètic. I quan un començava a destacar apareixia també de darrere en Pau Gil per sumar-se a la lluita final per la victòria junt amb el Carrasclet i un servidor, amb alternances fins al final. Just és reconèixer però que s'hauria de veure què hauria passat si en Charly no hagués marxat a fer la volta al món... Mostra de la duresa d'aquest any és que a diferència d'altres anys de domini absolut del guanyador, aquest només he guanyat en broker i rebots d'específiques, quedant AliGil (Pau) primer en anotació, Lluitxi dominant els triples (amb gran duel entre... els seus dos equips) i BarMarc en assistències (també duel estelar amb el seu germà i jo, amb una assistència de diferència final entre cadascú).
Contràriament al què és habitual el meu final ha estat perfecte, el què m'ha permès acabar en el què diria ha estat la millor posició en l'absoluta de tots aquests anys: 193è (amb més de 300.000 equips). Medalles TOP500 i SM250 i diria que també record personal de puntuació final. No només això, sense haver-ho seguit acabo de descobrir que he quedat primer de la classificació local (també per primer cop), sense saber exactament qui està inclòs (queda clar que no és tota Barcelona, potser Districte postal?) però amb 979 equips rivals.
Un any on clarament s'havia de disposar de Rudy i Marc Gasol com a fixos (dos jugadors que novament l'any que ve probablement no hi seran), i Reyes i Splitter quasi sempre. No ha estat un mal any pels bases, on entre Ricky, Lakovic al principi, Sada, Sergio Sanchez al final i Shammond i Marcelinho més regulars durant l'any, sempre hi havia alternatives. Més dificil ha estat pels alers degut a les fugues anuals de les grans figures: fora de Rudy la resta era constants alternatives entre jugadors amb ratxes (Douglas, Gomis, Bulfoni, Tomas, Mumbru, Mickeal, Ignerski, Stojic, Pecile...). Un any clarament nacional, els grans dominadors de la competició i amb un nivell força baix d'extracomunitaris.

Kroatien 01-05-08

I finalment va arribar el moment, el de fer l'últim viatge important abans de tornar a Barcelona definitivament, almenys de moment. Quedava a la vista un possible viatge a Berlin l'últim pont, però la visita del Raul la setmana que ve ha precipitat la decisió de quedar-me a Ingolstadt l'últim cap de setmana.
A més què millor que despedir-se dels viatges centreuropeus que amb un viatge a lo gran a Croàcia, aprofitant el pont de l'1 de maig i sumant-hi el dilluns de festa. La companyia una vegada més, els irreductibles Alfonso i David, i afegint-hi aquest cop el Ramon, si bé probablement l'esperit més present (almenys en les llargues hores al cotxe) va ser algú altre...
L'aventura començava el dimecres 30 d'abril; aprofitant l'ambient prevacacional que es respirava per Audi ens escapàvem a les 11 del matí, si bé entre pitos i flautes deixàvem Ingolstadt enrere a les 12. Un llarg camí ens esperava... Alemanya, Àustria, Eslovènia i finalment Croàcia. 4 països i unes quantes cerveses al cotxe en una tarda com aquell qui res. Zagreb l'havíem de descartar molt a pesar meu per falta de temps, així que posàvem rumb cap a la costa. Morts de gana provàvem el típic Cevapcici en una àrea de servei mentre veiem els últims minuts de la segona semifinal de Champions (després de la decepció del dia anterior). Una hora ens quedava encara de camí, fins a intentar trobar Vinjerac, un poble que no sortia a cap mapa, ni al navegador (que descobríem que no tenia una gran base de dades del país) ni estava pràcticament senyalitzat enlloc. Allà havia trobat l'Alfonso el primer allotjament, només que amb aquestes confiances cegues en les noves tecnologies no va creure necessari imprimir cap mapa d'arribada dels què hi havia a les pàgines webs. Així que unes voltes en plana foscor i un parell de trucades a la desesperada recepcionista més tard, a les 0:00 aterràvem amb el flamant A6 a un preciós apartament Tamarix on havíem de passar la nit. Km: 905.4.
Set hores més tard, descobríem amb els primers rajos de sol difuminats pels núvols matinals Vinjerac. Un poble molt petit i poc urbanitzat, aïllat en plena ria, i on es respirava especialment una cosa: tranquilitat absoluta. Desgraciadament el nostre pla de viatge no ens permetia gaudir-la massa temps, així que partíem cap a la primera destinació: Zadar. Al nord de Croàcia però al sud de la Península d'Istria, Zadar és una de les ciutats costeres més importants del país.
Allà descobríem per primer cop unes de les poques marques que queden de la guerra civil que a principis dels 90 va acabar amb la independència del país respecte l'antiga Iugoslàvia: les marques de trets als murs dels edificis. Per la resta, Zadar té un encantador centre històric situat en una petita península amb un passeig marítim-port que l'envolta completament. Com és habitual a un servidor li canvia l'estat d'ànim en quant veu el mar, si bé en tota la costa croata és pràcticament impossible veure el mar obert degut a les nombrosíssimes illes que hi ha davant la costa i que fan que un no sàpiga mai si està veient mar, ria o llac. Decidíem encaminar la carretera que va bordejant la costa fins arribar a Sibenik, ciutat situada en una gran ria i amb un casc històric situat sobre un petit turó, en el cim del qual trobem un castell bastant fet pols però des del qual es tenen unes bones vistes. El centre ple de carrerons empedrats estrets en pendent és un bonic laberint on perdre-s'hi una estona. La gana començava a apretar i sortíem de la ciutat amb un objectiu clar: menjar garrí o be rostit en un grill de carretera com els què havíem estat veient pel camí. Missió impossible un 1 de maig a Croàcia: tota la carn està ja reservada per als locals que d'aquesta manera celebren el dia del treballador. Ni una trista costella per al turista. Així que ja quasi a les portes de Trogir i passades les 15h trobàvem un bon restaurant on menjar almenys quelcom que també es troba a faltar en terres teutones: un bon rissotto, peix i calamars frescos i vi blanc. Amb l'estomac ple i una mica tocats, feiem els postres a una terrassa marítima ja a Trogir. Poble costaner a les portes de Split, des del campanar de l'església es disposen de magnífiques vistes a la seva badia. 17:40 i 230 km per endavant fins al nostre destí final, la perla de l'Adriàtic: Dubrovnik. Aquí va començar l'infern del viatge. Fins a Split hi ha sempre dues possibilitats de viatge: la carretera nacional que va per la costa i que havíem seguit durant el dia o una moderna autopista de peatge. De Split en avall ja només hi ha la primera opció, amb nombrosos pobles i revolts però pel camí. Per si fos poc 7 km estaven tallats i l'itinerari alternatiu senyalat era una volta de 50 km!! per les carreteres de muntanya que es dirigeixen cap a la frontera amb Bòsnia. La costa croata queda també interrumpuda durant uns 10 km que pertanyen a l'única sortida al mar de Bòsnia i Herzegovina, sort que la doble frontera que un ha de creuar és de riure. Així que després d'un cansat viatge en plena nit que mai s'acabava arribàvem a les 11:30 a Dubrovnik, mitja hora després trobàvem el nostre alberg i una hora després ens ficàvem a dormir. Km: 1350.
L'endemà al matí dempeus per tastar l'esmorzar més barat de les nostres vides, suficients per donar-nos energies per visitar en ple sol la bella Dubrovnik. El què per la nit ens havia semblat un castell va resutar ser el centre emmurallat de la ciutat. Un centre que et transporta a temps passats. Completament peatonal, també amb bastantes pendents, i algun carrer i plaça principals més amples, Dubrovnik és una preciositat farcida de turistes. La principal atracció és pujar a les muralles i donar la volta completa, per veure des de les seves alçades la ciutat de dins i de fora, alguna illa propera i aquí sí, mar obert també. A punt de la insol.lació després del passeig per les muralles, partíem de retorn cap a Split, esperant-nos de nou l'infern del dia anterior. Per fer-lo més amè decidíem agafar forces a Bòsnia, al poble costaner de Neum. Allà ens donàvem el primer bany a l'Adriàtic sobre platja de pedra i dinàvem prenent el sol en una agradable terrassa. Amb mi al volant i amb plena llum del dia l'infern que restava es feia més ràpid, tanmateix ens alegràvem a l'arribar a Split a les 18h i per tant encara amb llum diurna!! Després d'estar buscant i trobar finalment el nostre magnífic apartament en ple centre peatonal de Split, donàvem una volta, aprofitant els últims rajos de llum natural, al què seria la gran sorpresa agradable del viatge. Split és una ciutat normal que té un centre històric situat dins del què havia estat el Palau de l'emperador romà Dioclecià. Aquest Palau va servir de refugi als habitants de la ciutat durant la decadència de l'imperi i el Palau es va reconvertir en una ciutat fortificada. Per la nit, sopar i alguna cervesa pel centre i un parell de copes a una animat port situat en una petita badia separada del centre. Km: 1615.
Pel matí donàvem un altre volt pel petit centre ja a plena llum del sol i en ben esmorzat partíem cap al nostre següent destí. Després de carreteres, pobles, ciutats i costa, canviàvem d'escenari: el parc natural de Krka. Un dels més famosos del país, el parc es situa al llarg dels últims km del riu Krka abans d'encarar cap al mar. L'entrada al parc es fa per la zona on el riu s'eixampla, es bifurca i forma nombroses cascades rodejades de vegetació i fauna que per sort no vam trobar (com alguna serp verinosa que anant amb xancles no hauria fet massa gràcia). Una parada sens dubte recomenable, el colofó de la qual es fer-se un bany al llac al final de les cascades principals. És l'únic lloc on es permet el bany i una oportunitat única de tastar la dutxa d'una cascada. Això sí, un ha de passar per unes patinadores roques per arribar-hi i sota l'atempta mirada dels turistes que contemplen i fotografien les cascades des del pont. Segur que el David i un servidor estem en aquests moments en el disc dur de molts turistes en forma de foto o vídeo. Un cop dins el parc et venen diferents rutes en vaixell, que cas d'anar just de temps són prescindibles. Nosaltres vam agafar la completa i si bé un servidor va disfrutar prenent el sol a la coberta, cal dir que són 4 hores que un gasta per veure tota l'estona el mateix riu sense res massa destacable. Parada en una illa petita amb un petit monestir i l'objectiu final és una petita cascada (menor comparada amb les del principi) en un lloc on l'únic que pots fer és dinar durant la pausa d'una hora que et donen. Havent gastat més temps del previst sortíem quasi a les 17h de Krka amb un llarg camí per recórrer fins a la península d'Istria. Clar que si el camí és per autopista o bones nacionals és diferent, de totes maneres fins les 22h no arribàvem a la nostra mobile home d'un camping proper a Porec. El destí havia sigut elegit pel Ramon, degut a la macrodisco Byblos que hi ha en aquest poble amb 5000 m2... que en aquesta època encara estaven tancats. Així que la nit va acabar amb un parell de cocktails en un terrassa chill out del poble. Km: 2179,2.
El bo del fracàs de la festa del dia anterior va ser poder-se llevar d'hora i fer un banyet a la platja del camping (novament amb pedra) i així estrenar costa croata pròpiament dita. El dia el dedicàvem a visitar el més destacat d'Istria. En primer lloc, Porec, bonic poble novament situat en una península i que a pesar del seu turisme ha sabut conservar l'encant amb cases baixetes i tradicionals. Pula, ciutat decebedora a pesar de les seves runes romanes, un coliseum amfiteatre força espectacular i un castell. Un exemple de com no saber aprofitar el potencial turístic que un té. I finalment Rovinj, novament poble costaner en una península en forma de turó i probablement el poble més bonic de la regió, on ens fèiem un bon homenatge de dinar. Era moment de despedir-nos de Croàcia per entrar a Eslovènia, amb l'objectiu de recuperar les visites perdudes per setmana santa degut al temps. El primer objectiu fallava però degut a les caravanes de l'operació retorn del pont. D'aquesta manera descartàvem Piran (que de totes maneres vistos tants pobles croats perdia part del seu interés) per intentar arribar a una hora decent a Ljubljana, ciutat on tornava dos mesos després. Gràcies a la simpàtica recepcionista del molt recomenable alberg Hostel Vila Veselova (especialment en comparació amb la mala experiència del Symbol Castle de setmana santa), salvàvem una nit sempre dificil com és un diumenge amb un bon sopar light i algunes copes en una petita ruta de bars obers. Km: 2484.
Ja dilluns visitàvem les coves de Postojna, més turístiques i massificades que les de Skocjan, però tant o més espectaculars i igualment recomenables. De tornada paràvem aquest cop sí també al bonic llac de Bled amb una illa al mig on es troba una església, on es pot arribar en barca cosa que no vam fer. I és que encara ens quedava sortir del país, creuar de nou Àustria i el sud de Baviera per 3184,7 km més tard tornar de nou a la què durant encara un mes més es pot considerar casa meva.

Fotos